Història d'Itàlia
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Orígens del nom
El nom d'Itàlia, era el nom antic del país i del poble que es trobava al sud de la península. El seu origen és incert, probablement una deformació |grega que significa "Terra del Bestiar Boví o Vedella". Una aliança de tribus itàliques (sabines, samnites i umbriana, entre altres) que competien a Roma durant el segle I aC. van ser els primers a encunyar monedes amb el nom d'Itàlia. Durant el temps de l'emperador August aproximadament, el territori multiètnic de tota la península es va incloure en el concepte d'Itàlia com a unitat central de l'Imperi; la Gàl·lia Cisalpina, que era l'Alta Vall del Po, va ser afegida a la província d'Itàlia el 42 AC. Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i de les invasions llombardes, les paraules "Itàlia" i "italià" van ser utilitzades de manera col·lectiva per referir-se als diversos estats que es van formar a poc a poc a la península.
[edita] Edat de bronze i edat de ferro.
La cultura terramare, de les primeres d'Itàlia, pren el seu nom de la terra negra, residu dels monticles que eren utilitzats com a fertilitzants pels agricultors locals. Les ocupacions dels pobles terramare, comparats amb llurs predecessors neolítics, es poden inferir amb certesa comparativa. Eren, encara, caçadors, però havien domesticat animals; eren destres amb la metal·lúrgia, fonent bronze en motlles de pedra i fang; eren també agrícoles, cultivaven mongetes, raïms, blat i lli. Es pensa que la cultura terremare eren un poble primitiu de parla itàlica del grup indo-europeu.
La cultura de Villanova seria la primera a treballar amb ferro a la península italiana; practicaven la cremació i enterraven les cendres dels morts en urnes de ceràmica de forma de doble con. En termes generals, els assentaments de la cultura villanoviana eren centrats a la vall del riu Po i a Etrúria, envoltant Bolonya —que després seria un important centre etrusc— i a les àrees d'Emília-Romanya (a Verruchi i Fermi), a la Toscana i a Laci.
[edita] Els etruscs
- Article principal: Etruscs
La cultura etrusca es va desenvolupar a Itàlia al voltant del 800 aC. aproximadament al mateix temps que la cultura villanoviana. Durant el segle VII aC. la cultura va ser influenciada pels comerciants grecs i els veïns grecs de la Magna Grècia, la civilització hel·lènica del sud d'Itàlia. Es creu que els etruscs parlaven una llengua no indoeuropea. Van desenvolupar un sistema d'estat de societat amb vestigis de les formes tribals. Eren, molt més avançats que els pobles itàlics veïns que encara s'organitzaven com a tribus. Roma, en un sentit estricte, va ser el primer estat itàlic, però etrusc. El sistema de creences etrusc era politeista immanent; és a dir, tots els fenòmens visibles eren considerats com a manifestacions del poder diví i que aquest poder era subdividit en deïtats que actuaven contínuament sobre el món dels homes i podien ser dissuadits o persuadits a favor dels afers humans. Roma va ser fundada al territori etrusc. Encara que hi ha fonts que indiquen que Campània i Laci també eren regions etrusques, els historiadors consideraven que Roma era la frontera del territori etrusc. Prop del centre etrusc de Viterbo, una ciutadella etrusca avui dia coneguda com a Acquarossa va ser destruïda el 500 aC. i mai no va ser reconstruïda, la qual cosa va preservar les estructures de les construccions d'aleshores, excavades amb el suport de l'Institut Suec.
[edita] Magna Grècia
- Article principal: Magna Grècia
Durant els segles VIII i VII aC. es van establir colònies gregues a Sicília i la regió sud de la península itàlica. Durant l'alta edat mitjana, després de la Guerra Gòtica que seria molt destructiva, noves onades de grecs bizantins s'hi van establir, provinents de Grècia i l'Àsia Menor, fins l'arribada dels llombards i normands. Els bizantins van trobar a l'Itàlia del Sud un poble amb un arrel cultural similar, els pobles de parla grega, eredi ellenofoni de Magna Grècia.
[edita] Romans
- Article principal: Itàlia romana
- Vegeu també: Imperi Romà
D'acord a la llegenda, Roma va ser fundada el 753 aC. per Ròmul i Rem, i va ser governada per set reis. Amb el pas del temps, Roma va començar a expandir el seu territori, derrotant als seus veïns.
Itàlia, sota la República Romana i després sota l'Imperi Romà abastava tota la península italiana, des del Rubicó a Calàbria. Durant la república, però, Itàlia no era una província, sinó el territori de la ciutat de Roma i per tant, tenia un estatus especial; per exemple, els comandants militars no podien portar els seus exèrcits dintre d'Itàlia; quan Juli Cèsar va creuar el Rubicó, va marcar el començament de la guerra civil.
La província d'Itàlia va ser privilegiada sota el govern d'August i els seus hereus, amb la construcció de molts edificis i estructures públiques, i una densa xarxa de carreteres. L'economia italiana va prosperar: l'agricultura, l'artesania i la indústria van créixer considerablement, permetent l'exportació de bens cap a altres províncies. La població també va créixer: August va ordenar que es realitzessin tres censos per registrar la presència de homes ciutadans. Hi havia 4.063.000 el 28 aC., 4.233.000 el 8 aC. i 4.937.000 el 14 dC. Incloent les dones i els nens, la població total d'Itàlia al començament del segle I era de 10 milions.
Després de la mort de l'emperador Teodosi I, Itàlia va formar part de l'Imperi Romà d'Occident. Després van començar les invasions barbàriques i la capital es va traslladar de Mediolanum (Milà) a Ràvena. El 476 amb la mort de Ròmul August i el retorn de les insígnies imperials a Constantinoble, l'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer; per pocs anys Itàlia va romandre unificada sota el govern d'Odoacre, però després va ser dividida en diversos regnes, i no s'unificaria sinó 13 segles després.
[edita] Edat mitjana
- Article principal: Regne d'Itàlia
Després de la invasió llombarda, els papes van subjectar-se nominalment a l'emperador oriental, però, en rebre poc suport de Constantinoble, van prendre el paper de caps d'estat per als ciutadans, proveint-los amb els serveis essencials (aliments pels necessitats) i protegint Roma de les incursions llombardes. D'aquesta manera, els papes van començar a construir un estat independent. El 751 els llombards van prendre Ràvena, la qual cosa va acabar amb la presència bizantina a Itàlia (encara que algunes ciutats costaneres i altres àrees del sud d'Itàlia van romandre sota el control bizantí fins al segle XI). Amb noves ofensives llombardes el papat va apel·lar als francs, demanant-los suport. El 756 les forces franques van derrotar als llombards i van donar al papat l'autoritat legal sobre tota la regió central d'Itàlia, creant així els estats papals.
L'era de Carlemany va ser un període d'estabilitat per a Itàlia, encara que la regió era generalment dominada pels interessos dels estrangers. El segle XI va representar la fi del període més fosc de l'edat mitjana. El comerç va augmentar a poc a poc, especialment el comerç marítim, convertint Amalfi, Pisa, Gènova i Venècia en potències econòmiques. El papat va recuperar la seva autoritat, i va lluitar amb l'imperi bizantí en afers eclesiàstics i seculars. El primer episodi seria la querella de les investidures. Durant el segle XII les ciutats italianes que es trobaven sota el Sacre Imperi Romanogermànic van aconseguir autonomia. Així el nord d'Itàlia seria una terra de ciutats-estat independents o gairebé independent fins al segle XIX.
El 1155 l'emperador bizantí Manuel I Commeno va intentar envair el sud d'Itàlia. L'emperador va enviar els seus generals Miquel Palaeologus i Joan Ducas amb les tropes bizantines i grans quantitats d'or per envair Pulla. No obstant, la invasió s'aturaria aviat. El 1158 l'exèrcit bizantí va abandonar Itàlia.
[edita] Renaixement
Per a la baixa edat mitjana, el centre i sud d'Itàlia, abans el centre econòmic de l'Imperi Romà, era molt més pobre que el nord. Roma era una ciutat en ruïnes, i els estats papals eren una regió administrada indirectament amb poca llei i ordre. Parcialment, a causa d'això, el papat s'havia mogut a Avinyó, França. Nàpols, Sicília i Sardenya havien estat sota el domini estranger per molt temps. Les rutes comercials italianes que abastaven la mar mediterrània i més enllà serien els conductors de cultura i coneixement. Les ciutats-estat del nord d'Itàlia es van expandir durant aquest període i van aconseguir més poder per ser independents de facto del Sacre Imperi Romano-Germànic.
El renaixement italià va ser la fase inicial del Renaixement europeu, un període de grans canvis i assoliments culturals a Europa que començaria el segle XIV i culminaria al voltant del 1600, i marcant la transició entre l'Edat mitjana i l'Edat moderna a Europa. Encara que iniciaria a principis del segle XIV amb el patronatge a la literatura, molts aspectes de la cultura italiana i de la societat d'aleshores continuaven essent medievals; el renaixement s'estendria a totes les àrees amb el canvi de segle. Aquest seria un període d'interès renovat en la cultura de l'antiguitat clàssica. Aquests canvis, encara que molt significatius, es concentraven en l'elit de la població; les vides de la majoria de la població, encara rural, no havien canviat des de l'edat mitjana.
El renaixement italià va començar a la Toscana, a les ciutats de Florència i Siena. Després va tenir un impacte significatiu a Roma, la qual seria reconstruïda pels papes renaixentistes del segle XVI. Les idees del renaixement es van estendre a la resta d'Europa. El renaixement italià es més conegut pels seus assoliments culturals, que inclouen les obres de Francesco Petrarca, Castiglione i Nicolau Maquiavel en la literatura; Michelangelo Buonarroti i Leonardo da Vinci en la pintura, i les grans obres d'arquitectura com el Duomo de la Santa Maria del Fiore i la Basílica de Sant Pere de Roma.
La cultura toscana ràpidament es convertiria en el model per a tots els estats del nord d'Itàlia, i el dialecte toscà va predominar en la regió, especialment en la literatura (que seria la base per a l'italià estàndard modern). El 1447 Francesco Sforza va transformar Milà d'una ciutat medieval en un centre important d'art i educació. Venècia, una de les ciutats més riques atès que controlaven el comerç del mar mediterrani, també es va convertir en el centre de la cultura renaixentista.
Una sèrie d'invasions estrangeres conegudes com les guerres italianes van començar el 1494 amb la invasió francesa que devastaria el nord d'Itàlia, i va acabar amb la independència de moltes de les ciutats-estat. Una altra invasió ocorreria el 6 de maig, 1527 en què les tropes espanyoles i alemanyes van saquejar Roma.
[edita] Dominació estrangera
A principis del segle XVI els estats de la península italiana van començar a patir els efectes d'una crisi econòmica, atès que el comerç es va començar a realitzar per l'oceà Atlàntic i no a traves del mar mediterrani. Atès que Itàlia no estava unificada políticament, la majoria dels dèbils i petits estats italians van ser derrotats per les forces estrangeres (principalment Espanya), i altres van ser annexats (Milà i Nàpols), i encara d'altres van veure el seu poder i influència molt reduïdes (Venècia i Florència). El papat va perdre la majoria de la seva influència per les derrotes militars i per la Reforma Protestant.
Per a prevenir l'expansió del protestantisme l'Església catòlica va aprovar les guerres de l'emperador Carles V (Carles I a Espanya) i dels seus successors, i va començar la Contrareforma, per mitjà de la qual va establir un control estricte sobre la vida intel·lectual dels països catòlics
El 1494 Carles VIII de França va envair Itàlia sense cap mena d'oposició. Carles va entrar a Nàpols el 22 de febrer, 1495 i va ser coronat el 12 de maig. El novembre els seus exèrcits van entrar a Florència al mateix temps que una revolució havia expulsat Piero de Medici. el 1495, Ferran II de Nàpols, fill d'Alfonso II va començar l'adquisició espanyola de Nàpols amb el suport d'una flota i tropes de Venècia sota el comandament de Gonzalo de Córdoba.
Les Guerres Italianes van tenir com a resultat l'hegemonia del poder espanyol sobre Itàlia. Encara que molts estats, com ara Venècia, no van pertànyer a la corona espanyola, l'Itàlia va dependre d'Espanya per rebre protecció de les agressions externes. El control d'Espanya va ser reemplaçat amb l'hegemonia austríaca el segle XVIII llevat d'alguns pocs estats que van romandre sota el control espanyol.
Els segles XVII i XVIII va ser un període de pau relativa a Itàlia. No obstant, l'economia italiana s'estancaria a causa del declivi de les rutes de comerç del mediterrani; i al començament del segle XVIII l'economia va entrar a una recessió. En aquest segle Itàlia deixaria de ser el centre cultural d'Europa. La península no va ser influenciada per la Reforma, i va realitzar menys contribucions a la Il·lustració que no pas França i la Gran Bretanya.
[edita] Unificació i monarquia
Políticament, però, l'Itàlia del segle XVIII estava sota les mateixes condicions que el segle XVI, la diferència principal era que Àustria havia reemplaçat Espanya coma força estrangera dominant, i que els ducs de Saboia (una regió muntanyenca entre Itàlia i França) s'havien convertit en reis de Sardenya incrementant llurs possessions italianes, que incloïen a més de Sardenya la regió nord-oest de Piemont. La situació va canviar quan els exèrcits francesos encapçalats per Napoleó, el 1796 van envair Itàlia; encara que els estats que s'havien creat eren estats satèl·lits de França. Irònicament, això va produir un moviment nacionalista. La República Cisalpina es va convertir en la República Italiana el 1802 sota la presidència de Napoleó.
El Congrés de Viena, el 1814 va restaurar la situació com era el 1795, dividint Itàlia entre Àustria (la regió nord-est i Llombardia) el Regne de Sardenya, el Regne de les Dues Sicílies (la regió del sud i la Sicília), la Toscana, els estats papals i altres estats menors al centre. Durant el segle XIX el sentiment nacionalista es va consolidar i a poc a poc, entre guerres i expedicions, es van unificar els diversos estats de la península.
Itàlia esdevindria un estat el 17 de març, 1861, data en què la majoria dels estats de la península es van unificar sota el govern del rei Victor Emanuel II de la dinastia de Saboia, la qual governava originalment sobre Piemont. Els arquitectes de la unificació italiana van ser el comte Camillo Benso di Cavour, el primer ministre del rei Victor Emanuel, i Giuseppe Garibaldi, un general i heroi nacional. Roma va romandre sota el control papal una dècada més fins al 20 de setembre, 1870, data final de la unificació italiana.
Al començament de la Primera Guerra Mundial Itàlia es va declarar neutral. No obstant els imperis centrals i la Triple Entente van intentar que Itàlia se'ls unís, i l'abril, 1915 el govern italià va acordar declarar la guerra a l'Imperi austrohongarès a canvi de diversos territoris (Trento, Trieste, Ístria i part de Dalmàcia).
[edita] Mussolini
En el període d'entreguerres, els treballadors italians van participar de llargues vagues per a demanar més drets i millors condicions laborals. Alguns, inspirats per la Revolució Russa, van prendre el control de les fàbriques, molins, hisendes i altres llocs de treball. Els liberals, que temien una revolució socialista, van donar el seu consentiment al petit Partit Nacional Feixista, encapçalat per Benito Mussolini, les reaccions violentes del qual contra les vagues van ser comparades amb les reaccions relativament moderades del govern. Després d'alguns anys de lluita, l'octubre de 1922 els feixistes van intentar un cop d'estat (la Marcia su Roma, "Marxa sobre Roma"). Les forces feixistes eren molt més inferiors, però, el rei va ordenar que l'exèrcit no intervingués, formant una aliança amb Mussolini, i va convèncer el partit liberal d'aprovar el govern feixista. Amb el pas dels anys, Mussolini, que seria conegut com Il duce, el líder o comandant, va eliminar tots els partits polítics (incloent-hi els liberals) i va restringir les llibertats personals sota el pretext de prevenció d'una revolució.
El 1929 Mussolini va signar els Pactes de Laterà amb l'Església Catòlica Romana (amb la qual Itàlia havia estat en conflicte des de l'annexió de Roma el 1870), la qual cosa va dur a la formació de l'estat independent de la ciutat del Vaticà. La situació amb França i el Regne Unit era amigable, però, el 1935 Itàlia va envair Etiòpia malgrat llur oposició, i va començar a establir relacions amb el partit nazi de Hitler, i amb el temps, part de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial. Els aliats van envair Sicília el 1943, i gradualment, van marxar cap al nord. Després de la fi de la guerra, el 2 de juny, 1946 es va realitzar un referèndum sobre la monarquia, la qual seria abolida, i es va establir el govern republicà amb l'adopció d'una nova constitució el 1 de gener, 1948.
[edita] La República Italiana
Després d'un tractat de pau el 1947, es van realitzar petits ajustaments a les fronteres d'Itàlia amb França i Jugoslavia. L'àrea envoltant Trieste va ser declarada territori lliure. Durant la dècada de 1950 Itàlia es va convertir en membre de la NATO i un aliat dels Estats Units, per mitjà del qual l'economia italiana rebria el suport per reavivar l'economia sota el Pla Marshall.
Aquest període va ser conegut com gli anni di piombo, "els anys del plom" atès l'onada de bombardejos, atribuïts a l'extrema dreta, l'extrema esquerra i a les accions del servei secret. El bombardeig de Piazza Fontana al centre de Milà, el 12 de desembre, 1969 va marcar el començament d'aquest període violent. La policia va arrestar 4.000 persones dels cercles d'esquerra, entre d'ells, Giuseppe Pinelli, un anarquista que seria acusat del bombardeig. El desembre de 1970 es va produir un fallit cop d'estat, el Golpe Borghese. El demòcrata cristià Aldo Moro va ser assassinat el maig, 1978 per les Brigedes Rojes, un grup militant d'esquerra encapçalat per Mario Moretti.
Durant la dècada de 1980 per primera vegada, dos períodes de govern van ser encapçalats per un republicà i un socialista, enlloc d'un membre del Partit Demòcrata Cristià. Des de 1992 a 1997 Itàlia va enfrontar diversos reptes, atès que els ciutadans, decebuts de la paràlisi política, el deute massiu, la corrupció i el crim organitzat, demanaven reformes polítiques i econòmiques radicals. El 1994 Sivlio Berlusconi, líder d'una coalició que incloïa dos partits d'extrema dreta, va ser electe primer ministre.
