Oceà Índic

De Viquipèdia

L'oceà Índic

L'oceà Índic és la tercera massa d'aigua més gran del món, i cobreix aproximadament el 20% de la superfície de la Terra. Està limitat al nord pel sud de l'Àsia, a l'oest per la península Aràbiga i l'Àfrica, a l'est per la península de Malacca, les illes de la Sonda i Austràlia, i al sud per l'Antàrtida. Està separada de l'oceà Atlàntic pel meridià 20 graus est, al sud de l'Àfrica, i de l'oceà Pacífic pel meridià 147 graus est. El punt més septentrional de l'oceà Índic és situat aproximadament als 30 graus nord de latitud, al golf Pèrsic. L'oceà fa aproximadament 10.000 km d'ample entre les puntes meridionals de l'Àfrica i d'Austràlia; la seva àrea és de 73.556.000 km², incloent-hi la mar Roja i el golf Pèrsic. El volum de l'oceà s'estima en 292.131.000 km. Petites illes en puntegen les vores continentals. Els estats independents de l'Índic són Madagascar (abans República Malgaixa), la quarta illa més gran del món; les Comores, les Seychelles, les Maldives, Maurici i Sri Lanka. Indonèsia el voreja. La importància de l'oceà com a ruta de trànsit entre Àsia i Àfrica n'ha fet un focus de conflictes. A causa de la seva extensió, de tota manera, cap nació l'ha dominat amb èxit fins a l'inici del segle XIX, quan Anglaterra en controlava la majoria de la terra perimetral.

Taula de continguts

1 Medi físic
- 1.1 Clima
- 1.2 Hidrologia
2 Economia
3 Història
4 Bibliografia
5 Comentari
6 Dades

[edita] Medi físic

Batimetria

Les plaques africanes, índiques i antàrtiques convergeixen a l'oceà Índic. Els seus contactes estan marcats per branques de la dorsal central oceànica, que forma una Y invertida, amb l'arrel que va cap al sud des del límit de la plataforma continental a prop de Mumbai, a l'Índia. Les conques est, oest i sud estan subdividides en conques més petites per serralades submarines. Les plataformes continentals són estretes, d'uns 200 km d'amplada de mitjana. Una excepció n'és la costa oest d'Austràlia, on l'amplada de la plataforma excedeix els 1.000 km. La profunditat mitjana de l'oceà és de 3.890 m. El seu punt més profund, la fossa de Java, es troba a uns 7.450 m. Al nord dels 50 graus de latitud sud, el 86% de la conca és coberta de sediments pelàgics, la majoria fets de globigerina. El restant 14% està entapissat de capes de sediments terrígens. Els sediments glacials dominen les latituds meridionals extremes.

[edita] Clima

El clima al nord de l'equador està afectat per un sistema de vents monsònics. Vents forts del nord-est hi bufen d'octubre a abril; de maig a octubre dominen els vents sud i oest. A la mar d'Aràbia els violents monsons porten pluja al subcontinent indi. A l'hemisferi sud, els vents són generalment més suaus, però les tempestes d'estiu a prop de Maurici poden ser fortes. Quan els monsons canvien, els ciclons poden colpejar de vegades les costes de la mar d'Aràbia i del golf de Bengala.

[edita] Hidrologia

Entre els pocs grans rius que flueixen a l'Índic trobem el Zambesi, el Shatt-al-Arab (format per la unió del Tigris i l'Eufrates), l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra i l'Irauadi. Els corrents marítims estan molt influenciats pels monsons. Els corrents dominants són dos: un a l'hemisferi nord, que es mou en el sentit de les agulles del rellotge, i un altre al sud de l'equador que gira en sentit contrari. Durant el monsó d'hivern, de tota manera, els corrents del nord canvien de direcció. La circulació en aigües profundes està controlada principalment pels fluxos de l'oceà Atlàntic, la mar Roja i els corrents antàrtics. Al nord dels 20 graus de latitud sud la temperatura mínima superficial és de 22ºC, i supera els 28ºC cap a l'est. Al sud dels 40 graus de latitud sud, les temperatures baixen ràpidament. La salinitat superficial de l'aigua va de 32 a 37 parts per 1.000; la més alta té lloc a la mar d'Aràbia i en un cinturó entre el sud de l'Àfrica i el sud-oest d'Austràlia. Es troben icebergs al llarg de tot l'any a uns 65 graus de latitud sud. El límit nord dels icebergs és d'uns 45 graus de latitud sud.

[edita] Economia

La calor de l'oceà Índic manté la producció de plancton baixa, excepte al llarg dels límits septentrionals i en alguns punts concrets; la vida marina hi és, doncs, limitada. La pesca està limitada als nivells de subsistència. La funció econòmica més important és el transport de mercaderies. Els europeus, seguint els antics exploradors, arribaven a l'orient i en tornaven amb sedes, estores, te i espècies. L'oceà Índic també és important pel transport de petroli des del sud-est asiàtic fins als països occidentals. El petroli és el recurs més significant de la regió, i s'extreu principalment del golf Pèrsic.

[edita] Història

Les civilitzacions més antigues, a les valls del Nil, l'Eufrates, el Tigris i l'Indus, al sud-est d'Àsia, s'han desenvolupat a prop de l'Índic. Durant la primera dinastia d'Egipte (aprox. 3000 aC), es van enviar alguns mariners a aquestes aigües, que viatjaren cap a la regió del Punt. Els vaixells que en tornaven duien or i esclaus. Els fenicis del tercer mil·lenni abans de Crist segurament també hi van arribar, però no hi van establir cap assentament. Els grecs i romans també en sabien alguna cosa, de l'oceà (Indicus Oceanus); l'autor desconegut del Periple per la mar Eritrea descriu ports i les costes de l'Àfrica i l'Índia al voltant del segle II després de Crist: L'Oceà tenia tres golfs principals: El sinus Perimulicitis (Golf de Siam), seguit per el Quersonès Auric (Chersonesis Aurea) que era probablement la península Malaia a la part dels estrets de la seva zona meridional; i el Sinus Gangetious, o Golf de Bengala.

Els indonesis van creuar l'Índic per a establir-se a Madagascar. Es creu que Marco Polo (c. 1254-1324) va tornar de l'Extrem Orient per l'estret de Malacca. Les expedicions xineses d'exploració van arribar a l'est d'Àfrica cap al segle XV, però els mercaders àrabs van dominar el comerç a l'Índic abans que Vasco da Gama doblés el cap de Bona Esperança el 1497 i després navegués cap a l'Índia, amb què es convertia en el primer europeu que va fer-ho. Els pobles antics que vivien a la vora de l'oceà van intentar controlar les seves rutes comercials, infructuosament. Portugal va intentar assolir-ne el domini durant més d'un segle, fins que el va perdre a mitjan segle XVII. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602-1798) va cercar el control del comerç amb l'orient per l'oceà Índic. França i Anglaterra van establir companyies de comerç en aquesta àrea, que Anglaterra va arribar a dominar cap al 1815.

L'obertura del canal de Suez, el 1869, va reviure l'interès europeu per l'orient, però cap nació en va aconseguir el domini del comerç. Des de la Segona Guerra Mundial el Regne Unit s'ha retirat de la regió, on ha estat parcialment substituït per l'Índia, l'antiga Unió Soviètica i els Estats Units. Els països en vies de desenvolupament que voregen l'oceà, de tota manera, volen que sigui una "zona de pau" amb vies de navegació d'ús lliure.

[edita] Bibliografia

Braun, D., The Indian Ocean (1983)
Chandra, S., ed., The Indian Ocean (1987)
Chaudhuri, K. N., Trade and Civilization in the Indian Ocean (1985)
Cousteau, Jacques-Yves, and Diole, Philippe, Life and Death in a Coral Sea (1971)
Cubitt, Gerald, Islands of the Indian Ocean (1975)
Das Gupta, A., and Pearson, M.N., India and the Indian Ocean (1987)
Dowdy, W. L., and Trood, R., eds., The Indian Ocean (1985)
Kerr, A., ed., Resources and Development in the Indian Ocean Region (1981)
Nairn, A. E., and Stehli, F. G., eds., The Ocean Basins and Margins, Vol. 6: The Indian Ocean (1982)
Ostheimer, John M., ed., The Politics of the Western Indian Ocean Islands (1975)
Toussaint, Auguste, The History of the Indian Ocean, trans. by June Guicharnaud (1966).

[edita] Comentari

Una decisió de l'any 2000 de l'Organització Hidrogràfica Internacional delimita un cinquè oceà, l'oceà Antàrtic, a partir de les parts més meridionals de l'Atlàntic, de l'Índic i del Pacífic. El nou oceà s'estendria des de les costes de l'Antàrtida al nord del 60 graus de latitud sud, coincidint amb el límit del Tractat Antàrtic.