Edat moderna
De Viquipèdia
| Història universal | |
|---|---|
| Prehistòria | |
| Edat antiga |
|
| Edat mitjana |
|
| Edat moderna |
|
| Edat contemporània |
L'edat moderna va inaugurar un període de tres segles que, progressivament, va anar trencant amb el món medieval.
Tradicionalment es considera que va des de la caiguda de Constantinoble (1453) o el Descobriment d'Amèrica (1492) fins a la Revolució Francesa (1789) que inaugura l'edat contemporània. Entre les dates del 1453 i el 1789 (preses no pas mecànicament, sinó indicativament) es produeix a Europa la crisi del feudalime, entès com a sistema econòmic fonamentat en la producció feudal al camp i l'artesania i el comerç a petita escala a les ciutats, i l'aparició d'un nou sistema econòmic, el capitalisme i d'una nova classe social, la burgesia, que es consolidarà amb la Revolució Industrial. El característic fraccionament polític del món medieval va anar cedint lloc a l'aparició de poderosos Estats regits per monarquies absolutes i autoritàries. Finalment, la ciència i la tècnica va començar a deslliurar-se dels antics prejudicis i, en conseqüència, es va donar un ràpid progrés tecnològic.
Taula de continguts |
[edita] Demografia
Des de finals de l'Edat Mitjana al segle XVIII, Europa coneix diverses fases de creixement demogràfic i de prosperitat econòmica. Tanmateix aquesta expansió sempre és seguida per crisis profundes marcades per les epidèmies, les guerres i les caresties. La mortalitat infantil és molt elevada, la higiene continua sent generalment desastrosa, fet que generava innombrables malalties, i l'alimentació continua centrada, essencialment, en els cereals[1]. Segons els càlculs de Angus Maddison, l’Europa occidental coneix de l’any 1500 a 1800 un creixement demogràfic d'un 0,14%, una taxa feble però ja superior a altres regions del món (0,02%). Europa, doncs, comença a diferenciar-se econòmicament amb la resta del món, però encara de forma limitada[2]
[edita] Els descobriments i l'expansició comercial (segle XVI)
El procés de transformació econòmica va començar amb el pas d'un economia agrària i rural a una altra de comercial, mercantil i urbana. Al final del segle XV es produeix a Europa la crisi del sistema econòmic vigent des del segle XIII, basat en la producció feudal al camp, l'artesania i el comerç. Els esdeveniments que porten aquest canvi són, fonamentalment, els descobriments de noves terres.
[edita] El gran comerç ultramarí
Durant els segles XIII i XV el comerç es fa encara a petita escala, en un àmbit mediterrani. Les ciutats comercials enviaven productes a Síria i Egipte, i des d'aquests punts connectaven amb la ruta de les caravanes que importava la seda de la Xina i amb la ruta que importava les espècies de l'Índia a través del mar Roig i l'oceà Índic. En tots els casos, els àrabs actuaven d'intermediaris.
Des de començaments del segle XV els portuguesos, dirigits des de l'escola de navegació de Sagres, al sud de Portugal, pel príncep Enric el Navegant, intentaren arrabassar als àrabs aquest monopoli comercial. El seu projecte era fer la volta a l'Àfrica i portar directament els gèneres des dels llocs d'origen, sense intermediaris. Després ho distribuirien ells mateixos i es beneficiarien del cobraven del corretatge. De Sagres sortien cada any els combois de vaixells que anaven costejant Àfrica i hi deixaven factories que servirien per a anar més lluny l'any següent. Finalment, Vasco de Gama va arribar a l'Índia l'any 1497.
Un membre de l'equip de navegants reunit a Portugal, Cristòfol Colom, tingué la idea de seguir el camí de l'oest a través de l'oceà Atlàntic. Després d'haver llegit les obres del geògraf grec Claudi Ptolemeu, creia que arribaria a l'Índia. Aquesta suposició, que no comptava amb el continent d'Amèrica, es fonamentava en què Ptolemeu suposava que la Terra era un terç més petita que no és pas en realitat. Com el projecte de Colom fou rebutjat a Portugal, aquest va recórrer als reis Catòlics.
Mentre des del començament del segle XV, els portuguesos circumnavegaven Àfrica buscant el camí de l'Índia, Indonèsia, la Xina i el Japó, Cristòfol Colom va arribar al continent americà travessant per primer cop l'oceà Atlàntic. El 12 d'octubre del 1492 l'expedició de Colom albirava terra i prenia possessió de l'illa de Sant Salvador; en el mateix viatge va descobrir Cuba i Haití. Fins a la seva mort, Colom va realitzar tres viatges més, explorant i descobrint noves terres. En qualsevol cas, es va pensar fins a la seva mort que havia arribat a unes illes properes a les Índies orientals.
El 1513, Vasco Núñez de Balboa va travessar l'istme de Panamà i va descobrir l'oceà Pacífic. El 1520, Fernão Magalhães, al capdavant d'una expedició finançada per Castella, va vorejar el continent americà per l'extrem sud i, travessant el Pacífic, va arribar a les Filipines i a les illes Mariannes Septentrionals. En aquestes illes va morir Fernão Magalhães, però l'empresa va continuar fins arribar a trobar-se amb els portuguesos a les Moluques. De les cinc naus inicial només la comandada per Juan Sebastián Elcano va retornar el 1522 a la península ibèrica. S'havia donat la primera volta al món, s'havia provat l'existència d'un nou continent i, a la vegada, s'havia demostrat l'esfericitat de la terra.
Per donar legalitat a l'ocupació de les descobertes, el regne de Portugal i la corona de Castella van recórrer a l'arbitratge papal per tal d'assegurar-se la sobirania dels territoris que es descobrissin al sud de les illes Canàries. El desconeixement del lloc on havia arribat Colom i la incertesa que encara fornia la ruta africana van facilitar l'entesa de les dues monarquies hispàniques, i el 1494 es va signar el Tractat de Tordesillas, posteriorment avalat per la Santa Seu. El Tractat reservava a Castella la sobirania sobre els territoris descobrets a l'oest del meridià 46 i Portugal la dels situats a l'est. Així, les terres de Brasil, descobertes per Pedro Álvares Cabral (1500) i ubicades fora del domini castellà, asseguraven la presència portuguesa a Amèrica. Pel que fa les Índies orientals, Carles V va renunciar als drets sobre les Moluques (Tractat de Sarragossa, 1529) a canvi d'una suma de diners. Per error les Filipines, dins de la línia de demarcació portuguesa van quedar sota sobirania castellana. En resum, Portugal i Castella es van repartir pràcticament el món. Tanmateix, França, Anglaterra i Holanda van reivindicar el dret de participar en el procés colonial.
Al segle XVI quan l'exploració i la conquesta van arribar a l'interior del continent americà, van comprovar l'existència de civilitzacions amb un gran nivell de desenvolupament. Maies, asteques, inques i altres civilitzacions precolombines havíen assolit una esplendor semblat a la de les grans civilitacions d'Egipte o Mesopotàmia. La colonització de la corona de Castella va representar un enfrontament amb els grans imperis asteca (Hernán Cortés, 1521) i inca (Francisco Pizarro, 1531-1533). Esgotat el període de depredació i pillatge, va caldre organitzar la producció per treure rendiment de les noves terres conquerides. Els indis no van ser mai sotmesos a l'esclavitud, però la nova classe dominant va emprar-los en el treball de les plantacions i, sobretot, en l'explotació de les mines d'or i plata. L'aprofitament del treball indígena fou a través de l'encomienda i la mita.
Durant el segle XVI el tràfic comercial i el crèdit mercantil van experimentar una acceleració importants en dues direccions. Per un costat els nous mercats colonials, l'abundància de metalls monedables (or i plata) i el progrés econòmic general d'Europa, van incrementar el volum dels negocis mercantils. De l'altre, s'obriren noves rutes basades en el comerç de metalls i d'espècies. La ruta dels metalls, que des de les Antilles travessava l'Atlàntic en direcció a Sevilla, circulaven els galeons castellans replets d'or i plata americana que quadriplicaven el volum de metalls preciosos europeus. La ruta de les espècies sortia de les Índies orientals i a través de l'Índic, vorejant les costes atlàntiques d'Àfrica, arribava a Lisboa. Paral·lelament a aquesta expansició comercial es va produir un increment del món financer. L'extensió dels mecanismes de crèdit i de les companyies financeres va ser propiciada per la creixent necessitat de capitals per finançar el comerç colonial i les despeses dels Estats moderns. La gran rendibilitat del comerç colonial va afavorir la proliferació de prestadors i banquers, i també un més gran desenvolupament de les companyies comercials i dels bancs. Moltes d'aquestes institucions estaven en mans de grans famílies europees (com els Fugger, els Medici, els Welser, els Ruiz). Signe de la importància financera és la creació de borses, primer a Anvers (1531) i més tard a Londres i a Amsterdam. Les necessitats de numerari de les monarquies absolutes per afrontar les seves creixents despeses per als exèrcits, la burocràcia i la diplomàcia, i la pervivència d'una fiscalitat tradicional, deixava els Estats mancats de recursos. Això va obligar a moltes monarquies a recórrer als emprèstits dels banquers.
Els metalls preciosos eren aleshores l'ùnic signe monetari, i la seva sobtada incidència en el mercat va provocar, primer, un gran desenvolupament econòmic. Però, després, va provocar una crisi inflaccionària, amb una espectacular puja de preus (fins al 400% en alguns casos), degut a l'augment de la demanda americana i l'arribada d'or i plata en quantitats enormes. L'historiador Earl Hamilton ho va anomenar la revolució dels preus[3]. Aquesta puja de preus va ser el signe més evident de la incapacitat de l'estructura agrària i industrial europea per afrontar el creixement de la demanda, i va obrir, a la segona meitat del segle XVI, un període de recessió econòmica que es va agreujar més durant el segle XVII.
[edita] Les primeres societats capitalistes
A l'inici de l'Edat Moderna, la societat viu, gairebé, exclusivament de l’agricultura. Tanmateix, les primeres activitats del capitalistme comercial i financer apareixen des del Renaixement a Holanda i al nord d’Itàlia (Venècia). Per exemple, les grans companyies comercials marítimes, com la Companyia Holandesa de les Índies Orientals o bé la Companyia neerlandesa de les Indies orientals (1602), prefiguren, des del segle XVII les firmes capitalistes modernes. Constitueixen, en efecte, les primeres entitats que reuneixen capitals, mitjans materials (vaixells), progressos tecnològics (brúixola, sextant, etcètera) i recursos humans. Els seus objectius anuncien els de les empreses modernes: la recerca de benefici privat. Però l’economia de mercat, en sentit estricte, és encara marginal i el sistema fabril, en el sentit modern, és gairebé inexistent. Les manufactures establertes per l'Estat continuen sent una activitat marginal. Tanmateix, algunes activitats de producció domèstica anuncien la revolució industrial. Per exemple, els venedors subministren als pagesos les primeres matèries, de vegades fins i tot eines, per tal de crear un producte transformat que revendran a la ciutat. Així, els pagesos treuen un complement als ingressos de la seva activitat agrícola. Aquest estil de vida no és encara el dels treballadors assalariats; més aviat és una barreja inèdita d'agricultura i d'artesanat. L'economia moderna es troba a les beceroles i només certes regions, com Flandes, progressen cap a una agricultura productiva. És l'excepció a una pràctica agrícola tradicional fonamentada en la rotació de conreus triennal, els camps d'explotació coŀlectiva i camps oberts que permetent el moviment del bestiar d'un terreny a l'altre. D’altra banda, a Flandes, al segle XVII, apareixen formes embrionàries d'empreses per esquivar les regles corporatives. És, doncs, en aquesta època quan apareixen les primeres formes jurídiques d'empreses; és el cas de la societat en comandita.
[edita] Renovació ideològica i conflictes religiosos a l'Europa del segle XVI
Durant l'Edat moderna apareix la reforma religiosa del segle XVI. Pensadors religiosos de caire humanístic van trencar amb l'Església i van deixar dividia l'Europa moderna en dos mons antagònics.
El pensament humanista era un moviment inteŀlectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans podien reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havíen demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes cercaven en l'antiguitat clàssica, en textos i en restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses. L'ús de les llengües vernacles en els textos i la invenció de l'impremta (Gutenberg, 1448) van multiplicar la difusió dels escrits humanistes. Alguns dels grans humanistes italians van ser Marsilo Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494). Fora d'Itàlia, el valencià Joan Lluís Vives (1492-1549) va ser pioner en l'estudi de la psicologia i la teoria de l'educació; el mallorqui Damià Carbó fou un dels primers metges que van tractar d'obstetrícia; el metge Bernadí Muntanya de Montserrat, fou l'autor d'Anatomia (1551), estudi que va servir molts anys de text als metges espanyols; Pere Galès (1537-1559), nat a Ulldecona, filòsif, filòleg i jurisconsult, professor a la Universitat de Ginebra i Cosme Damià Hortalà, teòleg i humanista, rector de la Universitat de Barcelona [4]. A Anglaterra, Thomas More va escriure Utopia (1416), on descriu un Estat ideal basat en una organització comunitària, sense propietat privada. Erasme de Rotterdam (1476-1536) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.
[edita] La reforma protestant
La reforma va ser un moviment religiós que durant el segle XVI va dividir l'Europa cristiana medieval en dues meitats irreconciliables, la rotestant i la catòlica. Va ser a Alemanya, on el poder de l'emperador no era massa fort, que els defectes de l'Església van assolir característiques alarmants: compra de béns i dignitats eclesiàstiques, disciplina molt deteriorada, rendes gravoses sobres els pagesos pobres, intransigència... Les critiques es van generalitat entre els humanistes més conscients, com ara Erasme de Rotterdam, però l'enfrontament definitu es va produir arran de le spredicacions del frare agustí Martí Luter (1483-1546). Aquest monjo alemany inicià, el 1517, un procés de revolta contra el papat i l'autoritat dels clergues dins l'Església. Luter volia seguir només l'Evangeli; per aquest motiu els seus seguidors foren anomenats evangèlics o luterans. Excomunicat pel Lleó X el 1520, Luter a ser protegit per alguns prínceps alemanys, especialment per Frederic de Saxònia, que el va acollir al seu castell de Wartburg, on va poder continuar elaborant la nova doctrina fins a la seva mort.
La nova doctrina tenia tres principis fonamentals: la justificació per la fe, el sacerdoci universal i l'autoritat de la Bíblia, dels quals el primer era de fet l'eix de tot el conjunt doctrinal. La justificació per la fe defensava, seguint la concepció individualista renaixentista, que la religió havia de basar-se en la relació directa amb Déu, a través d'una fe intensa que no necessitava ni la intervenció de l'Església ni l'acumulació de "bones obres". Ara, per Luter, en línia amb una Europa en desenvolupament, les bones obres són les que es fan en benefici dels altres, a partir de l'ofici que cada un té determinat dins de la comunitat. És a dir, es serveix a Déu mitjançant el treball, concepció que va tenir una gran acceptació entre els artesans i la burgesia culta de les ciutats, ja que posaven en evidència l'ociositat dels eclesiàstics i de la noblesa feudal. Per altra banda, per al luteranisme, el creient pot salvar-se per la seva pròpia fe i esdevenir sacerdot d'ell mateix (teoria del sacerdoci universal); fet que rebutjava la intercessió dels sants i que les obres només tenien valor a través dels sagraments que imparteixen els sacerdorts. Íntimament relacionat amb els dos principis anteriors es troba el de l'autoritat de la Bíblia: es va rebutjar la tradició de l'Església i va quedar la lectura del llibre sagrat com a única font d'inspiració cristiana. La interpretació quedava, ara, a càrrec de la consciència individual de cada creient.
Per damunt de la confrontació ideològica, en la pràctica, aquests principis luterans van modificar profundament l'estructrura de l'Església reformada. Es va negar la sobirania del papa i de la jerarquia episcopal i van ser eliminats els ordes religiosos i el culte a les imatges, alhora que alguns sagraments van ser modificats i altres suprimits.
Posteriorment, el francès Joan Calví desenvolupà la seva doctrina, complementària de la de Luter, que rebè el nom de calvinisme. Enric VIII Tudor, rei d'Anglaterra, es va separar també de Roma i donà lloc a l'Església d'Anglaterra o anglicanisme.
Finalment, cal esmentar un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons Max Weber, de retruc i sense pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Weber va demostrar que la reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no és considerat com un càstig expiatori del pecat original com proclama l'ètica catòlica; és un valor fonamental que serveix a cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu[5]. Per tant, des del segle XVI, la reforma protestant de Martin Luther i el calvinisme porta els gèrmens de nous valors que revolucionen la concepció del treball i de la vida.
[edita] La contrareforma
El protestantisme havia causat molts perjudicis espirituals i materials a l'Església catòlica. Per atallar aquest perill va sorgir, de l'interior mateix de l'Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis errors i defensar el dogma de la fe catòlica. Aquesta reacció va rebre el nom de Contrareforma i el pes major de la reforma va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada pel basc Ignasi de Loiola el 1535.
La fixació dels dogmes catòlics va ésser realitzada al Concili de Trento. Les sessions, que s'iniciaren el 1545, van durar 18 anys. El concili va establir que l'únic text de la Bíblia era la Vulgata, versió en llatí de sant Jeroni (segle IV) i que la interpretació corresponia exclusivament a l'autoritat de l'Església. Es va afirmar igualment el valor de la tradició en l'establiment de la doctrina. Els set sagraments van ser definits i es van condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació. Alhora es va establir una nova organització episcopal, i es va fomentar la formació del clergat als seminaris.
[edita] La ciència del segle XVI
L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avenços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En general, els humanistes van conrear tot tipus d'obres descriptives que abraçaven els diversos camps de l'experiència humana. Però la ciència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el sistema copernicà. Tanmateix, la descripció de la realitat immediata va obrir les portes a la revolució científica del segle XVII.
[edita] L'Europa del segle XVII
[edita] La crisi econòmica i l'alternativa mercantilista
Després de la prosperitat econòmica dels inicis de l'Edat Moderna, el segle XVII es va caracteritzar per una greu situació de recessió, de crisi econòmica i d'adequació davant els canvis que havia generat l'expansió del segle anterior. La crisi es va donar d'una manera intensa a estats com Castella, Portugal o França que mantenien una estructura senyorial més arcaica. En canvi Anglaterra i Holanda no en van sentir els primers simptomes fins ben entrat el segle XVII.
Els símptomes de la crisi va ser l'atur del creixement demogràfic europeu causat per les contínues epidèmies i les guerres que van assolar Europa, i les crisis agrícoles provocades per les adversitats climatològiques i unes tècniques de conreu que no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l'Edat Mitjana van produir una contínua successió de períodes de gran manca alimentària. La crisi també va afectar el comer´i la producció industrial. Aquesta conjuntura econòmica de crisis cal cercar-la en les contradiccions internes en què el creixement del sector manufacturer i dels intercanvis comecials havien tingut lloc sense que, de forma paraŀlela, es donessin ni una elevació de la productivitat agrícola, ni transformacions en l'estructrua productiva agrícola i manufacturera.
A partir de la segona meitat del segle XVII es va desenvolupar la pràctica econòmica mercantilista basada en dos principis. El primer era que la riquesa d'un Estat depenia de la quantitat de metalls preciosos de què disposés. El segon que per aconseguir-los calia promoure el comerç exterior i mantenir una balança de pagaments positiva.
[edita] Les monarquies absolutes
Des de la Baixa Edat Mitjana s'havia iniciat un procés d'enfortiment del poder dels reis que va culminar al segle XVII amb les monarquies absolutes. Va ser un pas més en la centralització de tots els poders de l'Estat en mans del monarca, qui ja no reconeixia ni les institucions tradicionals (Parlaments, Consells...) ni les particularitats de les diverses regions del regne. França, sota el regnat de Lluís XIV (1665-1715), encarna el nou model de monarquia absoluta, que excepte a Anglaterra i a Holanda, que s’han dotat d'un règim parlamentari, i Venècia, dominada pels comerciants, va ser imitat a tot Europa fins l'arribada de les revolucions burgeses. Aquests canvis polítics van vinculats a l'expansió territorial dels descobriments d'Amèrica i les noves rutes comercials.
La unificació de la corona de Castella i de la corona d'Aragó, a finals del segle XV va significar, inicialment, que el rei era la clau de volta de la unitat, però els diferents regnes particulars gaudien d'una ampla autonomia. Ben aviat, Castella canviarà aquesta concepció per una de monarquia centralitzada, on els estats no castellans també contribuïssin fiscalment a les grans despeses que tenia la monarquia a causa de les guerres de religió. En aquest sentit, es prou conegut el memorial que el comte-duc d'Olivares, el 1625, dirigí al rei.
La guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va significar una recomposició del mapa polític amb l'ascens d'una nova potència, França, i l'esfondrament del vell Imperi dels Àustries. En aquest context bèlic entre el regne de Castella i el regne de França, a Catalunya, es produí el Corpus de Sang de 1640 i va desenvolupar-se la Guerra dels Segadors. Per la Pau dels Pirineus (1659), Catalunya perdia part de la Cerdanya i el Rosselló, mentre que França aconseguia tots els objectius de la política expansionista de Lluís XIV.
A la mort de Carles II de Castella es va generar un conflicte internacional en què es van posar en joc els interessos de les grans potències europees. Les maniobres franceses van possibilitar que fos succeït per Felip de Borbó qui, al principi, va jurar les Constitucions catalanes, però ben aviat l'actitud autoritària i repressiva dels borbònics francesos i castellans van llençar els catalans a favor de l'altre pretendent al tron, l'arxiduc Carles d'Àustria, Carles III d'Aragó. La guerra de successió va esclatar i, malgrat, l'aliança internacional de la corona catalanoaragonesa amb Anglaterra, Portugal, Holanda i Àustria, al final van deixar sols els catalans, que van resistir fins el 1714. Malgrat la resistència, la reordenació europea va culminar un any abans, el 1713, amb el Tractat d'Utrecht que posava fi a la guerra de successió. Per Castella va significar la reducció de l'Imperi a les colònies americanes. Per França va significar un enfortiment del seu predomini, car aconseguia que un Borbó, Felip V, tingués el tron espanyol. Per Anglaterra va significar impedir que novament l'expansió d'una dinastia trenquès l'equilibri continental. Pels catalans i pels valencians va portar a l'anuŀlació de les llibertats i les institucions pròpies, la repressió física, la prohibició de la llengua i la imposició del castellà en tots els àmbits.
[edita] Racionalisme i empirisme
Els canvis que es produïen des del Renaixement van impulsar el rebuig a la conecpció escolàstica i l'intent de crear un nou mètode de coneixement, no sotmés a l'autoritat o a la tradició, més útil i adreçat a la consecució d'objectius pràctics. El coneixement partirà del plantejavement de què és el propi coneixement i quina és la seva causa. Les respostes donades a aquestes qüestions es troba la diferència entre el racionalisme i l'empirisme. Els racionalistes van plantejar un mètode deductiu com el cogito, ergo sum de René Descartes. Baruch Spinoza i Gottfried Wilhelm Leibniz, en una línia argumental semblant, desconfiaven del coneixement sensible i només atorgaven validesa al que la raó considerava indubtable. Els empiristes, com Francis Bacon, John Locke, George Berkeley i David Hume, partien de la tesi que tot el coneixement pot ser percebut pels sentits, i negaven l'existència d'idees preconcebudes. Propugnaven un mètode inductiu i basat en l'experiència, seguint el model de les investigacions en ciències naturals. Però el mètode científic modern és el metode que va plantejar Galileu Galilei, l'anomenat mètode hipotètico-deductiu que uneix l'observació empírica i la demostració racional.
[edita] L'Europa iŀlustrada
El segle XVIII, tot i mantenir-se les característiques fonamentals de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i el pensament iŀlustrat acabarant obrint les portes a una època revolucionària, marcades per les profundes mutacions de la Revolució Francesa i de la Revolució Industrial.
Durant el segle XVIII la població europea va crèixer i va augmentar la producció agrícola i manufacturera. Els mercats colonials es van eixamplar molt més cap a Àsia, Àfrica i Amèrica. Es van obrir noves rutes i nous ports. Els productes colonials (sucre, cafè, cotó, cacau, tabac...) es van fer d'ús habitual a Europa.
La societat estamental va entrar en crisi i una nova societat fonamentada en la importància de la propietat, els diners i el capital van socavar al llarg de tot el segle els fonaments del sistema de l'Antic Règim. Les burgesies europees, d'acord amb la seva força, lluitaven contra un sistema polític, la monarquia absoluta de dret divi, que els negava la llibertat d'intervenir en el govern i contra el poder de l'Església.
Un element central de la voluntat de canvi de la realitat va ser l'elaboració d'un cos doctrinal (anomenat la Iŀlustració pels alemanys del segle XIX) que pretenia arrancar els homes de la tradició i de la superstició.
Mentre Gran Bretanya era la mare de les llibertats i del parlamentarisme, al vell continent les monarquies absolutes iniciaren un procés reformador que pretenia agermanar l'autoritat i la idea de progrés de la Iŀlustració. El lema "tot per al poble, però sense el poble" defineix el caràcter del Despotisme iŀlustrat.
[edita] Art
A l'Edat moderna es donaren tres estils bàsics: el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme.
El Renaixement va aparèixer precoçment a Itàlia i buscava les arrels de l'antiguitat clàssica. És paraŀlel al desenvolupament de l'humanisme. L'art del Renaixement va exercir una funció d'exaltació del món i de l'home com a eixos centrals.
L'art barroc va ser un llenguatge artístic que parlava més als sentiments que a la raó i que intentava superar les possibilitats expressives del classsicisme dominant durant el Renaixement. No va aportar innovacions tècniques, però va trencar amb els cànons d'equilibri, simetria i estabilitat, alhora que va manifestar una preferència pels contrastos de llum i ombra, per la barreja de les arts i per la teatralitat de les seves composicions.
En canvi amb el neoclassicisme es cerca un retorn a la norma i a la propoció. Busca un sentiment de bellesa per la puresa de les línies, i no per l'abundància d'ornamentació.
[edita] Vegeu també
[edita] Articles d'esdeveniments de l'edat moderna
[edita] Edat moderna als Països Catalans
- Edat moderna de Catalunya
- Edat moderna al País Valencià
[edita] Referències
- ↑ Fernand Braudel (1985): La Dynamique du capitalisme.
- ↑ Angus Maddison, «When and Why did the West get Richer than the Rest» [1]
- ↑ Earl J. Hamilton, El tresor americà i la revolució dels preus a Espanya, 1501-1650, taula I, pàgina 47
- ↑ Ferran Soldevila (1979): Resum d'història dels Països Catalans', ed. Barcino, Barcelona, pàgines 140 i 141'
- ↑ Max Weber (1984): L'Ètica protestant i l’esperit del capitalisme, original de 1905. Traducció catalana a cura de Joan Estruch. Barcelona, Edicions 62 i la Diputació de Barcelona.
