Colonialisme

De Viquipèdia

Al darrer terç del segle XIX els països occidentals es van llançar al domini del món, en un procés que es coneix com a colonialisme, basat en el domini cultural, polític i econòmic d'Àsia i Àfrica per part de les potències europees, com a culminació de l'expansionisme iniciat al segle XV.

Però el seu caràcter va diferir de forma substancial de l'Edat Moderna. Mentre les colònies eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del segle XIX van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més beŀlicós.

Taula de continguts 1 L’Europa dominant 1.1 Causes econòmiques 1.2 Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques 2 L’imperialisme 2.1 Àfrica 2.2 Àsia 2.3 Oceania 3 L’administració dels territoris: el model britànic 4 Conseqüències als pobles colonitzats 5 Referències 6 Enllaços

[edita] L’Europa dominant

L’enorme desenvolupament econòmic europeu a causa de la Revolució Industrial va dividir el món entre països industrialitzats i països no industrialitzats, imposant-se els primers sobre els segons. Així, a principis del segle XX el 85% del món era dependent d'Europa, que havia imposat els seus ideals econòmics i ideològics gràcies a la seva superioritat tècnica, militar i comercial, i a la seva vitalitat demogràfica.

[edita] Causes econòmiques

L'imperialisme contemporani va sorgir quan les forces productives, especialment la indústria, van assolir un nivell de desenvojupament que va impulsar la recerca de nous mercats per als productes, primeres matèries més abundoses i barates, i un espai econòmic en què poguessin donar rendiments als capitals excedents. A causa de les rivalitats existents entre les grans potències europees, aquests avantatges tan sols podien trobar-se als països llunyans i endarrerits, sense consciència nacional, sense mitjans tècnics adequats i massa dèbils per resistir l'assat de l'Europa industrialitzada^[1]. Per tant, el colonialisme va lligat a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats a cercar nous mercats per als seus productes. Els països colonitzats havien de rebre productes de la metròpoli i alhora facilitar el proveïment de les matèries primeres que no es podien produir a Europa.

A finals del segle XIX es va produir una crisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços del ferrocarril a Rússia i als EUA, arribaven a Europa grans quantitats de blat i farina que van obligar a abaixar els preus dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d'una crisi de sobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va augmentar la competència, i moltes empreses van haver de tancar. La indústria va sortir de la crisi innovant els sistemes de producció, duent a terme polítiques de defensa del mercat nacional mitjançant(aranzels) i ampliant els mercats en els països colonitzats i a altres territoris sense explotar, com l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. La permanent necessitat d'ampliar mercats és la raó bàsica de l'entrada d'Europa a altres continents, i l'única forma de fer rendibles les inversions necessàries per al seu control era buscar noves regions on la mà d'obra fós barata i hi hagués abundant matèria prima.

[edita] Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques

Actualment es considera que aquestes causes van ser igual d'importants que la causa econòmica.

A partir de la unificació d'Itàlia i d'Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos d'ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris d'ultramar. La intenció dels governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per demostrar la seva capacitat d'influència en el context internacional. És a dir, l'imperialisme reforçava el prestigi de la metròpoli i aquesta va ser la raó per la qual de vegades es va colonitzar sense excessius beneficis econòmics. El fet que la Gran Bretanya fós la primera potència industrial i que posseís l'imperi més gran va ser decissiu en l'actuació de les altres potències que pretenien equiparar-se i van començar una cursa per controlar els nous territoris abans que els rivals. Els polítics van considerar l'expansió colonial com una necessitat estratègica. El desenvolupament tècnic en transport, armes, comunicacions i en les construccions (com el canal de Suez) van permetre extendre el control militar i polític en zones allunyades.

Però les causes profundes son incomprensibles sense les causes ideològiques: el nacionalisme i el racisme. La idea d'una raça blanca superior, justificada per l'avenç tecnològic i la capacitat d'imposar-se a les altres es va donar com a fet científic. I també a causa de la imposició d'un nacionalisme que reivindicava la superioritat de la civilització europea, i no idees com la independència o la llibertat. La justificació de dominar les altres races es defensava amb el pretext de difondre la civilització occidental entre les races inferiors, abolint costums indígenes com sacrificis humans, i prohibint el comerç d'esclaus. Rudyard Kipling, a Gran Bretanya, creia que “és responsabilitat de l'home blanc ajudar a educar i civilitzar els menys afortunats”. Joseph Chamberlain defensava que “la raça britànica és la més gran de les que ha governat al món”.

Però no tothom donava suport a l'explotació imperialista, sinó que alguns la criticaven en nom d'altres concepcions de la moral i del nacionalisme. A França aquest corrent estigué liderat per Clemenceau (radical) i Jaurès (socialista). També la II Internacional va condemnar fermament l'imperialisme, encara que no va tenir massa influència.

En darrer lloc l'enorme criexement de la població europea va generar un flux migratori enorme i molta gent va emigrar als territoris colonitzats (Gran Bretanya hauria quintuplicat en lloc de triplicat la seva població^[2]).

[edita] L’imperialisme

L’imperialisme és, doncs, la culminació del colonialisme iniciat al segle XV, encara que van ser etapes bastant diferents per diversos motius:

• Els vells imperis estaven ubicats a les dues Amèriques, que al segle XIX gairebé estaven emancipades. En canvi el colonialisme del segle XIX es va ocupar sobretot l'Àfrica, l'Àsia i el Pacífic.
• A les antigues colònies els emigrants havien creat societats similars a l'europea, mentre que les noves eren territoris d'ocupació, on la minoria europea exercia el poder sobre la majoria, aliena a l'europeïtzació.
• El ritme d'ocupació de les noves colònies al llarg del segle XIX va ser molt ràpid, i el 1914 el 85% de la superfície terrestre estava controlada pels europeus.
• La primera ocupació va donar lloc a pocs conflictes, al haver-hi només interessos comercials, mentre que la segona ocupació va causar guerres constants, ja que de l'expansió colonial en depenia l'economia de països sencers.

[edita] Àfrica

Àfrica es un bon exemple d'aquest nou tipus d'ocupació. Fins a principis del segle XIX els europeus només havien establert petites colònies costaneres. La rivalitat entre europeus i l'esperit d'aventura van contribuïr a l'ocupació d'Àfrica.

A la segona meitat del segle XIX, les expedicions científiques a la recerca de noves terres inexplorades (Livingstone) i les missions religioses que anaven a convertir al cristianisme i a fer accions humanitàries, com acabar amb l'esclavitud, van ser les primeres a descobrir la geografia bàsica del continent. Les principals àrees explorades van ser les conques dels rius Nil i Níger, i les terres de l'Àfrica central: Sahara, Sudan, Congo...

Als anys 1870-1880, França i Anglaterra es van llançar a la conquesta d'Àfrica. El projecte anglès tractava de connectar el nord amb el sud, mitjançant un ferrocarril d'El Caire a el Cap, i dominar la part oriental africana per a dominar també l'Oceà Índic. Van obtenir alguns territoris rics en minerals, i el control d'Egipte, on van fer el Canal de Suez. Mentre els francesos pretenien dominar tot l'oest africà i des d'Algèria i Tunísia van anar dominant el nord africà, fins a arribar al Sudan, on es van trobar amb els anglesos.

A la rivalitat entre anglesos i francesos s’hi va sumar altres Estats. Alemanya va arribar amb retard al repartiment colonial i va obtenir escassos territoris (Àfrica negra) per al potencial econòmic que posseïa, fet que va ser causa de constants conflictes. Itàlia, elsPaïsos Baixos o Bèlgica, que van explorar el Congo, els portuguesos (Angola iMoçambic) van obtenir també petits bocins del pastís colonial. Rússia es va expandir per Sibèria, el Caucas i el Turquestan; i les noves potències, el Japó i els EUA, van entrar en escena més endavant.

A la Conferència de Berlin, el 1885, 14 països europeus van discutir les condicions de l'expansió colonial a l'Àfrica i en van pactar els principis d'ocupació.

L’enfrontament entre interessos va ser inevitable, i van començar una sèrie de conflictes: l’any 1890 els anglesos d'El Cap es trobaven amb l'oposició de dues petites repúbliques (Transvaal i Orange) en mans dels holandesos africans (bòers) que havien marxat d'El Cap, on vivien des del segle XVII, per l'ocupació anglesa. Els anglesos van trigar 3 anys a envaïr aquests territoris on hi havia mines, i se’l van annexionar. Anglesos i francesos també es disputaven Fashoda (1898), un territori al Sudan, i van estar a punt de començar una guerra. Finalment els francesos es van retirar.

[edita] Àsia

Des del segle XVI hi havia colònies europees a l'Àsia, però igual que a l'Àfrica, eren punts a les costes, des d'on comerciaven. Fou al segle XIX quan es va començar a ocupar grans extensions per part dels europeus. Però a diferència del que va passar a l'Àfrica, a l'Àsia no sols hi havia potències europees lluitant pel control de les colònies: s’hi van afegir altres països com Rússia, els EUA i el Japó. Els enfrontaments entre les grans potències van ser constants: França, Anglaterra i Holanda es disputaven el Sud-Est asiàtic; Rússia i Anglaterra l'Àsia central (Pèrsia, Tibet); els EUA i Espanya es disputaven les Filipines; i el Japó i Rússia la Xina.

La colonització britànica es va concentrar sobretot a l'Índia, on posseïa els ports de Madràs, Calcuta i Bombai. A partir de mitjans del segle XIX es va decidir que l'administració es faria directament des d'Anglaterra, i que la reina Victòria en seria proclamada l'emperatriu. Anglaterra va tenir que lluitar amb francesos i russos, que controlaven els territoris veïns (Birmània, el Tibet i l'Afganistan). França va controlar principalment el Sud-Est asiàtic, on va crear el Regne d'Indoxina. Els anglesos també hi tenien interessos, i es van haver de disputar el control de la zona. Finalment es va acordar que el regne de Siam seria neutral, i que serviria de frontera.

El cas de la Xina va ser atípic: cap país no va arribar a dominar-la, però els anglesos hi comerciaven, canviant te i seda xinesos per opi indi, fins que els xinesos van prohibir el comerç d'opi. Els anglesos en seguien venent, i així van començar les guerres de l'opi. Aquestes van acabar amb el Tractat de Nanquin (1842), pel que els anglesos van aconseguir el control de Hong Kong i el permís per a obrir 12 ports comercials. Entre el 1885 i el 1911 va haver-hi un espoli del territori asiàtic per part dels anglesos, fins que el 1911 una revolució va alliberar la Xina del control imperial.

[edita] Oceania

Els britànics també posseïen Austràlia i Nova Zelanda, colònies de població anglesa, que van acabar sent estats sobirans dins l'Imperi Britànic (Commonwealth).

Els holandesos controlaven part de la regió d'Indonèsia, motiu que va causar algun conflicte amb els anglesos.

[edita] L’administració dels territoris: el model britànic

L’Imperi Britànic, el més extens en territori^[3], va implantar un model d'organització que després es va generalitzar a la resta de colònies:

• Colònies: Depenien directament de la metròpoli, i l'autoritat depenia d'un governador i d'un equip de funcionaris; eren l'èlit política. Aquests territoris eren els més directament sotmesos als interessos econòmics de la metropoli.
• Protectorats: teòricament hi havia un govern indígena respectat per l'administració metropolitana, encara que aquesta exercia a la pràctica el control d'algunes funcions. Era el cas de les colònies que ja tenien una estructura d'estat, com Egipte.
• Mandats: Van néixer després de la I Guerra Mundial, per administrar els territoris depenents de les potències perdedores (principalment Alemanya). Així, una potència colonial exercia la tutela d'una zona en representació de la Societat de Nacions.
• Colònies de poblament: On s’assegurava una colònia permanent amb prou població europea per a imposarse a la població indígena. Van ser anomenats Dominis Britànics, i van disposar d'un govern propi, encara que depenien en algunes coses de la metròpoli. Es el cas del Canadà (1867), Nova Zelanda (1854), Sud-Àfrica (1872) i Austràlia (1890).

[edita] Conseqüències als pobles colonitzats

Als països colonitzats es va experimentar uns canvis brutals, des de tots els punts de vista, que van afectar greument a la població nativa.

Econòmicament, a excepció d'alguns aristòcrates simpatitzants amb els colonitzadors, es va perjudicar la població indígena, que va veure les seves terres expropiades. Els cultius de subsistència es van canviar per monocultius: les plantacions, que responien a les exigències dels colonitzadors: cautxú a Indonèsia, cacau a Nigèria... Es va forçar la productivitat, el comerç amb la metròpoli i la introducció del paper moneda.

Demogràficament, va haver-hi un augment de població gràcies a la introducció de vacunes, hospitals... que va trencar l'equilibri natural i van aparèixer problemes com la manca d'aliments sobretot a l'Àfrica. En alguns llocs, però, hi va haver un descens de població a causa dels treballs forçats a que es sotmetia la població.

L’estructura social es va canviar, acabant amb el sistema tribal i el sistema de jerarquies locals (paper dels ancians, del mag...), introduint noves estructures socials, religions... Es van dividir unitats nacionals i es va obligar a conviure a pobles rivals. Es va forçar alguns indígenes a ingressar a l'exèrcit, i es va afavorir econòmicament a determinats èlits socials a canvi de la seva fidelitat, creant enfrontaments entre els mateixos indígenes.

Culturalment es van canviar les tradicions i les cultures populars per la nova cultura occidental. Els pobles indígenes van perdre part de la seva identitat. Els missioners van forçar la introducció del cristianisme, que va acabar suplantant en alguns casos (a l'Àfrica sobretot) els cultes que es practicaven. A l'Àsia, però, es va saber resistir millor l'assalt cultural europeu.

Així la colonització europea va trasbvalsar el sistema econòmic i social dels paísos colonitzats i va crear una forta dependència econòmica que va impossibilitar un creixement autòcton, fet que els va menar irrevocablement al subdesenvolupament.

[edita] Referències

1. ↑ Garcia, M. i alt. (1987): Albada. Història de les civilitzacions i de l'art. Ed. Barcanova, Barcelona, pàgina 266.
2. ↑ Garcia, M. i alt. (1987): Albada. Història de les civilitzacions i de l'art. Ed. Barcanova, Barcelona, pàgina 266.
3. ↑ L'imperi colonial britànic, abans de 1914, té colonies a tots els contitnents i sumen un total de 30 milions de quilòmetres quadrats, això és gairebé un quart de les terres del planeta.

[edita] Enllaços

• Les darreres colònies espanyoles (1833-1975) (castellà)