Setge de Barcelona (1713-1714)
De Viquipèdia
 |
«Setge de Barcelona» redirecciona aquí. Per a d'altres significats, vegeu «Setge de Barcelona (desambiguació)». |
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El setge de Barcelona va ser la darrera operació militar de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre de 1714, i va enfrontar els defensors de Barcelona, composats per la coronela, l'exèrcit regular català, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d'Aragó, i soldats d'altres territoris que recolzaven a Carles III. Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els catalans van escollir la resistència fins la mort.
La resistència oferta a Barcelona i els altres territoris de la Corona d'Aragó va aprofitar-la Felip V d'Espanya per destruir les muralles de les ciutats que s'havien resistit a l'avanç borbònic, i per establir una duríssima repressió que va culminar amb la crema de ciutats, com Xàtiva, la derogació de lleis i furs, i l'empresonament i mort de molts ciutadans, establint definitivament un estat sota les lleis de la Corona de Castella.
L'execució de la defensa a la Batalla de Barcelona s'utilitza com a símbol de la resistència del poble de Catalunya en defensa del país, i el referent ha merescut la consideració de recordar-ne la data com a Diada Nacional de Catalunya.
[edita] Antecedents
La primera meitat del tumultuós i bèl·lic segle XVIII es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler d'aliances i pactes necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis comarcals i noves rutes comercials. Anglaterra i França lluiten pel domini del món occidental mentre que el poder internacional d'Espanya ha anat decaient.
El segle XVIII comença amb la mort de Carles II l'Encantat. En morir sense descendència l'any 1700, va quedar nomenat hereu dels regnes hispànics, per testament reial, el príncep Felip, nét de Lluís XIV de França. Aquesta sorprenent decisió del darrer dels Habsburg (casa d'Àustria) va provocar d'immediat la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els esmentats regnes hispànics.
[edita] La Guerra de Successió
- Vegeu l'article principal Guerra de Successió Espanyola
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la coalició d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal que, desitjosos de mantenir a ratlla els francesos, fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc Carles. França, que amb tant d'èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa -com és natural- al costat de Felip de Borbó. Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però la Corona d'Aragó farà costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els primers anys de la guerra van ser favorables a l'arxiduc Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglès i d'una esquadra anglo-holandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704 i el mateix any, amb participació catalana, va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. El 17 d'agost del 1705 els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil. Poc després assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà Carles III. Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona, en canvi, Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felip d'Anjou.
El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent tingué com a conseqüència la conquesta dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707), que dugué a la pèrdua del País Valencià, l'Aragó i part de Catalunya.
A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid, però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.
La Guerra de Successió es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles. En heretar la corona imperial, i davant la possibilitat -si arribava a ser rei dels regnes hispànics- de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles I, Anglaterra canvià radicalment d'actitud: abandonà Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Així, tot i que els regnes d'Aragó i de València havien estat annexionats a Castella, Catalunya resistia encara a favor de l'|Arxiduc i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un quant temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferiren la corona imperial i els catalans del Principat i les Balears i es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes.
[edita] El Setge de Barcelona
Després de dos dies de reunions, la Junta de Braços decidí lluitar contra els borbònics tot i la retirada de les tropes aliades i la traïció d'Anglaterra. Havent decidit la resistència, la Generalitat féu una crida a l'allistament i la revolta contra els invasors que fou anunciada per gairebé totes les ciutats i pobles del Principat:
- Tothom generalment us notifiquen, i fan saber, de part dels Ex. i fid. Senyors Diputats del General del Principat de Catalunya en Barcelona residint; i per deliberació, amb intervenció dels Ex. i fid. Senyors oïdors de comptes, lo dia present feta, en nostre consistori, inseguint lo consell dels Ex. i fid. Braços generals militar i reial. Que havent resolt lo precaucionar-se amb la defensa de les places i fronteres del present Principat, no permetent que los enemics preocupen aquelles, per interessar la major seguretat de les generals constitucions, usos i costums, llibertats i privilegis, tant dels comuns com dels particulars, així eclesiàstics com seculars, mantenint-se sota el domini de l'emperador i rei N.S. que Déu guarde; per això, qui vulla destinar-se a servir, acude en casa de la diputació de Catalunya, on se'ls allistarà la plaça; i si cossos enters, tant de cavalleria com d'infanteria, volen concórrer a coadjuvar a dita precisa i necessària empresa, s'admetran a sou en la mateixa conformitat, mantenint-se als oficials sos puestos. I perquè les dites coses vinguen a notícia de tots, manen ses Ex. fidelíssimes ésser feta i publicada la present pública crida, pels llocs acostumats de Barcelona, i altres ciutats, viles i llocs del present Principat, on convinga i menester sia. Dat en Barcelona als 9 de juliol de 1713.
[edita] Primera fase: el duc de Pòpuli
La ciutat, on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el 25 de juliol de 1713, i es van realitzar alguns atacs infructuosos degut a l'escassa capacitat artillera de l'exèrcit borbònic. S’escollí el general Villaroel, militar borbònic fins l’ofensiva de 1710, comandant de l’exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià Joan Baptista Basset. Durant els primers mesos de setge les tropes borbòniques foren comandades pel Duc de Pòpuli, que tot i la seva experiència, es veié incompetent a l'hora de mantenir un setge eficaç a la ciutat. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable pels borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió. L'exèrcit franco-espanyol fou incapaç d'aturar les guerrilles de la Plana de Vic i el Lluçanès i obligà Pòpuli a mobilitzar tropes destinades al setge de la ciutat comtal, fet que afluixà el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. A nivell marítim el setge fou ineficaç i permeté l'arribada de queviures, pólvora i municions provinents de Mallorca a la ciutat de Barcelona.
Entre el 9 d'agost i el 5 d'octubre del 1713 s'inicià l'intent més seriós per part de les autoritats catalanes d'afavorir l'aixecament del país i atrapar l'exèrcit de Pòpuli entre dos focs. L'anomenada Expedició del Braç Militar, encapçalada pel diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot, que trenquen el setge desembarcant a Arenys 300 genets i 300 fusellers amb l’objectiu de reorganitzar forces a l’interior del país, perseguits per 10.000 soldats borbònics en diferents columnes, i que arrasen els pobles per on ha passat l’expedició. Acaben reclutant uns 5.000 voluntaris però els és impossible organitzar una acció de socors a la ciutat. Aquest fracàs en l'intent d'atrapar Pòpuli entre dos focs però, consolidà la resistència a l'interior del país i reforçà la plaça de Cardona.
En una primera fase del setge, Pòpuli se centrà en la conquesta dels convents i masos del voltant de Barcelona amb la intenció d'estrènyer el cinturó del bloqueig. Tot i la superioritat numèrica de les tropes borbòniques, aquesta tasca esdevingué un vertader infern per Pòpuli a causa de l'eficàcia de la defensa i, sobretot, de l'artilleria catalana sota el comandament del valencià Joan Baptista Basset que provocà vertaderes matances a les tropes borbòniques. La conquesta de la plana de Barcelona fou cobrada amb moltes víctimes per la banda borbònica i tingué com a punt àlgid la batalla del Convent de Caputxins on els borbònics perderen uns 500 homes enfront dels 71 que perderen els defensors.
Tot i que el Regne de França firmà la pau amb Sacre Imperi Romanogermànic, s'implicà progressivament en la conquesta del Principat, ara oficialment catalogada de rebel·lió, fet que permeté als borbònics matar tots els presoners que feien en les seves incursions pel país. La crema de pobles sencers com Sallent, el saqueig i les matances indiscriminades esdevingueren pa de cada dia a molts territoris del Principat. Aquesta situació animà a milers de persones a sumar-se a la resistència juntament amb Bach de Roda, cap de voluntaris, Antoni Desvalls, Marquès de Poal, membre del Braç Militar i/o el General Josep Moragues, governador de Castellciutat. L'entrada a fons de França significà l'arribada de més soldats i armament per a ampliar el bloqueig marítim i terrestre de la ciutat i reforçar també les guarnicions de ciutats com Vic, Manresa, Martorell, Mataró, Ripoll, Lleida, Hostalric, Vilafranca, etc.
Havent conquerit el Convent dels Caputxins el dia 17 de maig, Pòpuli pogué avançar les trinxeres i iniciar, gràcies a l'arribada de canons francesos de gran calibre, el bombardeig sistemàtic a la ciutat. Se sap que algunes bombes arribaren al mar, fet que demostra que els morters tenien un angle de foc que cobria la ciutat de punta a punta. L'objectiu no foren les defenses de la ciutat sinó les cases i els ciutadans de Barcelona. Segons l'historiador Santiago Albertí, el bombardeig "equivalia, pels seus propòsits, als atacs aeris en massa de les últimes guerres actuals". No obstant, i tot i que la ciutat patí greus destrosses i barris sencers quedaren completament enrunats, la població pogué refugiar-se a la platja de Sant Bertran, al peu de Montjuïc; i a l'Arenal, a l'actual Barceloneta. Així doncs, la població se salvà del gran bombardeig refugiant-se fora de la ciutat. Davant d'aquesta situació, Pòpuli demanà a l'almirall Jean Baptiste du Casse, que comandava l'estol del bloqueig marítim a la ciutat, que des del mar es bombardegessin aquelles platges per tal d'obligar la població a entrar de nou a la ciutat. Ducasse respongué que en tota la seva carrera militar no s'havia trobat en una situació igual i que no cometria aquella brutalitat sense una ordre expressa de Lluís XIV.
El 30 de novembre de 1713, Rafael Casanova fou nomenat Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, amb uns 4.700 membres que formaven part dels gremis professionals.
[edita] Segona fase: arribada del duc de Berwick
El mariscal duc de Berwick, el millor militar del moment després del francès duc de Villars, i probablement superior a l'anglès Marlborough, arribà a Barcelona el dia 6 de juliol per substituir a Pòpuli. Amb ell arribaren més reforços francesos, fet que demostra la definitiva implicació de Lluís XIV de França en la conquesta del Principat de Catalunya en benefici del seu nét Felip. S'estima que en aquell moment el total de forces borbòniques al voltant de la ciutat comtal era de 39.000 homes. Els efectius francesos passaven a ser majoria en el total de les forces invasores. Lluís XIV no escatimà esforços en el sotmetiment del Principat: veiem entre l'exèrcit francès importants oficials i coronels, experts enginyers i nobles militars que lluitaren al Rin contra els austríacs i/o als Països Baixos contra Anglaterra i Holanda. A més a més, per controlar les revoltes populars de l'interior del país i protegir els espatlles dels assetjants Berwick amplià les forces d'ocupació, que s'elevava als 47.000. En total l'exèrcit borbònic arribava a l'extraordinària xifra de 86.000 efectius en un país que no arribava al mig milió d'habitants. Hi havia, si fa no fa, un soldat per família.
La carta de Felip V enviada a Berwick indica fins a quin punt interessava al monarca borbó la conquesta de la ciutat comtal:
- Debiendo prometerme muy en breve la rendición de la plaza de Barcelona, he juzgado conveniente advertiros de mis intenciones. Estos rebeldes como tales están y son incursos en el mayor rigor de la guerra. Cualquiera gracia que experimenten será un mero efecto de piedad y conmiseración, por lo cual, si arrepentidos de su error, recurrieren antes de abrir la trinchera, pidiendo misericordia, no se la concederéis prontamente, pero les oiréis, y haciéndoles presente su rebeldía, y cuán indignos son de misericordia, los esperanzaréis de ella, ofreciendo interponeros conmigo para que logren a lo menos sus vidas, exceptuando si se puede de esta gracia (que será sólo lo que ofreceréis y nada más) los cabos principales. Si no se dieren por entendidos y dejaren levantar tierra, y abrir brecha, ya en este caso no los oiréis más capitulación que la de rendirse a discreción. Y si todavía aun en este caso mantuvieren precitos y llegare el caso de asalto, ya en él no son dignos, como comprenderéis, de la menor piedad, y deben experimentar el último rigor de la guerra a que deben quedar sujetos cualesquiera oficiales españoles que se hallan dentro.
Tot i que Lluís XIV era més partidari de la prudència, Felip V estava disposat convertir Catalunya en un cementiri. Alguns historiadors destaquen l'obsessió malaltissa que Felip V tingué contra Catalunya. Cartes com aquesta demostren la voluntat fèrria de Felip de sotmetre a Catalunya i els catalans. La repressió posterior fou l'exemple així com l'incompliment dels acords de capitulació són l'exemple més gràfic de l'obsessió del monarca contra els territoris de la corona d'Aragó. Amb tot, Berwick es prengué al peu de la lletra les indicacions de Felip V i inicià un setge a tota regla.
[edita] La primera paral·lela
Berwick decidí centrar els esforços de l'assalt a la banda del Besòs, al nord-est de la ciutat. Segons l'enginyer holandès Verboom, que havia estat pres durant un temps a Barcelona i havia estudiat l'estat de les fortificacions des de dins, aquella era el millor lloc per atacar a causa del mal estat de les muralles, la poca profunditat del vall, la facilitat d'excavar a causa de la poca consistència del terreny i el gran espai de muralla entre el Baluard de Santa Clara i el del Portal Nou. Berwick inicià, doncs, l'excavació de la primera paral·lela a la nit del 12 al 13 de juliol amb 2500 sapadors. Al matí següent la trinxera estava ja pràcticament acabada. El Duc de Berwick utilitzà el mètode Vauban per expugnar la plaça, fet que demostra la seriositat en que el mariscal francès es prengué el setge en el que Santiago Albertí catalogà "d'atac en les formes".
[edita] Atac a la primera paral·lela
L'obertura de la primera paral·lela significà el començament del vertader setge contra la ciutat, que veia amb desesperació com el dia 13 es llevava amb una trinxera de més d'un quilòmetre de longitud a poca distància de la muralla. Amb tot, la desesperada situació no arronsà la resistència barcelonina, que a primera hora del matí organitzà un atac contra la trinxera amb la intenció de destruir-la. Sanpere i Miquel apunta la possibilitat que Villaroel es deixés convèncer per la pressió dels barcelonins. Fos com fos, l'atac a la primera paral·lela resultà un fracàs i ben aviat les tropes s'hagueren de reagrupar i retirar-se de nou dins la ciutat.
[edita] Segona paral·lela
Aviat se succeí l'excavació de la segona paral·lela, que estigué enllestida el 16 de juliol de 1714. La precisió de l'artilleria catalana a mans del general Basset tornà a destacar a causa de la mortaldat que causà entre els filipistes. Les feines d'excavació i el moviment de tropes causaren importants baixes entre els borbònics. L'enginyer Verboom escrigué:
- ...los morteros y pedreros de la plaza, que son 24, nos desuelan bastantemente en las trincheras, como también las bombas, que hacen reventar casi todas en el aire, con que no se escapa casi casco que no atropelle alguno en una parte u otra, y al mismo tiempo poner en ellos unos pedazos de hierro y balas mosqueteras.
L'eficàcia de la defensa de Barcelona resultava visible fins i tot entre les files borbòniques, que veien amb estupor com feines rutinàries amb perill nul o molt reduït es convertien en un infern. No obstant això, Berwick féu instal·lar un gran luxe de bateries, morters i canons de gran calibre, a la segona paral·lela que bombardejaren la muralla i els baluards de Santa Clara, de Llevant i del Portal Nou. Aviat s'obriren bretxes importants en els baluards i, sobretot, a la llarga muralla que unia els baluards de Santa Clara i Portal Nou: la bretxa reial. Finalment s'obrí la tercera i última paral·lela, a pocs metres de la muralla, i que serví als sapadors borbònics per iniciar les excavacions de túnels per tal d'instal·lar mines al peu dels baluards i les muralles. Mentrestant, Villarroel havia ordenat la construcció d'una travessera a l'interior de la ciutat que serviria per a reforçar les muralles en cas d'assalt.
[edita] Batalla del baluard de Santa Clara
Finalment, Berwick decidí assaltar la ciutat el dia 12 d'agost, després d'haver patit unes 2.200 baixes en les feines d'ampliació, consolidació i excavació de les trinxeres; xifra espectacularment alta tenint en compte l'estat penós de les defenses i la fase en què es trobava el setge. Tot i que arribaren a controlar parcialment els dos baluards en una lluita molt aferrissada, Berwick tocà a retirada a causa de la dificultat d'entrar a la ciutat i les moltes baixes que estava provocant la lluita. La sagnia que significà aquell assalt per part dels borbònics feren repensar l'estratègia a Berwick, que planejà la conquesta pel dia següent dels baluards de Santa Clara i el del Portal Nou amb la intenció d'anular aquells punts avançats i poder afrontar un assalt amb més garanties. Així s'inicià la Batalla del Baluard de Santa Clara que s'allargà durant els dies 13 i 14 d'agost del 1714 amb un resultat favorable als catalans, que després d'una lluita demencial i moltes baixes repel·liren l'enemic davant de la incredulitat dels alts comandaments filipistes.
Tot i que la Junta de Braços havia mobilitzat a tots els homes majors de 14 anys, la Batalla del Baluard de Santa Clara produí importants baixes entre les tropes catalanes. Berwick decidí allargar unes setmanes més els bombardejos a les muralles per tal de fer més grans les bretxes i no exposar les seves tropes a les carnisseries dels dos assalts fallits. L'efectiu bloqueig marítim i la impossibilitat de trencar el setge per part del Marquès de Poal amb la resistència de l'exterior situà Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora eren minses i l'aliment escassejava fins al punt que la gent moria d'inanició pels carrers. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de les forces assaltants, proposà la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pòlvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà a l'assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l'assemblea i, a través del Coronel Gregori Saavedra, s'envià als assetjants el següent text:
- Els tres Comuns s'ha ajuntat i considerat la proposició feta per un oficial dels enemics: responen que no volen oir ni admetre cap proposta de l'enemic.
Arran d'aquesta decisió de la Junta de Braços, Villarroel dimití com a Tinent General de Barcelona tot i que durant l'assalt final de l'onze de setembre tornarà a agafar les regnes de la defensa de la ciutat.
[edita] Onze de setembre de 1714: la batalla
L'11 de setembre del 1714 començà l'assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada. El Conseller en Cap Rafael Casanova va presentar-se a la muralla amb la senyera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Les tropes borbòniques penetraren a la ciutat per diferents punts, però bàsicament utilitzaren l'anomenada "bretxa reial" entre el Baluard de Santa Clara i el del Portal Nou a l'est de la ciutat. L'assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d'enfrontament se situaren al Convent de Sant Agustí, amb el Coronel Pau de Thoar al capdavant del Regiment de la Concepció amb la missió de contenir l'avanç de les tropes borbòniques pel centre de la ciutat; entre el Baluard del Portal Nou i el Baluard de Sant Pere, on se situà Rafael Casanova amb l'estendard de Santa Eulàlia; i finalment a les barricades del Palau Reial Nou, prop del port, on se situà la bandera de Sant Jordi i caigué ferit el General Joan Baptista Basset. Cap a les dotze del migdia del mateix dia Casanova resultà ferit d'un tret a la cuixa, fet que l'obligà a retirar-se de la batalla.
El front s'estabilitzà cap a les dues de la tarda, fet que permeté iniciar l'anàlisi de la situació. Antoni de Villarroel proposà dos sortides alternatives: iniciar un doble atac per la recuperació dels baluards del Portal Nou i de Llevant o la capitulació. Finalment, la majoria dels membres del Govern, reunits al Baluard de Sant Antoni, decidiren iniciar les negociacions amb l'exèrcit borbònic per exigir capitulacions.
[edita] Dotze de setembre de 1714: exigència de capitulacions
Les converses amb l'exèrcit borbònic es prolongaren fins el dia 12, doncs Felip V no volia res més que la rendició incondicional. Però finalment, degut a l'exigència de les autoritats catalanes que es negaven a acceptar cap tipus de rendició incondicional, Berwick avalà el següent document:
- Encara que els de Barcelona hagin esperat massa per implorar la clemència del Rei, S.E. el Sr. Mariscal Duc de Berwick vol tenir tanmateix la bondat de no usar envers ells el darrer rigor de la guerra. I, com que vol conservar en lloc de destruir els súbdits de S.M.C., ha judicat a propòsit de concedir per gràcia la vida a tots els habitants, i a d'altres persones que es troben a Barcelona. Com també d'impedir que la ciutat sigui lliurada al pillatge, i que cadascú hi pugui viure a casa seva com abans, sense ser inquietat per raó del que ha fet ara contra el Rei. Quant a les tropes reglades que es troben a la plaça, es retran a discreció, de conformitat als costums de la guerra i, tal com s'esdevé en casos semblants, els serà concedida la vida. Tots es retiraran demà dia 13 al matí, a punta de dia, dins la Rambla, i tot seguit en passaran avís al marquès de Guerchy, el qual enviarà guàrdies a totes les portes de la Rambla per impedir que cap soldat de l'exèrcit hi pugui entrar. Posarà igualment guàrdies a les esglésies i als convents. Avui, a les sis de la tarda, lliuraran Montjuïc, i les tropes que hi entraran posaran guàrdies als llocs que seran demanats, per tal de conservar als habitants els efectes de propietat que podran tenir a Montjuïc, i de seguida retran la fortalesa. Hom posarà al Palau les armes de les tropes reglades, i de les altres tropes de la ciutat, per remetre-les a l'oficial que M. de Guerchy enviarà de part seva. Donaran un estat de tots els magatzems i de tots els cavalls de la cavalleria. Trametran una ordre al comandant de Cardona de lliurar el castell. (Traducció del francès)
[edita] Tretze de setembre de 1714: entrada de les tropes borbòniques a Barcelona
Només d'aquesta manera, el 13 de setembre de 1714 i rebutjant frontalment una rendició incondicional, accediren les autoritats catalanes que les tropes borbònques entressin a Barcelona. Tot i que la ciutat no fou saquejada, els acords de respectar la vida i la llibertat dels defensors de Barcelona no foren respectats.
[edita] Balanç del setge
Es fa difícil fer un recompte de morts, sobretot de la banda borbònica a causa de les contradiccions dels documents de l'època. Els historiadors calculen que el total de baixes catalanes està al voltant de 6.850 persones i les borbòniques prop de les 15.000 entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre de 1714. També se sap que durant el setge caigueren sobre Barcelona unes 30.068 bombes que destrossaren completament un terç de la ciutat i en malmeteren molt un altre terç.
Després de la capitulació les autoritats borbòniques, amb Joan Francesc de Bette com a nou governador, empresonaren a pràcticament tots els destacats membres austriacistes que havien defensat Barcelona. El tinent mariscal Antoni de Villarroel fou empresonat durant onze anys i el general Basset passaria la resta de la seva vida a la presó. Milers de persones s'exiliaren a Viena a servir l'exèrcit imperial i d'altres restaren a Catalunya, com Rafael Casanova.
Ben aviat començaren les obres d'enderrocament de part de la ciutat per a la construcció de la Ciutadella, situada a l'actual Parc de la Ciutadella i on es localitza el Parlament de Catalunya. La Ciutadella fou una fortificació destinada no pas a la protecció de la ciutat sinó a la vigilància i el control d'aquesta, fet inèdit a tot Europa.
[edita] Conseqüències
A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, temorosos de la repressió enemiga, alguns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fugida, de fer-lo passar per mort.
Els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.
El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restaria 12 anys.
Mallorca i les Pitiüses caigueren un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Castella, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, conservarà durant un segle una certa llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
El juny del 1707 es publicaren els Decrets de Nova Planta referents al País Valencià i Aragó i el 1716 es publicaren els de Catalunya i Mallorca, que posaren fi jurídicament a la independència política de la Corona d'Aragó.
L'Onze de setembre, s'ha convertit en la Diada Nacional de Catalunya, en la que es commemora la caiguda de Barcelona l'any 1714. Amb això, també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
[edita] Vegeu també
- Fossar de les Moreres
- Guerra de Successió
- Batalla del convent dels Caputxins
- Batalla del Baluard de Santa Clara
- Expedició del Braç Militar
- Manuel Ferrer i Sitges
- Rafael Casanova
- Coronela
[edita] Bibliografia
- Albertí, Santiago: L'Onze de setembre. Barcelona, 2006
- Bosch, Alfred: 1714. Barcelona, 2002
- Casassas, Josep Maria: Rafael Casanova. Barcelona, 1931
- Castellví i Obando, Francesc de: Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725. Còpia a la Biblioteca de Catalunya.
- Hernàndez, Francesc Xavier: Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra. Rafael Dalmau, Barcelona, 2003 ISBN 84-232-0664-5
- Sanpere i Miquel, Salvador: Fin de la nación catalana. Barcelona, 1905
- Ferran Soldevila: "La Guerra de Successió", a Moments crucials de la Història de Catalunya. Barcelona, 1962
- Josep Maria Torras i Ribé: Felip V contra Catalunya. Rafael Dalmau (Editor), Barcelona, 2004 ISBN 84-232-0681-5
- Josep Maria Torras i Ribé: La guerra de successió i els setges de Barcelona, 1697-1714. Rafael Dalmau, Barcelona, 1999 ISBN 84-232-0608-4
[edita] Enllaços externs
- Pàgina de Jordi Torrades
- La Batalla de l'11 de Setembre de 1714
- Documents sobre El cas dels catalans de l'any 1714, a la Cambra dels Lords, Gran Bretanya.
- (anglès) Diari de la Cambra dels Lords: volume 19, 2 August 1715, Further Articles of Impeachment against E. Oxford brought from H.C. Article VI.
- 18 de Setembre de 1714. Cardona, darrer reducte de la resistència catalana.
- Batalles de la Guerra de Successió (1713-1714)
|
|
|
|---|---|
| Història | Història de la Terra |
| Prehistòria | Eocè |
| Per països i regions | Exàmens imperials xinesos • Història de l'Equador • Núbia |
| Història antiga | Batalla del Bosc de Teutoburg • Batalla de les Termòpiles • Imperi Romà • Imperi Bizantí • Imperi Sassànida |
| Història precolombina | Civilització asteca • Tenochtitlan |
| Història medieval | Croada contra la Corona d'Aragó • Joana d'Arc • Reconquesta • Samurai |
| Història moderna | Lluís XIV • Setge de Barcelona (1713-1714) |
| Història contemporània | Catalanisme • Guerres Napoleòniques |
| Segle XX | Segona Guerra Mundial |
