Felip IV de Castella
De Viquipèdia
| Reis de la Corona d'Aragó | ||
|
||
|
||
| Dinastia dels Habsburg | ||
 |
||
| Carles I d'Aragó | ||
|---|---|---|
| Felip I d'Aragó | ||
| Felip II d'Aragó | ||
| Felip III d'Aragó | ||
| Joan Josep | ||
| Príncep Baltasar | ||
| Maria Teresa | ||
| Margarida | ||
| Príncep Carles | ||
| Carles II d'Aragó | ||
| Carles III d'Aragó |
Felip III d'Aragó i Portugal, IV de Castella i VII de Borgonya, anomenat el Gran, (Valladolid, Espanya 1605 - Madrid 1665 ), príncep d'Astúries (1605-1621); rei de Portugal (1621-1640); rei de Castella i Lleó, Aragó,Mallorca, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona (1621-1665).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Va néixer a Valladolid el 8 d'abril de 1605, fill del rei Felip III de Castella i de l'arxiduquessa Margarida d'Àustria. Era nét per línia paterna del rei Felip II de Castella i de l'arxiduquessa Anna d'Àustria, i per línia materna de l'arxiduc Carles II d'Àustria i de la princesa Anna Maria de Baviera.
[edita] Ascens al tron
El 1605, just en néixer, fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona. A la mort del seu pare, el 1621, rebé la totalitat dels seus títols.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el 25 de novembre de 1615 a Bordeus amb la princesa Isabel de França, filla del rei Enric IV de França i de la princesa Maria de Mèdici. D'aquesta unió nasqueren:
- SAR la infanta Maria Margarida d'Espanya, nascuda el 1621 a Madrid i morta el mateix any a la capital.
- SAR l'infant Baltasar Carles d'Habsburg, nat a Madrid el 1626 i mort el 1646 a Madrid.
- SAR la infanta Maria Teresa d'Espanya, nada el 1638 a Madrid i morta el 1683 a París. Es casà amb el rei Lluís XIV de França.
Es casà, en segones núpcies, el 7 d'octubre de 1649 a Madrid amb Marianna d'Àustria, filla de l'emperador Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic i de la infanta Marianna d'Espanya. D'aquesta unió nasqueren:
- SAR la infanta Margarida d'Espanya, nascuda a Madrid el 1651 i morta a Viena el 1673. Es casà el 1666 amb l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic.
- SAR la infanta Maria Ambròsia de la Concepció d'Espanya, nada el 1655 a Madrid i morta el mateix any a la capital.
- SM el rei Carles II d'Espanya, nat el 1661 a Madrid i mort el 1700 al Monestir de l'Escorial. En primeres núpcies es casà amb la princesa Maria Lluïsa d'Orleans i en segones núpcies amb la princesa Maria Anna del Palatinat-Neuburg.
Va tenir diversos fills il·legítims, entre ells, tingut de l'actriu Maria Calderon La Calderona:
[edita] Ascens del Comte-Duc d'Olivares
[edita] Reformes internes
L'objectiu prioritari del seu mandat va ser restaurar el poder de la corona, que havia patit una disminució considerable en el regnat anterior. Va delegar el seu poder en el poderós comte duc d'Olivares (1621-1643), amb l'objectiu de realitzar un ambiciós projecte de reforma que afectava a la major part de les institucions. La seva primera tasca es va centrar en l'Hisenda, on va intentar recuperar les rendes perdudes: el control sobre la despesa pública, l'ordenament i estructuració del sistema impositiu, entre altres.
En l'àmbit econòmic, es va intentar importar el model mercantilista holandès i es va presentar el projecte de la 'Unió d'Armes, amb la finalitat d'ordenar i canalitzar els recursos provinents dels territoris perifèrics, necessaris per a mantenir un exèrcit potent per afrontar la guerra dels trenta anys i de pas establir la periodicitat i seguretat dels lliuraments a la Hisenda reial. El projecte de reformes es va completar amb les mesures moralitzants proposades per la Junta de Reforma, entre el 1618 i el 1622.
El 1624 la ideologia reformadora es va plasmar en el Gran Memorial, destacant com a grans línies d'actuació la consecució d'una monarquia de tall administratiu, dominada per l'eficàcia, i la racionalització de les accions de govern, encaminades cap a l'acompliment d'objectius i amb criteris purament executius.
Diversos problemes faran fracassar el projecte reformador: la quantitat decreixent d'or que arriba al port de Sevilla entre 1619 i 1621, l'oposició de les Corts de Castella als canvis en els impostos, l'oposició de les regions a la Unió d'Armes i l'enfrontament dels consells al Comte-Duc i a les seves juntes. Tot plegat incidí per declarar la primera fallida de la monarquia el 1627, després d'haver aconseguit dues grans victòries militars el 1625 (Batalla de Bahia i batalla de Breda). A més, la intervenció a Bohèmia en 1618 i la no renovació de la treva d'Anvers el 1621 van viciar la política exterior i van suposar un maldecap per al govern d'Olivares.
La situació es va anar convertint de dramàtica en desastrosa. A pesar del benefici que en primera instància va suposar la fallida per eixugar el dèficit, els fets posteriors van resultar nefastos. Així, entre 1621 i 1626 es va procedir a encunyar moneda de velló en excés; la caríssima intervenció a Màntua va anar seguida de les derrotes a la batalla de Matanzas (1628), la batalla de Hertogenbosch (1629) i la batalla de Pernambuco (1630). Les mesures no van fer més que empitjorar la situació: l'abolició dels milions per part de Felip IV i l'augment excessiu del monopoli de la sal el 1631 van provocar la rebel·lió a Biscaia (1631-1634); els projectes de reforma van quedar definitivament aparcats, instal·lada la monarquia en un esforç bèl·lic que implicava tots els territoris i que consumia els escassos recursos de la Hisenda.
[edita] Caiguda d'Olivares
El 1635 el conflicte de la guerra dels Trenta Anys porta a la guerra amb el Regne de França, un costosíssim conflicte que aprofundí la crisi de la monarquia, obligada a recórrer a la venda de regalies i patrimoni de la Corona, a donatius i a la utilització de les Corts per augmentar els serveis. A més a més, la necessitat de fons incrementa la pressió sobre una noblesa ja endeutada, sobre la qual recaurà la necessitat de tropes i la defensa del regne, al mateix temps que és allunyada de la Cort per Olivares. Si bé la guerra va ser al principi exitosa (batalla de Nordlingen (1634), batalla d'Ondarribia (1638), les mesures preses per a sufragar-la van provocar les revoltes de catalans i portuguesos (1640) i van costar el càrrec a Olivares el 23 de gener de 1643 i el seu desterrament. En el seu lloc, es va formar un govern d'emergència, tutelat per Felip IV, que ja no tornaria a donar el mateix grau de poder a ningú més.
[edita] Conflicte amb Catalunya
El conflicte entre el Comte-Duc i Catalunya va iniciar-se amb la negació de les Corts Catalanes de col·laborar amb la Unió d'Armes que el Comte-Duc havia proposat el 1626. La guerra contra França va dificultar més l'entesa de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent amb l'Estat.
Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació. En senyal de protesta, el 7 de juny de 1640 uns centenars de segadors catalans, que es trobaven a Barcelona per a ser contractats per a la sega, van ocupar la ciutat i van matar el virrei, en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat va actuar amb indecisió, per la qual cosa el vàlid del rei volgué actuar amb força. Com a resultat de la manca de resposta del rei a les reiterades protestes de la Generalitat pels abusos de les tropes i la insuportable càrrega fiscal que les institucions havien de suportar, la Generalitat trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. Finalment, davant la imminent guerra amb Castella, Pau Claris hagué de transigir davant la pressió diplomàtica francesa i donà el comtat de Barcelona al rei Lluís XIII de França. Des de llavors i durant dotze anys, es desenvoluparia una guerra entre la monarquia espanyola i Catalunya, primer amb l'ajut de França i posteriorment sola, que s'ha conegut com a Guerra dels Segadors.
[edita] Conflicte amb Portugal
El retorn de les hostilitats a les Províncies Unides el 1640 va repercutir sobre les colònies portugueses d'Àsia i Brasil. Al desembre d'aquell any una conspiració, encapçalada per la noblesa, va proclamar rei de Portugal el duc de Bragança, amb el nom de Joan IV de Portugal. Aquest va firmar la pau amb els holandesos i va obtenir el suport dels anglesos i francesos. Obligat el Comte-Duc a combatre en molts fronts, només va aconseguir reunir un exèrcit molt debilitat, que fou derrotat a la batalla d'Elvas, i d'aquesta manera Portugal assolí la independència.
[edita] Ascens de Luis Méndez de Haro
Desprès de la caiguda d'Olivares el rei va nomenar nou vàlid Luis Méndez de Haro, nebot de l'anterior, amb el títol de primer ministre. El seu objectiu es centrà en acabar amb els conflictes interns i aconseguir la pau a Europa.
[edita] Revoltes internes
Els conflictes a Catalunya i Portugal van continuar, unint-se a aquests els d'Aragó. Méndez de Haro aconseguí, el 1652, finalitzar la Guerra dels Segadors, desprès de 15 mesos de setge, entrant el mateix rei a Barcelona.
La pressió fiscal, la falta d'aliments, el descontentament per l'alteració de la moneda i les lleves crearan malestar en diverses zones com al Regne de Nàpols i Sicília el 1647, Corona de Castella entre 1647-1652 i 1655-1657.
[edita] Política exterior
Els terços castellans van ser vençuts a la Batalla de Rocroi el 1643, per la qual cosa Méndez de Haro decidí canviar d'estratègia. Pel Tractat de Westfalia es reconeixia la independència de les Províncies Unides i la conservació dels Països Baixos espanyols.
La guerra amb França va continuar pel problema plantejat sobre el Franc Comtat i el Rosselló. Gràcies a la guerra interna de França els castellans aconseguiren derrotar els francesos a Valenciennes el 1656. Anglaterra i la pròpia França pactaren l'any següent repartir-se les Disset Províncies, iniciant-se un nou front. La insostenibilitat de la guerra conduí a firmar la pau amb el país gal per la Pau de Munster de 1648 i el Tractat dels Pirineus de 1659 que significà la definitiva pèrdua del Rosselló i de part de la Cerdanya, així com l'Artois, que caigueren en mans franceses. També es pactà el matrimoni de la infanta Maria Teresa d'Espanya amb Lluís XIV de França, amb una dot de 500.000 escuts.
[edita] Independència de Portugal
El 1665 Alfons VI de Portugal aconseguí una gran victòria a la Batalla de Villaviciosa contra el rei castellà, posant fi així a les pretensions d'aquest d'intentar unir de nou la Corona portuguesa als dominis dels Àustries castellans.
[edita] Segle d'Or
Felip IV fou un home de gran cultura i mecenes de les arts, adquirint per la Corona més de 800 quadres, la majoria exposats avui dia al Museu del Prado de Madrid, d'artistes tant importants com Diego Velázquez, Giovanni Lanfranco, Aniello Falcone o Nicola Poussin.
[edita] Mort i successió
Va morir el 17 de setembre de 1665 a Madrid, sent enterrat al Monestir de l'Escorial, i deixant una monarquia en profunda recessió i crisis i amb la seva autoritat fortament qüestionada per nobles, ciutats i regions.
Per la mort del seu fill Baltasar Carles d'Habsburg fou succeit pel seu fill petit Carles II d'Espanya, l'últim rei de la Dinastia dels Àustries.
| Precedit per: Felip d'Habsburg |
Príncep d'Astúries 1621–1641 |
Succeït per: Baltasar d'Habsburg |
| Precedit per: Felip II |
Comte de Barcelona primer període 1621–1641 |
Succeït per: Lluís XIII |
| Precedit per: Lluís XIV |
Comte de Barcelona segon període 1652–1665 |
Succeït per: Carles II |
| Precedit per: Felip II/III |
Rei de Portugal 1621–1640 |
Succeït per: Joan IV |
| Rei de Castella i Lleó, Aragó, Sicília, Nàpols, Sardenya, Duc de Borgonya i Milà 1621–1665 |
Succeït per: Carles II |
