Revolució Industrial

De Viquipèdia

Història universal
Prehistòria
Edat antiga Mesopotàmia Antic Egipte Antiguitat clàssica
Edat mitjana Alta edat mitjana Baixa edat mitjana Imperi Bizantí
Edat moderna Era de l'exploració Renaixement Barroc Il·lustració
Edat contemporània La Revolució Francesa La Revolució industrial La 1a Guerra Mundial La 2a Guerra Mundial La Guerra Freda La Globalització

La Revolució Industrial designa un conjunt de canvis econòmics, socials i tecnològics que es van produir inicialment a Gran Bretanya en la segona meitat del segle XVIII, canvis que van comportar, per una banda, una modificació radical en la manera de produir i, per l'altra, unes importants innovacions socials. Entre el 1789 i el 1859, en menys de tres generacions, Gran Bretanya va viure una intensa revolució, amb transformacions profundes en l'estructura econòmica (capitalisme), en la vida social (ordre burgés) i en el sistema polític (règims constitucionals). S'inaugura una nova etapa que dóna pas al que anomenem món contemporari. La revolució marca una ruptura en el curs de la història transformant els éssers humans agricultors i ramaders en manipuladors de màquines accionades per energia.

A la fi del segle XVII, a la Gran Bretanya, el treball manual començava a ser reemplaçat per un d'industrial i per la fabricació de màquines. Tot va començar amb la mecanització de la indústria del teixit, el desenvolupament de tècniques de fabricació de ferro i l'ús de carbó; un cop engegat s'estenia a altres sectors econòmics. L'expansió de comerç era facilitada per la introducció de canals, la millora de les carreteres i de la xarxa ferroviària. La introducció de la màquina de vapor (alimentada, principalment, per carbó) feia possible uns increments espectaculars en la producció^[1]. El desenvolupament de maquinària durant les primeres dues dècades del segle XIX facilitava la fabricació de més instruments de producció per a altres indústries. Els efectes s'estenien a la major part dels països europeus, inclosa Catalunya –malgrat la pobresa de primeres matèries i de mercats–, els Estats Units i el Japó; finalment també arribaria a altres parts del món. L'impacte d'aquest canvi sobre la societat fou enorme.^[2]

La primera Revolució Industrial es fusionà amb la Segona Revolució Industrial, al voltant de 1850, quan el progrés tecnològic i econòmic guanyà impuls amb el desenvolupament de màquines alimentades pel vapor i incorporades a vaixells i ferrocarrils i, més tard, ja al segle XIX, amb el motor de combustió interna i l'energia elèctrica.

El període de temps cobert per la Revolució Industrial varia segons els historiadors. Eric Hobsbawm manté la tesi que arrencava durant la dècada del 1780 i no es desenvolupa plenament fins als anys 1830 o 1840^[3], mentre T. S. Ashton manté que esdevingué, aproximadament, entre els anys 1760 i 1830^[4].

Taula de continguts 1 Què és la Revolució Industrial? 2 El procés d'industrialització britànic 2.1 La revolució demogràfica 2.2 La revolució agrícola 2.3 Noves tècniques, nous sistemes organitzatius i noves fonts d'energia 2.3.1 El naixement de la indústria moderna: el tèxtil 2.3.2 La siderúrgia 2.4 La millora dels transports i les societats financeres 3 Efectes socials 3.1 La concentració urbana 3.2 Les pèssimes condicions de vida 3.3 Les primeres respostes obreres 4 La difusió de la Revolució Industrial 4.1 Catalunya 4.1.1 Segle XVIII. Les fàbriques d'indianes i la Junta de Comerç 4.1.2 Segle XIX. Fàbriques i colònies industrials 4.2 Resta del continent europeu 4.3 Estats Units i Japó 5 La nova societat industrial 5.1 El liberalisme i la industrialització 5.2 Els orígens del moviment obrer 6 La segona revolució industrial (1870-1914) 7 Referències bibliogràfiques 8 Enllaços externs 8.1 Revolució Industrial a nivell global 8.2 Revolució Industrial als Països Catalans

[edita] Què és la Revolució Industrial?

El concepte de Revolució Industrial defineix les grans transformacions econòmiques i socials que modifiquen la societat europea entre finals del segle XVIII i mitjans del segle XIX i indica el gran desenvolupament industrial que va comportar el triomf del capitalisme i de la societat burgesa^[5].

Actualment la majoria dels historiadors^[6] coincideixen a assenyalar que la Revolució Industrial va ser quelcom més que el naixement de la indústria moderna. Perquè tingués lloc i produís el gran creixement econòmic que se'n va derivar, van caldre una sèrie de canvis, de revolucions paraŀleles, que interconnectades constitueixen el complex fenomen que coneixem com a Revolució Industrial. Els canvis que, aplegats, van aconseguir una transformació tan radical en la vida dels éssers humans van ser: el creixement de la població, una revolució agrícola, una revolució en el transport i en el comerç i, finalment, l'aplicació de la ciència a la indústria i l'ampliació de la utilització de capital^[7] . Aquest canvis demogràfics, econòmics i tecnològics generaran transformacions socials de gran abast: la conversió de comunitats rurals en urbanes i el sorgiment de noves classes socials.

En plural, les revolucions industrials designen les diferents onades d’industrialització que es van succeir, ja que la revolució industrial ha estat un fenomen llarg en el temps i l'espai. El primer Estat en industrialitzar-se fou la Gran Bretanya durant la primera meitat del segle XVIII. Durant la primera meitat del segle XIX s'exten per Bèlgica, Catalunya, França, Alemanya i els Estats Units. Durant la segona meitat del segle XIX, s'exten al nord d'Itàlia, Països Baixos i Rússia. Fora del continent europeu el Japó s'industrialitza a partir de 1868.

[edita] El procés d'industrialització britànic

La primera Revolució Industrial fou un procés gradual que va tenir com escenari Anglaterra a finals del segle XVIII. Aquesta revolució ha estat considerada el model clàssic de transformació d'una societat agrària en una d'urbana i industrial. Les causes que van fer de Gran Bretanya el bressol de la Revolució Industrial van ser múltiples i reflecteixen una sèrie de fenòmens comuns a l'economia europea del 1700, i també la particular evolució econòmica, social i política que va resultar de les revolucions angleses del segle XVII. I és que a Anglaterra actuen de forma combinada un seguit de factors: una força naval superior a la resta d'estats marítims, l'establiment d'un imperi colonial que li dóna el control del comerç mundial, el capital necessari per realitzar investigacions científiques i tècniques, el propi comerç exterior que li va permetre acumular cada vegada més recursos, un sistema bancari desenvolupat, una gran llibertat comercial interior, una situació geogràfica que la deixava fora dels conflictes continentals, la desaparació de costums feudals en el seu sistema social, la doctrina de la igualtat davant la llei, la consolidació dels valors de llibertat civil i religiosa i una aristocràcia dominant que s'adaptava als canvis de les noves condicions econòmiques^[8].

Les transformacions demogràfiques i econòmiques produïdes poden concretrar-se en:

• La revolució demogràfica
• La revolució agrícola
• La revolució a la indústria
• La revolució en el transport i en el comerç

[edita] La revolució demogràfica

L'augment de la població de Gran Bretanya i d'Europa, en general, fou espectacular: el 1750, el continent tenia 140 milions d'habitants, que van passar a 187 el 1800, i a 266 el 1850. El ritme de creixement va ser particularment sensible a Gran Bretanya, on es va començar a notar a partir del decenni 1740-1750: entre aquesta data i l'any 1821 la població es va duplicar i el 1861 ja s'havia triplicat.

Aquest augment demogràfic era el resultat d'un doble moviment: el retrocés de les taxes de mortalitat i el manteniment, o el lleuger augment de les taxes de natalitat. La millora del nivell de vida, va afavorir la natalitat, ja que feia incrementar el nombre de matrimonis, mentre feia retrocedir la mortalitat. Una alimentació més abundant i regular, que ja no depenia tant de les fluctuacions de les collites, va fer recular la incidència de les pestes, i va fer desaparèixer pràcticament la mortalitat catastròfica, sobretot la infantil, com a conseqüència de la millora de les condicions sanitàries i de l'alimentació. Els progressos mèdics i higiènics foren cabdals per reduir la mortalitat infantil.

L'augment de la població va ser un estímul per al creixement industrial ja que va proporcionar mà d'obra abundant per a la nova indústria i va estimular als productors a innovar les tècniques de treball. D'altra banda, també va comportar la generalització d'un altre fenomen demogràfic: l'emigració que es va realitzar en dues grans direccions, del camp a la ciutat, i de la vella Europa a les colònies del Nou Món. L’excés de població es compensava amb l'emigració cap a Amèrica i cap a altres continents.

[edita] La revolució agrícola

L'increment de la demanda de productes alimentaris va fer que els propietaris de les terres s'adonessin de la necessitat d'augmentar la producció. L'excessiva parceŀlació de la terra, la seva irregular distribució i els drets comunitaris del vell sistema de camps oberts (openfield) dificultaven la producció. L'aplicació de nous mètodes que permetessin millorar la productivitat necessitaven una nova disposició del territori agrícola. En conseqüència, amb la nova mentalitat, els propietaris van decidir tancar els camps i crear unitats més grans i completament individualitzades d'explotació de la terra. Així, entre el 1700 i el 1810, el Parlament va votar centenars de lleis de tancament (enclousure acts), que permetien als propietaris el tancament de les seves terres. El tancament de la terra comportava, d'una banda, la fi del vell sistema d'explotació senyorial i, de l'altra, l'expulsió de molts pagesos o la seva conversió en jornalers ja que no tots els propietaris disposaven de mitjans econòmics per dur a terme el tancament, de forma que els més petits es van veure obligats a vendre les seves terres i a emigrar cap a les ciutats, on es van convertir en obrers de les noves fàbriques.

La nova estructura de la propietat agrària va permetre la introducció de noves tècniques de producció, que en essència foren tres: el conreu continuat en solcs, les noves rotacions de conreus amb l'eliminació del guaret (deixar de cultivar una porció de terra durant un any per afavorir la seva regeneració) i una relació més profitosa entre l'agricultura i la ramaderia.

• El mètode de Jethro Tull, la sembra en solcs que es venia practicant des del 1700, facilitat per l'arada triangular, va reduir considerablement la mà d'obra i el nombre d'animals, ja que va permetre remoure la terra amb més rapidesa i efectivitat.

• El progressiu abandó de les antigues formes de rotació triennal de la terra i la substitució del guaret pel conreu de llegums i d'herbacis (l'anomenat sistema Norfolk) van ampliar la quantitat de les terres en explotació.

• El conreu de llegums i d'herbacis van permetre, també, disposar de farratge per alimentar el bestiar a l'hivern, alhora que portant-lo a pasturar als camps s'augmentava, amb els fems, la fertilitat del sòl.

Les transformacions agrícoles esmentades serviren per alimentar amb més quantitat i millor la creixent població dels centres industrials, per augmentar el poder de compra de la població rural (que, d'aquesta manera, podia adquirir productes industrials) i per subministrar una bona part del capital i de la mà d'obra necessaris per engegar la industrialització^[9].

[edita] Noves tècniques, nous sistemes organitzatius i noves fonts d'energia

Un dels factors que més va contribuir a la Revolució Industrial va ser la iniciació d' un procés continu d'innovació tecnològica que va tenir una aplicació directa al millorament del procés productiu. L'aplicació àmplia i sistemàtica -com no s'havia produït en cap altre moment històric- dels avenços de la ciència i de la tècnica a la indústria intensifiquen i milloren la producció industrial.

La troballa clau de la revolució industrial va ésser la màquina de vapor inventada ja l'any 1712 per Newcomen, i substancialment perfeccionada per James Watt el 1776. L'aplicació de la màquina de vapor a la indústria tèxtil va representar l'aprofitament de noves fonts d'energia basades en el carbó, que, gràcies a la inversió en massa de capitals, van permetre de substituir i complementar l'esforç humà. Un tercer element fonamental és el ferro, que provoca també la intensificació de les explotacions mineres, i que requeriex un tractament amb tècniques especials per al seu posterior aprofitament industrial.

La utilització combinada d'aquests tres elements (màquina de vapor, carbó i ferro) fa sorgir el maquinisme: amb l'aplicació de la màquina de vapor perfeccionada i el desenvolupament de la metaŀlúrgica es construeixen màquines per a les mines, les indústries i el transport.

A més del canvi tècnic, apareix una nova organització industrial: abans els fonaments del sistema era la manufactura, el taller i els gremis. En canvi, l'època de la indústria representa el domini de l'organització fabril, amb maquinària, amos i obrers, alhora que amb tendència a la producció a gran escala i en sèrie. Sorgiren, doncs, a través d'un procés lent però ininterromput, les noves empreses industrials, amb característiques completament diferenciades de les indústries artesanals. El treballador restava completament desvinculat del producte del seu treball i les relacions entre treballadors i empresaris es despersonalitzen.

[edita] El naixement de la indústria moderna: el tèxtil

La manufactura del cotó va néixer lligada al comerç colonial. Fins al principi del segle XVIII, els productes de cotó arribaven quasi exclusivament de l'Índia i eren comercialitzats per companyies que xocaven amb l'oposició de les manufactures locals de la llana i de la seda, que veien en el producte un perillós competidor. Cap a l'any 1700, aquests productors de llana i seda van aconseguir la prohibició d'importació de les indianes, nom amb què es coneixien aquests primers teixits de cotó. Amb aquesta llei es va donar a Gran Bretanya via lliure per a la formació de manufactures d'indianes, que importaven la primera matèria de les colònies, al començament de les Índies occidentals i des del 1790 de les plantacions conreades per esclaus del sud dels Estats Units.

Al principi una bona part de la producció tèxtil es va orientar cap a cobrir les necessitats del mercat interior, assentant la base per una economia d'intercanvis generalitzada i incentivant la millora del sistema de transport interior. Però ben aviat va ser el mercat exterior la vertadera font de recursos pel creixement industrial. Aquest nou mercat no presentava problemes de competència i s'obtenien altíssims beneficis, fet que va permetre el gran salt endavant en la mecanització de la indústria tèxtil i l'aparició d'invents revolucionaris. Les innovacions tècniques de la indústria tèxtil que van tenir un paper decisiu foren:

• El 1733 John Kay construeix un teler que teixeix més ràpid amb la llançadora volant.
• El 1767 s’inventen les filoses per a produir més fil (Spinning Jenny, Mule Jenny...).
• El 1789 es construeix el primer teler de ferro mogut per una màquina de vapor,
• La màquina de vapor estimula la producció de carbó i de metall.

El capital necessari per finançar aquestes primeres indústries provenia tant dels beneficis de l'agricultura transformada en empresa capitalista com dels guanys del comerç ultramarí amb les colònies. Els beneficis s'invertien en la construcció de drassanes i en les pròpies fàbriques tèxtils i metaŀlúrgiques. En altres paraules, la tecnologia de la indústria cotonera era al principi tan senzilla que els capitals necessaris per posar-la en marxa eren relativament petits i, en canvi, els beneficis eren tan alts que permetien que les empreses anessin creixent sense ajut extern.

[edita] La siderúrgia

Als inicis dels avenços del tèxtil, les màquines es construïen de fusta. El descobriment d'A. Darby (1732) emprant per primera vegada en un alt forn el carbó de coc (hulla destil·lada dels seus elements suforosos) va donar el primer gran impuls a la indústria siderúrgia britànica.

La demanda de ferro per a la construcció de maquinària agrícola i industrial, de material de guerra i de la xarxa ferroviària van constituir els estímuls per fer créixer aquesta indústria i propiciar-ne la millora tècnica. Dues innovacions van augmentar la capacitat productiva de la indústria del ferro: la pudelació (que millora la qualitat del ferro quan es fon eliminant-ne el carboni i d'altres escòries) i el laminatge (que permet la transformació del ferro en barres). Aquestes tècniques es difonen a partir del 1780 i van fixar la localització de les indústries al costat de les carboneres: així van sorgir vertaderes regions on la mina i l'alt forn es confonien en el paisatge.

[edita] La millora dels transports i les societats financeres

La millora de les vies de comunicació era fonamental per crear les condicions adequades que permetessin la fàcil circulació dels productes agrícoles i industrials. Calia crear i millorar la xarxa de carreteres, incrementar la navegació fluvial, construir canals i aplicar la màquina de vapor en el transport fluvial, marítim i terrestre.

El desenvolupament de la navegació a vapor constitueix el factor principal de la transformació dels transports durant la primera fase de la revolució industrial. Des de finals del segle XVIII hom vol aplicar el vapor a la navegació, però només a principis del segle XIX s'obtenen els primers èxits: Fulton, als EUA, l'any 1807, amb el "Clermont" fa progressar la navegació fluvial, i H. Bell, a Anglaterra, l'any 1812, amb el "Comet", realitza el primer servei comercial amb un vaixell propulsat a vapor. El 1819 un primer vaixell a vapor creua l'Oceà Atlàntic.

L'expansió ràpida del ferrocarril correspon a mitjans del segle XIX. Tanmateix els seus inicis es produeixen al voltant de l'any 1814, quan George Stephenson experimenta la primera locomotora a vapor. Intents que van culminar en la construcció del primer ferrocarril, de Liverpool a Manchester, inagurat l'any 1830. Des de 1829-1830 funciona la primera línia pública de ferrocarril d'Anglaterra i a partir de la dècada dels trenta el triomf del ferrocarril és total i es generalitza el seu ús.

Les necessitats del ferrocarril van obrir una nova etapa de la revolució industrial vinculada a la indústria sidero-metaŀlúrgica i a la necessitat de disposar de grans quantitats de ferro per a la construcció de vies.

Aquestes noves necessitats serviren també per crear un mercat financer inexistent encara que havia de permetre de disposar de grans quantitats de capitals, indispensables per a la construcció del ferrocarril. Va ser llavors que es va desenvolupar enormement el paper dels bancs que van començar a créixer considerablement des del 1780, i de les societats financeres, que posaven en moviment els recursos necessaris per al desenvolupament industrial.

La revolució industrial va ésser, doncs, un fenomen molt ampli, complex i de conseqüències imprevisibles en el moment en què es va iniciar que només pot explicar-se per la realització simultània de tota aquesta sèrie de canvis importants. Canvis que, en definitiva, formaven part d'un mateix procés.

[edita] Efectes socials

En termes d'estructura social, la Revolució Industrial va representar el triomf dels industrials i dels homes de negocis sobre la noblesa i l'aristocràcia. El sistema fabril va consolidar,doncs, un accelerat procés de mutacions en el sistema econòmic i en l'estructura de la societat. Mentre el capitalisme, com sistema econòmic, s'imposava, la societat es polaritzava en dues classes socials: la burgesia i el proletariat. Els obrers van trobar feina a les fàbriques, però a canvi de viure sota unes condicions laborals pèssimes, amb llargues jornades laborals i un treball al ritme i la cadència de les màquines. Tanmateix, les dures condicions laborals eren ja predominants molt de temps abans que la revolució industrial es produís. En la societat preindustrial sovint les condicions laborals eren pèssimes i les jornades laborals llargues^[10].

[edita] La concentració urbana

El sistema de fabril fou, en gran part, responsable de les modernes ciutats i de l'emigració a aquestes de nombroses famílies a la recerca de feina industrial. Mentre les formes de vida artesanal desapareixien, milers de treballadors es concentraven a les ciutats industrials a causa del fort augment de la demanda de mà d'obra per a les fàbriques i la mecanització de les tasques agrícoles. Les indústries de la ciutat de Manchester, anomenada "Cottonopolis" i la primera ciutat industrial del món a l'època, iŀlustra de forma indiscutiblement aquest fenomen.

[edita] Les pèssimes condicions de vida

La nova classe social obrera es va veure sotmesa a unes condicions de treball que feien molt díficil la seva supervivència. A l'inici de l'industrialització els obrers treballaven 12, 14 i 16 hores diàries a canvi d'un sou que era fixat unilateralment i arbitràriament pel patró. Molt sovint la situació higiènica a les empreses tèxtils o a les mines i el ritme de treball provocaven malalties congènites difícils de guarir.

L'Estat no donava cap protecció a la nova classe treballadora, ni tampoc hi havia cap mena de relamentació laboral, i només intervenia quan la llei i l'ordre estaven amenaçats, en cas de vaga o conflicte al carrer. Les primeres lleis que es van ocupar de les condicions de treball van se les promulgades pel Parlament britànic el 1802, que limitaven la jornada laboral dels nens a 9 hores i imposaven al patró l'obligació d'instruir-los. A mitjans del segle, la majoria dels governs van dictar les primeres legislacions obreres; per exemple, el 1843, a França es va prohibir el treball dels menors de 8 anys

El treball infantil i de les dones era generalitzat, pel fet que cobraven salaris molt més baixos que els homes. Els infants tenien poques oportunitats de rebre una educació, més aviat s'esperava que treballessin. Els empresaris podien pagar a un nen menys que un adult tot i que la seva productivitat era comparable; a més no hi havia cap necessitat que la força de treball fos experimentada per fer servir una màquina industrial. Aquests fets produïren que el treball infantil fos estriat pels empresaris per fabricar en les primeres fases de la revolució industrial.

Les condicions d'habitatge i d'alimentació eren pèssimes: amb un nivell de vida ínfim els primers obrers industrials vivien amuntegats en nuclis suburbans amb unes pèssimes condicions d'habitatge i d'urbanisme: brutícia, contaminació, fum, manca de serveis públics (clavegueres, aigua, neteja de carrers, espais oberts...). A Barcelona hi ha constància que a una casa petita del carrer de Sant Antoni s'hi allotjaven cent quinze persones. A més la impossibilitat de construir més habitatges ni dins ni fora de les muralles provocava una gran densitat de persones i facilitava la propagació de les epidèmies^[11].

Els baixos salaris no donaven per a fer àpats gaire abundosos ni amb molta proteïna. Amb el que cobrava un obrer casat, afegint-hi el sou de la seva muller, una família treballadora amb dos fills només podia subsistir missèrrimament. L'atur forçós per malaltia o accident imprevist significava la paralització dels afers i la desatenció de les despeses del matrimoni^[12].

A Catalunya, els obrers s'alimentaven a base de pa, llegums (faves, cigrons o mongetes seques), oli d'oliva i patates. La proteïna bàsica era una arengada, una sardina seca o un tros de bacallà un cop per setmana, porc i les deixalles de l'escorxador. Per beure, hi havia aigua i vi, encara que l'aigua podia estar contaminada i era millor no consumir-ne, alhora que el bacallà i les arengades ressecaven la gola i induïa als treballadors a veure vi i aiguardent ^[13].

[edita] Les primeres respostes obreres

La industrialització ràpida eliminava molts treballadors d'ofici de les seves feines. A la indústria tèxtil molts teixidors es trobaven de cop i volta desocupats perquè no podien competir amb màquines que només exigien un treball, relativament, limitat i inexpert. Molts treballadors desocupats, teixidors i artesans varen convertir la seva animositat cap a les màquines, que els havien pres les seves feines, en una destrucció de fàbriques i de maquinària. Aquests atacants foren coneguts com Luddites, és a dir, suposadament seguidors de Ned Ludd. Els primers atacs del moviment Luddite començaren l'any 1811. El moviment ràpidament va guanyar popularitat, i el govern britànic va considerar mesures dràstiques per protegir la indústria. A Barcelona, la tarda del 5 d'agost del 1835 obrers de diverses fàbriques de la ciutat van anar a El Vapor (la primera fàbrica tèxtil que incorporava màquines de vapor) i van matar tres tècnics estrangers i després van calar foc a l'edifici per destruir les màquines. Vuit treballadors més d'El Vapor van resultar greument ferits. Les autoritats, desbordades pels esdeveniments, van detenir quatre obrers que semblava que havien participat en els aldarulls i els van penjar^[14]. Els motius dels obrers, a Anglaterra o a Catalunya, eren els mateixos: la por que la modernitat tecnològica els portés a l'atur i a la misèria.

Més enllà de la destrucció de màquines, les pèssimes condicions laborals foren una font permanent de conflictivitat que impulsà les primeres formes d'organització i de lluita, i a la llarga originà una consciència obrera que definia noves formes econòmiques, socials i polítiques d'organització social. El procés de formació de la classe obrera industrial va comportar, doncs, l'aportació d'ideologies noves, de noves formes d'organització política i social i d'una conflictivitat que enfrontava ara obertament treballadors i capitalistes.

[edita] La difusió de la Revolució Industrial

Les dècades centrals del segle XIX van representar l'extensió de la industrialització al continent europeu. França, Bèlgica, Alemanya, els Països Baixos i Suïssa van ser els estats que primer van iniciar la industrialització. A la resta del continent, la industrialització va ser molt desigual: els estats escandinaus i Àustria tot just iniciaven el procés; l'Europa oriental continuava en ple Antic Règim, llevat d'alguns nuclis industrials aïllats (Ucraïna, Moscou, Sant Petersburg o Polònia) i, finalment, els estats de l'Europa mediterrània patiren greus desigualtats entre el nord i el sud. Així, a Itàlia tan sols es va industrialitzar el nord, mentre el sud continuava endarrerit, i a l'Estat espanyol tan sols es va industrialitzar Catalunya, el País Basc i Astúries. La resta, especialment, Andalusia i Castella continuaren sent centres bàsicament agrícoles ^[15].

[edita] Catalunya

[edita] Segle XVIII. Les fàbriques d'indianes i la Junta de Comerç

Els orígens de la industrialització catalana cal cercar-los en el segle XVIII quan, finalment, s'autoritza el lliure comerç de Catalunya amb Amèrica, fet que fa augmentar la producció de la manufactura de la llanera, del ferro i del paper; base de l'activitat comercial i d'un nou tipus d'indústria: la fàbrica d'indianes, dedicada a l'estampació de teixits lleugers. Però, com en el cas anglès, va ser la producció del cotó la que va donar l'impuls modernitzador:

Catalunya políticament enfonsada, personalment desfeta, serà alçapremada i refeta pel treball. Les fàbriques es multipliquen. El 1746 no es fabricava a Barcelona ni una sola vara de teixit de cotó. Aquell any Joan Pau Canals, després baró de Vall-Roja, estableix la primera fàbrica d'estampats d'indianes; el 1767, a Barcelona, solament, ja en funcionaven vint; el 1779, després de la pragmàtica proteccionista de 1771, en funcionaven vint-i-cinc, més nou de teixits de llana amb 3.000 obrers el 1792 la indústria cotonera n’ocupava a Catalunya 80.000. Les indústries del cuiro eren també pròsperes, i vers la fi del segle XVIII, Catalunya arribava a exportar a la resta d'Espanya i a les Índies 700.000 parells de sabates cada any. Mantenien una certa reputació les fàbriques de vidres de Barcelona, Mataró i Palma de Mallorca. Era important la fabricació d'aiguardents^[16].

Catalunya no només produeix, sinó que innova. El 1760 es crea la Junta de Comerç de Barcelona, autoritzada per Carles III. Tres anys després la Junta apareix definitivament constituïda, i la seva tasca abraça els tres rams de l'activitat industrial, agrícola i mercantil. I no sols es va preocupar del comerç amb Amèrica, sinó també del comerç amb el Llevant; va crear o ampliar escoles com la de Nobles Arts, va impulsar investigacions erudites d'alta volada, va sostenir institucions de beneficència, va estimular l'adaptació d'invents a la indústria catalana, etc. Fou un dels principals artífexs del ressorgiment de Catalunya ^[17]..

Durant aquest segle XVIII es concatenen altres factors que, tots junts, fan possible la Revolució Industrial catalana.

• Es produeix un important increment de la població, especialment a les comarques costaneres (l'any 1787 la població catalana era d'un 815.000 habitants, gairebé el doble que l'any 1719).
• Catalunya va experimentar un important augment de la producció agrària, particularment en la producció de vins, degut a millores en les tècniques i l'especialització en el conreu de la vinya i la indústria de les destiŀleries.
• El comerç interior i exterior dels productes agrícoles va aportar el capital necessari per estimular la demanda de teixits de llana i cotó; és a dir, la comercialització dels productes agraris va produir uns beneficis que van reinvertir-se en les noves fàbriques industrials.
• Finalment, al llarg del segle XVIII, les fabriques d'indianes van desenvolupar la mecanització de la indústria tèxtil. Així, les primeres màquines, encara manuals, es van importar d'Anglaterra, però aviat es produirà la capacitat d'innovar: el 1790 el fuster de Berga, Ramon Farguell, revoluciona els processos de filat amb la creació de la Maixerina o Berguedana, una màquina que convertí el Berguedà en un dels principals centres cotoners del país i va preparar el camí cap a la màquina de vapor.

[edita] Segle XIX. Fàbriques i colònies industrials

Durant el segle XIX a Catalunya es desenvolupen importants centres fabrils, malgrat alguns topalls com la manca de matèries primeres (ferro i carbó), que va impedir el desenvolupament d'una indústria siderúrgica important, i la manca de mercats perquè, d'una banda, el mercat estatal tenia un poder adquisitiu molt baix i, de l'altra, la independència d'Amèrica havia comportat la pèrdua del comerç colonial. Malgrat aquests problemes, els empresaris innoven. Així, la manca de carbó esperona als empresaris a cercar una energia alternativa: l'aprofitament de la força de l'aigua mitjançant la construcció de canals i rescloses per conduir l'aigua dels rius i la incorporació d'una turbina a la roda hidràulica per multiplicar-ne la potència i ajustar l'entrada d'aigua a un rendiment constant. Per aquest motiu, a la vora dels rius Llobregat, Ter, el Fluvià i els seus afluents es localitzaven fàbriques, especialment les de filats, mentre a les ciutats creixien les de teixits. Són les colònies industrials:

Mentre les fàbriques de filats s'alçaven a les ribes del Llobregat i del Cardener, del Ter i del Freser de l'Anoia i del Fluvià, cercant l'aprofitament de la força hidràulica, les de teixits es concentraven a Barcelona, Manresa, Vilanova, Sabadell, Terrassa, Reus, Salt de Girona i diverses poblacions del Maresme. Aparegueren llavors els famosos "passadissos industrials catalans", artèries puixants de circulació econòmica de Catalunya, impeŀlida pel cor portuari de Barcelona^[18].

[edita] Resta del continent europeu

Diversos estats van assajar la innovació tecnològica i la producció a gran escala^[19].

A França la revolució industrial es va interrompre a causa de la Revolució Francesa i de les Guerres Napoleòniques, que de retruc causaren baixes taxes de natalitat i l'envelliment de la població. Tanmateix, França es converteix en una de les potències industrials gràcies, primer, als teixits i la siderúrgia. La revolució industrial es consolidà a partir de 1850 a causa de les inversions en la xarxa ferroviària. El model d'industrialització de França es va fonamentar en el seu propi mercat rural.

Bèlgica s'industrialitza de manera notable a partir de la separació d'Holanda; fet que denota la importància de tenir una política estatal dirigida a la industrialització. L'any 1835 es crea el primer ferrocarril i el 1847 s'instaŀla la primera línia telegràfica entre Brusseŀles i Anvers.

A l'àrea germànica la Revolució Industrial fou més complexa, perquè Alemanya no va quedar unida fins el 1871. En conseqüència, hi havia diferents mercats, models polítics, situacions socials i possibilitats econòmiques. La zona del Ruhr va seguir el model britànic, amb explotació de mines i siderúrgia com a sectors claus, capitals francesos i patents i tècnics anglesos. A la zona oriental, en canvi, la industrialització no va eliminar l'agricultura. A tota l'àrea la demografia creixent actua d'estímul i la xarxa ferroviària juga el paper de motor perquè expansiona la producció de ferro, acer i carbó.

A l'Imperi austrohongarès, la regió de Bohèmia i Silèsia, rica en carbó, es va convertir en el centre industrial proveïdor del mercat de Viena, mentre Hongria es va mantenir com estat agrícola i subministrador de primeres matèries.

Rússia va començar la industrialització quan altres estats ja iniciaven la segona revolució industrial. La industrialització russa es va caracteritzar per la intervenció estatal, pocs empresaris, un mercat feble i el paper fonamental del ferrocarril. Les importacions de béns d'equip i maquinària ferroviària van exigir una gran quantitat d'exportacions i de deutes, fet que va obligar a vendre cereal. Així, l'entrada de productes industrials s'equilibrava amb la contracció del consum de béns agrícoles que anaven a l'exportació. Ras i curt, l'equilibri de la balança de pagaments i la industrialització del país s'aconseguia amb el sacrifici i l'austeritat obligada dels pagesos. A més de de la xarxa del ferrocarril, es desenvolupa la indústria tèxtil, la del metall (amb el descobriment de ferro i carbó a Crimea i al mar d'Azov) i la del petroli (amb el descobriment petrolífer de Bakú). A fi de segle Rússia és el primer productor mundial de petroli.

[edita] Estats Units i Japó

Finalment, Estats Units, Canadà i Japó van industrialitzar-se a la segona meitat del segle XIX.

Estats Units es va trobar amb tres obstacles: domini econòmic de l'antiga metropoli, manca de mà d'obra i absència de vies de comunicació. L'impuls decisiu a la industrialització foren el seu talent inventiu (Slater, el 1789, fabrica la primera màquina de filar cotó; Fulton, els primers vaixells de vapor)i la inmigració europea. La industrialització va començar a l'Est i el ferrocarril va jugar-hi un paper decisiu en l'extensió a l'Oest.

A Japó, la industrialització d'un país tradicionalment agrari es converteix en una aspiració del govern de l'Era Meiji El govern dirigeix el seu esforç en diverses direccions: creació d'indústries estratègiques (armes) a Tokyo i Osaka, dóna prioritat al transport marítim perquè el ferrocarril és car en un país de muntanyes i d'estructura en illes, i fomenta la indústria pesada, les mines i el tèxtil de llana i seda. El creixement econòmic es fonamenta en un creixement demogràfic notable; el Japó té 37 milions d'habitants el 1880 i 50 milions el 1914. Els salaris foren baixos, fet que va permetre l'acumulació de capital. L'estat donà suport a totes les iniciatives industrials i els empresaris tingueren una forta tendència a la innovació. En pocs anys apareix la concentració industrial i financera; fet que denota que Japó va fusionar ràpidament la primera i segona revolució industrial en una de sola. Nota essencial de la industrialització japonesa és el procés d'imitació d'Occident ja que els japonesos s'esforçaren a estudiar la navegació anglesa, els mètodes administratius francesos, l'art militar i la medicina d'Alemanya i els mètodes comercials dels Estats Units. Aviat, per la seva capacitat de captació, foren científics japonesos els qui van poder aportar innovacions i descobriments en diferents camps (medicina, física, matemàtiques, biologia, armaments, ...)^[20]..

[edita] La nova societat industrial

[edita] El liberalisme i la industrialització

El model teòric i ideològic que sustentarà la nova estructura productiva i social va ser acomplerta per un grup de teòrics, entre els quals destaquen al darrer terç del segle XVIII, els de l'anomenada escola de Manchester: Adam Smith, David Ricardo i Thomas R. Maltus.

Adam Smith preconitza el 1776, en la seva obra La Riquesa de les Nacions, la presència d'un Estat que asseguri d'una part les seves prerrogatives i d’una altra part tingui funcions tutelars; no es tracta doncs d’un Estat mínim. Adam Smith preconitza també la divisió treball, font d'eficiència i de destresa i per tant d'una major productivitat. La divisió del treball és sinònima d’especialització i per tant d'interdependència entre els agents econòmics i un factor de generalització del mercat.

Aquest liberalisme és doncs a l'origen de la generalització del mercat, que abans existia però de manera marginal. Fou, doncs, un factor decisiu en el procés d'industrialització. Karl Polanyi ^[21] estima que el mercat ha funcionat de manera autoregulada, és a dir, sense intervenció de l'Estat, entre 1844, data en què es va consagrar el lliure mercat de la mà d'obra, fins a 1929, quan la crisi econòmica va obligar l'Estat a institucionalitzar el mercat.

Adam Smith va indicar els principis del liberalisme econòmic: el mercat s'autoregula per la llei de l'oferta i la demanda; els interessos de les empreses individuals s'equilibren entre elles i així aconsegueixen els costos més baixos; i qualsevol intervenció estatal dificulta l'activitat econòmica. Adam Smith va teoritzar un capitalisme de lliure concurrència fonamentat en que cada individu posa tot el seu esment a cercar el mitjà més oportú d'emprar amb un avantatge més gran el capital de què pot disposar. Allò que indiscutiblement es proposa és el seu propi interès, no pas el de la societat en comú: però aquests mateixos esforços cap al seu propi avantatge l'inclinen a preferir l'esmerç més útil a la societat. És el principi de la mà invisible, metàfora que vol descriure el mecanisme pel qual un individu que pretén obtenir un benefici personal i que posa el seu esforç en aconseguir-ho, acaba estimulant l'economia de la seva comunitat i millorant el nivell de benestar d'aquesta, sense que això formés part de les seves pretensions inicials^[22].

[edita] Els orígens del moviment obrer

Des de finals del segle XVIII fins a les primeres dècades del segle XIX havien estat freqüents els conflictes salarials i s'havien produït les primeres vagues obreres; s'havia desenvolupat una reacció antimaquinista generalitzada per part dels obrers, que consideraven que la màquina els prenia llocs de treball; i havien començat a aparèixer els primers nuclis sindicals o societats de socors mutu entre els obrers d'una mateixa localitat o d'una mateixa empresa. Tanmateix les organitzacions obreres, com a força política independent, no apareixen fins a les revolucions europees del 1848.

Contribuiren a l'expansió organitzada del moviment obrer la difusió de les primeres idees socialistes, inicialment amb un marcat caire utòpic. És el socialisme utòpic. L'anglès Robert Owen (1771-1858) pensava que els problemes socials dels obrers es resoldrien amb la formació d'associacions de productors i de cooperatives obreres. El francès Charles Fourier (1772-1837) va imaginar un estat societari ideal que havia de funcionar mitjançant associacions comunitàries domèstico-agrícoles. Louis Blanc (1811-1882) propugnava un sistema d'autogestió obrera del treball a través de la construcció d'empreses socials. Saint-Simon (1760-1825) va donar importància a l'organització de la producció.

Les revolucions de 1848 varen modificar sensiblement aquesta situació i posaren de relleu la necessitat d'una organització obrera a escala mundial que agrupés totes les agrupacions sindicals i sòcio-polítiques ja existents; alhora posaren les bases per superar les idees utòpiques, que progressivament varen deixar pas a les noves idees socialistes i anarquistes.

Carles Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) foren els fundadors del marxisme o socialisme científic. Per al marxisme el nou model econòmic és fonamenta en la propietat privada dels mitjans de producció i dels béns produïts. És a dir, és un sistema d'empresa privada en què la propietat és patrimoni d'una classe social, la burgesia mentre la majoria de la població no té accés a aquesta propietat, i només disposa de la seva pròpia força de treball que ven a canvi d'un salari, és el proletariat o classe treballadora. La història de la humanitat havia estat una lluita permanent entre les classes opressores i oprimides que havien existit al llarg de tota la història. En la societat capitalista aquesta lluita es desenvolupava entre burgesos i proletaris, i només podia culminar amb el triomf del proletariat. La victòria obrera permetria la formació d'un estat obrer -la dictadura del proletariat-, que aniria autodissolent-se fins a la formació d'una societat sense classes ni Estat, és a dir, esdevindria una societat comunista^[23].

Contraposat al marxisme, aparegué l' anarquisme, que atacava tota forma d'Estat i d'autoritat, com a origen de les desigualtts i injustícies socials. Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) proposava com a alternativa a l'Estat una federació de petits grups socials de productors. La seva afirmació, "la propietat privada és un robatori", va arribar a fer-se molt coneguda, així com les seves crítiques a l'Estat i a les organitzacions polítiques. Mikhail Bakunin (1814-1876) sistematitzà més clarament les idees anarquistes. S'oposà a Marx i elaborà un projecte de societat nova que estava fonamentada sobre la lliure adhesió dels individuus i sobre el repartiment equitatiu de les riqueses, en funció de les necessitats de cadascú.

Marxisme i anarquisme varen configurar la construcció del moviment obrer internacional. La Primera Internacional -o Associació Internacional de Treballadors- fou fundada a Londres el 1864 sota un programa marxista. Les contínues disputes que es varen originar entre els sectors marxistes, proudhonians i sindicalistes varen menar a la seva dissolució el 1876. Els sectors marxistes varen constituir a París, l'any 1889, la Segona Internacional. A les portes de la Primera Guerra Mundial agrupava 3,3 milions d'afiliats i tenia representació en diversos parlaments europeus. Així en iniciar-se el segle XX, la classe obrera havia experimentat notables canvis. Més nombrosa i amb més formació política i intelectual posseïa poderosos sindicats obrers i partis polítics, havia passat per l'experiència de nombroses lluites i enfrontaments amb el poder, posseïa experiència de poder assolida durant la insurrecció obrera de la Comuna de París (1871), i havia aconseguit que els Estats liberals burgesos, a través dels respectius governs i parlaments, aprovessin una legislació social, que millorava substancialment les seves inicials condicions de vida i de treball.

Saint-Simon	Robert Owen	Charles Fourier	Ildefons Cerdà
Pierre-Joseph Proudhon	Louis Blanc	Carles Marx	Friedrich Engels

[edita] La segona revolució industrial (1870-1914)

L’època des de finals del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial es coneix com a segona revolució industrial, i es caracteritza pel gran progrés científic i tècnic, per l'aparició dels sectors elèctric i químic, la concentració empresarial i la consolidació del sistema capitalista. En aquesta nova fase d'industrialització els Estats Units foren el país capdavanter.

Els nous sectors i les principals innovacions foren:

• En el sector energètic, la segona revolució industrial, es va manifestar amb la descoberta de noves fonts d'energia, com ara el petroli que es va començar a explotar el 1859 als EUA, i del qual s'obtenia gasolina i gasoli, els motors de combustió interna i per a l'automoció, i l’electricitat que es va començar a explotar en les indústries, en l'enllumenat públic, en les comunicacions... La indústria química es va començar a desenvolupar-se a mitjans segle XIX i va permetre la producció nous materials (explosius, fertilitzants, tints...).

• Altres manifestacions de l'alt nivell de tecnificació assolit per la indústria es denota en els nous aliatges, i de tècniques per a fer els metalls més purs. Aquest canvis van desenvolupar la indústria siderometal·lúrgica. S’apren a produïr acer més barat i més pur, i es descobreix com produir acer inoxidable. També s’apren a utilitzar l'alumini.

• En els transports, s'exten la xarxa de vies fèrries que permet una ràpida distribució de les primeres matèries i dels béns produïts, alhora que contribueix a obrir nous mercats, cada vegada més llunyans. Els clíper (ràpids vaixells de vela per al transport de béns colonials) van ser substituïts per vaixells de vapor, mentre l'obertura dels canals de Suez i de Panamà van fer el comerç marítim molt més ràpid.

• Finalment, altres invents com la càmera fotogràfica, la màquina d'escriure, el telègraf, el telèfon, l'automòbil, etc. assoliren la seva socialització al llarg del segle XX i van contribuir decisivament a la percepció de viure una nova època.

L'alt nivell de tecnificació assolit va motivar un increment enorme de la producció industrial i un ràpid procés de concentració empresarial que va menar a la creació de monopolis, trust o cartels. Paralelament es va produir la concentració bancària ja que els bancs varen passar a monopolitar el capital monetari. Les conseqüències del procés de concentració industrial i bancari va modificar el capitalisme de lliure competència, va generar un increment dels beneficis que, de retruc, va representar la progressiva internacionalització del capitalime. S'inicià així un moviment de recerca de nous mercats on poder invertir capitals i productes manufacturals i d'on extreure primeres matèries. Aquest fenomen produeix una onada colonitzadora centrada en els continetns africà i asiàtic.

Finalment, en aquesta època destaca la publicació de nous paradigmes científics: la Teoria de l'evolució de Darwin, les teories del psicoanàlisi de Freud i la Teoria de la relativitat einsteniana.

[edita] Referències bibliogràfiques

[edita] Enllaços externs

[edita] Revolució Industrial a nivell global

• First and second industrial revolution(anglès)
• Internet Modern History Sourcebook: Industrial Revolution (anglès)
• Factory Workers in the Industrial Revolution(anglès)
• "The Day the World Took Off" Six part video series from the University of Cambridge tracing the question "Why did the Industrial Revolution begin when and where it did."(anglès)
• BBC History Home Page: Industrial Revolution(anglès)
• Història del món contemporani(castellà)

[edita] Revolució Industrial als Països Catalans

• El Museu de la Ciència i de la Tecnologia de Catalunya El patrimoni industrial a Catalunya.
• La Revolució Industrial anglesa i dels Països Catalans a Enciclopèdia Catalana
• La Revolució Industrial a Racó Català