Regne de Granada

De Viquipèdia

El Regne de Granada va ser un regne en primer lloc andalusí i posteriorment cristià amb capital a Granada. El seu últim rei va ser Boabdil, qui va perdre el tron davant els Reis Catòlics el 2 de gener de 1492.

Quan els àrabs van arribar a la península, existia ja en aquest lloc un assentament amb dues petites poblacions: Iliberis (Elvira) que avui es coneix com Albaicín i Alcazaba, i Garnata al pujol del davant, que era més aviat un barri d'Iliberis. Els àrabs van anomenar aquest lloc Garnat Al-Yahud (اليهود) (Granada dels Jueus).

[edita] Antecedents

L'any 711, el cabdill berber Tariq ((طارق)) va sotmetre Iliberis amb ajuda dels jueus. Dos anys mes tard, Abd-al-Aziz (Abdelaziz) va dominar definitivament tot el territori després d'una rebel·lió. El 740 va haver-hi una altra rebel·lió dels berbers africans que es va estendre per la península i amb aquest motiu van acudir tropes siries a lluitar contra ells. En el territori de la península van vèncer els siris i per això se'ls va atorgar terres en diversos llocs, entre d'altres a Iliberis, que ja es deia Elvira.

A l'època de l'Emirat Independent, el 756, la població àrab es concentra ja assentada en dos nuclis: l'Albaicin i l'Alhambra. Anys després de la mort d'Almansor, el 1010 existeix aquí una ciutat coneguda com a Garnata, que és destruïda en una confrontació civil. Hi ha guerra contínuament per obtenir el tron. Dos anys més tard, el 1013, arriba des del nord d'Àfrica al dinastia Ziri, fundada per Zawi ben Ziri, conquista Garnata i es constitueix en regne independent que dura fins la seva extinció, l'any 1090; a partir d'aquest moment dominen els almoràvits i encara que les lluites internes continuen, a la ciutat s'aconsegueix un gran desenvolupament, embelliment i construccions d'utilitat pública. Com els conflictes interns i externs continuen sense solucionar-se, els governadors demanen ajuda (el 1146) a un nou poble del nord d'Àfrica: els almohades.

El 1212 es produeix la batalla de Las Navas de Tolosa, amb una derrota decisiva pels almohades, que veuen com els regnes cristians reconquereixen molt de territori en els anys següents i que provocara una gran anarquia en els seus territoris, la qual es farà notar també a Granada.

[edita] Història del regne

L'any 1238 Mohámed ben-Názar (o Nasr, anomenat Al-Hamar 'el Vermell' degut al color de la seva barba), entra a Granada per la Porta d'Elvira per ocupar el palau del Gall del Vent (antiga Alhambra). És el fundador de la dinastia Nazari (que va tenir vint sultans granadins) i re-fundador del Regne de Granada

El regne nazari de Granada es consolida el 1232 després de la derrota de Las Navas de Tolosa. És l'últim estat islàmic de la península i es mantindrà fins el 1492.

Hi ha poca informació sobre la seva organització estatal i les seves institucions, però eren, bàsicament les que es van desenvolupar amb el califat de Còrdova: visirs, cadis, agents fiscals, etc., amb el malik com a font de lleis i amb un poder més absolut absolut que el dels reis cristians, ja que no tenien una noblesa que se'ls oposés.