Nàpols

De Viquipèdia

Nàpols (en italià Napoli, en napolità Napule) és la ciutat més poblada del sud d'Itàlia i la capital de la regió de la Campània. Nàpols supera el milió d'habitants (anomenats napolitans), i els tres milions si considerem la seva àrea metropolitana. Està situada a meitat de camí entre el Vesuvi i una altra àrea volcànica, els Campi Flegrei.

Nàpols té una gran riquesa històrica, artística, cultural i gastronòmica. El napolità és una parla italiana molt característica i ben diferenciada de l'italià estàndard.

Taula de continguts 1 Història 2 Transports i comunicacions 3 Curiositats napolitanes 4 Llocs d'interès 5 Napolitans cèlebres 6 Enllaç extern

[edita] Història

Tots els escriptor antics la presenten com a ciutat grega i colònia de Cumes (Cumae). Seymnus Chius diu que fou fundada per la predicció d'un oracle; Estrabó diu que fou colònia de Cumes però que també va rebre un grup de colons de Calcis i Atenes i alguns de les illes properes i per això es va dir "Nova ciutat" (Neàpolis). Eustatius, nadiu de la ciutat, també parla del seu origen calcídid però probablement es refereix a que Cumes era colònia calcídica. A la rodalia existia una ciutat que es deia Palaepolis (Vella ciutat) i abans Partènope (Parthenope), el que indicaria que era un establiment anterior però en tot cas les relacions entre ciutats no son clares i Palaepolis no es esmentada per cap autor grec.

Philargyrius esmenta l'historiador Lutatius com a font d'una historia segons la qual Cumes hauria fundat una colònia que fou abandonada per la circumstancia d'un eclipsi que es va veure com un mal auguri, però un oracle va ordenar de reconstruir la ciutat i donar-li el nom de nova ciutat (per tant la vella ciutat hauria agafat el nom en relació a la nova, i no al revés). Palaepolis es esmentada per Esteve Bizantí amb el nom de Parthenope, con a ciutat d'Opícia (Campània) i per Estrabó com a colònia ròdia. La situació de Palaepolis no es indicada però no era llunyana a Neàpolis.

Livi diu que la vella ciutat va subsistir i que fou sobrepassada per la riquesa de la nova però no va desaparèixer.

Les dues ciutats van caure sota domini dels samnites com tota la Campània. Palaepolis va fer algun atac contra els campanis aliats de Roma i aquesta li va declarar la guerra (328 aC) i la ciutat va admetre 2000 soldats de Nola i 4000 samnites. El cònsol Publilius Philo va ocupar una posició entre Palaepolis i Neapolis i va tallar les comunicacions entre ambdues i amb els samnites. Palaepolis es va sotmetre a Roma al cap d'un any per decissió dels caps locals Charilaus i Nymphius, i Neàpolis va seguir l'exemple sense cap mena de resistència i foren admesos a la pau en termes favorables i les seves llibertats garantides per tractat.

Després d'això Palaepolis va desaparèixer de l'historia i Neàpolis no va parar de créixer. Nominalment Neàpolis fou una foederata civitas, però en la practica estava sota domini romà. La situació de la ciutat fou tant favorable que quant totes les ciutats d'Itàlia van obtenir la ciutadania romana després de molta lluita, Neàpolis no la volia acceptar.

El 280 aC quant Pirros es va acostar a Neàpolis, no va trencar la seva lleialtat i Pirros es va haver de retirar; i a la segona guerra púnica, tot i que el seu territori fou assolat, la ciutat va romandre en mans dels romans i va continuar essent una fidel aliada. A patir de la obtenció de la ciutadania amb la llei Júlia, va esdevenir una ciutat municipal ordinària, però no per això va perdre importància ni prosperitat.

La seva població continuava essent totalment grega. Aquesta cultura grega va afavorir que els romans ric l'elegissin com a residencia secundaria o per estudiar els fills. El 82 aC la guerra civil entre Gai Mari i Sul·la va comportar una matança a la ciutat feta per un exèrcit de Sul·la que havia entrar a la ciutat a traïció; però es va recuperar aviat. Sota l'Imperi va mantenir un bon nivell de prosperitat. Sota l'Imperi apareixen inscripcions amb el títol de colònia que no se sap segur quant va obtenir, si be segons Petroni fou en temps de Claudi o de Titus o els Antonins.

Possessió de Neàpolis eren les illes Capreae (Capri) i Aenaria (Ischia), però aquesta segona li fou arrabassada no es sap ben be quant, probablement al moment de la sotsmissió, i Capri fou annexionada a l'Imperi en temps d'August retornant a canvi Aenaria.

Va ser a Nàpols, al Castel dell'Ovo (o castell de l'Ou), on Ròmul August, l'últim emperador de l'Imperi Romà, fou empresonat abans de ser destituït l'any 476.

Va passar als ostrogots sense lluita i fou conquerida per Belisari el 536 després d'un llarg setge, i part dels seus habitants foren executats; Tòtila la va reconquerir el 542 però Narsès no va tardar a recuperar-la i des llavors fou seu d'un dux bizantí depenent de l'exarca de Ravenna. Encara era una ciutat important al segle VIII quant va esdevenir de fet ducat independent, posició que va conservar fins a la conquesta normanda el 1140.

Els seus edificis, museus i, fins i tot, el seu idioma estan marcats per tots los períodes de la història, des de la fundació grega fins a l'actualitat.

Frederic II Hohenstaufen va fundar la Universitat de Nàpols el 1224. El 1266, Nàpols i el regne de Sicília van ser assignats pel papa Climent IV a Carles d'Anjou, qui en va desplaçar la capital des de Palerm fins a Nàpols. El 1284, el regne es va dividir en dos, i tots dos van reclamar el nom del regne de Sicília. Les dues parts van estar separades fins al 1816, any en què van formar el Regne de les Dues Sicílies. Va estar sota la dominació catalanoaragonesa a partir de 1442, Carles V la va heretar el 1516 (en virtut del Tractat de Granada signat el 1500 entre Ferran II i Lluís XII de França per repartir-se el Regne de Nàpols) i va passar als Habsburg espanyols fins al 1715, any en què Nàpols va passar a ser austríaca fins al 1734. Sota el regnat del monarca Carles de Borbó, rei de les Dues Sicílies (Utriusque Siciliarum), conegut més endavant com a Carles III d'Aragó, van aconseguir la independència.

L'any 1799, una revolució jacobina (amb el suport de l'Exèrcit francès) va originar la República Partenopea, que va durar ben poc: des del gener fins al juny del mateix any.

A Nàpols trobem el Teatro San Carlo, el teatre d'òpera més antic d'Europa, que va tenir una frenètica activitat fins almenys el 1861, quan el regne va ser conquerit pels garibaldins i lliurat al rei de Sardenya. L'octubre del 1860, un plebiscit va significar la fi del regne de Sicília i el naixement de l'Estat Italià.

La inauguració del funicular al Vesuvi va donar lloc a la famosa cançó Funiculì Funiculà, una més dins de la llarga tradició de la cançó napolitana. Fora d'Itàlia hi ha moltes cançons napolitanes ben conegudes, com ara "O Sole Mio", "Santa Lucia" i "Torna a Surriento".

El 7 d'abril de 1906, el Vesuvi, que s'aixeca prop de la ciutat, va entrar en erupció i va destruir Boscotrecase i va causar danys seriosos a Ottaviano. El 1944, va ser l'última erupció fins ara d'aquest volcà, que va ser espectacular i devastadora. Les imatges d'aquesta darrera erupció es van fer servir a la pel·lícula La guerra dels mons.

[edita] Transports i comunicacions

Continua estant ben comunicada amb Sicília i Palerm. Nàpols té un important port al golf homònim damunt la mar Tirrena, que el comunica, per exemple, amb Càller, Gènova i Palerm. Té l'aeroport internacional de Capodichino, i bones comunicacions ferroviàries amb Roma i Salern, entre d'altres.

[edita] Curiositats napolitanes

El crim organitzat napolità de caire mafiós és conegut com la camorra.

Nàpols és, per tradició, la ciutat de la pizza. Els napolitans afirmen que la "pizza autèntica" només es pot trobar a la seva ciutat. També hi té fama la fabricació de gelats.

[edita] Llocs d'interès

S'hi conserven poques restes gregues i romanes. Un dels edificis més antics és el Castel dell'Ovo (segle XII). També hi destaca el Castel Nuovo, o Castell Nou, gòtic dels segles XIII i XIV; va ser reformat per Alfons el Magnànim, que hi va afegir l'arc de triomf de l'entrada i el saló principal (obra de Guillem Sagrera i Pere Joan). També són gòtiques la Catedral i les esglésies de Santa Maria di Donnaregina i Santa Clara. Altres edificis emblemàtics són la Porta Capuana, la cartoixa de San Martino i el Palau Reial, a part del ja esmentat Teatro San Carlo. Hi ha dos museus molt importants: el Museo Archeologico Nazionale i el museu de Capodimonte.

[edita] Napolitans cèlebres

• Edoardo Bennato, cantant.
• Eugenio Bennato, cantant.
• Gian Lorenzo Bernini, escultor, arquitecte i pintor.
• Giordano Bruno, filòsof.
• Renato Carosone, pianista, cantant i compositor.
• Enrico Caruso, tenor.
• Francesco Cilea, compositor.
• Domenico Cimarosa, compositor.
• Benedetto Croce, filòsof.
• Eduardo De Filippo, comediògraf i actor.
• Enrico De Nicola, polític.
• Ruggero Leoncavallo, compositor.
• Giovanni Leone, polític.
• Giovanni Paisiello, compositor.
• Giovanni Battista Pergolesi, compositor.
• Domenico Scarlatti, compositor.
• Matilde Serao, escriptora i periodista.
• Totò, actor.
• Massimo Troisi, actor.
• Giambattista Vico, filòsof i historiador.
• Fabio Cannavaro, futbolista
• Paolo Cannavaro, futbolista

[edita] Enllaç extern

• Pàgina oficial de l'ajuntament (en italià)