Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: Пролетарии всех стран, соединяйтесь (Proletarii vsekh stran, soedinyaytes!) (català) Proletaris del món, uniu-vos! |
|||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Rus | ||||
| Capital | Moscou 55° 45' N, 37° 37' E |
||||
| Ciutat més gran | Moscou | ||||
| Govern
President
Primer Ministre |
República Socialista Mikhaïl Gorbatxov (Últim) Ivan Silayev (Últim) |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
22.402.200 km² (1r) ?% |
||||
| Població - Estimació 1991 - Cens - Densitat |
293.047.571 (3er) - 13,08 hab/km² (?) |
||||
| Moneda | Ruble Soviètic (SUR) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
(UTC+2 a +13) (UTC+3 a +13) |
||||
| Establiment - Declarada - Reconeguda - Dissolució |
30 de desembre del 1922 31 de gener del 1924 26 de desembre del 1991 |
||||
| Himne nacional | La Internacional (1922-1944) Himne de la Unió Soviètica (1944-1991) |
||||
| Domini internet | .su | ||||
| Codi telefònic | +? |
||||
| Gentilici | Soviètic, soviètica | ||||
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques abreviat URSS (en rus Сою́з Сове́тских Социалисти́ческих Респу́блик (СССР), transliterat Soiuz Soviétskikh Sotsialistítxeskikh Respúblik), o Unió Soviètica (Советский Союз, Sovietski Soiuz), va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991.
L'URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Taula de continguts
|
[edita] Líders de la Unió Soviètica
- Secretaris generals del Partit Comunista de la Unió Soviètica
- Presidents
- Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) (1917-1924)
- Aleksei Rikov (1924-1938)
- Viatxeslav Mólotov (1938-1941)
- Iosif Stalin (1941-1953)
- Georgi Malenkov (1953-1955)
- Nikolai Bulganin (1955-1958)
- Nikita Khruixtxov (1958-1964)
- Aleksei Kosigin (1964-1980)
[edita] Repúbliques
La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents:
- que estiguessin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fossin capaces de poder exercir el dret a la secessió,
- que fossin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i
- que fossin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants.
Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents.
| Núm. | Repúbliques soviètiques | Estats independents |
|---|---|---|
| 1. | RSS d'Armènia | Armènia |
| 2. | RSS de l'Azerbaidjan | Azerbaidjan |
| 3. | RSS de Bielorússia | Bielorússia |
| 4. | RSS d'Estònia | Estònia |
| 5. | RSS de Geòrgia | Geòrgia |
| 6. | RSS del Kazakhstan | Kazakhstan |
| 7. | RSS del Kirguizistan | Kirguizistan |
| 8. | RSS de Letònia | Letònia |
| 9. | RSS de Lituània | Lituània |
| 10. | RSS de Moldàvia | Moldàvia |
| 11. | RSFS de Rússia | Federació Russa |
| 12. | RSS del Tadjikistan | Tadjikistan |
| 13. | RSS del Turkmenistan | Turkmenistan |
| 14. | RSS d'Ucraïna | Ucraïna |
| 15. | RSS de l'Uzbekistan | Uzbekistan |
[edita] Govern i política de la Unió Soviètica
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques era un Estat socialista regit per la seva pròpia constitució.
L'òrgan federal legislatiu de la Unió Soviètica era el Soviet Suprem (Verjovni Soviet en rus), composat de dues assemblees:
1. El Soviet de la Unió o Soviet dels Diputats del Poble: de 791 integrants, triats cada 4 anys per sufragi universal, i que representava als ciutadans soviètics.
2. El Soviet de les Nacionalitats: de 625 diputats representants de les repúbliques i de les províncies autònomes, com de les àrees o circumscripcions nacionals. Era la càmera territorial, equivalent als senats occidentals.
El cap d'Estat era el President del Presidium del Soviet Suprem. El poder executiu residia per la seva banda en el Consell de Ministres, els integrants dels quals eren triats pel Soviet Suprem que liderava el President del Consell de Ministres, en aquell temps cap de govern.
[edita] Economia
Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista.
L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de l'URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla quinquennal i l'aprovava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts.
[edita] Història
[edita] La revolució de 1917
El 1914 l'Imperi rus va entrar a la Primera Guerra Mundial al costat de França i de la Gran Bretanya. Les repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austro-alemanys i el desballestament de l'economia van ser el detonant que va fer esclatar la revolució de 1917. El descontentament dels obrers i de la burgesia es va accentuar pel gener i el febrer de 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de matèries primeres i l'acomiadament de milers d'obrers.
[edita] La guerra mundial va accelerar el moviment revolucionari =
La guerra va abocar una part important de la població a unes condicions de vida miserables. La major part de la indústria va passar a ser indústria de guerra, i per això les necessitats bàsiques de la població no es van poder cobrir. La manca de mà d'obra al camp, com a resultat de la lleva, va fer baixar la producció agrícola i molts camperols es van negar a lliurar les collites. Els preus es van apujar de seguida i la capacitat adquisitiva dels assalariats va minvar vertiginosament. La manca de primeres matèries va fer tancar moltes fàbriques i va fer créixer la desocupació i els conflictes socials.
En el terreny polític, la guerra va provocar la desintegració de l'Estat tsarista. Els funcionaris estatals estaven descontents perquè la minva dels seus salaris havia estat més espectacular que la de qualsevol altre sector social. A més, la desfeta militar va fer trontollar l'autoritat i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població, que veia, espaordida, com els soldats russos morien al front (a la fi de 1916 hi havia dos milions de morts i quatre milions de mutilats). Per tot això, els complots a la cort es van sovintejar en aquests anys, sobretot aprofitant les llargues absències del tsar quan visitava el front. Els assumptes polítics van quedar a mans de la tsarina Alexandra, que feia i desfeia al seu gust sota la influència del monjo Grigorij Jefimovic Rasputin, que va ser assassinat en una conspiració nobiliària el 30 de desembre de 1916. La manca d'autoritat i el desgavell a la cort va estimular l'oposició a la Duma estatal, on la majoria dels diputats s’uniren per criticar la incapacitat dels ministres i de la cort.
[edita] La revolució de febrer
El 23 de febrer de 1917 (9 de març segons el calendari occidental), el dràstic racionament i la manca de carbó, a causa de la negligència administrativa, va provocar vagues a la fàbrica metal·lúrgica Putilov i manifestacions a Petrograd. Les autoritats no hi van intervenir; l'endemà, 200.000 vaguistes van reclamar pa. La nit del 26 al 27 de febrer (12 de març al calendari occidental), les tropes encarregades del manteniment de l'ordre a Petrograd, formades per joves de lleva mal alimentats i sotmesos a una disciplina humiliant, quan van rebre l'ordre de disparar sobre la multitud es van amotinar i van afusellar els oficials. Al matí, van confraternitzar amb els obrers, es van apoderar de l'Arsenal i van prendre el palau d'Hivern sense trobar resistència.
Per defensar la revolució, van començar a sorgir els primers grups d'obrers armats i ben aviat van constituir la guàrdia roja, que els mesos següents va tenir un paper fonamental. Enmig de tots aquests esdeveniments van tornar a aparèixer els soviets d'obrers, de soldats i de camperols, que aviat es van estendre per tot l'Imperi. Els soviets agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que hi tenien la majoria de delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.
A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit Kadet, tement un esclat revolucionari, van crear un comitè executiu provisional, dirigit pel liberal Miljukov i el social-revolucionari Alexander Kerenski.
El comitè de la duma i el soviet de Petrograd van començar negociacions l'1 de març; el segon va acceptar de subordinar-se al primer, sempre que respectés els seus objectius fonamentals, que eren la convocatòria d'una assemblea constituent, la proclamació de les llibertats civils i l'amnistia dels presos polítics. El 2 de març es va constituir un govern provisional encapçalat pel príncep Georgui Lvov, un demòcrata constitucional (KD), que també va ocupar el ministeri de l'interior. Lvov va enviar dos emissaris al tsar. Abandonat pels seus generals, Nicolau II de Rússia va abdicar a favor del seu germà, el gran duc Miquel, que es va negar a succeir-lo enmig d'aquell caos. Aquest fet representava la caiguda dels Romanov.
L’Imperi rus s’havia convertit en una república constitucional. El nou govern es va comprometre a fer reformes de caire polític (llibertat d'opinió, de premsa, de reunió, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de 8 hores, etc.).
[edita] La dualitat de poders: govern i soviets, febrer-octubre de 1917
Els partits burgesos, agrupats al voltant del partit KD, dominaven el govern provisional, el qual va ser presidit primerament pel liberal L’vov, i després pel social-revolucionari Aleksandr Kerenski. El nou govern es va encarregar sobretot de crear un règim parlamentari capaç de donar eficàcia i estabilitat a l'Estat. Una de les primeres decisions que va prendre va ser la de complir els compromisos exteriors i continuar la guerra tot posposant unes reformes interiors per obtenir la victòria militar. D’antuvi, el govern provisional tenia el suport dels soviets i de tots els partits polítics, fins i tot del bolxevic.
Però, dues autoritats s’oposaven entre elles. Alguns membres del govern provisional volien trencar amb el soviet de Petrograd, que exercia un control constant sobre les seves actuacions, i altres optaven per la conciliació. A finals d'abril va esclatar una crisi greu. Mentre el soviet preconitzava la idea d'una pau immediata i organitzava soviets de soldats, fet que va anul·lar l'esperit combatiu de l'exèrcit rus, Miljukov, el ministre d'Afers Estrangers, prometia als aliats que Rússia es mantindria al seu costat. El soviet de Petrograd es va alçar contra el govern amb una manifestació multitudinària d'obrers i soldats, i Miljukov va haver de dimitir el càrrec.
El retorn de Vladimir Il'ič Lenin de l'exili va donar un tomb radical a la situació. Lenin va defensar que la revolució no es podia mantenir dins d'uns límits estrictament burgesos i que calia continuar avançant per situar els obrers al poder. A les Tesis d'abril, va defensar la necessitat de no deixar consolidar el poder burgès i de llançar-se immediatament a la revolució proletària. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional i de crear una república dels soviets. També era partidari de confiscar les terres dels grans propietaris i de repartir-les immediatament.
Lenin va veure que l'originalitat de la situació consistia en l'existència d'una dualitat de poders: un poder representat pel govern provisional, i un altre d'obrer a mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el suport al govern, aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l'únic poder a Rússia. Convençut de la necessitat de prendre el poder, Lenin va llançar la consigna tot el poder per als soviets, que va esdevenir tot un programa d'acció revolucionària.
El soviet de Petrograd representava tots els partits revolucionaris (social-revolucionaris, socialdemòcrates i marxistes, dividits en menxevics i bolxevics), cadascun dels quals tenia dos escons en el comitè executiu. Amb tot, el soviet, veient que estava poc preparat per dirigir el país, va delegar la responsabilitat en el govern provisional, encara que s’hi va haver de posar en contra per fer prevaler les seves decisions. Així, va contribuir a l'autonomia de Finlàndia, a fixar la jornada de treball en vuit hores, a abolir la pena de mort, a proclamar el dret de vot i a acceptar l'elegibilitat de les dones.
Anarquistes i bolxevics, tot i que vaticinaren l'inexorable fracàs de la cohabitació de poders, van acceptar aquesta forma de procedir del soviet. Josif Stalin i Lev Kamenev, dos caps bolxevics, van integrar el soviet i van preconitzar l'entesa amb els altres partits revolucionaris. Fins i tot, els bolxevics dels soviets de províncies van proposar la unió de tots els socialdemòcrates.
Lenin, exiliat a Zuric, va criticar severament aquesta tàctica unitària. A les Cartes des de lluny va condemnar el que anomenava "defensisme revolucionari" i va fer una crida perquè el soviet prengués el poder sota la direcció dels bolxevics.
A mitjan abril de 1917 Lenin va arribar a Petrograd dins el llegendari "vagó precintat". El viatge des de Suïssa va ser facilitat pel govern alemany, convençut que Lenin seria un factor provocador de revoltes a Rússia. Immediatament, Lenin va establir la línia política revolucionària del proletariat rus. A les Tesis d'abril rebutjava la guerra imperialista i perfilava l'estratègia a seguir en una fase de transició entre el poder burgès i el proletari. En essència, les tesis propugnaven: no donar suport al govern provisional i desemmascarar-ne la política; destacar el paper dels soviets; nacionalitzar la terra i la banca; el control pels soviets de la producció de béns i el repartiment dels productes; defensar la instauració d'una república de soviets d'obrers i camperols; combatre la confusió socialdemòcrata dins el partit revolucionari (per a la qual cosa proposava la nova denominació de "comunista"); i -d'acord amb això- reconstruir la Internacional sobre una base revolucionària.
L’estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire: la guerra continuava causant molts problemes i la fam persistia. Pel juliol hi va haver manifestacions que es van escampar per tot l'Imperi. L’exèrcit va reprimir amb duresa els manifestants, mentre el govern acusava els bolxevics d'incitar el poble a la violència i al desordre. Així, es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic: el seu diari, Pravda, va ser tancat i Lenin va haver de tornar a l'exili. Mentrestant, tot l'Imperi es tornava a desorganitzar; al camp, els camperols ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reclamaven els seus drets; moltes fabriques s’havien declarat en vaga i els soldats del front desertaven i no obeïen els seus oficials. A més, pel mes d'agost va augmentar la inestabilitat política amb la insurrecció contrarevolucionària del general Lavr Kornilov, que sols es va poder frenar amb la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics.
[edita] La revolució de l'octubre
Davant d'aquesta situació, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l'única via possible per derrocar el govern provisional i consolidar el poder dels soviets. Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Lev Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d'octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d'obertura del Segon Congrés Panrús dels Soviets, fixada per a aquella data.
L’alçament va començar la nit del 24 d'octubre a Petrograd sota el comandament d'un comitè militar revolucionari que en poques hores va controlar tota la ciutat i el Palau d'Hivern, seu del govern provisional. Tots els membres del govern, tret de Kerenski, que va fugir, van ser detinguts. Durant les operacions no es va vessar gens de sang. Aquell mateix vespre el congrés dels soviets va destituir el govern provisional i va aprovar la formació d'un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l'òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol. En aquest consell, els bolxevics hi tenien la majoria i Lenin en va ser nomenat president.
El congrés també va adoptar les primeres mesures revolucionàries. Primerament va establir el decret sobre la pau segons el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que s’establissin negociacions immediates per a una pau justa i democràtica. Una delegació soviètica va iniciar negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic. En segon lloc, es va signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa i de l'Església i es lliuraven als soviets perquè les repartissin entre els camperols. En tercer lloc, un decret sobre les nacionalitats reconeixia als diversos pobles de l'Imperi rus el dret a l'autodeterminació. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de cinc treballadors i la nacionalització de la banca.
[edita] La guerra civil (1917-1921)
Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver de fer cara a obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Lenin i els seus col·laboradors es van haver d'enfrontar amb l'animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenció militar, amb l'oposició dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situació econòmica força caòtica.
[edita] La guerra civil i la intervenció estrangera
El comunisme de guerra és el terme aplicat a la política econòmica i social de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (nucli essencial d'allò que hauria d'ésser la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), en vigor des de la primavera de 1918 fins al març de 1921. Algunes de les mesures del comunisme de guerra, instituït durant la Guerra Civil Russa (1918-1921) pel govern del dirigent bolxevic Lenin, eren fruit de la ideologia comunista i tenien com a objectiu el desenvolupament de l'economia socialista d'Estat, que el règim considerava com el primer pas vers el comunisme. Unes altres eren respostes pragmàtiques als greus problemes econòmics, especialment a la greu crisi econòmica i la necessitat d'equipar l'Exèrcit Roig durant la Guerra Civil. Moltes d'aquestes polítiques incloïen elements tant ideològics com econòmics, i els historiadors han debatut sobre la importància relativa de cadascun d'ells en el marc de la política econòmica comunista de l'època. El terme comunisme de guerra va ser encunyat per Lenin al març de 1921 per a referir-se als criteris econòmics aplicats durant la Guerra Civil.
Cap al final de la primavera de 1918, el govern comunista va introduir diversos tipus de mesures econòmiques: la incautació dels productes agrícoles, la nacionalització de la indústria, el control estatal del comerç, el control centralitzat de la producció i distribució, l'assignació estatal dels recursos i la substitució dels diners pel sistema del troc. Molts comunistes consideraven que la Primera Guerra Mundial (1914-1918) havia aplanat el camí per al socialisme internacional, en expandir de forma espectacular el control de l'economia per part de l'Estat als països en conflicte, fent possible en la seva opinió la introducció immediata del socialisme a la República Socialista Soviètica Federada de Rússia.
L'origen de les mesures econòmiques va continuar essent econòmic i ideològic. Per una banda, el col·lapse econòmic del país durant la Guerra Civil va impulsar el govern a dur a terme la nacionalització dels mitjans de producció, però també la ideologia marxista del règim considerava aquest objectiu com a desitjable a causa que la propietat estatal dels mitjans de producció es concebia com la base del poder polític. De la mateixa manera, Lenin i altres dirigents estaven a favor de l'abolició dels diners tant per motius ideològics com, probablement, perquè el paper moneda havia perdut valor a causa de la inflació incontrolada. No obstant això, els camperols es resistien a vendre els productes agrícoles a canvi de diner devaluat, actitud que dificultava obtenir els subministraments necessaris per a l'Exèrcit i els treballadors de les ciutats. Els comunistes, que van titllar els camperols com "enemics de classe", van aplicar posteriorment una dura política d'apropiacions mitjançant els "exèrcits del gran", que s'incautarien de tots els productes alimentaris de les zones rurals.
Cap al final de la Guerra Civil, el govern va prosseguir, i fins i tot va intensificar, la política d'incautacions i control pròpia del comunisme de guerra. Aquesta va assolir el seu punt màxim el 1920, amb les propostes de militarització del treball, apadrinades principalment per Trotski, segons les quals els treballadors d'algunes regions serien obligats pel govern a treballar en regions i indústries determinades, i a més a més serien subordinats a una disciplina militar. La implantació del servei laboral universal es va imposar també el 1920 i es van formar exèrcits de treballadors als quals s'assignaven unitats de l'Exèrcit Roig per treballar a la indústria o a l'agricultura. Tanmateix, la producció agrícola i industrial va minvar precipitadament. Durant l'hivern de 1920-1921, la fam provocada per la sequera, la situació de privació general, la creixent oposició dels camperols a la incautació del gra i el rebuig a les impopulars mesures governamentals van motivar vagues i revoltes a tot el país contra les quals el règim va respondre endurint la repressió. Al març de 1921, els mariners de la base naval de Kronstadt, que anteriorment havien estat ardents aliats dels bolxevics, van encapçalar una revolta contra l'austeritat de la política econòmica i la repressió de les vagues. La rebel·lió del Kronstadt va debilitar la confiança en el règim i va contribuir a l'abandonament del comunisme de guerra en favor de la Nova Política Econòmica (NEP), defensada per Lenin i aprovada al X Congrés del Partit Comunista al març de 1921. La NEP va relaxar el control del govern sobre l'economia, particularment en el sector agrícola, i va permetre l'existència d'algunes empreses privades per facilitar la recuperació econòmica. Així i tot, els comunistes van declarar que es tractava únicament d'un ajornament temporal abans de reprendre la marxa cap al socialisme. Posteriorment, Josif Stalin va reprendre moltes de les mesures del comunisme de guerra en la política d'industrialització del decenni de 1930.
Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic ben aviat va ser contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerenskj va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la població perquè resistís l'embat bolxevic, mentre els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga. Ràpidament, i amb l'objectiu de derrocar el govern soviètic, es van organitzar partides de cosacs i d'antics militars tsaristes que van formar l'anomenat exèrcit blanc. Aleshores, va començar una guerra civil que va durar fins l'any 1921.
Les forces contrarevolucionàries van créixer en nombre quan, acabada la guerra mundial, les potències vencedores van decidir d'intervenir contra la Rússia revolucionària. Aquesta va haver d'enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasió de tropes franceses, britàniques, poloneses, americanes i japoneses. Pel març de 1918 els soviètics sols controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital.
Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l'exèrcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van començar a obtenir les primeres victòries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l'adopció de mesures revolucionàries que van fer que els camperols es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Però, la victòria de l'exèrcit roig es va deure sobretot a les divergències entre els generals de l'exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d'una victòria ràpida.
[edita] El comunisme de guerra
Com a resultat del conflicte, la producció va minvar i el proveïment no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre mesures extraordinàries, ("comunisme de guerra"). Així, davant del boicot dels capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial es va reemplaçar per les expropiacions generalitzades. Al final de 1920 una gran part de la producció industrial i del comerç urbà havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econòmiques es va restringir i l'intercanvi en espècie va passar a primer terme.
Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comerç interior i exterior, els transports i les empreses de més de 10 treballadors. A més, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van dur a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van ser restringits i es va prohibir el dret de vaga.
L’agricultura es va posar al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles, i quan ho feien era a uns preus exorbitants. Aleshores va començar la requisa forçosa de les collites, l'establiment de preus màxims i l'impost en espècie. Molts propietaris benestants van intentar d'esquivar les requises i introduir els seus productes al mercat negre.
[edita] Consolidació del poder bolxevic
La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia soviètica van marcar l'orientació política i econòmica del nou Estat. Així, es va afavorir la centralització del poder a mans dels bolxevics, tot eliminant altres opcions polítiques. Els bolxevics representaven la força més organitzada i més capaç per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap més alternativa: o s’estava amb els bolxevics o s’estava amb els blancs. Davant d'aquesta disjuntiva, qualsevol oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, per tant, va ser perseguida i eliminada.
El govern provisional sorgit de la revolució del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d'eleccions per a l'assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder després de la revolució d'octubre, va ser ratificar la convocatòria. Però els resultats electorals van fer canviar la posició dels bolxevics: dels 707 membres electes de l'assemblea, els social-revolucionaris van obtenir 410 diputats; els bolxevics, 175; el partit KD, l7; els menxevics, 16, i altres grups polítics menys importants, 86. Els bolxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva política si depenien d'una assemblea que no controlaven, i per això, quan, el 5 de gener de 1918, es va reunir l'assemblea, els bolxevics van sotmetre a votació una resolució que fixava que l'assemblea se subordinés al poder dels soviets i que es va comprometre a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposició es va rebutjar per majoria i, davant d'aquesta situació, els bolxevics no van permetre que l'assemblea es tornés a reunir.
Amb la dissolució del parlament, s’iniciava la construcció d'un nou tipus d'Estat, la dictadura del proletariat, que segons Lenin havia de representar una àmplia democràcia per a la majoria de la població: el proletariat i els camperols. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocràcia).
La guerra civil va accelerar el procés centralitzador i els bolxevics van limitar l'activitat de qualsevol partit que s’oposés a la seva actuació. La policia política que s’havia format el 1917 (txeka), va eliminar l'oposició dels anarquistes i dels social-revolucionaris, i també la dels menxevics. A partir de 1922 l'existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d'aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes públics eren prohibits. L’autonomia dels soviets cada vegada era més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força.
El partit bolxevic (anomenat comunista des de 1918) es va anar convertint en l'única institució determinant de la vida política, i progressivament Estat i Partit anaven quedant més identificats. Les veus que, entre els mateixos bolxevics, es van alçar contra aquesta situació (Alexandra Kollontai, l'Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades.
[edita] L’expansió revolucionària i la formació de la III Internacional
El 2 de març de 1919, Lenin, el cap del govern soviètic organitza una nova Internacional, amb l'objectiu d'ajudar els revolucionaris europeus tot agrupant-los en una organització comuna destinada a reemplaçar la II Internacional. Malgrat el feble nombre de delegats i sobretot l'absència de representants de les grans organitzacions socialistes d'Europa occidental, que es malfiaven del bolxevisme i eren hostils a la dictadura del proletariat, la Conferència decideix de constituir-se en III Internacional, anomenada Internacional Comunista o Komintern. El congrés fundador escull com a president Grigori Zinoviev, un dels lloctinents de Lenin, i nomena un comitè executiu per assegurar la continuïtat entre els congressos successius. El segon congrés (1920) adopta vint-i-una condicions d'entrada per als partits nacionals, que reflecteixen la importància que Lenin atribueix a l'obediència incondicional. Aquestes vint-i-una condicions draconianes d'adhesió engendren l'escissió dels partits socialistes. A l'època de la mort de Lenin el 1924, la marea revolucionària ha reculat a Europa i els somnis d'una revolució socialista mundial han començat a fer lloc a les idees estretament nacionalistes del successor de Lenin, Josif Stalin. Per a Stalin, el Komintern no constitueix sinó un mitjà de protegir el seu poder absolut a l'interior i d'augmentar la influència soviètica a l'estranger. Els canvis radicals d'orientació i aparentment inexplicables de la política del Komintern, particularment pel que fa a la cooperació política amb partits no comunistes, són dictats per les intrigues domèstiques de Stalin i les seves estratègies de política estrangera. Per tranquil·litzar els seus aliats britànics i americans durant la Segona Guerra Mundial, Stalin no vacil·la gens a dissoldre el Komintern (maig de 1943).
Tots els bolxevics creien unànimement que calia una revolució mundial per salvaguardar la revolució russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol Estat. A més, els principis de l'internacionalisme proletari comportaven necessàriament el desig que tots els pobles fessin la seva revolució. Juntament amb aquest principi de revolució mundial també calia crear un partit revolucionari mundial, és a dir, una Internacional. Com que per als bolxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapaç de conduir les masses de treballadors a l'emancipació, calia constituir una Internacional Comunista.
L’exemple de la Revolució Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts països europeus al final de la guerra mundial van fer que a molts països esclatessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien tombar l'ordre burgès. Les més importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (Béla Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressió molt cruenta. Tot i això, els soviètics encara confiaven en la possibilitat de l'expansió revolucionària, i pel gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar una conferència internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de març. Tret del partit comunista alemany, cap partit occidental no hi va enviar representants.
La formació de la Tercera Internacional (Komintern) va revifar les dissensions internes dels partits socialistes, força debilitats per la guerra. La qüestió era decidir si s’havien d'adherir al Komintern o a la Segona Internacional socialista, reconstituïda el febrer de 1919. La Internacional Comunista va promulgar 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligació de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la reforma dels partits sota els principis d'organització i de disciplina bolxevics. L’acceptació o no d'aquestes condicions a molts països va provocar la divisió dels partits socialistes entre una majoria que va continuar acceptant els principis socialdemòcrates i una minoria que va escindir-se del partit per constituir grups comunistes. Entre el 1920 i el 1923 gairebé a tot arreu es van formar partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.
[edita] Stalin s’imposa a la URSS
La mort prematura de Lenin al gener de 1924 va desfermar una dura lluita pel poder a l'URSS. Els principals antagonistes van ser Lev Trotski i Josif Stalin, aleshores secretari general del PCUS, els quals es proclamaven hereus legítims de Lenin.
Gràcies al control sobre l'aparell, Stalin va aconseguir el suport de la majoria dels membres del partit i consolidar així el seu poder. Al novembre de 1927, després d'un referèndum intern, el partit va repudiar les idees polítiques de Trotski i l'en van expulsar. Aleshores, Trotski va haver d'exiliar-se a Alma Ata (avui Almaty, al Kazakhstan). Dos anys més tard, Trotski va ser desterrat de l'URSS, i l'any 1940 va ser assassinat a Mèxic a mans d'un agent soviètic, el català Ramon Mercader.
L’any 1929, Stalin va ser reconegut com a màxim dirigent del partit i de l'Estat. A partir d'aleshores, va iniciar la sèrie de purgues que caracteritzarien els seus anys de mandat, i que van afectar en primer lloc els seus antics aliats durant la pugna amb Trotski. Aquests dirigents, sobretot Nikolai Bukharin i Alexei Rykov, van ser expulsats de la direcció del partit.
Des d'aleshores, Stalin solament va confiar en el seu control del partit i de la policia (dirigida per Berija) i en els companys que ell havia elevat al poder. Entre aquests van destacar Viatxeslav Mólotov, Valerian Vladimirovitx Kuibishev, Grígori K. Ordzhonikidze i Kliment Jefremovič Vorošilov.
[edita] L'estalinisme
L’imperi de la burocràcia, el recurs arbitrari a la repressió de les masses, un desproporcionat culte a la personalitat del líder i l'execució dels enemics polítics van constituir els fonaments essencials de l'estalinisme. El terme "estalinisme" també ha estat usat per referir-se a les dictadures comunistes caracteritzades pels mateixos elements: la de Cambodja durant el règim de Pol Pot, la de Romania durant el govern de Nicolae Ceauşescu i la de Corea del Nord amb Kim Il Sung.
En els darrers anys de vida de Stalin, l'estalinisme va adquirir certes semblances amb una religió d'Estat; es va pretendre acotar la creativitat artística, i es va limitar a l'anomenat realisme socialista, i un fet semblant va passar amb les ciències socials, inclosa la lingüística, i les ciències naturals, especialment la genètica (treballs de Trofim Lysenko). Hom associa l'estalinisme amb l'afirmació de Stalin (criticada per Trotski) que, malgrat l'hostilitat dels Estats capitalistes veïns, era possible construir el "socialisme en un sol país", per tal com havia estat abandonat l'objectiu comunista primigeni d'internacionalitzar la revolució. Aquesta creença va permetre que els comunistes soviètics apel·lessin a l'orgull nacional rus, mentre que els revolucionaris d'altres països esperaven que es donés prioritat a la defensa de la "pàtria socialista".
El terme estalinisme també es fa servir per definir el model soviètic de suposada transició al socialisme que preconitzava Stalin, les notes bàsiques del qual van ser l'enfortiment de l'economia atorgant prioritat als béns de capital, la col·lectivització forçada i ràpida de l'agricultura, l'èmfasi en el principi de la "revolució des de dalt", feta amb severitat militar, i la insistència de la modernització sense tenir en compte el cost humà resultant.
Per últim, el qualificatiu "estalinista" es fa servir per descriure els comunistes que van seguir el model soviètic incondicionalment i entusiasta. Aquesta actitud es considerava una obligació de qualsevol comunista en vida de Stalin, però el terme va continuar fent-se sevir quan al XX Congrés del PCUS (1956) Nikita Khruixtxov va denunciar el mateix estalinisme. D’aleshores ençà, s’ha aplicat a aquells que s’oposen a qualsevol intent de modernitzar, revisar o reformar la interpretació que Stalin va fer del marxisme.
[edita] Bibliografia
FIGES, ORLANDO: La revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo, [Barcelona]. Editorial Edhasa, 2000.
QUEIROLO BRAVO, JORGE: Moscú sin visa (1995) - ISBN 956 - 8271 - 16 - 3.
SERVICE, ROBERT: Historia de Rusia en el siglo XX, [Barcelona]. Editorial Crítica, 1997.
[edita] Festivitats
| Data | Nom català | Nom local | Notes |
|---|---|---|---|
| 1 de gener | Cap d'any | Новый Год | |
| 23 de febrer | Dia de l'exèrcit soviètic | День Советской Армии и Военно-Морского Флота | Revolució de febrer 1917, constitució de l'Exèrcit Roig, 1918 |
| 8 de març | Dia de la Dona Treballadora | Международный Женский День | |
| 12 d'abril | Dia del primer vol a l'espai | День Космонавтики | El dia que Yuri Gagarin va realitzar el primer vol a l'espai. |
| 1 de maig | Festa del treballador | Первое Мая - День Солидарности Трудящихся | |
| 9 de maig | Dia de la Victòria | День Победы | Capitulació del l'Alemanya Nazi, 1945 |
| 7 d'octubre | Dia de la Constitució de l'URSS | День Конституции СССР | Proclamació del la nova Constitució soviètica al 1977 |
| 7 de novembre i 8 de novembre | Gran Revolució Socialista d'Octubre | Седьмое Ноября | La Revolució d'Octubre de 1917; es actualment anomenada День Примирения |
[edita] Vegeu també
- Govern i política de la Unió Soviètica
- Comunisme
- Socialisme
- Bolxevisme
- Lenin
- Stalin
- Heroi de la Unió Soviètica
- Ordre de Lenin
|
|
|
|
|
|
|
|---|---|---|---|---|---|
_transparent_background.png/90px-State_Coat_of_Arms_of_the_USSR_(1958-1991_version)_transparent_background.png){kind=spacer} |
|
 |
Ciutats heroiques de la Unió Soviètica |  |
|---|---|---|
| Leningrad | Odessa | Sebastòpol | Volgograd/Stalingrad | Kíev | Fortalesa de Brest | Moscou | Kertx | Novorossisk | Minsk | Tula | Múrmansk | Smolensk | ||
