Corona d'Aragó
De Viquipèdia
|
Unió Dinàstica |
|||||
|
|||||
|
|||||
 |
|||||
| Capital | No n'hi ha. Ciutats importants : Barcelona, Nàpols, Saragossa i València. | ||||
| Idioma oficial | castellà i català com a ús comú, i llatí a la cancelleria reial ; aragonès, napolità i sicilià als respectius dominis lingüístics. | ||||
| Govern | Monarquia | ||||
| Rei | Rei d'Aragó | ||||
| Període històric | Edat mitjana i moderna | ||||
| • Establiment | 1137 | ||||
| • Dissolució | 1715 | ||||
La Corona d'Aragó va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1137) entre la Casa de Barcelona i la dinastia Ximena mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes.
Taula de continguts |
[edita] Terminologia
[edita] Noms del territori
A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya. A partir del segle XIV, encara es va simplificar més i es va dir Corona d'Aragó[cal citació], regnes d'Aragó[cal citació] o simplement Aragó, denominació general a Europa[cal citació].
Per explicar el marc institucional la historiografia catalana moderna ha introduït els termes Confederació catalanoaragonesa, Corona catalanoaragonesa, Catalunya-Aragó i el títol de comte-rei.
[edita] Títols dels sobirans
Tot i que el rei d'Aragó Ramir el monjo va donar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV la sobirania d'Aragó i els nobles aragonesos el juraren en homenatge i fidelitat, acte propi de nominació dels reis, no es va intitular rei d'Aragó sinó príncep i dominador d'Aragó perquè Ramir es va reservar el títol de rei d'Aragó.[1]
Els seus successors, ja des del seu fill Alfons el Cast (1162), s'intitularen reis d'Aragó i comtes de Barcelona a més a més de la resta de títols de sobirania sobre els territoris que van anar adquirint amb el temps.
[edita] Història
Originalment, la Corona d'Aragó va ser una monarquia binacional, com el coetani Gran Ducat de Lituània. La correlació de forces entre els aragonesos i els catalans va empènyer Jaume I el Conqueridor a constituir nous regnes (el de Mallorca i el de València). La creació dels regne de València i de Mallorca amb els seus propis furs, i la incorporació de Sicília, Sardenya, part de Grècia i la de Nàpols convertiren la Corona d'Aragó en un estat multinacional.
Alguns historiadors diuen que la incorporació dels territoris de València i Mallorca no van canviar la primitiva estructura binacional, atès que la majoria de llurs repobladors foren catalans, i per tant ambdos serien regnes catalans, quedant la corona composada per un regne aragonès i tres regnes catalans (contant el Principat de Catalunya com un regne). [cal citació].
[edita] Primers segles
La Corona es constituí el 1137. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, essent aleshores Peronella impúber —va nàixer el 1136—, no es va acomplir fins l'any 1150.
Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella i Lleó i les seves conquestes peninsulars, que es van anar fusionant. A poc a poc, tanmateix, s'anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d'Aragó i de Catalunya. A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona els comtats de Rosselló i de Pallars, i posteriorment s'hi van unir els comtats d'Empúries, Urgell, de Pallars Sobirà i el de Tortosa. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa.
Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, a cadascú d'aquests territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona d'Aragó alguns territoris d'Occitània.
El 1258 el rei aragonès Jaume I el Conqueridor i el rei francès Lluís IX signen el Tractat de Corbeil, on el rei francès (com a hereu de Carlemany) renuncia als seus drets sobre els comtats catalans a favor del rei aragonès (establint definitivament la seva pertinença a la Corona d'Aragó) i el rei aragonès renuncia a la comarca de la Fenolleda i Perapertusès, que llavors restarien sota domini francès. Així mateix el tractat pactava el casament de la filla de Jaume I, Elisabet, amb el fill de Lluís IX, Felip.
Ja des del segle XII, l'antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts.
[edita] Unió amb la Corona de Castella
El 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, que els seus respectius territoris fossin regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
[edita] Desaparició
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ésser una colònia anglesa.
A més a més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'imposà per tota la península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.
[edita] Sobirans de la Corona d'Aragó
[edita] Institucions de la Corona d'Aragó
[edita] Referències
- ↑ VI. Los reinos de la baja edad media y el estado moderno: la integración del derecho (veure paràgrafs 150 i 151)
[edita] Vegeu també
- Història d'Aragó
- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Mallorca
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent
