Felip II de Castella
De Viquipèdia
 |
«Felip II» redirecciona aquí. Per a d'altres significats, vegeu «Felip II (desambiguació)». |
| Reis de la Corona d'Aragó | ||
|
||
|
||
| Dinastia dels Habsburg | ||
 |
||
| Carles I d'Aragó | ||
|---|---|---|
| Felip I d'Aragó | ||
| Carles | ||
| Isabel Clara Eugènia | ||
| Caterina | ||
| Ferran | ||
| Carles | ||
| Dídac | ||
| Felip | ||
| Maria | ||
| Felip II d'Aragó | ||
| Felip III d'Aragó | ||
| Carles II d'Aragó | ||
| Carles III d'Aragó |
Felip d'Habsburg i de Borgonya, I d'Aragó i Portugal i II de Castella dit el Prudent ( Valladolid 1527 - L'Escorial 1598 ), príncep d'Astúries i de Girona (1527-1556); rei de Nàpols i Sicília (1554-1598); rei de Castella i Lleó, Aragó i comte de Barcelona (1556-1598); i rei de Portugal (1580-1598).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Fill primer de l'emperador Carles I de Castella i la seva esposa, la infanta Isabel de Portugal. Era nét per tant de Joana la Boja i Felip el Bell així com del rei Manel I de Portugal.
Rebé una severa educació religiosa i centrada en el món castellà, fet que perjudicà les seves relacions amb els territoris que dominà: així les seves carències en els idiomes francès i flamenc el perjudicaren en les relacions amb els representants de la societat civil dels Països Baixos espanyols. Carles I li donà ben aviat tasques de govern, així als setze anys Felip ja era regent dels regnes hispànics durant els viatges del seu pare als Països Baixos i Alemanya.
Va ostentar el títols de Rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, l'Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals, Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d'Astúries, Girona, Viana i València; Arxiduc d'Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i Duc d'Atenes i Neopàtria; Comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.
Durant la seva joventut va viure dotze anys fora dels territoris hispans, per posteriorment fixar la seva residència a la nova capital de regne, Madrid.
[edita] Ascens al tron
[edita] Príncep d'Astúries, Girona i Viana
En néixer fou nomenat príncep d'Astúries, i per tant hereu de la Corona de Castella. Els títols adjacents a aquest, com el títol de príncep de Girona o príncep de Viana, també el permeteren ser hereu de la Corona d'Aragó així com del Regne de Navarra.
[edita] Corones de Castella i Aragó
El 1539 quan tenia dotze anys, Felip va ser nomenat regent de el regne de Castella donada la mort de la seva mare, la emperadriu Isabel, fet unit a l'absència de Carles I de la Península Ibèrica. Això sí: amb instruccions molt estrictes i funcions molt limitades. Quan s'introduí veritablement en la complexitat dels assumptes de Estat, va ser en la seva segona regència de 1543 a 1548. Va esdevenir rei dels regnes hispànics el 1556, any en el qual el seu pare va abdicar i es va retirar al monestir de Yuste, on morí el 1558.
[edita] Itàlia, els Països Baixos i el Milanesat
El 1554 Carles I va cedir la corona de Nàpols al seu fill Felip, i a la seva mort li concedí els territoris dels Països Baixos espanyols, que foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Milanesat.
Cal destacar que a diferencia de Nàpols i el Milasenat els Països Baixos mai es van identificar del tot com a espanyols ja que la seva incorporació tan sols era de l’any 1518, quan Carles I va heretar dels seus avis els Països Baixos, en canvi Nàpols feia dos segles que era governada per la Corona d'Aragó o per membres de la rama aragonesa.
[edita] El tron imperial
Carles I cedí tots els territoris seus al seu fill Felip, llevat del Sacre Imperi Romanogermànic, el qual fou cedit al seu germà Ferran I per les pressions d'aquest. Així mateix durant la seva joventut Felip viatjà a Alemanya per conèixer el territori i en la seva visita no despertà grans simpaties entre les classes governants del país.
[edita] L'herència de Flandes
Els territoris de Flandes, juntament amb el Franc Comtat, passaren també a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I del Regne de França.
[edita] Rei de Portugal
El 1580 moria a la batalla de batalla d'Alcazarquivir sense descendents directes l'últim membre de la família reial de Portugal, el cardenal Enric I de Portugal. El rei d'Espanya, fill d'Isabel de Portugal i per tant net de Manel I va fer valdre la seva reclamació al tron portuguès, i el juny envià el duc de Alba i el seu exèrcit a Lisboa per assegurar-se la successió. L'altre pretendent, Antoni, es va replegar a les Açores, on l’armada de Felip acabà de derrotar-lo incorporant l'Imperi Portuguès a l'Imperi Espanyol.
La unificació de la Península Ibèrica va posar en mans de Felip II l'imperi portuguès, és a dir, la major part dels territoris explorats del Nou Món amés de les colònies comercials a l'Àsia i l'Àfrica. El 1582, quan el Rei retornà a la cort a Madrid des de Lisboa, on estava assentada temporalment per pacificar el seu nou imperi, es produí la decisió de reforçar l'armada espanyola.
Gràcies a la incorporació dels dominis portuguesos, la monarquia hispànica de Felip II tenia presència als cinc continents i d'aquí la denominació que en els seu dominis "mai no s'hi ponia el sol".
[edita] Política interior
El seu pare Carles I havia governat com un emperador, i com a tal, els regnes hispànics i principalment Castella havia estat una font de recursos (militars i econòmics) per unes guerres llunyanes sense interès per les Corones de Castella i Aragó, excepte els problemes a Itàlia per aquesta última.
[edita] Reformes administratives
Felip II com el seu pare, va ser un rei absolutista, i va continuar amb les institucions heretades d'ell. Castella va esdevenir el centre de l'Imperi de Felip, amb una administració localitzada a Madrid. No va viatjar als territoris de fora la península i els va administrar a través d'oficials i virreis.
Va convertir el país en un primer regne modern, amb una administració, i per primer cop burocràcia, fins aleshores desconeguda. Els administratius imposats per Felip van ser obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les Universitats de Salamanca i Alcalà d'Henares. Així mateix va reduir els càrrecs administratius de la noblesa.
El govern mitjançant els Consejos instaurats pel seu pare continuaven essent la columna vertebral de l'estat. El rei presidia el més important de tots, el Consell d'Estat (Consejo de Estado). Així mateix, va crear sis consells regionals, un per a cada territori: Castella, Aragó, Portugal, Índies Occidentals, Itàlia i Països Baixos, cadascun dels quals tenien poders legislatius, judicials i executius.
Va tenir un bon nombre de consellers al seu costat, entre ells el català Lluís de Requesens, el castellà duc d'Alba, el basc Joan Idiáquez, el borgonyó cardenal Granvela i els portuguesos Rui Gómez da Silva i Cristòfol da Moura
[edita] Finances
Es parla de tres fallides econòmiques durant el regnat de Felip II, el 1557, 1575 i 1596. Però realment van ser suspensions de pagaments, tècnicament molt ben elaborades, segons l'economia morderna però totalment desconegudes en aquells moments.
Felip II va heretar un deute del seu pare d'uns vint milions de ducats, i va deixar al seu successor una quantitat cinc vegades superior a aquesta xifra. La riquesa de l'Imperi requeia principalment sobre Castella i depenia dels avanços a gran interès de banquers genovesos i holandesos. Els importants ingressos procedents d'Amèrica significaven entre el 10 i el 20 % anual de la riquesa de la Corona. Els majors consumidors dels ingressos però van ser els Països Baixos i la política mediterrània de Felip, que junts s'enduien al voltant d'uns sis milions de ducats a l'any.
L'estat de les finances depenia de la situació econòmica de Castella. Així, entrant aquesta en recessió el 1575 els problemes es van agreujar, i va haver de demanar més diners als creditors estrangers, els quals van posar un preu molt alt per a Castella, cosa que encara agreujava més la situació.
En temps de Felip II es mantenien els següents impostos: l' alcabala, impost de duanes; la cruzada, impost eclesiàstic; el subsidio, impost de rendes i terres; i els tercios reales, impost a ordres militars. A més ell va instaurar l'excusado, impost sobre parròquies. Amb els impostos imposats a l'església va aconseguir recaptar el 20% de la riquesa de la Corona.
La pressió fiscal a la Corona d'Aragó, sense ser forta com la de la Castella, no era molt millor. Però en aquest cas, la major part dels impostos recaptats no anaven a formar part de la Corona Hispànica, sinó que gràcies a la protecció dels Furs, passaven a formar part de la riquesa de l'oligarquia i la noblesa d'aquests regnes. El comerç al Mediterrani per a la Corona d'Aragó, però, va continuar molt afeblit pel domini turc de les aigües i per la competència genovesa i veneciana.
Els ingressos procedents d'altres parts de l'Imperi, Països Baixos, Nàpols, Sicília i Milanesat es gastaven en les seves pròpies necessitats. L'annexió de Portugal va ser un gran esforç econòmic per a Castella. Així, sense que Portugal aportara res al conjunt s'hagué de pagar la defensa marítima del seu extens imperi.
La situació de pobresa sotmesa al país al final del seu regnat està directament relacionada amb la càrrega de l'imperi i amb el paper de Felip II de defensor del cristianisme. Durant el seu regnat no hi va haver treves militars: hagué de compaginar durant la major part del seu regnat la lluita contra els turcs a la Mediterrània i contra els rebels als Països Baixos. Al final del seu regnat comptava amb tres fronts militars simultanis: Països Baixos, França i Anglaterra.
[edita] La pragmàtica
El 1567 Pere de Deza, president de l'Audiència de Granada, proclama la Pragmàtica sota l'ordre de Felip II. L'edicte limita les llibertats religioses, lingüístiques i culturals de la població morisca. Aquest edicte comportarà la rebel·lió dels moriscos a les Alpujarras, que Joan d'Àustria, germà natural del rei, reduirà militarment.
[edita] Conflicte a Aragó
Antonio Pérez fou secretari personal de rei fins el 1579. Aquell any fou arrestat acusat de l'assassinat d'Escobedo, home de confiança de Joan d'Àustria, relacionat amb una qüestió d'amors secrets, segons uns, o de contactes amb els rebels holandesos, segons uns altres.
La fugida de Pérez a Saragossa, determinà la irrupció de tropes castellanes, davant la negativa del justícia d'Aragó, Juan de Lanuza, a lliurar-lo. El conflicte s'afegia a les anomenades alteracions d'Aragó, i Felip II exercí una repressió severa: féu executar el justícia i modificà les constitucions aragoneses.
[edita] Conflictes als Països Baixos
Aquests territoris foren governats per la seva germana Margarida de Parma des de 1559. El 1567 Fernando Álvarez de Toledo, duc d'Alba, al capdavant de l'exèrcit, va efectuar una duríssima repressió ajusticiant els nobles rebels. L'any següent s'inicià la Guerra dels vuitanta anys o Guerra de Flandes motivada per la rebel·lió dels nobles contra el rei en demanda de més autonomia i l'exigència dels protestants de més respecte a la seva religió.
El conflicte dels Països Baixos repercutí en la mateixa cort, on un partit encapçalat pel príncep d'Èboli semblava haver-se decantat per una política contemporitzadora. El mateix fill del rei, Carles d'Àustria, sembla que dissentí de la política paterna; Felip II, convençut que el seu fill era incapaç i indigne de succeir-lo, el féu empresonar. El príncep morí poc després, en circumstàncies mai no aclarides pel secret rigorós amb què Felip II féu tractar tot l'afer.
Felip II va buscar solucions amb el nomenament de Lluís de Requesens, Joan d'Àustria o Alexandre Farnesi per donar pau als territoris rebel·lats. Aquest últim aconseguí sotmetre les províncies catòliques del sud en la Unió d'Arres, tot i que per la seva banda les províncies protestants s'uniren en la Unió d'Utrecht.
El 1581, els representants de les Províncies Unides, avui dia Holanda, van deposar Felip II i van nomenar rei Guillem I d'Orange-Nassau.
Al morir Felip II deixà a la seva filla, la infanta Isabel Clara Eugènia d'Àustria, els Països Baixos com herència.
[edita] L'expansió territorial
Va continuar l'expansió per terres americanes i va aconseguir agregar a la corona les illes Filipines, denominades així en el seu honor, gràcies a Miguel López de Legazpi.
Mentrestant, la expansió ultramarina seguia imparable: Florida fou colonitzada el 1556 per Pedro Menéndez de Avilés en fundar San Agustín, i en derrotar ràpidament un intent il·legal del capità francès Jean Ribault i 150 homes d'establir una posició d'aprovisionament en territori espanyol. San Agustín es convertí ràpidament en una base estratègica de defensa per els vaixells espanyols plens d’or i plata que tornaven des dels dominis de les Índies. A l'Àsia, el 27 d'abril, 1565, s'hi establí el primer assentament a les Filipines per part de Miguel Lopez de Legazpi i es va posar en marxa la ruta dels Galions de Manila (Nau de la Xina). Manila es va fundar el 1572.
[edita] Política exterior
[edita] Relacions amb Anglaterra
A la mort de la seva primera esposa, el seu pare Carles I concretà de nou el seu casament, aquest cop amb la reina Maria I d'Anglaterra. Aquesta unió pretenia consolidar la restauració del catolicisme i d'apuntalar l'hegemonia castellana a Europa. La unió, però, fou molt desigual; Maria tenia dotze anys més que Felip, no agradà mai físicament al rei castellà i tenia la salut molt precària.
Posteriorment va lluitar contra la corona anglesa per motius religiosos, pel suport que aquesta oferia als rebels flamencs i pels problemes que suposaven els corsaris anglesos a la zona del Carib, els quals robaven les mercaderies americanes de les naus castellanes.
L'execució el 1587 de la reina catòlica Maria Estuard, el va decidir enviar la Grande y Felicísima Armada, coneguda com l'Armada Invencible, contra les tropes angleses. El fracàs de la missió va possibilitar una major llibertat del comerç anglès i holandès, i un major nombre d'atac als ports castellans, com el de Cadis, que fou incendiat per la flota anglesa el 1596, i significà la fi del domini marítim castellà.
[edita] Relacions amb França
La primera preocupació de Felip II fou la guerra contra Enric II de França, el qual donava suport als rebels flamencs, assolint la victòria a la Batalla de Saint-Quentin el 10 d'agost de 1557. Per commemorar aquesta victòria Felip II feu construir el Monestir de l'Escorial.
Per la Pau de Cateau-Cambrésis de 1559, França reconegué la supremacia hispànica, els interessos hispans a Itàlia es veieren afavorits i es va pactar el seu matrimoni amb Isabel de Valois. Així mateix donà suport a la reina vídua Caterina de Mèdici en la seva lluita contra els hugonots durant les guerres de religió.
La mort d'Enric III de França sense successor va fer que Felip II proposés la seva filla Isabel Clara Eugènia, néta d'Enric II, com a candidata al tron, però els Estats Generals francesos de 1593 no l'acceptaren i reconegueren, en canvi, Enric III de Navarra. Felip II li declarà la guerra, però una nova fallida econòmica el 1596 l'obligà a preferir la pau amb França pel tractat de Vervins de 1598.
[edita] Conflictes amb l'Imperi turc
Va continuar les lluites contra els turcs al Mediterrani oriental mitjançant la seva participació a la Lliga Santa, formada pels regents hispans, Venècia i el Papat. Així els va infligir la severa derrota del 7 d'octubre de 1571 a la Batalla de Lepant, gràcies a la direcció de la força naval de Joan d'Àustria.
Tot i aquesta victòria el Mediterrani no es lliurà de l'amenaça turca, així el 1574 els ports de la Goleta i Tunis van caure en poder turc.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà, en primeres núpcies, el 12 de novembre de 1543 a Salamanca amb la seva cosina, la infanta Maria de Portugal, filla del rei Joan III de Portugal i de la infanta Caterina d'Habsburg. D'aquesta unió nasqué:
- SAR l'infant Carles d'Espanya, nat el 1545 a Valladolid i mort el 1568 a Madrid. Príncep d'Astúries i de Girona.
Es casà, en segones núpcies, el 25 de juliol de 1554 a la catedral de Winchester amb la seva tia-àvia, la reina Maria I d'Anglaterra. D'aquesta unió no hi hagué fills.
Es casà, en terceres núpcies, el 31 de gener de 1559 a Guadalajara amb Isabel de Valois, filla del rei Enric II de França i de la princesa Caterina de Mèdici. D'aquesta unió nasqueren:
- SAR la infanta Isabel Clara Eugènia d'Habsburg, nascuda a Segòvia el 1566 i morta a Brussel·les el 1633. Fou casada el 1599 amb l'arxiduc Albert d'Àustria.
- SAR la infanta Caterina Micaela d'Espanya, nascuda al Monestir de l'Escorial el 1567 i morí el 1597 a Torí. Fou casada el 1585 amb el duc Carles Manuel I de Savoia.
Es casà, en quartes núpcies, el 12 de novembre de 1570 a Segòvia amb l'arxiduquesa Anna d'Àustria, filla de l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria d'Espanya. D'aquesta unió nasqueren:
- SAR l'infant Ferran d'Espanya (1571-1578), Príncep d'Astúries i de Girona.
- SAR l'infant Dídac d'Habsburg (1575-1582), Príncep d'Astúries i de Girona.
- SAR el rei Felip III d'Espanya, nat el 1578 al Monestir de l'Escorial i mort el 1621 a Madrid. Es casà amb l'arxiduquessa Margarida d'Àustria.
[edita] El problema dinàstic
El primogènit, l'infant Carles, fou educat a la universitat però la seva dèbil salut comportà que Felip II hagués de casar-se successivament per aconseguir augmentar la seva descendència, i és que la mare de l'infant, Maria de Portugal, morí durant el part.
Carles durant la seva estada als Països Baixos va conspirar, al costat dels flamencs, contra el seu pare. Fou detingut, processat i reclòs a les seves estances, morint el 1568. Aquell mateix any morí la seva tercera esposa, amb la qual havia tingut dues filles, però que no havia aconseguit donar-li cap hereu mascle.
Amb 41 anys i vidu per tercer cop es trobava sense hereu al seu tron. Finalment, de la seva quarta esposa aconseguí tenir diversos fills mascles, del qual en sobrevisqué un: Felip III de Castella.
| Precedit per: Carles I/V |
Duc de Milà 1540–1598 |
Succeït per: Felip III de Castella |
| Precedit per: Carles I/V |
Rei de Castella i Lleó i Aragó Comte de Barcelona 1556–1598 |
Succeït per: Felip III de Castella/I de Portugal |
| Precedit per: Antoni I de Portugal |
Rei de Portugal 1580–1598 |
|
| Precedit per: Carles I/V |
Rei de Nàpols i Sicília 1554–1598 |
Succeït per: Felip III |
| Duc de Brabant i Luxemburg Comte de Borgonya i Flandes 1556–1598 |
Succeït per: Isabel Clara Eugènia |
