Escalada
De Viquipèdia
Activitat esportiva, derivada de l'alpinisme o esports de muntanya, que consisteix en pujar parets verticals amb l'objectiu de la recerca de la dificultat. A Catalunya aquesta activitat està associada al moviment excursionista i es regula des de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Tècnica
La tècnica bàsica consisteix en la utilització de la corda per assegurar la progressió de l'escalador. Els escaladors s’agrupen per “cordades” o grup d'escaladors units per una o més cordes. Les cordades acostumen a ser de dues o tres persones. El primer escalador comença l'ascensió col·locant “punts d'assegurança” (o ancoratges) a la paret assegurat pels seus companys que hauran de retenir la corda en cas de caiguda per evitar que pugui estavellar-se contra el terra. Un cop finalitzada la longitud de la corda (habitualment entre 30 i 50 metres) el primer escalador es fixarà a la paret en diversos ancoratges ("reunió") i assegurarà la pujada dels companys retenint la corda d'aquests en cas de caiguda. Aquesta seqüència es realitzarà tantes vegades com sigui necessari fins arribar al final de la paret realitzant el que s’anomena una “via” o itinerari d'escalada.
La cordada també pot ser d'un sol escalador que realitzarà aleshores una “escalada en solitari”, activitat que es considera de major dificultat.
La progressió es pot realitzar sobre roca, neu o gel.
En el cas de la roca la progressió normal es farà en “escalada lliure”, utilitzant per avançar els accidents naturals de la pròpia roca (“preses”). Per a l'escalada lliure s’utilitza habitualment un calçat específic molt adherent anomenat “peus de gat”. Molts escaladors fan servir també pols de magnesi (carbonat de magnesi) per a evitar la suor de les mans i millorar l'adherència.
Quan la dificultat en lliure és superior a les capacitats de l'escalador aquest pot recórrer a l'“escalada artificial”, utilitzant per a avançar la tracció directa sobre els punts d'assegurament. En aquest cas l'escalador pot utilitzar els “estreps”, unes escaletes de corda de 3 o 4 esglaons que s’aniran fent passar d'un ancoratge al següent per a facilitar la progressió.
En el cas de la progressió sobre neu i gel l'escalador haurà d'utilitzar material específic de progressió: els grampons i els piolets (piolet). Els grampons són un complement, provistos de punxes, que es fixen a les botes per a caminar sobre la neu i el gel. Els piolets són una espècie de pics per a tallar i aferrar-se a la neu i el gel, es porten a la mà i en escalada se n'acostumen a utilitzar dos, un a cada mà. L’escalador també pot utilitzar tècniques d'escalada artificial sobre gel, utilitzant aleshores caragols llargs que es poden caragolar directament sobre el gel.
[edita] Especialitats
Existeixen diferents disciplines o especialitats. Malgrat això, excepte en les modalitats competitives, no existeix una normativa i cada escalador desenvolupa la seva activitat lliurement, obeint només el seu criteri. La majoria d'escaladors practiquen o combinen més d'una especialitat:
Escalada en bloc: Nascuda com a tècnica d'entrenament l'escalada en bloc s’ha convertit en una disciplina per si mateixa. Es tracta de pujar petites parets i blocs de pedra en escalada lliure sense utilització de corda. Un petit matalasset o un company situat a sota poden ajudar a esmorteir les caigudes. Actualment es realitzen competicions d'aquesta disciplina.
Escalada en sol integral: Aquesta disciplina, poc difosa, proposa l'escalada de parets de gran alçada en lliure i sense la utilització de corda. Es tracta d'una especialitat d'alt risc on els errors signifiquen la mort. Malgrat això, alguns escaladors han aconseguit d'aquesta manera escalades de gran dificultat i compromís.
Escalada esportiva: Proposa l'ascensió de parets exclusivament en lliure i utilitzant la corda com a assegurança. Es tracta de la disciplina més practicada avui en dia. En la majoria d'ocasions es practica sobre vies curtes (fins a 30 metres) però existeixen també rutes llargues d'escalada esportiva (fins a 1.000 metres). L’escalada esportiva te circuits de competició, a tots els nivells, regit per una federació internacional.
Escalada clàssica: Aquesta és la disciplina tradicional d'escalada, que te ja més de 100 anys d'història. Es tracta d'escalar parets de totes les mides utilitzant les tècniques de “cordada alpina”, o sigui, començant des de baix i fins a dalt d'una sola tirada i utilitzant tan sols allò que som capaços de portar. En aquesta disciplina el que es té en consideració és l'efectivitat, intentant arribar a dalt de la forma més ràpida i simple. En aquesta disciplina s’utilitzen totes les tècniques de progressió: en lliure, en artificial, sobre neu o gel, etcètera, segons les circumstàncies del terreny.
Escalada hivernal: Es tracta de l'escalada clàssica realitzada a l'hivern, amb condicions de fred, neu i gel. Actualment, alguns itineraris són indicats per a ser realitzats exclusivament a l'hivern, ja que en condicions estivals no tenen interès esportiu. Cada dia més, l'escalada hivernal es pot considerar una especialitat en si mateixa.
Escalada de grans parets o “big wall”: Aquesta especialitat, provinent dels EUA, proposa l'escalada de grans parets verticals, de dificultat extrema, utilitzant tots els mitjans disponibles. L’escalada de grans parets requereix diversos dies de permanència en paret. El domini de les tècniques d'escalada artificial, de les pernoctes en paret (sovint sobre hamaques) així com el transport de carregues pesants sobre la vertical són imprescindibles en aquesta especialitat.
Escalada en gel: L'escalada sobre parets glaçades ha anat passant de ser una tècnica pròpia de l'escalada clàssica a una especialitat en si mateixa. Des dels anys 80 alguns escaladors en gel han evolucionat cap a una forma més esportiva d'escalada intentant superar parets glaçades de grans verticals i desplomades sense utilitzar tècniques d'escalada artificial. S’intenta utilitzar exclusivament els piolets i els grampons com a mitjà de progressió. Bàsicament, l'escalada en gel s’ha centrat en l'ascensió de cascades gelades a l'hivern (cascadisme) i en els seracs o esquerdes de les geleres. Actualment existeixen modalitats competitives d'aquest especialitat. També s’estan desenvolupant tècniques de progressió amb piolets i grampons sobre la roca per a superar trams d'escalada seca entre dos trams de gel, aquesta especialitat es coneix com a “dray tooling” .
[edita] Dificultat
En escalada la dificultat es mesura per graus. El grau es refereix a un tram d'escalada concret i existeixen diversos sistemes de graduació. La graduació és subjectiva, es quantifica per consens dels escaladors i està sotmesa a constants modificacions.
A Catalunya s’utilitzen les següents graduacions:
Escalada esportiva: Es fa servir la graduació francesa, amb números naturals amb grafia aràbiga, seguits per les lletres a, b o c, i el signe + per a especificar dificultats intermitges. El grau més senzill és el 4a. Per sota d'aquest grau, ja no es considera escalada, sino grimpada. A Catalunya podem trobar escalades de fins a 9a+ (extremadament difícils), com la internacionalment coneguda ruta de "La Rambla" a Siurana (Tarragona). L’escala és oberta i sense límits. Actualment, les máximes dificultats assolides es troben al 9è grau.
Escalada clàssica: Per a l'escalada clàssica en lliure s’utilitza l'escala de la Unió Internacional d'Alpinistes (UIAA), però amb algun correctiu per a cada zona. S’expressa en números romans. S'hi pot afegir un + o un – per a matisar-ne el grau. L’escala és oberta per dalt; el grau més fàcil és el I, i a Catalunya s’estan aconseguint nivells de VII+. El grau català és un mica més difícil que el centreeuropeu. Per a l'escalada artificial s’utilitza el prefixe A seguit d'un numero de 0 a 5 amb els corresponents + i -. El més fàcil és el A0- i el més difícil el A5+. El grau Ae significa que es tracta d'escalada artificial equipada amb claus d'expansió fixes, i es considera de baixa dificultat.
Escalada en neu i gel: Tot i que hi ha noves propostes de graduació, de moment, el sistema de graduació es refereix exclusivament a la inclinació del pendent i s’expressa en graus. Un pendent del 50º es considera fàcil, i un del 90º és vertical i molt difícil. Un pendent de 95º o 100º signifiquen un tram de gel desplomat.
[edita] Història de l'escalada (centrada a Catalunya)
Segle XIX
L’escalada neix als Alps, a la segona meitat del segle XIX, quan alguns alpinistes no es conformen amb l'ascensió dels cims per la seva ruta més fàcil i comencen la recerca de les parets més difícil.
Entre els escaladors mítics d'aquest final de segle cal citar a Albert Frederick Mummery. Aquest, considerat per alguns el pare de l'alpinisme modern, aporta concepcions noves.
Per a Mummery, la descoberta d'una muntanya no finalitza un cop assolit el seu cim. Cada nou itinerari (o “via”) és un nou repte, una nova descoberta, una nova dificultat a valorar. Aquesta idea, que avui ens pot semblar tant evident, representa un nou canvi de mentalitat de tota la comunitat alpinística (escaladora o no). Mummery deixa palesa aquesta idea amb les seves 6 escalades al Cerví , totes per diferents vies.
Però és a l'est del Alps, a les Dolomites, on es produiran els avenços més significatius. Les verticals torres rocoses que configuren el paisatge dolomític seran el marc de la primera evolució de l'escalada. Allí, el guies locals, s’atreveixen a traçar vies de dificultat i gran risc sobre les grans parets que defensen els cims encara verges. Les classes altes de l'imperi Austro-Hongarès, els primers turistes de la zona, aportaran el finançament de les escalades empreses a la zona. Aviat s’escalen grans parets rocoses, de més de 500m d'alçada, amb dificultats superiors al IV grau. Els guies, per a tal de garantir al màxim la seguretat dels seus clients, experimenten i desenvolupen noves tècniques de seguretat amb les cordes. Aviat desenvolupen tècniques primitives de descens en ràpel i aprenen tècniques bàsiques d'assegurament. En aquells temps, els punts d'assegurança coneguts es limitaven als sortints de la pròpia roca i a les pedres encaixades dins de les esquerdes, però sembla que a alguns ja s’els hi va acudir introduir trossos de fusta a sort de primitius empotradors.
L’escalada en gel, però, és desenvolupa en major mesura als Alps occidentals. La presència de grans glaceres i una roca menys agraïda que la dolomita força als escaladors a la recerca de camins sobre del gel. Aviat es desenvolupen tècniques de tall d'esglaons sobre del gel que es realitzen amb destrals. Aquestes destrals, poc a poc, evolucionaran cap als actuals “piolets”. També es va desenvolupant la tècnica de cordada glacial i els rudiments d'assegurança en gel, amb la qual els alpinistes es poden assegurar els uns als altres, i les tècniques “d'autodetenció”; amb les que un escalador caigut sobre una pendent de neu pot intentar frenar-se per si mateix.
Als Pirineus no són en absolut aliens a aquestes innovacions. La vessant nord, per la influència francesa, participa intensament d'aquest desenvolupament. Els anys 80 i 90 seran marcats per el guia Celestin Passet, nascut al petit poblet de Gavarnie, possiblement el millor pirenaiste de tots els temps. Passet deixa demostrat el seu nivell de domini sobre la roca al Petit Astazou amb l'escalada de l'aresta noroest, de 500 m de desnivell i amb dificultats de IV grau. També realitza l'escalada de la paret nord del Mont Perdut, l'itinerari glacial més gran dels Pirineus. Però és el 1889 quan, amb l'escalada del couloir de Gaube a la cara nord del Vigemale s’avança al seu temps i passa, definitivament, a la història. El “Gaube” ha estat durant moles anys l'escalada en gel més difícil del Pirineu i continua sent un objectiu molt cobdiciat pels aficionats. El Gaube és un canal gelada de 600m de desnivell que va guanyant inclinació durant tot els seu recorregut fins a arribar a la cascada final que, amb 90 graus d'inclinació, es fa absolutament vertical.
Inici del segle XX, la primera edat de ferro
L’inici del segle XX es caracteritza per la difusió i perfeccionament de la utilització dels pitons (o claus). Aquests són de ferro, amb una anella o forat per a passar-hi la corda, i convenientment encastats a les esquerdes a cops de martell serveixen de punt d'assegurança. També es generalitza la utilització dels mosquetons. La utilització d'aquests “ferros” possibilita a l'escalador afrontar majors dificultats. Per un costat, permet assegurar millor alguns passos de dificultat i per l'altre, els pitons, permeten crear una “presa” per agafar-se allà on abans no era possible. Aquesta tècnica de progressió, utilitzant els claus com a sistema de tracció, serà el que amb els anys derivarà en l'escalada artificial.
L’escalada esdevé una activitat “respectable”, es fa popular tant entre els habitants de les zones alpines, que hi troben una forma de guanyar-se la vida, com entre les classes benestants europees. Una exemple d'aquesta difusió pot ser la primera ascensió realitzada a la cara sur de la Tofana do Ròzes per les germanes Ilona i Rolanda Eötvös, de la nobles hongaresa, acompanyades dels guies locals A. Dimai, A. Verzi i G. Siorpaes l'any 1901. Una escalada de més de mil metres de IV grau sostingut amb presència femenina!
No obstant, alguns radicals defensors de l'escalada lliure, no acceptaran la utilització dels claus per a considerar-los “poc ètics”. Entre ells destaca Paul Preuss, un austríac que emprendrà difícils i exposades escalades a la zona del Wilder Kaiser i les Dolomites superant el V grau. Desgraciadament, Preuss morirà en un accident, fruit de la seva pròpia coherència a no utilitzar mitjans artificials en les seves escalades, i les seves idees quedaran durant anys oblidades. Malgrat això, la seva memòria es reivindicarà com un símbol en les futures generacions d'escaladors “en lliure” dels anys 60/80.
Hans Dulfer serà l'antítesi de Preuss. Dulfer desenvoluparà una tècnica molt eficaç en la utilització de claus i “ferramenta” que serà l'embrió dels avenços que es realitzaran en el futur immediat i que condicionarà totes les següents generacions fins els anys 60 com a mínim. Dulfer s’aproximarà molt al sisè grau i ens deixarà vies tant interessants com la cara oest de la Cima Grande de Lavaredo oberta l'any 1913, amb dificultats de V+ sostingut.
A Catalunya, mentrestant, comencen a passar coses interessants. Es realitzen algunes tímides ascensions que poden ser considerades ja autèntiques escalades. Per exemple, l'any 1902 la primera ascensió al cim del Petit Encantat, amb un pas de IV grau i amb un ràpel de 30m en el descens. Es coneix també, de l'any 1911, la primera escalada el Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt (conegut també com “El burret”), avui en dia una clàssica d'iniciació.
La Gran Guerra
Entre l'any 1914 i 1918 els Alps Orientals seran l'escenari d'una ferotge batalla entre l'exercit Austro-Hongarés i l'Italià. Per grat o per força, alpinistes o no, milers de persones seran forçades a endinsar-se a les muntanyes per a trobar-hi no el plaer de l'escalada sinó la brutalitat de la guerra. Aquesta guerra es desenvoluparà a més de 3000m, dins de les fredes esquerdes dels gelers i a sobre de les ventoses arestes rocoses. En alguns casos, les baixes entre els combatents superaran el 80%.
Però les necessitats bèl·liques obriran nous camins que permetran un millor accés a zones encara salvatges. Per a poder transportar tropes i municions s’equiparan amb cables i cordes accessos a pics i colls. Aquest serà l'embrió de les actuals “vies ferrades” que també seran utilitzades pels alpinistes en les aproximacions a les seves escalades. La vida a la muntanya i les tècniques d'ascensió i supervivència seran un aprenentatge obligatori per a tota una generació. Aquest serà el caldo de cultiu de una nova i potent fornada d'afeccionats i també d'un públic expert disposat a ser testimoni de les futures gestes dels seus contemporanis.
La segona edat de ferro, el període d'entreguerres
Per alguns cronistes el període d'entreguerres es considerat com l'edat d'or de l'escalada. Tant si ho considerem així com si no el que es segur es que s’aconsegueixen fites realment importants, i que aquest anys seran protagonitzat per escaladors que escriuran el seu nom en majúscules en la història de l'escalada.
Els canvis de fronteres produïts als Alps Orientals després de la segona guerra mundial no signifiquen el final de la rivalitat austro-italiana. Aquesta rivalitat es veurà adobada, també, pels moviments nacionalsocialites. Escaladors de la orbita i germànica i italiana rebran un suport social molt important de cara a posar de manifest la seva superioritat.
Per la banda germànica destacarà Emil Solleder, la seva escalada a la cara nord oest de la Civetta està considerada per a molts el primer sisè grau. Solleder va ser un escalador excepcional, però van ser les idees de Willo Welzenbach les que varen tenir una influència decisiva en la seva generació. Willo va proposar, l'any 1926, una escala de dificultat per a els passos d'escalada que anava del primer (el més fàcil) fins el sisè grau (extremadament difícil). Aquesta escala va ser acceptada a tot el món i és, bàsicament, la mateixa que utilitzem avui en dia, això si, amb i les correccions i adaptacions de cada escola local.
Cal tenir en consideració que l'escala Welzenbach no diferenciava l'escalada lliure de l'artificial. Caldran encara anys per a establir aquesta diferència. De moment, l'escala és refereix a la dificultat per a superar un tram d'escalada amb el mitjans de l'època, sense tenir en consideració la manera de fer-ho. Per a avaluar aquest aspecte ens caldrà esperar fins als finals de segle.
Entre els escaladors de l'escola italiana destacarà el gran Emilio Comicci, que tindrà influència també a Catalunya. Les tècniques de Comicci no es limiten a un altíssim nivell d'escalada lliure, sinó que destaca també en l'escalada artificial. Emilio adquireix una molt bona tècnica en la utilització del primitius estreps i, també, en les maniobres amb cordes. Destacarà també com a divulgador d'aquestes tècniques i crearà un “escola” de seguidors que destacaran especialment en els vint anys següents. Comicci va ser un gran atleta i viatger, l'escalada el portarà a l'Olimp (Grècia), a la Sierra de Guadarrama (Espanya) i fins i tot al Pirineu Català, on realitzarà la primera ascensió de la canal de la cara nord dels Encantats, avui dia una clàssica.
L’inici de l'escalada a Catalunya
La influència de Comicci farà despertar els alpinistes catalans a l'escalada moderna. Entre ells figurarà Lluís Estasen (a la memòria del qual es dedicarà l'actual refugi del Pedraforca). La via Estasen a la cara Nord del Pedraforca està considerada la primera escalada moderna (1922).
A Montserrat es comencen a ascendir sistemàticament totes les agulles per la via més accessible. Els escaladors montserratins destaquen en la seva inventiva utilitzant mitjans artificials per a aconseguir les ascensions: ferros clavats a les esquerdes, tacs de fusta encaixats i fins i tot troncs d'arbre. Alguns escaladors s’especialitzen en “els passos d'esqueneta”, fent petites torres humanes per a superar verticals i desploms. L’any 1935 s’aconsegueix la mediàtica fita de l'ascensió al Cavall Bernat i la no menys difícil i exposada Mòmia, els dos símbols de les agulles inaccessibles de Montserrat.
D’aquesta generació és important destacar la figura de Maria Antònia Simó, un de les primeres dones escaladores.
La postguerra
La gerra civil espanyola atura les activitats esportives a tot el país. Les primeries dels anys 40 es caracteritzen per les dificultats econòmiques i de desplaçament. Tot i això aviat els escaladors catalans tornen a la muntanya, sobre tot a Montserrat, ja que la Guàrdia Civil limita l'accés al Pirineu i territoris de frontera.
Aquests primers anys destaca en Jordi Panyella (“Pany”) que farà la primera a la difícil cara sud de la Mòmia i el primer intent seriós a la Paret de l'Aeri, aconseguint dificultats de V+.
També es desenvolupen en aquesta època les seccions d'escalada de les entitats excursionistes i es creen grups estables d'escaladors, les “seccions” d'escalada (GAM, GEDE, SAME, CADE, ...).
Els anys 50 el grup d'escaladors del Terra i Mar (TIM) inicia la “conquesta” de les grans parets montserratines assolint dificultats de VIº: la Paret de l'Aeri, Paret de Diables, Paret de Patriarques, Paret de Sant Jeroni i Paret dels Ecos.
A Europa, una reunió internacional d'alpinistes, decideix separar la graduació de l'escalada lliure de l'artificial.
Entre els escaladors catalans i aragonesos apareix una rivalitat esportiva que durarà fins als anys 70.
Els anys 60
A Catalunya arriba, provinent de les Dolomites, el concepte de la “directíssima”: la recerca de la via perfecte que seguiria el camí d'una gota d'aigua caient des del cim. Tècnicament es millora el material: es generalitza la utilització de pitonisses (micropitons) i el “burí” (tacs d'expansió que es col·loquen foradant la roca amb l'ajuda d'una broca o burí, a cops de martell). Aquesta autèntica revolució permet afrontar les grans verticals.
També s’estén la utilització de les cordes de niló (molt més segures) i les botes amb soles Vibram. Josep Manuel Anglada, Francesc Guillamon i els germans Sardà seran alguns dels protagonistes d'aquests anys.
La millora de la xarxa de comunicacions possibilita escalades a tota la zona pirenaica i les primeres repeticions de vies importants als Alps.
Els anys 70
L’escalada es popularitza. L’augment del nivell adquisitiu de la classe treballadora permetrà l'accés de tothom a l'escalada en roca, ja que aquesta no requerix una gran despesa en material i transports.
L’escalada artificial arribarà a un altíssim nivell. S’estén la utilització de l'arnés (talabard). Es disposa de claus de tot tipus i comencen a aparèixer els primers empotradors.
A Europa s’assoleix el VII grau i s’inicia un nou moviment cap a l'escalada lliure anomenat “Free Climb”.
A final d'aquesta dècada, a Catalunya, s’iniciarà la revolució que esclatarà a a la dècada dels 80.
Els anys 80
Les seccions d'escalada dels centres excursionistes entren en crisi. Els escaladors comencen a agrupar-se en grups informals fora dels grups estables i allunyats de la federació. Els “Pirates”, formats a mitjans dels 70, tindran una gran influència. Ni hauran d'altres com els “Exploiteds”, els “Triniclimb” o la “Vasca manresana autèntica”. Tots ells amb un important influència de la psicodèlia i el hippysme primer, i de l'estètica punk més tard.
L’escalada Free Climb (lliure) aterra definitivament a Catalunya. També hi ha una gran influència de la tendència “Clean” (neta) que rebutja al màxim la utilització de expansions i claus. Tot això comporta uns importants canvis de mentalitat.
Els escaladors deixen d'utilitzar botes amb sola Vibram i es decanten massivament pels “peus de gat”. També comencen a utilitzar la pols de magnesi. El grau en lliure augmenta ràpidament al VII grau i, a finals de la dècada, al 8 grau. L’escalada esportiva comença a ser una realitat, s’adopta l'escala francesa i es realitzen les primeres competicions.
La utilització de nous recursos (friends, ganxos, polms i coperheads) fa augmentar també el nivell de l'escalada clàssica. Santi Llop assoleix a “El mirall impenetrable” el màxim nivell en artificial (A5).
Es comencen a equipar vies “des de dalt”, evitant el compromís i l'exposició. Això crea un fort enfrontament entre les dues tendències de l'escalada, l'esportiva i la clàssica. Entre els esportius cal destacar figures com Marcel Millet, J. M. Alzina, Salvador Gonzalez o Josep Batlle. Entre els “clàssics”: Armand Ballart, Fredi Parera i l'incombustible Antoni Garcia Picazo (tots ex-Pirates). Entre les figures més eclèctiques Kim Santacatalina portarà als principis de l'escalada esportiva a les grans parets catalanes sense renunciar als postulats més clàssics.
Finalment, el debat entre els dos sectors imposaran les tendències esportives als petits recorreguts mentre que l'escalada clàssica, que defensa el compromís i l'assumpció del risc, als llargs recorreguts.
Els anys 90
Els 90 aporten poc canvis, després de la gran revolució són només una continuació dels 80. Amb aquestes noves mentalitats, la clàssica i l'esportiva, es comencen a obrir i a equipar gran quantitat de vies. Mentre els clàssics cerquen la mínima utilització de les expansions (al Clean o escalada neta), els esportius utilitzen cada vegada més expansions i de més qualitat. Apareix de forma massiva la utilització del trepant, primer de bateries i després de gasolina, que permeten equipar una gran quantitat de vies.
Per altre part, l'escalada en gel es popularitza i assoleix al nostre país un nivell insospitat, malgrat la climatologia adversa (temperatures massa altes). Es descobreixen i escalen noves zones de cascades gelades al Pirineu, primer tímidament i després de forma massiva.
Els escaladors esportius catalans assoleixen importants èxits en les competicions internacionals, incloses les dones. A finals dels 90 és comença a tenir èxit amb el 9è grau.
L’escalada de grans parets també te molt de protagonisme, principalment al Montsec i Montserrat amb els Ausrapinyaires (juanito, pedrito, toni planes, edu canela, Tito cabané, alex Noguera y altres. Entre els seus practicants cal citar a Sílvia Vidal, que assoleix nivells de dificultat fins ara exclusius del homes, i Manuel Lòpez (“Manolo el Cojo”), que assoleix un altíssim nivell malgrat una important minusvalidesa en una cama.
El segle XXI
L’inici del segle es caracteritza per una popularització de l'escalada esportiva a tots els nivells socials. Els rocodroms i les vies curtes ben equipades es massifiquen i s’equipen de forma compulsiva gran quantitat de zones i de petites parets. També es popularitza l'escalada en bloc, on els peus de gat, els magnesi i un matalasset son suficients per a l'activitat.
La pressió dels escaladors sobre el medi natural comença a crear preocupacions. Apareixen regulacions amb recomanacions i prohibicions de l'escalada parcials o totals. Dins dels cercles dels escaladors s’inicia un debat sobre l'autolimitació d'obertura i equipament de noves vies.
[edita] Articles relacionats
[edita] Enllaços externs
- Alpinaut.com - El cercador de vies d'escalada, amb molta informació de casa nostra.
- Camping Siurana.com - Camping per a escaladors, un lloc especial per viure la natura. Centre mundial de l´escalada.
