Segona Guerra Mundial
De Viquipèdia
| Segona Guerra Mundial | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Dates | 1 de setembre de 1939 – 2 de setembre de 1945 | ||||||||||||||||
| Escenari | Europa, Àsia, Oceà Pacífic Mediterrani, Àfrica i Orient pròxim |
||||||||||||||||
| Resultat | Victòria aliada. Creació de les Nacions Unides | ||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
_crowned.svg/20px-Flag_of_Italy_(1861-1946)_crowned.svg.png){kind=small}
La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat, amb càlculs que parlen de més de 70 milions de persones mortes.[1]
La major part de la lluita es va produir a Europa, al nord d'Àfrica i a l'est d'Àsia. També van tenir molta importància la guerra aèria i les batalles navals a l'Atlàntic nord, al Mediterrani i a l'Oceà Pacífic.
Els països involucrats estaven dividits en dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia entre d'altres. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i, a partir del desembre de 1941, també el Japó.
[edita] Introducció
La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, la major part civils, un 3% de la població mundial de l'època. S'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[2][3]
Durant la guerra, es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya[4], massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels Aliats com de les forces de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat en els Judicis de Nuremberg.
La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa Occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la Guerra Freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics s'hi van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista. D'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.
Tot i que el Japó ocupava part de la Xina des del 1931 i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre els dos països (Segona Guerra Sino-japonesa), generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia. A la primavera de 1940, Alemanya, aliada amb Itàlia, va envair els països de l'Europa Occidental i del nord, derrotant amb facilitat els exèrcits francès i britànic. Tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre al nord d'Àfrica, i el juny del 1941, Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia estat la seva aliada, sense aconseguir la victòria.
El desembre de 1941, el Japó va atacar als Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir del 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llencessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses, encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre.
[edita] Països involucrats
Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix.
Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.
Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix.
No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns països, com Irlanda, Portugal, Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. Espanya també es va declarar neutral però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (Divisió Blava) que es va integrar en la Wehrmacht. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a declarar-se neutral.
[edita] Antecedents de la guerra a Europa
- Més informació a l'article Cronologia dels fets que van precedir a la Segona Guerra Mundial
Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes[5] i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia d'ésser el NSDAP es convertís en el subjecte de Poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el Poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tan havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'Incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb el Decret de l'Incendi del Reichstag (1933), amb el que es suprimien els drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ésser internats a camps de concentració, com Dachau, el primer que s'obrí, a prop de Munic.
Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals al nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaven la dictadura nazi, com la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'Estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Reunificació de l'Imperi Alemany (Tercer Reich).
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau.
Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes entre les quals s'acordava el repartiment l'est europeu en dues zones d'influència, una per cada una de les dues potències. Hitler, en virtut d'aquest acord, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya pels seus èxits anteriors.
[edita] Antecedents de la guerra a Àsia
[edita] Comunisme i el Kuomintang a Xina
Abans de la Primera Guerra Mundial, la dinastia Qing xinesa es va col·lapsar, donant peu a una república, però el seu govern no va reeixir i la Xian es va fragmentar en dominis de senyors de la guerra. D'aquesta situació van sorgir dues ideologies que pretenien reunificar-la. El 1912 es va formar el Kuomintang i el 1922 el Partit Comunista Xinès. Els dos no eren enemics, però el 1927 amb les zones sud i centre sota el seu control, els nacionalistes es van enfrontar obertament amb els comunistes.
[edita] Militarisme japonès
A l'est, el Japó havia començat durant el segle XIX a expandir-se per Àsia mogut pel conflicte entre les pràctiques tradicionals i les condicions socials canviants associades a la ràpida industrialització i modernització. El 1905, el Japó va guanyar la seva guerra contra Rússia, i el 1910 va ocupar Corea, que es va convertir en colònia.
Durant els anys 1920 la democràcia semblava haver arrelat al Japó, però la gran depressió va dur al poder als líders militars, sovint governant en nom de l'emperador Hirohito, tot i mantenir el respecte tradicional. El 1931, Japó va envair i ocupar la Manxúria interior, creant l'estat titella de Manxukuo, que es va completar amb una segona invasió el 1937.
[edita] Desenvolupament de la guerra
[edita] 1939: Inici de la guerra a Europa
[edita] Invasió de Polònia
La guerra va començar la matinada del 1 de setembre de 1939 quan Alemanya va envair Polònia. Aquesta agressió estava motivada per l'ànsia de Hitler d'obtenir el control sobre la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i Alemanya. Com a excusa davant la comunitat internacional, Hitler va utilitzar un incident fronterer fictici que ell mateix havia planejat. El dia 3, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció militar contra Alemanya.
Aquí va ser on l'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg o (guerra llampec) que consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se.
L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17, l'exèrcit soviètic va envair Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre.
[edita] Guerra de Broma
Després de la caiguda de Polònia i durant tot l'hivern de 1939-1940, Gran Bretanya, França i els altres països aliats van continuar en guerra amb Alemanya però no es van registrar combats importants en el front, en el període conegut com Guerra de Broma.
[edita] Batalla de l'Atlàntic
Mentrestant, a l'Atlàntic Nord, la Kriegsmarine (l'armada alemanya) va iniciar les operacions contra tot tipus de vaixells aliats. Especialment efectius van ser els atacs dels submarins alemanys (anomenats U-Boots). Les operacions navals a l'Atlàntic, que més tard es van estendre també al Mediterrani, van durar fins al final de la guerra, tot i que el període més intens de combats va durar des de mitjans de 1940 fins a finals de 1943.
[edita] Guerra d'Hivern
El 30 de novembre de 1939, la Unió Soviètica va atacar Finlàndia amb la intenció d'envair-lo. Inicialment, l'exèrcit finès va resistir molt bé l'embat soviètic però els russos es van imposar a còpia d'homes i el març de 1940 els finesos es van veure forçats a demanar un armistici. La Unió Soviètica va obtenir importants concessions territorials però la capacitat operativa del seu exèrcit va ser posada en dubte per les dificultats que va tenir per obtenir tan sols una victòria relativa. Això va acabar de convèncer a Hitler que la invasió de la Unió Soviètica era possible.
[edita] 1940: La guerra s'estén
[edita] Invasió de Noruega i Dinamarca
El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. En part, per assegurar-se el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra i que era transportat a través del port noruec de Narvik. Però també per impedir una possible ocupació aliada de Noruega i al mateix temps evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruecs i, a més, en ser un país veí calia tenir-lo controlat d'alguna manera.
Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa.
L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit noruec es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruecs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment.
[edita] Batalla de França
Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada.
Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa.
El 5 de juny, l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, al llarg i ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la "França de Vichy"; l'altre, en el bàndol aliat, operant des de l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la "França Lliure".
[edita] Annexions soviètiques
A conseqüència del Pacte Molotov-Ribbentrop, el juny de 1940 la Unió Soviètica va ocupar Estònia, Letònia i Lituània i es va annexar les regions romaneses de Bessaràbia i Bucovina del Nord.
[edita] Batalla d'Anglaterra
Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire.
La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any següent, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més).
[edita] Invasió italiana d'Egipte
El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte des de les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir als italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar un gran nombre de presoners italians.
[edita] Invasió italiana de Grècia
El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians i va capturar algunes ciutats del sud d'Albània. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort. La victòria grega va significar la primera derrota per a un país de l'Eix i va demostrar que la victòria al·liada era possible.
[edita] 1941: La guerra esdevé global
[edita] Campanya del nord d'Àfrica
La derrota de l'exèrcit italià va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica per tal d'evitar un col·lapse total dels italians. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar als britànics fins a la frontera amb Egipte. Després de diversos contraatacs fallits, el 18 de novembre de 1941 els britànics van llançar l'Operació Crusader que va resultar ser tot un èxit i, abans d'acabar l'any, es va reconquerir tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila.
[edita] Campanya dels Balcans
Abans d'iniciar la invasió de la Unió Soviètica, Hitler va considerar que era de vital importància tenir controlat el flanc meridional, posant punt i final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer als governs d'Hongria, Romania, Bulgària i Iugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Però el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar a canviar els plans d'invasió de Grècia per incloure-hi també a Iugoslàvia.
El 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i fins i tot van enviar tropes al país. Però l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar a Creta. Però davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de Creta que va quedar totalment ocupada el dia 1 de juny de 1941.
Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'Operació Barbarroja. Un temps important que va obligar als alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica.
[edita] Invasió de la Unió Soviètica
La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arkhànguelsk-Urals-Volga-Àstrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.
Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de l'esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Però llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent.
[edita] Atac a Pearl Harbor
Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac.
El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.
[edita] Expansió japonesa
De forma simultània a l'atac a Pearl Harbor, els japonesos van començar la invasió de les colònies britàniques de Hong Kong i Malàisia, de la colònia holandesa de les Índies Orientals (que es correspon, aproximadament, amb l'actual Indonèsia) i de les possessions americanes de les Filipines i de les illes de l'Oceà Pacífic com Guam i Wake.
[edita] 1942: Punt mort
[edita] Campanya del nord d'Àfrica
Després d'haver-se hagut de retirar com a conseqüència de l'Operació Crusader, semblava que l'Afrika Korps havia quedat definitivament derrotat, però certs conflictes que estaven tenint lloc al Pròxim Orient havien obligat als britànics a retirar tropes del nord d'Àfrica, mentrestant, les forces de l'Eix havien rebut nous subministres des de Trípoli. Rommel es va adonar de seguida del canvi de situació i el 21 de gener de 1942 va llançar la seva segona ofensiva. Els alemanys van fer retrocedir als aliats fins a Gazala, on l'avanç va ser temporalment aturat, però després de la Batalla de Gazala, que els alemanys van guanyar, van continuar avançant cap a Egipte, travessant la frontera fins a ser aturats, definitivament, a la Batalla d'Alam Halfa (1 - 27 de juliol). A pesar d'haver pogut parar l'avanç alemany, els aliats es van veure a prop del desastre i van començar a enviar tropes, tancs i tota mena de subministres. També es va designar un nou comandant del 8è exèrcit britànic, el general Bernard Montgomery. Arribat l'octubre, la superioritat numèrica aliada ja era aixafant. Entre el 23 d'octubre i el 4 de novembre de 1942 va tenir lloc la Batalla d'El Alamein que va tenir com a resultat una completa i decisiva victòria aliada. El poc que quedava de l'Afrika Korps va haver de fugir cap a Líbia, perseguit de prop pels aliats.
El 8 de novembre va començar l'Operació Torxa: una combinació de forces americanes i britàniques va desembarcar al Marroc i a Algèria, en aquella època, colònies franceses sota el Govern de Vichy. Amb això s'esperava poder atacar als alemanys per la rereguarda i acabar ràpidament la campanya al nord d'Àfrica. A pesar d'una breu resistència inicial, el dia 11 el govern colonial francès va passar-se al bàndol aliat. La reacció dels alemanys va ser ocupar Tunísia, també colònia francesa. A finals de novembre, perseguits des de Líbia i pressionats des d'Algèria, semblava que la resistència alemanya estava a punt de col·lapsar, però durant el mes de desembre els alemanys van contraatacar i van aconseguir fer-se forts a Tunísia, durant un temps.
[edita] Front Oriental
Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van poder recuperar una mica de terreny al voltant de Moscou, però no es va aconseguir forçar una retirada general tal com hauria volgut Stalin. A la primavera, el front va quedar més o menys estable mentre ambdós bàndols es dedicaven a fer plans per a l'ofensiva de l'estiu. Hitler va canviar d'objectiu respecte l'any anterior i va concentrar els seus esforços en capturar els pous petrolífers del Caucas. Això deixaria els soviètics sense una part important del seu subministrament de combustible a l'hora que solucionaria els problemes alemanys per a l'obtenció del mateix. El pla consistia en capturar tota la regió entre els mars Negre i Caspi i els monts Caucas al sud. Mentrestant, un altre grup d'exèrcits tallaria el riu Volga més amunt de Stalingrad per a protegir el flanc de l'avanç alemany.
L'atac va començar a finals de juny de 1942 i va acabar a principis de novembre, irònicament, perquè en arribar a prop de Grozni, a pocs quilòmetres dels pous de petroli, els tancs alemanys es van quedar sense combustible. A més, en aquell moment les línies alemanyes estaven sobreexteses i els contraatacs soviètics els van obligar a una lenta però inexorable retirada.
Més al nord, els alemanys van arribar al riu Volga el 20 d'agost i, tot seguit, van començar l'atac contra Stalingrad. Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant 3 mesos, els alemanys van anar reduint el perímetre defensiu soviètic. Però el 19 de novembre, en el moment en què la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça (Operació Urà) que va deixar el 6è exèrcit alemany encerclat dins la ciutat. Hitler no va permetre que les seves tropes intentessin escapar del cercle, ja que això implicava abandonar la ciutat ja ocupada, i els soviètics van resistir tots els intents de trencar el setge des de fora. Durant mesos, els alemanys van enviar subministres al 6è Exèrcit per aire, però només podien proporcionar-los una sisena part de les quantitats d'aliments i municions necessàries, i cap al final de l'any la situació dels assetjats era desesperada.
[edita] Guerra del Pacífic
L'expansió japonesa pel sud-est asiàtic va durar fins a mitjans de 1942 i es va estendre a llocs tan allunyats entre sí com Birmània, les illes Salomó i les Aleutianes. Va ser frenada pels exèrcits aliats en tres punts: Midway, Nova Guinea i Guadalcanal.
La Batalla de Midway (4 de juny) va ser una batalla naval i aèria en què els japonesos van perdre la majoria dels seus portaavions i molts dels seus millors pilots, convertint-se en la primera gran derrota japonesa de la guerra.
A Nova Guinea, l'objectiu dels japonesos era conquerir Port Moresby per després poder atacar Austràlia. Però els plans japonesos es van veure frustrats, primer a la Batalla del Mar del Corall (4-8 de maig), on una flota nord-americana els va impedir desembarcar tropes a l'illa, i després a la pista de Kokoda, on durant els mesos d'agost i setembre japonesos, americans i australians es van enfrontar enmig de la jungla. Després d'aconseguir arribar a només 50 km de Port Moresby, la falta de reforços i de material va obligar als japonesos a retrocedir i a abandonar definitivament els seus plans.
L'illa de Guadalcanal, a l'arxipèlag de les Salomó, estava ocupada pels japonesos des del juliol de 1942. Els americans hi van desembarcar el 7 d'agost. A partir de llavors, Guadalcanal i les seves aigües es van convertir en el centre de nombrosos combats terrestres, navals i aeris. Els japonesos no van poder resistir el ritme de baixes i el gener de 1943 es va ordenar l'evacuació de l'illa. Després d'aquestes derrotes, els japonesos van perdre totalment la iniciativa i es van limitar a defensar els territoris ja ocupats.
[edita] 1943: El tomb de la guerra
[edita] Campanya del nord d'Àfrica
A principis de 1943, de forma un tant inesperada, quan els alemanys van atacar les encara inexpertes forces americanes que s'havien endinsat a Tunísia, van aconseguir algunes petites victòries que els van encoratjar a realitzar atacs més importants com el de la Batalla del Pas de Kasserine (19 - 25 de febrer de 1943). Però finalment, la superioritat numèrica, de recursos i de subministres dels aliats es va acabar imposant i, el 13 de maig de 1943, les últimes forces de l'Eix a Tunísia (250.000 soldats alemanys i italians) van acabar rendint-se als aliats. Així van acabar gairebé 3 anys de guerra a l'Àfrica.
[edita] Campanya d'Itàlia
Finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats van decidir que el següent pas seria la invasió d'Itàlia, començant per Sicília. El 10 de juliol de 1943, tropes britàniques i nord-americanes van desembarcar al sud-est de l'illa i van poder ocupar-la en poc més d'un mes. La invasió aliada de territori italià va provocar que, el 24 de juliol, el rei d'Itàlia Víctor Manuel III ordenés la detenció de Mussolini i nomenés el mariscal Badoglio nou president del país. El nou govern italià va iniciar de seguida converses de pau amb els aliats que van culminar el 3 de setembre quan Itàlia va firmar la rendició. Les negociacions i la rendició es van mantenir en secret per no alertar a Hitler.
El mateix dia 3, les forces aliades van creuar l'estret de Messina i, sense trobar gaire resistència, van començar a avançar per la península de Calàbria. No obstant, la força principal aliada va desembarcar a prop de Salern el 9 de setembre. Aleshores, Hitler va descobrir la traïció dels italians i va ordenar l'ocupació d'Itàlia i el desarmament de l'exèrcit italià. Com a conseqüència, les forces aliades van haver de lluitar durament per a poder sortir de les platges de Salern. Mentrestant, paracaigudistes alemanys van alliberar Mussolini i Hitler el va posar al capdavant del nou Estat feixista del nord d'Itàlia, amb capital a Milà. Al mateix temps que es retiraven lentament del sud d'Itàlia, els alemanys van organitzar una poderosa línia de defensa (la línia Gustav) a l'altura de la ciutat de Cassino, uns 100 km al sud-est de Roma. La línia Gustav va retenir als aliats des del desembre de 1943 fins al maig de 1944.
[edita] Front Oriental
Les últimes tropes alemanyes a Stalingrad es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è Exèrcit, només 96.000 van sobreviure per a ser capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la 2ª Guerra Mundial.
A principis de 1943, els soviètics van iniciar una nova ofensiva. La ciutat de Khàrkov va canviar de mans un parell de vegades, però no es van produir grans canvis en la situació de la guerra. Tanmateix, els successius avanços i retrocessos del front en els últims mesos havien deixat un sortint de les forces soviètiques al voltant de la ciutat de Kursk. Hitler va voler recuperar la iniciativa de la guerra organitzant una gran ofensiva en aquesta zona per al juliol de 1943: l'Operació Citadel. Durant el transcurs de la mateixa, el 12 de juliol, es va produir la batalla de Prokhorovka, considerada la major batalla de carros blindats de la història, amb més de mil tancs involucrats. No obstant, per als alemanys va ser una completa derrota on no es va aconseguir cap dels objectius fixats. A partir d'aquesta batalla i fins al final de la guerra, els alemanys ja no van organitzar cap més operació d'importància en el front oriental, limitant-se a retrocedir a mesura que els soviètics avançaven.
[edita] Guerra del Pacífic
Després d'haver aturat l'expansió japonesa pel Pacífic, els aliats van passar a l'atac. A finals de juny de 1943, va començar una campanya per aïllar la important base japonesa de Rabaul a l'illa de Nova Bretanya. Es van atacar simultàniament les bases japoneses a Nova Guinea, seguint la costa nord de l'illa en direcció nord-oest i es van realitzar atacs amfibis a les illes Salomó. La bona marxa de l'operació va permetre que a finals de 1943 tropes nord-americanes desembarquessin a la pròpia illa de Nova Bretanya. Pel mateix temps però a milers de quilòmetres d'allí, els americans van expulsar els japonesos dels atols de Tarawa i Makin, a les illes Gilbert.
[edita] 1944: El principi del final
[edita] Campanya d'Itàlia
Un desembarcament aliat a Anzio, darrere les línies alemanyes, i successius atacs a la línia Gustav van permetre als aliats desbordar els defensors alemanys que van veure's forçats a retirar-se, deixant el camí lliure cap a Roma que va ser alliberada el 4 de juny de 1944. No obstant, els aliats no van aconseguir evitar que les forces alemanyes en retirada escapessin cap al nord. Al llarg de la serralada dels Apenins, al nord i a l'est de Florència, els alemanys van preparar una altra línia de defensa (la línia Gòtica) que es va convertir en un altre dur obstacle per als aliats. Amb gran esforç, els aliats van capturar els passos de muntanya i van començar a baixar cap a la plana del Po, però la falta d'efectius (destinats a la conquesta de França) i l'arribada de l'hivern van deixar els aliats aturats al sud de Bolonya.
[edita] Front Occidental
Per intentar alleujar la pressió alemanya sobre el front oriental i accelerar la fi de la guerra, el 6 de juny de 1944 (anomenat el Dia D) els aliats van obrir un nou front a Europa realitzant un desembarcament massiu de tropes a les costes de Normandia amb l'objectiu prioritari d'alliberar França. Aquesta invasió, de nom en clau Operació Overlord, va ser i continua sent el desembarcament de tropes més gran de la història, involucrant a gairebé 3 milions de soldats. A pesar de que en algunes de les platges el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del front no va arribar fins a finals de juliol. Un cop els aliats van poder sortir de Normandia, la conquesta de França va ser ràpida; en quinze dies van avançar 1000 km[6]. El 15 d'agost un altre desembarcament aliat a la Costa Blava francesa va accelerar la retirada alemanya. El 25 d'agost, els aliats van entrar a París i a mitjans de setembre la major part de França i de Bèlgica ja havien estat alliberades. El desembre de 1944 els aliats van llançar l'Operació Market Garden, un pla arriscat que tenia com a objectiu accelerar l'arribada de l'exèrcit aliat al Rin, l'últim gran obstacle natural per a l'ocupació aliada d'Alemanya. Consistia en el llançament d'un gran nombre de paracaigudistes sobre diverses ciutats neerlandeses per a prendre per sorpresa el control dels ponts sobre rius i canals seguint una línia que anava des del sud dels Països Baixos fins al Rin. Seguidament, un avanç aliat al llarg d'aquesta línia havia de connectar els ponts. L'operació va ser un fracàs relatiu ja que a pesar de que la majoria de ponts es van poder capturar intactes, l'últim i crucial pont sobre el Rin a Arnhem no va poder ser capturat.
El setembre de 1944, els alemanys van realitzar un fort contraatac al front occidental anomenat Batalla de les Ardenes. Va tenir lloc a la regió de les Ardenes, precisament allà on els alemanys havien tingut tant d'èxit durant la primavera de 1940. Inicialment, l'atac va agafar els aliats per sorpresa, però, a banda de reconquerir algunes viles belgues, l'avanç alemany va perdre embranzida ràpidament. A finals de gener de 1945, tot el territori guanyat pels alemanys durant l'operació ja havia estat recuperat.
[edita] Front Oriental
Entre el setembre de 1943 i el maig de 1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera amb Romania i Polònia. Al llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya.
En el sector nord, els soviètics van aixecar completament el setge de Leningrad i van continuar avançant cap a Estònia i Letònia. També van aconseguir recuperar tot el territori que els finlandesos havien capturat durant l'ofensiva de 1941, forçant la rendició de Finlàndia el 4 de setembre de 1944. En el sector centre, l'Operació Bagration va aniquilar completament el grup d'exèrcits alemanys i va permetre als soviètics avançar uns 600 km a través de Bielorússia i entrar a Lituània, Polònia i Hongria. En el sector sud, la defensa de l'exèrcit romanès va col·lapsar i el rei Carol II de Romania va aprofitar l'oportunitat per demanar un armistici amb els russos. Els alemanys van respondre intentant assassinar al rei, cosa que no va agradar gens als romanesos que van unir-se als aliats declarant la guerra a Alemanya. Els alemanys es van veure obligats a retirar-se del país. Al cap d'una setmana, Bulgària va passar-se també al bàndol aliat. Els soviètics van continuar avançant cap a Iugoslàvia, arribant a Belgrad el 15 d'octubre. Amb tot això, els alemanys es van veure forçats a retirar-se de Grècia per no quedar tallats.
Durant el 1944, un fet destacable va ser la Sublevació de Varsòvia contra l'ocupació alemanya. La revolta va començar el dia 1 d'agost. Els polonesos esperaven poder resistir uns pocs dies fins que l'Exèrcit Roig arribés a la ciutat. Però això no entrava dins dels plans de Stalin que volia que després del seu alliberament, Polònia quedés sota un nou govern comunista. Per contra, els revoltats eren lleials al govern polonès a l'exili. L'avanç soviètic va ser aturat a les portes de Varsòvia. Mentrestant, els alemanys van enviar noves forces per reprendre el control de la ciutat i el 2 d'octubre els últims revoltats van haver de rendir-se.
[edita] Campanya de Birmània
El 8 de març de 1944 els japonesos van intentar una invasió parcial de l'Índia, llavors colònia britànica, des de les seves posicions avançades a Birmània. L'atac japonès va aconseguir assetjar la ciutat d'Imphal i tallar les comunicacions amb la propera ciutat de Kohima. Però després d'uns mesos de dura batalla sense més avanços, l'exèrcit japonès es va quedar sense subministres i va haver de retirar-se. Els japonesos van patir prop de 55.000 baixes, la pitjor derrota de la seva història.
[edita] Guerra del Pacífic
L'avanç de l'exèrcit dels Estats Units pel Pacífic va continuar amb la conquesta de les illes Marshall el febrer de 1944. Molt més important va ser la conquesta de les illes Mariannes (juny-agost), i especialment l'illa de Saipan, ja que la possessió d'aquesta illa va permetre als americans establir bases aèries avançades des d'on bombardejar el propi territori japonès. La reacció japonesa a l'ocupació de Saipan va ser la batalla del mar de Filipines (19-20 de juny). L'armada japonesa va utilitzar tots els portaavions que li quedaven i un gran nombre d'avions per expulsar als americans de les Mariannes però la batalla se'ls va girar en contra i van patir una dolorosa derrota de la que ja no es podrien recuperar. El següent pas dels americans va ser la invasió de les Filipines que va començar el 20 d'octubre amb la invasió de l'illa de Leyte i que va anar seguida de la batalla del golf de Leyte on els japonesos van utilitzar atacs kamikazes per primera vegada.
[edita] 1945: La fi de la guerra
[edita] Campanya d'Itàlia
L'ofensiva final aliada, que va començar el 9 d'abril de 1945, va aconseguir trencar completament el front alemany i ocupar tota la plana del Po. Els alemanys es van retirar cap als Alps però llavors la guerra ja arribava a la seva fi. El 28 d'abril, Mussolini i la seva amant Clara Petacci van fugir de Milà per intentar buscar refugi a Suïssa però pel camí van ser capturats per partisans italians que els van afusellar i van penjar els seus cadàvers a la plaça de Milà. L'exèrcit alemany a Itàlia es va rendir el 2 de maig de 1945.
[edita] Front Occidental
Durant els mesos de febrer i març de 1945 els aliats van aconseguir avançar fins al Rin en un ampli front, des dels Països Baixos fins a la frontera Suïssa. Arribats al Rin, va ser crucial la captura del pont de Remagen (Alemanya) que va permetre establir un cap de pont a la riba oposada. Durant l'abril, la defensa alemanya va col·lapsar i tot el territori entre el Rin i l'Elba, des del mar del Nord fins als Alps, va ser capturat pels aliats. El Comandant Suprem de les forces aliades a Europa, el general Dwight D. Eisenhower, va decidir unilateralment deixar la captura de Berlín als soviètics. Per aquest motiu els exèrcits aliats van aturar el seu avanç a l'Elba, on el 25 d'abril van connectar amb l'exèrcit soviètic. Les tropes aliades també van entrar a Àustria i a la República Txeca on també es van trobar amb els soviètics.
[edita] Front Oriental
Després d'estar uns quants mesos aturats al Vístula, el 12 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic va rellançar l'ofensiva per conquerir Polònia. En poques hores, el front alemany va col·lapsar completament i els soviètics van poder avançar de forma sorprenentment ràpida. Prússia Oriental va ser ocupada i milions dels seus habitants, d'ètnia i cultura alemanyes, van fugir per mar cap a Alemanya escapant de les represàlies soviètiques. El dia 19, l'Exèrcit Roig va creuar la frontera germano-polonesa anterior a l'inici de la guerra i a finals del mes va arribar a l'Oder, a només 70 km de Berlín. Allà es va aturar per reagrupar-se.
Mentrestant, a la resta del front oriental, els soviètics avançaven a tot arreu. A Hongria, Budapest va ser capturada el 13 de febrer, després d'un llarg setge. Des d'aquí, van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocupant Viena el 13 d'abril. Simultàniament, estaven avançant a través d'Eslovàquia en direcció a la República Txeca.
El 16 d'abril va començar l'atac final cap a Berlín. L'exèrcit soviètic, apostat al llarg de l'Oder, va avançar des del nord, l'est i el sud encerclant la ciutat. La defensa alemanya estava formada en part per civils, molts d'ells adolescents. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat. Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El 30 d'abril, amb l'exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. La ciutat de Berlín es va rendir el 2 de maig.
El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz. El 7 de maig va donar la seva autorització al general Jodl per firmar la rendició incondicional d'Alemanya que entraria en vigor l'endemà. Això va significar el final de la guerra a Europa.
[edita] Campanya de Birmània
A finals de 1944, els britànics, amb el suport de l'exèrcit xinès, van iniciar la reconquesta de Birmània. Des de l'Índia i des de les zones no ocupades al nord-oest del país, l'atac principal es va concentrar en la captura de Mandalay (20 de març de 1945). Des d'aquí va començar la cursa cap a Rangun, la capital del país, que va ser capturada el 2 de maig mitjançant un atac amfibi. Això va posar punt i final a l'ocupació japonesa de Birmània.
[edita] Guerra del Pacífic
El gener, els americans van desembarcar a Luzón, l'illa més gran de les Filipines. Manila, la capital, va ser capturada el 3 de març. La conquesta completa de les Filipines no va acabar fins al juliol però mentrestant els americans ja es van concentrar en el seu pròxim objectiu, l'illa d'Iwo Jima (19 de febrer-26 de març). L'importància d'aquesta illa radicava en el fet que des d'allí els avions caces americans podien donar protecció als B-29 que bombardejaven les ciutats japoneses. Però aquesta illa ja es considerava territori japonès i la defensa japonesa va ser especialment dura, provocant un nombre elevadíssim de baixes en els marines americans. La pròxima illa a ser envaïda va ser Okinawa (1 d'abril-21 de juny), on el nombre de baixes americanes va ser igualment gran.
Tot i que encara quedaven moltes bosses de resistència japonesa escampades pel Pacífic i el sud-est asiàtic, l'alt comandament nord-americà ja tenia planejada la invasió del Japó, prevista per al mes de novembre. Però la dura resistència japonesa a Iwo Jima i a Okinawa feien presagiar una campanya molt dura per als americans.
[edita] Bombardeigs d'Hiroshima i Nagasaki i rendició del Japó
El mes de juliol de 1945, el Projecte Manhattan va finalitzar la construcció de la primera bomba atòmica. El President dels Estats Units, Harry S. Truman, va decidir utilitzar aquesta nova arma per obligar el Japó a rendir-se immediatament. El 6 d'agost de 1945, la primera bomba atòmica amb finalitats bèl·liques va explotar sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima, destruint-la per complet i provocant uns 75.000 morts i un nombre encara més gran de ferits. Com que el govern japonès no es va rendir immediatament, el 9 d'agost una altra bomba va ser llançada sobre Nagasaki, provocant una mortaldat i una destrucció semblants.
El 8 d'agost, exactament 3 mesos després de la fi de la guerra a Europa i complint el pacte acordat amb els aliats a la Conferència de Jalta, la Unió Soviètica va declarar la guerra al Japó i va envair Manxúria.
El 15 d'agost, l'Emperador del Japó Hirohito va prendre la decisió d'anunciar per ràdio la rendició del país, tot i que una part del govern japonès estava decidit a continuar lluitant. La rendició oficial del Japó es va firmar el 2 de setembre. Això va significar el final de la Segona Guerra Mundial, tot i que algunes unitats japoneses aïllades van continuar lluitant algunes setmanes més.
[edita] Conseqüències
[edita] Econòmiques
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea havia col·lapsat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el Secretari d'Estat dels Estats Units George Marshall va establir un pla, conegut com el Pla Marshall, per a la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament als països Aliats
[edita] Guerra Freda
El final de la Segona Guerra Mundial va marcar la fi de la posició del Regne Unit com a superpotència global i l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a poders dominants en el món. Les friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de la Guerra Freda.
[edita] Noves fronteres
Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats, això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases. El principal beneficiat va ser la Unió Soviètica que va guanyar territori a costa d'Alemanya, Finlàndia, Polònia i el Japó. Polònia va ser compensada rebent la major part del territori alemany a l'est de la línia Oder-Neisse, incloent-hi les regions industrials de Silèsia.
Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació cada una controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els països vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. Les zones americana, britànica i francesa es van unir el 1949 per crear la República Federal d'Alemanya i la zona soviètica va convertir-se en la República Democràtica d'Alemanya.
La Prússia Oriental va desaparèixer, dividida entre la Unió Soviètica, Polònia i Lituània. Àustria va ser separada d'Alemanya per tornar a esdevenir un estat independent tal com era abans de l'Anschluss de 1938. La República Txeca i Eslovàquia van tornar a ser unides creant altra vegada l'estat de Txecoslovàquia i la regió dels Sudets hi va ser incorporada. La regió del Saarland va esdevenir temporalment un protectorat de França però després va retornar a Alemanya. Corea, que va ser dividida en dos al llarg del paral·lel 38 per soviètics i americans, va acabar esdevenint dos estats diferents, Corea del Nord i Corea del Sud.
En les àrees ocupades pels aliats occidentals, els governs existents abans de l'inici de la guerra van ser reestablerts o es van crear nous governs democràtics; en les àrees ocupades per la Unió Soviètica, incloent-hi territoris d'anteriors aliats com Polònia, s'hi van crear estats comunistes satèl·lits de la Unió Soviètica.
[edita] Nacions Unides
Com que la Societat de Nacions havia fracassat en la seva tasca de prevenir la guerra, el 1945 es va crear un nou organisme internacional anomenat les Nacions Unides. A diferència del seu predecessor, les Nacions Unides han pres un paper més actiu en el món, lluitant contra epidèmies i proveint ajuda humanitària a les nacions en problemes. Les Nacions Unides també van servir com a front diplomàtic durant la Guerra Freda. També van ser responsables de la creació del modern estat d'Israel, en part com a resposta a l'Holocaust.
[edita] Referències i notes
- ↑ World War II: Combatants and Casualties (1937—1945). Data d'accés: 2007-04-20.
- ↑ Mayer, E. (2000) "World War II" a Emayzine.com (Victorville, California: Victor Valley College)
- ↑ Coleman, P. (1999) "Cost of the War," World War II Resource Guide (Gardena, California: The American War Library)
- ↑ Gairebé 11 milions de les víctimes civils van ser víctimes de l'Holocaust dirigit pel govern nazi, en gran part a l'Europa de l'Est i a la Unió Soviètica. Vegeu A Teacher's Guide to the Holocaust-Victims
- ↑ Van aparèixer grups feixistes i nacionalistes com a resposta als moviments revolucionaris que començaren a estendre's per Europa i que van prendre breument el poder a Budapest i a Baviera. Vegeu: Matanle, Ivor. History of World War II, 1939-1945, p. 10. Tiger Books International, 1994. ISBN 1-85501-603-6
- ↑ Patton's Third Army.
[edita] Vegeu també
- Cronologia de la Segona Guerra Mundial
- Cronologia dels fets que van precedir a la Segona Guerra Mundial
- Exèrcit Roig
- Enemy Territory: videojoc basat en la Segona Guerra Mundial
- Medalla dels Partisans
[edita] Enllaços externs
[edita] Contingut educacional
- Segona Guerra Mundial a encilopedia.cat
- La Segona Guerra Mundial a xtec.cat
- La Segona Guerra Mundial a Spartacus Educational (anglès)
[edita] Bases de dades
- Base de dades de la Segona Guerra Mundial a ww2db.com (anglès)
- Base de dades de la Segona Guerra Mundial a 2gm.tusitio.es (castellà)
- Cronologia de la Guerra dia a dia (castellà)
[edita] Articles
- 60 anys després, la guerra de la memòria (cafebabel.com)
- Llista bibliogràfica sobre la Segona Guerra Mundial (castellà)
| Campanyes i escenaris de la Segona Guerra Mundial |
| Europa |
| Polònia | Guerra de Broma | Noruega i Dinamarca | França i Benelux | Anglaterra | Operació Overlord | Alliberament de París | Batalla del Bulge |
| Front oriental 1941-45 | Front Occidental 1939-45 |
| Àsia i Pacífic |
| Xina | Oceà pacífic | Sudest asiàtic | Manxúria 1945 |
| Mediterrani, Àfrica i Orient Pròxim |
| Mediterrani | Àfrica oriental | Nord d'Àfrica | Àfrica Occidental Balcans | Orient Pròxim | Madagascar | Itàlia |
| Altres |
| Atlàntic | Bombardeig estratègic | Bombardeig dels EUA |
| Guerres contemporànies |
| Guerra civil xinesa | Finlàndia | Guerra Angloiraquiana |
|
|
|
|---|---|
| Història | Història de la Terra |
| Prehistòria | Eocè |
| Per països i regions | Exàmens imperials xinesos • Història de l'Equador • Núbia |
| Història antiga | Batalla del Bosc de Teutoburg • Batalla de les Termòpiles • Imperi Romà • Imperi Bizantí • Imperi Sassànida |
| Història precolombina | Civilització asteca • Tenochtitlan |
| Història medieval | Croada contra la Corona d'Aragó • Joana d'Arc • Reconquesta • Samurai |
| Història moderna | Lluís XIV • Setge de Barcelona (1713-1714) |
| Història contemporània | Catalanisme • Guerres Napoleòniques |
| Segle XX | Segona Guerra Mundial |
