Albània

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Albània del Caucas».


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Feja e shqiptarit është shqiptaria
(La fe dels albanesos és la consciència nacional albanesa)

Idiomes oficials

albanès

Capital

Tirana

Ciutat més gran Tirana

Govern

President
Primer ministre

Democràcia
Bamir Topi
Sali Berisha

Superfície
- Total
- Aigua (%) 28.748 km² (139è)
4,7 %

Població
- Estimació 2003
- Cens
- Densitat 3.582.205 (126è)

125 hab/km² (63è)

Moneda lek (Lk)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+2)
(UTC)

Independència de l'Imperi Otomà
el 28 de novembre de 1912

Himne nacional Hymni i Flamurit

Domini internet .al

Codi telefònic +355

Gentilici albanès, albanesa

Albània és una república d'Europa, situada a la zona dels Balcans. Limita al nord amb Montenegro, a l'est amb Macedònia, al sud amb Grècia i a l'oest amb la mar Adriàtica. La capital és Tirana i les ciutats principals són Durrës i Elbasan, que tenen pels volts dels 100.000 habitants.

[edita] Etimologia

El nom autòcton del país, Shqipëria significa "Terra de les àguiles" adoptat a partir de la rebel·lió contra els turcs dirigida per Gjergj Kastriot ("Skanderbeg") en 1433, en aquesta època la població lliure del territori va adoptar el gentilici de shqipëtar ja que la bandera usada per Skanderbeg posseïa com emblema principal l'àguila imperial bicèfala heretada dels bizantins. El nom Albània, en canvi és aliè als nadius i deriva del llatí amb el significat de "País d'elevades muntanyes, blanquejades per la neu" (En l'Antiguitat se li donava el nom de Albània a gran part de la Caucàsia).

[edita] Geografia

Albània és un estat molt muntanyenc, amb altures generalitzades de més de 1000 metres. Les terres baixes només ocupen 1/7 del país i es redueixen a la plana litoral i a valls molt estretes. Els seus principals rius són el Drin, el Vijosë i el Devoll. La costa enfront de el mar Adriàtic és retallada, esquitxada per golfs i caps. Les terres costaneres gaudeixen d'un clima mediterrani, amb temperatures mitges anuals d'al voltant de 16ºC. En canvi, en l'interior es torna un clima continental, amb mitjanes anuals de 10ºC i bruscs contrastos de temperatures al llarg de l'any. En algunes zones muntanyenques les precipitacions superen els 2000 mm. La vegetació mediterrània amb maquis i conífera destaquen a la franja litoral mentre que en l'interior muntanyenc predominen boscos de coníferes i caducifolis.

La zona costanera té aproximadament 450 km i està situada entre els Mars Adriàtic i Jònic. Els rius principals són el Drin, el Vjosë, el Seman i el Shkumbin.

[edita] Política

Article principal: Política d'Albània

La política d'Albània té la forma d'una república parlamentària democràtica representativa, a través de la qual el Primer Ministre es el cap de govern. El poder executiu és exercit pel govero. El poder legislatiu li és conferit al govern, al parlament i a l'Assemblea d'Albània (Kuvendi i Republikës së Shqipërisë).

[edita] Demografia

La població albanesa no té un marcat caràcter urbà, com succeïx en altres països europeus ja que la meitat de la seva població activa es dedica a l'agricultura. Generalment resideixen en zones d'altitud mitja i solament el 37% viu en àrees urbanes. La seva població activa representa el 63% del total. La capital d'Albània, Tirana, és l'única ciutat que supera els 100.000 habitants, amb 700.000. Altres ciutats importants amb més de 70.000 habitants són Elbasan (70.000), Durrës (82.000)i Shkodër(71.000). Altres poblacions importants so Kavajë/Kavaja (23.000), Vlorë/Vlora (63.000) i Korçë/Koritza (62.000), Berat.

El 93,1 % de la població són albanesos, que parlen l'albanès, llengua indoeuropea dividida en dos varietats, tosk, parlat al sud del país i gheg, al nord del riu Shkumbi. El 2,5 % són gitanos, el 2,4 % són grecs, importants al sud del país, l'antic Vorio Epiros, el 0,2 % són macedonis, a la frontera amb Macedònia, i l'1,8 % d'altres minories.

Llac Ohrid

Creixement de la població des de 1961 (en milers d'habitants)

Dansa típica

[edita] Història

Article principal: Història d'Albània

El poble més antic conegut que va habitar l'actual territori d'Albània va ser el dels il·liris dels quals els shqipëtars o albanesos són directes descendents, els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori que va quedar en gran part inclòs dintre de l'Epir. Freqüentment els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòsia, Peonia i fins i tot la Macedònia. En el 35 aC els romans van conquistar els llocs més accessibles i civilitzats denominant-les províncies d'Illyricum i Epir, encara que els territoris més muntanyencs i remots mai van arribar a estar sota control de l'Imperi Romà la qual cosa explica en gran mida la pervivència de l'idioma albanès.

Les àrees controlades abans per grecs i romans van passar després a ser part de l'Imperi Bizantí, els territoris controlats pels bizantins van ser envaïts pels eslaus en el segle VI, a aquests els van seguir els búlgars i qui van annexar part del país a l'Imperi Búlgar de el segle IX. Després d'això va sorgir el Despotat d'Epir governat per prínceps d'origen grec; la invasió turca es va iniciar en 1385, si bé Albània va resistir, principalment sota el lideratge de Gjergj Kastriot acompanyat per la "tribu" albanesa dels mirdites, Albània va ser independent fins a 1479 (deu anys després de la mort de Gjergj Kastriot), però Turquia després de ferotges matances va assolir el control del territori, control que va retenir fins a 1912. En aquest llarg període d'ocupació van succeir diversos fets determinants per a l'actual cultura albanesa: gran part de la població urbana es va exiliar, principalment al sud d'Itàlia (arbëreshë, mentre que la majoria de la població que es va mantenir en el país va ser convertida a l'islam, després de la conversió a l'islam de gran part dels albanesos, aquests van passar a ser moltes vegades les forces de xoc que posseïen els turcs per a mantenir el control sobre Grècia, Sèrbia, el territori de l'actual República de Macedònia i Bulgària.

En 1912, davant les successives derrotes que van sofrir els turcs en els Balcans Albània va obtenir de fet la independència encara que es temia l'amenaça de l'expansionisme austríac i el dels estats veïns: (Itàlia, Grècia, Sèrbia, Montenegro). Entre 1914-1918 , durant la Primera Guerra Mundial l'empobrit territori va ser camp de batalla entre les forces de la Entente Cordiale i les dels autoanomenats Imperis Centrals. En acabar la Primera Guerra Mundial es ratificà el control serbi-montenegrí sobre Kosovo i les zones de majoria albanesa en la Macedònia septentrional; Grècia va obtenir fins a la Segona Guerra Mundial el control de l'Epir Septentrional al mateix temps que deportava o obligava a l'hel·lenització de les nombroses comunitats albaneses existents en el territori grec clàssic (és a dir al sud de la Línia d'Estrabó). En 1918 a Argirópolis ( malgrat que aquesta ciutat estava en la zona de control grec) es va proclamar la independència formal d'Albània, encara que la "Albània independent" aviat va passar a ésser en la pràctica un protectorat italià al comandament inicialment de Ahmet Zogu.

Entre 1928 i 1943 va ser una monarquia. Els reis foren:

Ahmet Zogu, Zog I d'Albània (1928-1939)
Víctor Manuel III d'Itàlia (1939-1943)

Actualment el pretendent al tron és Leka II. Després del final de la Segona Guerra Mundial, el partit comunista, creat en 1941 sota la influència dels bolxevics, va prendre el control de l'estat albanès, sota el lideratge d'Enver Hoxha, qui havia combatut en la resistència, i proclamà la República Popular d'Albània. Durant algunes dècades sota el seu domini, Hoxha va establir i va trencar les relacions amb diversos països socialistes. El país va estar aïllat, primer des de l'Oest (Europa occidental), Amèrica del Nord i Australàsia). Posteriorment, Hoxha va fer una dura crítica a Kruschev, trencant relacions amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS)i acostant-se a Xina. En 1985, Enver Hoxha va morir i Ramiz Alia va prendre el seu lloc. Inicialment, Alia va intentar seguir els passos de Hoxha, però els canvis a Europa de l'Est ja havien començat: Mikhàil Gorbatxov havia aparegut en la URSS amb noves polítiques (Glasnost i Perestroika). Els règims leninistes eren pressionats pels Estats Units (EUA) i Europa. Després que Nicolae Ceauşescu (líder comunista de Romania) fos executat en una revolució, Alia signaria l'Acord de Hèlsinki (el qual va ser signat per altres països en 1975), pel qual es comprometia a modificar la legislació en matèria civil. Van ser convocades eleccions pluripartidistes, que va guanyar el Partit Demòcrata en 1992 amb el 62% dels vots.

En les eleccions generals de juny de 1996, el Partit Demòcrata va intentar guanyar amb la majoria absoluta i va manipular els resultats. En 1997 el frau va impactar al govern sencer i els disturbis van començar. Algunes ciutats van ser controlades per la milícia i ciutadans armats. Aquest caos i rebel·lió va causar que el partit socialista guanyés les primàries de 1997. Des de 1990 Albània ha estat orientada cap a l'Oest, va ser acceptada en el Consell d'Europa i ha demanat formar part de l'OTAN. La força laboral d'Albània va seguir emigrant a la Unió Europea (UE) i Amèrica del Nord. La corrupció dintre del govern s'està tornant cada vegada més notòria.

[edita] Organització político-administrativa

Albània és dividida en 12 qarqe (comtats o prefectura), que estan sotsdividits en 36 rrethe (districtes). La capital Tirana, té un estatut especial. Els districtes d'Albània són:

1 Berat
2 Bulqizë
3 Delvinë
4 Devoll
5 Dibër
6 Durrës
7 Elbasan
8 Fier
9 Gjirokastër
10 Gramsh
11 Has
12 Kavajë

13 Kolonjë
14 Korçë
15 Krujë
16 Kuçovë
17 Kukës
18 Kurbin
19 Lezhë
20 Librazhd
21 Lushnjë
22 Malësi e Madhe
23 Mallakastër
24 Mat

25 Mirditë
26 Peqin
27 Përmet
28 Pogradec
29 Pukë
30 Sarandë
31 Shkodër
32 Skrapar
33 Tepelenë
34 Tirana
35 Tropojë
36 Vlorë

Castell de Krujë

Mausoleu d'Enver Hoxha (Tirana)

[edita] Economia

Berat

Albània és el país on més ha persistit el règim comunista d'economia centralitzada i estatalitzada de tota Europa. Sobre una base centrada en l'agricultura i la mineria, amb grans centrals siderúrgiques, escàs comerç exterior i una infraestructura absolutament insuficient, les tímides reformes iniciades en 1985 van desembocar en un dur ajustament econòmic en la dècada dels noranta. Amb una tecnologia antiquada, els indicadors econòmics van caure sensiblement, amb descensos en la producció industrial d'entre el 55% i 60%, abandó d'empreses i emigració cap a altres països com Itàlia. La reducció de la producció va arribar també a l'agricultura, on les col·lectivitats van ser preses pels camperols creant una economia de subsistència familiar que no produïa excedents. En l'actualitat, els ajustaments de 1992 després de les primeres eleccions pluripartidistes, han engegat de nou una part de la indústria pesada, han estès les zones de cultiu amb inversió estrangera en el regadiu, en l'aportació de maquinària i el sector bancari ha millorat notablement.

No obstant això, persisteixen greus problemes: els indicadors econòmics mostren una economia depenents en un 85% de l'agricultura i la mineria, amb nul·les infraestructures suficientment operatives. Els programes que Albània té signats amb la Unió Europea estan permetent certes millores en els equipaments bàsics perquè el país deixi de ser el segon país més pobre d'Europa després de Moldàvia.