Déu

De Viquipèdia

Un déu o divinitat és un ésser superior, no humà, que representa allò sagrat. S'acostuma a escriure en minúscula els déus politeistes (estudiats per la mitologia) i en majúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si el déu inspira la llei secular, la societat s'anomena teocràcia.

Taula de continguts 1 Creença en déus 1.1 Distribució de creients 1.2 Arguments a favor de l'existència de déus 1.3 Arguments en contra de l'existència de déus 2 El déu monoteista 3 Els déus politeistes 4 Representació

[edita] Creença en déus

Una persona pot creure en l'existència d'un sol déu (monoteisme) o diversos (politeisme). També pot acceptar que un sol déu es mostra com a dos principis oposats, com la resta d'atributs de la natura (dualisme). Si pensa que un déu va crear el món o l'ésser humà però com una força cega, que es desentén del futur de la seva creació, se sol dir que segueix el deisme. Si s'és més partidari de l'acció continuada de Déu en el món, més enllà de l'acte de la creació, aleshores s'està optant per una postura teista.

Les persones que neguen l'existència de déus es denominen atees. La desaparició de la certesa d'existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d'aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums mantinguts en "el seu nom" que han deixat a l'humà, com ser animal, en segon pla, cosa que ha fet girar la història de manera transcendental en contra d'ell mateix, deixant-lo subjecte a la voluntat d'aquest concepte intangible, i limitant la seva vida i criança per generacions i generacions sobre la base del seu discurs.

Les persones que ni afirmen ni neguen l'existència de déus, es denominen agnòstiques. No creuen ni en l'existència ni en la inexistència de déus.

El panteisme pensa que déu és pertot, ja que totes les coses tenen alguna cosa sagrada pel sol fet d'existir. Aquest concepte està emparentat amb l'anima mundi o el cosmos grec, amb el fluir de les religions orientals o l'animisme indígena.

[edita] Distribució de creients

L'any 2000, aproximadament el 53% de la població mundial s'identifica amb alguna de les tres religions Abrahamiques (33% Cristians, 20% Musulmans, >1% Jueus), 6% son Budistes, 13% son Hinduistes, 6% son de religió xinesa tradicional, 7% altres religions, i la resta 15%, declaren ser no religiosos. (National Geographic Family Reference Atlas of the World p.49)

[edita] Arguments a favor de l'existència de déus

Els creients han intentar demostrar l'existència de la divinitat, tot i que la religió afirma que és qüestió de fe i no de raó. L'argument més antic és el de força creadora: tot el que existeix ha de venir d'algun lloc, el no-res no pot engendrar un món per definició. Per tant Déu seria el creador, el primer motor (Aristòtil) o causa primera del que és. Els partidaris de la teoria del disseny intel·ligent afegeixen que tant ordre no pot ser només fruit de l'atzar, com sostenen els defensors de la teoria de l'evolució.

Si Déu és un ésser prefecte per definició (si no ho fos, no seria diví), ha de tenir entre els seus atributs l'existència, com afirmava Sant Anselm, ja que si no fos així cabria imaginar-se un altre ésser que tingués totes les característiques del primer més l'existència, essent llavors més perfecte. Per tant el ser més perfecte ha d'existir. Igualment Descartes afirma que un ser infinit i perfecte no pot ser fruit de la ment humana, imperfecta i finita.

El testimoni dels profetes, l'existència de miracles i les visions de les persones sagrades serien proves personals de l'existència de déus, que no es qüestiona en societats politeistes. La creença en déus en societats separades i al llarg de totes les èpoques és per a alguns un altre argument, perquè la majoria de persones no poden estar equivocades si senten la necessitat d'atribuir allò no material o el seu origen a quelcom superior.

[edita] Arguments en contra de l'existència de déus

No hi ha cap prova empírica de Déu, ja que per definició correspon a un altre món (tot i que per als creients es manifesti en el món humà). Seguint el mètode de la navalla d'Occam, no cal multiplicar els éssers i per tant si no hi ha cap prova irrefutable que hi hagi déus, s'haurà de considerar que no n'hi ha fins que es demostri el contrari.

L'existència evident del mal desacredita un suposat Déu perfecte, ja que hauria creat un món imperfecte on és possible el pecat i la injustícia. La seva millor criatura, l'home, és alhora l'animal capaç de fer més mal.

D'altres afirmen que si l'univers ha de tenir un origen, també Déu i s'arribaria a un cicle infinit de causes absurd. Déu seria, doncs, una idea que ha creat l'ésser humà per escapar d'aquest absurd per creure erròniament que tot ha de tenir una causa. La seva feblesa l'ajuden a imaginar una entitat superior, que a més compensa les penes del món amb una altra vida millor (com deien Marx o Nietzsche)

[edita] El déu monoteista

Les grans religions adoren una divinitat única, que va creixent en abstracció i atributs amb el pas dels segles per diferenciar-se dels cultes politeistes, considerats pagans. El Déu (amb majúscules perquè és l'únic) que proposen és una entitat no corpòria, omnipresent, omniscient, omnipotent i eterna, creadora de tot el que existeix i font última de la bondat moral dels actes humans (els quals jutja al final de la vida de cada persona).

[edita] Els déus politeistes

Cada mitologia té el seu propi panteó de déus. Usualment vénen de personalitzar forces de la natura, sentiments, esdeveniments vitals o llocs de culte. Els més habituals són:

• el déu del Sol
• el déu de la Lluna
• el déu del cel, de la terra i de les aigües
• déus de fenòmens atmosfèrics
• déu de la creació
• déu de la nit
• déu de l'inframón
• déu dels valors (justícia, honestedat, pietat...)
• déus familiars o de la vida
• déu de l'amor
• déu de la mort
• déu de la guerra

[edita] Representació

Els déus se solen representar com a antropomòrfics, de manera que són com éssers humans però amb propietats extraordinàries. Alguns d'ells adopten la forma d'animals o elements naturals, i llavors els seus creients veneren aquelles manifestacions a la terra (com el culte al Sol, per exemple). Algunes religions prohibeixen explícitament representar déu en una imatge, ja que no pot assimilar-se a cap element que visqui a la Terra, car és una entitat abstracta e incorpòria. Per això el judaisme combat els ídols com a símbol de blasfèmia, per exemple.

Al politeisme hi ha déus i deesses i éssers hermafrodites, mentre que per a les grans religions déu és un ésser sense gènere per la seva abstracció. La paraula per representar-lo (i moltes de les obres inspirades en aquest concepte) és masculina, però. Alguns estudiosos ho relacionen amb el masclisme de les societats antigues, ja que els primers cultes atorguen naturalment el gènere femení a la primera entitat (la creació de vida s'assimila al paper de la dona).

Representació abstracta del déu cristià

Anubis, déu egipci de la mort

Els déus romans, Júpiter i Tetis

Xiva dansant, mitologia hinduista

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	[{{localurl:Commons:{{{Commons}}}|uselang=ca}} Commons].
	Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	[{{localurl:Wikispecies:{{{Viquiespècies}}}|uselang=ca}} Viquiespècies].
	[[b:{{{Viquillibres}}}|Viquillibres]].
	[[n:{{{Viquinotícies}}}|Viquinotícies]].
	[[s:{{{Viquitexts}}}|Viquitexts]].
	[[:en:v:{{{Viquiversitat}}}|Viquiversitat]].