Imperi Espanyol

De Viquipèdia

Important: Aquesta pàgina és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. Fins a la desaparició d'aquest advertiment, el seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la pàgina de discussió per a una major informació.

L'Imperi Espanyol és el nom popular amb el qual es coneix la Monarquia Catòlica, nom oficial del conjunt de territoris conquerits, heretats i reclamats per Espanya o per les dinasties regnants a Espanya, tot i que en alguns d'ells -com p.e. les grans planes d'Amèrica del Nord o la part més austral d'Amèrica del Sud-, la presència estable espanyola fou moltes vegades nominal, i en tot cas més teòrica que real. Si es compten aquests territoris, va arribar a tenir una extensió de gairebé 20 milions de km² a finals del segle XVIII.

L'Imperi Espanyol va ser un dels primers imperis globals -un imperi que abastava possessions a tots els continents- a diferència dels imperis de l'Antiguitat i medievals. Altres imperis globals posteriors o comtemporanis foren l'Imperi Portuguès i l'Imperi Britànic.

Taula de continguts 1 Els inicis de l'imperi 1.1 La unificació d'Espanya i la fi de la Reconquesta 1.2 Política Europea 1.3 La conquesta del Nou Món 2 El Segle d'Or (1521-1643) 2.1 De la Batalla de Pavia a la Pau d'Augsburg (1521-1555) 2.2 De Sant Quintí a Lepant (1556-1571) 2.3 El regne en problemes(1571-1598) 2.4 El declivi econòmic i el poder de l'imperi (1598-1626) 2.5 El camí a Rocroi (1626-1643) 3 La decadència 3.1 L'Imperi dels darrers Habsburg espanyols (1643-1713) 3.2 El imperi dels Borbons:Reforma i recuperació (1713-1806) 3.2.1 El canvi de dinastia 3.2.2 La reforma de l'Imperi 3.2.3 Les guerres colonials durant el segle XVIII 3.2.4 Espanya el 1800 3.3 La fi de l'imperi global (1808-1898) 3.3.1 La Revolució francesa i les Guerres Napoleòniques 3.3.2 La independència de les colònies americanes 3.3.3 Decadència final i el "desastre del 98" 3.4 Els ultims territoris: Àfrica (1898-1975) 4 Territoris de l'Imperi Espanyol 4.1 Amèrica 4.2 Àsia 4.3 Àfrica 4.4 Europa 4.5 Oceania 5 Controvèrsia: el primer imperi global 6 Referències

[edita] Els inicis de l'imperi

[edita] La unificació d'Espanya i la fi de la Reconquesta

El matrimoni dels Reis Catòlics (Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó) va unir les seves corones després de que Isabel hagués ascendit al tron per la victòria sobre Joana la Beltraneja a la guerra civil castellana. Tanmateix, cada regne va mantenir la seva pròpia administració. En competència amb Portugal, Castella havia intervingut a l'Atlàntic, en allò que seria el començament del seu imperi extra-peninsular, quan Enric III de Castella començà la colonització de les Illes Canàries el 1402 en enviar-hi l'explorador francès Jean de Béthencourt. Mentrestant, exploradors portuguesos com Gonçalo Velho Cabral havien colonitzat les Açores, Cap Verd i l'arxipèlag de Madeira. El tractat d'Alcaçovas de 1479, que va portar la pau a la guerra civil castellana, separà les zones d'influència de cada país a l'Àfrica i a l'Atlàntic. El text reservava per a Portugal les terres africanes situades per dessota del cap Verd, i concedia a Castella la sobirania de les Illes Canàries; el regne de Fes es repartia. La butlla papal Aeterni Regis del 1481 garantiria a Portugal tota la costa africana al sud de les Canàries.

Com a culminació de la Reconquesta castellana, els reis Catòlics conqueriren el 1492 el regne nazarita de Granada, l'últim regne musulmà d'Al-Àndalus, que havia sobreviscut gràcies al pagament d'or a Castella, i gràcies a la seva política d'aliances amb Aragó i els regnes del nord d'Àfrica. D'aquesta manera finalitzava el procés endegat el 722 amb la batalla de Covadonga.

La política expansionista dels reis Catòlics també es manifestà a Àfrica. Amb l'objectiu d'acabar amb la pirateria que amenaçava les costes andaluses i les comunicacions mercants catalanes i valencianes, es van realitzar nombroses campanyes al nord d'Àfrica. Melilla fou conquerida el 1497, Villa Cisneros el 1502, Mazalquivir el 1505, el Penyal de Vélez de la Gomera el 1508, Orà el 1509, Alger i Bugia el 1510 i Trípoli el 1511. La idea d'Isabel I, manifestada en el seu testament, era que la reconquesta hauria de continuar pel nord d'Àfrica, territori que els romans havien batejat Nova Hispània.

[edita] Política Europea

Els reis Catòlics també van continuar la política mediterrània de la Corona d'Aragó, i van recolzar la Casa de Nàpols aragonesa enfront de Carles VIII de França. Quan aquesta s'extingí, els reis reclamaren la reintegració del regne de Nàpols a la corona aragonesa. Com a governant d'Aragó, Ferran II s'havia involucrat en la disputa amb França i la república de Venècia pel control de la península Itàlica; aquests conflictes es van convertir en l'eix central de la seva política exterior. En les campanyes d'Itàlia, Gonzalo Fernández de Córdoba (el Gran Capità) creà els terços com a organització bàsica de l'exèrcit, cosa que significà una revolució militar que en pocs anys portaria els espanyols als seus millors moments.

Després de la mort de la Reina Isabel, Ferran, com a únic monarca, va adoptar una política més agressiva, concentrant tots els seus esforços en expandir la seva influència per Itàlia, i contra França. La seva filla Joana I de Castella la Boja, va assumir el tron de Castella; incapacitada per regnar, son pare n'exercí la regència. Si bé tots dos apareixien en els documents oficials, era Ferran qui governava realment.

La primera prova de força espanyola del rei Ferran fou en la guerra de la Lliga de Cambrai contra Venècia, en què els soldats espanyols van sobresortir en la batalla d'Agnadello. Només un any més tard, Ferran es convertia en part de la lliga Catòlica contra França, veient una oportunitat de conquerir Milà -que reclamava pels seus drets dinàstics- i Navarra. Finalment el 1516, després de conquerir Navarra, es firmà la pau.

Amb l'objectiu d'aïllar França, es va adoptar una política matrimonial que va portar al casament de les filles dels reis Catòlics amb la dinastia regnants d'Anglaterra, i amb la de Borgonya i Àustria. Després de la mort de Ferran i la inhabilitació de Joana I, Carles V heretaria tots aquests països, Castella i Aragó inclosos.

[edita] La conquesta del Nou Món

Però l'expansió atlàntica seria la que donaria els èxits més grans a la corona espanyola. Per poder aconseguir las riqueses d'Orient, les rutes de les quals estaven bloquejades pels otomans, els portuguesos i els espanyols competien per trobar un nou camí que no fos el tradicional per l'Orient Mitjà. Els portuguesos, que havien acabat abans la seva Reconquesta, començaren aleshores les seves expedicions per tal de circumnavegar Àfrica, cosa que els donà el control de les illes i costes d'aquest continent, inici de l'imperi portuguès. Més tard, precisament quan Castella acabà la Reconquesta (1492), els reis Catòlics van recolzar Cristòfor Colom quan aquest, creient que la circumferència de la Terra era menor que la real, va voler arribar a Cipango (Japó, Xina, les Índies i l'Orient) navegant cap a l'oest. Però no comptava amb l'existència del continent americà i gràcies a això ha passat a la història com a descobridor d'Amèrica.

Les noves terres descobertes foren reclamades pels reis Catòlics, amb l'oposició de Portugal, els vaixells del qual havien arribat, inesperadament, a les costes del Brasil quan tractaven de circumnavegar l'Àfrica. Finalment el papa Alexandre VI va intervenir amb la signatura del tractat de Tordesillas, que va fixar el límit de les zones d'influència espanyola i portuguesa a 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd (el meridià situat a 46º 37’ longitud oest); la zona occidental correspondria a Espanya i la oriental a Portugal. Així Espanya es convertiria en propietària nominal de la major part del continent americà amb l'excepció d'una petita part del Brasil, corresponent a Portugal. Aquesta expansió va quedar legitimada pel decret papal, que els obligava a evangelitzar les noves terres.

Mentrestant, la colonització d'Amèrica continuava. A més de la conquesta de La Espanyola, que va culminar a principis del segle XVI, els colons començaren a buscar nous assentaments. La convicció que hi havia grans territoris per colonitzar en les noves terres descobertes va produir l'afany per aconseguir noves conquestes. Des d'allà, Ponce de León va conquerir Puerto Rico i Diego Velazquez, Cuba. Alonso de Ojeda va recórrer la costa veneçolana i l'Amèrica Central. Diego de Nicuesa ocupà el que avui és Nicaragua i Costa Rica mentre que Vasco Nuñez de Balboa colonitzava Panamà i arribava al Mar del Sud (l'oceà Pacífic). Anys després, sota Felip II, aquest Imperi es va convertir en una nova font de riquesa pels regnes espanyols i per al seu poder a Europa.

[edita] El Segle d'Or (1521-1643)

El període comprès entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII és conegut com el Segle d'Or pel floriment de les arts i les ciències que s'hi va produir. Durant el segle XVI Espanya va arribar a tenir una autèntica fortuna d'or i plata extrets de "Les Índies", és a dir, les seves possessions al continent americà. Es deia que durant el regnat de Felip II "el sol no es ponia a l'Imperi", ja que estava prou dispers com per tenir sempre alguna zona amb llum solar. Aquest imperi no era controlat des de Madrid, sinó des de Sevilla. Com a conseqüència del matrimoni polític dels Reis Catòlics, i dels casaments estratègics dels seus fills, el seu nét Carles I va heretar la corona de Castella a la península Ibèrica i un poderós imperi castellà a Amèrica (herència de la seva àvia Isabel), les possessions de la Corona d'Aragó al Mediterrani italià i ibèric (del seu avi Ferran), les terres dels Habsburg a Àustria, Bohèmia, Silèsia, Hongria i altres territoris centreeuropeus juntament amb la corona del Sacre Imperi Romanogermànic i el títol d'emperador (amb el nom de Carles V d'Alemanya) heretat del seu avi Maximilià d'Àustria; a més dels Països Baixos i el Franc-comtat herència de la seva àvia Maria de Borgonya.

La dinastia d'Habsburg invertí les riqueses castellanes i, a partir de Felip II, les americanes, en guerres arreu d'Europa. Els objectius polítics de la Corona eren diversos:

• accedir als productes americans (or, plata) i asiàtics (porcellana, espècies, seda);
• minvar el poder de França i aïllar-la a les seves fronteres orientals;
• mantenir l'hegemonia catòlica dels Habsburg a Alemanya defensant el catolicisme contra els luterans;
• defensar Europa contra l'Islam, sobretot oposant-se a l'Imperi Otomà (cosa que França no feia en aliar-se nombroses vegades amb els otomans); i
• neutralitzar la pirateria morisca que assolava les possessions mediterrànies espanyoles i italianes des de l'expulsió dels moriscos l'any 1609.

Carles I decidí fer recaure la major part de las càrregues de l'imperi en el més ric dels seus regnes, Castella, que es va revoltar per no estar d'acord amb la decisió. Després de vèncer els comuners, Carles I esdevingué l'home més poderós d'Europa amb un vastíssim imperi europeu. L'emperador va intentar sufocar la reforma protestant amb la dieta de Worms, però Luter es nega a retractar-se de l'heretgia de la qual era acusat. Tanmateix, Carles I ordenà saquejar Roma, després que el papa Climent VII s'uní a la Lliga de Cognac en contra seu, en el que s'anomena el saqueig de Roma.

Però encara que Carles I era flamenc i la seva llengua materna era el francès, va viure un procés d'espanyolització o més concretament de castellanització. Així quan es va entrevistar amb el papa, va parlar en castellà i més tard, quan va rebre l'ambaixador de França, el diplomàtic es sorprengué que no fes servir la llengua materna, a la qual cosa l'emperador respongué: No importa que no m'entengueu. Que jo estic parlant en la meva llengua espanyola, que és tan bella i noble que hauria de ser coneguda per tota la cristiandat. Aquesta frase va calar moltíssim en els espanyols i segles després encara s'utilitza el dit "Que parli cristià" quan un espanyol vol que se li tradueixi el que se li ha dit en una altra llengua.

[edita] De la Batalla de Pavia a la Pau d'Augsburg (1521-1555)

A Amèrica, la colonització del nou món havia passat a ser encapçalada per una sèrie de guerrers-exploradors coneguts com els conqueridors. Algunes tribus nadiues estaven a vegades en guerra unes amb les altres i moltes d'elles es van mostrar disposades a formar aliances amb els espanyols per derrotar enemics més poderosos com els asteques o els inques. El conqueridor més afortunat fou Hernán Cortés, qui entre 1519 i 1521, amb aproximadament 200.000 aliats nadius, derrotà al poderós imperi asteca, en el moment que aquest era delmat per la verola malaltia desconeguda al Nou Món i que ells mateixos havien portat d'Europa, i entrà a la ciutat de Mèxic, que seria la base del virregnat de Nova Espanya. D'una importància comparable fou la conquesta de l'Imperi Inca el 1531, per Francisco Pizarro, territori que es convertiria en el Virregnat del Perú.

A Europa, sentint-se envoltat per les possessions dels Habsburg, Francesc I de França va envair el 1521 les possessions espanyoles d'Itàlia, i inicià una nova era d'hostilitats entre França i Espanya. La guerra fou un desastre total per a França que va sofrir derrotes importants a Bicoca (1522), Pavia (1525) - en què Francesc I fou capturat- i Landriano (1529) abans que el rei francès I claudiqués i deixés Milà en mans espanyoles una altra vegada.

La victòria de Carles I a la Batalla de Pavia, 1525, va sorprendre molts italians i alemanys. En demostrar Carles la seva voluntat d'aconseguir el màxim poder possible, motivà que el papa Climent VIII canviés de bàndol i unís les seves forces amb França i amb els estats italians emergents contra l'Emperador, en la Guerra de la Lliga de Cognac. La pau de Barcelona, firmada entre Carles I i el Papa el 1529, va establir una relació més cordial entre els dos governants; nomenava Espanya com a defensora de la causa catòlica i reconeixia Carles com a Rei de Llombardia en recompensa per la intervenció espanyola contra la rebel República de Florència

El 1528, el gran almirall Andrea Doria s'alià amb l'Emperador per desallotjar França i restaurar la independència genovesa. Això obrí una nova perspectiva: aquell mateix any es produeix el primer prèstec dels banquers genovesos a Carles I.

Mentrestant, la colonització americana seguia imparable. Nova Granada fou fundada durant la dècada del 1530 i Juan de Garay fundà Buenos Aires el 1536. En la dècada de 1540, Francisco de Orellana explorava la selva i arribava al riu Amazones. El 1541, Pedro de Valdivia continuà les exploracions de Diego de Almagro des del Perú cap al sud i hi instaurà la Capitania General de Xile. En aquest mateix any, l'Imperi Muisca, que ocupava el centre de Colòmbia, fou finalment conquistat.

El 1543, Francesc I de França anuncià una aliança sense precedents amb el sultà otomà Solimà el Magnífic per ocupar la ciutat de Niça, sota control espanyol. Enric VIII d'Anglaterra, que guardava més rancor contra França que no pas contra l'Emperador (per l'oposició d'aquest al seu divorci); s'uní amb aquest darrer en la seva invasió a França. Encara que Espanya va patir derrotes com les de Savoia, Enric VIII va aconseguir que França acceptés les seves condicions. Els austríacs, liderats pel germà petit de l'emperador Carles, continuarien lluitant contra l'Imperi Otomà per l'est. Mentrestant, Carles I es preocupava de solucionar un vell problema: la lliga de Esmacalda. La lliga tenia com a aliats els francesos, i els esforços per soscavar la seva influencia a Alemanya foren infructuosos. La derrota francesa del 1544 trencà la seva aliança amb els protestants i Carles I aprofità l'oportunitat. Primerament, intentà el camí de la negociació en el concili de Trento de 1545, però els líders protestants anaren a la guerra liderats per Maurici de Saxònia. En resposta, Carles envaí Alemanya al front d'un exèrcit hispano-holandès, amb la voluntat de restaurar l'autoritat imperial. L'emperador en persona infligí una decisiva derrota als protestants en la històrica Batalla de Mühlberg el 1547. El 1555 se signà la Pau d'Augsburg amb els estats protestants, cosa que restaurà l'estabilitat a Alemanya sota el principi de Cuius regio, eius religio («Qui té la regió, n'imposa la religió»). El compromís de Carles a Alemanya atorgà a Espanya el paper de protector de la causa catòlica dels Habsburg al Sacre Imperi Romanogermànic.

Contemporàniament, el Mediterrani es convertí en un camp de batalla contra els turcs, que encoratjaven els pirates com ara Barba-roja. Carles I preferí eliminar els otomans a través de l'estratègia marítima, mitjançant atacs als seus assentaments en els territoris venecians de l'est del Mediterrani. Com a resposta als atacs a la costa llevantina espanyola, l'emperador s'involucrà personalment en ofensives al continent africà amb expedicions a Tunis i Bona (1535) i l'Alger (1541).

[edita] De Sant Quintí a Lepant (1556-1571)

L'Emperador Carles repartí les seves possessions entre el seu únic fill legítim, Felip II, i el seu germà Ferran. Per a Felip II. Castella fou la base del imperi, però la seva població mai va ser prou gran per proporcionar-ne els soldats necessaris per sostenir l'Imperi. Després del matrimoni del Rei amb Maria Tudor, Anglaterra i Espanya es van fer aliats.

Espanya no aconseguí tenir pau en arribar al tron l'agressiu Enric II de França, el 1547, que immediatament reprengué els conflictes amb Espanya. Felip II prosseguí la guerra contra França, derrotant l'exercit francès en la batalla de Sant Quinti, a Picardia, el 1558 i Enric de nou en la Batalla de Gravelinas. La pau de Cateau-Cambrésis, signada el 1559, reconegué definitivament les reclamacions espanyoles a Itàlia. En les celebracions que van seguir al tractat, Enric II morí a causa d'una ferida produïda per un tros de fusta d'una llança. França fou afectada els anys següents per una guerra civil que agreujà las diferencies entre catòlics i protestants donant ocasió a Espanya d'intervenir a favor dels catòlics i que l'impedí competir amb Espanya i la Casa de Habsburg en els jocs de poder europeus. Lliurats de la oposició francesa, Espanya va veure l'apogeu del seu poder i de la seva extensió territorial entre el període de 1559 i 1643.

Mentrestant, la expansió ultramarina seguia imparable: Florida fou colonitzada el 1556 per Pedro Menéndez de Avilés en fundar San Agustín, i en derrotar ràpidament un intent il·legal del capità francès Jean Ribault i 150 homes d'establir una posició d'aprovisionament en territori espanyol. San Agustín es convertí ràpidament en una base estratègica de defensa per els vaixells espanyols plens d’or i plata que tornaven des dels dominis de les Índies.

A l'Àsia, el 27 d'abril, 1565, s'hi establí el primer assentament a les Filipines per part de Miguel Lopez de Legazpi i es va posar en marxa la ruta dels Galions de Manila (Nao de la Xina). Manila es va fundar el 1572.

Després del triomf de Espanya sobre França i el començament de las guerres de religió franceses, l'ambició de Felip II augmentà. Al Mediterrani l'Imperi Otomà havia amenaçat l'hegemonia espanyola, en perdre's Trípoli (1531) i Bugía (1554) mentre que la pirateria berberina i otomana es reactivava. Tanmateix, el 1565, l'auxili espanyol ofert als Cavallers de San Joan salvà Malta, infligint una derrota severa als turcs.

La mort de Solima el Magnífic i la seva successió per part del menys capacitat Selim II, va provocar que en una arriscada decisió Felip II declarés la guerra al Sultà. El 1571, la Santa Lliga formada per Felip II, Venècia i el Papa Pío V, s’enfrontà a l'Imperi Otomà, amb una flota conjunta dirigida per Joan d'Àustria que aniquilà per complet la flota turca en la decisiva Batalla de Lepant.

La derrota acabà amb l'amenaça turca en el Mediterrani i inicià un període de decadència per a l'Imperi Otomà. Aquesta batalla augmentà el respecte cap a Espanya i la seva sobirania fora de les seves fronteres. El rei, llavors, assumí el càrrec de dirigir la Contrareforma.

[edita] El regne en problemes(1571-1598)

El 1566, els conflictes religiosos entre els calvinistes i catòlics van iniciar una sèrie d'alteracions als Països Baixos que van produir la arribada del Duc d'Alba al país. El 1568 Guillem I va liderar un intent de expulsar-lo que, tanmateix, va fracassar. Aquestes batalles són considerades com l'inici de la guerra dels vuitanta anys que va acabar amb la independència de las Províncies Unides. Felip II, que havia rebut del seu pare l'herència dels territoris de la casa de Borgonya (Països Baixos i Franc Comtat), per tal que la poderosa Castella els defensés de França, es va veure obligat a restaurar-ne l'ordre i mantenir el seu domini sobre aquests territoris.

Per a Espanya, la guerra es va convertir en un assumpte sense fi. El 1574, els Terços de Flandes, sota el comandament de Lluís de Requesens, van ser vençuts al setge de Leiden després que els holandesos trenquessin els dics, provocant inundacions massives.

El 1576, superat pels costos de manteniment d'un exercit de 80.000 homes als Països Baixos i de la flota immensa que va vèncer a Lepant, units a la creixent amenaça de la pirateria de l'Atlàntic i especialment els naufragis que reduïen la arribada de diners de les colònies americanes, Felip II es va veure obligat a declarar una suspensió de pagaments.

L'exèrcit no va trigar a amotinar-se, apoderant-se d'Anvers i saquejant el sud dels Països Baixos, fent que diverses ciutats, que fins aleshores s’havien mantingut neutrals, s’unissin a la rebel·lió. Els espanyols van escollir la via de la negociació i van aconseguir pacificar la major part de las províncies del sud amb la Unió d'Arras el 1579.

Aquest acord requeria que totes les tropes espanyoles abandonessin aquelles terres, la qual cosa va enfortir la posició de Felip II quan el 1580 moria sense descendents directes l'últim membre de la família reial de Portugal, el cardenal Enric I de Portugal. El rei d'Espanya, fill d'Isabel de Portugal i per tant net de Manel I de Portugal va fer valdre la seva reclamació al tron portuguès, i el juny envià el duc de Alba i el seu exèrcit a Lisboa per assegurar-se la successió. L'altre pretendent, Antoni, es va replegar a les Azores, on l’armada de Felip acabà de derrotar-lo incorporant l'Imperi Portuguès a l'Imperi Espanyol.

La unificació de la Península Ibèrica va posar en mans de Felip II l'imperi portuguès, és a dir, la major part dels territoris explorats del Nou Món a més de les colònies comercials a l'Àsia i l'Àfrica. El 1582, quan el Rei retornà a la cort a Madrid des de Lisboa, on estava assentada temporalment per pacificar el seu nou imperi, es produí la decisió de reforçar l'Armada Espanyola.

El 1584, Guillem va ser assassinat per un catòlic pertorbat. S’esperava que la mort del líder popular de la resistència signifiqués la fi de la guerra, però no va ser així. El 1586, la reina Isabel I d'Anglaterra envià suport a la causa protestant dels Països Baixos i França, i el pirata Francis Drake llançà atacs contra els vaixells mercants espanyols al Carib i el Pacífic, a més d'un atac contra el port de Cadis.

El 1588, confiat en acabar amb las intromissions de Isabel I, Felip II va enviar l'Armada Invencible a atacar a Anglaterra, però les tempestes, els diversos errors logístics en els aprovisionaments que la flota havia de fer als Països Baixos i la millor preparació tècnica marinera i artillera dels anglesos van causar-ne la desfeta.

Espanya es va involucrar en les guerres de religió franceses després de la mort d'Enric II de França. El 1589, Enric III de França. L’últim del llinatge dels Valois va morir a les portes de París. El seu successor, Enric IV de França i III de Navarra, el primer rei Borbó de França, va aconseguir victòries contra la lliga catòlica a Argues (1589) i a Ivry (1590). Compromesos amb impedir que Enric IV prengués possessió del tron francès, els espanyols van dividir el seu exèrcit als Països Baixos i van envair França el 1590.

[edita] El declivi econòmic i el poder de l'imperi (1598-1626)

L'economia espanyola va començar a declinar; els recursos obtinguts de l'explotació dels recursos naturals de les seves possessions a Amèrica, duta a terme amb treballs forçats de mà d'obra indígena, minvant així la població nadiua, es destinava a les guerres amb Anglaterra, França i els Països Baixos al mateix temps. L'hugonot francès Duplessis-Mornay va escriure, desprès de l'assassinat de Guillem d'Orange a mans de Balthasar Gerard ^[1]:

«	"La ambició dels espanyols, que els ha fet acumular tantes terres i mars, els fa pensar que res els és inaccessible."	»

El declivi del poder espanyol, a més, va incrementar-se amb la continua pirateria contra els seus vaixells en el Atlàntic i la conseqüent disminució de els ingressos del or d'Amèrica. Però, investigacions mes profundes^[2]indiquen que aquesta pirateria consistia en varies desenes de vaixells i diversos centenars de pirates, essent els primers de escàs pes, i per tant no podien enfrontar-se als galions espanyols. En segon lloc, durant el segle XVI, cap pirata ni corsari va poder enfonsar cap galeó;^{[cal citació]}. De les 400 flotes enviades per Espanya (dos per any durant 300 anys) nomes dues van caure en mans enemigues i les dues per marines de guerra no per pirates ni corsaris^[3].Cosa molt diferent era la pirateria mediterrània, perpetrada per berberiscos que tenia un volum deu o m'es vegades superior a l'Atlàntica. Els experts mantenen que van ser les forts tempestes qui bloquejaren en mes de una ocasió tot el comerç entre Amèrica i a Europa.^{[cal citació]}

El successor de Felip II, Felip III, pujà al tron el 1598. Era un home que va preferir deixar a altres prendre les decisions, entre ells el Duc de Lerma, qui mai va tindre interès en els assumptes de el seu país aliat, Àustria.

Els espanyols van intentar deslliurar-se dels nombrosos conflictes en què estaven involucrats, primer signant la pau de Vervins amb França el 1598, reconeixent a Enric IV (catòlic des de 1593) com a rei de França, i restablint moltes de les condicions de la pau de Cateau-Cambrésis. Amb varies derrotes consecutives i una guerra de guerrilles inacabable contra els catòlics amb el suport d'Espanya a Irlanda, Anglaterra va acceptar començar negociacions el 1604, després de la ascensió al tron d'Eduard Jacob I.

La pau amb França i Anglaterra va tenir com a resultat que Espanya pogués centrar la seva atenció i energies per restituir el seu domini a les províncies holandeses. Els holandesos liderats per Maurici de Nassau, el fill de Guillem I, van sortir amb èxit de la presa de algunes ciutats frontereres el 1590, incloent-hi la fortalesa de Breda. A això se sumaren les victòries ultramarines que van ocupar les colònies portugueses (i per tant espanyoles) a l'Orient.

Després de la pau amb Anglaterra, Ambrosi Spinola, com a nou general de las forces espanyoles, lluità tenaçment i bravament contra els holandesos. Spinola era un estratega amb una capacitat similar a la de Maurici, i únicament la nova fallida de 1607 evità que conquistés tots els Països Baixos. Turmentats per unes finances aclaparadores, en 1609 se signà la treva dels dotze anys entre Espanya i les Províncies Unides. La Pax Hispànica era un fet.

Espanya va tenir una notable recuperació durant la treva, ordenant la seva economia i esforçant-se per recuperar el seu prestigi i estabilitat abans de participar en la pròxima guerra.

El 1618 el Rei va reemplaçar Spinola amb Baltasar de Zúñiga, veterà ambaixador a Viena. Aquest pensava que la clau per frenar França i eliminar els holandesos era una estreta aliança amb els Habsburg austríacs. Aquest mateix any començava amb la Defenestració de Praga. El emperador Ferran II es van embarcar en una campanya contra Bohèmia i la Unió protestant. Zúñiga animà Felip III a que s’unís amb els Habsburg austríacs en la guerra, i Ambrosi Spinola fou enviat per encapçalar el Terci de Flandès a intervenir. D’aquesta manera, Espanya entrà a la Guerra dels Trenta Anys.

El 1621 Felip III moria i pujava al tron el seu fill, Felip IV. L'any següent, Zúñiga va ser substituït per Gaspar de Guzmán, més conegut per el seu títol de Compte-Duc de Olivares, un home capaç que creia que el centre de totes les desgràcies d'Espanya eren les Províncies Unides. Aquest mateix any es reprengué la guerra amb els Països Baixos. Els bohemis van ser derrotats en la batalla de la Muntanya blanca el 1621, i més tard a Stadtlohn.

Mentrestant, als Països Baixos, Spinola va prendre la fortalesa de Breda el 1625. La intervenció de Cristià IV de Dinamarca en la guerra inquietà a molts - Cristià IV era un dels pocs monarques europeus que no tenia problemes econòmics-, però les victòries del general imperial Albercht von Wallenstein sobre els danesos en la batalla del pont de Dessau i de nou a Lutter, les dues el 1626, van eliminar l’amenaça.

Hi havia esperances a Madrid que els Països Baixos poguessin ser reincorporats a l'Imperi; després de la derrota dels danesos, els protestants d’Alemanya ja no hi podien fer res més. França estava una altra vegada envoltada en les seves pròpies inestabilitats (el setge de La Rochelle començà el 1627). Va ser en aquestes circumstàncies que el Compte-Duc de Olivares va afirmar que «Déu es espanyol i està a favor de la nació aquest dies», volent exemplificar la situació de l'època: l'Imperi continuava imposant el seu poder en les regions conflictives,les nacions que havien rivalitzat amb Espanya o estaven en problemes interns o havien sigut un altre cop derrotades per Espanya i el poder no tan sols era polític sinó també cultural degut a el recent "segle d'or" de la literatura espanyola i religiós en destacar molts religiosos espanyols en la matèria.

[edita] El camí a Rocroi (1626-1643)

Olivares es va donar que Espanya necessitava una reforma i alhora pau. La destrucció de les Províncies Unides es va afegir a les seves necessitats, ja que darrera de qualsevol atac als Habsburg hi havia diner holandès. Spinola i el seu exèrcit es concentraren en els Països Baixos i la guerra marxava a favor de Espanya. A l'ultramar es va combatre també la flota holandesa, que amenaçava les possessions espanyoles. Així, la presencia holandesa a Taiwan i la seva amenaça sobre las Filipines va dur a la ocupació del nord de les illes, fundant-se la ciutat de la Santíssima Trinitat (actual Keelung) l'any 1626 i Castillo (actual Tamsui) el 1629.

El 1627 va ser un any dolent per l’economia espanyola. Els espanyols havien devaluat la moneda per pagar la guerra i la inflació esclatà a Espanya com abans ho havia fet en Àustria. Fins el 1631, en algunes parts de Castella es comerciava amb el bescanvi, atesa la crisi monetària, i el govern va tenir dificultats en recaptar impostos del camperols de les colònies. Els exèrcits espanyols a Alemanya van optar per pagar-se a si mateixos. Els holandesos havien convertit la seva flota en una prioritat durant la treva dels vint anys i van amenaçar el comerç marítim espanyol, del qual Espanya era totalment dependent després de la crisis econòmica.

La guerra de els trenta anys també es va agreujar quan, el 1630, Gustau II Adolf de Suècia va desembarcar a Alemanya per donar suport al port de Stralsund, l'últim baluard continental dels alemanys bel·ligerants contra el Emperador. Gustau II Adolf marxà cap el sur i va obtenir notables victòries a Breitenfeld i Lützen, atraient molt suport pels protestants.

La situació de els catòlics va millorar després de la mort de Gustau II Adolf a Lützen el 1632 i la victòria en la Batalla de Nördlingen el 1634. Des de una posició de força, l’emperador intentà pactar una pau amb els estats cansats de la guerra el 1635. Molts van acceptar, inclosos els dos més poderosos: Brandenburg i Saxònia. França aleshores es va perfilar com el major problema.

El cardenal Richelieu havia estat un gran aliat dels holandesos i els protestants des del començament de la guerra, enviant fons i equipament per intentar fragmentar la força dels Habsburg a Europa. Richelieu va decidir que la Pau de Praga, recentment firmada, era contrària als interessos de França i declarà la guerra al Sacre Imperi Romanogermànic i a Espanya dins del període establert de pau. Las forces espanyoles, més experimentades, van obtenir èxits inicials: Olivares va ordenar una campanya llampec contra el nord de França des de els Països Baixos espanyols, confiant en acabar amb el propòsit del rei Lluís XIII i derrocar Richelieu.

El 1636, les forces espanyoles van avançar cap el sud fins arribar a Corbie, amenaçant París i quedant molt a prop d'acabar la guerra al seu favor. Després de 1636 Olivares va tenir por de una nova bancarrota i l'exèrcit no va avançar més.

El 1643 l'exèrcit de Flandès, que constituïa la millor secció de l'infanteria espanyola, es va enfrontar a una invasió francesa a Rocroi liderada per Lluís II de Borbó, Príncep de Conté. Encara que les fonts franceses i sobretot les originals, sempre van informar que els espanyols, liderats per Francesc de Meló, no van ser arrasats, la propaganda gal·la va obtenir un notable èxit mitificant aquella petita victòria^[4]. La majoria de la infanteria espanyola va quedar intacta, mil morts o ferits de un total de 6.000 soldats dels terços, i davant de la cavalleria francesa va resistir carga i carga amb molt poques pèrdues. El duc d'Enghien no va poder destruir ni perseguir l'exèrcit espanyol en retirada ni tampoc reduir els dos terços espanyols que van romandre en el camp de batalla i, finalment, va haver d'abandonar la plaça a els espanyols per la seva total incapacitat per defendre-la.

La gran habilitat del Cardenal Mazarino per tergiversar aquesta petita victòria en una gran victorià va acabar injustament amb la reputació dels terços de Flandes, creant un mite que encara existeix: el de una victòria en la que per saber el nombre d'enemics als que s’enfrontaven només havien de "comptar els morts", afirmació exagerada i falsa.

[edita] La decadència

[edita] L'Imperi dels darrers Habsburg espanyols (1643-1713)

Tradicionalment, els historiadors assenyalen la Batalla de Rocroi com la fi del domini espanyol a Europa. Catalans i napolitans, recolzats per França, es van revoltar contra Espanya en la dècada del 1640. Portugal amb el suport d'Anglaterra es va revelar intentant recuperar la seva independència. Catalunya va necessitar una important campanya militar per ser reintegrada als dominis dels Habsburg (vegeu Guerra dels Segadors).

Amb els Països Baixos derrotats definitivament després de la Batalla de Lens el 1648, els espanyols van signar la pau amb els holandesos i van reconèixer la independència de les Províncies Unides en la Pau de Westfalià, que va acabar al mateix temps amb la Guerra de els Vuitanta anys i la Guerra dels trenta anys. A això va seguir l'expulsió de Taiwan i la pèrdua de Tobago, Curaçao i d'altres illes del Mar del Carib.

La guerra amb França va continuar onze anys més. Encara que França patia una guerra civil, l'economia espanyola no passava pel seu millor moment. Nàpols va ser reconquistada el 1648 i Catalunya el 1652 i a més es va obtenir una victòria important contra els francesos en la batalla de Valenciennes, però la fi efectiva de la guerra es va assolir en la Batalla de las dunes el 1658. Espanya va acceptar signar la Pau dels Pirineus el 1659, en què cedia a França el Rosselló, la Cerdanya i alguns territoris dels Països Baixos. A més, es va pactar el matrimoni d'una infanta espanyola amb Lluís XIV.

Portugal s’havia revelat el 1640 sota el lideratge de Joan de Bragança, pretendent al tron. Ell havia rebut el suport general del poble portuguès, i els espanyols -que tenien que lluitar contra rebel·lions en molts dels seus dominis a més de la guerra amb França- van ser incapaços de respondre la situació. Els espanyols i els portuguesos van estar en un estat de pau de facto entre 1641 i 1657. Quan Joan va morir, els espanyols van intentar lluitar a Portugal contra el seu fill Alfons, però van ser derrotats a Ameixial i Monte Clarós, la qual cosa va fer que Espanya optés per reconèixer la seva independència el 1668.

Espanya tenia un imperi immens a l'ultramar (ara reduït per la separació de Portugal i el seu imperi així com pels atacs francesos i anglesos), però França era ara una potència important a Europa i les Províncies Unides començaven a amenaçar l'hegemonia espanyola.

Amb la mort de Felip IV, el seu fill Carles II tenia només quatre anys, per la qual cosa la seva mare Maria d'Àustria va governar com a regent. Aquesta va acabar per entregar les tasques del govern a un vàlid, el pare Nithard, un jesuïta austríac. El regnat de Carles II es pot dividir en dues parts: la primera abastaria el període de 1665 a 1679 i estaria caracteritzada per la letargia econòmica i les lluites de poder entre els vàlids del rei, el pare Nithard i Ferran de Valenzola, amb el fill il·legítim de Felip IV, Joan Josep de Àustria. Aquest últim va encapçalar un cop d’estat el 1677 la qual cosa va obligar al monarca a expulsar Valenzola del govern.

La segona part començaria el 1680 amb la presa de poder del Duc de Medinaceli com a primer ministre. Es va proposar una nova política devaluant la moneda, la qual cosa va permetre acabar amb les pujades de preu i va ajudar a recuperar lentament l'economia. El 1685, va arribar al poder el compte d'Orpesa, que va proposar un pressupost fix per a les despeses de la cort per evitar noves fallides.

Les últimes dècades del segle XVII van significar una decadència a Espanya; mentre que la resta d'Europa s’embarcava en canvis en els governs i les societats -la revolució de 1688 a Anglaterra i el regnat del Rei Sol a França- Espanya continuava a la deriva. La burocràcia que s'havia constituït al voltant de Carles I i Felip II demanava un monarca fort i treballador. Carles II era retardat i estèril, i va morir sense cap hereu el 1700.

La historiografia moderna acostuma a ser condescendent amb Carles II i les seves limitacions, en veure que el rei, encara que estava en el límit de la normalitat mental, era conscient de la responsabilitat que tenia, la situació de cobdícia que vivia el seu imperi i la idea de majestat que sempre va tractar de mantenir. Al seu testament, clau dels esdeveniments posteriors, hi declarà:

«	Declaro el meu successor (en el cas de que Déu se m’emporti sense deixar fills) al d'Anjou, fill segon del delfí de França; i , com a tal, el crido a la successió de tots els meus regnes i dominis sense excepció de cap part d’ells[5].	»

[edita] El imperi dels Borbons:Reforma i recuperació (1713-1806)

[edita] El canvi de dinastia

El nou rei no va ser excessivament ben rebut en Espanya, a part dels retards en la seva entrada a Madrid pel mal temps i les continues recepcions, els cortesans van començar a veure que era abúlic, cast, piadós, molt seguidor dels desitjos de el seu confessor i melancòlic, redactant-se una copla:

«	Anda, niño, anda, Porque el cardenal lo manda[5].	»

Però Felip V no tenia intenció d'acaparar Espanya per ell i els seus seguidors com va pretendre però Felip el Bell, ell volia ser un bon monarca a pesar de les moltes diferències que tenia amb el seu nou poble. Tant es així que després del famós discurs que va pronunciar el marqués de Castelldosrius, ambaixador d'Espanya a França, Felip no va comprendre res, ni tan sols la famosa frase «Ja no hi ha Pirineus»; perquè no sabia castellà, i va ser el seu avi Lluís XIV qui va haver d'intercedir per ell; però en finalitzar la seva rèplica a l'ambaixador, el Rei Sol li va dir al futur rei «Sigueu un bon espanyol».^[6].

El desig dels altres poders per Espanya i las seves possessions o podien tancar-se amb el testament reial. Per la qual cosa els enfrontaments eren gairebé inevitables; l'arxiduc Carles d'Àustria no es va resignar, començant així la Guerra de Successió (1702-1713).

Aquesta guerra i las negligències comeses en ella van portar a noves derrotes per les armes espanyoles, arribant al propi territori peninsular. Així es perdé Oran, Menorca i la més perllongada: Gibraltar.

Felip V no estava preparat per dirigir el regne més gran d'aleshores i ho sabia; però també va saber envoltar-se de les persones més preparades de la seva època. Així els monarques Borbons i els seus homes que van venir amb ells van portar un projecte per a l'Imperi Espanyol i un desig de fusionar-se amb ell; per exemple Alexandre Malaspina deia que se sentia «Un italià a Espanya i un espanyol a Itàlia», Carles III va manar esculpir estàtues de tots els reis i dignataris espanyols des de els visigots com hereu que se'n sentia, el marqués de Esquilache es molestava quan els nobles espanyols no el tutejaven com era la costum o, per les tardes, prenia xocolata, tradició que diferenciava a la cort espanyola de altres europees; però el més clar potser va ser Felip V davant del seu avi Lluís XIV, quan tenia davant de si mateix la possibilitat en el futur de tornar a França com a rei de un país en auge en lloc d'un altre en decadència com era Espanya, va respondre:

«	Esta feta la meva elecció i res hi ha en la terra capaç de moure'm a renunciar la corona que Déu m’ha donat, res en el món em farà separar-me d'Espanya i els espanyols[5].	»

En el tractat d'Utrecht (11 de abril de 1713), las potències europees decidiren quin seria el futur d'Espanya en relació a l'equilibri de poder. El nou rei de la casa de Borbó, Felip V, va mantenir l'imperi d'ultramar, però va cedir Sicília i part del territori del Milà a Savoia; Gibraltar i Menorca a Anglaterra (i la possibilitat de comerciar amb les Índies Occidentals), i els altres territoris continentals (els Països Baixos, Nàpols, Milà i Sardenya) a Àustria. A més a més va significar la separació definitiva de les corones de França i Espanya i la renúncia de Felip V als seus drets sobre el tron francès.

[edita] La reforma de l'Imperi

Amb el monarca Borbó van arribar idees mercantilistes franceses basades en una monarquia centralitzada, posada lentament en funcionament a Amèrica. Les seves majors preocupacions van ser trencar el poder de la aristocràcia criolla i debilitar el control territorial de la Companyia de Jesús: els jesuïtes van ser expulsats de l'Amèrica espanyola el 1767. A més dels consolats americans ja establerts a la Ciutat de Mèxic i Lima, s'hi establir el de la Vera Cruz.

Entre 1717 i 1718 les institucions del govern de les Índies, el Consell d'Índies i la Casa de Contractació, es van traslladar de Sevilla a Cadis, que es va convertir en l'únic port de comerç amb les Amèriques.

Els òrgans executius van ser reformats creant les secretaries d’Estat que serien l’embrió dels futurs ministeris. Es va reformar el sistema de duanes i aranzels, i es va crear el cadastre (encara que no va arribar a reformar-se totalment la política contributiva). També es va reestructurar l'Exèrcit de Terra en regiments en lloc de tercis. Tanmateix, potser l'èxit més gran va ser la unificació de las diferents flotes i arsenals de l'Armada. A aquestes reformes s'hi van ficar homes com José Patiño, Jose Campillo o Zenón de Somodevilla, que van ser exemples de meritocràcia i alguns dels millors experts en matèria naval de l’època.

A aquestes reformes va seguir una nova política expansionista que buscava recuperar les colònies perdudes. Així el 1717 l'armada espanyola va recuperar la Sardenya i Sicília, que va haver d'abandonar davant la coalició d'Àustria, França, Gran Bretanya i Holanda. Però la diplomàcia espanyola, sobre el suport dels Pactes de Família amb els seus parents francesos, aconseguirien que la corona del Regne de les Dues Sicílies recaigués sobre el segon fill del rei espanyol.

[edita] Les guerres colonials durant el segle XVIII

A Amèrica, Espanya es va enfrontar amb Portugal per la Colònia del Sacramento a l'actual Uruguai, que era la base del contraban britànic pel Rio de la Plata. El 1750 Portugal va cedir la colònia a Espanya a canvi de set de les trenta reduccions guaranís dels jesuïtes a la frontera amb Brasil. Els espanyols van expulsar-ne als jesuïtes, generant un conflicte amb els guaranís que va durar onze anys.

El desenvolupament del comerç naval promogut pels Borbons a Amèrica va ser interromput durant la Guerra dels Set Anys (1756-1763) en què Espanya i França es van enfrontar a Gran Bretanya i Portugal per conflictes colonials. Els èxits espanyols al nord de Portugal es van veure eclipsats per la presa anglesa de La Havana i Manila. Finalment el Tractat de París (1763) va posar fi a la guerra. Amb aquesta pau Espanya va recuperar Manila i La Havana encara que va retorna a Portugal la Colònia de Sacramento. A més França va entregar la Luisiana a l'oest del Mississipí, inclosa la seva capital, Nova Orleans i Espanya va cedir la Florida a Gran Bretanya.

En qualsevol cas, el segle XVIII va ser un període de prosperitat a l'imperi d'ultramar gràcies al creixement constant del comerç, sobretot durant la segona mitat del segle, degut a les reformes borbòniques. Les rutes d'un sol vaixell en intervals regulars van ser lentament reemplaçats per l'antiga costum d'enviar a les flotes d'Índies, i durant la dècada de 1760 hi havia rutes regulars entre Cadis, La Havana i Puerto Rico i en intervals més llargs amb el Rio de la Plata, on s’havia creat un nou virregnat el 1776. El contraban, que va resultar molt perjudicial per l'imperi dels Habsburg, va disminuir quan es van posar en marxa les naus de registre.

El 1777 una nova guerra amb Portugal va acabar amb el Tractat de Sant Ildefons, pel qual Espanya recobrava Sacramento i guanyava les illes de Annobon i Fernando Poo, en aigües de Guinea a canvi de retirar-se de les seves noves conquestes al Brasil.

Posteriorment, dos fets van commocionar l'Amèrica espanyola i al mateix temps demostraven l'elasticitat del nou sistema reformat: l'aixecament de Tupac Amaru al Perú el 1780 i la rebel·lió a Veneçuela.

En la dècada del 1780 el comerç interior en el Imperi va tornar a créixer i la seva flota es va fer molt major i rentable. La fi del monopoli de Cadis pel comerç americà va suposar el renaixement de les manufactures espanyoles. El fet més notable va ser el ràpid creixement de la indústria tèxtil a Catalunya, que a finals de segle mostrava signes d'industrialització amb una ràpida i sorprenent adopció de maquines de filar, convertint-se en la més important indústria tèxtil del Mediterrani. La productivitat agrària es va mantenir baixa a pesar dels importants esforços per introduir nova maquinària per a la població rural.

La recuperació gradual de les guerres es va veure de nou interrompuda per la participació espanyola a la Guerra de l'Independència dels Estats Units (1779-1783), recolzant els estats revoltats i el enfrontament conseqüent amb Gran Bretanya. El tractat de Versalles de 1783 va suposar de nou la pau i la recuperació de Florida i Menorca així com l'abandonament britànic de Campeche i la Costa de Los Mosquitos al Carib. No obstant, Espanya va fallar en el seu intent de recuperar Gibraltar.

Amb la Convenció de Nutka (1791), es va resoldre la disputa entre Espanya i Gran Bretanya sobre els assentaments britànics i espanyols a la costa del Pacífic, delimitant-se així la frontera entre els dos estats. Aquest mateix any el rei Carles IV va ordenar Alejandro Malaspina de buscar el pas del Nord-oest (Expedició Malaspina).

[edita] Espanya el 1800

Les reformes econòmiques i institucionals van produir els seus fruits, militarment parlant, quan es van derrotar els anglesos durant la Guerra de la orella de Jenkins en el seu intent per conquistar l'estratègic emplaçament de Cartagena d'Índies.

Amb el resultat, l'Espanya del segle XVIII va ressorgir com a poder en els jocs de poder europeus. El seu extens imperi a les Índies li donava una notable rellevància i encara que era major a Europa la importància de França, d'Anglaterra o d'Àustria, encara mantenia la més important flota del món i la seva moneda era la més forta.^{[cal citació]}

Encara que l'Imperi Espanyol no havia recuperat del tot el seu antic esplendor si s'havia refet molt dels dies obscurs de principi de segle en què estava a la mercè d'altres potències. Al ser un segle principalment pacífic sota la nova monarquia, va permetre reconstruir i començar un llarg procés de modernització de les institucions i l'economia.^{[cal citació]} El declivi demogràfic del segle XVIII s'havia revertit.^{[cal citació]}

[edita] La fi de l'imperi global (1808-1898)

[edita] La Revolució francesa i les Guerres Napoleòniques

Després de la Revolució francesa del 1789, Espanya es va unir als estats que es van aliar per combatre-hi la revolució. Un exèrcit dirigit pel general Ricardos va ocupar el Rosselló, però tan sols uns anys després, el 1794, va ser expulsat per les tropes franceses que van seguir avançant més enllà dels Pirineus. L'ascens de Godoy com a primer ministre va comportar una política de pacificació amb França: amb la pau de Basilea de 1795 es va aconseguir la retirada francesa a canvi de la meitat de l'illa de La Espanyola (l'actual Haití).

El 1796 se signà el tractat de Sant Ildefons, que va suposar una aliança amb la França napoleònica en contra de Gran Bretanya. El combat naval del cap de Sant Vicenç va acabar amb la victòria per a la flota britànica, que posteriorment patí diversos fracassos a Cadis i Santa Cruz de Tenerife. El 1802 es va signar la Pau d'Amiens a través de la qual Menorca tornava al domini espanyol.

Aviat es van reprendre les hostilitats, duent-se a terme el projecte napoleònic d'una invasió a través del Canal de la Manxa. Però la destrucció de la flota aliada espanyola va arruïnar el pla i va posar en compromís la capacitat de mantenir l'imperi.

Mentre les successives coalicions eren derrotades una i una altra vegada per Napoleó Bonaparte al continent, Espanya va lliurar una guerra menor amb Portugal (la Guerra de les Taronges), que li va permetre annexionar-se Olivenza, encara actualment a la província de Badajoz i reivindicada per Portugal. El 1800 França va recobrar la Luisiana, venent-la el 1812 als Estats Units.

Quan Napoleó va decretar el Bloqueig Continental, Espanya va col·laborar amb França en l'ocupació de Portugal, que va rebutjar sotmetre's a la voluntat de Napoleó. D'aquesta manera les tropes franceses van entrar al territori de l'Estat, prenent posicions en guarnicions de la frontera. Després de la derrota de Trafalgar, Espanya es va trobar amb una armada amb dificultats per enfrontar-se a l'anglesa i es va tallar la comunicació amb ultramar.

El 1808 Napoleó es va aprofitar de les disputes entre el rei espanyol Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, per obligar-los a cedir-li el tron, de manera que Espanya va ser presa per Napoleó sense disparar ni una bala.

El 2 de maig de 1808 es va produir un aixecament popular, en el que els espanyols contraris al domini francès es van organitzar en milícies (Juntas) i des del sud d'Espanya van començar la Guerra de la Independència Espanyola. De manera similar, es van començar a organitzar juntes a les colònies americanes, recolzant el rei Ferran, que eventualment, es convertirien en forces insurgent per independitzar-les d'Espanya. Al comandament del general Castaños, els revoltats a Espanya van aconseguir derrotar els exèrcits francesos en la Batalla de Bailén (que suposà la primera derrota de Napoleó). El posterior contraatac francès capitanejat per Napoleó va restablir la autoritat del seu germà Josep I d'Espanya, al qui va anomenar rei. A través del desgast de la guerra de guerrilles i amb l'ajuda anglesa, els francesos van ser expulsats, i després de la Batalla de Waterloo la dinastia borbònica va recuperar el tron en la persona de Ferran VII.

[edita] La independència de les colònies americanes

Les guerres d'independència de les colònies hispanoamericanes van començar a desencadenar-se quan les disputes per el tron entre el rei espanyol Carles IV i el seu fill el futur Ferran VII van ser aprofitades per Napoleó per obligar-los a abdicar a Baiona el 1808, establint com a rei a Josep Bonapart, després Ferran va quedar captiu.

Davant l'absència d'una autoritat a Espanya i l'exili de Ferran VII, els pobles hispanoamericans, sota la direcció dels criolls, van començar una sèrie de insurreccions contra les autoritats colonials. La primera insurrecció es va produir el 25 de maig de 1809 a la ciutat de Chuquisaca al Virregnat del Riu de la Plata, al que van seguir aixecaments a tot el continent per formar juntes d'autogovern. A la Nova Espanya, a diferència de les altres colònies espanyoles, la junta d'insurrecció dels criolls, que es reuniria a la ciutat de Mèxic el 1808, va aturar qualsevol intent d'independència, amb la intenció de romandre com a territori de la corona espanyola, atesa la presència d'un percentatge molt considerable de població criolla i peninsular. La independència, per tant, durant 10 anys, va estar a càrrec dels contingents republicans formats per mestissos i indígenes.

Les autoritats espanyoles a Amèrica, després que el rei Ferran VII recuperés la corona el 1814, van reprimir durament les juntes de autogovern al ser considerades il·legals.

Els moviments populars a les colònies espanyoles, inspirats per la Guerra de la Independència dels Estats Units, van profunditzar les insurreccions per enfrontar-se obertament al rei espanyol a una guerra d'àmbit continental amb l'objectiu d'establir repúbliques independents. A la Guerra d'Independència Hispanoamericana Simón Bolívar es va destacar com un important líder dels sollevats. Cuba i Puerto Rico van romandre sota la dominació colonial.

Des de 1814 al 1830, i després de complicats processos polítics, les colònies espanyoles a Amèrica van per formar diverses nacions independents: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, les Províncies Unides d'Amèrica Central, la República Dominicana, l'Uruguai i Veneçuela.

[edita] Decadència final i el "desastre del 98"

A Espanya, la Guerra de la Independència va ser seguida per una monarquia absoluta, una dècada ominosa, guerres civils de successió, una breu república i finalment la democràcia liberal. En aquesta època destaca la tasca de Leopold O’Donell responsable de la construcció del primer ferrocarril a Espanya, l'annexió de territoris marroquins i la de Saigon.

Les guerres i disputes entre progressistes, liberals, i conservadors es van fer freqüents. Aquests últims es van negar a reconèixer que el Espanya tingués un estatus baix a escala internacional.^{[cal citació]} Un breu període de millora es va produir durant la dècada del 1870 quan Alfons XII i els seus ministres van aconseguir recobrar el vigor de la política i el prestigi dels espanyols.^{[cal citació]}

Espanya va mantenir el control de fragments del seu imperi fins que es va incrementar el desig d'independència a les diverses regions, contemporànies amb la Guerra hispanoamericana. La causa d’aquesta guerra va ser l'enfonsament del cuirassat de Maine però d'altres investigacions americanes posteriors^{[cal citació]} suggereixen que van ser els americans mateixos els que van enfonsar el cuirassat com a casus belli per declarar la guerra a Espanya. Aquesta guerra va acabar comportant la pèrdua de les últimes possessions a ultramar de l'Imperi. Aquest fet ha estat batejat per la historiografia espanyola com "el desastre del 98".

[edita] Els ultims territoris: Àfrica (1898-1975)

Des de 1778 amb el Tractat del Pardo, pel qual els portuguesos van cedir a Espanya a canvi de territoris a Sudamèrica de l'illa de Bioko i els seus illots pròxims axí com els drets comercials del territori entre els rius Níger i Ogoue, Espanya mantenia una presència al Golf de Guinea. En el segle XIX, alguns exploradors com Manuel de Iradier, van creuar el límit.

Mentrestant, els enfrontaments al Mediterrani havien continuat, perdent-se les posicions espanyoles al nord d'Àfrica. El 1848, les tropes espanyoles van conquerir les Illes Chafarinas.

La pèrdua de la major part de l'Imperi Americà va portar a Espanya a bolcar-se cada vegada més en els seus dominis a Àfrica, sobretot després de la traumàtica derrota contra els Estats Units el 1898.

El 1860, després de la guerra amb Marroc, aquest país va cedir Sidi Ifni. Les següents dècades de col·laboració franco-espanyola van implicar l’establiment i l'extensió de protectorats espanyols al sud de la ciutat i la sobirania espanyola va ser reconeguda en la Conferencia de Berlín de 1884: Espanya administrava Sidi Ifni i el Sàhara Occidental conjuntament.

Espanya va reclamar també un protectorat a la costa de Guinea des del Cap Bajador fins al Cap Blanc. Rio Muni es va convertir en protectorat el 1885 i en colònia el 1900. Les reclamacions conflictives sobre Guinea van ser resoltes en el Tractat de París (1898).

El 1911, Marroc es va dividir entre francesos i espanyols. El desastre Annual (1921) va ser una derrota militar infligida al exèrcit espanyol, compensada anys després pel desembarcament de Alhucemas. Entre 1926 i 1959, Bioko i Rio Muni van estar unides sota el nom de Guinea Espanyola.

Espanya, a les colònies va desenvolupar extenses plantacions de cacau, per el que es va fer servir milers de treballadors. Els espanyols també van ajudar a Guinea Equatorial a assolir un dels millors nivells literaris del continent i desenvolupant una xarxa d'instal·lacions sanitàries.

El 1956, quan el Protectorat Francès de Marroc va esdevenir independent, Espanya va entregar el seu protectorat al Marroc, però va mantenir el control sobre Sidi Ifni, la regió de Tarfaya i el Sàhara Occidental. El rei de Marroc, Mohamed V, estava interessat en els territoris espanyols i va desencadenar la Invasió del Sàhara Espanyol el 1958 per part de l'exèrcit Marroquí. Aquesta guerra va ser coneguda com Guerra de Ifni o guerra oblidada. Aquet mateix any, Espanya va cedir a Mohamed V Tarfaya i es va annexionar Saguia el Hamra (al nort) i Riu d'Or(al sud) al territori Sàhara Espanyol.

En 1959, se va atorgar al territori espanyol del Golf de Guinea l'estatus de provincià espanyola ultramarina. Com a Regió Equatorial Espanyola, era regida per un governador general que exercia poders militars i civils. Las primeres eleccions locals s'hi van celebrar el 1959 i se'n van elegir els primers procuradors per a les corts equatoguineans. Mitjançant la llei bàsica del 1963, las dues províncies van ser reunificades amb Guinea Equatorial i dotades d'una autonomia limitada, amb òrgans i organismes comuns a tot el territori.

El març de 1968, sota la pressió dels residents i de les Nacions Unides, Espanya anunciava que concediria la independència. Ja independent el 1968, Guinea Equatorial tenia una de les majors renta per càpita de tota Àfrica.^{[cal citació]}. El 1969, degut a la pressió internacional, Espanya va entregar Sidi Ifni al Marroc. El domini espanyol al Sàhara va durar fins el 1975 quan la Marxa Verda va forçar la retirada espanyola aprofitant que Franco es moria. El futur de la província és incert ja que el Marroc en reclama la sobirania però cap altre estat ni organització la reconeix.

Marroc reclama encara les Illes Canàries, Ceuta, Melilla i les places de sobirania com a part del anomenat Gran Marroc que de moment es limita a una idea amb pocs seguidors.^{[cal citació]} L'Illa Perejil fou ocupada l' 11 de juliol, 2002 per la policia i les forces armades del Marroc, però en van ser expulsats més tard sense vessament de sang per l'exèrcit espanyol en l'Operació Romeo Serra.

[edita] Territoris de l'Imperi Espanyol

[edita] Amèrica

• Virregnat de Nova Espanya: l'actual país de Mèxic, i els estats nord-americans de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Texas, Nevada, Florida, Utah i part de Colorado, Wyoming, Kansas i Oklahoma en Estats Units. Espanya va mantenir sota control aquests territoris des de 1521 fins el 1821.
• Capitania General de Guatemala: comprenia els territoris de Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Hondures, Costa Rica, i l'estat mexicà de Chiapas. Era administrada per la Nova Espanya. Va declarar la seva independència el 1821.
• Louisiana: cedida per França, Espanya la va mantenir en el seu poder entre 1762 fins 1801. Incorporava territoris dels actuals estats de Louisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Wyoming, Montana, Idaho, Minnesota i Iowa.
• Virregnat de Nova Granada: els actuals països de: Panamà, Colòmbia i Equador.
• Capitania general de Veneçuela: l'actual Veneçuela, administrada pel Virregnat de Nova Granada.
• Virregnat del Perú: l'actual Perú.
• Virregnat del Rio de la Plata: els actuals països de Bolívia, Argentina (excepte la regió de Patagònia Occidental), Paraguai, Uruguai i part de Brasil. Cal mencionar que el control del extrem sur (Patagònia) no va ser efectiu fins després de la independència de Argentina.
• Capitania General de Xile: el actual Xile i la regió de Patagònia fins que la part oriental fins que va passar al Viregnat del Rio de la Plata. Era administrada des del Perú.
• Territoris insulars: els actuals països de Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Bahames (fins 1670), Trinitat i Tobago, Granada (des de 1498 fins 1674), Jamaica (fins 1655), San Cristobal i Nevis, Dominica (des de 1493 fins 1783), Barbados (des de 1518 fins 1624), Santa Lucia (des de 1504 fins 1654), Illes Malvines (fins 1810).

[edita] Àsia

• Filipines (1521-1898), administrades com a part del virregnat de la Nova Espanya
• Protectorat sobre Cambodja (1597-1599)
• Nord de Taiwan (1626-1642)

També hi van haver alguns assentaments espanyols a l'illa de Borneo.

[edita] Àfrica

• Sàhara Espanyol: des de 1885 fins 1975.
• Protectorat Espanyol de Marroc: des de 1912 fins 1956.
• El Jadida: 1580 fins 1640.
• Larache (1610-1689) i (1912-1956)
• Tetuan (1860-1862) i (1912-1956)
• Casablanca (1580-1640)
• Ifni: des de 1860 fins 1969.
• Guinea Espanyola: des de 1843 fins 1968.

[edita] Europa

• Portugal: des de 1580 fins 1640. A més es van incorporar tots els territoris de l'Imperi Portuguès.
• Regne de Nàpols: l'actual sud d'Itàlia, junt amb les illes de Sicília, Sardenya i Malta.
• Franc Comtat: a la zona centre-occidental de França.
• Ducat de Milà: al nord d'Itàlia
• Països Baixos Espanyols: els actuals països de Bèlgica, Luxemburg i Països Baixos.

La major part de territoris europeus espanyols es van perdre el 1710 en la Pau d'Utrecht.

[edita] Oceania

• Guam: dominada fins el 1898, perduda en la guerra Hispano-Estatunidenca.
• Illes Carolines, Mariannes i Palau: fins el 1899, venudes a Alemanya.

També hi ha haver algun assentament puntual a l'illa de Nova Guinea.

[edita] Controvèrsia: el primer imperi global

Existeix controvèrsia sobre si l'Imperi Espanyol va ser el primer imperi global: el fet d'haver disposat d'altres territoris o possessions a Europa -a part de la pròpia metròpoli- per definir inequívocament quin va ser el primer imperi global podria ser un dels criteris diferenciadors.

Molts consideren el portuguès com el primer i més durador imperi colonial que mai hagi existit; des de la captura de Ceuta l'any 1415, fins a la devolució de Macau als xinesos l'any 1999. Alhora va ser el primer imperi en tenir colònies a tots els continents, ja que va establir possessions al Brasil, a l'Àfrica, a l'Índia, i al sud-est asiàtic, arribant fins a l'Oceà Pacífic per l'illa de Nova Guinea abans de que l'Imperi Espanyol prengués possesió de cap territori a Oceania, i ni tan sols establís cap assentament permanent a l'Àsia (Illes Filipines, l'any 1565).

Contràriament l'Imperi Portuguès mai va disposar de possessions a Europa tret de la pròpia metròpoli. En un altre ordre de coses, totes les possessions van estar situades més al sud que la latitud més septentrional del Portugal europeu (aspecte que li podria fer pedre contundència en el concepte de "globalitat"), ni va posseir cap colònia a Amèrica del Nord, considerada per alguns un continent apart del sud-americà.

[edita] Referències

1. ↑ Carles Carnicer i Xavier Marc, <<Felip II insita l'assassinat de Guillermo de Orange>>. nº 89 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones,Madrid, març de 2006
2. ↑ J. Diez Zubieta, Recensio sobre el llibre de Ramir Feijoo corsaris berberiscos, nº 61 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones,Madrid, novembre de 2003
3. ↑ Mariano Gonzalez Arnao, <<a proba de pirates, nº 61 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, novembre de 2003
4. ↑ Quesada Fernando, Los mitos de Rocroi, nº 97 de La aventura de la Historia, Arlanza Edicions, Madrid, novembre de 2006
5. ↑ ^{5,0 5,1 5,2} Maria Alonso Mola, El rei melancòlic del dossier <<Arriben els Borbons>>, nº 25 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, novembre de 2000.
6. ↑ José Luis Gómez Urdáñez, Ensenada, la meritocràcia al poder, nº 43 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, mayo de 2002