Il·lustració
De Viquipèdia
| Història universal | |
|---|---|
| Prehistòria | |
| Edat antiga |
|
| Edat mitjana |
|
Edat moderna
|
|
| Edat contemporània |
La iŀlustració (francès: Les Lumières; alemany: Aufklärung; anglès: Enlightenment) és un corrent filosòfic, polític i social, que apareix a França, el Regne Unit i Alemanya i que després s'extén a d'altres parts d'Occident durant el segle XVIII, l'anomenat Segle de les Llums. Al llarg del segle, malgrat mantenir-se les característiques bàsiques de l'absolutisme de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament iŀlustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El seu nom (el terme català prové del castellà Ilustración) en diferents llengües fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels homes de l'època.
Com que no existeix una data d'arrencada del moviment que gaudeixi del consens dels estudiosos i acadèmics, es sol considerar tot el segle XVIII (on, malgrat tot, coeexisteix amb d'altres moviments intel·lectuals) com l'època en que es va desenvolupar. La seva mort, però, es sol identificar amb l'arribada de les Guerres Napoleòniques.
Taula de continguts |
[edita] La transformació econòmica i demogràfica europea
El segle XVIII fou una època d'expansió econòmica. Després de les llargues guerres del segle anterior (guerra dels Trenta Anys), el Tractat d'Utrecht (1713) va encetar un període de relatiu equilibri internacional, en què es van generalitzar l'activitat diplomàtica i els sistemes d'aliances.
La població va augmentar considerablement: entre el 1650 i el 1800 Europa va passar de 100 a 200 milions d'habitants. Aquest creixement demogràfic va ser causa i conseqüència de la renovació econòmica.
El volum de les transaccions comercials va créixer, les comunicacions eren més fàcils gràcies a la construcció de xarxes viàries, de canals i de carreteres. A més, va augmentar la producció agrícola i manufacturera, i des del 1730 un moviment de puja de preus va incrementar els guanys dels propietaris.
[edita] El capitalisme comercial
El mercantilisme del segle XVII tenia per objectius el desenvolupament de la producció interior, la potenciació del comerç i la protecció de les economies estatals davant les exteriors. Les monarquies europees van continuar aquesta política al segle XVIII, peró amb matisos:
- Gran Bretanya i els Països Baixos van permetre una major llibertat als interessos privats deguts a les condicions creades al segle anterior (revolucions polítiques, inicis del liberalisme econòmic, lideratge en el control de les rutes comercials...).
- A la resta de l'Europa continental la intervenció de l'Estat va ser molt més directa. Seguint aquesta política, els governs van propiciar noves manufactures per tal d'assolir més alts nivells de producció. La importància de la manufactura es troba en la introducció d'una nova organització del treball, encara que continuava essent fortament manual. Aquesta manufactura serà un graó essencial en la transició de la producció domèstica a la fabril.
El comerç colonial al segle XVIII és important: la demanda de béns de consum augmentava a l'interior dels Estats a mesura que s'incrementava la població, però aquest increment hauria estat molt limitat sense els mercats exteriors. Al segle XVIII els mercats colonials es van eixamplar cap a Àsia, Àfrica i Amèrica, i es van establir relacions permanents i estables amb les metròpolis.
Els països europeus intercanviaven productes manufacturats per matèries primeres de les colònies. A la llarga significà la subordinació de les colònies a les metròpolis i, entre aquestes, Gran Bretanya ocupava el primer lloc car dominava la ruta de Calcuta a Canton i, alhora, monopolitzava el comerç del te. França es va assegurar el segon lloc, mentre els Països Baixos, amb menor potencial productiu, van passar a un tercer lloc. A la península ibèrica, els dos Estats van afermar els seus imperis colonials.
Tot plegat configurà nous ports i noves rutes comercials. El comerç d'esclaus continuava (amb més de sis milions de negres africans venuts als plantadors americans), i es desenvolupava el comerç amb l' Índia. Els neerlandesos dominaven Indonèsia i els europeus comerciaven amb la Xina i Japó. Les Companyies comercials privades, o amb ajut estatal, estenien i asseguraven el domini de la metròpolis. Aquestes obtenien enormes beneficis de la venda d'objectes manufacturats amb primeres matèries obtingudes a les colònies. Era, doncs, un intercanvi desigual entre la metròpoli i la perifèria.
[edita] L'estancament social
El fort impuls econòmic va impactar a la societat. Essencialment continuava essent estamental, però la burgesia va iniciar un gran ascens que la va dur a reclamar el seu lloc en l'Estat. En conseqüència, la societat estamental de l'Antic Règim va entrar en crisi malgrat que la noblesa era encara el grup més poderós, amb majors privilegis i potser el més ric. La burgesia, en canvi, es veia afavorida per l'accelerat creixement de la població, l'augment dels preus i, per tant, la pèrdua de poder adquisitiu dels qui tenien rendes fixes, i l'augment dels ingressos provinents del comerç. Els canvis econòmics que acabem d'esmentar donen una idea de la importància de la propietat, els diners i el capital van anar adquirint en aquesta època. Un sistema com l'estamental, on el naixement era el patró de la consideració social, no podia deixar de topar amb la nova realitat que s'anava configurant.
Les burgesies europees, manllevat de les de la Gran Bretanya i dels Països Baixos, van soscavar tot al llarg del segle els fonaments d'un sistema que els semblava injust i sobretot incompatible amb el desenvolupament dels seus interessos. Lluitaven, doncs, un sistema polític -la monarquia absoluta de dret diví- que els negava la llibertat d'intervenir en el govern, contra el model econòmic del mercantilisme -ara que ja se sentien forts-, i contra el poder enorme de l'Església.
[edita] El segle de la filosofia
A mitjan segle XVIII, un grup de filòsofs, majoritàriament francesos, van elaborar un cos doctrinal que va esdevenir una magnífica arma de combat per canviar la realitat i destruir les bases de l'Antic Règim.
[edita] Els fonaments del pensament iŀlustrat
Els iŀlustrats estaven íntimament lligats amb la línia de pensament que, des del Renaixement havia lluitat per arrencar les mentalitats de les supersticions. Eren coneixedors i admiradors dels progressos que significaven la filosofia de René Descartes, les fórmules polítiques de John Locke i el conjunt de les aportacions de la revolució científica del segle anterior, el moment culminant fou les lleis de la física d' Isaac Newton. Aquests pensadors es van esforçar a demostrar que la raó humana era capaç d'arribar per ella mateixa a la veritat. El coneixement conduiria als éssers humans a la felicitat, per a la qual havia estat fet; les relacions humanes havien de basar-se en la tolerància i en la igualtat legal.
Els iŀlustrats eren, en conjunt, optimistes, estaven convençuts de la seva capacitat de canviar el futur, tenien una enorme confiança en el progrés, i van elaboarar una doctrina amb vocació universalista difosa en els salons, els cafès, les gasetes, les societats secretes (la maçoneria) i els diaris. Aquestes eines donaven fe d'aquesta voluntat de discussió i de difusió que es va estendre entre la burgesia, els nobles i els monarques. Am b tot, la part més beneficiada per la Iŀlustració fou la burgesia, que veia en aquesta ideologia la forma més ràpida per accedir al poder polític, dret que pels privilegia feudals i la societat estamental, mai havien pogut exercir.
La Iŀlustració veia a la raó com a base de tot pensament, i com a forma unica de l'home per superar els seus obstacles i problemes. Defensaven la tolerància envers la persona, davant la pluralitat de punts de vistes i de cultures del món, i per tant, predicaven la llibertat de culte. Creien que l'home estava al món per ser feliç, i només podia ser-ho si es progressava i es millorava el món.
En qüestions econòmiques, el pensament iŀlustrat criticava els obstacles que el mercantilisme posava a la producció i defensaven la llibertat de producció i el dret a la propietat. Davant el liberalisme anglès, la fisiocràcia francesa sostenia que la terra era la principal font de riquesa. F. Quesnay, a Maximes générales du gouvernement économique d'un royaume agrícole (1767) sosté que la terra és l'unica font de riqueses:
- Que el sobirà i la nació mai no perdin de vista que la terra es l'única font de riqueses, i que és l'agricultura qui les multiplica. Ja que l'augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fn prosperar l'agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, acreixen i perpetuen les riqueses. De tan abundós brollador depèn l'assoliment de totes les parts de l'administració del regne.
En política, es defensava la divisió dels poders en legislatiu, executiu i judicial; la sobirania nacional residia en el poble; s'havien de garantir els drets i llibertats individuals... Jean-Jacques Rousseau defensava que l'home, per naturalesa, era bo, i que era el contacte amb la societat allò que el corrompia.
[edita] Els filòsofs del segle de les llums
El fet que França fos una nació rica i poderosa, però les seves possibilitats estiguessin frenades per les condicions polítiques (monarquia absoluta) i socials (societat estamental) va donar lloc a les principals reflexions sobre la necessitat de reformar l'Antic Règim.
Entre 1751 i 1772, es va publicar a França la primera Enciclopèdia, de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el pensament iŀlustrat. Aquesta magna obrar va complir una doble funció: informar, i per tant de posar al dia i sistematitzar els coneixements del seu temps, i també crear una polèmica ideològica, amb el seu rebuig de l'autoritat i el seu favor pel progrés. Va ser Denis Diderot el qui el 1747 es va fer càrrec d'aquest projecte i es va convertir en el director de l'obra (Diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis). En la seva redació van coŀlaborar altres pensadors iŀlustrats com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.
Charles-Louis de Secondat, baró de Montesquieu (1689-1755), després d'una estada a Gran Bretanya, i enormement influenciat per la revolució i la constitució angleses, va fer un gran elogi, en la seva obra L'esperit de les lleis, de la divisió de poders. En aquesta obra es va mostrar partidari de la separació de poders executiu, legislatiu i judicial per evitar que la concentració en unes mans úniques convertís el poder en despòtic:
- En el moment que en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura es troben junts el poder legislatiu i el poder executiu, no hi ha llibertat, perquè hom pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques a fi d'executar-le tirànicament.
- Així mateix no hi ha llibertat si el poder de jutjar no es troba separat del poder legislatiu i del poder executiu. Si es troba al costat del poder legislatiu, la pressió sobre la vida i els ciutadans serà arbitrària, car el jutge serà el legislador. Si es troba al costat del poder executiu, el jutge podrà tenir la força d'un opressor.
- Tot se n'anirà en orris si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exerceix aquests tres poders: el que fa les lleis, el que executa les resolucions públiques, i el que jutja les pugnes i els litigis particulars
François-Marie Arouet Voltaire (1694-1788), en la seva obra Cartes angleses, també va elogiar l'ambient de llibertat, de consciència i d'opinió de la Gran Bretanya del segle XVIII. Es va mostrar un gran defensor de la tolerància i de la llibertat de pensament. Atacava la religió en nom del sentit comú i sobretot com a representació del fanatisme i creia en una religió sense jerarquies ni ritus. Tot i això, Voltaire va ser més que res un home apassionat per les lluites concretes, la seva vida va combatre constantment toata restricció de la llibertat, les detencions arbitràries, la tortura, la pena de mort, els judicis secrets, la censura i la falta de llibertat de pensament i d'expressió.
Jean-Jacques Rousseau (1713-1778) a través de les seves obres, i en especial de El contracte social va trencar amb el liberalisme de John Locke car contra la idea de contracte individual preconitzava el contracte social, el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis com la millor garantia de llibertat. Defensava el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjaçant el sufragi.
[edita] L'Europa del despotisme iŀlustrat
Al segle XVIII, Gran Bretanya era la mare de les llibertats i del parlamentarisme, mentre al continent europeu la monarquia absoluta era la forma imperant de govern. Tanmateix els monarques absoluts intentaren canvis reformistes que pretenien d'agermanar els elements d'autoritat amb la idea del progrés dels nous temps. El lema de Josep II d'Àustria: "tot per al poble, però sense el poble" defineix perfectament el caràcter del despotisme iŀlustrat.
Les monarquies franceses, espanyoles, austriaques i prussianes comprengueren l'element racionalitzador que implicaven les idees de la Iŀlustració. La seva voluntat de poder, de crear Estats forts i poderosos i de sortir de l'estancament del segle precedent, les va dur a colŀlaborar amb els filòsofs. Va ser al països on els iŀlustrats no trobaven interlocutors vàlids entre la burgesia, on la coŀlaboració entre els prínceps i els filòsofs va ser més produnda.
A la França de Lluís XV i Lluís XVI va haver-hi reformes o acceptació d'alguns dels principis racionalitzadors en la gestió del govern. Va ser a l'Europa central i meridional on van sorgir, però, les personalitats més interessants del despotisme iŀlustrat. Frederic II de Prússia, o Frederic el Gran, Josep II d'Àustria, la tsarina Caterina II de Rússia, i en menor grau Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.
Trets comuns del despotisme iŀlustrat són l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració de l'Estat (legislació, impostos i funcionaris) i la reforma de l'ensenyament, orientat cap a les anomenades ciències útils i deslliurat del llast de la tradició. D'altra banda cercaven la modernització econòmica, mitjançant la liberalització de la propietat i la creació de programes de desenvolupament agrícola i industrial. Alhora, els monarques defensen les prerrogatives reials davant les de l'Església (lluita regalista). Aquest xoc entre l'Església i l'Estat va tenir el seu moment culminant en la persecució dels jesuïtes, que, entre 1759 i 1773, data de la dissolució de la Companyia de Jesús per decisió del papa, van ser expulsats dels Estats de Portugal, Espanya i França.
De totes maneres, les possibilitats d'aquesta experiència reformista van ser molt limitades i les contradiccions d'aquesta via reformista van preparar l'època de les revolucions burgeses.
[edita] Catalunya sota la casa dels primers Borbons
La derrota catalana i valenciana de la Guerra de Successió va portar a l’anuŀlació de les llibertats i de les institucions. Durant el segle XVIII la repressió fou brutal. En les primeres dècades, les execucions, tortures i empresonaments van ser habituals. Després, malgrat que la repressió física es va anar apaivagant, el genocidi cultural va continuar: la llengua continuà prohibida i les institucions pròpies foren suplantades per les castellanes. Tanta repressió va tenir una conseqüència no prevista: l’abocament de tots els esforços dels catalans en l’àmbit econòmic: s’intensificà la vinya, es van crear moltes empreses mercantils, es van incrementar els intercanvis comercials amb Anglaterra i Holanda i es va iniciar el comerç iŀlegal amb les Antilles, que a partir de 1778 va esdevenir legal.
[edita] El redreçament econòmic
Durant el segle XVIII, en els regnats dels fills de Felip V, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), Catalunya va iniciar un redreçament liderada per la menestralia i la burgesia. Moltes comarques catalanes es van especialitzar en determinats conreus. El transport amb la península, per l’interior, era difícil i, per aquest motiu, el comerç marítim va créixer molt. Els ports d’Altafulla, Cambrils, Tarragona i Salou van exportar els productes dels voltants: vinya i fruits secs. A canvi, els vaixells estrangers, principalment d’anglesos, portaven bacallà i draps que mancaven al país.
Catalunya va créixer demogràficament. Reus va passar de tenir 740 cases el 1716 a 2.612 a finals de segle i es van enderrocar les muralles, es van crear barris nous i es va produir vi i aiguardent. Alhora creixia la producció d’alcohol i el tèxtil. En altres ciutats va succeir el mateix car molts emprenedors van començar a enriquir-se amb l’intercanvi de mercaderies i van començar a estampar el tèxtil. Així, incrementaven el valor dels seus productes. Els comerciants catalans aprengueren a portar cotó americà malgrat la prohibició del comerç directe amb Amèrica.
La concessió que Carles III va fer a Barcelona i a altres ports catalans per comerciar directament amb Amèrica (1778) va facilitar el comerç car la concessió va significar que molts milers de catalans s’instaŀlesin a Amèrica i retornessin després amb els cabals acumulats en uns anys de treball (els indians). També afavorir el ressorgiment econòmic les expedicions contra Alger per extingir la pirateria barbaresca, tasca en la qual es distingí l’almirall mallorquí Antoni Barceló. La creació de la Junta del Comerç i de les Societats Econòmiques d’Amics del País foren dos elements vertebradors del redreçament. Amb el cotó americà i l’experiència industrial i comercial, moltes ciutats del país van començar a crear indústries tèxtils que van possibilitar la revolució industrial del segle següent.
[edita] La cultura
La cultura va rebre un fort impuls marcat per la fundació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1729), de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts (1770) , de la Reial Acadèmia de Medicina pràctica (1786) i del Collegi de Cirurgia de Barcelona (1760).
Noms destacats van ser el cirurgià Pere Virgili, el metge Gaspar Casal, Salvà Campillo i el menorquí Mateu Orfila. Entre els químics va destacar Francesc Carbonell i entre els astrònoms i físic el rossellonès Francesc Aragó. A València, el moviment erudit s’encarna en la figura de Gregori Mayans i Siscar.
[edita] Les formes artístiques. Raó i sensibilitat.
El segle XVIII és un moment d'esclat de la raó humana i també una època de represa de la burgesia, que, havent trobat bases econòmiques i ideològiques més fermes, recupera l'optimisme i la seguretat que havia perdut a causa de les crisis del segle anterior. És, doncs, molt natural que l'art reflecteixi aquesta situació mitjançant un nou estil, que torna a la situació clàssica i a la serenor del Renaixement, influït a més pel racionalisme de tradicció francesa.
[edita] El neoclassicisme
-
- Veure l'article principal: neoclassicisme
Es considerà que calia abandonar els excessos ornamentals del barroc i tornar a la severitat del classicisme. A més, una sèrie d'excavacions prop de Nàpols posaren al descobert les ruïnes de Pompeia i Herculà, ciutats romanes soterrades per les centres del volcà Vesuvi i que romangueren perfectament conservades. Fou el moviment anomenat neoclassicisme, que reinstaurà la serena severitat de l'arquitectura romana i grega.
Com que el rei de Nàpols, Carles de Borbó, que patrocinà les excavacions de Pompeia i Herculà, esdevingué rei d'Espanya l'any 1759 amb el nom de Carles III per mort del seu germà de pare, Ferran VI, res no té d'estrany que a l'Estat espanyol l'arquitectura neoclàssica esdevingués una art oficial. Com a conseqüència, a Barcelona hi ha molts monuments d'estil necolàssic, la inspiració dels quals procedeix d'aquest temps, com ara els edificis que eren a l'interior del desaparegut castell de la Ciutadella, avui parc del mateix nom: el palau del governador del castell, la capella que s'alça al seu costat i l'arsenal del castell, avui seu del Parlament de Catalunya. També l'edifici de l'antiga duana (avui govern civil) és d'estil neolàssic, així com la part exterior de l'antiga llotja, al pla de Palau, i del Palau de la Generalitat de Catalunya, a la plaça Sant Jaume. Com edifici privat hi ha el Palau de la Virreina.
El barroc ja evolucionant cap al neoclassisime va donar altres produccions notables com la façana de la catedral de Girona, l’església del Carme de Vic, la catedral nova de Lleida, el santuari de la Gleva prop de Manlleu, el santuari del Miracle prop de Solsona, la façana del palau episcopal de Solsona, la catedral de Vic, els edificis de la Universitat de Cervera, i el palau del Marquès de Dosaigües a València
[edita] Un art decoratiu: el rococó
-
- Veure l'article principal: el rococó
Com l'art neoclàssic era considerat per la burgesia com massa fred i racional, molts burgesos sentiren la necessitat de decorar els interiors amb un art més ric en ornamentació i que recollís d'alguna manera allò que el barroc tenia de positiu. Així nasqué el rococó (nom que ve de la unió de dues paraule franceses: roche, roca, i coquille, cucurulla, elements tots dos abundosament emprats en la decoració del nou estil). El rococó és un art decoratiu d'interiors i coexisteix moltes vegades amb el neoclàssic de la façana i de l'exterior de l'edifici.
El rococó utilitzava generosament els elements decoratius propis de les manufactures del moment: decorava estances amb catifes, tapissos brodats, porcellanes, sedes, miralls emmarcats amb volutes daurades, rellotges, aranyes, mobles... Es produeix d'aquesta manera un lligam entre la conjuntura econòmica i les productes que se'n deriven i el gust estètic de l'època.
El rococó fomenta la pintura desenfadada i frívola, amb abundància de motius eròtics, colors vius i les escenes amables que reflecteixen les idees del moment sobre la recerca de la felicitat i el retorn a la natura. Els seus màxims exponents foren l'escola francesa, amb mestres com Jean-Honoré Fragonard, François Boucher i Antoine Watteau.
