Oceà Pacífic

De Viquipèdia

Oceà Pacífic

L'oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cobreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'estén uns 15.500 km des del mar de Bering, al nord de l'Àrtic, fins als marges gelats de l'Antàrtida (el mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O aproximadament a 5 graus de latitud Nord, on s'estén per uns 19.800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit occidental de l'oceà es situa sovint a l'estret de Malacca. El punt de més fondària de la superfície terrestre, la fossa de les Mariannes, està ubicat al Pacífic.

El Pacífic conté unes 25.000 illes, més que tota la resta d'oceans junts, la majoria de les quals es troben al sud de l'equador.

Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de Cèlebes, mar del Corall, Mar de la Xina Oriental, mar del Japó, mar de Sulu, Mar de Tasmània i la mar Groga. L'estret de Malacca uneix l'oceà Pacífic i l'Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. Aquests dos oceans també estan units pel canal de Panamà a l'Amèrica Central.

L'explorador portuguès Fernando de Magallanes va batejar l'oceà amb el nom de Pacífic, és a dir, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. Per descomptat, el Pacífic no està sempre en calma; a les illes del Pacífic hi ha molts tifons i huracans, i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els tsunamis, deguts a terratrèmols submarins han devastat moltes illes i han escombrat pobles sencers.

[edita] Fons oceànic

A la conca del Pacífic, el fons de l'oceà és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4.270 metres. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com a grups d'illes, com les Illes Salomó i Nova Zelanda, i fosses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les fosses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental.

Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent.

Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida immensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argiles roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrigens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

[edita] Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees.

La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar de Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud.

El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Corrent Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

[edita] Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equador, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius.

La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sud-oest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronèsia oriental.

[edita] Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamtxatka, les Illes Kurils, Japó, les Mariannes, les Salomó, i Nova Zelanda.

La discontinuïtat continua cap al nord-est al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sud-Amèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonèsia, les Filipines, el Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita.

En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de fosses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el vulcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

[edita] Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sud-est es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, estenent-se del sud-est asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, illes Marqueses, illes Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de la Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sud-oest del Pacífic estan les illes de la Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de la Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, atol i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda i les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic, i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan illa de Bougainville, Hawaii i les illes Salomó.

El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nord-est d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall, anomenada makatea. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

[edita] Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegants d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Salomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmània el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic.

L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà.

Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Mariannes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units.

L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està temperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Fòrum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

[edita] Bibliografia

Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
Cameron, I., Lost Paradise (1987)
Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986).