Catalanisme
De Viquipèdia
El catalanisme o nacionalisme català és un corrent social estructurat tant culturalment com políticament que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural de Catalunya o del conjunt de terres de parla catalana, els anomenats Països Catalans.
Segons Joan Fuster, Hi ha "catalanistes" perquè hi ha "espanyolistes" [1], i de fet el catalanisme s'estructura segles després de l'eliminació dels drets catalans. Aquesta pèrdua dels drets es produeix progressivament durant el segle XVIII, primer a la Catalunya Nord amb la prohibició del català l'any 1700 als territoris afectats pel Tractat dels Pirineus i posteriorment al Principat amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta aprovats per Felip V de Castella (oficialment "de España é Yndias”) l'any 1714. La repressió contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes continuaria també durant gran part del segle XIX, i el XX amb les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco.
Històricament, el catalanisme s'estructura en primer lloc com a un moviment cultural durant la Renaixença en una època on s'intenta recuperar el prestigi social de la llengua i cultura catalanes, després de segles de diglòssia, amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals.
Posteriorment, el catalanisme s'estructura també com un moviment polític; aquest fet es produeix l'any 1892 quan es presenten les anomenades Bases de Manresa que propugnaven la restauració de les antigues Constitucions catalanes, unes normes aprovades per les Corts Catalanes i que atorgaren un elevat grau de sobirania a Catalunya fins el 1714.
En l'actualitat, els partits o individus que es declaren catalanistes consideren que Catalunya, o els Països Catalans, són una nació i que en conseqüència mereixen un elevat grau d'autogovern. Les alternatives, però, divergeixen respecte del marc on Catalunya ha d'exercir els seus drets històrics. Així, mentre una part opta per arribar a la sobirania pròpia del poble català a través de l'autodeterminació, d'altres prefereixen una ampliació de l'autogovern dins del marc autonòmic actual o bé es decanten per la creació d'un nou marc federal.
[edita] Orígens i evolució del catalanisme polític
Per entendre l'aparició del catalanisme polític cal remuntar-se segles enrere. Hom ho podria fer, per exemple, a quan en el segle XIV els nobles i religiosos catalans, a través de la Diputació del General i el Consell de Cent, foren un bàndol d'una guerra civil en la qual declaraven que llur cap d'estat havia de ser escollit pels catalans.
Des de la visió històrica catalanista, Catalunya era un estat independent, confederat amb el regne de València i el d'Aragó en la Corona d'Aragó (el Regne de Mallorca, creat per Jaume I, havia estat reincorporat a Catalunya-Aragó per Pere del Punyalet). Posteriorment, aquesta federació s'amplià. En ajuntar-se amb Castella, els membres de la Corona d'Aragó donaven per fet que passaven a formar part d'aquesta gran confederació lliure, mentre que els membres de l'elit castellana ho veieren més com una suma de territoris fortament units. La diferència de concepcions entre la naturalesa d'aquesta unió donà lloc, al llarg dels segles, a moltes tibantors amb un rerefons catalanista.
[edita] Tractat dels Pirineus
En acabar la Guerra dels Trenta Anys, es firmà pels representants de Felip IV de Castella i els de Lluís XIV de França, el Tractat dels Pirineus, una de les conseqüències del qual fou la cessió a França dels territoris del comtat del Rosselló i de part del de la Cerdanya. Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l'Alta Cerdanya i el Capcir) han continuat sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700 va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 “la langue de la République est le français” ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per a negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Aquest fet és vist com el primer acte d'anticatalanisme a la Catalunya del Nord (després de la no reeixida annexió francesa del segle XV).
[edita] Guerra de Successió
Després de la mort de Carles II de "les Espanyes" sense descendència, el testament del rei espanyol deixava com a hereu dels seus reialmes un príncep francès, nét seu per línia materna: el duc Felip d'Anjou, és a dir Felip de Borbó, germà menor del futur rei Lluís XV de França, i néts tots dos de Lluís XIV. D'antuvi, Felip de Borbó fou ben rebut al Principat, va jurar els Furs i Constitucions de Catalunya, i fou jurat comte de Barcelona per les Corts Catalanes del 1704, on el Principat va obtenir forts avantatges, com ara el de comerciar directament amb alguns ports d'Amèrica, cosa que trencava per fi el monopoli de Sevilla (la darrera edició vigent dels Furs i Constitucions de Catalunya correspon a aquestes Corts i any). El nou rei (Felip V de Castella i Lleó, "Felip IV" de Catalunya i Aragó) va ésser jurat igualment als altres estats peninsulars. Aleshores va presentar-se a l'espai polític un pretendent addicional: l'arxiduc Carles d'Habsburg, germá petit de l'emperador d'Àustria i rei d'Hongria Josep I. Fou el moment en què va esclatar la Guerra de Successió espanyola. En aquesta guerra, els dirigents de Catalunya, i bona part del poble –malgrat el jurament ja fet, i per un sentiment de fidelitat dinàstica, i perquè advertien l'autoritarisme de la cort del rei nou, i encara perquè ressentien la pèrdua del Rosselló i els altres comtats del nord a mans dels francesos–, es va posicionar a favor del candidat austrohongarès, l'arxiduc Carles, juntament amb València i l'Aragó i les Illes, mateix que una poderosa combinació antiborbònica integrada per Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Portugal i Saboia. En canvi, les elits i poble de Castella, i la cort de França, es posicionaren a favor de Felip de Borbó. (Ferran Soldevila, Història de Catalunya.)
Finalment, un fet decisiu va decantar aquesta guerra en favor del bàndol borbònic. L'emperador Josep I va morir sobtadament sense fills: el seu hereu natural era son germà Carles. Quan "Carles III" d'Espanya va heretar la corona imperial austríaca, Anglaterra i els altres estats de l'aliança van decidir d'abandonar la guerra i deixar de recolzar el bàndol austracista davant la possibilitat de que el nou emperador pogués reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V. Anglaterra doncs canvià radicalment d'actitud: abandonà el flamant Carles VI d'Àustria a canvi dels territoris de Gibraltar i Menorca que arrencà al Borbó. L'any 1711 Carles VI fou coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i renuncià a la corona espanyola en la signatura del Tractat d'Utrecht. A canvi, als seus dominis s'afegiren els Països Baixos espanyols, el Milanesat, el regne de Nàpols i Sardenya. Felip V de Castella s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos aconseguien de tenir una important presència a la Mediterrània occidental.
A causa d'aquest tractat, els partidaris de l'arxiduc Carles al Principat i a les Balears van perdre tot suport internacional en llur resistència, que va anant reduïnt-se fins a quedar sols a Barcelona. La ciutat va caure a mans de les tropes filipistes l'11 de setembre del 1714 després d'haver estat asetjada, però la guerra no finalitzaria fins l'11 de juliol del 1715 amb la derrota de Mallorca. Finalment, amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta, les centenàries institucions pròpies foren abolides i els regnes que integraren l'antiga Corona d'Aragó van passar a ser regits segons les lleis i els costums de Castella, que esdevenien les de tot l'Estat espanyol a excepció de Navarra i el País Basc –que havien recolzat Felip.
La derrota, a més, va iniciar una etapa de negació contra la personalitat catalana i de forta repressió del que representava. Els opositors més destacats al monarca van haver d'anar a l'exili o patir represàlies que anaven de l'empresonament i la confiscació dels béns propis a la pena de mort. Un dels pilars d'aquesta repressió era la persecució del català, en primer lloc prohibint-lo en l'Administració de justicia, o fins i tot en consells adreçats als corregidors de Catalunya, on se'ls instava directament a introduir el castellà. [2]
Aquesta política anticatalana va suscitar oposicions i resistències: guerrillers armats, però també resistència passiva com l'apel·lació a tractats internacionals i la voluntat clandestina de fer sobreviure la llengua. En són una mostra l'opuscle Via fora els adormits de 1734 i el Record de l'Aliança fet el Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya de 1736.
[edita] El Memorial de Greuges
El 1885, el record de les llibertats perdudes continuava ben viu. Uns diputats designats com a representants dels antics regnes de la Corona d'Aragó es van dirigir a Alfons XII demanant el retorn a la situació anterior als Decrets de Nova Planta i reivindicant les llibertats perdudes. És un document ben significatiu, entre altres motius, pel fet d'haver estat redactat durant l'època de major esplendor de la monarquia borbònica per part dels personatges que en principi eren partidaris d'aquesta dinastia monàrquica. És el document que es coneix com a Memorial de Greuges, redactat pel Centre Català,el 18 de març de 1885.
[edita] Diferències per l'economia
Catalunya continuava diferenciant-se de la resta de l'Estat. Des del punt de vista econòmic, la burgesia catalana diferia de l'oligarquia que tenia el poder a la major part de la resta de l'Estat, ja que era defensora de prendre mesures proteccionistes que fomentessin l'adopció d'aranzels que gravessin l'entrada de mercaderies estrangeres per tal de defensar la producció industrial de la seva propietat i protegir-la de la competència estrangera. Això topava amb els interessos dels partidaris lliurecanvistes, que temien trobar barreres duaneres com a contrapartida als altres països.
Més enllà d'una mera disputa econòmica, s'estava posant en joc el model econòmic de l'Estat: per una banda l'Estat basat en l'agricultura, la mineria i en mans d'una oligarquia terratinent que defensava el lliurecanvisme; i de l'altre el basat en la indústria i el creixement de la importància de la burgesia industrial, que defensava el proteccionisme. Finalment es va adoptar una política proteccionista però en ocasions es prenien mesures lliurecanvistes. Aquest fet va ajudar la burgesia catalana a prendre consciència de la personalitat diferencial.
Durant el segle XIX es van enfrontar els sectors liberals i conservadors de la societat espanyola en una sèrie de guerres civils anomenades guerres carlines, en les què els líders carlins, que foren successivament derrotats oferien la restitució dels furs.
[edita] La Renaixença
A mitjans segle XIX, després de segles de decadència com a llengua literària i de cultura, el català experimentava un procés de recuperació conegut com la Renaixença. Joaquim Rubió i Ors, un escriptor de l'època, va posar un pròleg en un llibre de poesia que és considerat el vertader manifest de la Renaixença. A partir de la seva crida es van començar a celebrar els Jocs Florals de 1859 que són l'inici de la recuperació del català com a llengua literària, en una època de forta diglòssia en la què molts catalans consideraven la seva llengua secundària. Antoni de Campmany escrigué la seva gran obra en castellà justificant-se en què el català era “un antiguo idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”.
Des del punt de vista polític, el fenòmen de la Renaixença va representar un impuls cap a la recuperació de la consciència nacional col·lectiva, el catalanisme.
[edita] El catalanisme i les classes socials
Sovint s'ha afirmat que el catalanisme era un concepte únicament burgès però en realitat és un fenomen popular que arriba a totes les classes socials incloent-hi la burgesia. Ja des dels seus inicis es distingeixen dues corrent catalanistes: una de progressista, i una altra més conservadora i tradicionalista. Són els anomenats popularment com a catalanisme d'esquerres i de dretes.
Certs moviments socials han ajudat a fer créixer el patriotisme català; entre aquests hi trobem els centres excursionistes i el cant coral. Les activitats excursionistes, que van incrementar-se amb les millores de les vies de comunicació, ajuden a potenciar el sentiment patriòtic cap a Catalunya amb les seves excursions. Les excursions augmenten la informació sobre el patrimoni, el folklore, l'arquitectura, els costums i els dialectes del país provocant major coneixement i, en definitiva, una major implicació en la defensa dels símbols i monuments del territori.
Un segon exemple és el cant coral amb creacions com els Cors de Clavé i d'altres iniciatives que fomentaren la difusió de la cançó tradicional catalana, clarament patriota. "El cant de la senyera", de Joan Maragall, va ser escrita precisament per una de les institucions de cant coral més importants, l'Orfeó Català.
[edita] El federalisme
Paral·lelament al rebrot del catalanisme, arreu de l'Estat sorgeix una nova manera d'entendre l'Estat Espanyol: el federalisme. Francesc Pi i Margall, un català instal·lat a Madrid i un dels presidents de la Primera República Espanyola fou el gran ideòleg del federalisme a l'Estat Espanyol, que definia que només el pacte federal lliurement establert entre les diverses regions espanyoles podia garantir el respecte total a la realitat plural de l'Estat.
A Catalunya, pel contrari, el federalisme va ser una de les cares que va adoptar el catalanisme polític. Una ideologia populista i interclassista, que estava estretament relacionada amb els inicis del moviment obrer. El federalisme català va viure una època gloriosa: el Sexenni Revolucionari. Durant aquest període es va produir una divisió entre federalistes, els moderats i els radicals. Ambdós eren partidaris de la federació, però els radicals exigien com a pas previ a la igualtat la independència, per tal de poder decidir lliurement la federació posterior. Els moderats preferien un federalisme impulsat des del govern central.
El 1873, arran de la proclamació de la Primera República Espanyola, un grup de federals intransigents van intentar, des de la Diputació de Barcelona, proclamar l'Estat Català.
[edita] Valentí Almirall i el Congrés Catalanista
En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria és Valentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals oposant-se al centralisme, l'oligarquia i l'especulació. Almirall pretenia regenerar Catalunya de manera que repercutís a la resta de l'Estat, que imaginava com una associació de pobles a manera de la Corona d'Aragó.
Almirall va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir perquè existien massa divergències entre els dos corrents. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar el 1880, en el que es conjuntaren els diferents grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor dels Jocs Florals i de la revista La Renaixensa [sic], però les tendències esquerranes d'Almirall va fer que el grup de La Renaixensa abandonés el Congrés i trenqués l'entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme – el Centre Català -, el començament de gestions per a constituir l'Acadèmia de la Llengua Catalana – que tindrà una curta vida -, i la redacció d'un document en defensa del català.
Posteriorment, Valentí Almirall impulsà el Segon Congrés Catalanista, que es va declarar partidari de la cooficialitat del català a Catalunya, va proclamar l'existència de Catalunya com a realitat per sobre de divisions administratives i va condemnar la militància de catalanistes a partits d'àmbit estatal. Aquest últim fet impulsà la creació de partits d'àmbit únicament català, inexistents fins el moment. L'època gloriosa del Centre Català i d'Almirall va culminar amb el Memorial de Greuges i la publicació de Lo Catalanisme.
El 1887, després de ser derrotat a les eleccions a la Junta Directiva el Centre Català, el sector més conservador es va escindir i, junt amb un grup d'universitaris anomenat Centre Escolar Catalanista van crear la Lliga de Catalunya, els dirigents la qual, més tard es van integrar en un altre partit polític català, la Lliga Regionalista. Partint de la seva iniciativa es va crear la Unió Catalanista, que englobava diverses entitats unides pel catalanisme, dividits en dues tendències: la gent de ‘La Renaixensa', més culturalista i apolítica; i la Lliga de Catalunya, més partidària de participar en la vida política. Els catalanistes d'esquerres, Almirall i els federalistes, no en formaven part. La Unió Catalanista va convocar una assemblea a Manresa el 1892, on s'hi va congregar bona part de la burgesia catalana conservadora. En aquesta assemblea es van aprovar les ‘Bases per a la Constitució Regional Catalana' , més conegudes com a ‘Bases de Manresa'. Aquestes bases marcaven les pautes a seguir per una futura ‘Constitució regional catalana', és a dir, un Estatut. Aquestes bases expressen els plantejaments del regionalisme conservador i tradicionalista oposat al sistema parlamentari basat en el sufragi universal. La posterior actuació de la Lliga Regionalista es fonamenta en aquestes bases.
[edita] La Lliga Regionalista
El 1901 es va crear la Lliga Regionalista, un partit polític a través del què la burgesia catalana va tenir un poder hegemònic les primeres dècades del segle XX. La lliga era un partit d'evident caràcter conservador de tendència catalanista que va comptar amb el suport de la burgesia industrial, dels comerciants i professionals i el de l'Església catòlica. Els seus dirigents més destacats van ser Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch. El partit va assolir una destacada victòria a les eleccions legislatives del 1901.
Enric Prat de la Riba, futur president de la Diputació de Barcelona amb la Lliga Regionalista, publicà el 1906 l'obra La nacionalitat catalana, on recull les seves tesis sobre el catalanisme nacionalista. En aquesta obra distingeix clarament entre nació i Estat. L'Estat és una creació artificial, una organització política. Pel contrari, una nació és una entitat natural, amb història, cultura, llengua, art i dret propis; és un fet natural que existeix tant si té reconeixement legal com si no. Prat de la Riba, conseqüentment, afirma que “Catalunya és una nació”. Un tercer punt cabdal de l'obra és la reflexió que Prat de la Riba fa sobre la relació nació – estat. Per Prat de la Riba, la situació normal és que cada nació tingui el seu Estat i que a cada Estat hi correspongui una nació. Segons ell, el fet que una nació estigui sotmesa a un Estat aliè és propi d'una “anormalitat morbosa”. Tot i aquests plantejaments, Prat de la Riba no és independentista. Fa entrar en joc un nou element, la unitat política d'Espanya, la integració de Catalunya a l'Estat Espanyol. Intenta harmonitzar aquestes dues realitats, “la convivència secular de diversos pobles”. Per Prat de la Riba, la solució és l'Estat compost, la federació espanyola.
El 1906 va impulsar el moviment Solidaritat Catalana, coalició de catalanistes arran d'agressions al catalanisme per part del govern central. Aquesta candidatura va obtenir un èxit aclaparador, però es va dissoldre a l'incorporar forces massa dispars. La mateixa Lliga va promoure la realització de la Mancomunitat de Catalunya, que mitjançant la unió de les quatre diputacions provincials va significar una petita quota d'autogovern, tot i que plena de limitacions polítiques i econòmiques. També va promoure una campanya per l'autonomia, que reivindicava la plena sobirania de Catalunya en qüestions d'ordre intern. Van obtenir el suport de totes les forces polítiques catalanes, fins i tot dels lerrouxistes, amb l'única excepció de Francesc Macià, que des del nacionalisme més radical, ho considerava insuficient. Aquestes bases on es demanava aquesta autonomia es van entregar a Madrid, però la incomprensió dels polítics espanyols envers el problema i la realitat catalana van impedir, una vegada més, l'èxit de la campanya.
La Lliga intentava presentar-se com a partit interclassista, això explica que en els primers anys el partit englobés elements de clara significació liberal, d'ideologia republicana i d'orientació cap a l'esquerra. Això va suposar un conflicte entre membres del partit, quan el 1904 Alfons XIII va visitar Barcelona. La Lliga va decidir que els seus regidors no assistissin a la visita, però un grup encapçalat per Francesc Cambó va incomplir l'acord. Cambó va aprofitar per fer un discurs davant el rei en defensa de les reivindicacions catalanes. Aquests fets van detonar la crisi i l'abandó del sector més progressista del partit. Naixia el Centre Nacionalista Republicà (1906), amb l'objectiu de la consecució de l'autonomia de Catalunya dins l'Estat Espanyol i la propagació dels ideals de la democràcia republicana. Tot i això, van tenir un pes polític molt dèbil.
[edita] El Republicanisme
Una altra part dels republicans, el partit federal català, anava accentuant les tendències autonomistes en relació a la resta del partit estatal. El 1833 va redactar un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. Els republicans no federals s'agrupaven, a Catalunya, al voltant de la Unió Republicana, impulsada per l'expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón, el qual es va mostrar receptiu a les reivindicacions catalanes i fins i tot participà al moviment Solidaritat Catalana. Aquest últim fet va provocar una escissió dins el partit, liderada per Alejandro Lerroux, el Partit Republicà Radical, basat en la demagògia, el populisme i l'anticatalanisme, que considerava burgès.
El fet que les esquerres catalanistes estiguessin dividides es traduïa en feblesa electoral, i per aconseguir més força es va considerar imprescindible una política d'unió. A les eleccions municipals del 1909, els federals, la Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà van fer una aliança electoral, anomenada Esquerra Catalana. Aquest procés d'aproximació va acabar el 1910 en la formació d'un nou partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.
[edita] Mancomunitat de Catalunya
La voluntat de construcció d’un tramat institucional politicocultural propi fructifica en la primera concreció institucional de caire polític amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), institució que agrupà les quatre diputacions catalanes i fou presidida per Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) i després per Josep Puig i Cadafalch (1917 - 1925), tots dos de la Lliga Regionalista. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
La Unió Federal Republicana no va aconseguir trencar l'hegemonia de la Lliga. Davant d'això van intentar una aliança electoral amb els radicals per plantar cara a la Lliga Regionalista a les eleccions del 1914. Però ni les bases ni l'electorat aprovava el pacte, hi hagué un nou fracàs electoral. El 1917 es constituïa el Partit Republicà Català, amb Francesc Layret i Lluís Companys com a principals dirigents. Defensava una ideologia republicana federal i intentà una síntesi entre catalanisme i obrerisme, però tampoc va aconseguir una bona implantació per diferents factors: Lerroux i els radicals, com a element distorsionador del panorama polític català; la manca de generació d'alternatives i de dirigents carismàtics; i per últim, la gran difusió que l'anarcosindicalisme va tenir entre el proletariat català, fet que per privava l'esquerra catalanista del seu electorat natural. Tampoc va ser fructífer l'intent fet per un grup de membres escindits de la Federació Catalana del PSOE, que el 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya.
[edita] Francesc Macià i el nacionalisme radical
L'aportació de Francesc Macià va ser cabdal per a l'esquerra catalanista. En abandonar l'exèrcit, Macià va participar en el moviment Solidaritat Catalana i en va sortir elegit diputat. El 1919 fundava la Federació Democràtica Nacionalista, que plantejava la confederació dels pobles ibèrics i un seguit de reformes polítiques i socials de caràcter progressista. El 1922, va fundar un nou partit: Estat Català. Aquest partit, influït per la lluita política a Irlanda contra l'ocupació britànica, va adoptar plantejaments secessionistes i va formular la necessitat de la independència en relació amb Espanya. Va esdevenir el primer nucli independentista, i també preveia la lluita armada com a mitjà. Entre els seus dirigents hi havia Ventura Gassol i Daniel Cardona i Civit.
[edita] La Dictadura de Primo de Rivera
El procés de normalització cultural i política mancomunitari es veié interromput amb l'adveniment de la primera dictadura militar espanyola del segle, la del general Primo de Rivera (1923-1930), atès que la Mancomunitat era vista com un perill que calia reprimir i intentà desfer la seva obra. La Dictadura va radicalitzar la situació, Estat Català va passar a ser un partit clandestí i Francesc Macià va haver-se d'exiliar. Des de l'exili, va organitzar els fets de Prats de Molló, un intent d'invasió de Catalunya manu militari des del poble de Prats de Molló, a la Catalunya Nord. Aquesta conspiració va ser frustrada per la Gendarmeria francesa, però el seu judici li va donar una gran popularitat a Catalunya.
L'opció independentista tenia força incidència entre els nuclis catalans a Amèrica fet que comportà que el 1928, en celebrar-se l'Assemblea Constituent del Separatisme Català, a l'Havana, es redactés una Constitució per a una Catalunya independent[3]. La repercussió de tot això a Catalunya fou mínima.
[edita] Segona república espanyola
El 1931, la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya unificava tots els corrents dispersos del catalanisme d'esquerres i va aconseguir superar l'hegemonia de la Lliga, doncs les eleccions del 14 d'abril donaren una victòria aclaparadora al líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, que va proclamar «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la II República Espanyola.
Després de tenses reunions amb representants del govern de l'Estat Espanyol, l'autogovern de Catalunya era anomenat Generalitat de Catalunya, recuperant l'antic nom medieval. El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l'Estatut d'autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constituïa el 6 de desembre, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa.
Amb la mort sobtada, el 25 de desembre de 1934 del president Macià, és proposat Lluís Companys per succeir-lo com a president de la Generalitat. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Catalana.
A Catalunya, l'opció secessionista era representada per diversos partits i associacions, com el Partit Català Proletari, que el 1936 s'integrava al Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'associació Palestra, el Partit Nacionalista Català, i, sobretot, l'Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols, que treia el nom del Sinn Fein irlandès, la qual tenia un programa clarament separatista i una organització paramilitar. Cal dir que la implantació electoral d'aquestes agrupacions fou escassa i foren sectors bastant minoritaris. Quan Estat Català abandonà Esquerra Republicana de Catalunya el maig de 1936 les dues darreres organitzacions s'hi integraren gaudint d'autonomia interna i es formà un únic partit radicalment separatista contraposat al nacionalisme no-separatista que aleshores representava ERC.
El 1936, però, s'inicia una insurrecció militar contra la República Espanyola que es converteix en Guerra civil espanyola
[edita] Franquisme
La victòria militar el 1939 inicia aquesta etapa, que a part de la prohibició de les llibertats democràtiques, reprimí durament tota expressió del caràcter nacional de Catalunya. El catalanisme va passar a ser clandestí o a l'exili. Bàsicament estigué fonamentat en el Front Nacional de Catalunya, creat sobretot per militants d'Estat Català (incloent els de Nosaltres Sols!) i, en menor mesura, també pels de Esquerra Republicana de Catalunya. A finals de la dictadura es crearien altres partits com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, sorgit del Front Nacional de Catalunya.
Un exemple de la repressió franquista fou l'afusellament Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat, el 15 de febrer de 1940 al Castell de Montjuïc després d'un Consell de Guerra il·legal degut a la falta de garanties processals.[4]
A nivell associatiu també es poden trobar fets destacables com la clausura de l'entitat Òmnium Cultural en el mateix any de la seva fundació, fet que la va obligar a treballar clandestinament fins al final de la dictadura.
[edita] La Generalitat de Catalunya a l'exili
A l'acabar la guerra civil espanyola, la majoria de diputats i polítics s'exilien. Es crea a París el Consell Nacional de Catalunya, que es trasllada a Londres després de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Després de l'afusellament el 1940 de Lluís Companys després de ser capturat per la Gestapo i ser sotmès a un judici sumaríssim, Josep Irla, el darrer president del Parlament de Catalunya va assumir la presidència de la Generalitat, tal com establia l'Estatut de Règim Intern de Catalunya, elaborat el 1933, i organitzant el govern a l'exili.
Josep Irla va dimitir el 1954 per motius d'edat, i Josep Tarradellas, d'ERC, que havia estat el seu Primer Conseller va pendre el relleu com a President, un cop guanyada la votació pel càrrec efectuada a l'embaixada de la República Espanyola a Mèxic, a Manuel Serra i Moret, de USC, qui havia estat ministre sense cartera del govern de la República a l'exili.
[edita] El maquis
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi hagué 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics[cal citació]. La repressió causa l'exili de 450.000 persones desorganitzades doncs van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política d'allò què feien. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués entregat a Franco i des de 1940, a França, es trobaven amb l'ocupació nazi, i Espanya era una ratera. L'acció més rellevant duta a terme pels maquis fou la invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944, quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita i l´Agrupació Guerrillera de Catalunya va prendre el relleu als comunistes però al poc temps van ser desarticulats.
[edita] Sindicalisme catalanista
El 1958 es va crear el sindicat Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya. El 1961 va desaparèixer del seu nom la "C" de cristià, transformant-se en Solidaritat d'Obrers de Catalunya. Llavors va a passar a ser el primer sindicat clandestí de Catalunya fins a les discrepàncies entre radicals i moderats el 1969, manifestada en el congrés de 1970 i en l'abandonament de l'ala radical el 1971.
[edita] L'Assemblea de Catalunya
Malgrat tot, els contraris al règim i favorables a la defensa dels drets històrics del Principat, s'organitzaren entorn a l'Assemblea de Catalunya (1971)[5]. Aquest organisme fou la plataforma catalanista amb més suport social des de 1939 i feia quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932 (com a via a l'autodeterminació) i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'Estat.
L'Assemblea, de fet, va integrar en el seu si gairebé tots els partits polítics des del centre fins a l'extrema esquerra i va incorporar amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. Entre les figures representatives que va tenir destaquen: Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir. L'assemblea va convocar concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat. A finals del 1976 els sectors més moderats es van desmarcar de la línia rupturista de l'Assemblea però l'organisme va impulsar encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977). El novembre de 1977, ja en plena transició, va transmetre la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es va dissoldre.
[edita] El Catalanisme durant la transició
Malgrat la forta repressió franquista durant els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada cop més intensa.[6]
La mort de Franco, l'any 1975, va obrir la porta a una transició cap a la democràcia. A Catalunya l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per motius polítics com econòmics. Durant l'hivern de 1976 s'organitzaren diverses manifestacions a Barcelona sota el lema "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia"[7] A l'estiu la Marxa de la Llibertat va recórrer moltes poblacions catalanes mentre a nivell estatal el govern format per la monarquia va dimitir i va cedir el poder a Adolfo Suárez González, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento.
[edita] Reforma Política
Súarez va elaborar una Llei per la Reforma Política que després de passar per les urnes es va dur a terme. Mentrestant, La Diada de l'11 de setembre de 1976 va ser la primera en poder ser celebrada oficialment després de 38 anys de repressió. Gràcies a la Reforma proposada per Suarez les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats on poc a poc es legalitzaren els partits i els sindicats. Durant aquesta legalització es van convocar eleccions per a unes Corts Constituents. Aquestes eleccions motivaren una sèrie d'aliances electorals que simplificarien el panorama existent fins llavors, en les què ERC va concòrrer com Esquerra de Catalunya juntament amb altres partits que tampoc havien estat legalitzats.
A Espanya va guanyar la UCD però a Catalunya les forces més votades foren la coalició PSC-PSOE i la resta de forces favorables a la restauració de l'autogovern català assolit a l'Estatut de 1932. En conjunt aquestes forces assoliren més del 75% dels vots.
Després de les eleccions es va formar una Assemblea integrada per tots els diputats i senadors catalans. Aquesta va exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas. L'Assemblea es va veure ratificada popularment per la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, on van participar més d'un milió de ciutadans reivindicant l'autogovern.
[edita] L'articulació del catalanisme en la transició
Les tres grans expressions diferents del catalanisme, que estaven fragmentades en diferents partits van anar aglutinant-se en uns pocs per assolir la màxima representació possible en els diferents parlaments. L'èxit dels Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es van integrar també el PSC-R per formar un partit catalanista que ha evolucionat, fruit de l'arribada a la seva cúpula dirigent d'una majoria filla de la immigració espanyola, a tendències més regionalistes i formalment federalistes. El PSUC representava les forces escorades cap a l'esquerra que el PSC. Paral·lelament CDC i UDC van decidir unir els seus esforços formant la coalició Convergència i Unió, que durant les primeres dècades de la tercera restauració borbònica esdevindria un moviment majoritari en la major part de la Comunitat Autònoma de Catalunya, representant catalanisme federalista i Esquerra Republicana de Catalunya va seguir en solitari, representant el catalanisme parlamentari més sobiranista entrant en una greu crisi durant els anys 80.
Altres formacions catalanistes obertament independentistes mai van obtenir representació en el parlament (BEAN, Estat Català, IPC, Nacionalistes d'Esquerra, PSAN), i algunes d'elles van convergir amb altres per formar nous projectes que tampoc s'han convertit en suficientment grans com per obtenir representació parlamentària.
[edita] Restabliment de la Generalitat
El govern d'Adolfo Suárez va promulgar un decret que restablia de forma provisional la Generalitat de Catalunya. Al cap d'un mes Josep Tarradellas va tornar i fou aclamat per la ciutadania en l'únic acte de restauració de la legitimitat republicana durant la transició espanyola. Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. Malgrat de no disposar de recursos ni d'un marc competencial propi, la Generalitat actuava a través dels recursos de la Diputació de Barcelona.
El pas següent dins l'Estat espanyol fou la redacció d'un pacte constitucional que organitzés la vida política de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats "Pares de la Constitució". La Constitució Espanyola de 1978, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar popularment en referèndum el 6 de desembre de 1978.
[edita] El Catalanisme en democràcia
[edita] L'estatut de Sau
Després de l'aprovació de la Constitució de 1978 es va començar a elaborar un nou Estatut d'Autonomia que després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya fou retallat en les negociacions amb el Govern espanyol. Posteriorment durant el 1979 es va aprovar en referèndum, aquest Estatut definia Catalunya com a "nacionalitat" i la Generalitat com la "institució en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya". A més reconeixia el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà.
.
Cedia a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixaren en una situació d'ambigüitat, una de les motivacions de la reforma de l'Estatut feta l'any 2006.
L'any 1980 es celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la força més votada va ser Convergència i Unió i el president electe Jordi Pujol. Aquestes eleccions són el tret de sortida de l'etapa autonòmica en la què es va iniciar un procés de traspàs de competències de l'Estat a la Generalitat. Aquest procés va perillar després de l'intent de cop d'estat del 1981 i va ser ralentitzat amb l'aprovació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.[8].
El projecte de CiU tenia la seva base en l'anomenada sobirania compartida[9] en la que l'estat espanyol mantenia la sobirania i en reconeixia a Catalunya l'aplicació de l'Estatut del 1979 va dotar a la Generalitat d'unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant el franquisme. El procés de normalització del català va permetre un important avanç en el coneixement i l'ús social d'aquesta llengua entre la població de Catalunya. Van sorgir més diaris i revistes redactats en català, si bé amb una difusió limitada. La presència del català als mitjans de radiodifusió es va reforçar amb l'inici de les emissions de les cadenes públiques, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, i es va disposar de nou d'un cos de policia, els Mossos d'Esquadra. El model de sobirania compartida va durar durant el govern de Felipe González i el primer de José María Aznar.
[edita] Terra Lliure
Terra Lliure fou una organització armada independentista catalana, fundada el 1978 i que es va donar a conèixer oficialment al Camp Nou de Barcelona el 23 de juny de 1981, en el marc de la campanya "Som una Nació". La justícia i les forces de seguretat de l'Estat espanyol i l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes consideraven el grup com un "banda terrorista" i que va arribar a assasinar a una persona en un dels seus atemptats.[10] L'organització armada TLL (Terra Lliure) fou creada l'any 1979, tot i que no publicà la seva primera proclama fins el 24 de juny de 1981, en l´anomenada “Crida de Terra Lliure”, un document fet públic durant l'acte multitudinari que organitza la Crida a la Solidaritat al Camp Nou (Estadi del F.C. Barcelona), i que es distribuí de manera massiva entre els assitents. Tot i que ja al mes de maig un escamot havia actuat contra Federico Jiménez Losantos. En aquesta declaració de principis ja s´esmenta la defensa de la terra, de la llengua, de la sobirania nacional, dels interessos com a treballadors i contra l´espanyolització de la societat catalana. Aquestes bases de l'organització armada acaben essent suscrites amb els crits “Independencia o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació, Països Catalans!”
Durant la seva desintegració Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Àngel Colom, estava centrada en l'intent d’aglutinar tot el moviment independentista en un projecte únic i integrat dins la institucionalitat i la pràctica política convencional. Colom i el seu entorn, van provar de convèncer un dels líders històrics de l'organització, Pere Bascompte, d’abandonar la lluita i afegir-se a aquesta unió independentista que pretenia ser ERC. Bascompte, que encapçalava el sector Terra Lliure IV Assemblea va decidir acceptar.
El juny de 1991, es va publicar a la revista Alerta de la IV Assemblea un document titulat “Davant el procés d’unitat europea, l'opció democràtica cap a la independència”, elaborat pel sector de Pere Bascompte. Es proposava adequat a la nova realitat les estratègies per aconseguir uns objectius polítics als quals no renunciava a priori. Aquestes anàlisis produïdes a través de reflexions dins el sector IV Assemblea, més dues ràpides trobades amb la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, portarien a la roda de premsa conjunta on s’anunciava la treva indefinida de Terra Lliure. Aquest anunci van provocar les acusacions per part del sector MDT-PIC i de part del sector MDT- Front Patriòtic de parlar en nom de tot Terra Lliure, sabent que aquesta estava dividida, i que un dels sectors era contrari a la integració a ERC.
Terra Lliure IV Assemblea va autodissoldre's el 1991, fet que Àngel Colom s'apuntaria com un èxit polític. La dissolució formal de Terra Lliure III Assemblea fou feta pública el dia 11 de setembre de 1995, la Diada nacional de Catalunya.
Finalment, el govern espanyol, encapçalat per Felipe Gonzalez decideix donar l'amnistia a tots els presos de Terra Lliure que no estiguessin involucrats en fets de Sang.
[edita] La Crida
La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes fou un moviment que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La Crida nasqué en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març de 1981, patrocinat per Felip Solé i Sabarís i Aureli Argemí i Roca. La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en un acte massiu al Camp Nou, on s'aplegaren 100.000 persones el 24 de juny de 1981. Durant els anys 80, la Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català.
[edita] Sindicalisme catalanista
La Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya (CSTC) fou un sindicat creat l'any 1980 a partir de la unió de Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC) i els Col·lectius de Treballadors. El 1983 el SOC va desaparèixer formalment i la CSTC va ocupar el seu espai. El 1985 la CSCT es va unir a dues organitzacions sindicals i va néixer la Confederació Sindical Catalana (CSC). El sindicat va entrar en crisi el 1986 i el 1987 la CSTC fou formalment dissolta mentre que una part de la seva militància, situada a l'esquerra, va fundar la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Entre els anys 1987 i 1989 es van produir diferents escissions que passaren majoritàriament a Comissions Obreres i a la COS, que el 1990 es va rebatejar amb el nom d'Intersindical-CSC.
El Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI) esdevé un referent en la lluita pels drets dels estudiants, sent la força majoritària durant els anys 90, fusionant-se el 1999 amb AEN i ACE per formar la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans.
[edita] L'Estatut d'Autonomia del 2006
Després de 26 anys de vigència de l'Estatut de 1979, el Parlament de Catalunya presidit per Pasqual Maragall presenta el 30 de setembre de 2005 una Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya que va rebre el suport de tots els grups del parlament excepte el Partit Popular. Posteriorment la proposta va ser presentada en ponència al Congrés de Diputats, una ponència que va remarcar que l'Estatut del 1979 va ser aprovat en plena transició i que des de llavors la realitat social de l'Estat i de Catalunya havia canviat substancialment.
En la proposta aprovada al Parlament es definia a Catalunya com una nació però després d'una llarga i crispada negociació entre els partits amb representació al Congrés de Diputats es van retocar molts dels articles[11] fins arribar a una nova proposta que tot i que va perdre el suport d'Esquerra Republicana, fou la acceptada per les Corts Generals espanyoles. Aquesta proposta traslladava la declaració de Catalunya com a nació al preàmbul. De fet les retallades practicades pel Govern Central van ser la causa de la manifestació del 18 de febrer del 2006, una manifestació que reclamava el dret de Catalunya, sota el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir".
Per a molts sectors però el nou Estatut seguia sent un avanç en l'autogovern[12] i el poble de Catalunya va ratificar aquest nou Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny del 2006, encara que amb una participació molt baixa.
El desencant entre alguns sectors catalanistes amb el nou Estatut d'Autonomia ha fet que apareguin noves plataformes que defensen el dret a l'autodeterminació, com la recentment creada Sobirania i Progrés, sobre la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena, i la Plataforma pel Dret de Decidir.
[edita] Vegeu també
- Categoria:Antifranquisme
- Cronologia de la Història de Catalunya
- Drets històrics
- Espanyolisme
- Antiespanyolisme
- Independentisme català
- Mallorquinisme
- Valencianisme
[edita] Referències
- ↑ Cita de Joan Fuster a Viquidites
- ↑ Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consell de Castella, adreçada als corregidors de Catalunya:
Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".
Es pot trobar a "Instrucciones del fiscal José Rodrigo Villalpando a los corregidores de Cataluña el 29 de enero de 1716", recollit a FERRANDO., A i NICOLÀS, M.: Panorama d'història de la llengua. València. Tàndem, 1997.
Es pot consultar en línia a la pàgina 72 de GARCÍA, M.J. La gramática española y su enseñanza en la seguna mitad del siglo XVIII y principios del XIX (1768-1815) València. Universitat de València. 2005 (tesi doctoral) (castellà) - ↑ Constitució provisional del a república catalana (Cuba, 1928) [1]
- ↑ Els consells de guerra realitzats es basaven en l'aplicació del Codi Militar per sublevació contra tots els que s'hi oposessin a la sublevació. Això significava que els veritables rebels contra l'autoritat legal condemnaven pel delicte de rebelión, adhesión o auxilio a la rebelión els que havien estat fidels al govern legal. El mateix Ramón Serrano Suñer ho reconeixia anys després en afirmar que tota la base jurídica sobre els fets de la guerra civil es fonamentaven en una "justicia al revés", i concloïa: Fue, pues, un error configurar delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que estos - jurídica y hasta metafísicamente - era imposible que los cometieran. Josep M. Solé i Sabaté, Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys. Ed.Generalitat de Catalunya-1999 ISBN 84-393-4927-0
- ↑ Esdeveniments importants durant el franquisme i la transició
- ↑ Històries de Catalunya:La transició a la democràcia
- ↑ Històries de Catalunya:La recuperació de l'autogovern.
- ↑ Històries de Catalunya:L'Estatut d'Autonomia
- ↑ Lluís Bou: Entre la sociovergència i el Pujolisme, Avui, 2 de setembre de 2007
- ↑ Atemptats perpetrats a Catalunya per la banda terrorista Terra Lliure, Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. Consultat el 19 d'octubre de 2007.
- ↑ Comparació entre l'Estatut presentat al Parlament de Catalunya i l'aprovat al Congrés
- ↑ Comparativa entre l'Estatut de 1979 i el del 2006
[edita] Bibliografia
- Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906) ISBN 978-84-393-7425
- Lluís Bou Entre le sociovergència i el Pujolisme, Avui, 2 de setembre de 2007
