Música

De Viquipèdia

Obertura de la sonata per a piano K545

La música és un art, i com a tal, és el fruit d'una intuïció creativa, que es manifesta en el temps i l'emoció. Correspon tant al compositor com als filòsofs, als historiadors, als semiòlegs i a qualsevol altre oïdor o amateur, la tasca de definir la música, sense confondre el fons amb la forma, el so i el sentit, el signe i el significat.

De manera general, la música és la successió de sons eixits generalment d'instruments (de música); sons organitzats per un compositor o un instrumentista improvisador d'acord a un ritme els quals es produeixen conscientment amb el propòsit de ser agradables, commovedors, o fins i tot detestables segons els gustos musicals de l'oïdor. Es pot parlar també de música tot i que els sons siguin produïts per la naturalesa o d'objectes no-musicals a priori.

Com a branca d'estudi de les humanitats, la música és una disciplina que estudia els principis de l'harmonia i les propietats, dependències i relacions dels tons entre ells mateixos; i alhora és l'art de combinar aquests tons i sons d'una manera plàcida i agradable a l'oïda. Es pot dir també que la música és un llenguatge universal amb el què l'emissor pot transmetre determinants fets i sentiments mitjançant una seqüència de tons.

[edita] Definició de la música

Atès les profundes arrels de la seva història, la música s'entén com una pràctica cultural que pot posseir o no posseir una dimensió artística, però, que consisteix en una combinació deliberada de sons i de silencis. Fins i tot en el cas de la música aleatòria, els últims avatars de la seva construcció i destrucció, la música s'inspira sempre d'un "material sonor" que pot reagrupar el conjunt de sons perceptibles per construir aquest "material musical", representació pròpia d'un compositor.

Tanmateix, la música és també una presa de possessió dels elements formals que pertanyen alhora al conscient, a l'inconscient i a l'espiritual, i es declinen en el conjunt dels afectes culturals. En aquesta diversitat de pràctiques es pot deduir sobretot que la música no pot tenir una sola definició precisa i que en reagrupar tots els tipus de música, tots els gèneres musicals, i d'acord amb l'angle amb el que es vulgui abordar, es poden suscitar algunes definicions que, sense oposar-se, creen a tots els continents una "història de la música" en perpètua evolució, tant en el domini de la música culta així com en el domini de la música tradicional o popular.

El camp de les definicions possibles és, llavors, molt extens. Tanmateix, siguin abordades pels practicants (Schönberg, Stravinski, Varèse, Gould, Guillou, Boulez, Harnoncourt, per exemple) o pels musicòlegs (Dalhaus, Molino, Nattiez, Deliegè, entre altres) les definicions es divideixen sempre en dues classes principals: l'enfocament intrínsec, immanent, i l'enfocament extrínsec, funcional.

En el primer enfocament, l'intrínsec, la música existeix abans de ser entesa; pot tenir una existència per si mateixa, en la naturalesa i per la naturalesa. Aquesta és la teoria de la ressonància natural de Mersenne i Rameau, atès que en introduir per mitjà de la partitura harmònica els fonaments d'una teoria raonada, restableix la preponderància del que és natural sobre la pràctica formalista.

En el segon enfocament, l'extrínsec, no pot funcionar sinó el que es percep. No hi ha cap música si no hi ha cap obra musical, obra que estableix un diàleg entre el compositor i l'oïdor. Aquest diàleg funciona per mitjà d'un gest musical formal, i fa ús de l'escriptura musical, o formalitzat, i llavors passa per mitjà de la interpretació.

La definició de la música com a so amb característiques específiques és utilitzada en la psicoacústica, la musicologia i la interpretació musical. Hi ha patrons observables en allò que es defineix com a música, i encara que hi ha variacions culturals comprensibles, les propietats de la música són les propietats del so tal com es percebut i processat pels humans.

Els filòsofs grecs i medievals definien la música com a tons ordenats horitzontalment, la melodia, i verticalment, l'harmonia. La teoria musical s'estudia amb la premissa que la música és ordenada i és agradable a l'oïda. No obstant, durant el segle XX, els compositors van desafiar aquesta noció creant música que explorava timbres més forts i foscos.

El compositor John Cage, en el segle XX, no va estar d'acord amb la noció que la música eren melodies agradables. Va argumentar que qualsevol so que escoltem pot ser música, amb la tesis de "no hi ha cap soroll, només so". D'acord al musicòleg Jean-Jacques Nattiez (1990), "La frontera entre la música i el soroll sempre es definida culturalment, la qual cosa vol dir que fins i tot en cada societat, aquesta frontera no sempre passa pel mateix lloc; en resum, rarament existeix un consens... no hi ha cap concepte universal únic i intercultural que defineixi el que podria ser la música".

[edita] Aspectes de la música

Els aspectes tradicionals o clàssic europeus de la música sovint són els elements que reben més preeminència en la música clàssica amb influència europea: melodia, harmonia, ritme, timbre i forma. Una llista molt més àmplia descriu els aspectes del so: to, timbre, volum sonor i duració. Aquests aspectes es combinen per crear aspectes secundaris com ara l'estructura, la textura i l'estil.

Altres aspectes que s'esmenten són el lloc espacial o el moviment del sons dins l'espai, gest i dansa. El silenci ha estat considerat un aspecte de la música, que pot aparèixer com pauses dramàtiques en les simfonies de l'època romàntica o l'ús d'avantguarda del silenci com a declaració artística en les obres del segle XX.

[edita] Producció musical

Atès les nombroses definicions, cal definir el concepte d'obra musical. Com tota obra, l'obra musical existeix abans de ser rebuda, i continua existent després. No obstant això produeix encara més preguntes sobre la seva perennitat: quantes obres subsisteixen realment després de la mort de llurs compositors? Són aquestes el reflex complet de llur estil i de llur art?

L'obra musical, de manera general s'entén com el projecte particular d'una realització musical. Per als musicòlegs, però, aquesta definició encara és ambigua: qui decideix aquesta realització; l'oïdor (amb la seva cultura, la seva memòria i els seus sentiments particulars a l'instant precís) o la partitura, la transcripció (que no s'ha fet de tota la música que existeix)?

A partir del Renaixement i fins al començament del segle XX, el seu únic suport ha estat la partitura musical. L'escriptura musical ha estat l'element clau de la construcció de la polifonia i de l'harmonia en la música culta. La partitura està unida al nom dels músics que l'han compost o registrat i, segons el cas particular, algunes obres poden ser col·lectives i d'altres romanen anònimes.

Després de la generalització dels mitjans tècnics de gravació del so, l'obra pot identificar-se igualment amb la seva base: l'àlbum de música, la banda magnètica o una simple cal·ligrafia de la representació del gest musical. La informàtica musical ha fet evolucionar encara més aquesta noció de l'obra, atès que avui dia un programa o programari senzill pot facilitar la creació d'una obra musical, o produir sons.

[edita] Pàgines que s'hi relacionen

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Música

v • d • e Música
Fonaments musicals	Teoria • Composició • Improvisació • Notació • Formes • Escala • Tonalitat • Harmonia • Afinació
Músics i instruments	Músics • Compositor • Intèrpret • Oient • Instruments • Organologia • Grups de música
En el temps i l'espai	Història • Gèneres • Clàssica • Jazz • Pop • Rock • Folk • Punk •Ètnica • Electrònica
Música i societat	Esdeveniments musicals • Concert • Indústria • Discogràfica • Festival • Discoteca
Grans disciplines	Musicologia • Educació • Psicologia • Acústica • Tecnologia
CATEGORIES • PORTAL