Elx

De Viquipèdia

Elx (IPA: ['ɛltʃ]) (oficialment Elx / Elche) és la capital de la comarca del Baix Vinalopó, la més meridional de llengua catalana, i també és la tercera ciutat en demografia del País Valencià i la segona de la província d'Alacant. Té el palmerar més gran d'Europa amb més de 200.000 palmeres, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat, el Misteri d'Elx, un drama sacro-líric medieval, que tracta de la mort i Assumpció de la Mare de Déu. Segons els especialistes està datat al segle XV, en la seua part més antiga, i és cantat en Valencià medieval. Segons el darrer cens lingüístic de la Generalitat Valenciana, datat el 2001, Elx ciutat tenia el 2001 un 40% de valencianoparlants (als barris tradicionals i als primers eixamples entre un 50% i un 65%afirmen saber parlar valencià mentre que la llengua és molt minoritària als barris d'alta immigració com Carrús, els Palmerars o Sant Antoni). Al Camp d'Elx el valencià és clarament majoritari i s'arriba a més del 80% de parlants en les pedanies al sud de la ciutat algunes molt poblades: la Baia, Asprella, la Foia, Matola etc. on la fidelitat lingüística interna és molt alta.

Taula de continguts 1 Història 2 Població 3 Economia 4 Geografia 5 Edificis d'interés 6 Dates d'actes festius i d'interés popular 7 Cultura 8 Gastronomia 9 Política 10 Esports 11 Entitats locals 12 Personatges il·lustres 13 Ciutats agermanades 14 Enllaços externs

[edita] Història

La història d'Elx comença a L'Alcúdia, jaciment situat a 2 km. del nucli urbà i en què es troben deixalles des del Neolític fins als visigots; és l'època íbera la de major esplendor i en la què es talla la Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada , una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; la ciutat d' Ilici o Illici, que pertanyia al contestans, va passar a sobirania de Roma a la segona guerra púnica; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que en temps d'August establiren a la ciutat ibèrica una colònia de veterans i llavors es va dir Iulia Illici Augusta, i era colonia immunis amb ius italicum; a la ciutat s'encunyava moneda de bronze, i a la costa (bastant propera) tenia un port anomenat Illicitanis Sinus (Santa Pola), just al centre d'una badia formada pel promontoris Saturni i Dianium (Dénia).

Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab, els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; la conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador; en època de les taifes, pertanyé, adés al regne de Dénia, adés al de Múrcia; Jaume I fou qui realment conquistà Elx, en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X, de Castella, als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aquesta comarca tan meridional parle català; en 1304, en acompliment de la Sentència Arbitral de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar del Segura i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenvolupar un ampli procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà.

Els segles XVI i XVII són conflictius socialment, d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baix-medieval; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.

Altre aspecte cridaner del segle es l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat pel l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos.

L'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.

El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat -Mataró- progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d'Amadeu I suposà, en una curta visita a l'aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres – caixes d'estalvis— i patronals – Centro Industria Alpargatera — entre els quals destaca Manel Gómez Valdívia.

Durant la dictadura de Primo de Rivera a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, alcalde en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat, clavegueram, escoles, escorxadors, etc; els Obrers conseqüentment comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics; en 1903 es coneix la primera vaga a Elx.

La Segona República Espanyola fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seua explotació col·lectivista; la guerra de 1936-1939 deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 mercès a la indústria i es va consolidar entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

[edita] Població

Entitats de població	Habitants
Algoda	780
Algorós	623
Altabix	2.557
L'Altet	3.531
Els Arenals del Sol	1.345
Asprella	406
Atzavares	1.413
Les Baies	1.764
Carrús	1.214
Daimes	992
El Derramador	424
Elx	176.164
La Foia	1.958
Jubalcoi	1.032
Maitino	816
La Marina	1.451
Matola	1.680
La Perleta	851
Pla de Sant Josep	1.819
Puçol	328
La Torre del Pla	5.116
La Vallverda	1.398

El 2003 el municipi d'Elx tenia 207.163 habitants. Un 85% viu a la ciutat d'Elx i la resta a les nombroses partides rurals amb que compta el municipi. La distribució de la població per nuclis és la següent:

El 1900 Elx comptava amb 27.308 habitants i era la quarta ciutat de la província d'Alacant per darrere d'Alacant, Alcoi i Oriola. Fins a 1940 va créixer al mateix ritme que Alcoi i Oriola però a partir d'esta data va despuntar amb la industrialització i va rebre molts immigrants pel que passà de 46.596 el 1940 a 73.320 el 1960 i 162.873 el 1981. Elx no ha deixat de créixer als últims anys encara que ha sigut més lent degut al descens de la natalitat i ha passat de 188.062 el 1991 a 194.767 el 2001 i 201.731 en el 2003. Als últims anys el creixement demogràfic s'ha reforçat per l'arribada d'immigrants iberoamericans i magrebins.

[edita] Economia

L'agricultura que ha perdut pes últimament continua sent un sector important que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers; el turisme, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges; el comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos “Ciutat d'Elx”, el palau ferial IFA , en què se celebra "Expocalzado Internacional", que constitueix la principal fira del sector, aeroport internacional a Torre del Pla. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

[edita] Geografia

L'ampli terme municipal, 326,1 Km², s'estén per una planura creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, l'Hort del Cura, amb la palmera Imperial, i el parc natural de Les Salines.

[edita] Edificis d'interés

El patrimoni, com no pot ser menys en una ciutat amb tanta història, és enorme i d'ell esmentarem:

• La Vila Murada, recull d'edificis civils i religiosos que compendien la història de la ciutat.
• La Calaforra. Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmasònica .
• Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museus Arqueològic Municipal “Alejandro Ramos Folques ”.
• Ajuntament. De 1141, amb llotja gòtica i façana renaixentista. En la torre de la Vetlla hi ha un rellotge amb dos autòmats (Calendura i Calendureta).
• Convent de la Mercè , amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
• Basílica de Santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri d'Elx.
• Ermita de sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
• Església de sant Josep. Declarada BIC .
• L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu que ens acosten a la civilització ibera i a la romana.
• Palau de Jorge Juan. Declarat BIC .
• Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
• Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
• Muralles de l'Alcúdia.
• Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúsia , del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
• Convent de les Clarises. Segle XVI.
• Pont gòtic de santa Teresa.
• Torre d'Asprillas. A la partida de Les Baies, fora part d'una casa particular.
• Torre de Carrús. De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
• Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional .
• Torre Palombar. Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
• Torre de l'Hort dels Vaillos . Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
• Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.

[edita] Dates d'actes festius i d'interés popular

• 3 de febrer: Sant Agatàngel, patró d'Elx, nascut a l'antiga Illici el segle IV d.c.
• Setmana Santa Il·licitana
  • Diumenge de Rams, Processó amb les Palmes Blanques. Festa d'Interés Turístic Internacional.
  • Diumenge de Resurrecció, Processó de Glòria, de les Al·leluies.
• 4 d'agost: Aniversari del descobriment de la Dama d'Elx.
• Del 10 al 15 d'agost: Festes en honor a la patrona, la Verge de l'Assumpció
  • Moros i Cristians
  • 13 d'agost: Nit de l'Albà.
  • 14 d'agost: Nit de la roà.
  • 14 i 15 d'agost: Misteri d'Elx, Festes d'Interés Turístic Internacional. Patrimoni de la Humanitat.
• 28 de desembre: Festa de la Vinguda de la Verge de l'Assumpció, patrona d'Elx.

[edita] Cultura

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem:

• Festival Internacional de Cinema Independent. Que se celebra des de 1978.
• Festival Medieval d'Elx. Se celebra des de 1990
• Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge . Se celebra des de 1996
• Festival de Artistes al carrer ELX AL CARRER se celebra des de 2005

[edita] Gastronomia

Acabarem amb els menjars on destaquen els arrossos, especialment l'arròs amb costra, els guisats amb peix, com ara les pipes i carasses (bacallà amb nyores), La llisa de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb tarongetes (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla i per a acompanyar-los el tomaní, licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

[edita] Política

En l'actual etapa democràtica els alcaldes d'Elx han sigut:

• Ramón Pastor Castell (PSPV-PSOE) 1979-1987
• Manuel Rodríguez Macià (PSPV-PSOE) 1987- 1995
• Diego Macià Anton (PSPV-PSOE) 1995-2007
• Alejandro Soler Mut (PSPV-PSOE) 2007-...

Les eleccions de 2003 donaren l'alcaldia al PSPV, amb 15 regidors, el PP compta amb 11 i l'Entesa amb 1. Aquestos comicis van revalidar el mandat de l'alcalde Diego Macià Anton.

En les eleccions de 2007 hagué un empat a 13 regidors entre el PSPV i el PP que trencà l'única regidora del Compromís pel País Valencià a favor dels socialistes amb un aliança de govern.

Resultats electorals de Elx, 2007

Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers
	Partit Socialista Obrer Espanyol	Alejandro Soler Mur	43.601	13
	Partit Popular	Mercedes Alonso García	43.388	13
	Compromís pel País Valencià	Àngels Candela Plaza	6.512	1
	Partit d'Elx		4.187	-
	Agrupació Popular Torre del Pla i l'Altet		2.693	-
	Altres		1.772	-
	En blanc		1.490	-
Total		104.115		27

[edita] Esports

La ciutat d'Elx compta amb diversos clubs esportius patrocinats majoritàriament per empresaris del calcer locals.

Futbol

• Elx Club de Futbol, i el seu filial Esportiu Il·licità.

Rugbi

• Elx R.C.

Voleibol

• J'Hayber Elx

Futbol Sala (femení)

• Femesala Elx

[edita] Entitats locals

La vida cultural d'Elx té diversos vessants, com l'ecologisme, el catalanisme, o les actives associacions de veïns.

• Casal Jaume I
• El Tempir Associació per la llengua catalana

[edita] Personatges il·lustres

• Sixto Marco Marco, pintor i escultor.
• Gaspar Jaén i Urban, poeta i arquitecte.

[edita] Ciutats agermanades

• Tolosa de Llenguadoc,
• Orà (Ciutat agermanada amb Elx abans de 1939)

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elx

• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
• Pàgina d'esdeveniments i d'oci d'Elx
• Institut Valencià d'Estadística.
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
• Pàgina principal de l'ajuntament d'Elx
• Elx a GoogleMaps