Imperi Romà
De Viquipèdia
 |
|||
| Antiga Roma | |||
|
|||
L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de diversos estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna.
Taula de continguts |
[edita] Història de l'Imperi Romà
- Vegeu l'article «Història de l'Imperi Romà»
Roma havia adquirit nombrosos dominis en forma de províncies directament sota administració senatorial o sota gestió consular, i també mitjançant pactes d'adhesió com a protectorats d'estats aliats. La seva principal competidora en aquella època era la ciutat púnica de Cartago i per això va ser la primera gran víctima de la República. Amb les guerres púniques va adquirir nous dominis que van obligar a Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica: Sicília, Sardenya, Còrsega o Hispània.
Els dominis de Roma es van fer tan extensos que aviat van ser difícilment governables per un senat incapaç de moure's de la capital ni de prendre decisions amb rapidesa. Un exèrcit creixent va revelar la importància que tenia posseir l'autoritat sobre les tropes de cara a obtenir rèdits polítics. Així van sorgir personatges ambiciosos amb el poder com objectiu principal, com Juli Cèsar, que no només va ampliar els dominis de Roma conquerint la Gàl·lia, sinó que va desafiar per primera vegada l'autoritat del senat.
L'Imperi romà com sistema polític va sorgir després de la guerra civil que va seguir a la mort de Juli Cèsar, el primer home que es va fer mandatari absolut en Roma, fent-se anomenar dictador, gosadia que no va agradar als membres del senat romà, que va conspirar contra ell per assassinar-lo i restablir la república. El precedent no va passar desapercebut per al fill adoptiu de Cèsar, Octavi August, qui va ser enviat anys més tard combatre l'ambiciosa aliança de Marc Antoni i Cleòpatra.
Al seu retorn victoriós, la implantació del sistema polític imperial resultà inevitable, tot i mantenir les formes republicanes. August es va assegurar el poder imperial amb importants reformes i una unitat política i cultural centrada en els països mediterranis, que mantindran la seva vigència fins l'arribada de Dioclecià, que va dividir l'imperi per facilitar la seva gestió.
Durant els regnats de la Dinastia Júlio-Clàudia, Cèsar August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró, que van governar l'Imperi fins el 68 dC, quan Neró, va suïcidar-se, només l'Imperi Part, establert a Mesopotàmia, s'oposava al seu domini universal.
L'imperi es va tornar a unir i separar en diverses ocasions seguint el ritme de guerres civils, usurpadors i repartiments entre hereus al tron fins que, a la mort de Teodosi I va quedar definitivament dividit.
Finalment el 476 Odoacre va deposar al darrer emperador d'Occident, Ròmul August. El senat envia les insígnies a Constantinoble, la capital de orient, formalitzant-se la capitulació de l'imperi d'Occident. L'imperi oriental va continuar sota el nom d'Imperi Bizantí, fins que el 1453 va caure sota el poder de l'Imperi Otomà.
[edita] Administració territorial
Amb l'Imperi, el Senat va ser relegat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l'administració, i les promulgava. El nombre de senadors era de nou-cents membres.
[edita] Províncies
- Article principal: «Administració provincial de l'imperi romà»
Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d'aquest conglomerat, geogràfic i polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d'una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: el Principat, que s'acabaria convertint en l'Imperi, establint un sistema de províncies senatorials o públiques, governades pels càrrecs sortints (procònsols senatorials), i províncies imperials, governades per llegats imperials designats per l'Emperador.
Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits.
Els emperadors posteriors a August van acabar de configurar l'Imperi tal i com seria durant més de 300 anys, és a dir estès al voltant del Mediterrani i amb les fronteres des de Britània fins a l'Èufrates. L'any 117, l'Imperi va assolir la seva màxima extensió gràcies a les conquestes de Trajà. En aquells moments estava dividit en unes 50 províncies. Tot i això, en molts casos les províncies contenien ciutats amb règims especials i zones militars que feien que no tot el territori fos homogeni.
| Províncies de l'Imperi Romà (120) |  |
|---|---|
| Acaia | Àfrica | Alps Cottis | Alps Graiae | Alps Marítims | Aquitània | Arabia Petraea | Armènia Menor | Àsia | Bitínia | Britània | Capadòcia | Cilícia | Commagena | Còrsega i Sardenya | Creta i Cirene | Dàcia | Dalmàcia | Egipte | Epir | Galàcia | Gallia Belgica | Gàl·lia Celta | Gallia Narbonensis | Germania Inferior | Germania Superior | Gordiene | Hispania Bètica | Hispania Lusitania | Hispania Tarraconense | Judea | Licaònia | Lícia | Macedònia | Mauritània Cesariense | Mauretania Tingitana | Moesia | Noricum | Numídia | Osroene | Pannònia | Pamfília | Pisídia | Pont Polemoniac | Raetia | Sicília | Sofene | Síria | Tràcia | Xipre | |
Les invasions i la situació d'Imperi van obligar a una reorganització administrativa en temps de Dioclecià (284). Es van crear quatre prefectures, territoris que abraçaven moltes províncies i les diòcesis o agrupacions de Províncies, i el nombre de províncies va ser augmentat. La Prefectura era governada pel Prefecte del Pretori i la Diòcesi pel Vicari mentre les províncies van seguir en mans de procònsols o llegats, anomenats també Praesides, als quals es va designar un auxiliar per a les funcions militars amb el títol de Dux. La desaparició de províncies senatorials (reduïdes a Àsia i Àfrica) va fer disminuir fins i tot més el poder del Senat, convertit en òrgan consultiu no vinculant. En algunes províncies hi podia haver diversos Duces però un sol Praeses. El nombre de províncies va arribar el 297 a noranta-sis, quan el 284 eren cinquanta-set. Més tard fins i tot van augmentar més (fins a cent-vint a principis del Segle IV).
L'imperi romà es va dividir definitivament a la mort de Teodosi I el gran el 395 en l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient.
[edita] Ciutats
Un municipi romà fou cada una de les ciutats romanes amb dret de ciutadania, les quals conservaven les seves institucions interiors derivades de l'antic ordre i adaptades per ser bàsicament iguals a les de Roma, sovint solament amb canvis de nom. Els magistrats locals imposaven la seva autoritat al municipi, igual que els de Roma ho feien en aquesta ciutat. Però no estaven exempts d'obeir als magistrats romans. Així Roma podia imposar tributs sense tenir en compte els tributs d'ordre local imposats per les autoritats municipals, i aquestes podien imposar tributs independents dels de Roma. Els treballs i els serveis eren ordenats indistintament per ambdós poders (els ordenats per les autoritats municipals solament podien realitzar-se en el propi municipi). Quan existia un conflicte, la Llei de Roma s'imposava. La jurisdicció judicial municipal era per als casos menors i als jutges de Roma corresponien els casos greus.
L'arquitectura romana és probablement el testimoni més significatiu de la civilització romana. Es caracteritza per la diversificació de les seves construccions i la grandiositat dels espais interiors. La seva solidesa ha permès que moltes d'elles perdurin fins als nostres dies. L'organització de l'imperi romà va normalitzar les tècniques constructives de manera que es poden veure construccions molt semblants a milers de quilòmetres enllaçades, sovint, per les vies romanes.
Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El fòrum, o for (del llatí forum), era el centre neuràlgic, geogràfic, comercial i polític de la ciutat romana, equivalent a l'àgora grega. S'hi creuaven les dues vies principals de la ciutat: el cardo i el decumanus maximus. Pren el nom del fòrum de la ciutat de Roma. Era una plaça porticada, rodejada per les tabernae (botigues), on s'hi bastien edificis com el temple, la basílica i la cúria.
Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els ciutadans rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus, mentre que els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae ("illes"). Al segle I es van popularitzar les cases anomenades d'Atrium, d'un sol pis, centrades en un pati cobert, amb una obertura per la qual l'aigua de la pluja es precipitava al impluvium, però a diferència de les anteriors se li van afegir patis amb columnates, jardins i més habitacions. A partir del segle II la tendència va ser la construcció d'un segon pis, i moltes cases de les ciutats s'habilitaven per a locals comercials, en els quals es comerciava amb tota classe de productes mercantils o artesanats, mentre els propietaris es construïen les Villae en els suburbis.
[edita] Exèrcit
- Vegeu també els articles «Exèrcit romà» i «Legió romana»
El comandament suprem de l'exèrcit corresponia a l'Emperador. A províncies el comandament corresponia al governador provincial (però aquest al seu torn estava supeditat a l'Emperador que podia apartar-lo quan volgués), podent també assumir-lo temporalment l'Emperador. El nombre de legions oscil·là en tota l'època imperial, amb un número pròxim a la trentena.
Els cavallers i les classes altes havien desaparegut pràcticament de l'exèrcit i les legions s'havien de reclutar entre els ciutadans, primer a Itàlia, però es van reclutar progressivament a les províncies on estaven acantonades, i si calia es recorria a mercenaris estrangers (sobretot germans). Amb l'entrada dels proletaris l'exèrcit va tendir a una professionalització, si be aquests soldats tenien més facilitat per al saqueig. Els ascensos es guanyaven per mèrits, per favors o per diners. El temps de servei va ser augmentat progressivament i no eren excepcionals serveis de trenta o més anys . Per exercir alguns càrrecs municipals calia un cert temps de servei en l'exèrcit.
La legió disposava d'arsenals (armamentaria) i de tallers de fabricació i reparació. Els soldats rebien un sou, donatius imperials en ocasió de l'accés al tron, les festes o els motins, regals (stillaturae) i el botí de guerra. La ració d'aliments diària va ser creixent i se li proporcionava blat, sal, va venir, vinagre, carn fresca i carn salada.
Els campaments es van convertir en places fortes. Disposaven de muralles i torrasses i es dividien interiorment en quatre parts marcades per dues vies perpendiculars. Contenien sala de banys, sala de reunions, capelles, oficines, presó, hospital i magatzems. Els mercaders, artistes, prostitutes i altres acudien a les seves rodalia i s'establien constituint-se aglomeracions urbanes, i creixien les poblacions civils (canabae) i les cases de banys i amfiteatres. Els terrenys pròxims s'utilitzaven com pastures per al bestiar, i en general s'arrendaven per a aquest fi als pagesos de la zona.
[edita] Estructura de la legió
Una legió romana (l'emblema de la qual era un àguila platejada) consistia en deu cohorts (amb el seu respectiu estendard) cadascuna de les quals amb cinc o sis centúries de cent homes (subdividides en decúries), comptant doncs cada legió 5.000 o 6.000 homes d'infanteria, dividits en cinquanta o seixanta centúries. Comptava també amb els escamots regulars auxiliars i de cavalleria (alae) cent vint homes de cavalleria.
El nomenament dels legati legionis, lloctinents de la legió amb funcions de pretor, assistits pels tribuns militars designats tots ells pel governador provincial o per l'Emperador, que també podien nomenar als centurions.
Al costat dels llegats de la legió estaven els benefiaciarii (encarregats de missions de confiança), els straten (escuders), els comentarienses (arxivers), els cornicularii (comptadors) i els actuarii (escrivents). Els tribuns militars es dividien en laticlavii (afectes a l'administració) i angusticlavii (missions pròpiament militars). Als centurions els auxiliava un oficial secundari anomenat optio, alguns dels quals també exercien funcions administratives. En cavalleria el sotsoficial que manava una turma (nou genets) era anomenat decurió. Altres sotsoficials eren el tesserarius (equivalent a un sergent), el signifer o vexillarius (portaestandart), l'aquilifer (el portador de l'àguila legionària), el campiductor (instructor) i el pecunarius (furriel).
[edita] Les cohorts
Les cohorts s'estructuraven en deu files de 40 o 60 fileres que en temps de Trajà es van reduir a cinc files. Amb Adrià va sorgir la cohort miliar (composta de 1.200 soldats escollits) mentre les restants cohorts van ser anomenades quingentaries i comptaven 500 soldats. Des del regnat d'Adrià el reclutament es va fer exclusivament a les províncies on servia la Legió.
Es van estructurar diverses cohorts especialitzades: les d'infanteria (peditata), la de cavalleria o mixta (equitata), la policial (togata), la de vigilància (excubitoria), la de guarnició en una ciutat (urbana), l'encarregada d'apagar incendis (vigilii) i l'encarregada de la guàrdia i custòdia imperial o d'un cabdill (praetoriana). Aquesta guàrdia personal del general en cap va ser habitual en l'Imperi. Existia el quarter general (Guàrdia Pretoriana o guàrdia del general en cap) els membres de la qual tenien més sou i estaven dispensats dels treballs del campament, i que van arribar a ser els àrbitres de l'Imperi.
[edita] Les centúries
Les centúries estaven al comandament de centurions (el centurió de més prestigi era el primus pilus habitualment el més veterà), per damunt del qual havia sis tribuns de la legió de rang eqüestre, i el legatus de la legió, de rang senatorial, que havia estat anteriorment pretor (a les províncies on solament hi havia una legió, el legatus de la província i el de la Legió era la mateixa persona).
[edita] Equipament
L'equipament dels legionaris canviava substancialment depenent del rang. Durant les campanyes, els legionaris anaven equipats amb armadura (lorica segmentata), escut (scutum), casc (galae), un pilum pesat i un lleuger, una espasa curta (gladius), una daga (pugio), un parell de sandàlies (caligae), una sarcina (motxilla de marxa), i menjar i aigua per dues setmanes, equip de cuina, dues estaques (sudes murale) per a la construcció de murs, i una pala o cistell.
[edita] Economia
- Vegeu l'article «Economia de l'Imperi Romà»
Tot i que la vida es centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. L'economia estava basada en el sistema de producció esclavista. El nombre d'esclaus d'una Hisenda era variable segons el tipus d'explotació, com més esclaus hi havia en una finca, menys bracers o jornalers calien, i sovint per evitar l'ús d'un número excessiu de bracers, es transformava una explotació agrària en una explotació ramadera. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d'esclaus, als que acudien els traficants. Molts esclaus portaven cadenes, i si estaven marcats amb el signe del senyor es deia que portaven el stigma o notatio.
[edita] Els grans dominis
Els grans dominis variaven notablement en superfície depenent de la província. Conreaven aquests grans dominis els esclaus, i en els períodes de la collita es contractava a Politors, parcers lliures. El propietari no vivia ni treballava en la hisenda, la visitava periòdicament, encara que a vegades, quan estava en una província allunyada, podia no visitar-la mai. El seu funcionament estava confiat a un vilicus (administrador).
Les dependències de la hisenda (Vila Rústica) comprenien: la casa de l'amo, els estables, els graners, els magatzems i els allotjaments del capatàs i dels altres esclaus. L'amo proveïa de vestits i calçats als esclaus, així com el blat, la sal i altres aliments (olives, peix salat, va venir, oli...) en quantitat proporcionada al treball de cadascú (demensum) per la qual cosa el capatàs, que era el més important però el que menys treballava rebia menys (encara que era el que tenia més possibilitats de ser manumès). A les ordres del vilicus estava la villica, majordoma de la casa rural (cuinera, cuidadora del rebost, del galliner i del colomar). Seguien els bulbuci (llauradors), els criats, el somerer, el porquer i, si hi havia ramat, el pastor o pastors. Als esclaus se'ls comprava ja adults i quan estaven malalts o vells eren venuts.
[edita] Ramaderia
Les grans hisendes dedicades a la ramaderia estaven formades per terres de pastures i de boscos sent la seva extensió més gran que els grans dominis agrícoles (es pot dir que com a mínim superaven les dues-centes hectàrees, i en alguns casos arribaven fins a diversos milers). Un terç dels treballadors havien de ser homes lliures. Quan els Politor van desaparèixer van donar pas als Villici, jornalers dirigits pel Procurador o Intendent de la Hisenda. Algunes explotacions agrícoles van arribar a comptar centenars de bracers.
Dels ramats d'ovelles que pasturaven en les muntanyes durant l'estiu, i en els planes a l'hivern s'aprofitava la llana i la carn, apreciada en moltes províncies. La cura dels ramats corresponia gairebé sempre a esclaus que a l'estiu romanien amb el bestiar, fins i tot de nit, allotjant-se en cabanyes o enmig d'assetjats. El pastor gaudia de llibertat de moviments i se li donaven cavalls i armes
Els bous, destinats a les tasques agrícoles, procedien de compres i estaven castrats. Altres cavalls, bous, ases i mules eren destinats a la venda a pagesos, carreters i l'exèrcit. Els animals lliurats a colons o parcers eren cuidats per aquests que havien de retornar una part de les cries i una quantitat de formatge i llet. Hi havia també gallines i coloms que s'alimentaven sols. Es criaven conills i llebres i existien dipòsits de peixos. Els porcs blancs eren alimentats en estables, però els negres, semblants als senglars, pasturaven als boscos alimentant-se de garrofes, prunes, glans i pomes silvestres.
[edita] Agricultura
- Vegeu l'article «Agricultura romana»
Les terres agrícoles eren encerclades amb oms, pins o xiprers, mentre que els prats i vergers eren assetjats amb tanques, estaques, fossats o murs de pedra, totxana o ciment. Els esclaus podien descansar en els dies festius i en els de pluja (entre 60 i 80 a l'any aproximadament) i després de la sembra, a l'hivern (uns 30 dies). Sovint els propietaris es prestaven els esclaus per ajudar-se desinteressadament o per un salari convingut. Rarament es contractava a treballadors estrangers llevat del temps de la sega que es necessitava més gent. Llavors es contractaven segadors als quals es pagava amb una part de la collita recollida. Hi havia fins i tot qui acudia a les collites amb els seus esclaus. Altres vegades l'amo venia la collita abans de recollir-la i el comprador feia la recol·lecció. Moltes vegades els amos posaven la collita en mans de Publicans. S'usaven la pala, l'aixada, el pic, el rul·lo, la falç, la forca i altres eines. La feina era realitzat en gran part per esclaus (familia rustica) encapçalats per un capatàs (vilicus) que cobrava i pagava, comprava i venia, exercia la inspecció, i en absència de l'amo també castigava.
Els conreus més comuns eren els cereals, l'olivera, que es plantava enmig dels sembrats i la vinya cobrint els vessants dels turons entre les que no se sembrava. La sembra es feia a la tardor i excepcionalment en primavera. Es practicaven els regs i l'abonat amb fem, margues i vegetals, calç, argila i sorra; els prats naturals eren aprofitats i se'ls millorava amb regs artificials. Com arbres fruiters estaven les figueres, les pereres, les pomeres, el cirerer, l'albercoc, el taronger i el llimoner. Els arbres s'usaven per a fusta de construcció.
En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, que tiraven de l'arada romana. L'ase s'utilitzava preferentment en el transport (fem, llavors, productes...) i per moure les rodes dels molins de farina. Es disposava de vaques de les quals per la producció de llet. El cavall era per a l'ús personal del propietari o es criava per vendre'l. S'usaven uns dos bous cada vint-i-cinc hectàrees. En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, i un ase per cada 15 hectàrees.
[edita] Els petits dominis
En la petita propietat es reproduïa la situació dels grans dominis, però el cultiu anava a càrrec exclusivament del propietari i de la seva família, i sol com excepció treballen esclaus. Les quantitats d'animals i productes eren, per tant, menors. Si la propietat era molt petita es cultivava amb aixada, com un petit hort o jardí. El cultiu més estès eren els cereals, però el més productiu seguia sent la vinya, seguint després les hortalisses, l'olivera, i els productes derivats de la ramaderia. El cultiu menys rendible eren els cereals.
[edita] Les ciutats
L'economia ciutadana estava basada en els gremis d'activitat, i entre ells els nous gremis dels joiers, obrers de la seda, obrers del lli, obrers de la púrpura, perfumistes, saboners, cerers, adobadors, carnissers, peixaters, forners i altres.
[edita] El comerç
El comerç era molt intens. A principis de l'Imperi el port egipci de Myoshormes, va rebre mercaderies romanes per cinc milions de sestercis. L'Escítia servia de transit per a les mercaderies de l'Índia (seda, bàlsams i pedres precioses); de Germània arribaven l'ambre i pedres precioses; d'Ístria i Rècia procedia el vi dolç i aromàtic; d'Il·líria, les pells i bestiar; de Nórica el ferro; de les Gal·lies, cabres, cavalls, llana i or; dels Pirineus, teles i draps; d'Hispània, plata, mel, alum, cera, safrà, peix, blat, cànem i lli; de Britània, estany i plom; de Grècia, coure, mel, llanes, púrpures i oli; d'Àsia Menor, ferro, fusta, goma i llanes; d'Aràbia, mirra, canyella, arbres olorosos i encens; de Pèrsia i Síria, seda i pells; de Tir, púrpura; d'Etiòpia, perfums, marfil, cotó i feres.
Amb Claudi es va iniciar la concessió de monopolis comercials, que van fer augmentar el preu dels productes obligant a fixar el seu preu màxim per llei. Posat cas que algun monopolista retirés el producte de la circulació (augmentant el seu preu) el monopoli passava a un altre comerciant. La concessió de monopolis va ser freqüent en tota l'època imperial.
[edita] Justícia romana
- Vegeu els articles «Magistratures romanes», «Dret romà» i «Justícia romana»
|
|
||||
| Magistrats Ordinaris | ||||
|
|
||||
| Magistrats Extraordinaris | ||||
|
||||
| Títols i Honors | ||||
Emperador
|
||||
L'Emperador tenia atribucions judicials, juntament amb els pretors i els seus llegats, i en les ciutats confederades els magistrats locals, quan els havia, o si no n'hi havia als governadors provincials (que tenien atribuït impartir justícia) o els seus llegats. Els pretors instruïen el procés i un jutge jurat (Iudex) decidia. Els magistrats definien el punt del drets (ius) però la seva aplicació (judicium) corresponia a altres ciutadans (jutges integrats en la decurias judicials). Un magistrat especial de Policia anomenat edil exercia la potestat sobre litigis relatius a compres i vendes en mercats públics, i la seva jurisdicció s'estenia també a altres qüestions d'ordre que podien ser sancionades amb multes. Per a les classes més baixes, i per a certs delictes menors, existien els triunviri o jutges nocturns (Tres viri nocturni) i altres magistrats del grup anomenat dels vigintisexvir, que per desaparició d'algunes de les seves magistratures s'havia convertit en els vigintivir, que assumien també funcions administratives. Per a les causes civils menors en diversos municipis existien els anomenats jutges menors.
Molts Emperadors es van arrogar el consolat, el poder tribunici i facultats d'altres magistratures, entre elles la censura (que estava dotada de nou de les atribucions republicanes i especialment la designació de Senadors). Els poders consulars van passar doncs, als Emperadors, que exercien virtualment com dictadors. Per assessorar a l'Emperador en els assumptes polítics es va instituir el Consilium princeps.
Els pretors, que van augmentar fins a 16, conservant les seves atribucions i exercien a més el comandament a províncies. El pretor peregrí va haver de desaparèixer després de la concessió universal de ciutadania de Caracal·la. Els censors també van conservar les seves funcions encara que van perdre la designació de senadors que pas a un triumvirat especial, però Claudi els reintegrà aquesta atribució que van conservar algun temps (Domicià les va assumir ell mateix). El poder tribunici, ja en decadència, passà també als Emperadors encara que es van seguir nomenant tribuns amb poders locals.
La magistratura dels tribuns militars va perdre importància al passar el comandament de la legió a llegats imperials, encara que van seguir existint amb un comandament però reduït.
El Prefecte de l'Urbs va assumir algunes funcions d'ajuda a l'Emperador (per exemple respondre a les queixes dels súbdits) però va perdre les seves antigues funcions. Els qüestors (llevat del qüestor principal) van ser posats sota dependència del Prefecte de l'Urbs. Els edils (es van crear diverses magistratures d'edils) i els tribuns (quan es van nomenar) van assumir funcions municipals d'administració de Roma. Van sorgir noves magistratures: el prefecte de l'annona, el prefecte del pretori, i altres edils municipals especialitzats.
Amb Adrià es va iniciar l'experiència de nomenar quatre jutges suprems per damunt dels jutges locals. El seu successor Antoní Pius va suprimir a aquests jutges, però van ser instaurats de nous en temps de Marc Aureli.
- jurisdicció ordinària. La justícia romana es canalitzava mitjançant la jurisdicció ordinària (Ordo judiciorum) per a casos civils i alguns criminals (i exclosos els relatius a accions contra l'Estat). La majoria de les magistratures republicanes van seguir existint sota l'imperi. La durada de les magistratures majors va ser sovint vitalícia i no es requeria cap període intermedi entre dos exercicis. Diversos emperadors van practicar la venda de les magistratures i d'absolucions amb finalitat d'aconseguir una major recaptació per al Tresor Públic.
- jurisdicció extraordinària. Existia també el procediment extraordinari, que se seguia en certes causes civils i criminals més importants, en les quals en lloc de decidir el Iudex decidia un Jurat. Presidia el judici generalment un pretor. Aquest procediment era utilitzada per les Comissions especials temporals i permanents per als casos de concussió (Repetundarum) en l'administració provincial, assassinat (Desicariis) i enverinament (Veneficiis) i probablement corrupció d'àmbit electoral i altres crims. En diversos períodes van existir comissions per a altres crims. Les comissions estaven formades pels membres del Senat o per cavallers, o per ambdós.
- tribunal dels 105. Un tercer àmbit d'actuació de la Justícia era El Tribunal dels 105 o dels centuvirs (Centumviralia Judicia) que instruïa processos que jugava la propietat (actiones in rem o reivindicationes) i que era anomenat tribunal de la llança (Asta Centum vix ales) per la llança clavada davant els Jutges.
- tribunal dels ducenaris. Un quart tribunal era el dels Ducenaris, creat per August, i que s'encarregava de judicis d'importància mitjana.
- cinquena decúriaFinalment des de Cal·lígula, es creà una cinquena decúria judicial.
[edita] Religió
[edita] Politeísme
- Vegeu l'article «Mitologia romana»
La mitologia romana representa el conjunt de déus i creences de procedència diversa que conformaven el pensament religiós a l'Antiga Roma. Inicialment consistia en la creença en una sèrie de déus amb funcions específiques, i clergues associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial.
Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.
|
Mitologia romana Divinitats principals |
|
|---|---|
| Apol·lo | Ceres | Diana | Divus Augustus | Fortuna | Divus Julius | Juno | Júpiter | Lars | Mart | Mercuri | Minerva | Neptú | Plutó | Quirí | Sol | Venus | Vesta | Vulcà |
[edita] Les festes religioses
El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners.
Existien diverses organitzacions religioses per a cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots. Amb el pas dels anys nous déus s'uneixen al culte romà. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.
Es va popularitzar extraordinàriament el culte als Genius (força divina engendradora d'abundància, alegria i prosperitat), doncs s'adaptava a les diverses col·lectivitats i va ser una manera de culte als Emperadors. Havia genis propis per a les ciutats, colònies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes (esclaus, lliberts), oficis i professions, i fins a de carrers, places, fonts, portes, etc . Al principi de cada menjar es feien libacions pel Genius de l'Emperador, i va transcendir a nivells populars el jurament pel genius de l'Emperador o per la divinitat (Numen). En aquesta època els emperadors es van convertir en déus, i fins i tot en parents de déus
Durant les Festes dels jocs seculars es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.
[edita] Rituals funeraris
Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia.
Els primitius déus manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer.
Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.
[edita] Temples i santuaris
El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al santuari. L'altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l'entrada. A l'interior només hi ha l'estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L'única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d'Escipió l'Africà.
En època d'August en endavant, l'ordre corinti serà l'únic utilitzat per a sustentar, mentre que el jònic i el dòric només per a decorar.
Els oracles, d'origen oriental, van ser populars a Roma. Al principi de l'Imperi estava en decadència l'oracle de Ammon a Egipte, gaudint de més predicament els oracles de les Sibil·les de Roma. August va ordenar la confiscació dels llibres Sibil·lins, molts dels quals eren còpies partidistes que interpretaven els oracles a favor d'una tendència determinada. Amb major o menor acceptació van persistir durant tot l'Imperi. Amb l'Emperador Vitel·li van ser expulsats d'Itàlia, però no cal dubtar que van tornar o no van arribar a sortir.
[edita] Les religions orientals
La superficialitat del culte, que no cobria els desitjos populars de devoció, purificació, expiació, unió a la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals: Judaisme, creences egípcies (Isis i Osiris sobretot), les creences d'Àsia Menor com Cibeles, Belona i Atis (el déu pastor de Frígia que simbolitza la mort i la resurrecció) i el culte a Mitra (d'origen persa, déu de la veritat i de l'amistat, assimilat després al Sol).
[edita] El cristianisme a l'Imperi romà
- Vegeu l'article «El cristianisme a l'Imperi romà»
Les principals característiques del cristianisme en els seus temps primitius son la seva ferma creença en el monoteisme, la igualtat entre els homes i la ferma negació de qualsevol altre deu. En aquest context es fàcil entendre que els successius emperadors romans, per tal d'eliminar aquesta amenaça a la unitat religiosa del imperi basada en el culte l'emperador i el respecte a les religions de els pobles conquerits, van decretar ferotges persecucions als cristians mitjançant diversos mètodes: prohibició de la conversió al cristianisme (Septimí Sever), dirigir-se contra els seus líders o persecucions generals (Deci i altres). Però el cristianisme es va estendre ràpidament degut a que es desautoritzava el servei a l'exèrcit, factor clau en la potencia militar de molts exercits, predicava la pau i no permetia el combat, i això atreia moltes capes de la població donades les nombroses guerres civils que es van succeir a partir del segle III.
Amb l'ascens al poder de Constantí, per tal de tornar a composar la unitat religiosa de l'Imperi, el Cristianisme es va convertir en la religió oficial i va portar com a conseqüències que les lluites de gladiadors van ser abolides per Constantí, i els condemnats ja no eren llançats a les feres sinó obligats a treballar en les mines de l'Estat, amb el que s'obtenia mà d'obra barata. Altres lleis de Constantí van restringir el divorci i van castigar molt severament el rapte, va protegir als pupils tutelats, va estendre el dret d'herència matern i l'ús dels codicils, va establir penes per als que provoquessin litigis sense fonament i va introduir en els plets el jurament dels testimonis. Les penes de crucifixió i de marcatge del front van ser suprimides. Va prohibir l'embargament d'animals o eines de conreu per deutes al fiscals, cosa que va ajudar a el desenvolupament agrícola i va dispensar als pagesos dels serveis personals en temps de recollida de les collites cosa que va permeté pujar el tamany de les collites cada any.
[edita] Societat
- Vegeu l'article «La societat romana del segle IV»
Les classes socials es dividien en dos grans grups: conformaven el grup dels divites (rics) o honestiores o potens, enfront dels humiliores o plebei o populum considerats els pauperes (pobres). Però progressivament aquestes classes, fins i tot mantenint-se, ja no ho van ser per naixement, sinó en raó de l'ofici i l'activitat.
[edita] Divites
- Senatorials . La més alta noblesa estava composta pels Senatorials, que no necessàriament havien de ser senadors. Alguns no procedien de famílies de ranci llinatge però el criteri es basava estrictament en la seva fortuna. Els Senatorials van rebre el títol de Clarissimus vir. Però al costat d'ells poden considerar-se com a integrants de la nobilitas els que havien exercit alguna magistratura, fins i tot no pertanyent a l'ordre senatorial.
- Cavallers . Per ostentar la condició de cavaller era precís ser un home lliure, de família lliure almenys durant dues generacions, i posseir un capital d'almenys quatre-cents mil sestercis. Havien accedit a aquesta classe els comerciants rics i molts intermediaris (Publicani). El seu ingrés en la classe es feia mitjançant designació per un triumvirat o sota influència de l'Emperador. Cal·lígula va revisar les llistes de cavallers i en va eliminar molts membres, però amb altres Emperadors la classe eqüestre es va veure incrementada amb nombroses persones.
- Honestiores. A la classe dels honestiores s'hi accedia per naixement o per promoció, sobretot a través de l'exèrcit. La classe més alta dels honestiores, que constituïa una espècie d'aristocràcia entroncada amb l'antiga classe senatorial havia anat desapareixent al llarg el segle III per donar pas a una fornada sorgida de famílies enriquides procedents de l'antiga classe dels cavallers i alguns supervivents de la classe senatorial. Aquesta classe va ser delmada en la segona meitat del Segle III.
- Potents. Els honestiores van donar pas a una classe latifundista (Potents) sorgida de els alts càrrecs militars i polítics i els supervivents de l'antiga classe més alta, juntament amb alguns enriquits durant els conflictes del Segle III, sorgits de la classe alta de les ciutats (homines novi o clarissimi novi). Tots aquests honestiores o potens (el títol de senadors no es va perdre) tenien normalment el títol de vir clarissimi i van ser adquirint privilegis considerables: exempció d'impostos locals, possessió d'organismes judicials propis, no pertinença a la Cúria i altres. El procés de formació d'aquesta nova classe formada per les restes de la vella aristocràcia agrària (Senadors), la noblesa militar i administrativa posseïdora de terres, i famílies de l'ordre eqüestre enriquides (homines novi), que en el llenguatge usual de l'època es va designar com potents, va abraçar tot el segle IV.
[edita] Humiliores
Els humiliores eren les capes més humils de la població romana. Lliures al camp, eren petits pagesos amb propietats no rendibles en els camps, o que cultivaven les terres d'altres com jornalers o colons, i vivien en cabanes conjuntes o disseminades; els propietaris independents eren poc nombrosos i molts treballaven terres alienes. Els colons havien de treballar i donar serveis a l'amo de les terres, que podia acomiadar-los i fuetejar-los.
Els humiliores lliures a la ciutat exercien diversos oficis: fusters, treballadors del cuir, forjadors de metalls, teixidors de cotó o llana, vidriers, marbristes, treballadors de la cera, terrissaires, escrivents, treballadors de metalls, argenters, bataners, fabricants de vestits, de calçat, moliners, forners, tenyidors, venedors de tota classe de productes, paletes, pintors, i altres oficis.
Els esclaus ocupaven l'últim esglaó social, i es dividien en domèstics (a les ciutats) i agrícoles (al camp). La seva manera de vida no havia canviat molt des de l'època republicana, amb l'excepció d'alguns edictes imperials a ells referits (per evitar morts i maltractaments excessius) que van alleugerir una mica la seva sort.
[edita] Vida social
Malgrat combatre's aïlladament, el luxe i el refinament van avançar durant l'Imperi. L'Emperador dictava les modes i allò que adoptaven els líders suprems era secundat ràpidament pel poble, però la moda era efímera i acabava amb el canvi de sobirà. Alguns lliberts van arribar a una posició preeminent, gràcies al favor que els van dispensar alguns Emperadors, el fast i la riquesa desplegada per les classes altes romanes s'assemblava al desplegat a l'Orient. Els banquets van seguir creixent en luxe, i s'acompanyaven de recitals de poesia, balls, actuacions de mims, representacions teatrals, cors i actuacions musicals.
Les visites socials consumien part del temps dels romans: els natalicis, els condols, les visites als malalts, assistència a processos i altres actes públics, etc. Els subjectes que ocupaven tot el seu temps en aquests actes van arribar a constituir una verdadera casta a Roma (essent anomenats ardelliones) però no van proliferar a les altres ciutats. També va ser corrent la dedicació a captar una herència (els que ho intentaven no sempre ho aconseguien). Les reunions socials habituals (a places, termes, temples, biblioteques, tendes, barberies etc...) no van minvar durant l'Imperi. A la tarda era costum passejar per les avingudes plantades d'arbres, o en els pòrtics decorats amb estàtues.
Durant tota l'època imperial els viatges eren molt freqüents. Des de províncies s'acudia a Roma per assistir als jocs, o per a altres activitats. També es visitaven totes les províncies de l'Imperi. Contribuïen a això la facilitat per trobar carruatges o mitjans de transports, els bons camins, la freqüència de mansions o posades, i la pau general (els viatges podien suposar incomoditats però no eren excessivament perillosos). Motius dels viatges eren el comerç, la curiositat, la salut, les visites socials, els negocis, i altres.L'opinió popular s'expressava en les demostracions del públic en els espectacles, en cites dels actors, i en pasquins. Les notícies que circulaven eren sovint rumors fantasiosos o notícies certes però exagerades.
[edita] Canvis de costums socials
Era costum besar-se cada dia (el que va ser prohibit per Tiberi, probablement sense molt èxit). Estava molt estesa també el costum dels regals al començament de l'any i a vegades es feien quan ja passaven molts dies de les calendes de gener. Tiberi va limitar els regals a la primera secció (Calendes) de gener.
Les joves, quan es casaven, ho feien a una edat primerenca, i la seva educació domèstica continuava sent el coneixement del teixit i el filat. Les dones de classe alta acudien a classes de literatura, retòrica, dansa, i altres arts. Posseïen la plena administració dels seus béns i feien valer la seva autoritat. Durant l'època imperial van ser freqüents els escàndols de grans dames, amb divorcis i relliscades notables. La dona freqüentava els espectacles i els festins; practicaven esports i activitats artístiques.
Va seguir descendint la natalitat i el matrimoni i es va estendre l'homosexualisme. En acabar els negocis i abans del menjar principal, es procedia al bany quotidià a les termes, reunint-se amb aquesta finalitat centenars d'homes en les edificacions destinades a tal efecte.
[edita] El vestuari
L'ús de la túnica sobre la toga es va generalitzar, i van sorgir diversos tipus de túnica (camisa de poca amplada amb mànegues curtes i sostinguda per un cenyidor, estant cosit el tancament de l'espatlla):
- La Laticlavae, menys ajustada i més llarga.
- La vesta o distincta o talaris, fins als peus.
- La Manicata, amb mànegues.
- La Fimbriata, amb mànegues i ornaments o franges.
- Les Picta i Palmata, segurament decorades amb vegetals.
- La Dalmatica, apareguda amb l'Emperador Commode, que era àmplia i fins a sota dels genolls i amb mànegues amples fins als canells. El seu ús es va fer general.
- La Paraganda, similar a l'anterior però sense mànegues.
- La Llitera o Túnica dels Camils, amb mànegues llargues i folgades i falda pronunciat.
Les matrones romanes tapaven la seva túnica amb un vestit que les cobria completament denominat stola, i un vestit anomenat palla, però progressivament van adoptar el vestit grec. Les dones del poble vestien la túnica i a sobre un mantell o un vestit anomenat Supparum. El lli va suplantar a la llana. Les robes interiors es feien de cotó o de seda.
[edita] Vegeu també
- Pesos i mesures romanes
- Moneda romana
- Llista d'emperadors romans
- Caiguda de l'Imperi Romà
- Legió Romana
- Calendari romà
- Comicis romans
- Festes romanes
- Impostos romans
- Vil·la romana de Can Llauder
- Forns romans de la Fornaca de Vilassar de Dalt
[edita] Enllaços externs
- (català) El laberint de Roma
- (llatí)(francès)(anglès)(castellà) The Roman Law Library
- (anglès) Global History Database, història de l'Imperi Romà
- (anglès) Història de l'Imperi Romà
