Alcoi

De Viquipèdia

Alcoi
Alcoi/Alcoy

(En detall) (En detall)
Localització
Municipi de l'Alcoià
Vista general d'Alcoi des de el barri d'el Viaducte
Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial	Espanya Comunitat Valenciana Província d'Alacant Alcoià Alcoi
Gentilici	Alcoià, Alcoiana
Predom. ling.	Valencià
Superfície	129,90 km²
Altitud	562 m
Població (2007)   • Densitat	60.700 hab. 467,28 hab/km²
Coordenades	38° 41′ 54″ N 0° 28′ 25″ OCoordenades: 38° 41′ 54″ N 0° 28′ 25″ O
Distàncies	107 km de València 59.4 km de Alacant 7,1 km de Cocentaina
Formació Fundació	1256
Sistema polític Nuclis • Alcalde:	7 Jordi Sedano Delgado (PP)
Codi postal	03801-03804 i 03818
Festes majors	Moros i Cristians (vegeu) des del diumenge de Pasqua fins el 24 d'abril Trilogia festera 22, 23 i 24 d'abril
Patró/Patrons	Jesuset del Miracle, Mare de Déu dels Lliris Sant Abdón, Sant Antoni Abat Sant Cristòfol, Sant Gregori d'Òstia Sant Jordi, Sant Maure màrtir Sant Roc, Sant Sebastià màrtir, Sant Senén
Web	http://www.ajualcoi.org

Alcoi és una ciutat valenciana, capital de la comarca de l'Alcoià i cap de partit judicial. És la sisena ciutat més poblada de la província a pesar de la seua orografia. Està situada al nord de la província d'Alacant i forma part de les Comarques Centrals.

El seu terme municipal delimita amb la província de València, pel terme municipal de Bocairent a la Serra de Mariola. Limita amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, La Torre de les Maçanes i Xixona.

[edita] Etimologia

Vista nocturna del llit del riu Riquer del que naix el riu Serpis o riu d'Alcoi al seu pas per la ciutat.

El document més antic que fa referència al topònim Alcoi és el Llibre del Repartiment de 1248 que anomena al riu Serpis referint-se a ell com Alchoy: "inter rivum de Alchoy et rivum de Colzentaina"^[1]. L'origen de la seua etimologia no està ben definit, existint tres possibles orígens:

• Origen àrab: J. Coromines creu que prove d'al-qaui, que vol dir el fort, el ric, el poblat. No obstant Carme Barceló apunta que en aquests casos s'utilitza el gènere femení, per tant es denominaria al-qaw-wíyya, en alfabet llatí, Alcavia o Alcovia^[1].
• Llatí: Alcover-Moll i Moreu-Rey el fan derivar de la paraula collis, coll, precedit per l'article àrab al-, Alcollis^[1].
• Procedència ibèrica, defensada per Remigio Vicedo, Juan Faus i Josep Tormo entre altres. Joan Antoni Sempere proposa que és el resultat de la combinació d'ILI i CUGI, Ilicugi, que voldria dir "camp del poble"^[1].

[edita] Grafia

• Segle XIII al XVI: apareix escrit tant com Alcoy o Alchoy^[1].
• Segle XVII: s'empra majoritàriament la forma Alcoy però apareixen la forma Alcoi i Alcodii de tant en tant^[1].
• Segle XVIII: el règim borbònic imposa l'ús del castellà en la documentació oficial als territoris del Regne de València.
• Segle XIX: el 1815, es fixà l'ús actual de les grafies y/i al castellà, el que reforça l'ús del topònim Alcoy^[1].
• Segle XX: avui en dia, en català Alcoi s'escriu amb i llatina, adaptant-lo a les normes de Castelló de 1932^[1], generalitzant-se el seu ús a finals dels '70 i dècada dels '80^[1].

[edita] Història

Al terme municipal s'hi troben molts testimonis prehistòrics, com el jaciment mosterià del Salt. Hi va haver poblament ibèric a les muntanyes situades al voltant de la població així com petits assentaments rurals tant ibers com romans però la ciutat és d'origen cristià. A la zona es trobaven diverses alqueries sarraïnes disperses, dins i fora de l'actual nucli urbà, dependents de l'enclavament fortificat d'el Castellar sota el control polític de la taifa de Dénia.

Plànol d'Alcoi, raval i barri vell

A partir del 17 de maig de 1256, data en la qual Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent i procurador de Jaume I, va promulgar la carta de Poblament d'Alcoi a Xàtiva, la vila va anar creixent darrere el seu recinte emmurallat i les alqueries musulmanes de la zona van desaparéixer quasi d'immediat fins quedar tan sols les de Barxell i Xirillent a les terres altes, controlades pel castell de Barxell. El motiu principal de la seua fundació era controlar la ruta d'Alacant a Xàtiva i de Villena a Cocentaina així com la propera frontera amb Castella.

Fou reconquerida als musulmans pel rei Jaume I, que va sufocar les revoltes del cabdill Al-Azraq el 1276, data en la que se suposa es va destruir la fortificació d'el Castellar. Aquestes insurreccions dels musulmans van donar origen al patronatge de Sant Jordi segles després, al qual la tradició atribueix la seua cèlica defensa de la ciutat, en ocasió de l'atac àrab i la batalla on va morir Al-Azraq. Pere III el Cerimoniós la va atorgar a Roger de Llúria. Sota el seu senyoratge, en els segles XIII i XIV, començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi. Alfons el Magnànim la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447.

La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la Guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francès, el general anglès aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.

A mitjans del segle XIX començà un fort desenvolupament industrial fins esdevenir escenari d'importants moviments obrers. En 1844 la vila va rebre el títol de Leal Ciudad, atorgat per la reina Isabel II d'Espanya per la seua lleialtat durant la primera guerra carlina. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la Revolució del Petroli) i els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.

La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com Santa Rosa i l'eixample al voltant de la carretera Alcoi-Xàtiva i més tard el Viaducte, la Zona Nord, i Batoi.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.

A partir dels anys 1950 la ciutat va atraure una immigració important. A les industries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides) i més avant la perfumera.

[edita] Medi físic

Disposició d'Alcoi i els seus ponts. A la base de la la Serreta es pot apreciar les obres de la circumval·lació d'Alcoi en la A-7

La ciutat d'Alcoi està situada en una vall, la foia d'Alcoi, envoltada de muntanyes que oscil·len entre els 1000 i els 1300 metres. Situada en la conjunció dels rius Polop, Barxell o Riquer, Uxola, Benissaidó i Molinar, el Serpis o riu d'Alcoi es forma a l'eixida de la ciutat.

Dins de la pròpia ciutat es formen una sèrie de valls molt estrets, situats a uns 500 metres d'altura. La seua particular orografia fa que se li anomene la Ciutat dels Ponts. Geogràficament es troba completament aïllada de les zones de costa pròxima.

[edita] Geologia

El territori està format per materials calcaris o carbonatats (calcàries, dolomies i margues). Les calcàries i margues componen la majoria de les serres del municipi datades del cretaci i el paleogen, amb algun aflorament d'algeps i argiles de color rogenc del triàsic. Gràcies a esta composició el terme municipal es troba esguitat de fonts (la Salut, Xorrador, Quinzet, Regadiu, Vicari, Barxell, Molinar, Font Roja, etc.). Les valls estan ocupades per margues del miocé de centenars de metres de grossària en alguns punts^[2].

[edita] Clima

Climograma d'Alcoi dels anys 1960 a 1991^[3]

Alcoi presenta un clima mediterrani amb un lleuger matís continental a causa de la relativa altura mitjana existent, 450 a 600 metres en el nucli urbà i 450 a 1350 metres al terme municipal. Es caracteritza per tindre un hivern fred: 7,5ºC de mitjana al gener i 25 dies de gelada als punts situats a més altitud, ocasionalment es presenten precipitacions en forma de neu als cims i en menor grau a la ciutat^[4]. A l'estiu es registra una temperatura mitjana de 23,5ºC i màximes al juliol i l'agost de 43ºC.

• La mitjana anual a Alcoi és de 14,6ºC.
• El nombre d'hores de sol a l'any és de 2600.
• La pluviometria és variable, s'hi assoleixen habitualment entre 350 i 850 mm, amb un valor màxim de 1120 mm en 1986 i un mínim de 209 mm en 1952. La mitjana de dies de pluja és de 55,5 dies sent les pluges torrencials un fenomen habitual a la zona^[5].

Taula dels elements climàtics principals segons la sèrie oficial 1961-1990^[6]

[edita] Muntanyes

Santuari de la Font Roja

La ciutat està envoltada per les següents muntanyes:

• El Menejador al Carrascar de la Font Roja (1.352 m.)
• Els Plans a la Carrasqueta (1.330 m.)
• El Biscoi (1.162 m.)
• La Serra de Mariola (1.131 m. als Talecons), alt de les Pedreres (1057 m), Sant Cristòfol (920 m) i el Castellar amb 870 metres
• L'Ull del Moro (1.051 m.) a la Serreta^[7]

El contrapunt a aquestes muntanyes són les valls que alternen amb elles (Polop, Barxell, la Canal, la Rambla, Regadiu, Molinar, etc.)^[2]que conflueixen en el barranc central que parteix Alcoi en dos.

Dos parcs naturals afecten territorialment Alcoi: el Carrascar de la Font Roja i el de la Serra de Mariola als que afegir el Paratge Natural Municipal conegut com el racó de Sant Bonaventura o els Canalons.

Al terme municipal predominen les pendents entre el 7-15% i el 15-30% en piemonts i vessants intermedis. A la part culminant de les serres, escorrancades i barrancs, inclús dins de la ciutat, les pendents sobrepassen el 30%^[7]. Per la seua situació la població és ideal per a la pràctica del senderisme.

[edita] Flora i fauna

Carrascar de la Font Roja.

La vegetació ha conservat importants restes del bosc autòcton mediterrani, principalment al Carrascar de la Font Roja, amb exemplars arboris d'alzines (Quercus ilex), teixos (Taxus baccata), aurons (Acer granatense), freixes (Fraxinus ornus), galers (Quercus faginea), roures, moixeres (Sorbus torminalis), i arbustives com el ginebre (Juniperus communis), el marfull (Viburnum tinus) i les violetes (Viola odorata). El bosc primigeni està dominat per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un estrat molt ric en matolls i lianes, i una gran varietat d'herbes aromàtiques. En altres masses forestals de repoblació predominen les pinedes, pi blanc (Pinus halepensis) i en menor nombre pi pinyoner (Pinus pinnea) i pinastre (Pinus pinaster), que suposen el 85% del total del boscos.

La Font Roja ja gaudia en el segle XVI de lleis proteccionistes. La zona presenta una forta resistència a la desertificació i a l'erosió a pesar de la seua proximitat a zones completament desertificades de la província d'Alacant i de les pluges torrencials típiques de la zona. El major perill són els incendis forestals per la qual cosa tot el terme municipal compta amb mitjans de prevenció de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitage. L'especulació urbanística és una amenaça recurrent ^[8][9].

Dins de la ciutat fins fa molt poc en els llits dels rius o prop d'ells es podien veure exemplars d'oms amb senyals de resistència a la grafiosi amb rebrots en èpoques de pluja i temperatures poc extremes. Si que es conserven alguns boscos de ribera per tot el terme sent la seua majoria xopades o salzedes.

La fauna manté al terme municipal uns nivells de diversitat destacats gràcies als boscos amb molta presència d'invertebrats, rèptils i aus. Cal destacar la presència d' àguiles de panxa blanca, i brufols. També són presents genetes, gats salvatges, sargantanes de cua llarga o fardatxos ocel·lats, colobra bastarda, serp llisa, d'aigua etc.. Hi abunda el porc senglar i també és destacable la població de voltors a la zona ^[10].

[edita] Infraestructures

[edita] Educatives

La Residència Comarcal El Teix atén xiquets i adolescents amb problemes familiars greus. Als inicis del segle XX, l'industrial alcoià Carlos Pérez va construir l'edifici, conegut en el seu moment com a xalet de Carlos Pérez^[11]. Després de la Guerra Civil Espanyola va passar a ser una llar-escola, que amb el nom de la Mare de Déu del Miracle atenia a cent xiquetes amb dificultats familiars. El centre va pertànyer inicialment a l'Auxili Social. D'aquella època es va fer famós l'apel·latiu de la Gota de la Leche. En 1982 es va transferir a la Generalitat Valenciana, encarregant-se de la seua gestió a la Direcció General de Servicis Socials de la Conselleria de Benestar Social.

• Escoles infantils:

• Centres públics:

• Centres concertats (Primària i secundària):

• Altres:

EPSA. Edifici Carbonell

• • Belles Arts. Plaça Ramon i Cajal, 1
  • CEFIRE (Servei de Formació del Profesorat). C/ Sant Nicolau, 183
  • Conservatori Elemental de Dansa. C/ Joan Cantó, 2
  • Conservatori de Música J.Cantó. C/ Joan Cantó, 2
  • Escola d'art superior de disseny. C/ Els Alçamora, 1 - C/ Perú, 4-6
  • Escola Oficial d'Idiomes. Passeig del Viaducte, 1
  • EPA Orosia Silvestre (Escola Politècnica d'Alcoi). C/ Viaducte, 1
  • EPSA. (Escola Politècnica Superior d'Alcoi. Universitat Politècnica de València. Campus d'Alcoi). Pl. Ferràndiz i Carbonell, 2
  • Residència Comarcal "El Teix". Av. L'Alameda, 56
  • SPE (Servei Psicopedagògic Escolar). C/ Mestre J. Ribera Montes, s/n
  • Tomàs Llàcer (Educació especial). C/ Periòdic Ciutat, 4

• Més informació. Regidoria d'Educació de l'Ajuntament d'Alcoi

Personal del hospital suec-noruec, Nini Haslund, qui va gestionar el centre sanitari, amb camisa de quadros.

La Universitat Politècnica de València està representada per l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi i de les seues instal·lacions, destaquen tres edificis emblemàtics a Alcoi:

• l'Edifici Viaducte que era un antic hospital construït pocs mesos després de l'inici de la guerra. Tant a Noruega com a Suècia es van constituir comités d'ajuda a Espanya impulsats per organitzacions socials i polítiques de variada naturalesa, generalment progressista, i que van recaptar fons monetaris per a l'ajuda humanitària al poble espanyol. Gràcies a esta recaptació popular va ser possible l'ajuda humanitària escandinava, que a la primavera de 1937 va crear a Alcoi l'Hospital Suec-Noruec.
• L'any 2006, l'EPSA i darrere d'una completa rehabilitació, va inaugurar el seu nou edifici Carbonell consolidant el campus d'Alcoi, junt amb l'Edifici Ferrándiz (antigues fàbriques tèxtils). La UPV té plans de construir junt amb aquests dos edificis una zona esportiva i altres serveis universitaris.

[edita] Sanitàries

• Centre Comarcal de Salut (l'Eixample)
• Centre d'atenció pediatria
• Centre de salut la Bassa (zona Nord)
• Centre de salut la Fàbrica (Santa Rosa)
• Centre de salut la Plaça (Centre)
• Centre de salut sexual i reproductiva (Centre de salut la Plaça)
• Creu Roja
• Hospital Preventori (a Sant Cristòfol, Serra de Mariola)
• Hospital Verge dels Lliris (zona Nord)
• Unitat d'alcoholisme
• Unitat SAMU 112

• Telèfons. Ajuntament d'Alcoi

[edita] Esportives

Façana de l'antic Escorxador Municipal, projecte de Timoteu Briet (1911)^[12]. Part de les seues instal·lacions acullen actualment el Complex Esportiu Eduardo Latorre amb piscina climatitzada de 25 x 18´63 m. de 8 carrers, piscina climatitzada d´ús polivalent, sala de fitness, sales polivalents, saunes, jacuzzis, hidromasatges i piscina infantil.^[13]

• Poliesportiu Municipal Francisco Laporta. Carretera de la Font Roja, s/n
• Poliesportiu Municipal de Caramanxel Juan Agudo Garat. Av. Hispanitat
• Àrea municipal d'escalada. Situada a la Uixola
• Camp Municipal d'El Collao.
• Complex Esportiu Municipal Eduardo Latorre. Av. Juan Gil - Albert, 6
• Piscines municipals
  • Piscina Municipal José Trenzano Alós. Barranc del Cint, 14
  • Piscina de Batoi. C/ Montduver
  • Piscina de Caramanxel Juan Agudo Garat. Av. Hispanitat
  • Piscina de San Vicent de Paül. C/ Milagrosa, 1
• Instal·lacions Conveniades
  • Pavelló Col·legi Germans de La Salle. C/ Barranc del Cint, 1
  • Pavelló Col·legi San Vicent de Paül. C/ Milagrosa, 1
  • Pavelló I.E.S. Cotes Baixes. Pol. Industrial Cotes Baixes C-2
• Àrees Municipals
  • Àrea Municipal de BMX. Recinte Ferial
  • Àrea Municipal de Skate. Parc de Batoi

Pont d'el Salt a la via verda d'Alcoi

• Altres Àrees Esportives
  • Àrea Esportiva d'el Camí. Centre de Majors, parc d'el Camí
  • Àrea Esportiva d'el Romeral. Parc d'el Romeral
  • Via verda. Des del barri de Batoi fins a l´Estepar
  • Àrea de Petanca. Carretera de la Font Roja, s/n
• Més informació. Ajuntament d'Alcoi. Regidoria d'esports

[edita] Comunicacions

La N-340 és la principal via de comunicació que travessa Alcoi

Les comunicacions han estat condicionades des de sempre per una topografia accidentada, les obres públiques d'autovia en marxa recentment concloses o en projecte l'apropen a la costa, especialment a Alacant i Benidorm. La carretera N-340 (Barcelona-Cadis) comunica la ciutat amb Alacant pel sud i amb Xàtiva-València pel nord, amb enllaços a la A-3. Es connecta amb Benilloba amb la CV-70, Bocairent amb la CV-794 i amb Banyeres gràcies a la CV-795. La xarxa viària es complementa amb el ferrocarril Alcoi-Xàtiva-València. Antigament comptava amb enllaços de ferrocarril amb Gandia i amb Villena^[14]. A l'actualitat s'està construint la circumval·lació de la ciutat a la A-7.

[edita] Demografia

Des de la seua fundació fins als nostres dies Alcoi ha passat de ser una Vila de no més de 150 habitants en 1300 a 30.000 habitants en 1877. A causa del procés de reconversió industrial, la població de la ciutat es manté més o menys estable des de l'any 1970 amb un límit de població de 65.908 habitants l'any 1981. Durant el període 2000-2005 la població ha augmentat en 508 habitants gràcies a la immigració ^[15].

La ciutat compta amb un 4,19% de població estrangera^[16], proporció molt baixa si es compara amb la mitjana provincial (20,14%) o nacional (9,68%). La colònia més nombrosa és la dels equatorians (31,8% del total d'estrangers), seguida per la dels romanesos (amb el 14,7%)^[17]. Dades més recents pugen la immigració a un 8,31%, sent la població romanesa la que més augmenta amb una població equatoriana pròxima al 24% i una de romanesa pròxima al 22% del total de la població immigrant ^[18]. La poca presència d'immigració es degut en part a la crisis industrial i al trasllat de moltes industries a altres poblacions com Cocentaina o Muro d'Alcoi^[19].

Evolució demogràfica d'Alcoi (1857-1996) i (1998-2010)^[20]

• Població per nivell d'estudis. Residents en vivendes familiars per nivell d'estudis (2007)^[18]: No sap llegir ni escriure 8.763, Inferior a graduat escolar 24.351, Graduat escolar o equivalent 19.040, Batxiller, FP2 o superior 11.448.

Residents en vivendes familiars per nivell d'estudis Font: Ajuntament d'Alcoi i evolució de l'atur. Font: INEM - Mes de desembre com referència.^[21]

[edita] Economia

Caldera i ximenera al llit del riu Riquer, hui en dia zona de recreació

Segons el Llibre Padró 1744-1784 cap a 1750 la població activa industrial supera a l'agrícola, passant a ser dependent de les poblacions pròximes en matèria agrícola i ramadera^[22]. A pesar de l'escàs cabal dels seus rius es creen grans nuclis industrials que aprofiten la força motriu de les seues aigües que provoquen l'aparició de partides industrials dins del propi nucli urbà.

Tradicionalment la indústria tèxtil ha sigut la primera font de riquesa de la ciutat. El primer gremi que es coneix en la ciutat data de 1561, quan és autoritzat pel governador de València inclús abans que els de Sabadell i Terrassa, molt més forts^[23]. La crisi en el sector tèxtil s'ha unit a la pràctica desaparició de les indústries del paper i metal·lúrgiques tradicionals pel que la ciutat es troba en plena reconversió. L'any 2006 d'un total de 12.229 treballadors a la Seguretat Social (19.670 al 2001, dada que reflectix el trasllat de l'activitat a altres poblacions properes), només 1.385 pertanyien a la indústria tèxtil, 174 a l'edició i arts gràfiques, 21 a la indústria metal·lúrgica i 19 al paper^[24].

Alcoi i Bocairent són els dos centres tèxtils de la zona a què s'han unit Ontinyent, Banyeres de Mariola, Cocentaina, Biar, Albaida, Benilloba... traslladant-se molta producció a ells a causa de la tradicional falta de sòl industrial a la ciutat i les polítiques d'ajuda a les empreses adoptades pels municipis pròxims a ella. L'eix industrial Alcoi-Ontinyent-Gandia patix en l'actualitat les conseqüències d'una greu crisi per la competència de productes provinents del Marroc i sobretot de Xina. Per a sobreviure el sector ha de bolcar-se en la investigació i sobretot optar per ser referent de qualitat^[25]. En l'actualitat els productes no tèxtils tenen un major pes en l'economia alcoiana.

Els altres dos sectors tradicionals són el metal·lúrgic i el paperer, ambdós molt reduïts en comparació als segles XIX i XX.

[edita] Indústria del paper i cartó

La cotonera de Barceló, Raduan i Gavarró, coneguda popularment com "La fàbrica dels tacos". Allí s'elaboraven tacs d'escopeta. Està en procés de reconstrucció i serà seu del futur museu dels bombers d'Alcoi

La indústria del paper i cartó va començar almenys al segle XIV, utilitzant lli, drap o cordes per a la fabricació de naips fabricant-se més tard tot tipus de derivats del cartó o paper. La importància adquirida va ser tal que la ciutat competia amb ciutats com Basilea o Nuremberg. Al segle XIX es va convertir en el centre paperer més important d'Espanya quant a nombre de factories i s'inventen els llibrets de paper de fumar. Ja en el segle XX es fusionen entre si els molins o són absorbits per grans empreses del sector desapareixent quasi per complet de la ciutat.

A l'actualitat s'elaboren envasos de cartó, cons per al tèxtil o paper continu per a ordinador i cal ressaltar l'edició de llibres, impròpia per a una ciutat de la seua grandària, a més la impressió d'envasos i etiquetes.

[edita] Indústria metal·lúrgica

Es remunta al segle XI però és en el segle XIX i XX quan prolifera gràcies a la construcció de maquinària necessària per als sectors tèxtil i paperer. També es fabrica maquinària agrícola, calderes, o maquinària per a espinyolar l'oliva. En l'actualitat gran part de la producció se centra en xicotetes peces de mobiliari urbà com són tapes de clavegueram, reixes de desaigüe etc així com peces per a subministraments industrials.

Actualment els sectors químic (cosmètica i articles de neteja), la construcció de vehicles isoterms, maquinària d'embalatge per a la indústria alimentària (a Alcoi es troba l'única empresa d'Espanya autoritzada treballar amb rajos X per a l'embalatge) i alimentari (olives farcides, productes carnis, pastisseria i licors i aiguardents) així indústria auxiliar relativa a les festes de moros i cristians formen part de l'activitat econòmica alcoiana^[26].

[edita] Turisme i restauració

Les places hoteleres han passat de ser menys de 200 en 1997 a quasi 500 en 2006 repartides entre dos hotels de 3 i 4 estreles, un hostal i un alberg, l'oferta hotelera és molt baixa per a una població que vol ser turística, sobretot en festes de moros i cristians en què la ciutat es col·lapsa duplicant o triplicant la seua població en cas que el 22 d'abril siga dissabte o diumenge. L'oferta existent suggerix l'explotació del turisme d'un dia provinent de Benidorm o Alacant com és el cas de Guadalest.

La població no compta amb cap càmping ni una sola plaça de turisme rural, si bé la normativa vigent als parcs naturals de la Font Roja i Mariola pot ser-ne el motiu.

La població compta amb 53 restaurants i 10 cafeteries si bé un diumenge al matí és molt difícil trobar-ne un d'obert per al propi ciutadà d'Alcoi, especialment al centre.

[edita] Indicadors

• Treball. Ocupats per situació professional (2001)^[27]: Empresaris 3.666, Empleats 19.670, Membres de cooperativa 53, Ajuda familiar 75. L'atur., que afecta sobretot els trams compresos entre 45-49, 50-54 i 55-59 anys, a 31 de març de 2007 registrat per sectors és el següent:

• Agricultura 1,12%
• Construcció 7,28%
• Indústria 29,10%
• Servicis 50,67%
• Sense ocupació anterior 11,82%

• Parc de vehicles. En l'any 2005: Total vehicles = 35.989, vehicles per habitant = 0,59.

[edita] Divisió administrativa

Vista panoràmica d'Alcoi des de la Mariola.

Alcoi està conformat per un nucli central format per set barris principals més sis entitats de població disseminades pel seu terme municipal així com antigues partides industrials situades dins de la ciutat. Aquests barris son: Batoi, Centre, els Tints, el Tossal, el Viaducte, l'Eixample, Santa Rosa, zona Alta i zona Nord més els polígons Cotes Baixes, la Beniata, els Realets, Sen Benet i un nou projecte a La Canal amb certa polèmica, per l'impacte ecològic que pot tindre.

Distribució per barris de la població d'Alcoi^[18] i immigració forana per país de procedència^[18]

El barri del centre, antiga columna vertebral de la ciutat, a finals dels '70 comença una tendència a la ciutat per la qual el casc històric progressivament va quedant despoblat amb una mitjana d'edat entre els seus habitants cada vegada més alta. A esta despoblació li seguix el tancament de comerços i amb l'abandó total de les cases el barri entra en col·lapse sobretot a les zones de fàbrica més humil. Un maldecap per a totes les corporacions municipals és el repte que el casc històric siga atraient tant per al ciutadà d'Alcoi, poc favorable a habitar en ell, com per al viatger.

La població es concentra sobretot als barris de la Zona Nord, Santa Rosa i Eixample, tres barris relativament moderns sobretot els dos primers, amb un total del 74 % de la població habitant en ells. Disseminades per les serres que emboliquen Alcoi, es trobem les següents urbanitzacions i entitats de població: Baradello-Sargento, Cases d'El Salt, l'Estepar, Font Roja, Montesol i Sol i Camp.

[edita] Política

A les eleccions municipals de 2007 el PP obtingué 13 regidors, 9 el PSPV, 2 el BLOC i 1 EU.

Vots aconseguits en les últimes quatre convocatòries electorals a Alcoi^[29]

Vots aconseguits en les últimes quatre convocatòries electorals a Alcoi^[29]

[edita] Corporació Municipal

L'actual corporació municipal està composta per Jorge Sedano, alcalde-president (PP) i com a tinents d'alcalde: Rafael Sanus Selles (PP); Fernando Pastor Llorens (Portaveu) (PP); María Amparo Ferrando Sendra (PP); Santiago Jorge Botella Sancho (PP).

Regidories: Hisenda, Patrimoni i Règim Jurídic; Urbanisme i Grans Projectes; Turisme, Patrimoni Històric i Educació; Medi Ambient; Personal, Règim Interior i Compres i Contractació; Dona, Política Lingüística, Consum i Aules de la Tercera Edat; Vivenda i Benestar Social; Policia, Seguretat Ciutadana, Protecció Civil i Participació Ciutadana; Esport, Festes, Obres i Serveis, Atenció de les Vies Públiques; Joventut, Promoció Econòmica i Comerç; Modernització, Qualitat i Foment i Sanitat; Cultura i Relacions Institucionals.

Portaveus: Fernando Pastor Llorens (PP);Patricia Blanquer Alcaraz (PSOE); Francesc Xavier Blay Meseguer (BLOC); Francesc-Xavier Agulló Payà (ENTESA).^[30].

[edita] Figures polítiques

• Josep Sanus Tormo (Alcoi,1945). Perit industrial, diputat a les Corts i alcalde d'Alcoi. Va ser elegit alcalde en 1979 ocupant el càrrec fins l'any 2000, amb majoria absoluta de 1983 a 1995. De la seua època són la majoria de parcs de la ciutat, la remodelació de la plaça d'Espanya, la modernització de l'Hospital Civil d'Oliver, el pla ARA... grans projectes tot ells d'infraestructura. President de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. Dimitix després de privatitzar el servei de l'aigua amb els vots del PP en contra dels seus socis polítics. L'executiva del PSPV li obri expedient i li demana la dimissió com a president del grup Socialista en les Corts Valencianes per considerar que va entregar l'ajuntament al PP. El 2002 abandona el PSPV i ingressa en el partit d'Alcoi^[31].
• Rafael Terol Aznar (Alcoi, 1916). Advocat, alcalde predemocràtic d'Alcoi i Diputat a les Corts Valencianes. Ha sigut president del Círcol Industrial, Sindicat Provincial Tèxtil, vicepresident del Sindicat Nacional Tèxtil, directiu de Textilhogar, Associació de Sant Jordi, Mútua de Levante i Deportivo Alcoyano, conseller de la Caixa d'estalvis del Mediterrani. Alcalde d'Alcoi des d'abril de 1975. Defensor de l'autonomia valenciana, es va integrar en UDPV el 1977. Diputat per UCD a les Corts Valencianes en l'època transitòria. Medalla al Mèrit en el Treball. Distingit per Comissions Obreres per la seua actitud dialogant^[31].

[edita] Llocs d'interès

[edita] Paratges

Pujada al Barranc del Cint

A Alcoi es troben dos paratges naturals emblemàtics per als alcoians situats els dos a la solana de la Serra de Mariola.

• El Salt. El riu Barxell o Riquer discorre per una zona molt plana pel vall de la Troncal sobre roques calcàries fins a trobar-se de sobte amb un tallat de vuitanta metres de desnivell. És habitual que el riu s'infiltre i reaparega en la base de la paret, però en època de pluges torrencials es genera una espectacular cascada. A la zona es troben molins del segle XIX sobretot, així com la casa de Juan Gil-Albert i les restes arqueològics de "El Salt"^[32].
• El barranc del Cint. El riu Cint o Benissaidó circulava (hui es troba entubat) per aquest barranc de parets verticals de més de dos-cents metres amb punts d'engorjada de tan sols dos metres d'amplada. Antigament, s'havia aprofitat com camí a Bocairent. El seu perfil forma una V, que és molt visible en la majoria de panoràmiques d'Alcoi^[33].

• El brollador del Molinar és un paratge cobert de salts d'aigua naturals i artificials i engorjades de les que se servien les antigues fàbriques de la zona per a utilitzar la seua força hidràulica. Està situat en les rodalies del "barranc de la batalla" en la carretera N-340 a l'eixida d'Alcoi direcció Alacant. S'usava ja en el segle XV per a abastir d'aigua Alcoi i com paratge d'oci als inicis del segle XX. En l'actualitat la falta d'aigua al riu per l'ús urbà de l'aqüífer, així com l'estat de conservació de les fàbriques (alguna d'elles en procés de restauració dins dels plans per a crear un camp d'arqueologia industrial), fa necessari un pla urgent de rehabilitació de l'entorn natural de la zona a banda de l'arqueològic. El brollador natural està cobert per una cúpula modernista de 1912 que empra la tècnica del trencadís i que és un dels símbols del paratge així com de la ciutat.

[edita] Patrimoni arqueològic i històric

Torre Na Valora i pont de Buidaoli

Per la seua orografia calcària en la zona es troben molts abrics i coves que van ser utilitzats pels avantpassats que van poblar estes terres. Es tracta d'una zona molt estudiada des de principis del segle XX destacant el treball de recopilació de Remigio Vicedo Sanfelipe en la dècada dels anys '20 editant la revista històrica El Archivo de Alcoy (1919-1924), també la seua inacabada Historia de Alcoy y su región (1920-1923 de l'Eneolític als ibers) de quasi mil pàgines o la Guía de Alcoy de 1925 amb un repàs històric de la població. De les publicacions actuals cal destacar la revista "Recerques del Museu d'Alcoi" .

En el terme municipal es troben diversos poblats fortificats d'època històrica disseminats pels pics. El cas del jaciment d'El Salt habitat per l'home de Neandertal és un referent a nivell mundial.

• Jaciments del Paleolític: Abric del Pastor i El Salt
• Epipaleolític: Abric de la Falguera i Penya del Comptador

• Neolític: Abric de la Falguera
• Eneolític: Les Llometes i la Cova de la Pastora

• Edat del Bronze: Altet del Canalís, Mola Alta de Serelles, Cova de la Boira, Cova del Conill, Mas del Corral, Mas de Menente, Mas d'En Miró, El Castellar, Alt de l'Aviació, Morro del Pla Timonar, Sima Simarro, L'Ull del Moro, Cova del Cau de les Raboses, Sima del Pinaret del Mas Nou, El Puig, Cova Foradada (Abrics de La Sarga).

• Època ibèrica i Romana: En el terme municipal es troben documentats 15 assentaments rurals ibèrics, així com nou d'època romana, alguns d'ells dins de la pròpia ciutat. El més destacat d'esta època són els poblats ibèrics d'altura de La Serreta, El Puig i El Castellar i la necròpolis romana de l'Horta Major.

• Època islàmica: El principal jaciment és el poblat fortificat d'El Castellar (al-Qüy) així com la troballa de ceràmica de l'època en les partides de Barxell, Polop, Torc, Uixola o Benissaidó. Les necròpolis d'El Castellar i Caramanxel així com vàries restes de terrasses i séquies de l'època.

• Edat Mitjana: El Castell de Barxell del (segle XII), declarat Bé d'Interés Cultural. Poden ser les restes més importants de l'època va substituir al destruït castell àrab d'El Castellar. La seua situació el permetia controlar la població àrab de les partides de Barxex i Polop alhora que formava part de la xarxa de castells fronterers amb el regne de Castella. Necessita urgentment ser restaurat per a evitar la seua ruïna.
• Dins de la ciutat la situació és diversa segons cada cas, per un costat estan les torres de la muralla ja restaurades com són la Torre de Na Valora del segle XIII o el Portal de Riquer del segle XVIII). Conformat per l'arc de Sant Roc del segle XVIII i les torres de N'Aiça i la torre-portal de Riquer del segle XIV. Compta a més amb un baluard defensiu de la guerra de successió i la Torre de l'Andana totes estes últimes en el Raval Vell.
• Tant les restes del Portal del Castell i del Portal de Penàguila del segle XIII com la Casa del Delme (segles XIV-XV) estan per restaurar.
• També són importants les restes romàniques i gòtiques recuperats de l'església de Santa Maria com l'arc gòtic pertanyent al convent de Sant Agustí de la plaça de Dins

[edita] Esglésies

• Disseminades pel terme es trobem ermites gòtiques com les de Sant Antoni Abat (segle XIV) i (segle XVIII), Sant Cristòfol o posteriors com Polop (segle XVIII) o Barxell. Seria convenient l'estudi a fons de les masies que es troben per tot el terme municipal.

Plaça d'Espanya

• parròquia de Santa Maria, més coneguda com l'antic hospital. És el primer temple cristià de la població que es té notícies. Es tracta d'una església gòtica amb elements tardoromànicos de la que es conserven els vestigis romànics més meridionals d'Europa. Abandonat el seu ús com a església, l'edifici ha complit diverses funcions, en l'actualitat està sent remodelat per a albergar els jutjats d'Alcoi^{[34] [35] [36] [37] [38] [39]}. Segons l'arquitecte Santiago Varela, tot apunta que l'església va ser demolida i que alguns elements com a motlures o restes de dovelles es van reutilitzar en la nova construcció.

Estat actual de la façana de l'església de la Mare de Déu dels Desemparats

• Convent de Sant Agustí Construit al segle XIV on s'erigia el Castell-Palau dels Llúria actualment només es conserva el claustre (actual plaça de Dins) d'estil neoclàssic del Convent de Sant Agustí així com els seus fonaments repartits entre diversos comerços. Les dependències conventuals van ser demolides després de ser desamortitzades emplaçant-se des d'aquell moment l'Ajuntament de la ciutat i el Teatre Principal. El claustre ha sigut utilitzat com a mercat construint-se comerços dins dels seus arcs, V. Vidal va reurbanitzar la plaça de Dins l'any 1983 no sense certa polèmica ja que es va canviar part del sòl original de pedra així com els dos fanals de foneria que es trobaven en ella. El temple de Sant Agustí a pesar de ser restaurat durant les primeres dècades del segle XX va ser demolit durant la guerra civil espanyola. El Monestir d'El Escorial posseïx una important col·lecció d'incunables procedents del convent de Sant Agustí.

• Església de Sant Jordi. Encara que l'actual església de Sant Jordi va ser construïda l'any 1921, ja es tenen notícies de l'existència d'una ermita dedicada al sant en el mateix lloc edificada entre els anys 1429 i 1442 al lloc on es va produir una batalla entre forces cristianes i mudèjars el 23 d'abril de 1276 pel control de la vila d'Alcoi.

Campanar de Sant Maur. Segons el projecte original, seria rematat amb una punta d'estil neogòtic.

• Església arxiprestal de Santa Maria (segle XVIII-1937/1955) Beneïda el 22 de setembre de 1768 per a substituir a l'antiga parròquia d'estil gòtic de reconquesta que havia quedat xicoteta i situar-la en una zona més al centre de la població. El temple va ser dolorosament demolit l'any 1937 per a ampliar la plaça d'Espanya i es van utilitzar els seus carreus per a construir la piscina municipal. Acabada la guerra civil va ser reconstruïda sobre la seua mateixa planta (de la qual es conserven restes) per l'arquitecte Roc Monllor Boronat i beneïda de nou el 19 de maig de 1955. En l'actualitat es poden admirar pintures murals de Ramón Castañer en el sostre del presbiteri, un Sant Jordi de Peresejo a la façana principal així com una vidriera representant Sant Jordi dissenyada per l'artista local Rafael Guarinos. A la Capella de la Comunió es conserven una taula gòtica amb la iconografia de la Mare de Déu de Gràcia, atribuïda a Jacomart i unes tres altres taules que representen misteris del Rosari, de Cristòfol Llorens.

• Capella de Sant Miquel (segle XVIII) Construïda en 1790 el seu interior va ser reformat en 1875.

• Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Oberta al culte en 1852, la seua existència guarda una estreta relació amb l'antic Hospital que -des de finals del segle XVIII- va existir enfront d'esta capella a la placeta de la Mare de Déu. Actualment el temple està dessacralitzat i en el seu interior es conserven llenços i pintures al fresc l'autoria dels quals es deu a Vicente Castelló Amat (1787-1860), deixeble de Vicente López. En el 2010 acollirà una exposició de la Fundació la Llum de les Imatges pel que es va a transformar en pinacoteca i es remena la possibilitat que es convertisca en el Museu dels Reis Mags una vegada s'ha desestimat que siga futura seu de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) en la província d'Alacant.

• Església de Sant Maur (segle XVIII-1936/1956) L'actual temple beneït el 29 d'abril de 1956 no guarda cap relació arquitectònica amb el temple destruït durant la guerra civil (Convent i Església de Franciscans). Situat en unes dependències annexes a l'església, el museu custodia una col·lecció singular d'art religiós, entre la qual cal destacar una secció de pintura devocional, ornaments litúrgics, imatges i objectes relacionats amb el culte. Al temple es conserven pintures de Francesc Laporta.

• Església del Sant Sepulcre Convent d'Agustines Descalces.

• Santuari de Maria Auxiliadora (1931) Conté excel·lents murals pictòrics de Ramón Castañer dedicats a Sant Pancraç (1951), Sant Joan Bosco (1988) i Sant Jordi (1993).

[edita] Edificis civils destacats

Museu arqueològic d'Alcoi. Segle XVI

El nucli antic d'Alcoi és hereu de l'urbanisme que es va desenvolupar durant la segona mitat del segle XIX i el principi del segle XX. Encara que els seus carrers i cases poden estar condicionats per actuacions anteriors, l'aspecte actual deriva directament del de la ciutat pionera de la revolució industrial espanyola. Les indústries, els barris obrers i les cases de la burgesia van conviure en un espai reduït entre les valls i els rius. En molts casos conviuen en un mateix edifici xicotets tallers a la planta baixa amb vivendes de treballadors i també es dóna el cas que antigues fàbriques han sigut transformades en vivendes amb el pas dels anys en les primeres dècades del segle XX.

Fanalets típics d'Alcoi, al carrer del País Valencià.

• Antic edifici de l'hospital segle XIII/segle XVIII Conserva dos arcs romànics de la primitiva parròquia de Santa Maria que no té res a veure amb la parròquia de Santa Maria del segle XVIII, molt lligat a l'església de la Mare de Déu dels Desemparats que es troba davant l'edifici ha complit moltes funcions distintes i inclús es va projectar en ell una fàbrica de puros. Junt amb les seues muralles son les les restes més antigues de la ciutat.

• Museu arqueològic "Camil Vicedo", situat a l'antiga casa de la Vila (segle XVI) d'estil renaixentista i declarat Monument d'Interés Artístic Nacional

• Casal de Sant Jordi (segle XVIII) seu del museu de festes de moros i cristians i de l'associació de Sant Jordi, amb el Museu arqueològic "Camil Vicedo" molt pròxim al nucli més antic de la Vila entre les placetes del carbó i la de la Mare de Déu dels Desemparats, antiga placeta del fossar.

Del segle XIX la ciutat compta amb destacats edificis com la Casa Consistorial (1846-1863) seu de l'ajuntament d'Alcoi que acull una molt bona col·lecció de pintura i escultura d'artistes alcoians, la Casa de la bolla reformada el 1890 que va ser la seu de la Reial Fàbrica de Draps o el Palauet d'Albors (1873) edifici d'estil eclèctic i classicista.

• L'Hospital Civil d'Oliver (1868-1877) és un edifici neoclàssic i medievalista construït gràcies a l'altruisme de en Agustí Oliver i Doménech, veí de Blanes que amb part de la liquidació de la companyia Antonio Vicens y Compañia corre amb tots els gastos de la seua construcció a càrrec de l'arquitecte barceloní Jeroni Granell i Mundet.

Tota la ciutat està esguitada d'edificis industrials, molts dels quals estan sent rehabilitats com a locals d'oci, ambulatoris o zones esportives com l'escorxador o museus com la fabrica dels tacos o el museu d'interpretació turística d'Alcoi o els tallers de Rodes Hermanos de 1908 que ocupen tota una illa que està a l'expectativa d'una urgent rehabilitació.

El modernisme com a Novelda compta amb bells exemples disseminats pel casc vell de la ciutat, el Círculo Industrial (1904), el club social de la burgesia alcoiana de fa un segle, la Casa del pavo construïda entre 1908-1909 per l'arquitecte Vicent Pascual Pastor es va convertir en l'estudi de pintura de Ferran Cabrera. L'Antic parc de Bombers (1914), el Conservatori de Música i Dansa "Juan Canto"(1906-1908) o Edifici de Papereres Reunides edifici que va ser la central de Papereres Reunides S.A., empresa que en 1934 va reunir a la major part dels fabricants de paper de la ciutat, famosos pel seu llibres de paper de fumar.

Edificis Carbonell i Ferràndiz (EPSA) i Santuari de Maria Auxiliadora

Del pas del segle XX a la ciutat a banda del modernisme són clars exponents l'edifici del Mont de Pietat, de (1909) amb pintures de Francesc Laporta i excel·lents vidrieres, la Casa de la Cultura, edifici neoclàssic de 1923 que acull la biblioteca pública i l'arxiu municipal. Antigament era la seu del banc d'Espanya.

Casa del Pavo

Altres vestigis de la guerra civil són les modernes esglésies posteriors a ella i el Refugi antiaeri de Cervantes (1936), vinculat al Grup Escolar Cervantes (1924-1925) d'estil eclèctic, seu de l'Escola de Disseny, si bé la ciutat està esguitada de refugis públics i privats a l'expectativa de rehabilitació..

V. Vidal abans de l'entrada en funcionament del pla ARA (Arquitectura i Rehabilitació d'Alcoi 1988) va reurbanitzar la plaça d'Espanya i la plaça de Dins l'any (1983). Per altra banda es du a terme al Raval Vell la restauració de la torre de la Barbacana i parts del llenç de la muralla i la seua integració al grup d'habitatges de la placeta de les Xiques (1985-1991) sota el projecte de V. Vidal, L. Armiño i F. Picó. Dues grans escalinates salven els desnivells de la zona. És un projecte molt integrat en l'arquitectura pròpia del nucli antic. Altres actuacions integrades al pla ARA són la Llotja de Sant Jordi, obra de Santiago Calatrava, al subsol de la plaça d'Espanya i el barri de la Sang, barri obrer que va ser remodelat als anys 1991-2001.

[edita] Ponts

Alcoi és coneguda com la ciutat dels ponts. La peculiar orografia marcada per barrancs, van fer necessària la construcció d'estos ponts. A més dels xicotets ponts que formaven l'antiga xarxa viària (el pont de Penàguila, el de Cocentaina i el pont vell de Sant Roc), que daten del segle XVIII, hi ha altres menors que van ser edificats per a permetre l'accés a les indústries situades en la vora del riu Riquer.

Pont de Buidaoli

• Pont de la Petxina. Quan es va construir es trobava en la carretera Xàtiva-Alacant a quasi dos quilòmetres de la població. Va per damunt del riu Benissaidó. Consta de cinc arcs d'11,50 m. de llum cada un separats per quatre pilars. El seu pressupost va ser de 282500 pessetes. Les obres es van iniciar al setembre de 1861, concloent-se a l'octubre del 1863. A principis del segle XX es van col·locar les passarel·les de ferro^[14]. En l'actualitat unix els barris de l'Eixample i Zona Nord, formant part de la N-340 direcció Barcelona.

• Pont de les Set Llunes. Situat més enllà del barri de Batoi. Es va construir perquè passarà per ací el tren Alcoi-Alacant, que no va arribar a circular mai en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Visitar-lo fa necessària una xicoteta excursió que té com a fons el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. La seua enorme altura i l'amplitud dels seus arcs el fan ideal per a practicar ací el salt de pont.

• Pont de Sant Roc. Denominat així per l'ermita (hui parròquia) sítia al seu costat. Iniciat al maig de 1861 i acabat al juliol de 1862, època en què la indústria local i l'economia alcoiana van conéixer el seu major esplendor, i com els ponts d'esta mateixa època, es va construir amb pedra extreta de les pedreres locals. Permet veure al fons el xicotet riu del Barranquet de Soler, el qual, en direcció al centre de la ciutat, augmenta el cabal del riu Barxell. Segons el va projectar Eduardo Miera, té tres arcs de mig punt, de huit metres de llum, i una alçada màxima de 20,5 metres. El seu pressupost va ser de 116.500 pessetes. Igualment, a principis del segle XX es van col·locar les passarel·les de ferro^[14]. En l'actualitat unix els barris de Santa Rosa i l'Eixample, formant part de la N-340 direcció Barcelona.

• Pont de Maria Cristina (1828-1837). El pont de Maria Cristina, regent d'Espanya, o popularment de Cristina, permet creuar sobre el riu Barxell o Riquer, a les vores del qual es conserven indústries centenàries que mantenen en peu les seues ximeneres fabrils. Està compost per set arcs, un de mig punt, el del centre, i sis arcs apuntats. L'arc central té una llum de 19 m. i 4, 80 m. els laterals. Té una altura de 27,50 metres. L'import total ascendí a 500.000 pessetes^[14]. En l'actualitat unix el centre d'Alcoi amb el passeig de Cervantes, formant part de la N-340 direcció Barcelona.

• Viaducte de Canalejas. Es va inaugurar en 1907 i es denomina així pel nom del diputat a Corts pel districte d'Alcoi, José Canalejas y Méndez. Té una longitud de 200 metres, llarg per al qual es van usar 325 tones d'acer que descansen sobre tres pilars i dos estreps que eleven el conjunt fins una alçària màxima de 54 metres sobre el riu Molinar.

• Pont de Sant Jordi. En gran manera identifica a la ciutat. Es va inaugurar en 1931 i s'alça sobre el riu Riquer, el qual junt amb el riu Molinar, fan nàixer el riu Serpis, que desemboca a Gandia. El Pont de Sant Jordi va ser tota una revolució urbanística per a Alcoi, ja que va comportar el desenvolupament de la zona de l'Eixample, una àrea urbana nova que va permetre en el primer terç del segle XX fer créixer la ciutat més enllà dels límits tradicionals. El pont de Sant Jordi és el de major monumentalitat dels què componen el paisatge urbà alcoià.

• Pont de Fernando Reig. Es tracta d'un modern pont penjat construït en 1987 que dóna eixida a Alcoi en direcció a Alacant.

Pont de Maria Cristina

Riu Barxell i pont de Sant Jordi

Pont de Sant Jordi

Pont de les Set Llunes

• Altres ponts: A més dels anteriors, Alcoi compta amb quatre ponts de més de dos segles d'antiguitat. Es tracta dels ponts d'el Tossal (1712), Antic Sant Roc (1731) anomenat de Na Solivella a l'edat mitjana^[40], Alcassares (1780) el 30 d'agost de 1779 s'acorda sol·licitar autorització al representant d'Alcoi a Madrid, aprovant-se el 8 de maig de l'any següent el projecte d'Andreu Juan Carbonell. La primera pedra va ser col·locada el 9 de septembre del mateix any^[40]. Cadisenyo (1790). Estan construïts amb pedra extreta de pedreres pròximes, però a diferència dels anteriors, estan situats en el fons dels barrancs de la ciutat.

[edita] Llengua

ESTADÍSTIQUES DE LA POBLACIÓ - Coneixements de valencià ^[18]

Als carrers d'Alcoi compartixen primacia els idiomes castellà i valencià, amb certa preponderància d'este últim, si bé la gran immigració de castellanoparlants durant els segles XIX i gran part del XX va fer que esta comunitat aconseguira gran importància, i s'arribà parlar-se més el castellà que el valencià. La política de normalització lingüística al País Valencià des de l'any 1980 ha revitalitzat l'ús del valencià també a Alcoi. La variant del català a Alcoi, s'anomena tradicionalment parlar xeu^[41].

A partir dels inicis del segle XX és molt comú en la burgesia alcoiana igual que en la valenciana l'ús del castellà de pares a fills. Més tard, amb el franquisme, es va procurar afavorir l'ús del castellà en família, en contra del bilingüisme natural de la zona, pel que és comú dins d'una mateixa família de classe mitjana l'ús d'una o altra llengua segons l'edat del fill o germans valencianoparlants que entre ells es comuniquen en castellà. La corporació municipal actual, té una clara preferència per l'ús del castellà.

En l'actualitat a l'escola pública predomina l'ensenyança en valencià, mentres a l'escola concertada és majoritari l'ús del castellà.

Vegeu també:

• Valencià meridional

[edita] Festes i tradicions populars

[edita] Les festes com a indicador social

La coneguda com La Festa és un factor socioeconòmic important a l'hora de valorar el moment econòmic de la ciutat per la fastuositat del dia 22 d'abril. Estudiant les persones que ocupen els càrrecs es pot en part fer un estudi de les empreses o sectors que prosperen en cada moment, ja que la implicació econòmica que presente la persona en qüestió a la filà sol ser un factor de pes. També es pot donar el cas que les persones que representen qualsevol càrrec no siguen de la ciutat però si que estiguen vinculats a alguna filà.

Encara que ja no és un factor determinant fins a pràcticament els anys '70-'80 hi havia diferències socials molt marcades segons a la filà que pertanguera cada individu. També és molt comú que s'invite a polítics i personatges públics per part de determinades filaes sent molts d'ells membres fixos d'aquestes. La cohesió social de la ciutat, en l'actualitat es viu un llarg procés d'incorporació total de la dona com a membre de ple dret dins de les festes. Teòricament l'Associació de Sant Jordi dóna llibertat a cada filà perquè actue lliurement, en la pràctica a hores d'ara és molt difícil que entre una dona festera en una filà. L'associació fonèvol representa totes les dones que volen participar com a membres de ple dret i ha acudit al Síndic de greuges. La situació enfronta als defensors de la tradició amb els defensors dels drets constitucionals sent esta una situació que no enfronta a hòmens contra dones ja que ambdós posicions compten amb defensors d'ambdós sexes. És una situació molt pareguda a la viscuda a l'Alarde d'Irun si bé no s'ha arribat a l'enfrontament físic ni a la creació d'una entrà alternativa.

Vegeu també:

• Associació de Sant Jordi (castellà) (anglès)
• Fonèvol

[edita] Moros i cristians

Esquadra mora a La Glòria del 2008 al carrer Sant Nicolau

Coneguda internacionalment per les seues festes de moros i cristians, la ciutat tradicionalment industrial intenta obrir-se camí al sector turístic en una aposta que ha de passar per la recuperació del seu casc històric, seu dels museus en funcionament i projectats, i donar a conèixer i protegir especialment el seu patrimoni artístic i arqueològic així com els dos parcs naturals que envolten la població. Encara que ha viscut temps millors, amb un volum de més d'un centenar d'entitats l'activitat cultural és atípica per a una ciutat de les seues dimensions.

L'any 1276 un exèrcit mudèjar encapçalat per Al-Azraq, intenta prendre Alcoi, sent repel·lits i resultant mort el seu cabdill. No obstant els reforços cristians enviats des de Xàtiva patixen una severa desfeta que tindrà en escac a tot el Regne i possiblement afectara inclús la salut del monarca Jaume I. La defensa de la vila per part dels alcoians i la mítica intervenció de Sant Jordi en ella és el germen de les actuals festes de Moros i Cristians d'Alcoi que se celebren tots els anys els dies 21, 22, 23 i 24 d'abril si bé els primers actes festers de l'any se celebren en diumenge de Pasqua en un acte conegut com La Glòria al qual participa un fester de cada filà^[42] així com totes les bandes de la ciutat. Des del diumenge de pasqua al dia 21 d'abril (dia dels músics) se celebren totes les nits les populars filaetes, sort d'assaig per al dia gran de l'entrà amb participació de bandes de tot el País Valencià.

Altres activitats relacionades amb les festes són el trofeu filaes, competicions esportives de distints esports, l'únic requisit exigit és pertànyer a la filà a la que es participa o la celebració del mig any fester (se celebra que només queda mig any per a les festes).

[edita] Bandes de música

La Festa com se la coneix seria impensable sense la participació dels músics, Alcoi compta amb tres bandes, alguna d'elles de les més antigues del País Valencià, totes elles amb la seua pròpia acadèmia de música.

• Banda Primitiva d'Alcoi (1830)
• Societat Musical Nova d'Alcoi (castellà) (1848)
• Unió Musical d'Alcoi (1907)

Està participació de la música en les festes provoca l'aparició d'un gènere propi de música a finals del segle XIX època en què Alcoi era una població puntera en matèria artística tant a nivell musical com pictòric. Vegeu: Llista d'alcoians cèlebres.

Patge de ses Majestats pujant a un balcó amb regals la vespra del 5 de gener.

Molt activa és també la participació de la música en la segona festa en importància per als alcoians i molt vinculada a Nadal com és la Cavalcada dels Reis Mags documentada com la més antiga del món i està considerada festa d'interés turístic nacional. Esta festa es completa amb altres actes que es remunten a tradicions del segle XIX:

• Les pastoretes (matí del diumenge o festiu anterior al 5 de gener), xiquets i xiquetes amb vestits de pastor acudixen a l'estable que hi ha en la Plaça d'Espanya amb ramats d'ovelles i carros tirats per burretes. Data de l'any 1889.
• Les burretes (vespra del 4 de gener). El Ban Reial comunicat per l'ambaixador de Ses Majestats Màgiques, anuncia l'arribada dels Reis. Els xiquets tiren la carta a unes bústies carregades a lloms de burretes per que Ses Majestats lligen la carta.
• Cavalcada dels Reis Mags (vespra del 5 de gener).

[edita] Betlem de Tirisiti

El Nadal alcoià tampoc es comprensible sense el popular Betlem de Tirisiti de titelles que arreplega les tradicions populars alcoianes del segle XIX i molt lligat a les tradicions teatrals populars de l'arc mediterrani. De curta duració i per a públic infantil del que es requerix la seua participació pot ser disfrutat de Nadal a Reis si bé durant tot el mes de desembre és visitat per escolars de tot el País Valencià en sessions especials. Declarat Bé Immaterial d'Interés Cultural per la Generalitat Valenciana. Decret 192/2002, de 26 de novembre. Alta distinció de la Generalitat Valenciana al 'Mèrit Cultural'.

[edita] Altres festes

• Processó del patronatge de sant Maure Màrtir, (en memòria de la seua intercessió en els terratrèmols de 1620).
• Processó del Jesuset del Miracle (31 de gener). El 29 de gener de 1568, Joan Prats, va entrar a l'església parroquial furtant una capseta de plata amb quaranta hòsties, la custòdia del viàtic i un reliquiari i les va amagar davall de l'escala que portava de l'estable a les habitacions de sa cassa. Produint-se més tard un juí al què no acaben de faltar punts foscos així com algun matís de tint xenòfob.
• Processó dels Xiulitets (Diumenge de Pasqua). A les sis del matí, els alcoians celebren la resurrecció de Crist. Una imatge de la Verge Maria corre (literalment) per a trobar-se amb una imatge de Crist des de la Plaça d'Espanya pel carrer Sant Nicolau rodejada del soroll de petards i de botigetes que plenes d'aigua fan sonar el seu xiulit. Pot ser la processó més curta del mon, acaba en un castell de focs que sol despertar a tota la població. A més és coneguda com la processó de l'encaro.
• La processó del Corpus, que actualment ha recuperat la participació dels Nanos i Gegants. (Novè diumenge després del de Pasqua).
• Romeria a la Font Roja (al Setembre) al santuari de la Mare de Déu dels Lliris patrona i alcaldessa d'Alcoi..
• Sopar del pobre. La vespra del sorteig de la Loteria de Nadal.
• La volta als ponts és un costum molt alcoià. Es tracta de fer un passeig eixint des de la plaça d'Espanya pel carrer Sant Llorenç s'arriba a la casa de la cultura i per l'avinguda del País Valencià al pont de Cristina. S'encreua el passeig de Cervantes el pont de Sant Roc i per l'Alameda se'n va fins a la plaça de la constitució coneguda popularment com La Rosaleda. Es gira a mà dreta s'encreua el pont de Sant Jordi i pujant per Sant Tomàs s'arriba de nou a la plaça d'Espanya (la popular bandeja). Es passa pels barris del centre, Santa Rosa, Eixample i de nou el centre.

Com a ciutat tradicionalment industrial ha estat molt vinculada amb Catalunya a través del comerç, l'ús de la barretina era molt popular en el segle XIX, sense anar més lluny el propi Tirisiti fa ús d'ella. Altres costums comunes són la celebració del segon dia de Nadal, el dia de la mona (diumenge de pasqua) o portar l'aliança en la mà esquerra. De la mateixa manera sense Alcoi seria inimaginable la proliferació de Cavalcades de Reis a principis del segle XX per tot Catalunya.

Com que la referida relació multisecular és ben intensa en qualsevol parcel·la , cal dir que si Alcoi és la més catalana de les ciutats valencianes (Sant Jordi, el tèxtil, el modernisme, l'hoquei patins..., Sabadell és, sens dubte, la més alcoiana de totes les ciutats catalanes^[43].

[edita] Gastronomia

Tradicionalment a la ciutat s'ha practicat ja siga a casa o fora d'ella el que es denomina a Alcoi la picaeta. El més habitual abans del menjar era passar per uns dels nombrosos cellers que existien i comprar l'aigua-sal (salmorra) per a l'aperitiu i la beguda amb què acompanyar el menjar preparat. La majoria d'aquests establiments han corregut la mateixa sort que gran part del comerç tradicional. Els aperitius més comuns són les olives farcides, creació local amb dos grans i prestigioses marques a la ciutat, anxoves (saladura a pes, no de llanda), bacallà, cacaus, tramussos, cebetes en vinagre, formatget blanquet, moixama, olives trencades, polp torraet, raïmet de pastor, tonyina de sorra (ventresca) o els torrats (cigrons en salmorra i torrats al forn) .

Les taretes forma col·loquial de denominar a les tapes dels bars, que a diferència d'altres llocs com Madrid o Andalusia són de pagament, però allò més habitual és menjar o sopar als bars a base de tapes en compte de demanar un entrant i un plat. Taretes tradicionals són: els abissinis (porcions d'ou cuit arrebossat fregit), garibaldins (gamba roja arrebossada), espardenyes (sardines sense espines ni cap obertes en dos filets i fregides arrebossades), bolets, esclata-sangs, capellans (llucets secs fets a la flama), cervellets de corder, lleterola, coradeta (cor, fetge i pulmó amb alls tendres), mareta (matriu de vedella o ovella), sang en seba, sangueta bullida, senyalets (turmes de corder o porc), ventre en tassa (ventre de porc servit amb el seu caldo en tassa), coquetes de farina fregides, ensalada de creïlla i maionesa, dacsa fregida, faves bullides, mandonguilles d'aladroc, de bacallà, etc.

Els mulladors són plats típics de tot el país Valencià basats en la tomaca o la bajoca (terme amb què es denomina a Alcoi als pebrots), torrats, cuits, sofregits i amb abundant oli cru, se servixen freds com a aperitiu o complement a altres plats, sent el pa imprescindible. A Alcoi són típics la pericana, l'espencat de tomaca amb tonyina o bacallà i l'esgarrat que pren el nom per la forma de trossejar el bacallà.

Els embotits d'Alcoi així com els d'altres poblacions pròximes com Cocentaina i Ontinyent tenen fama a tot el País Valencià, i a diferència d'altres zones s'elaboren evitant en la mesura que es puga l'excés d'espècies. Els més habituals són els blanquets de carn magra i cansalada, el xoriç, la llonganissa blanca o roja, les botifarres de ceba o de carn, l'andola de sang i pell de porc, la poltrota de sang, cap, papada i freixura de porc i la sobrassada que a diferència d'allò més habitual no és per a untar.

A la població es troben diverses pastisseries artesanes que mantenen vives tradicions centenàries com són les ametles confitades conegudes com pelaïlles i pinyons confitats o els pastissos de carn o els esparteros. En moltes cases encara es fan molts postres com són les anous ensucrades, arrop, bunyols de carabassa, codonyat, monjàvenes, orelletes, panfígol, pastís de glòria, pastissets de moniato, rosegons, coca de llanda etc.

Com a plats destacables de la cuina alcoiana cal esmentar:

• L'olleta alcoiana o de músic fesols blancs xicotets, penques, costella de porc, cansalada, freixura, botifarra de carn i creïlles. És el plat amb què es complimenta a les bandes de música a totes les filaes el dia 21 d'abril o dia dels músics, se sol servir junt amb faves tendres.
• Les bajoques farcides (pebrots amb un farciment triturat de capolat de porc, cuixot i pit de pollastre, arròs, tomaca, all, julivert, pebre roig, safrà i sal)
• Calaveres en bufanda cigrons amb bledes o espinacs i ous escaldats
• L'amanida pericana (pebrots secs fregits, alls, sal i tires de bacallà amb oli)
• La borreta (guisat fet de creïlles, bacallà o sèpia, espinacs, nyores i ous escumats)

Les begudes típiques d'Alcoi la majoria sota la Denominació Geogràfica licores tradicionales de la provincia de Alicante, tot i que encara persistix l'elaboració pròpia artesanal, són:

• L'Aigua de Civà granissat d'ordi.
• L'Amarguet, genciana, fenoll i aiguardent.
• Biri-biri, suc de taronja, aiguardent i sucre.
• Canari, xarop de llima, absenta i aigua.
• El café licor (consumit com a aperitiu tot sol o combinat amb llimonada, cola plis-plai (també conegut com burret o burreta a altres llocs ), aigua de civada o llima granissada mentireta, cervesa bacora, llet condensada Urtain)
• Cantueso, aigua, alcohol, anís i tomaní.
• L'herberet o herbero (licor fet amb anís dolç i herbes macerades provinents de la serra de Mariola)
• Salvieta, aigua, alcohol, sucre i sàlvia.
• Somriure alcoià (popularment Sonrisa alcoiana), granissat de llima amb whisky
• Timó Reial, anís dolç, timó, comí i sàlvia

[edita] Esport

• Futbol. No es pot parlar de l'esport alcoià o simplement parlar de la ciutat sense que es faça una menció a la popular dita "Tener más moral que el alcoyano" encunyada en la dècada de 1940-1950 quan l'equip Club Deportivo Alcoyano (nom oficial) fundat l'any 1929 va obtindre els seus millors triomfs, militant en divisió d'honor els anys 1944-1945, 1947-1948 i 1948-1949. El 1941 va aconseguir el subcampionat d'Espanya d'Aficcionats. En l'actualitat es troba en la Segona divisió B grup 3 sent la seua seu el Camp Municipal d'El Collao.

• Patinatge. Fundat en 1951 i molt unit al col·legi salesians del centre és el Patín Alcodiam Salesiano o PAS Alcoi. Adscrit a la Federació de Patinatge de la Comunitat Valenciana i la seua activitat esportiva principal és la d'Hoquei sobre patins. El patinatge artístic també forma part de les seues activitats. Coneix els seus millors triomfs en la dècada dels '50. En la temporada 2004-2005 ascendix a l'OK Lliga i es classifica per a la Copa del Rei , sent l'equip revelació de la temporada. En la Copa del Rei de 2007 va ser l'equip amfitrió i va ser eliminat pel Noia Freixenet 5-3 en quarts de final al Pavelló Francisco Laporta. Descendix de categoria en la temporada 2006-2007 participant en estos moments en la 1ª Divisió Espanyola.

• Alcoi 100 en 24.^[44] L'any 2006 l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi va organitzar Alcoi 100 en 24. Este esdeveniment esportiu consistix a recórrer 100 km de senderisme entre els paratges naturals d'Alcoi en un màxim de 24 h. No es tracta d'una prova competitiva, sinó que s'anima als participants a superar un repte personal al mateix temps que es disfruta, es coneix i es valora l'entorn natural de la zona. La 2a edició (també organitzada per la EPSA) es va celebrar el 3 de març de 2007 amb al voltant de 200 participants de tot Espanya, esta edició a diferència de la primera comptava a més amb un recorregut alternatiu per a bicicleta de muntanya (BTT). La tercera edició amb caràcter internacional s'ha celebrat el 8 de març de 2008.

Partida de pilota al Trinquet de la Cova Santa

• Pilota valenciana. Amb el rei Jaume I arriba a aquestes terres el joc de la pilota. Amb la primera ampliació de la Vila en el raval vell a principis del segle XIV es construïxen tres places, la Placeta del Ferrer, la de Sant Jordi i la del Jugador de Pilota. Hi havia un segon trinquet prop del carrer de la Cordeta, pel portal d'Alacant al segle XVIII i un tercer inaugurat el 1863 conegut com el Trinquet de la Cova Santa desaparegut l'any 1975. De pilotaris alcoians cal destacar, al segle XIX, el Roig d'Alcoi, i, al segle XX, Adolfo Silvestre Gandia, "Boixet" i Rafael Malchirant Sanz, "Xulla".

• Altres. Mereixen menció en este apartat el Centre Excursionista d'Alcoi i el Club Ajedrez Alcoy fundat l'any 1930 i campió d'Espanya absolut en 1965 o el Club Bàsquet Femení Alcoi.

[edita] Alcoians cèlebres

Des de molt prompte, segle XIV, es van creant unes condicions que desemboquen a pesar de l'orografia alcoiana, que a finals del segle XIX Alcoi siga la ciutat industrial puntera del País Valencià i de les principals d'Espanya, arribant a pugnar amb Alacant per la capitalitat de la província en els temps d'Isabel II. És així mateix un important focus de conflictes socials.

Per tot açò es creen unes condicions en què les classes adinerades creen un entorn propici a l'activitat tant artística com política, amb la proliferació de periòdics de diverses tendències i una activitat sindical excepcional a l'altura de ciutats com Barcelona, a pesar de la seua escassa població.

Tota aquesta producció, artística, política, esportista i d'investigació, a tingut la seua continuïtat al segle XX, malgrat la crisis industrial de 1985. Per posar uns exemples els pintors Gisbert, Ferran Cabrera Cantó o Emili Sala Francés. A la seua altura el catedràtic de composició a Madrid, Joan Cantó Francés. El ministre republicà Joan Botella Asensi, el químic Pare Eduard Vitòria, els poetes Joan Valls o Juan Gil Albert, l'escriptora Isabel-Clara Simó, Sol Picó, Ovidi Montllor, el "Lobo" Carrasco, Carlos Carbonell Pascual i un llarg etc..

Com Esportistes de renom, en el terreny individual destaquen els futbolistes Francisco Alcaide Davia, Francisco José Carrasco i Ángel Pérez Soler fundador del Club Deportivo Alcoyano, el pilotari Adolfo Silvestre García (Boixet), el Seleccionador Nacional absolut de Judo de Malta Carlos Carbonell Pascual o Máximo Gilabert Molines, jugador, tècnic i comentarista de rugbi (Alcoi, 1917 - Buenos Aires, 1992) i cap de premsa del Comitè Olímpic Argentí. Recentment Nico Terol s'ha convertit en el primer alacantí que ha pujat a un podi en el Campionat del Món de motociclisme de velocitat, concretament en la categoria de 125cc.

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• BENEITO, Àngel, (2007). Alcoi, objetivo de guerra. Alcoi: Produciones Kronos S.L.. ISBN 978-84-612-0196-9
• BENEITO LLORIS, Àngel, BLAY MESEGUER, Francesc-Xavier, SEGURA MARTÍ, Josep Maria (2006). Remigio Vicedo I El Archivo de Alcoy. Alacant: Universitat d'Alacant i Institut Alacantí de Cultura "Juan Gil-Albert". ISBN 84-7908-858-3
• BERENGUER BARCELÓ, Julio, (1977). Historia de Alcoy, Alcoy: Llorens. ISBN 84-400-4018-0.
• CARBONELL PASTOR, Lorenzo, Cocina tradicional alcoyana. Alcoi: Tívoli. ISBN 84-611-3846-5
• DIVERSOS AUTORS, (1997). Alcoy paso a paso. Alcoy: PG Ediciones
• DIVERSOS AUTORS, (2001). El Alcoy del Siglo XX, Ciudad de Alcoy, Grupo Z, Alcoy/Alcoi, dep. legal V-1440-2001
• DIVERSOS AUTORS, (1992). El Comtat a l'època medieval (Segles XIII-XV). Cocentaina: Ajuntament de Cocentaina, Centre d'estudis contestans.
• DIVERSOS AUTORS, (2006). Història d'Alcoi. Alcoi: Ajuntament d'Alcoi, Editorial Marfil, S.A., Centre Alcoià d'estudis Històrics i Arqueològics. ISBN 84-89136-50-5
• GARCÍA PÉREZ, Joel (2001). Arquitectura industrial en Alcoy. Alacant: Institut Alicantí de cultura Juan Gil Albert ISBN 84-7784-374-0
• GRAU, Paco; LlORENS, Ximo, (2002). L'abraçada dels Ponts. Alcoi: Editorial Imatges (Los viajes de papel) ISBN 84-931427-6-X
• LIQUID MULTIMEDIA (1998), Guia interactiva d'Alcoi, 1998.
• OBIOL i FRANCÉS, Sandra (2006). Vivint en la incertesa: els treballadors del sector tèxtil a l'eix Alcoi-Ontinyent. Gandia: Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals. ISBN 9788486927998
• VICEDO SANFELIPE, Remigio, (1925). Guía de Alcoy. Alcoy: Imp "El Serpis".
• VICEDO SANFELIPE, Remigio, (1920-1923). Historia de Alcoy y su región. Alcoy: Imp "El Serpis". Edició facsímil (2006), Universitat d'Alacant. Institut Alicantí de Cultura Juan Gil Albert ISBN 84-7908-860-5

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcoi

[edita] Oficials

• Ajuntament d'Alcoi
• Alcoi Ciutat Digital
• Arxiu Municipal d'Alcoi
• Civis. Sistema d'Informació Municipal
• Federación Valenciana de Municipios y Provincias.- Alcoi (castellà)
• Web de turisme d'Alcoi a la Comunitat Valenciana

[edita] Partits polítics

• GRUP MUNICIPAL POPULAR
• GRUP MUNICIPAL SOCIALISTA
• GRUP MUNICIPAL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ
• GRUP MUNICIPAL L'ENTESA

[edita] Comerç

• Cambra de Comerç i Indústria d'Alcoi
• Centre Europeu d'Empreses Innovadores d'Alcoi (castellà)
• Dato. Associació genèrica d'empresaris de l'àrea d'Alcoi (castellà)

[edita] Cultura i tradicions

• Associació d'amics de la música d'Alcoi (castellà)
• Associació de Sant Jordi (castellà)(anglès)
• El Betlem de Tirisiti
• Cavalcada dels Reis Mags
• Centre Cultural Ovidi Montllor
• Festes de Moros i Cristians
• Mostra de teatre

[edita] Educació

• Escola d'Art i Superior de Disseny d'Alcoi
• Universitat Politècnica de València (Campus d'Alcoi)

[edita] Esports

• Centre excursionista d'Alcoi
• Club deportivo Alcoyano (nom oficial)
• Patín Alcodiam Salesiano (nom oficial) (castellà)

[edita] Història

• Fortificacions d'Alcoi (castellà)

[edita] Informació general

• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca
• El portal d'Alcoi
• Vilaweb Alcoi

[edita] Museus

• Museu Arqueològic Municipal Camil Vicedo Moltó

[edita] Periòdics

• Diari Alcoi digital
• Diari Ciudad de Alcoy Edició digital (castellà)

[edita] Altres

• Estació Meteorològica Mariola. Alcoi (castellà)
• Ovidi Montllor.- Calaveres amb bufanda de Somnïkà
• Projecte Canyet de recuperació del voltor lleonat (castellà)
• Rutes turístiques de la província d'Alacant (castellà)
• Tren Alcoi Gandia (castellà)