Canal de Panamà
De Viquipèdia
|
||||
|---|---|---|---|---|
 |
||||
| Llargada | 76,9 km | |||
| Classe | ||||
| Construcció | 1878-1914 | |||
| Posada en servei | 1914 | |||
| Desnivell | 26 m | |||
| Nombre de rescloses | 6 | |||
| De | Oceà Pacífic | |||
| a | Oceà atlàntic | |||
| Territoris | Panamà | |||
| Hidrologia - Canal | ||||
El canal de Panamà, inaugurat el 15 d'agost de 1914, amb la seva singular ubicació en el punt més estret entre l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic, ha tingut un efecte d'amplies projeccions en escurçar la distància i el temps de comunicació marítima, i ha produit avenços econòmics i comercials al llarg de gairebé tot el segle XX.
[edita] Introducció
El Canal ha influit considerablement sobre els patrons del comerç mundial, ha impulsat el creixement en països desenvolupats i ha donat a moltes àrees allunyades del món l'embranzida bàsica que necessiten per a la seua expansió econòmica, en haver proporcionat una via curta de trànsit i d'un cost relativament baix entre els dos grans oceans. Per exemple, un vaixell carboner que ix de la costa oriental dels Estats Units d'Amèrica en direcció al Japó per mitjà del Canal de Panamà estalvia prop de 4.830 quilòmetres en comparació de la Títol de l'enllaçruta marítima alternativa més curta; un vaixell bananer que ix d'Equador en direcció a l'Europa s'estalvia una distància de prop de 8.050 km.
En gran part, el trànsit envers el Canal es mobilitza entre la costa oriental dels EUA i l'Extrem Orient, mentre que el trànsit entre Europa i la costa occidental dels EUA i Canadà constitueixen la segona ruta principal del comerç de la via marítima. No obstant això, altres regions i països, com els països d'Amèrica Central o de Sudamèrica, depenen proporcionalment molt més d'aquesta artèria per a promoure el seu desenvolupament econòmic i incrementar-hi el comerç.
Des de la seua obertura el 15 d'agost de 1914, el Canal ha proporcionat un servei de trànsit de qualitat a més de 700.000 vaixells. Tot i que en anys recents hi ha hagut un creixement en el nombre i la grandària dels vaixells que hi transiten, el temps total de permanència d'un vaixell en aigües del Canal segueix sent poc menys de 24 hores. Cada any es destinen prop de deu milions de dòlars als programes d'ensinistrament per a preparar als panamenys per al funcionament i manteniment del Canal.
La República de Panamà assumí la responsabilitat completa de l'administració, el funcionament i el manteniment del Canal el 31 de desembre de 1999 (vegeu Tractat de Torrijos-Carter). Panamà exerceix les seues funcions mitjançant una entitat governamental, anomenada Autoritat del Canal de Panamà (ACP), creada per la Constitució Política de la República de Panamà.
Segons les lleis panamenyes, el Canal de Panamà constitueix un patrimoni inalienable de Panamà, per la qual cosa no pot ser venut, ni cedit, ni hipotecat, ni gravat o alienat de cap altra manera. El règim jurídic que s'establí per a l'ACP té l'objectiu de preservar les condicions mínimes que fan del Canal de Panamà una empresa al servei pacífic i ininterromput de la comunitat marítima i del comerç internacional.
[edita] Història
El 1502, Cristòfol Colom arribà a l'Istme de Panamà i, anys més tard, el 1510, Espanya hi inicià la colonització. Ja en el segle XVI s'hi veien els avantatges en cas de comptar amb una ruta que travessara Panamà i, el 1534, el rei Carles I de Castella ordenà els primers estudis topogràfics per a la construcció d'un canal per una secció de l'istme de 80 quilòmetres d'ample. No obstant això, la construcció d'aquest canal estiguè per sobre de la capacitat humana i la tecnologia de l'època, i la situació política a Europa no ho facilitava.
La proposta fou suggerida una altra vegada pel científic alemany Alexander von Humboldt, i el 1819 el govern espanyol autoritzà la construcció d'un canal i la creació d'una companyia per a comprar-ho. El 1878 la companyia hi obtingué el permís per part del govern colombià, que aleshores hi controlava el territori. Les dificultats per a "excavar" envers d'una gran quantitat de terra forçà prompte a la companyia a renunciar-ne.
Així, abans de la construcció del Canal de Panamà, la ruta més ràpida en vaixell des de Nova York fins a Califòrnia era pel Cap d'Hornos, a Sudamèrica, que resultava ser llarga i perillosa. Després de l'èxit del Canal de Suez en Egipte, els francesos estaven convençuts que aconseguirien conectar altres oceans amb no gaire entrebancs. Així, el primer esforç per portar a terme la construcció del Canal fou realitzat pels francesos al segle XIX. En l'any 1878 se signà un contracte entre la Nova Magrana i el ciutadà francès Lucién Napoleone Bonaparte Wyse, per a la construcció d'un canal per Panamà; després aquest contracte fou traspassat a la companyia Universal del Canal Interoceánico, sota l'administració de Ferdinand de Lesseps. El poble francès protegí l'obra i els treballs s'iniciaren en 1882.
No obstant això, cinc anys més tard els treballs se suspengueren i la companyia es declarà en fallida. Hi havia una gran diferència entre excavar sorra a una àrea seca i planera que fer-ho removent grans quantitats de pedres en un mitjà de flora tropical. De fet, hi hagueren grans ensorrades de fang, i altes taxes de mortalitat a causa de la malària, de febre groga, i d'altres malalties tropicals, les dificultats dels quals forçaren als francesos a abandonar el projecte, en un episodi que es conegué com a "Escàndols de Panamà".
El president estadounidenc Theodore Roosevelt estava convençut que els EUA podien acabar el projecte, i reconeguè que un eventual control estadounidenc del trànsit des de l'Atlàntic al Pacífic, i viceversa, seria d'una importància militar i econòmica considerable. El Panamà ençà formava part de Colòmbia, de manera que Roosevelt començà les negociacions amb els colombians per a aconseguir el permís necessari. A l'any 1903, mitjançant el Tractat Hay-Herran fou signat per ambdues parts, però el Senat colombià no el ratificà. En què aleshores fou, i encara ho és hui dia, una decissió polèmica, Roosevelt donà entendre als rebeldes panamenys que, si es rebelaven contra Colòmbia, la marina militar estadounidenc donaria suport la causa d'independència panamenya. Pensat i fet, Panamà acabà per proclamar la seua independència el 3 de novembre de 1903, i la nau USS Nashville, en aigües panamenyes, impedí qualsevol intervenció colombiana.
Quan escomençaren les lluites, Roosevelt ordenà a la Marina situar naus de guerra prop de la costa panamenya per a "exercicis d'entrenament". Alguns argumenten que la por d'una guerra contra els EUA obligà els colombians evitar prendre una oposició ferma contra aquest moviment d'independència. Els panamenys tornaren el favor a Roosevelt donant permís als Estats Units pel control de la Zona del Canal de Panamà el 23 de febrer de 1904 per 10 milions de dòlars, tal com estava previst al Tractat Hay-Bunau-Varilla, signat el 18 de novembre de 1903.
El primer èxit dels Estats Units fou eliminar la febre groga que abans feia morir els treballadors. Basat en les investigacions del metge cubà Juan Carlos Finlay, Walter Reed havia descobert a Cuba, durant la Guerra Hispano-Americana, que la malaltia era transmitida per mosquits. Així, vint mil treballadors francesos havien mort per la malaltia; contràriament, les noves mesures sanitàries introduïdes pel Dr. William C. Gorgas eliminaren la febre groga en 1905 i milloraren les condicions higièniques i laborals.
El primer cap d'enginyeria del projecte fou John Findlay Wallace. Perseguit per les malalties i per una mala organització, el seu treball no fou gaire bó, i acabà per dimitir-ne un any després. El segon cap d'enginyeria, John Stevens, construí la major part de la infrastructura necessària per a la construcció del canal, incloent la construcció de cases per als treballadors, una construcció de xarxes ferroviàries del Panamà per a facilitar el transportament de càrrega pesada i el projecte d'un mètode eficient de removiment de les restes d'excavació per tren. El coronel George Washington Goethals el substituí en 1907 com el darrer cap d'enginyeria.
Lesseps insistia llavors en projectar un canal a nivell del mar, però els enginyers francesos no trobaven una solució al problema que causava el riu Chagres, que travessava la línia del canal diverses vegades. A més a més, en aquest riu sovint s'hi esdevenien grans inundacions a l'època de les pluges, i un canal al nivell del mar comportaria el seu drenatge total. Stevens trià finalment un sistema de canal per rescloses al seu projecte, i Goethals controlà la seua construcció al Chagres omplint-lo de terra, formant un llac artificial a Gatún. Aquest llac no tan sols proveïa aigua i energia hidroelèctrica per a operar les rescloses, sinò que també constituia un "pont d'aigua" que cobria un terç de la distància envers l'istme. Sota la direcció de Goethals, es dividí el treball d'enginyeria del canal en la construcció de preses, rescloses i llacs en ambdós costats, i un gran treball d'excavació envers de la falla continental a Culebra, hui coneguda com a Falla de Gaillard. Tot i haver fet un canal amb un sistema de recloses, el volumen final excavat fou de gairebé quatre voltes el valor estimat inicialment per Lesseps.
El president estadounidenc Woodrow Wilson accionà el botó d'explosió per a iniciar la construcció del dic de Gamboa el 10 d'octubre de 1913, completant d'aquesta manera la construcció del canal. Diversos treballadors de les Índies Occidentals treballaren pel canal, i la seua mortalitat oficial se xifra en el nombre de 5.609 morts.
Quan el canal entrà en activitat el 15 d'agost de 1914, era una maravella tecnològica. Una complexa sèrie de recloses hi permitia el trànsit de les millors naus. El canal fou un triomf estratègig i militar important per als Estats Units, i revolucionaren les pautes del transport marítim.
Així, els EUA fèren servir el canal durant la Segona Guerra Mundial per a revitalitzar la seua flota devastada a l'Oceà Pacífic. Algunes de les millors naus que els EUA hagueren d'enviar pel canal foren portaavions, en particular l'Essex, els quals eren tan llargs que, malgrat que les rescloses podien dur-los, s'hagueren de treure els postes de llum que es trobaven a la vora del canal perquè hi pogueren passar. Les naus més llargues que poden travessar el canal es coneixen com a Panamax. Un vaixell Panamax té com a màxim les dimensions següents: 294,1 m de llarg, 32,3 m d'amplada i 12 m de calat.
El canal i la Zona del Canal de Panamà foren administrats pels Estats Units fins al 1999, quan el control fou traspassat a la República de Panamà, com estava previst al Tractat de Torrijos-Carter, signat el 7 de setembre de 1977, en el qual el president estadounidenc Jimmy Carter cedeix a les reclamacions del control dels panamenys. El tractat preveia un trànsit gradualment major sota control dels panamenys, que finalitzà cap al control total per part del Panamà el 31 de desembre de 1999.
