Occitània

De Viquipèdia

Occitània

Bandera occitana sense l'estel

Bandera amb l'estel (evocant Santa Estela)

Lemes reivindicatius nacionals:
Larguesa, Convivéncia, Paratge
Volèm viure al País

Ciutats més grans

Marsella, Tolosa , Bordeus, Toló, Niça, Montpeller, Ais de Provença, Llemotges, Nimes, Clarmont, Avinyó, Pau, Baiona, Valença, Besiers, Montluçon, Vichèi, Tarba, Agen

Gentilici

Occità, Occitana

Població

Uns 15 milions

Superfície

190.000km²

Occitània (en occità Occitània) és l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran (al Principat de Catalunya), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

Aquesta designació no és exempta de polèmiques i no l'accepta tothom per raons polítiques, adduint l'absència (relativa) de tradició històrica. En canvi l'adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d'ús a tot l'àmbit lingüístic i també a la resta de l'estat francès.

El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial, només lingüístic (i amb graus molt variables en funció dels estats respectius). Els grups de nacionalistes occitans són encara minoritaris avui però la qüestió occitana està arrelant a les mentalitats, i fins i tot a la societat francesa com s'ha pogut veure arran de l'èxit de les manifestacions de Carcassona (entre 8.000 i 12.000 manifestants el 22 d'octubre de 2005) i Besiers (al voltant o més de 20.000 persones el 17 de març de 2007).

La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però careix de reconeixença legal. Cal afegir nogensmenys que, malgrat la seva posició social precària, l'occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí.

La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc i de les regions franceses de Midi-Pyrénées; al costat de l'escut de Catalunya en la de la regió del Llenguadoc-Rosselló, així com a l'escut del departament dels Alts Alps. S'ha implantat amb èxit a les Valls Occitanes del Piemont i també a la Val d'Aran on ha estat integrada a la bandera aranesa que només ostentava abans la clau aranesa.

Taula de continguts

1 Història d'Occitània
- 1.1 La invasió francesa
2 Províncies tradicionals o regions d'Occitània
3 Orografia
4 Divisió administrativa
5 Partits polítics nacionalistes occitans
6 Bandera Nacionalista
7 Bibliografia
8 Articles relacionats
9 Enllaços externs

[edita] Història d'Occitània

Història d'Occitània
Prehistòria occitana
Els primers pobladors occitans
Occitània romana
Regne visigot de Tolosa
Regne Burgundi de Provença
Septimània visigòtica
Ducat d'Aquitània
Comtat de Tolosa
Vescomtat de Carcassona
Comtat de Provença
Comtat de Foix
Croada albigesa
Occitània del segle XIV al XVII
Occitània durant la Revolució Francesa
Felibritge
Regionalisme occità
Occitània 1900-1940
Occitània sota el règim de Vichy
Occitània fins els anys 70
Occitània i la regionalització del 1981

Comtats d'Occitània a la data de la batalla de Muret. (noms en castellà)

Occitània, per mor de la seva posició geogràfica, sempre s'ha trobat a una cruïlla estratègica entre tota mena de corrents (essencialment grecs i llatins, orientals, nòrdics i evidentment mediterranis). Hereva de la cultura llatina i d'una part d'elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle IX. Va ser l'occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d'Amors del segle XIV).

Els segles XI, XII i XIII foren l'època de major esplendor de la cultura i la política occitanes. El model d'occità escrit, gràcies a la seva cultura refinada i brillant, se situà com una mena de llengua vehicular a tot Europa, culturalment amb els trobadors i també política a través l'elaboració dels Furs dels territoris aragonesos i navarresos, sense oblidar òbviament la influència que va exercir sobre l'escrit de les terres de llengua catalana fins a Ausiàs March.

Foren aquells segles l'època d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca i la seva extensió per la major part d'Europa Occidental. Políticament per la independència de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu Comtat de Tolosa, Comtat de Foix, Vescomtat de Carcassona, Ducat d'Aquitània i Comtat de Provença). Ara bé, aquesta època daurada aniria troncada ràpidament ja que la unitat dels territoris occitans era de fet una unitat cultural i lingüística però no política.

[edita] La invasió francesa

Amb l'excusa de lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat al papa Innocenci III, va encetar la croada albigesa, contra els senyors occitans. L'exèrcit francès, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaïnt així les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. El comte va reunir els seus aliats, entre els quals Pere el Catòlic, per a lluitar contra les tropes franceses. La Batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana amb la mort del rei català per una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitano-catalano-aragoneses, amb el final de l'expansió catalana i aragonesa. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa. Entre mitjans del segle XIII i principis del segle XVII gairebé tots els territoris occitans foren incorporats a la corona francesa.

[edita] Províncies tradicionals o regions d'Occitània

Un mapa d'Occitània (però els límits regionals no són tradicionals, contràriament al que afirma la llegenda)

Valls Occitanes (Valadas Occitanas)
Provença
Llenguadoc (Lengadòc)
Llemosí (Lemosin), que inclou el Llemosí històric, la Marca
Borbonès (Borbonés/Barbonés)
Guiana
Gascunya (Gasconha) que inclou els territoris de Bearn, Vall d'Aran, Bigorra o Armanyac.
Delfinat (Daufinat/Dalfinat)
Alvèrnia (Auvèrnhe/Auvèrnha)

[edita] Orografia

Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:

Pirineus al sud, que fan de frontera amb la Península Ibèrica, amb alçàries com el Pic d'Aussau (2.885 m), la Vinhamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Monné (2.147 m), Mauberma (2.880 m), Valhièr (2.839 m), Tres Senhors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sent Bertomiu (2.349 m), Serrèra (2.921 m), Puèg de Bugaràg (1.231 m), Campras (2.554 m), Pic de la Munia (3.194 m) i Neuvielba (3.092 m).
El Massís Central, al centre-nord del país, amb els subsistemes del Platèu de Velai, el Platèu de Milavachas, el Platèu de la Marcha, les Muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mezenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), Lo Puei Domat (1.465 m), la Losèra (1.702 m), les Cevènes (1.551 m), l'Aubrac (1.471 m), i el Puei de Sanci (1.886 m).
Els Alps, a l'Est, que el separen de la Península Italiana, i que inclou el Planestèu de Valensòla, el Platèu de Sant Cristòu (amb els Clapier, 3.045 m; el Cheiron, 1.778 m; i La Cabrièra, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el Mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), lo Mont Pelat (3.052 m), l'Aution (2.082 m), Massís de los Escrenhs (4.103 m), la Ramièra (3.340 m), el Pic d'Olan (3.654 m), i els Aups Cotians, que inclou el Visol (3.841 m), el Peuve d'Euva (3.064 m), la Ronhosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brèc de Chambairon (3.400 m).
La Plana de les Lanes, a la costa Atlàntica.
La conca del Ròse o Roine, amb els rius Gardon, Ardescha, Isere i Dròme.
La conca de la Garona, amb els rius Dordonha, Òlt, Tarn, Gers, Avairon, Ciron i Corrèsa.
La conca del Loira, amb la Vinhana, Alier, Cruesa i Gartempa.

D’altres rius del país són l'Ador, la Charenta, Aude, Argeç, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als estanys, els principals són l'Airolha, el de Leucata o de Salses, Lacanau, Casau, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Taur (Thau en francès), Mauguòlh, Mar de Berra, l'Òrt (Etang de l'Or en francès), Charpal, Arcaishon, Leon i Sostons.

[edita] Divisió administrativa

Mapa d'Occitània i les regions de França.

Actualment, el territori lingüístic occità es troba dividit entre l'estat francès (gairebé la totalitat de l'àrea occitana), Itàlia (les Valls Occitanes, o Valdeses i l'enclavament de Guardia Piemontese a Calàbria), l'estat espanyol (la Vall d'Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives:

[edita] Partits polítics nacionalistes occitans

Manifestació occitanista a Carcassona el 2005

El nacionalisme occità només va adquirir una expressió política a partir de 1959, amb la creació per Francés Fontan del Partit Nacionalista Occità (actualment Partit de la Nació Occitana). Aquesta creació era de fet la concreció de les teories sociopolítiques desenvolupades pels ideòlegs occitans i sobretot Robèrt Lafont. Després seguiren moltes entitats polítiques de durada diversa entre els quals convé de destacar el moviment reivindicatiu Volèm Viure al País (que va tenir una embranzida important el 1974 amb les manifestacions al Larzac) i el Partit Occità que s'ha presentat moltes vegades a les eleccions regionals i generals franceses. Més recentment, al 2003, es va crear un partit nou de temàtica altermondialista i occitana alhora: Gardarem la Tèrra.

-Altres moviments polítics occitans:

- Moviments polítics occitans desapareguts:

[edita] Bandera Nacionalista

Bandera nacionalista

Segons una part dels occitanistes, la bandera nacionalista, a més de la creu occitana, ha de tenir un estel de set puntes al vol (que hi va ser afegit els anys 1970 després d'una proposició de Francés Fontan i del Partit Nacionalista Occitan). Simbolitza les set regions històriques occitanes (Alvèrnia, Delfinat, Gascunya, Guiana, Llenguadoc, Llemosí i Provença) i també representa el símbol del Felibritge: la Santa Estela.

Tot i això, la bandera amb estel també s'empra en alguns sectors del moviment occità que no son pas nacionalistes.

[edita] Bibliografia

Menton, en Provença, la vila més oriental d'Occitània

Valença, al Delfinat, vila on segons el refrany francès comença Occitània.

Lo Puèi de la Crotz, a l'Alvèrnia, dins del Massís Central

El palau dels princeps de Mònaco

BALDIT, Joan-Pèire (1982) Occitània, trad. de Jordi Bolòs i Maria Dolors Duran, La Magrana, Col·lecció Alliberament, 14 Barcelona
Pèire Bec (1977) La llengua occitana Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 133 Barcelona.
Robèrt Lafont (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 72 Barcelona.
Robèrt Lafont i ANATOLE, Christian (1973) Història de la literatura occitana Dopesa, Barcelona
Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Jesús Mestre i Godes (1994) Els càtars. Problema religiós, pretexte polític Col. A l'Abast, 279 Barcelona.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto(1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
Xavier Lamuela(1987) Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística Quaderns Crema, Assaig Minor, 3 Barcelona.
Joan Grosclaude; Pèire Lagarda; ALCOUFFE; AMORÓS; Jordi Ventura i Subirats i Alem Surre-Garcia «Occitània. L’última oportunitat» El Temps 15 febrer de 1999
Aureli Argemí i Roca i Ricard de Vargas Golarons «Dossier Occitània» Altres Nacions núm 2 1981
Jaume Figueres i Trull «Ieu conessi un païs. Occitània i l'occità del 1945 als nostres dies» Revista de Catalunya núm 125 gener 1998.
Jordi Ventura i Subirats «L’edicte de Villiers-Cottêrets» Revista de Catalunya núm. 58, desembre 1991
Jordi Ventura i Subirats «La revolució francesa i les llengües no oficials de l'Estat francès» Revista de Catalunya núm. 38 febrer 1990
Felip Gardy; Pèire Lagarda; Henri Giordan “Gli Occitani” a Minoranze núm. 11-12, 3r-4rt trimestre 1978, Milà
Gaston Balzagues “Les organisations occitanes” a Les Temps Modernes núm. 324-326 agost-setembre 1973 París
Pèire Lagarda “Occitania e Occitanisme” dins I Jornades del CIEMEN del 22 al 29 d'agost del 1976 “Relacions lingüístiques Occitània-Catalunya”, publicat a Nationalia I
Pèire Bec “A cuestión occitana: plantexamento histórico-cultural” a Grial núm 74, 1981.
Gilles Rebull “Nationalité et Regionalisme en Provence de 1859 à 1893: Une interpretation de l'évolution felibréenne au regard de l'expérience catalane” a LOU FELIBRIGE núm. 222 (número especial), primer trimestre 1997
FOURIE, J. “La premsa d'oc pendent la darrièra guerra: l'exemple de Terra d'Oc” Lo Gai Saber
ROCH, Alain “Occitània: ensenhament e mass-media” dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d'agost del 1980 “Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicació social, publicat a Nationalia VI
Felip Gardy “Occitània: un enjòc” dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 “Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada a Nationalia V.