Història de Catalunya
De Viquipèdia
Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la Península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s'empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.
Taula de continguts |
[edita] Introducció
Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.
El nom de Catalunya podria venir d'aquesta època i faria referència al gran nombre de castells i fortaleses que hi havia pel seu caràcter de frontera. En el sistema feudal era habitual que el noble en possessió d'un feu delegués l'administració d'un castell en un vassall seu, anomenat castlà. Sembla que seria a partir d'aquest càrrec que sorgiria el nom de Catalunya, en un procés lingüístic semblant al que originà el nom de Castella a partir de castell.
Gran part de la història de Catalunya, fins el 1714, està vinculada a l'establiment d'una unió dinàstica d'Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en una confederació catalano-aragonesa. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren a Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d'Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.
Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.
La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.
Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d'una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.
[edita] La Prehistòria a Catalunya
Malgrat els esforços fets en els darrers vint anys, el coneixement de la Prehistòria a Catalunya resulten encara superficials i incomplets. Fins fa pocs anys es considerava que els primers signes clars de presència humana a l'espai geogràfic que avui es coneix com Catalunya corresponien a la fase del Paleolític mitjà i presentaven una antiguitat aproximada de 25.000 anys, si bé a la Catalunya Nord, es conserven restes del Paleolític inferior d'una antiguitat de 450.000. Ara bé,els treballs realitzats en els darrers anys a alguns jaciments importants, com la Cova de la Font Major (L'Espluga de Francolí), algunes troballes fetes a Salt i altres indicis detectats arreu del país, apunten la possibilitat d'una ocupació en el Paleolític inferior de fins a 300.000 anys d'antiguitat. Pel que fa al Paleolític Mitjà, es conserven diferents jaciments prehistòrics al nord i sud de Catalunya, com ara el cau del Duc o la cova de Mollet (Pla de l'Estany). I el Paleolític Superior, que es desenvolupa fa aproximadament uns 20.000 anys, i que ha deixat restes a indrets com la Bora Gran d'en Carreres, a Serinyà, o el Cau de les Goges, en Sant Julià de Ramis
Entre el 8000 i el 5000 aC es desenvoluparia la fase prehistòrica coneguda com a Mesolític o Epipaleolític.
Vers el 4500 aC s'iniciaria la fase del Neolític, del qual s'ha destacat que la sedentarització presenta uns trets molt menys profunds que en altres territoris, a causa de la forta presència de bosc mediterrani, que permetria el manteniment d'una elevada activitat caçadora i recol·lectora. Es troba representat fonamentalment pels jaciments de les Mines de Gavà o de la Draga Banyoles.
Entre els anys 2500 i 1800 aC es desenvoluparà la fase del Calcolític, en la qual apareixeran els primers objectes de coure. Li segueix l'Edat del Bronze, entre els anys 1800 i 700 aC, moment que coincidirà amb l'arribada dels pobles indoeuropeus. I en el segle VII aC el territori assolirà l'Edat del Ferro.
[edita] Edat Antiga
[edita] Els pobles ibers
Els ibers són un conjunt de pobles que les fonts clàssiques (Hecateu de Milet, Ruf Fest Aviè, Herodot, Estrabó, etc. ) identifiquen a la costa oriental de la península ibèrica amb aquest nom almenys des del segle VI aC: elisics, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castellans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costera que va des del sud del Llenguadoc fins Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.
El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers.
[edita] L'arribada dels pobles orientals
Des del final del segon mil·leni, els pobles de la Mediterrània oriental es van sentir atrets per la Península Ibèrica, com ho demostra la instal·lació de les primeres colònies fenícies a Andalusia vers el 1100 aC.
Seguint les rutes obertes pels fenicis, en el segle VIII aC, es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rodis (en l'actualitat Roses i el 580, Emporion (en l'actualitat Empúries), tot deixant per als fenicis el sud de la costa.
[edita] Colonització romana
L'Ebre va ser la primera frontera militar entre cartaginesos i romans (269 aC). Després de la conquesta de Sagunt, ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades per Hanníbal el 218 aC va esclatar la Segona guerra púnica, que duria al ple domini romà de la península ibèrica.
Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui l'entenem, tant en infraestructures com en creadors de ciutats. La Hispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el 197 aC, i s'hi inclou l'actual territori de Catalunya.
L'increment de territori controlat per Roma i l'enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar la República Romana en Imperi romà quan Octavi (August) va vèncer tots els seus enemics el 31 aC inclòs Pau el gras.
August va proclamar l'imperi el 13 de gener de l'any 27 aC. En virtut d'aquesta reforma s'encarregava del proconsulat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit) i del mateix August dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures hi havia la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l'Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània (27 aC).
La pressió dels huns, que liderats per Àtila va arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribus germàniques cap a Europa Occidental. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el gran va deixar la part occidental (en la que es trobava Hispània) de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi. La invasió va precipitar la Caiguda de l'imperi romà el 476.
[edita] Els visigots
Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi els gots es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península ibèrica durant el segle V.
El 410 els visigots van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415. Poc després arriben amb un pacte (foedus) amb Roma (418-507) segons el qual es federaven i combatrien a favor de l'imperi, enfrontant-se als huns, a qui venceren a la batalla dels Camps Catalàunics (451). Es va establir el regne de Tolosa des d'on iniciaran durant el regnat d'Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península, aquest cop de forma definitiva ja que progressivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop, i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els vascons i càntabres al nord i els bizantins establerts a la bètica.
En morir Vítiza el 710, els seus enemics elegiren rei Roderic. Els fills de Vítiza, partidaris d'Aquila II es refugiaren a Ceuta, on governava el comte Olbà, dit també Julià, sota el domini de Mūsà ibn Nusayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjava Pamplona i lluitava contra els bascs revoltats, els àrabs, comandats per Tàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l'estret i s'establiren al lloc després anomenat Gibraltar contra la opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l'exèrcit, i s'entaulà la Batalla de Guadalete, en la que els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d'aquest fou destruït.
Les batalles es van anar succeïnt, i Ardó, que va succeir Aquila II va concedir l'ocupació de Catalunya, que es va completar el 720, i Musa es va convertir en el primer valí de l'Àndalus.
L'organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.
La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d'origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.
El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l'època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny.
Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta (altiplà) central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.
[edita] Edat mitjana de Catalunya
[edita] Els àrabs
En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Andalus, per la costa mediterrània ibèrica.
El 773, Abderramán I proclama l'Emirat de Còrdova, independitzant políticament als musulmans d'Al-Andalus.
Abd al-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat fatimita en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixán II, i els successors del seu primer ministre o hayib, Almansor. En el transfons també existien problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, no obstant, el califat seguí existint fins l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com Taifes.
La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També es succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).
[edita] Alta edat mitjana
El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim de Hispània, fins la independència dels comtats respecte l'imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons dels Pirineus en contraposició als hispani (la resta de la península).
Els comtats de la Marca Hispànica que feien frontera amb el poderós emirat de Còrdova, van ser el nucli expansiu del que aviat seria Catalunya.
Carlemany va fundar la Marca Hispànica als territoris de l'actual Catalunya per actuar com a defensa entre cristians i musulmans. Era un terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs.
Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el de Ripoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mida que passaven els anys es van anar independitzant.
Guifré el Pelós va unificar els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Borrell II va oficialitzar la independència, en negar-se a jurar lleialtat al monarca que no havia ajudat els catalans davant un saqueig musulmà.
La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.
Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar donat que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançant bandolers.
[edita] Baixa edat mitjana
La derrota catalana a la Batalla de Muret el 13 de setembre de 1213 i la mort del rei Pere el Catòlic significà la fi de l'expansió catalana a Occitània. En endavant l'expansió es dirigirà a València i a les Illes Balears i la resta del Mediterrani.
La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana, sota la corona d'Aragó. Els monarques catalano-aragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels territoris que avui dia s'anomenen països catalans, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres". S'editen les Quatre grans cròniques catalanes, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, i apareixen personatges com Ramon Llull i el període del Segle d'or valencià.
En el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts, on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana. Aquest sistema constitucional donà lloc a unes institucions de govern sorgides a partir del segle XIII, la Diputació del General (que, a partir de 1359 fou coneguda també com a Generalitat de Catalunya) que va adquirir progressivament un paper polític. El govern es feia a través de les Corts Generals (1214) i les administracions locals, entre les que destaca el Consell de Cent de Barcelona.
A la mort del rei Martí l'Humà (1410) es va fer l'elecció entre els diversos pretendents a la Corona d'Aragó al Compromís de Casp el 1412. Finalment van sortir victoriosos els Trastàmara en front de Jaume d'Urgell, que no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins la seva mort.
La màxima extensió que ocupà la Corona d'Aragó és durant el segle XIV, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears, Sardenya, el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols, i els ducats d'Atenes i Neopàtria.
[edita] Edat moderna de Catalunya
Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran II en 1479 els destins dels dos regnes s'uneixen. Els espanyolistes volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que la Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins als Decrets de Nova Planta. De fet la primera Constitució Espanyola que parla del Regne d'Espanya, és la de 1978.
L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mitja Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a la castellanització de la societat (i especialment els nobles) catalana.
L'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per les contínues lluites i aixecaments contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta remença (1485-1486), Revolta de les Germanies (1519-1523), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i l'anul·lació dels drets col·lectius dels catalans.
El 1659, arran del tractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa el Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent i la meitat de la Cerdanya (menys Llívia).
El rei Felip V va decretar els Decrets de Nova Planta, una vegada derrotats els territoris de la Corona d'Aragó a la Guerra de Successió Espanyola, que marginava el català i gravava l'economia local.
Entre els Decrets de Nova Planta (1716) i el naixement del catalanisme polític (1898).
Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general.
[edita] Edat Contemporània de Catalunya
És el període que comença amb la Revolució Francesa a la Catalunya del Nord i amb la Guerra del Francés al Principat
Durant la Guerra del Francès, Catalunya va formar de facto part de França del 1810 al 1814, i la senyera i la bandera de la República Francesa eren les hissades a Barcelona, Reus, Girona i la Seu d'Urgell.
Les províncies van ser establertes el 1833 per decret reial, en el marc de l'establiment d'una administració centralitzada que es considerava més efectiva per a la implantació del sistema liberal, per exemple pel cobrament d'impostos, basant-se en els departaments creats durant la invasió napoleònica. No es va respectar el tracte de província única de la constitució de 1812, i es va esquarterar el país sense tenir en compte la realitat ni tradició històrica, fet que originà moltes crítiques.
[edita] Segle XX a Catalunya
Entre el naixement del catalanisme polític (1898) i fins a la Transició espanyola (1982).
La divisió en comarques van ser establerta per la Generalitat de Catalunya durant la segona República Espanyola el 1936 després d'una macroenquesta a la població on es feien preguntes com: "on acostuma vostè a anar a mercat?".
Després de la dictadura franquista, la Generalitat restituïda va tornar a establir la divisió en comarques afegint el Pla de l'Estany, separat del Gironès, i amb la curiositat del Vallès Occidental, única comarca que té dues capitals a causa de la seva rivalitat.
[edita] Catalunya a l'actualitat
Entre la Transició espanyola (1982) i els nostres dies.
El 16 de setembre del 2005, la ICANN aprovà oficialment el domini .cat, el primer domini per a una comunitat lingüística.
[edita] Vegeu també
[edita] Pàgines que s'hi relacionen
- Orígens de Catalunya
- Etapes de l'Història de Catalunya
- Història del Dret català
- Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979
- Condició política de català
- Els monarques catalans
- La Generalitat de Catalunya
- Les Corts de Catalunya
- Guerra dels Segadors
- Història
- Catalunya
- Art de Catalunya
- Història del País Valencià
- Països Catalans
- El compromís de Casp
- La Guerra del Francès
- Els Decrets de Nova Planta
- La revolució industrial
- El Catalanisme polític
- La Segona República Espanyola
- La guerra civil espanyola
- La Transició espanyola
[edita] Enllaços externs
- Catalunya 1714
- Freecatalonia
- Programa "Històries de Catalunya" de TV3
- Història de l'Art de Catalunya
- Historia de Cataluña, V. Balaguer (II vols., Madrid, 1886, &c.)
- Historia de Cataluña, A. Bori y Fontesta (Barcelona, 1898)
- Origines historicos de Cataluna, J. Balari y Jovany, Establecimiento Tipográfico de Hijos de Jaime Jesús, (Barcelona, 1899)
- Col·lecció de monografies de Catalunya, J. Reig y Vilardell (Barcelona, 1890)
