Història del País Valencià
De Viquipèdia
Història del País Valencià |
|---|
| Època preromana |
| Edat mitjana |
| Època musulmana |
| Conquesta de València |
| Època contemporània |
Els primers pobladors eren neandertals i hi visqueren fa 40.000 anys. Eren caçadors i potser, recol·lectors. S'han trobat deixalles a la Cova Negra (Bellús), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena). Dels antics pobladors de fa 20.000 anys en tenim notícies per treballs d'os i banya i pintures rupestres; el jaciment més important d'aqueixa època és la Cova del Parpalló (Barx).
Taula de continguts |
[edita] Edat antiga
[edita] Època ibèrica
Els canvis climàtics, els avenços en les tècniques de cultivar la terra, la domesticació d'animals, la sortida de les coves a les cases de pedra, la fabricació d'instruments de coure i bronze que van succeir-s'hi durant milers d'anys culminaren a principis del darrer mil·lenni aC, en què el contacte amb altres cultures més avançades com ara la dels tartessos establerts a l'actual Andalusia, la grega que hi arribava per part dels grecs establerts a l'actual Catalunya, la cartaginesa des d'Eivissa i algunes influències indoeuropees provinents de l'actual Aragó, culmina amb el floriment de la civilització ibera.
Poc se sap de l'organització dels ibers; com que vivien en poblats aïllats, emmurallats i inaccessibles, s'ha deduït que eren gent guerrera. Les troballes més importants són els vasos decorats d'Edeta (Llíria), el santuari de la Serreta (Alcoi), el Guerrer de Moixent a la Bastida de les Alcuses (Moixent) i, sobre tot, la Dama d'Elx, trobada al jaciment de l'Alcúdia (Elx).
[edita] Romanització
Les guerres entre cartaginesos i romans acabaren amb la civilització autòctona i desembocaren, l'any 215 d. de C., en el sotmetiment de Sagunt i tot el litoral valencià a l'autoritat militar de Roma.
Va ser amb ells, amb els romans, que comença la veritable història i vertebració del país. Ja l'any 138 s'institueix, vora el riu Túria, la Colònia Valentia; per aqueixa data ocupen la colònia ibera de l'Alcúdia d'Elx (Colonia Julia Illici Augusta).
La pax romana d'Octavi August parcel·la la Hispània Citerior en tres territoris: la Ilercavònia, al nord; Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura. Ací comença la toponimització dels nuclis de població. El deliri per assolir títols romans tant per a les persones com per a les ciutats duu a la divisió de la societat en classes. Les primeres ciutats en assolir estatut jurídics importants són : Valentia, Illici Augusta (Elx), Saguntum, Bisgargis (el Forcall?), Edeta (Llíria); Lucentum (Alacant); Saetabis Augusta (Xàtiva) i Dianium (Dénia).
Els tres segles següents, amb el territori ja totalment romanitzat, vénen marcats pels esdeveniments que porten a la desintegració de l'Imperi romà que culmina el segle V amb les invasions bàrbares.
Monumentalment poca cosa ens ha arribat de la dominació romana; hi destaquen el teatre romà de Sagunt, l'arc de Cabanes i algunes sepultures a Daimús i la Vila Joiosa.
[edita] Edat mitjana
[edita] Època musulmana
El pas dels bizantins i els visigots durà des de principis del segle VII fins les primeries del VIII, temps en què el territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo. Pràcticament no hi deixaren petjada.
L'època musulmana, malgrat la seua transcendència, no està suficientment estudiada. L'entrada dels àrabs començà pel sud propiciada pel pacte d'Abd al-Aziz amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del rei visigot de Toledo que canviava terra per privilegis. D'aqueixa manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes fins l'arribada del Cid, lluitador mercenari castellà que trencà les taifes de València i de Dénia, s'hi instal·là i va esprémer amb abusius imposts els musulmans valencians. A la seua mort els àrabs recuperaren el territori i la dominació es perllongà al llarg de vuit pacífics segles. No queden moltes restes arquitectòniques de l'època, ja que els cristians construïen sistemàticament sobre elles, però abunden les peces d'orfebreria, ceràmica, etc. Però el que si roman és la influència de la seua cultura i la seua llengua que van fer del País Valencià un dels indrets més cultes del món en aquell moment.
[edita] Naixement del Regne de València
La conquesta feudal, per part de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), va culminar l'any 1245, que arribà fins la frontera de Biar i Busot. El territori va ser convertit en un nou regne independent -dins de la Corona d'Aragó-- i la seua capital, València, va ser dotada de lleis pròpies (Furs de València) que després s'aplicaren a tot el Regne. Des d'aleshores fins el segle XV s'hi produí la colonització, a partir d'una lenta repoblació amb aragonesos i catalans que va abastar gran part del regne. Durant tot aquest temps convisqueren amb un bon nombre d'andalusins que hi romangueren, reclosos a les moreries de les principals viles, i en alqueries a la zona interior del país.
El Rei Jaume II el Just estengué el Regne de València annexionant-se el territori sencer del Regne de Múrcia, depenent de Castella. Amb la Sentència Arbitral de Torrelles (1304), i d'Elx (1305) retornà a Castella la major part de Múrcia, i retingué sota jurisdicció valenciana les zones de Novelda, Alacant, Elda i Oriola, repoblades també per catalans. Més tard, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, s'hi incorporà la Vall d'Aiora, de població i llengua castellanes.
A finals del segle XIV s'institueix la Generalitat com a organització política suprema. Les Corts del Regne estaven formades per tres braços: nobiliari, eclesiàstic i reial o popular. El rei no residia a València i per tant era necessari buscar-li representació als diferents nivells: el virrei, el governador del regne, el mestre racional, el batlle general, etc.
El compromís de Casp (1312) va reunir representants de tots els regnes de la Corona d'Aragó a la mort de Martí I l'Humà (1395-1410) -últim rei del Casal de Barcelona- i, amb la decidida influència de Sant Vicent Ferrer, decidiren atorgar-li el regnat a la castellana casa de Trastàmara, en la persona de Ferran I d'Antequera (1412-1416).
[edita] El Segle d'Or
Alfons III el Magnànim (1416-1458) fou l'artífex de l'expansió mediterrània de la corona, de la qual València era el centre financer. L'aportació econòmica del Regne de València continuà durant els regnats de Joan II (1458-1479) i Ferran II el Catòlic (1479-1516). El poder econòmic de València es reflexa en detalls com la creació de la Taula de Canvis -una mena de banca internacional- o el finançament del descobriment d'Amèrica, també amb fons valencians.
Com és natural, això comportava un gran prestigi en tots els camps: culturalment s'hi adopta l'estil renaixentista italià, l'arquitectura —gòtic català— assoleix la seua màxima expressió a la Llotja de la Seda (recentment declarada Patrimoni de la Humanitat), Santa Maria de Morella o les Torres de Serrans; l'Estudi General esdevé Universitat de València amb la butlla d'Alexandre VI -un dels dos papes, juntament amb Calixte III, que pertanyia a la família dels Borja, d'origen valencià, i que foren bisbes de València--, la literatura catalana viu un autèntic segle d'or.
[edita] Edat moderna
[edita] Decadència del Regne de València
Entre 1519 i 1521 els gremis armats juntament amb la burgesia, els artesans i els camperols lliures inicien una guerra civil contra la noblesa i l'aristocràcia anomenada revolta de les Germanies. Els nobles, ajudats per l'aristocràcia castellana, venceren i la virreina Germana de Foix, vídua de Ferran II el Catòlic, aprofità per a exercir un dura repressió: la cultura es reduí a la cort que aqueixa senyora va implantar i on començà ja a predominar el castellà. Les figures més senyeres culturalment són el filòsof Joan Lluís Vives i el pintor Joan de Joanes.
El 1609 Felip III (1598-1621) decretà l'expulsió dels 170.000 moriscos que comportaven la tercera part de la població, la qual cosa suposà una important decadència econòmica, perquè els moriscos treballaven fonamentalment el camp, que va romandre sense mà d'obra durant llargs anys. La població no tornarà a recuperar-se fins un segle i mig després.
Amb el virrei, arquebisbe i capità general Juan de Ribera, la corona troba un instrument magnífic per a posar en pràctica el centralisme i els ideals de la contrareforma.
La crisi econòmica incideix en la cultura i l'art, que és mediocre. Hi destaquen els pintors Francesc Ribalta i Josep Ribera; en escultura, els germans Vergara i en música Joan Baptista Cabanilles.
[edita] Sota regnat borbònic
El 1693 esclata la segona Germania. Els camperols es rebel·laren contra els senyors feudals de Gandia i s'hi desencadenà una lluita per tot el sud del país que va enllaçar amb la guerra de Successió provocada per la mort de Carles II (1665-1700) sense descendència. L'arxiduc Carles d'Àustria és recolzat pel poble pla (els anomenats maulets) i es disputa el tron contra el francès Felip de Borbó, recolzat pels senyors (anomenats botiflers). El 25 d'abril de 1707 les tropes centralistes de Felip V (1700-1707) vencen en la batalla d'Almansa els feudalistes de l'arxiduc, la qual cosa suposà, en la pràctica, la desaparició del Regne de València: s'aboleixen els Furs i es perd la independència, que passa a dependre de les lleis castellanes, i desapareix la figura del virrei, que és substituïda per la del Capità General. La repressió fou molt dura contra les persones i contra les ciutats. El fort centralisme dels Borbons portà la difusió d'una reial cèdula (1768) que prohibia l'ús del valencià.
El segle XVIII començaren les transaccions comercials amb Amèrica amb l'exportació de la seda de València, el paper d'Alcoi o la llana de Bocairent i Alcoi entre d'altres productes; importantíssima la indústria ceràmica que assoleix la seua millor expressió en la fàbrica de l'Alcora, establerta en 1727 pel Comte d'Aranda. Tot allò comportà un creixement econòmic important que ve a coincidir, en allò referent a la cultura, amb la Il·lustració. Es creen l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles o el Jardí Botànic per citar-ne dos exemples. Proliferen els grans personatges il·lustrats, com ara Maians o Ciscar; l'arquitectura viu l'esplendor del barroc i la imposició, a mitjan segle, del neoclàssic. En pintura destaca Vicent López.
[edita] Edat contemporània
[edita] Segle XIX
La història del País Valencià, com en bona mesura la de la resta d'Europa, entre l'acabament del segle XVIII i el començament del XIX va estar marcada per les repercussions de la revolució francesa.
Davant la notícia de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII i de l'alçament de Madrid el 2 de maig davant de les tropes napoleòniques, el poble de la ciutat de València i d'altres poblacions valencianes es va alçar en armes el 23 de maig de 1808 enardit per les arengues de personatges com el Vicent Doménech el Palleter. Els amotinats van prendre la Ciutadella i van constituir una Junta Suprema de Govern del Regne de València, que es va fer càrrec de la ciutat i es va preparar per a la defensa.
Poc més tard, el 28 de juny es va produir un primer atac de l'exèrcit napoleònic al comandament del general Moncey, que va ser heroicament refusat. Posteriorment, el mariscal Suchet, després de sotmetre Catalunya, va atacar el País Valencià. Poc a poc anirien caiguent poblacions. La ciutat de València va resistir el setge de Suchet fins a dues vegades, però finalment els francesos aconseguiren el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després de diversos dies d'incessants bombardeigs. El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol de 1813 va haver d'abandonar-la davant de la retirada de l'exèrcit francés.
Durant els anys d'invasió napoleònica els valencians van fer eleccions a diputats i van enviar els seus representants a les Corts de Cadis, on es va redactar una constitució de caràcter liberal i antisenyorial. Durant l'època liberal, però, el centralisme de l'estat-nació espanyol que naixia no només no es va aturar, sinó que va augmentar. Es va prohibir, de fet, l'ús del valencià en àmbits en què havia estat respectat fins aleshores.
El segle XIX marca una revolució agrària afavorida per l'exportació, que minva les possibilitats d'industrialització, també minvades per l'actitud sucursalista de la burgesia valenciana que no gosa enfrontar-se a Madrid, es castellanitza i relega la llengua a manifestacions historicopatriòtiques de la Renaixença. A finals de segle els moviments internacionals arriben al territori valencià. La societat es divideix, per un costat, en l'oligarquia financera i terratinent que, al contrari de la catalana i la basca, presta suport a la castellana i accepta el sistema econòmic de la Restauració; i de l'altre costat la burgesia comercial -encarnada en la persona de Vicente Blasco Ibáñez-, que adopta postures més liberals i republicanes. La pèrdua de la identitat valenciana s'evidencia en la difusió del castellà entre la petita burgesia com a símbol extern d'ascensió social. Des del punt de vista arquitectònic, el modernisme és l'estil imperant. Barriades de moltes ciutats es planifiquen i s'amplien en aquest període. Aquest estil culmina i acaba amb l'Exposició Regional de València de 1909. En escultura destaca Marià Benlliure i en pintura, Joaquim Sorolla. En música, el mestre Serrano gaudí d'una gran popularitat.
[edita] Segle XX
Fins la Primera Guerra Mundial l'agricultura, basada en l'exportació, especialment de l'arròs i de la taronja, continuà sent la protagonista de l'economia valenciana. Durant la dictadura de Primo de Rivera es coneixen importants inversions en obres públiques afavorides per la bona situació econòmica i l'aprofitament de les possibilitats que oferia l'electricitat. Malgrat tot, l'agricultura continuà manant fins l'arribada de la guerra civil, en què el País Valencià romangué en el bàndol republicà —València fins i tot fou la darrera capital de la República—.
Durant el franquisme el país perdé tota la seua identitat subjugat per la dictadura i governat per governadors civils designats i dirigits des de Madrid. Després de la mort de Franco (1975) s'hi obrí una nova etapa que culmina amb l'aprovació, el 1982, de l'Estatut d'Autonomia.
