Art

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Art (desambiguació)».

La Mona Lisa de Leonardo da Vinci, 1503 - 1505.

L'Art és l'aplicació de l'habilitat i del gust a la producció d'una obra segons principis estètics. El concepte d'Art va associat al concepte d'obra d'art.

L'Art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'home imita o expressa i crea copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir la matèria, la imatge, el so, l'expressió corporal, etc., o, simplement, incitant l'imaginació d'altri.

L'Art és també el conjunt de les Belles Arts o cadascuna d'elles. Les sis Belles Arts són : la poesia, l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música i la dansa. L'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les arts plàstiques. Es comunament acceptat també les següents arts: 7é art el cinema, 9é art el còmic.

[edita] Origen i categorització temporal

Vista del Palau Aguilar on es van descobrir el 1960 unes pintures al fresc datades entre 1285 i 1290. Actualment el Palau Aguilar és seu del Museu Picasso al carrer Montcada de Barcelona i les pintures són al MNAC.

La paraula art ve del llatí ars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual. Ars era la traducció llatina del terme grec, tecné, que ha evolucionat restringint el seu significat en el sentit de tècnica.

El concepte art és occidental i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A occident s’ha dictaminat que era i que no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com bàrbar en el sentit d'aliè i no civilitzat després ha entrat a les vitrines dels museus, sobretot a partir del segle XIX. Amb freqüència occident a variat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes "obres d'art", no només a les obres que s’havien considerat foranies com una màscara de l'Àfrica subsahariana sinó a les obres pròpies com els murals d'esglésies romàniques en museus moderns. Objectes que tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la pròpia descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic.

A la França del segle XVIII, el Saló comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'obra d'art queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més, serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions.

En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art:

Johann Joachim Winckelmann, Història de l'art a l'antiguitat, 1764; pel que fa la història de l'art
Denis Diderot, Salons, 1759 - 1781; pel que fa la crítica de l'art
Alexander Baumgarten, Estètica, 1750 -1758; pel que fa l'estètica

Prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, Tatarkiewicz sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al segle XIX i ens porta a l'estat actual. En primera instància hi havia un art conformista que pretenia elaborar objectes bells més que innovadors i aquests no pretenien molestar a l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés es buscarà la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens.

Continuant la tesi de Tatarkiewicz, fins a arribar a l'"art actual" s'han passat diferents etapes: el moment de l'artista rebel Poe i Van Gogh són artistes que actuen contra el gust establert i de manera individual; en el moment de l'artista militant, els artistes s’organitzen en grups com els simbolistes o els impressionistes però tampoc assoleixen una acceptació pública; al segle XX s’assoleix la victòria de les avantguardes, l'artista és aquell que va més enllà del gust establert, perquè albira el que ha de venir. El surrealisme i el futurisme assoleixen el clímax d'aquesta situació.

Ja fora de la tesi de Tatarkiewicz i desprès de la Segona Guerra Mundial, el pes artístic de l'art occidental es desplaça als Estats Units. Les avantguardes es multipliquen i l'artista assoleix un alt grau de llibertat. La crítica és un factor essencial per la valoració d'una obra d'art, però impera el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai és un objecte mercantil.

[edita] Art i estètica

Segons Arnold Hauser, les «obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern».

Avui dia, l'art ha establert un conjunt de relacions que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'artista o creador i el públic receptor o destinatari. Hegel, en la seva Estètica, intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que : «la bellesa artística és més elevada que la bellesa de la natura, ja que canvia les formes il·lusòries d'aquest món imperfet, on la veritat s'amaga darrera les falses aparences per assolir una veritat més elevada creada per l'esperit».

Cercar la veritat darrera les aparences !, pot haver-hi una finalitat més elevada i encisadora ?. L'art esdevé així el perllongament de l'acció, ja que no tracta d'imitar o de reproduir, sinó que tradueix una realitat metasensible tot posant l'espiritual dins l'experiència quotidiana.

L'art és també un joc amb les aparences sensibles, els colors, les formes, els volums, els sons, etc. És un joc gratuït on es crea del no res, o de poc més que el no res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un joc plaent que satisfà les nostres necessitats eternes de simetria, de ritme o de sorpresa. La sorpresa que Charles Baudelaire considerava com l'origen de la poesia. Així, segons Kant, el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualizable.

Pel professor Sir Ernst Gombrich, «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes.». Més endavant, en l'Introducció de la seva obra The Story of Art ens diu que «no hi ha res de dolent en que ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos».

Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els succeeix una cosa semblant : en el retrat del seu fill Nicolau, el gran pintor flamenc Rubens el representà bell ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte del nen i ens volia transmetre la seva passió de pare ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare, el gran pintor alemany Albrecht Dürer la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí veiem un estudi fidel de la cara plena d'inquietuds d'una dona vella, no hi ha bellesa natural però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art.

[edita] Historiografia de l'art

[edita] Edat Antiga

[edita] Antiga Grècia

A l'antiga Grècia: el mot Τεχνη (techne) significa saber fer alguna cosa. El terme fa referència a la capacitat humana per fer qualsevol objecte. La capacitat és la consciència de les habilitats i de regles o tècniques a emprar. Inicialment el terme techne s'aplicà a les habilitats manuals i a les arts industrials. Segons Plató el terme és aplicable a la pintura, el brodat, la construcció de vaixells, etc. Aristòtil parla ja de tècniques intel·lectuals com l'oratòria. L'ambigüitat del terme grec és tal que quan Plató volia referir-se al gran art insistia en que aquest no és producte d'una tècnica apresa (techne) sinó de la inspiració. Per Plató, l'origen de l'art està en el mite, el culte i les cerimònies rituals.

Els primers escrits amb especulacions filosòfiques sobre l'art i la seva essència procedeixen dels antics grecs, als quals també es deuen els primers tractats de tècnica i de perceptiva com el Cànon de Policlet i altres obres. En el segle IV aC Duris de Samos va iniciar el gènere de les biografies d'artistes. En el segle III aC, Jenòcrates de Sicione i Antígon de Caristos van exposar un esquema històric i crític de la pintura i l'escultura en base als criteris de la mimesi aristotèlica, per la qual cosa presentaven l'evolució de les arts com un avanç vers la perfecció que tingué el seu punt culminant amb l'escultor Lisip i el pintor Apel·les. Les guies artístiques com la d'Eliodor d'Atenes i la Periegesis de Pausanias, ambdues del segle II aC, constitueixen una de les fonts principals de coneixement de l'art en el món grec. Durant el període hel·lenístic s'inicià la primera classificació de les arts en : arts comunes i arts liberals, segons requerissin d'unes habilitats associades amb l'esforç físic o a un esforç intel·lectual.

Segons la tradició, abans de Plató, el matemàtic i filòsof grec Pitàgores en fer vibrar una corda en tensió o monocord va observar com es produïen diferents sons segons la longitud d'aquesta. En descobrir que entre els sons i les longituds de la corda hi ha una relació, els pitagòrics van construir la primera teoria musical. Les fraccions de la longitud d'una determinada corda es denominaven consonàncies: la vuitena, la quarta, la cinquena, etc, i les seves addicions o multiplicacions. En el sistema de consonàncies es basa de tot el sistema musical de la cultura occidental.

El concepte grec d'harmonia, segons el qual el Cel, la Terra, i l'ésser humà estan sotmesos a una mateixa Llei, la del nombre, donà lloc a tot una filosofia basada en el simbolisme i el misticisme dels nombres. Aquesta concepció cosmològica que estava en relació amb la música i la matemàtica, fou una referència fonamental de la cultura a l'antiga Grècia, així tenim que : Orfeu encantava a les feres amb la seva música, Anfiò bastia la muralla de Tebes al só de la lira i Pitàgores impartia la ètica escollint els modes musicals apropiats per portar a l'esperit vers la catarsi, es a dir, la purificació del cos amb la medicina i de l'ànima amb la música.

[edita] El món Llatí

En el món Llatí: el mot Ars, vol dir : habilitat, ofici, coneixement de la tècnica; com veiem, és un concepte pràcticament calcat del grec tecne. En el món llatí perdurà el concepte d'Aristòtil i amb el terme ars hom designava les arts liberals. D' igual forma els romans consideren ars : la gramàtica, la lògica, la màgia, l'astrologia, i altres. Amb el temps, l'evolució de l'arrel grega (techne) ha anat associada al coneixement científic mentre que l'arrel llatina (Ars) s'ha associat a les humanitats.

A l'antiga Roma, la Història Natural de Plini el vell, els Mirabila de Pasiteles en el segle I aC així com altres obres, van contribuir a difondre les teories històrico-crítiques dels filòsofs grecs que en el període hel·lenístic establien que Fídies representà el cim del seu passat artístic. Pensadors romans com Ciceró, Quintilià i altres, formularen observacions crítiques d'interès sobre l'escultura i la pintura però, en conjunt, l'aportació de l'antiga Roma a la historiografia de l'art rau en la descripció de les obres i la transmissió de les notícies i els coneixements segons els precedents grecs perduts.

En l'arquitectura, els romans desenvoluparen la seva pròpia tècnica així com una estètica basada en els ordres clàssics inspirada, en part, en l'arquitectura grega clàssica. El famós tractat Els Deu Llibres d'Arquitectura de Vitruvi fou el primer resum de teoria i pràctica de l'arquitectura grecoromana. La importància del tractat de Vitruvi rau en el fet de ser l'únic d'arquitectura antiga que ens ha arribat de forma íntegra. Vitruvi fou un arquitecte de segon nivell que exercí en l'època de la República Romana, la seva teoria és força conservadora i no té en compte les innovacions de l'època imperial. La paradoxa és que aquest tractat mediocre fou clau en la renovació arquitectònica del Renaixement.

[edita] Edat Mitjana

A l'Edat Mitjana les «arts comunes» comencen a revaloritzar-se, se les anomena com «arts mecàniques», però continuaran tenint un paper subaltern respecte de les «arts liberals». La poesia no era inclosa en l'àmbit conceptual de l'art, ja que un poeta era considerat un bard que composava els versos inspirat per Déu.

Durant l'Baixa Edat Mitjana l'artista individual comença a tenir consideració social, els artistes comencen a signar les obres i alguns d'ells es fan autoretrats en les seves obres com l'escultor Peter Parler que va fer un bust d'ell mateix en una de les portes de la Catedral de Praga.

Durant l'Edat Mitjana, malgrat es van escriure algunes guies per a pelegrins amb descripcions sobre els tresors de les esglésies i dades sobre monuments i objectes artístics, la tradició historiogràfica de l'antiguitat clàssica es va interrompre. En forma aïllada i marginal, el pensament medieval sobre les arts i la seva naturalesa apareix en obres que polemitzen contra els corrents imperants, el més destacat dels quals fou la crítica de l'art Romànic per Sant Bernat, que arribà a influir en l'evolució de l'arquitectura gòtica amb l'anomenat estil del Císter, una arquitectura sense ornamentació, on l'amplada guanya en detriment l'alçada de de les naus de les esglésies.

La música té la seva pròpia història : L'obra de Boeci (480 - 525), «De institutione música», va estendre la seva influència en els segles de l'Alta Edat Mitjana. En aquest compendi de tots els coneixements musicals de l'antiguitat, des d'un punt de vista matemàtic especulatiu es definia la música com una ciència, no com un art. La classificació segons els models pitagòrica en : música mundana, música humana i música instrumental fou un lloc comú durant aquest període.

El Papa Gregori I (540 - 604), juntament amb altres papes anteriors o posteriors (malgrat la tradició només el senyala a ell), renovà el cant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat al Monestir de Saint Gail en un manuscrit del segle IX, descriu el ceremonial romà des del segle VI al IX, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Greori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenat Cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual.

Balbulus Notker (830 - 912) i Hucbald de Saint Amand (840 - 931) van fer servir les set primeres lletres de l'alfabet llatí per distingir els sons fonamentals. Uns anys més tard, el monjo benedictí Guido d'Arezzo (995 - 1050), va resumir totes les aportacions i experiències anteriors i va resoldre el problema que suposava la denominació dels sons i la fixació de la seva alçada. El nom de les set notes musicals, en els països llatins, deriva de la famosa carta al monjo Miquel que citem :

Si vols imprimir a la memòria un só o un grup de sons que pots trobar en un cant qualsevol - que et sigui o no conegut -, és necessari que notis i recordis bé el tó inicial de cada só que vols aprendre de memòria; per exemple, aquest cant del qual jo m'en serveixo per ensenyar als nois:

«Ut queant laxis»

«Resonare fibris»

«Mira gestorum»

«Famuli tuorum»

«Solve polluti»

«Labii reatum»

«Sancte Ioanes»

Excepte a França, Ut es transformà en Do als països llatins, mentre que a centreeuropa s'ha mantingut, amb alguns canvis, la notació alfabètica.

[edita] Edat Moderna

Autorretrat, Oli 1498, (52 x 41 cm), Albrecht Dürer, (Nuremberg, 1471 - 1528), Museu del Prado, Madrid.

Durant el Trecento a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del Renaixement. Durant el Quattrocento florentí es formulà una teoria i una historiografia d'acord amb la nova pràctica i mentalitat artística. El genere de les «biografies d'artistes», oblidat des de l'antiguitat clàssica es torna a cultivar : Cenino Cennini amb el seu Libro dell Arte, els Comentari de L. Ghiberti i, sobretot, els tractats De la Pintura i De la Arquitectura de L. B. Alberti, són el testimoni més eloqüent de la profunda renovació que el Renaixement va portar en el pla de la literatura artística. Leonardo da Vinci en el Cinquecento va continuar aquesta tradició teòrica amb els seus escrits i tractats.

Les Vides (1550) de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art que es desenvolupa posteriorment. Les Vidas aporten una visió de conjunt sobre el Renaixement amb matisacions i precisions crítiques que defineixen els artistes i les seves obres.

En el Renaixement és generalitzà el reconeixement públic dels artistes. L'art es separà de la ciència i de l'artesania mentre la posició social dels millors artistes va millorar notablement.

Al segle XVIII la filosofia comença a parlar de l'art en el sentit en que avui és entès amb noves elaboracions teòriques que consagren la diferència entre art i tècnica.

Si fins ben entrada l'Edat Moderna no es consolida un terme com Belles Arts, ni existeixen institucions específiques, com l'Académie des Beaux-Arts[[1]] és perquè fins llavors no s'apreciaven les activitats artístiques com una cosa independent. A partir dels romàntics es considera que hi ha una arrel comuna a totes les activitats artístiques. Aquest punt de vista, que és el dominant en l'actualitat, no exclou, sinó que accentua l'ambigüitat pròpia del terme Art, ja que aquest designa objectes i activitats tan diversos com : una tomba etrusca, una església romànica, una pintura rupestre, un duet musical, un poema d'amor, una dansa popular, un gerro, una pel·lícula dels germans Marx etc.