Equador

De Viquipèdia

República del Ecuador

(Bandera) (Escut)
Lema nacional: La Paz y el Bienestar, la Gloria y el Triunfo (Espanyol: La Pau i el Benestar, la glòria i el triomf)
Idiomes oficials	Espanyol
Capital	Quito 00,15° S -78,35° W
Ciutat més gran	Guayaquil
Govern President Vicepresident	República Rafael Correa Lenin Moreno
Superfície  - Total  - Aigua (%)	256.370 km² (80è) 8,8%
Població  - Estimació 2006  - Cens 2001  - Densitat	13.547.410 (66è) 12.156.608 47,4 hab/km² (124è)
Moneda	dòlar nord-americà1 (USD)
Fus horari  - Estiu (DST)	diversos (UTC-5 a -6) No (UTC-)
Independència  - Declarada	d'Espanya 25 de maig de 1822
Himne nacional	Salve, oh Patria!
Domini internet	.ec
Codi telefònic	+593
Gentilici	equatorià, equatoriana
1 Sucre fins al 2000

La República de l'Equador és un estat de l'Amèrica del Sud. Limita a l'oest amb l'oceà Pacífic, al nord amb Colòmbia i a l'est i al sud amb el Perú; també pertanyen a l'Equador les illes Galápagos, situades uns 1.000 km a l'oest de la costa.

Taula de continguts 1 Història 2 Política 3 Subdivisió administrativa 4 Geografia 5 Emigració 6 Economia 7 Demografia 8 Cultura 9 Vegeu també 10 Enllaços externs

[edita] Història

• Vegeu també l'article principal sobre Història de l'Equador

El territori del que avui es coneix com l'Equador fou habitat per diverses cultures des d'uns 15.000 anys a.C., i potser fins i tot des d'uns 30.000 anys. El període prehistòric (anterior a l'arribada dels conquistadors espanyols) s'acostuma a dividir en quatre grans etapes: el període paleoindi (fins uns 3.500 anys a.C.), el període formatiu (del 4500 al 300 a.C.), el període de desenvolupament regional (300 a.C. - 800 d.C.) i el període d'integració (800 - 1534). Entre les cultures més importants de l'època prehistòrica podem destacar la cultura Valdivia (3500 - 1500 a.C.), la cultura Chorrera (900 - 300 a.C.), la cultura de La Tolita (600 a.C. - 400 d.C.) i la cultura Cañari (400 -1532), entre altres.

Poc abans de la conquesta inca es formaren grans confederacions de pobles, com la quitu o caranqui (coneguda posteriorment amb l'equívoc nom de "Regne de Quito") o la cañari. Pels voltants de 1450, l'inca Túpac Yupanqui començà la conquesta del territori equatorià, completada uns 30 anys després. La dominació incaica s'estroncà amb l'arribada dels espanyols, que sobre l'antic territori del "Regne de Quito" crearen la Reial Audiència de Quito, dins del Virregnat del Perú.

El moviment d'independència s'inicià ja al final del segle XVIII, amb els escrits d'Eugenio Espejo i altres il·lustrats. El primer grito d'independència es produí el 10 d'agost de 1809 a Quito, però no fou fins el 24 de maig de 1822, després de la batalla del Pichincha, quan quedà establerta la independència formal de la nova república. Entre aquest any i 1830 l'Equador quedà integrat a la Gran Colòmbia. La nova república independent visqué uns primers anys força inestables, sota el govern del general Juan José Flores i els seus successors. Els darrers anys del segle XIX estan dominats per les grans figures antagòniques de Gabriel García Moreno, conservador, i Eloy Alfaro, progressista.

El segle XX es caracteritza per una certa inestabilitat política (57 presidents des del 1900) i per guerres periòdiques amb el Perú (1941, 1981 i 1995) a causa dels drets sobre grans àrees de territori amazònic i de límits fronterers, segellades amb el tractat de pau de 1998 signat pels presidents Alberto Fujimori i Jamil Mahuad. Els anys 1970 i 1980 veuen una certa estabilitat i prosperitat econòmica gràcies a les primeres grans explotacions petrolieres de la selva amazònica. El 1978, després de la dictadura de Guillermo Rodríguez Lara (El bombita) s'inicia el període democràtic més llarg que ha viscut el país i que dura (si bé de forma inestable en molts casos) fins a l'actualitat.

El final dels anys 1970 i principis de 1980 el país està dirigit per polítics capaços i dinàmics, com Jaime Roldós o Osvaldo Hurtado, però diversos conflictes i divisions polítiques trenquen aquesta tendència. El darrer període està marcat per la crisi dels anys 1990, que ha donat lloc al fenomen migratori més important del país, i a la dolarització de l'economia l'any 2000, que si bé ha aconseguir deturar la inflació, ha abocat una part de la població a la pobresa.

[edita] Política

• Vegeu també l'article principal sobre Política de l'Equador

L'Equador es defineix com una república presidencialista, unitària i democràtica, amb sufragi universal i amb una separació de poders en branques legislativa, executiva i judicial. El sufragi és universal, directe, secret i obligatori.

El president de la república s'escull, juntament amb el vicepresident, per un període de quatre anys i és el màxim representant del poder executiu, promulga les lleis aprovades pel Congrés Nacional i nomena els ministres. La branca legislativa és unicameral i està representada pel Congrés Nacional, que s'escull també per sufragi universal per un període de quatre anys, normalment en la mateixa convocatòria d'eleccions que les eleccions presidencials.

[edita] Subdivisió administrativa

L'Equador està dividit en 22 províncies:

Províncies de l'Equador

Azuay Bolívar Cañar Carchi Chimborazo Cotopaxi El Oro Esmeraldas Galápagos Guayas Imbabura

Loja Los Ríos Manabí Morona-Santiago Napo Orellana Pastaza Pichincha Sucumbíos Tungurahua Zamora-Chinchipe

[edita] Geografia

L'Equador es divideix normalment en quatre regions, distintives geogràficament i culturalment:

• La Costa. La costa del Pacífic és plana amb manglars i de seguida s'aixeca cap a l'est, per formar la serralada dels Andes. Està dominada per les conques dels rius Guayas (al sud) i Esmeraldas (al nord). Hi destaca el port de Guayaquil, la ciutat més gran del país.
• La Sierra. Al centre del país discorren els Andes, amb notables muntanyes i volcans com el Chimborazo (6.267 m), la màxima altitud del país, i el Cotopaxi (5.897 m), el volcà actiu més alt del planeta. A la zona de l'Equador els Andes formen dues serralades paral·lels, separades pel carreró interandí, on es concentra la majoria de població. En aquesta regió es troba la capital, Quito, als peus del volcà Pichincha (4.784 m).
• El Oriente. Els estreps orientals dels Andes hi baixen fins a la conca de l'Amazones. Hi predomina la selva tropical, regada per un bon nombre d'afluents de l'Amazones dels quals destaquen el Napo i el Pastaza.
• Les illes Galápagos. Arxipèlag situat a uns 1.000 km de la costa, en ple oceà Pacífic, famós pel seu paper en la teoria de l'evolució de Darwin.

[edita] Emigració

Desde la crisi econòmica de 1999, es considera que més de 3 milions d'equatorians (20% del total de la població estimada pel 2005) van marxar del país cap a diferents punts del planeta. La majoria es va dirigir cap a els Estats Units, Espanya i Itàlia (cap a aquets tres països en qualitat de mà d'obra). També es va produïr emigració cap a altres països com ara Veneçuela (a la dècada dels 80 i 90), Xile (cap a aquets països van emigrar sobretot metges i científics), Canadà (profesionals tècnics), i minoritàriament i per diverses raons Japó, Bèlgica, Mèxic i el Regne Unit. L'emigració ha continuat durant els primers anys del segle XXI. No es coneix amb exactitud la quanitat d'equatorians que han emigrat, però es calcula que la xifra s'aproxima als 4 milions.

[edita] Economia

L'Equador té nombrosos recursos petroliers i àrees agrícoles molt riques. Atès que les exportacions són productes primaris (petroli, banana, gambes) les fluctuacions en els preus del mercat tenen un impacte considerable en l'economia del país. La indústria està principalment orientada al mercat intern. La situació econòmica es va deteriorar, culminant en una servera crisi econòmica i financera el 1999. Aquesta crisi va ser precipitada per influències externes, com ho van ser els impactes d'El Niño del 1997, la caiguda dels preus del petroli durant els anys 1997-1998, i la inestabilitat global dels mercats emergents el 1998. Tot aquest va causar una caiguda del Producte Intern Brut del 7,3%, una inflació anual del 52,2% i la devaluació de la moneda del 65% el 1999, raons per les quals el país va declarar la cessació dels pagaments del deute extern el any següent.

El 9 de gener, 2000, el president Jamil Mahuad va anunciar la intenció del govern d'adoptar el dòlar nord-americà com la moneda oficial de l'Equador. Després de la renúncia de Mahuad, el nou president Gustavo Naboa va adoptar el dòlar dels Estats Units, i va establir negociacions amb el FMI, iniciant la lenta recuperació del país. Avui, el 50% de la població viu en pobresa, però la taxa d'inflació s'ha estabilitzat al voltant del 2-4% (l'any 2005 fou de 2,1%). El PIB per càpita el 2005 era d'uns 4.300 dòlars, considerablement superior al de 2002, que no arribava a 1.400 dòlars.

Actualment la font d'ingressos principal del país és l'exportació de petroli, la segona és les divises enviades pels emigrants (fet que demostra la importància del fenomen migratori). A continuació es troba l'exportació de plàtan, de flors i de gamba.

[edita] Demografia

Amb uns 13.500.000 d'habitants després del flux migratori del 1999, en què prop de tres milions d'equatorians van abandonar el país amb diferents destinacions a la recerca de treball, l'Equador presenta una estructura demogràfica diversa. Els mestissos representen el grup més nombrós i constitueixen una mica més del 65% de la població actual. Els amerindis, pertanyents a diverses nacionalitats indígenes, són el segon grup més nombrós i representen una quarta part de la nació, al voltant del 25%. Els blancs, majoritàriament criolls descendents de colons espanyols, com també immigrants europeus recents, constitueixen el 10% dels equatorians. La resta de la població és composta per una important minoria mulata i afro-equatoriana, concentrada principalment a la província d'Esmeraldas, la vall del Chota (província d'Imbabura) i la província del Guayas (la ciutat de Guayaquil en especial).

La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) reconeix l'existència de 27 nacionalitats clarament identificades, que han estat també reconegudes per l'Estat, de forma que aquest els reconeix llurs sistemes d'organització política i econòmica i els concedeix un cert autogovern en els seus territoris. Les nacionalitats reconegudes són:

• Quítxua de la serra. Es divideixen en diverses comunitats: Cayambi, Cañari, Chibuleo, Otavalo, Quitu, Panzaleo, Guaranga, Puruhá, Saraguro, Salasaca, Caranqui i Natabuela; parlen quítxua.
• Achuar habiten a les províncies de Pastaza y Morona Santiago; la seva llengua és l'achuar.
• A'í-Cofán a Sucumbíos; el seu idioma és l'aíngae.
• Huaorani a les províncies de Pastaza i Orellana, entre el riu Napo i el Curaray; el seu idioma és el huao terero.
• Shuar a Pastaza, Morona-Santiago i Zamora-Chinchipe; parlen shuar;
• Siona i Secoya, situats a la província de Sucumbíos; el seu idioma és el baicoca.
• Zápara a la província de Pastaza.
• Quítxua de l'Amazònia, a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos; parlen quítxua.
• Afroequatoriana, a la vall del Chota i la província d'Esmeraldas; parlen castellà.
• Chachi-Cayapa a Esmeraldas; el seu idioma és el cha'palaa i l'awapit.
• Épera, també a la zona d'Esmeraldas.
• Huancavilca a la província del Guayas, cantó de Santa Elena.
• Manta a la província de Manabí, als cantons Jipijapa y Montecristi, parlen castellà.
• Tsáchila (o colorados), al voltant de Santo Domingo de Los Colorados.

[edita] Cultura

La cultura de l'Equador es correspon amb la demografia del país i forma una rica mescla d'influències diverses. La cultura "nacional" és clarament mestissa, una mescla d'influències europees i ameríndies, amb una important aportació de la cultura afro-equatoriana en algunes províncies (Esmeraldas, Manabí). Juntament amb aquesta cultura més "nacional" existeixen nombroses cultures indígenes que mantenen les seves tardicions.

Entre els artistes equatorians importants del segle XX, destaquen Enrique Tabara (1930), Oswaldo Guayasamín (1919-1999), Eduardo Kingman (1913-1998), Félix Arauz (1935), Luis Molinari (1929), Theo Constanté (1924)), Aníbal Villacís (1927), Manuel Rendón Seminario (1894), Juan Villafuerte (11945-1977) o Camilo Egas. Pel que fa a la literatura cal destacar Juan León Mera, a finals del segle XIX i sobretot Jorge Icaza, ja al segle XX.

Festes

Data	Nom en català	Nom local	style="background:#efefef;"	Notes
27 de febrer	Jornada patriòtica	Jornada Patriótica	Commemora la batalla de Tarqui
1 de maig	Dia del treball	Día del trabajo
24 de maig	Batalla del Pichincha	Batalla del Pichincha
24 de juny	Festa del Sol o de Sant Joan	Inti Raimi	Tradicional festa incaica
10 d'agost	Dia de la Independència	Dia de la Independencia	Commemora el 10 d'agost de 1809
9 d'octubre	Independència de Guayaquil	Dia de la Independencia de Guayaquil	Commemora el 9 d'octubre de 1820
21 de novembre	Verge del Quinche	Virgen del Quinche
6 de desembre	Festa major de Quito	Fiestas de Quito	Només a Quito. Commemora la fundació de la ciutat
25 de desembre	Nadal	Navidad
31 de desembre	Fi d'any	Año viejo	És tradicional cremar el ninot del año viejo (any vell)

[edita] Vegeu també

• Equatorians destacats

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Equador

• Presidencia de la República - Web del govern de l'Equador
• El Comercio - El diari més important de Quito.
• El Universo - El diari més important de Guayaquil.
• Expreso de Guayaquil - Segon diari de Guayaquil.
• Fundació Charles Darwin - Ecarregada de la conservació a les Galàpagos.

Estats de l'Amèrica del Sud
Argentina Bolívia Brasil Colòmbia Equador Guyana Paraguai Perú Surinam Uruguai Veneçuela Xile
Dependències: Illes Malvines | Guaiana Francesa

Organització de Països Exportadors de Petroli
Angola | Algèria | Aràbia Saudita | Emirats Àrabs Units | Equador | Iraq | Iran | Indonèsia | Kuwait | Líbia | Nigèria | Qatar | Veneçuela |