Renaixement

De Viquipèdia

Història universal
Prehistòria
Edat antiga Mesopotàmia Antic Egipte Antiguitat clàssica
Edat mitjana Alta edat mitjana Baixa edat mitjana Imperi Bizantí
Edat moderna Era de l'exploració Renaixement Barroc Il·lustració
Edat contemporània La Revolució Francesa La Revolució industrial La 1a Guerra Mundial La 2a Guerra Mundial La Guerra Freda La Globalització

Home Vitruvià, estudi de les mesures humanes, de Leonardo da Vinci

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística (i per extensió cultural) que dóna començament a l'Edat moderna. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada en 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística.

No obstant, Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista.

De fet el Renaixement trenca, conscientment, amb la tradició artística de la Edat mitjana, a la que qualifica, amb ple menyspreu, com un estil de bàrbars o de gots. I amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del Nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic.

Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins eixe moment havia sigut supranacional.

Taula de continguts

1 Etapes
2 Els Estats italians com a bressol del renaixement
3 Importants artistes del Renaixement
4 Vegeu també
5 Enllaços externs

[edita] Etapes

Poznan

Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement:

La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és el denominat Quattrocento, i comprèn el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia.

La segona, afecta el segle XVI, es denomina Cinquecento, i el seu domini artístic queda referit al Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle. Aquesta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme.

Mentre que en Itàlia s'estava desenvolupant el Renaixement, en la resta d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es mantindria, exceptuant casos concrets, fins a començaments del segle XVI.

A Itàlia l'enfrontament i convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allí, és possible el seu ressorgiment i precedix a totes les altres nacions.

Fora d'Itàlia l'Antiguitat Clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allí, fan el paper de verdaders transmissors.

De forma genèrica es poden establir les característiques del Renaixement en:

La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com l'ordre clàssic, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Amb això l'objectiu no serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
Ressorgiment d'una nova relació amb la Natura, que va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es va a convertir en la principal ajuda d'un art que es preocupa incessantment a fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Natura, com en l'Antiguitat, no s'orienta feia el coneixement de fenomen casual, sinó feia la penetració de la idea.
El Renaixement fa a l'home mesura de totes les coses. Com a art essencialment cultural pressuposa en l'artista una formació científica, que li fa alliberar-se d'actituds medievals i elevar-se al més alt rang social.

Els supòsits històrics que van permetre desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV quan, amb el Humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica, que acabaria dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssics.

[edita] Els Estats italians com a bressol del renaixement

Leonardo da Vinci, La dama de l'ermini, Museu Czartoryski, Cracòvia

La Península Itàlica estava formada per una sèrie d'estats, com ara Venècia, Florència, Milà, Estat Pontifici i Nàpols. La pressió que s'exerceix des de l'exterior va impedir que, com en altres nacions, es desenvolupara la unió dels regnes o estats; no obstant, sí es va produir l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits van ser les ciutats les que es convertiren en centres de renovació artística.

A Florència el desenvolupament d'una rica burgesia ajudarà al desplegament de les forces del Renaixement, la ciutat es converteix en punt de partida del nou estil, i sorgixen, davall la protecció dels Mèdici, les primeres obres que des d'ací es van a estendre a la resta d'Itàlia.