Monarquia absoluta
De Viquipèdia
La monarquia absoluta és aquell sistema de govern basat en el principi de que el sobirà (rei, emperador, tsar,...) ostenta el poder polític absolut.
Taula de continguts |
[edita] Característiques
En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d'ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Tot i que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d'aquests tipus de regims una autonomía relativa en relació amb el sobirà - a diferència dels poders executiu i legislatiu, que per definició són el sobirà en persona - el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.
Altres trets característics d'aquests regims han estat:
- Absència de cap constitució o codi de lleis per sobre de l'autoritat del sobirà (el sobirà és l'única font de legalitat)
- Absència de cap tipus de forma d'oposició legalitzada
- Total poder sobre l'aristocràcia i els exèrcits (només el Rei pot reunir exèrcits)
- Connivència del poder eclesiàstic, control sobre els grups religiosos, i, ocasionalment, preeminència sobre la secta o ritu dominant (cesaropapisme)
[edita] Història
Formalment la monarquia absoluta es presentà a Europa entre els segles XVI i XVIII (entre el Renaixement i la Revolució Francesa), essent especialment contundent a les monarquies d'Espanya, França i el Regne Unit.
El segle XVII constitueix la gran època de l'absolutiseme regi, tot i que a Anglaterra la lluita de la corona contra el parlament per donar caràcter absolut al poder reial acaba en un total fracàs. A mitjans del segle XVIII encara molts països europeus eren regits amb sistemes de monarquia absoluta legitimada a través de diverses teories.
[edita] Segle XVI
Històricament els inicis de la monarquia absoluta es remunten a les acaballes de l'alta edat mitjana on, com a conseqüència de la creació de les administracions centralitzades, el paper creixent dels exèrcits i la pròpia evolució del feudalisme, el poder dels monarques va anar creixent en detriment del de la noblesa. L'origen d'aquesta concepció prové de les teories imperials del Baix Imperi Romà on es considerava que l'Emperador era el representant de Déu a la Terra, i que tenia més autoritat que fins i tot el Papa.
En una primera fase la monarquía autoritaria es desenvolupà rogressivament, i a les acaballes del segle XVI s'assolí l'estadi veritables monarquies absolutes. El grau de sofisticació va fer que fins i tot es creessin justificacions ideològiques en les que es defenia la necessitat de que el poder polític fos únic i estigués concentrat totalment en la corona.
[edita] Segle XVII
Com que malgrat tot l'exercici quotidià del poder no podia estar concentrat exclusivament en la persona del monarca, al segle XVII la concentració de poders realitzada en la corona en l'epoca absolutista dugué al reforçament de les institucioes connectades directament amb la reialesa - básicament consells i secretaris - en detriment de les institucions parlamentàries, que veuen progressivament afeblides les seves atribucions, arribant a pràcticament desaparèixer vers la fi del període absolutista.
Tanmateix, les qüestions d'importancia política cabdal - «Afers d'Estat» - són tractades i resoltes preferentement pel mateix rei, fent ús de secretaris que inicialment apareixien com a secretaris del Consell d'Estat, per que progressivament va anar prenent autonomia respecte d'aquest, i passaren a tractar amb el rei de forma gairebé exclussiva.
Una altre actuació derivada de l'anterior va consistir en depositar de forma preferent la confiança en un dels seus secretaris, tot conferint-li especials atribucions, que van arribar (cas de la monarquia hispànica) a una delegació gairebé total de l'acció de govern. És la figura del valido o del ministre universal.
Sobre el territori la acció del poder reial s'exercí per mitjà de funcionaris als que es confià la vigilancia general i l'impuls dels assumptes de províncies y ciutats, alhora que se'ls mantingué cota el control permanent dels organismes centrals de govern.
[edita] Segle XVIII: despotisme il·lustrat
Amb la il·lustració sorgeix el concepte de despotisme il·lustrat, que atribueix al monarca la funció i missió de portar el progrès i el benestar social i econòmic al seu poble, mitjançant reformes i l'assessoria dels seus funcionaris (nomenats per ell i sota la seva directa dependència). Això va significar trencar amb el paper tradicionalista d'aquest últims, alhora que es va crear un important conflicte amb els interessos de la noblesa.
Un exemple clàssic de monarquia absoluta és la que va exercir Lluís XIV a França: la monarquia va ser capaç de centralitzar el poder i fer seure els nobles en un "parlament". La teoria de la monarquia absoluta va ser recolzada per filòsofs francesos il·lustrats en el nou concepte de despotisme il·lustrat. Argumentaven que només el monarca il·lustrat podria ser capáç d'introduïr reformes progressives per tal d'anar eliminat el feudalisme i apaivagar a l'església més reaccionària.
[edita] Fi de l'Antic Règim
Després de la Revolució Nord-americana i especialment de la Revolució Francesa, juntament amb la independència de Llatinoamèrica s'esdevè la crisi de las monarquíes absolutes com a formes de govern. Això dugué a la creació de monarquies constitucionals o de repúbliques com a formes de govern, basades - en teoria - en la sobirania popular.(Règim Liberal) Tanmatiex el "gran cop" al despotisme il·lustrat va ser la ciaguda de Napoleó.
A la teoria, molts monarques absoluts van disposar d'un poder total, però a la pràctica alguns van trobar limitacions als seu poder. Així, mentres Lluís XV i Lluís XVI foren formalment monarques absoluts , van haver de competir contra molts interessos privats (especialment els de l'alta noblesa), i a difrerència del "Rei Sol", van acabar cedint quan aquesta s'oposà puntualment a la seva autoritat.
[edita] Fonaments i Teories
- Drets Divins. Els primers absolutistes advocaven la teoria del Dret Diví dels Reis per tal de justificar la seva posició. Al segle XVI molts monarques van aprofitar-se de la feblesa de l'Església durant la Reforma per tal d'imposar la seva autoritat. Alguns fins i tot van pendre's la potestat de decidir la religió dels seus súbdits. Enric VIII d'Anglaterra fins i tot es va deslligar de l'Església Catòlica mentre que la França va reivindicar les "llibertats Gal·licanes".
Al llarg del segle XVII va surgir la teoria de que el sobirà només estava obligat pels seus actes davant Deu, i per tant era poc menys que el seu poder a la terra. Evidentement la teoria volia legitimar les decisions i la posició del rei davant els seus súbdits.(Teoria del Dret Diví).
Al costat de tradions doctrinals, herència de l'edat mitjana els idòlegs de l'absolutisme, que bàsicamente cercaven l'exaltació del poder reial com a superació del mòn feudal, trobaren en els corrents humanistes del Renaixement, amb els seus aspectes de racionalisme i secularització del pensament, noves fonts d'elaboració doctrinal del sistema. D'entre ells ellos destaquen, per la difusió i repercusió de sus obras, els noms de Bodin i de Hobbes:
- Teoria de Bodin del poder sobirà. Jean Bodin, autor de La República, obra on defineix el concepte de sobirania. La definició de conceptes com Estat i poder són una constant a la seva obra. Defineix la monarquia com a forma perfecta de govern, concedint-li el poder suprem sobre els súbdits, i a on el rei és l'única font de dret, tot i que és responsable davant Déu i està sotmés a principis morals. Pot crear lleis, declarar la querra, designar magistrats, imposar tributs i actuar com a tribunal suprem, però no apareix com un autocràta amb facultats omnímodes. Malgrat ser la font única de la legalitat, el propi monarca es troba sotmès a les lleis divines i també al Dret Natural. Aquest Dret Natural protegeix a institucions com la família i la propietat privada, significant en la pràctica que tota apropiació de bens ha da ser indemnitzada. La subjecció del monarca al Dret Natural és la que distingeix la monarquia absoluta de la despòtica.
Se li atribueix la frase "El poder, un i llunyà, dol menys". (Les lluites entre la Corona i la noblesa tenien sempre a favor del Rei al poble, que creia que era millor dependre d'un rei llunyà que d'un noble proper...).
- Justificació Racionalista. Podriem dir que Hobbes va ser el gran defensor de les monarquies absolutistes, al intentar racionalitzar l'Estat absolutista a través de l'anàlisi humà. Va exaltar el caràcter total i ple del poder, no ja com a poder reial, sino com a poder de l'Estat en sí. Considerava que l'home es mou per ànsies de poder sobre els altres i les seves riqueses. En el Leviathan (publicat al 1651) parla de l'estat natural en el que es troba sumit l'home, estat de guerra de tots contra tots. (L'home és un llop pel mateix home, gairebé més coneguda enboca seva que no pas pel seu autor real, Plaute). L'única manera de fer viable la vida en societat és la de traspassar aquestes ànsies de poder a un ens superior: l'estat absolutista, que no garanteix cap llibertat però que ofereix protecció.
[edita] Exemples de monarquies absolutes
[edita] Exemples moderns
Algunes monarquies actuals tenen parlaments meraments simbòlics o sense poder, amb constitucions i altres estructures guvernamentals que el monarca pot alterar o dissoldre a la seva voluntat. Així, mentre tècnicament poden ser autodefinides com a monarquies constitutionals, són monarquies absolutistes de facto.
Les monarquies absolutes que formalment encara queden al món modern són l'Aràbia Saudita, Brunei i Swazilàndia.
Des de cert punt de vista es podria considerar que l'Estat-Ciutat del Vaticà també ho és, ja que té un "monarca" electe amb poder absolut assegut al tron. [1]
A Jordània i Tonga el monarca retè un poder molt considerable (tot i que no absolut).
Al Nepal, el Rei Gyanendra va fer dimitir el Primer Ministre Sher Bahadur Deuba due to the ongoing conflict with the Maoists, i va formar el seu propi gabinet [2], tot i que afirma que la democràcia tornarà en 3 anys.
A Liechtenstein, vora de dues terceres parts dels electors del petit principat han acordat atorgar al Princep Hans Adam el poder de vet que ell havia demanat. Tot i que això no el converteix en un monarca absolutista, és la cosa més propera a aquesta definició que existeix a Europa avui en dia.
Molts països de l'Orient Mitjà, com Qatar i Kuwait, són considerats monarquies absolutes, ja que els monarques retenen molt poder sota les respectives constitucions. S'ha de dir que l'existència d'un parlaments i altres organs consultius restingeixen l'autoritat efectiva del monarca.
Una situació semblant seria la del Marroc.
[edita] Exemples del passat
Sempre des d'una visió "Eurocèntrica", la Història ha demostrat que, per tal de tenir èxit i sobreviure com a monarca absolut, cal assegurar un ferri control polític i eliminar ràpidament qualsevol amença que es presenti. Aquesta premisa inclou un control absolut sobre les faccions religioses dels territoris governats.
Els sobirans que van seguir aquestes senzilles normes van prosperar i van mantenir-se en el poder, mentre que els que no seguiren aquestes premises foren enderrocats o executats.
Lluís XIV de França, Pere el Gran de Rússia, i Carles I d'Anglaterra van ser exemples, en grau divers, d'allò que va caldre fer (o calia haver fet) per mantenir-se al poder.
- Lluís XIV de França va governar sota el Dret Diví i va ser "El Poder" en majúscules. Va mantenir-se tant de temps en el govern degut a dues causes principalment:
- Va desfer-se de les amenaces i persones que gosaven enfrontar-se amb ell. Quan detectava una amenaça, enviava a aquella persona a una àrea rural dels seus dominis per tal de que deixès de ser un problema. Conseqüentment va acabar envoltat només de nobles fidels.
- Va fer-se cap de l'Església Catòlica a França, obtenint encara més control sobre el poble. Va ordenar que els no Catòlics triessin entre convertir-se al catolicisme o ser executats, fet que va traduir-se en la consecució d'un país unit també en el camp religiós, molt important llavors, cosa que el va ajudar a perpetuar-se en el poder.
- Pere el Gran de Rússia va governar Rússia durant molt de temps principalment a través de la violencia i les amenaces. Si creia que algú era una amenaça, el feia executar. Pel que fa a la religió, va ostentar una molt gran influència sobre l'Església Ortodoxa Russa. Finalment va prohibir el patriarcat de l'església i va crear el Sant Sínode, nomenant un representant seu com a cap d'aquest cos i exercint finalment un poder absolut en el camp religiós. Tot i que va ser amenaçat per molts, va mantenir el control de Rússia fins la seva mort i va fer el país més gran i poderós.
- Carles I d'Anglaterra només va governar a Anglaterra durant un curt període de tmps, abans de que el seu propi exèrcit l'enderroquès i fes executar. Va permetre, erròniamnet, que els seus enemics romanguèssin a prop de la cort, alhora que no va saber impossar-se a la seva principal amenaça: el Parlament. Permetent la seva existència, Carles I no va poder governar de forma absoluta. L'altre gran problema del seu regnat va ser el no haver aconseguit eliminar les tensions religioses d'Anglaterra. Tot i ser el cap de l'Església Anglicana, no va poder controlar a protestants i puritans, que van acabar creant problemes i revoltes i li van fer perdre força i poder. Finalment l'Exércit i el Parlamen decidiren que era perjudicial pel país, i van ordenar la seva execució.
[edita] Vegeu també
- Absolutisme
- Poder absolut
- Monarquia constitucional
- Totalitarisme
- Dictadura
- Feixisme
