Líban

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: كلنا للوطن للعلى للعلم (àrab)
Tous pour la Patrie, pour la gloire et le drapeau!(francès)

"Tot per la pàtria, la glòria i la bandera!"

Idiomes oficials Àrab¹

Capital

Beirut

Ciutat més gran Beirut

Govern

President
Primer Ministre

República parlamentària
Michel Suleiman
Fouad Siniora

Superfície
- Total
- Aigua (%) 10.452 km² (166è)
1,6%

Població
- Estimació 2003
- Cens
- Densitat 3.727.703 (123è)

358 hab/km² (16è)

Moneda Lliura Libanesa (LBP)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+2)
(UTC+3)

Independència de França el
22 de novembre de 1943

Himne nacional Koullouna Lilouataan

Domini internet .lb

Codi telefònic +961

Gentilici Libanès, Libanesa

¹ El francès, l'anglès i l'armeni també són emprats.

El Líban (En Àrab: لبنان Lubnān) és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est amb Síria, al sud amb Israel i a l'oest és banyat pel Mediterrani. El Líban és un país petit (La seva superfície és semblant a la de la província de Barcelona), altament muntanyós.

El nom del país prové de l'arrel semítica LVN, que significa blanc, en referència a la capa de neu que cobreix la muntanya Líban.

Taula de continguts

1 Història
- 1.1 Ocupació de Síria
- 1.2 L'assassinat de Hariri
2 Demografia
3 Política
4 Vegeu també
5 Enllaços Externs

[edita] Història

El Líban, hereu de Fenícia i bressol històric del cristianisme, va ser ocupat per l'imperi Otomà al segle XVI. Posteriorment fou protectorat francès, fet que es va allargar després de la derrota turca a la I Guerra Mundial, fins que el 1943 aconseguí la independència.

El Líban fou coneguda com la Suïssa d'Orient Pròxim fins que els anys 70 va esclatar un guerra civil entre musulmans i cristians (1975–1980) precedida per l'establiment de la OAP al país. Novament ocupació de Síria als anys posteriors destruïren l'equilibri polític i la convivència dels libanesos.

[edita] Ocupació de Síria

En vermell la zona en conflicte el juliol de 2006

El juny de 1976, Síria envia 48.000 tropes per ajudar a les milícies catòliques de ser destruïdes per les forces palestines. Això provocà un enfrontament irònic, ja que tropes manades pel partit Baas sirià lluitaven contra forces de Palestina. L'aliança entre cristians i Síria envià als palestins fora de Beirut i relocalitzats al sud del Líban. Posteriorment, el clima geopolític ha propiciat que Síria pactés amb els palestins i que algunes faccions cristianes arribessin a acords amb Israel. De totes maneres, forces sirianes han estat i han dominat el govern libanès fins l'any 2005.

El 12 de juliol de 2006, després que la milícia xiïta de Hesbol·là segrestés dos soldats israelans, Israel inicià una operació militar contra aquesta milícia que ha provocat la mort de la població civil tant al Líban com a Israel.

[edita] L'assassinat de Hariri

El 14 de febrer de 2005, després de deu anys de relativa estabilitat política, el Líban es veu sacsejat per la mort de l'exprimer ministre Rafik Hariri en un atemptat amb cotxe bomba. Les sospites principals anaren cap a Síria després que l'antic primer ministre havia mostrat clarament les seves reserves a la política i la invasió siriana. A més a més, la mort de Hariri suposa una esmena constitucional que va permetre al primer ministre Lahoud, favorable a la presència siriana al país, allargar el seu mandat fins al 2007. De totes maneres Síria va negar qualsevol implicació en l'atemptat.

Altres sospites anaren cap als mateixos serveis secrets libanesos o fins i tot la implicació dels serveis d'intel·ligència d'Israel, el Mossad, amb la intenció d'augmentar la tensió entre el Líban i Síria. Una altra teoria és que la victòria i proclamació del guanyador a les eleccions iraquianes del candidat que no preferia els EUA el mateix dia de l'atemptat van fer pensar que aquest fou una cortina de fum per treure-li pes a les eleccions a l'Iraq.

A la mort de Hariri, el seguiren els assassinats el 2 de juny de 2005 de Samir Kassir, fundador del partit democràtic de l'esquerra, també amb cotxe bomba, l'historiador i antic secretari del Partit Comunista Libanès George Hawi el 21 de juny de 2005 i el del periodista i redactor en cap del An-Nahar newspaper Gebran Tueni el 12 de desembre de 2005. A més a més, en aquesta escalada de violència s'hi ha de sumar l'intent d'assassinat del periodista May Chidiac, que resultà greument ferit.

[edita] Demografia

La població libanesa està composta per tres ètnies o grups religiosos predominants: musulmans xiïta, musulmans sunnita i cristians, la gran majoria catòlics, tot i que també hi ha ortodoxos i protestants i una minoria de jueus. Tot i que des de 1932 no hi ha cens determinat, es creu que al voltant del 60% de la població professa l'Islam i la resta són cristians [1], més les diferents minories com la jueva i la kurda.

Hi ha al voltant d'uns 15 milions de persones amb herència libanesa que viuen foren de les fronteres del Líban. La comunitat estrangera més gran es troba al Brasil. Igualment, es comptabilitza que entre 180.000 i 250.000 refugiats palestins viuen en territori libanès.

La població es concentra principalment a la capital Beirut i a la muntanya del Líban.

[edita] Política

El Líban té un sistema polític en què els tres màxims mandataris del país estan reservats a membres d'una comunitat religiosa específica.

President del país
- El president libanès ha de ser un catòlic.

Primer ministre
- El primer ministre libanès ha de ser un musulmà sunnita.

El portaveu del Parlament
- El portaveu del Parlament ha ser un musulmà xiïta.

Aquest acord es part del Pacte Nacional Libanès (en àrab: الميثاق الوطني - al Mithaq al Watani) establert l'any 1943 durant les reunions entre el president del Líban (un catòlic) i el seu primer ministre (un sunnita). Aquest pacte, però, era verbal fins l'arribada de la constitució libanesa l'any 1990 que precedí l'acord de Taïf.

El pacte incloïa la promesa dels cristians de no buscar la protecció de França i acceptar el caràcter àrab del Líban, i la promesa musulmana de reconèixer la independència i la legitimitat de l'Estat libanès i de la frontera libanesa de 1920 i renunciar a la reunificació amb Síria. Aquest pacte va ser concebut com un compromís interí fins que aparegués la pròpia identitat libanesa.

El pacte també estipulà que els seients del Parlament s'havien d'assignar segons la regió i la religió professada, en una ràtio de 6 cristians per 5 musulmans, una ràtio basada en el cens de 1932, quan els cristians eren majoria al país. L'acord de Taïf va igualar aquesta ràtio entre els seguidors d'ambdues creences.

La Constitució garanteix el dret del poble libanès de canviar el seu govern. De totes maneres, des de mitjans de la dècada dels 70 fins a les eleccions parlamentàries de 1992, la guerra civil aturà l'exercici dels drets polítics. Segons la Constitució, cada quatre anys el poble escull els seus representants al Parlament.

El Parlament escull el president de la República per un període de sis anys, sense possibilitat de reelecció. De totes maneres, algunes esmenes han permès allargar el període presidencial per motius polítics com el cas de Elias Hrawi, qui havia de cedir el poder l'any 1995 i es va allargar tres anys més, o el de l'actual, Emile Lahoud, qui restarà al despatx presidencial fins l'any 2007.

[edita] Vegeu també

[edita] Enllaços Externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Líban

[edita] Informació General

[edita] Organismes oficials

Web oficial del president de la república (anglès)
Govern Libanès (anglès)
Web oficial del Parlament (àrab)

[edita] Mitjans de Comunicació

The Daily Star (anglès)
Tayyar (àrab)
An-Nahar (àrab)
Al-Mustaqbal (àrab)
As-Safir (àrab)
AL-Balad(àrab)
Addiyar (àrab)
Ya Libnan (anglès)
L'Orient - Le Jour(francès)
Libnanews (francès)

Estats de l'Àsia
Afganistan \| Aràbia Saudita \| Armènia² \| Azerbaidjan¹ \| Bahrain \| Bangla Desh \| Bhutan \| Brunei \| Cambodja \| Corea del Nord \| Corea del Sud \| Emirats Àrabs Units \| Filipines \| Geòrgia¹ \| Iemen \| Índia \| Indonèsia \| Iran \| Iraq \| Israel \| Japó \| Jordània \| Kazakhstan¹ \| Kirguizistan \| Kuwait \| Laos \| Líban \| Malàisia \| Maldives \| Mongòlia \| Myanmar \| Nepal \| Oman \| Pakistan \| Qatar \| Rússia¹ \| Singapur \| Síria \| Sri Lanka \| Tadjikistan \| Tailàndia \| Taiwan \| Timor Oriental \| Turkmenistan \| Turquia¹ \| Uzbekistan \| Vietnam \| Xina \| Xipre²
Dependències: Palestina \| Tibet
1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.

Lliga Àrab
Algèria \| Aràbia Saudita \| Bahrain \| Comores \| Djibouti \| Egipte \| Emirats Àrabs Units \| Iemen \| Iraq \| Jordània \| Kuwait \| Líban \| Líbia \| Marroc \| Mauritània \| Oman \| Palestina \| Qatar \| Síria \| Somàlia \| Sudan \| Tunísia