Palestina
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Palestina (desambiguació)». |
Palestina (en llatí Syria Palæstina; en hebreu Palestina (פלשתינה) o Eretz Israel (ארץ ישראל); en àrab Filastín (فلسطين) és una regió històrica de l'Orient Mitjà compresa entre el Mar Mediterrani i el Riu Jordà, on actualment es troben l'estat d'Israel i els Territoris Palestins Ocupats. És tal com es va designar tradicionalment l'antic país de Canaan o d'Israel, sobretot a partir de la revolta jueva (132-135) en què l'antiga Judea que formà part de la província romana de Síria va esdevenir província de Síria-Palestina o simplement Palestina.
Limita amb Egipte al sud, el Líban i Síria al nord, Jordània a l'est i la mar Mediterrània a l'oest.
Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, és la Terra Santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i lloc sagrat per als musulmans.
Històricament ha sigut un país de conflictes territorials i religiosos, molt agreujats des de l'establiment de l'estat d'Israel.
Taula de continguts |
[edita] El nom
La paraula mateixa deriva de Plesheth, un nom que apareix freqüentment a la Bíblia i que ha esdevingut Filisteu en català o philistine en anglès. Plesheth, que té per arrel palash tenia el significat de migrador. Els filisteus no eren àrabs ni ni tan sols semites, estaven més a prop dels grecs amb orígens a l'Asia Menor i localitats gregues. No parlaven àrab. No tenien cap connexió, ètnica, lingüística o històrica amb Aràbia o els àrabs. Els filisteus van arrribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites.
[edita] Geografia
[edita] Muntanyes
- Al nord queda delimitada pels darrers contraforts del Hermon (2.814 m) i les muntanyes del Hauran (1.830 m).
- Al centre, la Cisjordània es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcció nord-sud al centre del país (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m)
- Al nord-oest, el massís muntanyós de Galilea (1.208 m) amb una important derivació que arriba fins a la Mediterrània, el mont Carmel (650 m).
[edita] Deserts
- Al sud queda delimitat pel desert del Nègueb, que amb la fundació de ciutats i pobles israelians, comença a reprendre la vitalitat agrícola i mineral de què fruí en altres temps.
- desert de Síria
- a la banda sud-oriental el desert de Judà.
[edita] Valls i planes
- De nord a sud, la vall del Jordà la divideix en dues parts: la Cisjordània a llevant fins a la Mediterrània, i la Transjordània a ponent.
- Al sud la plana de l''Araba
- Al nordest, l'altiplà del Golan ha estat regió volcànica, fenomen que hom també pot observar a la Cisjordània, a la regió de Tiberíades (hittin).
- A l'est, l'altiplà de Moab té 808 m d'altura (Nebó).
- Al litoral mediterrani, la plana de Sharon i la Shefela, fins a la franja de Gaza, són les regions més fèrtils del país i de més densitat de població.
[edita] Rius
- El Jordà amb 320 km és l'únic riu amb entitat de Palestina. el Nahr al-Yarmūk i el Nahr al-Zarqā' alimenten el Jordà i l'Arnon la mar Morta. A la Cisjordània, el Harod desemboca al Jordà, mentre que el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterrània. Les pluges, d'octubre a abril, són normalment escadusseres
[edita] Mars i llacs
- A la depressió central és on s'obté el nivell més baix de la terra en relació amb la Mediterrània. La mar Morta amb -394 m i el llac de Tiberíades amb -208 m.
[edita] Història
[edita] La història bíblica
El debat sobre els drets històrics que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat intervenen la història, els textos bíblics i les seves diferents interpretacions.
El nom Palestina es refereix a una regió de la costa mediterrània oriental des del mar a la vall de Jordània i des del desert del Neguev pel sud fins a la regió dels llacs de Galilea al nord.
Les primeres tribus de Canaan, d'origen semita, son esmentades al Gènesi: sidonites (a la costa nord), hetites (Hebron), jebusites (Jerusalem), amorites (a l'est dels hetites i a l'oest de la mar Morta), girgasites (regió de Sequem), hevites (al nord dels jesubites), arquites, sinites, arvadites, zemarites, i hamatites. Als cinc darrers no se'ls esmenta a la història de Palestina i haurien emigrat cap al nord. La resta va romandre mes al sud. La part sud de la costa pertanyia als cananeus però vers el 1200 aC va passar als palestins que eren un dels Pobles de la Mar.
Hi havia altres tribus menors com els amalequites (al sud dels hetites i jebusites), els perizzites (a les muntanyes) i els canaanites (subtribu dels cananeus) a la costa fins al Jordà.
Els amorites tenien cinc caps o xeics: Jerusalem, Hebron, Iarmuth, Laquish i Eglon i a mes dominaven dos regnes a l'est del Jordà.; els hivites dominaven a Gibeon, Chephirah, Beeroth, Kiriath-Jearim i la terra de Mizpeh.
Els israelites, dirigits per Josuè, es van establir a aquesta terra, i van repartir el país entre les dotze tribus:
- Judà al suda l'oest de la mar Morta
- Simó, al sud de l'anterior
- Dan, la costa sud
- Benjamí, la zona de Jerusalem
- Efraïm, la regió de Sequem
- Manassès, la costa central
- Issacar, la regió de Bethshan
- Aser, la costa nord
- Zebuló, a l'est del Mont Carmel
- Neftalí, al nord del llac Tiberíades
- Gad , a l'est del Jordà
- Ruben, a l'est de la mar Morta
Els israelites, inicialment més una divisió religiosa que no ètnica (eren semites i parlaven hebreu com els cananeus) van conquerir el regne amorita de Sihon (amb capital a Heshbon) i altres ciutats estats dels cananeus i amb el temps, forts de la seva unitat religiosa que els donava una major cohesió, van arribar a ser els amos de tot Palestina i es van unificar sota un únic rei.
Vegeu: Regne d'Israel i Regne de Judà
Part dels jueus foren expulsats per Nabucodonosor II cap a terres de Babilònia, però amb l'adveniment dels perses els jueus foren autoritzats a retornar a la seva terra. En aquells anys els governador portava el nom de "governador d'aquest costat del riu" (Eufrates) sense que tingués una denominació especifica.
Va pertanyer a Pèrsia i després a l'imperi d'Alexandre Magne´. Antígon la va dominar a partir del 321 aC i des el 301 aC va passar a Egipte. Finalment va passar als Selèucides pero el seu poder es va anar descomposant, i a la regió de Palestina foren principalment els Macabeus o Asmoneus els que es van fer amb el poder. La dinastia selèucida va perdre el poder davant Tigranes II d'Armènia (84 aC) quan ja no dominava aquestes regions. El 69 aC Tigranes hi va renunciar a favor de Roma que finalment van declarar a Síria província romana però van haver de contemporitzar amb diversos poders locals establerts sobretot al nord de Palestina.
[edita] L'època romana
Quant Aulus Gabinius la va incorporar a la provincial romana de Síria després de derrotar a Alexandre Asmoneu, fill d'Aristòbul, va formar cinc consells (sunedria) dividits en districtes (moires). Els cinc consells eren Jerusalem, Gadara, Amatos, Jericó, i Sepforis. El regne de Judea tenia un governador al darrera del rei (Antipater primer i després Fasael a Judea i Herodes a Galilea) fins que el 40 aC el país fou ocupat pels parts quant Herodes estava obtenint a Roma el seu nomenament com a rei client. Els parts van donar el tron a Antígon, fill d'Aristobul, el seu aliat, pero el 37 aC els romans van recuperar el país i Herodes en fou proclamat rei.
Herodes va morir el 4 aC. A la divisió del país entre els fills d'Herodes el gran, Judea, Idumea i Samària foren assignats a Arquelau (amb títol d'etnarca), Herodes Antipes va rebre Galilea i Perea (títol de tetrarca) i Herodes Felip la Traconítida, Auranítida i Batanea.
Una vegada deposat Arquelau (any 6) el seu domini fou unit a la província de Síria però sota administració d'un prefecte de Judea subordinat del governador de Síria. El mateix va passar quant va morir Herodes Filip, fins que Cal·lígula va formar un regne pel seu amic Herodes I Agripa, al que es va afegir la tetrarquia de Lisànies II d'Abilene i mes tard, deposat Herodes Antipes, també la seva; Claudi hi va afegir Judea i Samària, però a la seva mort l'any 44, el regne va revertir a Roma i unit a la província de Síria.
A la mort d'Herodes rei de Calcis, aquest territori fou donat a Agripa II (Marcus Julius Agripa), però bescanviat (48) per les tetrarquies de Herodes Filip i Lisànies a les que Neró va afegir part de Galilea (la part tocant al llac Tiberíades) i la ciutat de Julias a la Decàpolis. Aquestos dominis van tornar a Roma en temps de Trajà (any 100)
Palestina va ser l'escenari d’una gran part dels esdeveniments narrats a la Bíblia. En temps de Jesús, el segle I, els romans dominaven Palestina des de l'any 6. A l'època de Jesús les divisions del judaisme eren ben perceptibles doncs a diferència de grecs i romans, creien en un sol déu. Hi havia els saduceus i els essenis que col·laboraven amb les autoritats romanes; els zelotes, que s'oposaven feroçment al domini romà; els hassidim, temerosos que la cultura grega no fes perdre la religió jueva; i els fariseus, que es regien per normes de conducta molt rígides.
En els texts no bíblics, el terme Palestina (Palaïstinê) apareix per primera vegada sota la ploma de l'historiador grec Herodot, al segle V aC, en referència al poble dels filisteus, vivint a la regió de l'actual Gaza. Sota el domini romà, el terme prengué un sentit més ampli per finalment englobar tota la regió.
Després de les revoltes jueves, els Romans lluiten contra el nacionalisme jueu de l'època. Jerusalem és rebatejada (per a un temps) Aelia Capitolina, i la regió és integrada dins de la província de Síria-Palestina (Syria Palæstina) després del 136.
Els descendents de David, els jueus o hebreus, habitaven aquestes terres esmentades per l'Antic Testament com la Terra promesa, fins l'any 70 quan, per dissensions internes, els jueus són obligats pels romans a abandonar Palestina i se'ls negà el dret a tonar a Jerusalem (la diàspora).
La segona desfeta jueva en temps d'Adrià (132-135) va coincidir amb la ràpida expansió del cristianisme a les nombroses ciutats hel·lenístiques del país i de les ciutats romanes fundades per Septimi Sever i Heliogàbal.
Això s'intensifica a partir del decret imperial de l'any 313 de tolerància del cristianisme.
Amb l'inici del període bizantí (330-650), la major part de la població ja és cristiana. Comença l'edificació sagrada d'esglésies i monestirs dels quals hi han les restes de més de 200 a Israel.
La població jueva autòctona, que no fruia de llibertat religiosa, polítifca o comercial, també va erigir nombroses sinagogues sumptuoses i es conserven restes de l'obra literària i jurídica dels talmudistes, comentadors i poetes.
L'any 352 es coneix per la revolta dels jueus a Galilea, que junt amb la dels samaritans i d'altres lluites també entre cristians arran del monofisisme, enterboliren la pau a Palestina a l'època bizantina.
Després de la dispersió dels hebreus i de l'expansió de l'islam, aquesta terra va passar a ser majoritàriament de cultura àrab i de confessió musulmana sunnita, encara que hi subsisteixin minories cristianes o jueves.
[edita] Època musulmana
Col·labora redactant o ampliant aquesta secció
[edita] Època otomana
Durant els segles XV al XIX, el territori de Palestina va estar sota la dominació otomana. L'any 1876, es va reunir el primer Parlament otomà a Constantinoble, on eren presents per primera vegada diputats palestins elegits per Jerusalem. L'any 1881, el Govern otomà permet als jueus establir-se arreu de l’imperi, amb l’excepció de Palestina.
El 1882 es produeix la primera onada d’immigració jueva patrocinada pel baró Edmond de Rothschild, que provoca, l'any 1891, la primera protesta palestina. Fruit d’aquesta, el 1893 el Govern otomà va prohibir la venda de sòl estatal als jueus a Palestina, mentre continuaven les pressions de les potències europees. El 1896, l'austríac Theodor Herzl publica el llibre Der Judensataat (l’Estat jueu) on aboga per la creació d’un Estat jueu bé a Palestina o bé a Argentina. Aquesta publicació va provocar les protestes del sultà otomà Abdul Hamid II, que va dir que mai acceptaria la divisió del seu imperi.
El 1897 va tenir lloc el primer Congrés Sionista a Suïssa on és escollida Palestina tot i les dificultats que comportava de tipus econòmic (escassetat de recursos) i ideològiques (mig milió d’àrabs vivien a Palestina).
El nombre de jueus a Palestina anava creixent: 70.000 el 1904 i 150.000 el 1914. Però amb la Primera Guerra Mundial el seu nombre va disminuir degut a que Palestina va ser un dels teatres d’operacions militars.
[edita] Història recent
La història recent ve precedida per dos fets molt rellevants:
- al segle XIX neix a Europa el moviment sionista que pretén donar un estat per als jueus de tot el món.
- després de la Primera Guerra Mundial s'acaba el règim otomà a Palestina i passa a ser protectorat britànic (1929).
Dues guspires encenen les guerres araboisraelianes: la declaració de Balfour l'any 1917 i la redacció de l'article 22 del conveni de Societat de Nacions l'any 1919, que prometia la independència a les anteriors províncies àrabs de l'imperi Otomà.
Els britànics comencen a encoratjar la immigració sionista a Palestina, arribant a un punt en que l'han de limitar per l'amenaça que comportava en l'equilibri de la regió. Aquesta immigració i la prosperitat creixent del país van despertar en els àrabs palestins la seva consciència de poble i un desig d'independència nacional que no havien conegut mai i que l'any 1936 es transformà en rebel·lió oberta i armada contra els britànics.
Al 1937 els britànics van proposar per primera vegada un pla de partició de Palestina que fou acceptat pels jueus i refusat pels àrabs.
Comença el conflicte de la Segona Guerra Mundial amb el sinistre holocaust nazi.
El Pla de partició és acceptat per l'ONU el 22 de novembre de 1947, malgrat l'oposició de tots els estats musulmans d'Àsia. Això desemboca en una guerra civil que fa que els jueus guanyin terreny al tenir un exèrcit millor preparat davant els àrabs, poc organitzats i mal equipats.
El 13 de maig de 1948, els britànics abandonaren oficialment Palestina, el 14 els sionistes proclamaren l'estat d'Israel, i el 15 els exèrcits de Síria, Jordània, l'Iraq i Egipte travessaren les fronteres del nou estat per conquerir nous territoris. La guerra, que durà fins a l'armistici del 1949, donà la victòria a Israel provocant l'efecte contrari, la conquesta israeliana de nous territoris, més enllà dels límits del pla de partició del 1947 i amb la expulsió de 800.000 palestins. La pau entre els països bel·ligerants confirmà la divisió de Palestina en tres parts: l'ocupada per Israel, la ribera esquerra del Jordà (Cisjordània) que passà a Jordània, i Gaza, administrada per Egipte. Israel passa a ocupar el 77% del territori i als palestins el 22%.
Els palestins, instal·lats en camps de refugiats a Líban i Jordània, comencen a organitzar-se en bandes destinades a combatre Israel. Així, el 1956 van crear al-Fatah i el 1964 l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).
El 5 de juny de 1967, Israel va atacar Síria, Jordània i Egipte en una guerra llampec coneguda com la Guerra dels Sis Dies. L'exèrcit israelià va envair parts d'aquests tres països en sis dies, per després retirar-se'n. Mentrestant, però, va acabar d'ocupar els Alts del Golan pertanyent a Síria, el Sinaí d'Egipte i la totalitat de Palestina, és a dir, Gaza i Cisjordània, que des de llavors es coneixen com els Territoris Ocupats. 400.000 palestins més van ser expulsats de les seves terres.
En l'àmbit internacional hi ha tres fets a considerar positius per Palestina:
- el 1974, l'OAP obtingué l'estatus d'observador permanent a l'ONU.
- el 1976 esdevingué membre de ple dret de la Lliga Àrab i del Moviment de Països No Alineats.
- el 1978 se signà l'acord de Camp David entre Israel, Egipte i els Estats Units, pel qual el segon reconeixia l'estat jueu i recuperava el Sinaí, i Israel es comprometia a dotar d'autonomia la Cisjordània i Gaza.
Però Israel trenca els acords amb dues accions:
- el 1980, proclama Jerusalem capital eterna de l'estat.
- el 1982, torna a atacar el Líban i en conquereix la seva capital, Beirut.
El 1987 la tensió culmina amb la revolta de la intifada en els territoris ocupats, promoguda per l'al-Fatah de l'OAP.
El novembre del 1988, el Consell Nacional de Palestina proclamà a Alger l'estat independent de Palestina amb capital a Jerusalem, reconegut per un bon nombre d'estats.
El 1993 accedeixen al govern israelià els laboristes, fet que desbloqueja les negociacions. El setembre d'aquest any, el sector de l'OAP dirigit per Iàsser Arafat i Israel signaren els acords de pau d'Oslo, patrocinats per l'ONU i els EUA, pels quals s'havia de materialitzar la doctrina de pau per territoris. L'acord però no fou ben rebut pels extrems d'ambdues parts. Tingué l'oposició del Likud i els ultraortodoxos jueus i, de la banda palestina, fou rebutjat per Hamàs, Hesbol·là i altres grups radicals.
L'acord consistia en què els guerrillers havien d'abandonar el país a canvi de no tocar els camps de refugiats. Les milícies libaneses van dur a terme matances als camps de refugiats de Sabra i Xatila (més de 3.000 assassinats). Això va provocar que el llavors Primer Ministre d'Israel, Ariel Sharon, hagués de dimitir.
El 1995 hi ha la celebració de les primeres eleccions que donen el poder a Arafat.
Però la situació es va agreujant amb la persistència del terrorisme i en accedir el Likud al govern israelià el 1996. L'arribada de Benjamin Netanyahu significà la ruptura de fet del procés de pau. Les accions provocadores de l'estat d'Israel compaginades amb l'augment del terrorisme palestí posen en seriós perill l'estabilitat regional. El 1998 Netanyahu i Arafat signen l'acord de Wye Plantation que no es compleix.
L'arribada d'Ehud Barak a la direcció del govern al maig del 1999 representà una relaxació de les relacions, pel seu compromís de complir els acords.
La visita, al setembre del 2000, del líder del Likud Ariel Sharon a llocs sants musulmans provocà l'esclat de l'onada de violència més greu dels darrers anys anomenada la intifada d'Al-Aqsà. La pressió militar local va obligar Israel a deixar el Líban, deixant 20.000 morts entre libanesos i palestins.
Amb l'arribada de Sharon al poder, 2001, es du a terme una duríssima campanya militar dirigida a neutralitzar els terroristes palestins i forçar el confinament de qui Israel acusà de connivència amb els atemptats, Arafat.
El 2003 es comença la construcció d'un mur de seguretat a Cisjordània per separar la zona palestina de Cisjordània dels territoris habitats per israelians.
Els darrers anys s'han caracteritzat per un lent procés agredolç de morts, treves, atemptats suïcides i apropaments per la pau. El 11 de novembre del 2004 mor Arafat, que des de feia uns quants dies estava internat en un hospital militar de París. Es produeixen gestos d'alliberament de presos i el febrer del 2005 Ariel Sharon i Abu Mazen pacten un alto el foc. L'exèrcit israelià abandona Gaza el 11 de setembre del 2005.
El 29 de novembre del 2005 es juga al Camp Nou el Partit per la Pau.
El 25 de gener del 2006, el moviment islàmic Hamàs guanya per majoria absoluta les eleccions legislatives a Palestina on hi participava per primera vegada. El juliol del 2006 Israel, en represàlia pel segrest de dos soldats per guerillers, va bombardejar el Líban intensament destruint gran part de les infrastructures civils i va envair la part sud, però tot i l'acció espectacular de l'aviació i míssils de llarg abast, fracassà en la lluita de proximitat i es va haver de retirar sense aconseguir els objectius fixats. El libanesos d'Hezbollah ho van considerar una victòria militar sobre Israel hi ho van celebrar massivament.
