Batalla de Lepant
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
La Batalla Naval de Lepant va tenir lloc el 7 d'octubre de 1571 al golf de Lepant, situat al Peloponès (Grècia).
S'hi van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana, anomenada Lliga Santa, formada pels regnes de les Espanyes, la República de Venècia, República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu.
L'armada aliada va estar sota el control de Joan d'Àustria, secundat en l'armada espanyola per Álvaro de Bazán, Lluís de Requesens i Andrea Doria, mentre que la veneciana anava capitanejada per Sebastiano Venier i la pontifícia per Marco Antonio Colonna. Entre tots reunien mes de 200 galeres i altres naus auxiliars. L'esquadra turca, sota el comandament d'Ali Pasha, senyor d'Alger, marí sota les ordres del sultà turc Selim II, comptava 260 galeres.
Els cristians van resultar guanyadors, i només 30 galeres turques es van salvar. Es va frenar així l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
[edita] La intervenció espanyola
La política exterior de Felip II rei de Castella va tenir dues etapes ben definides: la primera de cara al Mediterrani, per fer front al perill otomà, cada vegada més amenaçador, i la segona de cara l'Atlàntic, per defensar les rutes atlàntiques vitals pel seu imperi. La primera fase abraça fins als anys setanta on el centre de gravetat és al Mediterrani, limitant-se l'imperi a un desplegament diplomàtic a l'Atlàntic o al càstig dels rebels holandesos.
Però la situació canvia el 1555 quan es perd Bugia, fet que provoca una alarma per un possible front musulmà, perquè tot i que ja havia mort el pirata Barbarossa, encara quedaven altres perillosos pirates com Dragut i Euldj Alí (Ochiali). El 1560 l'esquadra espanyola era derrotada davant l'illa de Gerba, que fou recuperada pels turcs malgrat la defensa d'Alvaro de Sande.
En els anys següents la situació va anar canviant lentament, el 1563 els musulmans són rebutjats davant d'Orà i Mazalquivir defensades pel comte Alcaudete i el seu germà Martín de Còrdova respectivament, era una victòria defensiva però àmpliament celebrada a Espanya. L'any següent començà la contraofensiva amb la conquesta del penyal de Vélez de la Gomera.
Però el 1565 tota Europa estava expectant: tota l'esquadra turca comandada per Dragut assetjà Malta, l'illa defensada pels cavallers de l'orde van aguantar el setge durant un any rebutjant els assalts turcs. Quan la resistència arribava a la fi, l'oportú desembarcament dels vells terços sota el comandament d'Alvaro de Sande va resoldre la situació. Les naus del virrei de Nàpols García de Toledo, van vèncer les forces turques i algerianes, i la mort de Dragut es va prendre com una victòria simbòlica.
Poc després moria Solimà el Magnífic, amb la desaparició del gran emperador oriental va semblar que s'obria una crisi a l'imperi. Mentrestant el problema dels moriscos es va complicar quan el 1566 el Papa Pius IV instava l'arquebisbe de Granada, Pedro Guerrero, a que activés la reducció dels focus musulmans de la seva diòcesi, això va portar a una renovació dels antics edictes imperials a principis de 1567. Les prohibicions afectaven no només a la religió sinó als costums, el que va conduir cap a una crispació que va acabar amb una rebel·lió que va donar lloc a una guerra de guerrilles que es prolongaria fins el 1570, i que va requerir la presència de Felip II en el camp d'operacions perquè els cabdills moriscos coneixent millor el territori van aguantar bé els atacs dels cristians, fins que Felip II atorga al seu germà Joan d'Àustria el comandament suprem del exercit, i a partir d'aquí els moriscos van anar patint derrotes fins que el 1570 la rebel·lió va ser sufocada.
[edita] La Lliga Santa
L'any 1570, desprès d'uns anys de tranquil·litat, els turcs van iniciar una expansió atacant varis ports venecians del Mediterrani Oriental. Ataquen Xipre amb 300 naus i assetgen Nicòsia. La República de Venècia demana ajuda a les potències cristianes, però nomes el Papa Pius V els respon. El Papa aconsegueix convèncer Felip II de Castella perquè també ajudi, i es forma una armada per enfrontar-se als turcs. Aquesta armada es reuneix en el port de Suda, a l'illa de Candia (Creta).
Per part de Venècia s'aporten 136 galeres, 11 galiassa i 14 naus, sota el comandament de Jerònim Zanne, Antoni de Canale i Jacob Celsi. Les forces pontifícies son 12 galeres sota el control de Marc Antoni Colonna. Felip II de Castella aporta 50 galeres enviades per Joan Andrea Doria, que tenia de col·locar-se a les ordres de Colonna. En total sumen 187 galeres, 11 galiasses, un galió i 7 naus més, amb un total de 1.300 canons i 48.000 homes, dels que nomes 16.000 són gent de guerra.
Mentre els generals cristians discuteixen la forma de fer front a la situació, el 9 de setembre els otomans conquereixen Nicòsia. Joan Andrea Doria, al veure que no hi ha acord possible entre les forces cristianes, i vist el mal estat de les dotacions i del armament de les galeres de Venècia decideix tornar a Sicília el 5 d'octubre. El Papa i Venècia culpen al albirant espanyol del fracàs de l'operació.
Davant el fracàs d'aquesta expedició, Pius V reuneix a plenipotenciaris espanyols i venecians per tractar de prendre mesures efectives contra l'expansió turca pel Mediterrani. Les discussions se centren sobre les missions de la lliga i la duració de la concentració de les forces, amb postures diferents entre venecians i espanyols. Els primers volen restringir el seu àmbit al Mediterrani Oriental, m'entres que els espanyols volen incloure les costes del nord d'Àfrica. Gracies al empeny personal del papa, el 24 de maig de 1571 s'arriba a una solució de compromís:
- La duració serà il·limitada
- Servirà tant per atacar a Turquia com per atacar les places turques del nord d'Àfrica.
- Aquesta armada estarà formada per 200 galeres, 50.000 infants i 4.500 genets.
- Espanya pagarà tres sisenes parts de les despeses, Venècia dues sisenes i la Santa Seu el sisè restant.
- El generalíssim de la lliga serà En Joan d'Àustria, i cada nació aportarà un Capità General.
- Aquestos tres capitans generals, reunits en consell, pactaran el pla anual d'operacions.
- Cap de les parts podrà ajustar treva ni pau amb l'enemic sense participació i acord de les altres dues.
- El generalíssim no porta estàndard propi de la seva nació, sinó l'especial de la lliga.
Una vegada aprovat el tractat, el Papa intenta que s'uneixin a la lliga Portugal, França i Àustria, sense aconseguir-ho. França fins i tot va arribar a pactar amb els turcs.
Mentrestant, els turcs continuen amb la seva campanya de la conquista de Xipre, i formen una esquadra de 250 veles i 80.000 homes per devastar i saquejar alguns dels ports venecians de l'Adriàtic. El 4 d'agost, per falta d'aprovisionaments, cau Famagusta, d'aquesta manera es completa la conquesta turca de Xipre.
[edita] Reunió de les esquadres
Un cop es escollit el port de Messina com a punt de reunió de les esquadres, comencen a arribar-hi les diferents esquadres. Els primers en arribar son els venecians, que arriben el 23 de juliol i porten 48 galeres i cinc galiasses. Poc després arriben les 12 galeres del Papa sota el control de Colonna.
Joan d'Àustria i Sancho de Leiva surten de Barcelona el 20 de juliol amb les galeres d'Espanya. Recalen a La Spezia, per recollir tropes alemanyes i italianes, i arriben a Nàpols el 9 d'agost, on el dia 14 Joan d'Àustria rep l'estàndard i les insígnies de la Lliga Santa, dissenyades pel Papa, i en el que apareixen els símbols de les tres nacions. Arriben a Messina el 23 d'agost.
Falten per arribar les esquadres d'Àlvaro de Bazán, Joan Andrea Doria, Joan de Cardona i 60 galeres venecianes. A principis de setembre ja està tota la flota reunida, i la seva composició es:
- Espanya:
- 90 galeres
- 24 naus
- 50 fragates i bergantins
- Venècia:
- 6 galiasses
- 106 galeres
- 2 naus
- 20 fragates
- Estats Pontificis:
- 12 galeres
- 6 fragates
Les galiasses eren les naus mes potents gracies a la seva gran aportació d'artilleria. Les galeres eren impulsades per remers professionals o per la xusma, gent que havia sigut condemnada, per qualsevol delicte, a aquest dur treball. A Joan d'Àustria li preocupava el mal estat de molt dels vaixells, pel fet que moltes galeres italianes s'havien construït ràpidament i altres tenien els esperons desgastats o podrits a causa de les seves llargues esperes en els ports d'amarratge. Però va decidir que podrien aguantar. Les peces d'artilleria de tota l'esquadra eren 1.250.
La Lliga Santa va aconseguir reunir un total de 91.000 soldats, mariners i xusma, 13.000 tripulacions i 45 galiots. Per part espanyola eren 20.000 soldats, dels quals només 8.000 eren natius d'Espanya. A més es van unir 1.900 cavallers i aventurers. A causa de la manca de gent en les galeres venecianes, Joan d'Àustria decideix embarcar-hi 4.000 infants espanyols per reforçar la seva guarnició. També embarca 500 arcabussers espanyols en cada galiassa.
[edita] Sortida a la mar de la flota cristiana
El 15 de setembre surten les naus de César Avalos, per esperar la resta de la flota en el Golf de Tarent. El dia 16, surt la resta de la flota cristiana. A l'avantguarda van 8 galeres exploradores, sota el comandament de Joan de Cardona, general de l'esquadra de Sicília. Les seves ordres són anar 8 milles per davant del gruix de la força.
Joan d'Àustria es dirigeix a Corfú, convocant consell de guerra, ja que, al haver deixat enrere les naus de vela, no disposen de mitjans per atacar als fortins de Lepant. Decideixen embarcar sis peces grosses d'artilleria de la defensa de Corfú, i surten a la mar el 30 de setembre.
Es planteja un problema de competència entre Joan d'Àustria i els venecians. El problema s'originà en una galera veneciana on, per defensar cadascú a la seva gent, s'enfronten amb les armes el capità de la galera i el capità dels soldats espanyols embarcats, resultant ferit el venecià. L'almirall venecià, Veniero, fa executar al capità dels soldats posats per en Joan, per la qual cosa aquest convoca consell de guerra, del qual exclou a Veniero, cridant a Barbarigo en el seu lloc. Joan Andrea Doria es manifesta partidari de tornar a Espanya i deixar sols als venecians, als que considera poc fiables degut a la seva experiència anterior, però Alvaro de Bazán opina el contrari. Diu que el fet de que Veniero hagi fet un disbarat no es motiu per tirar per la borda tot l'esforç fet fins el moment. Els que parlen després d'Àlvaro donen suport a la seva postura. Tanca el consell En Joan, dient "Endavant. Seguim l'opinió del marqués i els senyors. Ja no es hora de deliberar, sinó de combatre", i decideixen sortir a la mar molt d'hora, formar línia de combat a 15 milles de les boques de Lepant i esperar 2 hores i, si no sortís el enemic, disparar el seus canyons i retornar.
[edita] Ordre de Batalla
[edita] Preparatius dels cristians
El 3 d'octubre es fan a la mar i es dirigeixen a Lepant. El 7 d'octubre comencen a veure a la flota turca. A la vista de la quantitat de veles, alguns proposen una reunió del consell de guerra, al que Joan d'Àustria s'hi nega.
| « | Senyors, ja no es hora de deliberacions, sinó de combatre | » |
.
La força es va dividir en quatre cossos en formació d'àliga sense bec.
- El primer, que serà l'ala dreta en combat, el dirigeix Joan Andrea Doria, amb 54 galeres. Porta gràmpoles verdes.
- El segon, que serà el centre en combat, el dirigeix Joan d'Àustria, i porta 64 galeres amb gràmpoles blaves.
- El tercer, que era l'ala esquerra en combat, el dirigeix Agustino Barbarigo i son 53 galeres amb gràmpoles grogues.
- I el quart, que es l'esquadra de socors o de reserva en combat,la dirigeix Alvaro de Bazán. Està format per 30 galeres amb gràmpoles blanques.
Cadascun d'aquest cossos porta dues galiasses, que en cas de combat es posaran per davant de la formació principal. Els cossos estan formats sense tenir en compte la seva procedència, intercalant bucs venecians, espanyols i venecians. Troben el temps borrascós i vents contraris, fet que els impedeix passar Otrant fins el 24 de setembre, deixant enrere les naus de vela. Gil de Andrade, que porta amb les seves galeres l'exploració llunyana, informa que la flota turca es troba en el golf de Lepant, al resguard dels seus castells.
[edita] Preparatius dels turcs
Alí havia cridat a tots els seus almiralls per concentrar les seves forces a Lepant. L'últim en arribar va ser Mahomet, rei del Negropont, amb 60 galeres i 3.000 soldats.
En total van reunir 210 galeres, 63 galiots i 92.000 combatents, dels quals 34.000 eren soldats, 13.000 tripulants i 45.000 galiots. La xusma estaca composta de presoners cristians capturats en diferents batalles o setges. Amés les peces d'artilleria ascendien a 750, menors que les cristianes, encara que els arquers portaven fletxes enverinades i van ser molt útils en els abordatges.
Al igual que la flota cristiana, estaven dividits en quatre cossos. La seva formació era la de mitja lluna.
- El primer, l'ala dreta, al comandament de Mahomet Siroco, governador d'Alexandria, format per 54 galeres i 2 galiots.
- El segon, al centre, comandat per Alí, general en cap, amb 87 galeres i 32 galiots.
- El tercer, l'ala esquerra, el comandava el corsari Cara Hodja (Kodja) amb 61 galeres i 32 galiots.
- El quart, o esquadra de reserva o socors el comandava Murat Dragut, i tenia 8 galeres i 21 galiots i fustes.
Les ordres eren exactes. El Gran senyor Selim va ordenar a Alí sortir a la mar en cerca dels cristians i combatre'ls on els trobés. Quan van veure la flota cristiana, Pentev i Uluch Alí van recomanar retrocedir i posar-se sota la protecció dels castells, però Alí, complint ordres, va ordenar atacar.
[edita] La batalla
.jpg/300px-Fernando_Bertelli,_Die_Seeschlacht_von_Lepanto,_Venedig_1572,_Museo_Storico_Navale_(550x500).jpg)
A les set del matí les dos esquadres s'encaren. En el costat cristià, Barbarigo, al comandament de l'ala esquerra, rep ordres d'enganxar-se a la costa tan com sigui possible, per evitar que les galeres turques els sobrepassin i facin una maniobra encerclant. El centre es col·loca a un costat, però l'ala dreta, al comandament de Joan Andrea Doria, triga en incorporar-se a la formació, deixant un espai lliure entre el centre i l'ala dreta.
Les galiasses, fortament armades i artillades estan situades a una milla per davant de la formació cristiana. Els turcs tenen el vent a favor, però quan estan aproximant-se, canvia el vent lo que els obliga a fer servir els rems. A l'arribar les primeres galeres turques a l'altura de les galiasses, aquestes obren un nodrit foc d'artilleria i fuselleria, que fa que algunes naus turques comencin a fer ciavoga. Alí accelera el seu ritme de boga per així estar sotmesos menys temps al càstig.
Però al accelerar la boga, l'ala dreta turca s'avança sobre la resta de la formació, pel que entaula combat contra l'ala esquerra cristiana. Algunes galeres turques aconsegueixen passar entre les forces de Barbarigo i la costa, i la galera de Barbarigo, la capitana de l'ala dreta cristià, és atacada per varies galeres turques. Barbarigo mor en el combat ja que una fletxa li travessa el seu ull, i quan la nau esta a punt de ser capturada, totes les altres galeres del seu grup van al seu auxili, donant la volta a la situació i fent que els turcs es retirin. Varies galeres turques encallen en la costa, i els seus tripulants escapen per terra.
En el centre, la capitana d'Ali Pasha, la Soldana envesteix, proa amb proa, a la de Don Joan, la Real, deixant unides a les dos embarcacions en una plataforma de 110 metres. Al unir-se amb el cop, rep tot el foc d'artilleria i fuselleria de que es capaç la galera de Don Joan, fet que produeix moltes baixes, però és respost immediatament des d'altres galeres. Les galera de Colonna, Veniero, el Duc de Parma i Urbino es posen al costat de la de Don Joan, amb el que es forma un grup de galeres cristianes i turques en les que es lluita cos a cos. Alvaro de Bazán, amb les seves naus de socors, intervé impedint a altres galeres turques unir-se al grup i envia 200 homes d'ajut a la galera de Don Joan. Finalment capturen la galera turca i els cristians s'apoderen del seu estendard. La lluita va durar una hora i mitja. Amb això el centre de la flota turca es desfà, al igual que abans la seva ala dreta. Alí Baja va ser abatut per set dispars d'arcabús, i un soldat dels Terços, Andrés Becerra, va tallar el cap d'Alí oferint-lo a Joan d'Àustria, que en un gest de menyspreu ordena tirar-lo al mar. Joan d'Àustria va patir una ferida al peu.
A l'ala esquerra turca, Uluch Alí veu que hi ha un espai en el centre i l'ala esquerra cristiana, fet pel que s'aparta del centre turc, perquè així Joan Andrea Doria el segueixi i així augmentar l'espai lliure. Quan veu que l'espai és suficient, es llença contra l'ala dreta del centre cristià, amb els seus 93 bucs i la gent fresca, produint gravíssims danys a la capitana de Malta, a 10 galeres venecianes, a dues del Papa i a una altra de Savoia. Joan de Cardona arriba amb 8 galeres i el de Bazán amb l'esquadra de reserva, aconseguint detenir l'atac turc, que va estar a punt de canviar la sort del combat.
Uluch Alí, veient que tot el centre cristià es dirigeix a atacar-lo, i que les galeres de Doria estan a punt d'arribar, talla els remolcs de les galeres que havia capturat i aconsegueix fugir amb 16 galeres.
| « | Mai es va veure una batalla tan confusa; travades les galeres una per una i dos o tres,... El aspecte era terrible per els crits dels turcs, pels tirs, foc, fum; pels laments dels que morien. El mar havia envoltat en sang, el sepulcre de moltíssims cossos sense vida que movien les onades,alterades i escumejants de les trobades de les galeres i els horribles cops de l'artilleria, de les piques, armes enastades, espases, focs, espesa fum de sageta... Espantosa era la confusió, el temor, l'esperança, el furor, el coratge, ràbia, fúria; el llastimós morir dels amics, animar, ferir, prendre, cremar, tirar a l'aigua els caps, braços, cames, cossos, homes miserables, part sense ànima, part que exhalaven l'esperit, part greument ferits, rematant-los amb tirs els cristians. A altres que nadant s'apropaven a les galeres per salvar la vida a costa de la seva llibertat, i s'aferraven als rems, timons, caps, amb llastimoses veus que demanaven misericòrdia i als quals tallaven les mans sense pietat, nomes uns pocs en que va tindre forca la cobdícia, que salva alguns turcs. | » |
|
—Lluís Cabrera de Còrdova |
||
Fins a la posta del sol continua el combat a base de lluites amb galeres asilades, i, al anunciar-se mal temps, ordena Don Joan reunir-se i marxar amb les preses al port de Petala. Al dia següent van tornar els cristians al camp de batalla per recollir i auxiliar als bucs desmantellats i als nàufrags.
[edita] Resultats de la Batalla
A Petala es va efectuar el recompte de baixes. Es va comptabilitzar la pèrdua de 12 galeres cristianes (encara que després va ascendir fins a 40 pels greus danys patits) i de 7.600 homes, dels quals 2.000 eren espanyols, 880 de l'esquadra del Papa i la resta venecians. 4.000 van ser ferits. Es van comptar 190 galeres turques apresades, de les quals només 130 restaven útils, cremant les altres 60. Es van fer 5.000 presoners i es van alliberar 12.000 captius cristians. Es van calcular entre 20.000 i 30.000 els morts de l'enemic.
[edita] Algunes observacions
- Encara que els turcs tenien mes homes i mes naus que els cristians, les galiotes no podien oposar-se a les galeres.
- A les galeres turques, excepte en les 40 o 50 galeres reials, hi havia menys homes de guerra que en les cristianes, gracies a la previsió de Don Joan d'embarcar tropes espanyoles en les galeres venecianes.
- Els cristians feien servir arcabussos, mentre que els turcs preferien les fletxes. Consideraven que en el temps de càrrega d'un arcabús, un arquer podia disparar trenta fletxes. Peró ni els danys, ni l'abast, ni la punteria eren comparables.
- A Messina, Don Joan havia ordenat rebaixar els esperons de les galeres i serrar les escultures d'adorn de la proa, amb què els canyons tenien més camp de tir.
- Malgrat les esperances posades en elles, la potència de l'artilleria de les galiasses no va tenir gaire influència en el combat, però va servir per a desbaratar la formació de combat turca, al avançar-se la seva ala dreta.
- A la batalla hi va participar Miguel de Cervantes, que va resultar ferit, patint la pèrdua de mobilitat de la seva mà esquerra, sense que fos mutilada. Cervantes va qualificar per escrit a la batalla com "la més gran ocasió que van viure els temps".
[edita] Conseqüències de la batalla
Després de la victòria els espanyols van prendre als otomans Tunis i Bizerta, però la contraofensiva turca va aconseguir recuperar Tunis i La Goleta, plaça fortament defensada al 1574. Posteriorment es va negociar una treva amb l'imperi otomà i mai mes es van enfrontar els dos imperis, ja que Felip II d'Espanya va donar un rumb de 180 graus a la seva política exterior i va intentar evitar les amenaces de Ponent, però en un esforç per dominar el Mediterrani Oriental aprofitant el mal moment que travessava el Imperi otomà, Felip II intenta reforçar la flota triplicant el numero de galeres (de 100 a 300), d'aquesta manera les drassanes de Barcelona, Nàpols i Messina es posen a treballar a marxes forcades mentre que Felip II malgrat de que no li agraden els abusos de poder, com es pot verificar en les instruccions que dona al virrei de Nàpols, el duc d'Arcos, al principi del seu regnat, ordena a tots els jutges del regne que enviïn a galeres al màxim nombre de delinqüents possibles.
Peró no s'aconsegueix el numero de galiots necessaris ja que els resultats van ser llastimosos: 293 presoners de Granada, 189 de Sevilla, 72 de Valladolid, 16 de La Corunya i xifres similars als altres llocs, el que va evidenciar que mentre la Monarquia Catòlica tenia uns límits jurídics que no podia traspassar, l'Imperi Otomà en qualsevol moment podia fer una rodada de condemnats a galeres entre les seves poblacions vençudes, d'aquí que Euld Alí pot posar a la mar una armada de mes de 200 galeres, impressionant si es té en compte que va poder dotar de galiots desprès de la derrota de Lepant. Mentrestant les justícies del regne només van poder enviar a galeres a uns centenars de presoners i no a uns milers com es necessitava, fet pel qual al morir Pius V, la República de Venècia va fer tractes amb els otomans i Felip II va haver de prestar atenció a la perillosa situació dels Països Baixos, on la rebel·lió flamenca era recolzada descaradament per francesos i anglesos
[edita] Cronologia dels fets
- 1555 La monarquia hispànica perd Bugia, i es genera preocupació per un possible atac musulmà.
- 1560 L'esquadra espanyola és derrotada pels turcs que capturen la illa de Gelves a pesar de l'heroica defensa d'Alvaro de Sande.
- 1563 La situació canvia, els musulmans són rebutjats a Oran i Mazalquivir.
- 1564 S’inicia la conquesta del penyal de Vélez de la Gomera.
- 1565 Els turcs assetgen Malta, que aguanta el setge fins que l’auxilien els vells terços.
- 1567 Insurrecció mossàrab a Andalusia.
- 1569 Felip II assigna el comandament de l'exèrcit al seu germanastre, Joan d'Àustria per dominar la rebel·lió morisca.
- 1570 Gràcies als èxits militars de Joan d'Àustria la rebel·lió és sufocada. Els turcs comencen la conquesta de Xipre.
- 9 de setembre de 1570: els turcs conquisten Nicòsia.
- 5 d'octubre de 1570: Joan Andrea Doria abandona la lliga provocant una crisis diplomàtica i l'anulació de la lliga.
- 24 de maig de 1571: Es torna a formar la lliga en arribar a un acord el Papa, Venècia i l’Imperi Espanyol.
- Juliol de 1571: les forces enviades pels diferents membres de la lliga es reuneixen a Messina.
- 4 d'agost de 1571: Cau Famagusta completant-se la conquesta de Xipre.
- 16 de setembre de 1571: la flota de la Lliga Santa surt a la mar.
- 30 de setembre de 1571: embarquen 6 peces grosses d’artilleria en rebre notícies de que els turcs estan concentrats al golf de Lepant.
- 3 d'octubre de 1571: es fan a la mar en busca de la flota turca.
- 7 d'octubre de 1571: es produeix la batalla de Lepant amb una contundent victòria cristiana prenent-se Tunis i Bizerta.
- 1574: La monarquia hispànica perd Tunis i La Goleta.
[edita] Bibliografia
- (castellà) Cesar Fernandez Duro, Armada española des de la unión de los reinos de Castilla y León Editat pel Museu Naval de Madrid en 1972.
- Passatges de la història II. Temps d'herois. Joan Antoni Cebrian. Edicions Corona Borealis, 2003, ISBN 84-95645-17-3
- Grans batalles de la història d'Espanya. Joan Eslava Galan. Editorial Planeta, 1994. ISBN 84-08-01173-1
[edita] Enllaços externs
- La Batalla de Lepant(castellà)
- Base de dades completa de totes les galeres cristianes(castellà)
