Franquisme

De Viquipèdia

El franquisme va ser el règim polític dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, basat en el lideratge del General Francisco Franco Bahamonde.

Taula de continguts 1 Característiques del règim 2 Història 3 Ideologia 4 El franquisme avui 5 Condemnes internacionals 6 Referències 7 Vegeu també 8 Enllaços externs

[edita] Característiques del règim

En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en sí mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius. ^[1]

El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.

A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.

Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "principios fundamentales del Movimiento", llei màxima de l'Estat similars a una constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.

A nivell econòmic Franco va mirar de buscar un règim viable a mig camí entre el model capitalista i el comunista. L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.

També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.

En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.

[edita] Història

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.

El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.

[edita] Ideologia

El franquisme, a diferència d'altres moviments de caire totalitari com el feixisme italià i el nazisme, no va aportar una ideològia pròpia ben definida ni novedosa. Les bases ideològiques del règim era les dels sectors tradicionalistes reaccionaris i consistien bàsicament en una defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l'Estat, de la propietat privada, de l'estructura familiar tradicional, una visió militarista de la vida política i una animadversió intensa envers el comunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vistos com els grans enemics d'aquells valors. Tot i que la Falange suposava un intent d'imitació a Espanya del feixisme italià, Franco, un cop mort José Antonio Primo de Rivera, va desactivar l'amenaça que aquest moviment podria suposar per al seu lideratge, primer obligant la Falange a fondre's amb el carlisme dins la nova Falange Espanyola Tradicionalista i posteriorment apartant als caps falangistes dels primers llocs de responsalibilitat política.

L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per tal de consolidar-se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom de nacionalcatolicisme, en virtud de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb la llengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals -aspecte que l'apartava de les aspiracions dels carlins que, tot i defensar la unitat espanyola, volien un reconeixement de les regions històriques-, i la identificació total entre Església catòlica i estat^[2].

[edita] El franquisme avui

Hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme.

D'altra banda, tenint en compte que el règim va controlar l'educació durant 40 anys, que la transició cap a la democràcia va ser gradual, i que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l'anomenat franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys.

[edita] Condemnes internacionals

El 17 de març de 2006 l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa que engloba un total de 46 països, condemnà unànimement les "greus i múltiples violacions de Drets Humans comeses a Espanya pel règim franquista entre 1939 i 1975". També va proposar que el dia 18 de juliol de 2006 sigui considerat "dia oficial de condemna a la dictadura franquista" demanant que es permeti als historiadors l'accés lliure a tots els arxius de la Guerra Civil, per tal que es puguin analitzar tots els documents amb la màxima objectivitat possible.

Van signar l'acord tots els diputats, excepte el PP i la ultra dreta.

En qualsevol cas, l'informe sosté que durant el règim franquista:

• Es varen produir entre 500.000 i 1.000.000 de morts. (Les xifres es mantenen en discussió).
• Els primers dies del cop varen sorprendre unes 50.000 persones en "el bàndol equivocat" i foren assassinades o executades en judicis sumaríssims. (Aquesta xifra és probablement comparable en ambdós bàndols.)
• La Guerra Civil espanyola fou un primer exemple de guerra total presagiant els pitjors escenaris del que posteriorment fou la II Guerra Mundial.
• Fou particularment greu el comportament amb les dones en nom del concepte franquista de "redempció", amb violacions, confiscació d'aliments o execucions pel comportament dels seus fills o parelles.
• Es condemnà sense judici nombrosos presoners polítics pel sol fet de ser republicans, per la denominada detenció administrativa. Les condemnes eren a mort o a penes de presó de 20 o 30 anys. (Les xifres oficials franquistes parlen d'uns 60.000 a 62.000 només entre 1940 i 1941).
• Durant els anys quaranta hi havia una quantitat enorme de presoners polítics. D'acord amb les xifres oficials, que els historiadors generalment consideren subestimades, en la primera meitat de la dècada es va arribar a 300.000 presoners d'una població de 25.9 milions d'habitants. Com a comparació, la totalitat de la població empresonada el gener del 1936, abans de la guerra civil, era de 34.526 reclusos. El 1940 el nombre de presoners per cada 100.000 habitants fou quasi tan alt com el seu equivalent a l'Alemanya nazi (1.158 i 1.614, respectivament).
• Les condicions espantoses d'arrest i d'empresonament, que sistemàticament incloïen la fam, l'amuntegament massiu i les malalties epidèmiques constituïren una violació dels drets humans.
• Brutalitat policial i tortura sistemàtica com a norma. Violacions a dones dins de dependències policials, abusos físics i psicològics. Les incomptables morts a les presons es comptabilitzaven com a suïcidis. No era excepcional que les autoritats reaccionessin assassinant familiars. El 1944 fonts del Ministeri de Justícia asseguraren que uns 190.000 presoners moriren o foren executats a la presó.

Entre les conclusions de l'informe "hi ha suficients evidències per provar que els abusos contra els drets humans sota el règim de Franco, foren extensius i sistemàtics" i proposa a la comissió que creï un comitè d'experts amb l'objectiu de recollir i avaluar tota la informació possible.

[edita] Referències

1. ↑ cepote
2. ↑ Montero Díaz, Julio, "El franquismo: planteamiento general", dins Paredes, Javier (coord.), Historia contemporánea de España (siglo XX), Barcelona, Ariel, 1998, pp. 639-662.

[edita] Vegeu també

• Lleis Fonamentals
• Valle de los Caídos
• Cronologia de la repressió del català

[edita] Enllaços externs

• Consell Europeu: Necessitat de la condemna internacional del Franquisme
• (es) La cuestión de la impunidad en España y los crímenes franquistas. - Equip Nizkor