Mercantilisme

De Viquipèdia

Quadre de Le Lorrain que representa un port de mar francès l'any 1638, en l'auge del mercantilisme.

El mercantilisme va ser una política econòmica que es va desenvolupar a Europa durant el segle XVI, i que va adquirir el seu vertader significat a la segona meitat del segle XVII, esdevenint la teoria predominant fins al XVIII). La política econòmica coneguda amb el nom de mercantilisme va tenir una gran influència en la consolidació dels Estats moderns europeus.

En el mateix si del sistema feudal, comença a néixer un nou sistema econòmic: el capitalisme vinculat al gran moviment i acumulació de capital al voltant del comerç colonial, que es consolidarà definitivament amb la Revolució Industrial. A Europa, en el camp polític, el fraccionament característic de l'Edat Medieval donarà pas a l'aparició de poderosos Estats nacionals, regits per governs més fortament centralitzats. Són les monarquies autoritàries i absolutes que, davant la necessitat de numerari per afrontar les seves creixents despeses (exèrcit, burocràcia, diplomàcia...) es veuen obligades a recórrer als emprèstits que els banquers europeus posaven al seu abast.

La pràctica econòmica mercantilista es basava en dos principis fonamentals. El primer que era que la riquesa d'un Estat depenia de la quantitat de metalls preciosos de què disposés. El segon formulava que per aconseguir-los calia promoure el comerç exterior i mantenir, en tot moment, una balança de pagaments positiva. Amb aquestes premises, molts Estats europeus van adoptar una sèrie de mesures pràctiques: incentivar la producció industrial (mitjançant privilegis fiscals, prioritat en l'aprovisionament de matèries primeres, etc.), facilitats a l'exportació i fre a la importació mitjançant la manipulació dels drets de duana. És a dir, el mercantilisme suggereix que el govern d'un Estat ha d'aplicar una política proteccionista sobre la seva economia, afavorint l'exportació i desafavorint la importació, sobretot a través de la imposició d'aranzels. És, doncs, un sistema d'anàlisi dels fluxos econòmics molt simplificat on no es té present el paper que ocupa el sistema social.

[edita] El mercantilisme, un canvi radical

La nova concepció econòmica coneguda amb el nom del mercantilisme va marcar la fi de la preeminència del cristianisme en la definició de la política econòmica que, inspirada en Aristòtil i en Plató, rebutjava l'acumulació de riqueses i els préstecs amb interès que es vinculaven al pecat de usura. I és que abans del mercantilisme, els estudis econòmics europeus més importants havíen estat les teories de la Escolàstica medieval. L'objectiu d'aquests pensadors era trobar un sistema econòmic que fos compatible amb les doctrines cristianes sobre la pietat i la justícia. Es centraven principalment en les qüestions microeconòmiques i en els intercanvis locals entre individus. El mercantilisme, per la seva banda, estava alineat amb les altres teories i idees que estaven reemplaçant el punt de vista medieval.

El canvi radical de l'Edat Moderna consisteix en el fet que les qüestions econòmiques deixen de pertànyer als teòlegs. L'Edat Moderna marca, doncs, un gir i inicia la progressiva autonomia de la disciplina econòmica de la moral i de la religió. Aquesta ruptura la realitzaran consellers dels governants i comerciants^[1]. Aquesta nova disciplina arribarà a ser una veritable ciència econòmica amb la fisiocràcia. Entre els molts autors mercantilistes, cal destacar a en Martín de Azpilicueta (1492-1586), en Tomás de Mercado (1525-1575), en Jean Bodin (1530–1596), n'Antoine de Montchrétien (1576–1621), o en William Petty (1623–1687).

En l'àmbit governamental, el mercantilisme va dur els primers casos d'intervencionisme i va ser en aquest període que s'establí gran part del sistema capitalista modern. Internacionalment, el mercantilisme va servir indirectament per impulsar moltes de les guerres europees i va fonamentar de l'imperialisme europeu, atès que les grans potències d'Europa lluitaven pel control dels mercats disponibles arreu.

A l'Edat Moderna van aparèixer diferents escoles europees de pensament econòmic mercantilista entre les que es pot distingir el bullionisme (o "mercantilisme espanyol"), que propugna l'acumulació de metalls preciosos; el colbertisme (o "mercantilisme francès"), que per la seva banda s'inclina cap a la industrialització; i el comercialisme (o "mercantilisme britànic"), que veu en el comerç exterior la font de riquesa d'un país. La confiança en el mercantilisme va començar a decaure a les darreries del segle XVIII, quan les teories d'Adam Smith i d'altres economistes clàssics van anar guanyant pes dins de l'Imperi Britànic, i en menor grau a la resta d'Europa. Adam Smith, va criticar amb duresa les pràctiques mercantilistes en la seva obra Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions (més coneguda com [[La riquesa de les nacions]]), on va qualificar el mercantilisme d'una "economia al servei del Príncep".

L'excepció a les pràctiques mercantilistes les trobem a Alemanya, on l'Escola Històrica d'Economia va ser la més important durant el segle XIX i començaments del XX) i als Estats Units d'Amèrica que es van adherir al règim econòmic anomenat "sistema americà" (una forma de neo-mercantilisme) fonamentat en els autors Alexander Hamilton, Henry Clay, Abraham Lincoln i pel que més tard serien les idees econòmiques del Partit Republicà, que al seu torn es van reflectir en les polítiques dels historicistes alemanys i economistes com Friedrich List. El New Deal americà, amb la crisi dels anys trenta del segle XX, canviarà totalment el pensament econòmic.

Actualment la teoria mercantilista és rebutjada per la majoria dels economistes, si bé alguns dels seus elements són vistos, en ocasions, de forma positiva per altres com Ravi Batra, Pat Choate, Eammon Fingleton, o Michael Lind.^[2]

[edita] La doctrina econòmica mercantilista

[edita] El mercantilisme com a conjunt d'idees econòmiques

Els primers escriptors mercantilistes pensaven que les quantitats d'or i plata que tingués el país eren una mesura de la riquesa de la nació. Més tard els mercantilistes van evolucionar a un punt de vista una mica més sofisticat.

Gairebé tots els economistes europeus entre l'any 1500 i l'any 1750 es consideren actualment mercantilistes. Tanmateix, a l'Edat Moderna, els autors no es sentiren partícips d'una sola ideologia econòmica. Fins i tot el terme mercantilisme va ser forjat per en Victor Riquetti, Marquès de Mirabeau el 1763, i va ser popularitzat per l'Adam Smith el 1776. De fet, Adam Smith fou la primera persona a organitzar formalment moltes de les contribucions dels mercantilistes en el seu llibre La Riquesa de les Nacions.^[3]. La paraula procedeix del mot llatí mercari, que té el mateix sentit en català: mercantil, és a dir, de dur a terme un negoci, i que prové de l'arrel merx que significa mercaderia. Va ser emprada, inicialment, només pels crítics a aquesta teoria com Mirabeau i Smith, però aviat va ser adoptada pels historiadors.

El mercantilisme no pot ser considerat com una teoria unificada de l'economia perquè, en realitat, no hi va haver escriptors mercantilistes que presentessin un esquema general del què seria una economia ideal i van enfocar la seva atenció en una àrea específica de l'economia, a diferència d'allò que Adam Smith faria més endavant per a l'economia clàssica ^[4]. Per tant, fou després del període mercantilista que els estudiosos varen integrar les diverses idees en un cos ideològic unificat, com per exemple Eli F. Heckscher^[5] qui veu en els escrits de l'època alhora un sistema de poder polític, un sistema de reglamentació de l'activitat econòmica, un sistema proteccionista i també un sistema monetari amb una teoria de la balança comercial. De totes maneres, alguns teòrics rebutgen completament la idea d'una teoria mercantilista, argumentant que dóna "una falsa unitat a fets dispars" ^[6]. L'historiador del pensament econòmic Mark Blaug fa notar que el mercantilisme va ser qualificat amb el pas del temps com "molest equipatge", "diversió d'historiografia", i "gegantesc globus teòric"^[7].

Fins a cert punt la doctrina mercantilista feia impossible que existís una teoria general econòmica. Els mercantilistes veien el sistema econòmic com una mena de joc de suma zero, on el guany d'una de les parts suposava la pèrdua d'una altra, o seguint la famosa màxima de Jean Bodin "no hi ha res que guanyi ningú que un altre no perdi" (Els Sis llibres de la República). Per tant, qualsevol sistema que beneficiés a un grup, per definició, també feian mal a un altre o altres, i no existia la possibilitat que l'economia maximitzés la riquesa comuna, o el bé comú ^[8]. Sembla que els escrits mercantilistes s'haguessin fet per a justificar a posteriori unes pràctiques, més que per avaluar el seu impacte i determinar la millor manera de dur-les a terme ^[9].

El mercantilisme és, per tant, una doctrina o política econòmica que sorgeix en un període intervencionista i descriu un credo econòmic que va prevaler en l'època de naixença del capitalisme, abans de la Revolució Industrial^[10].

Les primeres teories mercantilistes desenvolupades a principis del Segle XVI van estar marcades pel bullionisme (de l'anglès bullion: or en lingots). Segons Adam Smith:

Thomas Gresham, comerciant i financer anglès

Durant aquest període, importants quantitats d'or i plata fluïen des de les colònies espanyoles del Nou Món cap Europa. Pels bullionistes, com Jean Bodin o Thomas Gresham, la riquesa i el poder de l'Estat es mesura per la quantitat d'or que posseix. Cada nació ha d'acréixer les seves reserves d'or prenent-les, si cal, de les altres nacions perquè la prosperitat d'un Estat es mesura per la riquesa acumulada pel govern, obviant la renda nacional. Aquest interès cap a les reserves d'or i de plata s'explica en part per la importància d'aquestes primeres matèries en temps de guerra ja que els exèrcits, amb molts mercenaris, eren pagats amb or i, llevat dels pocs països europeus que controlaven les mines d'or i de plata, la principal manera d'obtenir aquests metalls preciosos era mitjançant el comerç internacional. Si un Estat exportava més del que importava, la seva "balança del comerç" (el que correspon en els nostres dies a la balança comercial) era excedentària, és a dir, implicava una entrada neta de diners. En conseqüència, els mercantilistes van proposar-se la fita econòmica d'obtenir un excedent comercial, alhora que es va prohibir estrictament l'exportació d'or. Finalment, els bullionistes eren partidaris de taxes d'interès elevades per animar als inversos a esmerçar el seu capital en el propi país.

Al Segle XVIII es va desenvolupar una versió més elaborada de les idees mercantilistes. Per exemple, en Thomas Mun va situar com a principal objectiu el creixement de la riquesa nacional i, encara que seguia considerant que l'or era la riquesa principal, va admetre l'existència d'altres fonts de riquesa, com ara les mercaderies.

L'objectiu d'obtenir una balança comercial positiva va fer que els Estats s'interesessin per la importació de mercaderies d'Àsia per revendre-les després en el mercat europeu.

Per tant la nova política econòmica va rebutjar l'exportació de primeres matèries i, en canvi, va incentivar la seva transformació en béns finals perquè constituïen una important font de riquesa. En conseqüència, enlloc d'afavorir l'exportació massiva de llana de Gran Bretanya, la nova generació de mercantilistes va donar suport a la prohibició total d'exportar-les i va propugnar el desenvolupament d'indústries manufactureres domèstiques. Com les indústries necesitaven capitals importants durant el Segle XVIII es van reduir les limitacions contra l'usura. William Petty va demostrar que la taxa d'interès era una compensació per les molèsties ocasionades al prestador que es queda sense liquiditat. Una conseqüència d'aquestes teories va ser l'aparició de les Navigation Acts a partir de l'any 1651, que van donar als vaixells anglesos l'exclusiva en les relacions entre Gran Bretanya i les seves colònies: Mitjaçant Actes de Navegació i guerres comercial, a finals de segle XVII, els anglesos van desplaçar els holandesos del paper d'intermediaris en el comerç mundial.

Les conseqüències de les teories mercantilistes en política interior estaven molt més fragmentades que els seus aspectes de política comercial. Mentre Adam Smith afirmava que el mercantilisme apeŀlava a controls econòmics molt estrictes, els mercantilistes no es posaven d'acord ja que alguns propugnaven la creació de monopolis i altres no. Finalment, uns altres criticaven el risc de corrupció i d'ineficàcia d'aquests sistemes, i molts mercantilistes també reconeixien que la instauració de quotes i de control de preus propiciava el mercat negre.

En canvi, la major part dels mercantilistes van estar d'acord en l'opressió econòmica dels treballadors i dels pagesos que havien de viure amb uns ingressos propers al llindar de supervivència. Pensaven que uns ingressos més grans, temps lliure, o una millor educació afavoririen la mandra de la població i perjudicarien l'economia^[14]. Aquests pensadors van veure avantatges del fet de disposar de mà d'obra abundant car les indústries i l'exèrcit necessitaven de molta mà d'obra, alhora, per a l'economia, representava salaris baixos que incitaven a treballar. Les lleis de pobres (Poor Laws) d'Anglaterra van perseguer els rodamons i van fer obligatori el treball. El ministre de Finances de Lluís XIV, Jean-Baptiste Colbert, arrivarà a fer treballar a nens de sis anys a les manufactures de l'Estat.

La reflexió sobre la pobresa i el seu paper social a l'Edat Moderna va prendre importància sobretot després de la Reforma protestant car Martí Luter i Calví tenien una concepció diferent de la predestinació i el triomf personal. Així, mentre que la concepció catòlica tradicional sancionava l'oci i considerava el treball com un càstig diví, les societats on va triomfar el protestantisme es van adequar als nous valors burgesos.^[15] Els pobres, en la valoració catòlica tradicional, eren vistos com més propers a Déu, i les institucions caritatives no pretenenien eradicar la pobresa, sinó paŀliar-ne els seus efectes. Tanmateix Joan Lluís Vives, a De subventione pauperum. Sive de humanis necessitatibus libri II (Els dos llibres de la subvenció als pobres o de la necessitat humana. Bruges, 1525), considerava necessari una reorganització de la beneficència que ajudés als veritables pobres i fes treballar als qui només són mandrosos. Seguint les seves idees es va organitzar l'actuació contra la pobresa a la ciutat de Bruges.

[edita] L'època mercantilista

El concepte de mercantilisme es va definir a partir dels grans descobriments geogràfics. Les noves rutes comercials marítimes obertes pels portuguesos, entre el segle XV i l'any 1500 (data del descobriment de Brasil), van iniciar un corrent de metalls precisos des dels nous territoris vers Europa, en particular després de l'establiment dels virregnats de Nova Espanya i de Perú, pels castellans que van considerar el mercantilisme sinònim de riquesa mitjançant l'acumulació de metalls preciosos, principalment or i plata.

L'economia europea va ser modelada no només pels metalls preciosos:

• els grans descobriments geogràfics,
• el Renaixement,
• la Reforma religiosa,
• l'aparició de l'Estat modern i
• el règim colonial, que significà la primera globalització o el "primer sistema-món", segons l'expressió de Fernand Braudel.

Íntimament connectat al sorgiment de l'Estat-nació modern i basat en l'existència del binomi "metròpoli – colònies", el mercantilisme va assumir formes nacionals. Per ordre cronològic, durant els segles XVI, XVII i XVIII, van aparèixer a les cases dinàstiques que van regnar als actuals Estats de Portugal, d'Espanya, d'Anglaterra, dels Holanda, de França, de Dinamarca i de Suècia. En aquest període, el mercantilisme va evolucionar cap a una teoria i pràctica econòmica, fins al punt que es va parlar per primer cop de polítiques econòmiques i de normes econòmiques. Al mercantilisme se'l va començar a conèixer amb altres denominacions: sistema mercantil, sistema restrictiu, sistema comercial, Colbertisme a França i Cameralisme a Alemanya.

Conseqüència de l'expansió militar europea i de l'incipient desenvolupament manufacturer, que va complementar la producció clàssica de l'agricultura, el mercantilisme va incrementar notablement el comerç internacional perquè els mercantilistes van ser els primers a identificar la seva importància monetària i política.

El mercantilisme es va desenvolupar en una època on l'economia europea estava en transició des del feudalisme cap al capitalisme. Les monarquies feudals començaven a ser reemplaçades per Estats moderns centralitzats i monarquies absolutes al continent europeu, mentre que Anglaterra i Holanda evolucionen vers la monarquia parlamentària.

Els canvis tecnològics en la navegació i el creixement dels nuclis urbans també van contribuir decisivament al ràpid increment del comerç internacional^[16].

Un altre canvi important va ser la introducció de la comptabilitat moderna i les tècniques de doble entrada. La nova comptabilitat permetia dur un seguiment exhaustiu del comerç, contribuint a la fiscalització de la balança comercial^[17].

Tampoc es pot ignorar l'impacte que va suposar el descobriment d'Amèrica. Els nous mercats i mines van impulsar el comerç exterior fins a xifres inimaginables que van propiciar, de retruc, un gran increment dels preus^[18] que no fou interpretat correctament. És significatiu que la relació entre l'arribada de metalls preciosos americans i la inflació europea del segle XVI (un fenomen a una escala fins aleshores desconeguda) no va ser plenament establert fins a les investigacions de Earl J. Hamilton en una data tan tardana com l'any 1934 (El tresor americà i la revolució dels preus a Espanya, 1501-1650).

En aquesta època es van adoptar també les teories de la Realpolitik impulsades per Nicolau Maquiavel i la primacia del interès nacional en les relacions internacionals. Aquesta concepció s'integrava dins de les teories filosòfiques de Thomas Hobbes.

Aquest punt de vista pessimista sobre la naturalesa humana també va encaixar amb la mentalitat del puritanisme i la seva concepció del món, que va inspirar part de la legislació mercantilista més dura, com les Actes de Navegació (Navigation Acts) introduïdes pel govern d'Oliver Cromwell^[19].

[edita] Les teories mercantilistes

El pensament mercantilista es pot sintetitzar a través de les nou regles de Von Hornick^[20]

1. Que cada polzada del sòl d'un país s'utilitzi per a l'agricultura, la mineria o les manufactures.
2. Que totes les primeres matèries que es trobin a un país s'utilitzin en les manufactures nacionals, perquè els béns manufacturats tenen un valor aafegit respecte a les primeres matèries.
3. Que es fomenti una població creixent i treballadora.
4. Que es prohibeixin totes les exportacions d'or i plata i que tots els diners estatals es mantinguin en circulació.
5. Que s'obstaculitzin tot el que sigui possible totes les importacions de béns estrangers
6. Quan sigui indispensable obtenir determinades importacions es faci a canvi d'altres béns nacionals que no siguin ni or ni plata.
7. Que en la mesura que sigui possible les importacions es limitin a les matèries primeres que puguin acabar-se al propi estat.
8. Que es busquin constantment les oportunitats per vendre, a canvi d'or i plata, l'excedent de manufactures als països estrangers.
9. Que no es permeti cap importació si els béns que s'importen existeixen de manera suficient i adequada en el propi territori.

Tanmateix la política econòmica interna que va defensar el mercantilisme estava encara més fragmentada que la internacional. Mentre que Adam Smith representava un mercantilisme que donava suport al control estricte de l'economia, molts mercantilistes no s'hi identificaven. Als començaments de l'edat moderna era freqüent la imposició governamental de monopolis. Alguns mercantilistes hi donaven suport mentre altres veien la corrupció i ineficiència d'aquest sistema.

Sí que hi havia acord en oprimir econòmicament als treballadors i als grangers que havien de viure al límit de la subsistència. L'objectiu era maximitzar la producció, sense fixar-se en el consum intern. Pensaven que si aquests grups socials tenien més diners, temps lliure o educació generaria mandra vers el treball i malmetria l'economia del país.^[21]

Finalment, els estudiosos no es posen d'acord sobre els motius que van dur al mercantilisme a esdevenir la teoria econòmica dominant durant dos segles i mig.^[22] Un grup, representat per Jacob Viner, argumenta que el mercantilisme va ser simplement un sistema molt directe i assenyat malgrat que es fonamentava en una sèrie de faŀlàcies lògiques que no podien ser rebatudes a l'època per manca d'eines analítiques. Una altra escola, recolzada per economistes com Robert B. Ekelund, entén que el mercantilisme va ser el millor sistema possible car les polítiques mercantilistes van ser desenvolupades per comerciants i per governs que perseguien l'objectiu d'incrementar al màxim els seus beneficis. Per una banda, els empresaris es van enriquir sense massa esforç perquè es beneficiaven de l'existència de monopolis, de prohibicions a les importacions i de la pobresa dels treballadors. Per altra banda, els governs van obtenir guanys del cobrament dels aranzels i dels pagaments dels mercaders. Si bé les idees econòmiques més tardanes van ser desenvolupades sovint per acadèmics i filòsofs, gairebé tots els escriptors mercantilistes foren comerciants o persones amb càrrecs al govern ^[23].

[edita] El mercantilisme com a procés econòmic

Dins de la doctrina econòmica mercantilista van emergir, de manera natural, tres qüestions fonamentals:

• El monopoli de l'exportació.
• El problema del canvi.
• El problema de la balança comercial.

A l'obra The Circle of Commerce (El cercle del comerç, 1623), Edward Misselden va desenvolupar un concepte de balança comercial expressat en termes de dèbit i crèdit i periodicitat anual car va presentar el càlcul de la balança comercial anglesa del dia de Nadal de l'any 1621 al del 1622.

La idea mercantilista de "balança de comerç multilateral" correspon a l'actual noció de "balança de pagaments" i es compon de cinc comptes:

[edita] Polítiques mercantilistes

Les idees mercantilistes van ser la ideologia econòmica dominant a tota Europa al principi de l'Edat Moderna. No obstant això, com conjunt d'idees no sistemaàtiques, la seva aplicació concreta diferí en cada país.

[edita] La Casa de Borbó a França

Jean-Baptiste Colbert, ministre francès de finances i mercantilista.

A França, el mercantilisme neix a principis del Segle XVI, poc temps després del reforçament de la monarquia. El 1539, un reial decret prohibeix la importació de mercaderies tèxtils de llana provinents d'Espanya i de Flandes. L'any següent s'imposen restriccions a l'exportació d'or^[24]. Al llarg del segle es van multiplicar les mesures proteccionistes.

Jean-Baptiste Colbert, ministre de finances durant 22 anys, va ser el principal impulsor de les idees mercantilistes, fins al punt que alguns autors parlen de colbertisme per designar el model mercantilista francès. Amb Colbert, el govern francès es va implicar en l'economia per acréixer les exportacions. Colbert va eliminar els obstacles al comerç, va reduir les taxes duaneres interiors i va construir una important xarxa de carreteres i canals. Les polítiques desenvolupades per Colbert en conjunt van resultar eficaces i van permetre que la indústria i l'economia creixessin considerablement durant aquest període. Tot plegat va convertir França en una de les grans potències europees, si bé no equiparable al poder comercial d'Anglaterra i d'Holanda^[25].

També és característic del colbertisme la decidida política de creació de Manufactures Reials per fabricar productes estratègics o de luxe (els Gobelins, per a tapissos i cristalls). Aquests béns van ser consumits, en primer lloc, per la pròpia monarquia, i després, per emulació, van ser consumits pels estaments benestants.

[edita] A Anglaterra

William Petty

A Anglaterra, el mercantilisme arriba al seu apogeu durant el període anomenat del Long Parliament (1640–1660). Les polítiques mercantilistes també s'aplicaren durant els períodes Tudor i Stuard, especialment amb Robert Walpole com principal partidari. El control del govern sobre l'economia domèstica era menor que a la resta d'Europa, a causa de la tradició de la Common law i el progressiu poder del parlament^[26].

Els monopolis controlats per l'estat s'havien estès, especialment abans de la primera revolució anglesa, malgrat que sovint eren qüestionats. Els autors mercantilistes anglesos estaven dividits sobre la qüestió de la necessitat de control de l'economia interior. El mercantilisme anglès va adoptar, sobretot, un control del comerç internacional. Es va engegar un ampli ventall de mesures per afavorir l'exportació i penalitzar la importació. S'instauraren taxes duaneres sobre les importacions i subvencions a l'exportació. Es prohibí l'exportació d'algunes primeres matèries. Les Navigation Acts (Actes de Navegació) van prohibir als comerciants estrangers fer comerç interior a Anglaterra. Alhora Anglaterra va augmentar el nombre de colònies on va instaurar normes per produir només primeres matèries i comerciar únicament amb la metròpoli. Aquesta política va conduir a progressives tensions amb els habitants d'aquestes colònies i fou una de les principals causes de la Guerra d'Independència dels Estats Units.

Tanmateix, aquestes pràctiques polítiques contribuiren, en gran mesura, a que Anglaterra es convertís en la major potència comercial del món, i una potència econòmica internacional. A l'interior, la transformació de noves terres no conreades en terreny agrícola va tenir un efecte a llarg termini, fins al punt que es va projectar el drenatge de la regió dels fens ("pantans" de la plana de Bedford)^[27].

[edita] La Casa d'Habsburg o d'Àustria, a Espanya

Casa de Contractació, que actualment és l'Arxiu d'Índies, a prop de la Catedral de Sevilla, ciutat centre econòmic del món el segle XVI i que s'enfonsà en una profunda crisi en el segle següent, quan va ser superada per Londres i Amsterdam.

Jakob Fugger, "el ric", pintat per Alberto Durero (1519). J. Fugger fou el banquer de Carles V d'Espanya

Martín de Azpilicueta

La Casa d'Habsburg que havia succeït els Reis Catòlics des de l'arribada de Carles I d'Hasburg l'any 1517, va imitar la Casa de Borbó en la creació de manufactures. Així va crear les Reials Fàbriques de productes de luxe (Porcelana del Buen Retiro, Cristal de la Granja, Real Fábrica de Tapices), d'armes (Reales Fábricas de Artillería de Liérganes y La Cavada), i d'articles de gran consum que es monopolitzaven per l'estat com el tabac (la Real Fábrica de Tabacos de Sevilla i Fábrica de Tabacos de Madrid), l'aguardent i els jocs de cartes.

Però el fet més significatiu en l'ordre econòmic va ser la revolució dels preus, o inflació, que va afectar a tota Europa des del segle XVI, i que tingué el seu origen en l'arribada a Espanya dels metalls preciosos de la flota d'Índies. La reflexió sobre les causes de l'efecte inflacionista i les possibles solucions va produir el primer pensament econòmic.

A la inflació econòmica es va sumar les peticions d'ordre econòmic de les Corts de Castella i de les de la Corona d'Aragó. Castella, des de la Baixa Edat Mitjana, havia viscut un enfrontament entre els interessos vinculats a l'exportació de la llana (l'aristocràtica de la Mesta, l'alta burgesia de mercaders de Burgos i les fires i ports connectats amb Flandes) i els vinculats a la producció interna de draps (la baixa burgesia i el patriciat urbà de les ciutats de la Meseta, com Segòvia i Toledo). L'enfrontament va derivar en les guerres civils dels Trastàmara, i en la Guerra de les Comunitats.

Aquest model simplificat no amaga la confluència d'altres interessos personals, dinàstics, institucionals i estamentals. Entre els darrers van destacar el religiosos, minories com els jueus i els conversos i l'estament més gran numèricament, la pagesia^[28] La mateixa construcció de la monarquia autoritària té molt a veure amb la seva habilitat per a arbitrar aquests conflictes sòcio-econòmics i la seva dimensió política^[29] .

L'organització del monopoli del comerç americà, per mitjà de la Casa de Contractació de Sevilla, conjugat amb els préstecs avançats pels banquers de la família Fugger o dels genovesos, i els mecanismes del deute públic van mostrar la díficil comprensió dels fenòmens econòmics i com actuar-hi políticament. Per a la Casa d'Àustria era imprescindible el bon funcionament del complex aparell militar, burocràtic i financer, però els impostos (uns del rei, altres del regne, altres dels municipis), les múltiples exempcions, i els drets dels monarques formaven un entramat caòtic que dificultava una política eficient.

Durant la crisi econòmica del segle XVII es van endegar diferents polítiques econòmiques sense gaire coherència, fins i tot es van realitzar alteracions monetàries i fiscals que van contribuir encara més a enfosar l'economia castellana.

El darrer rei de la Casa d'Àustria, Carles II (1665-1700) era un disminuït mental incapacitat per al govern. El desgavell polític i econòmic fou enorme i el país va caure, progressivament, sota la influència de la Casa de Borbó que regnava a França i que l'any 1701 es va establir a Espanya i va provocar la Guerra de Successió que finalitzà amb l'ocupació borbònica de Barcelona el famós 11 de setembre de 1714. Acabada la guerra, la nova Casa regnant va adoptar una sèrie de mesures mercantilistes d'inspiració colbertista.

[edita] Referències

[edita] Notes

[edita] Bibliografia

[edita] Fonts

[edita] Altres lectures

[edita] Vegeu també

• Capitalisme
• Proteccionisme
• Història econòmica
• Economia clàssica

[edita] Enllaços externs

• Thomas Mun's Englands Treasure by Forraign Trade
• Book IV of The Wealth of Nations, Adam Smith's attack on the Mercantile System
• (francès) El mercantilismo y la Policía de Estado