Fenícia
De Viquipèdia
Fenícia (llatí Phoenice o Phoenicia, grec Phoinike) fou una regió de la costa mediterrània de Llevant, limitada a l'est pel Mont Líban i sense límits molt precisos al nord i sud. Al nord Heròdot dóna com a límit la badia de Myriandrus i al sud el Mont Carmel, però com a confederació política mai va arribar tant al nord (Myriandrus fou una colònia fenícia, però separada de la resta). Ptolemeu fixa el nord al riu Eleutheros (però Arados era al nord d'aquest riu i pertanyia a Fenícia). La darrera ciutat fenícia al sud era Dora i després seguia Cesarea que ja no ho era. A la Bíblia s'esmenta el territori de Fenícia com a part del Canaan i poblat pels arvadites, sinnites, arquites i zemarites (que vivien a Arados, Sinna, Arca, i Simyra). La principal ciutat de Fenícia segons la Bíblia era Sidó.
Taula de continguts |
[edita] Poble
Article principal: Fenicis
La població d'aquest país, d'origen semita, era una branca dels cananeus, i foren anomenats fenicis.
[edita] Nom
El nom prové de la paraula grega "phoeinicios", que significa "els vermells". Efectivament, els fenicis comerciaven amb la porpra, un colorant vermell que s'obtenia de la closca d'un mol·lusc i que donava un característic color vermell a les seves naus. Més tard, els romans adaptarien aquest terme grec al llatí i anomenarien els fenicis, "punici" (púnics).
[edita] Organització política
Fenícia estava formada per ciutats independents; generalment existia una certa unitat sota la hegemonia de una de les ciutats. Tir, Sidó, Biblos i Arados eren governades per reis. La primera hegemonia fou, segurament, de Sidó i després va seguir la de Tir. La hegemonia tenia reunions periòdiques a Trípoli, però també a Tir, Sidó i Arados.
[edita] Alfabet
Utilitzaven un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals. El seu alfabet tenia 22 lletres i l'alfabet grec en va derivar al començament només tenia 16 lletres. El seu sistema numèric era decimal. El 10 era una línea horitzontal, el 20 una N, i el 100 un signe especial complementat amb marques que eren indicació del nombre de centenes. Els seus pesos i mesures eren els mateixos que els jueus.
La cultura fenícia fou molt important en la seva època, però, sorprenentment, han quedat poques restes de la seua història. Es coneix la seua existència, sobre tot, a través dels textos d'altres pobles que entraren en contacte amb ells, en particular els assiris, els babilonis i, més tard, els grecs.
[edita] Religió
La religió fenícia tenia per déus principals a Baal i Astarte (Ashtaroth). Baal fou identificar amb Zeus i Júpiter dels grecs i romans. Astarte era una deessa identificada amb Juno o amb Venus (Afrodita). Aquest cultes van existir fins al segle IV quant el cristianisme es va imposar. Altres deïtats importants foren Mekarth, Dagon i Onca. Com a poble mariner van adorar al déu grec Posidó. Els fenicis practicaven la circumcisió que havien après dels egipcis, però amb contacte amb els grecs la practica va quedar molt reduïda.
[edita] Economia
Les ciutats-estat independents es dedicaven al comerç, i enviaren vaixells mercants per tota la Mediterrània per fundar colònies comercials a les costes, des d'Àsia Menor fins a la Península Ibèrica. La fama dels fenicis com a comerciants, de vegades no massa honrats, arribà a ser proverbial.
Tir era famosa per la porpra, i Sidó pel vidre, que segons Plini havien descobert accidentalment però que potser havien importat el secret d'Egipte. En general també treballaven el lli, el coto i altres teixits. També eren famosos els perfums fenicis.
[edita] Ciutats
[edita] Colònies
Les primeres colònies es van establir segurament a Xipre (Pafos i Paleopafos al sud-oest i Golgos al sud-est, Cition, Lapathos i probablement altres). De la fundació de colònies a Grècia i a les illes gregues i ha nombrosos relats però poques proves reals. Colònies son esmentades a Cilícia, Lícia, Cària, Rodes, Bitínia, Creta, Tasos, Beòcia, Eubea, Thera i la majoria de les Cíclades.
A Sicília van establir nombroses colònies però en foren rebutjats progressivament per l'establiment de colònies gregues i finalment reduïdes a la costa nord-oest. A Itàlia mateix no consten colònies però si a les illes com Melita (Malta), Pantel·leria i altres, i a Sardenya. Al sud de la península ibèrica van fundar Gades a Tartessos capçalera d'una sèrie d'establiments menors; al llevant peninsular van fundar una colònia a Eivissa; i al nord d'Àfrica les colònies foren nombroses i per damunt de totes Cartago (la mes antiga fou Útica que fou la primera colònia a la zona). També es possible que existiren colonies a la costa atlàntica de Marroc, i que hagueren arribat les illes Cassiterides (Scilly) i a la mar Bàltica.
Les colònies foren abandonades a la meitat del segle VI probablement quan les ciutat fenícies van quedar sota domini persa, i després administrades per Cartago, la mes poderosa de les colònies, fundada prop de l'actual ciutat de Tunis, a la costa nord d'Àfrica cap a l'any 814 aC.
En el segle III aC, la seua influència en la regió mediterrània va provocar un conflicte d'interessos amb els romans. Roma i Cartago van lliurar tres llargues guerres pel control de les rutes marítimes i terrestres cap al nord d'Àfrica i Àsia Menor: són les anomenades Guerres Púniques.
En l'any 218 aC, el general cartaginès Anníbal va eixir de la Península Ibèrica amb un gran exèrcit, que incloïa elefants entrenats per a la guerra, va creuar els Alps i va envair Itàlia. Anníbal va derrotar l'exèrcit romà i va estar a punt de guanyar la guerra, però mentrestant, el general romà Publi Corneli Escipió atacava les posicions cartagineses a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica, la qual cosa va obligar Anníbal a tornar enrere per a defensar-les. L'any 202 aC, Anníbal fou derrotat en la batalla de Zama, al nord d'Àfrica.
La pressió de Roma sobre els cartaginesos no va cessar fins que, en l'any 146 aC, els romans conqueriren i destruïren per complet Cartago.
[edita] Història
Als segles XIV i XIII hi va haver un període de dominació egípcia per recuperar després les ciutats la seva independència. Quant van arribar els israelites a Canaan, els cananeus, de la mateixa raça que els fenicis, van formar una confederació dirigida pel rei d' Hazor que fou derrotada; Hazor fou conquerida i destruïda i el territori dels confederats va passar als israelites. Progressivament els cananeus van esdevenir israelites (que inicialment només eren una branca) marcant encara més la separació amb la branca dels fenicis.
Els israelites van derrotar a la confederació cananea de Hazor i es van començar a apoderar de Canaan. Es van acostar a Sidó però no van arribar a aquesta ciutat i així els cananeus fenicis i els cananeus palestins van quedar separats per la religió i per l'evolució de la llengua. Els israelites no van poder amb Sidó però els filisteus (arribats al segle XII aC) van derrotar al regne de Sidó i també van sotmetre als israelites a tribut fins al temps del rei David. L'hegemonia va passar de Sidó a Tir i es va produir l'expansió dels fenicis per la Mediterrània amb fundació de colònies a Xipre, Grècia, les illes, costa africana i costa d'Ibèria.
El rei Salomó va cedir a Tir un districte de Galilea que tenia 20 ciutats. Tir fou aliada de Salomó al que va ajudar en les seves expedicions comercials i contra els edomites.
Mes tard Tir apareix en guerra amb Israel al segle VIII aC. Al segle VII aC es va produir l'expansió d'Assíria a la zona. Als assiris van succeir els babilonis, i després els perses. Vers el 587 aC els babilonis van ocupar Sidó i després Tir, però el resultat final de la campanya es dubtós.
A partir de la segona meitat del segle VI aC les ciutats fenícies foren dependents de Pèrsia i Fenícia amb Palestina i Xipre formava la satrapia V de l'imperi de Darios. Les flotes fenícies van participar al costat dels perses en nombroses guerres, com la que els va enfrontar amb els grecs.
El 352 aC Sidó es considerava oprimida pel sàtrapa persa i en una assemblea a Trípoli es va decidir la revolta de les ciutats fenícies. La residencia reial persa a Sidó fou destruïda els fenicis es van aliar a Nectanebo d'Egipte. El rei Tennes de Sidó va pactar amb els perses a esquena dels seus aliats de Fenícia i els perses van entrar a Sidó i es diu que 40000 persones van morir llavors per les represàlies perses i el rei Tennes es creu que es va suïcidar.
El 333 aC van arribar els macedonis d'Alexandre el Gran. Arados, el rei de la qual era Gerostratos, se li van rendir, i van seguir Biblos i Sidó. Tir, que no es va sotmetre fou assetjada i conquerida finalment repoblada amb caris. Després de la batalla d'Arbela, Fenícia, Síria i Cilícia van formar una única satrapia. Després de la mort d'Alexandre, Ptolemeu d'Egipte es va assegurar la possessió de la zona, però el 315 aC els egipcis foren expulsats per Antígon (excepte de Tir); després del 301 aC les ciutats van oscil·lar en la seva submissió als Ptolemeus i als Selèucides fins que els darrers es van imposar avançat el segle III aC després de la batalla de Ràfia (217 aC).
Les ciutats de Fenícia es van oposar inicialment a Tigranes II d'Armènia però finalment van reconèixer a aquest rei excepte Acre (Ptolemais). Quan Tigranes estava a punt de conquerir la ciutat Tigranes va haver de renunciar a Síria després de ser derrotat pels romans. El 64 aC Síria, incloent Fenícia, fou declarada província romana però algunes ciutats sota els seus reis van ser estats clients.
Marc Antoni va cedir la regió a Egipte fins al riu Eleutheros però Tir i Sidó van romandre independents. El 31 aC va retornar a la provincià de Síria i August va annexionar Tir i Sidó el 20 aC.
Fenícia va quedar restablerta com entitat política vers el 294 quan la província de Síria fou dividia en les de Augusta Eufratesa o Eufratense, Celesíria i Fenícia.
Vegeu: Fenícia (província romana).
Al segle IV la província fou dividida en Fenícia i Fenícia Libanesa.
