Àsia Central
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Definició i delimitació de l’espai
[edita] L'espai geopolític
Àsia Central és una de les regions geogràfiques menys clarament definides del món i el seu terme varia considerablement segons els criteris geogràfics, lingüístics, culturals o polítics que s’adoptin. Va emergir a l’escena internacional com a zona geoestratègica a partir de l’esfondrament de la Unió Soviètica, (1991) i la configuració de cinc noves repúbliques independents.
Tanmateix, hi ha un consens general sobre algunes àrees geogràfiques definides que sens dubte hi pertanyen. És el cas de les actuals repúbliques independents del Kazakhstan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan, l'Uzbekistan, Mongòlia i la Regió Autònoma de Xinjiang, pertanyent a la República Popular de la Xina.
També es considera part d'aquesta regió, per vincles geogràfics, històrics i culturals, la Regió Autònoma de Mongòlia Interior de la República Popular Xinesa, i entitats federals integrants de la Federació Russa: la República dels Calmucs, la República del Tatarstan, la República del Baixkortostan, la República de l'Altai, la República de Tuvà, la República de Buriàtia i part de la República de Sakhà.[1]. Aquesta delimitació té sentit en l'època actual, però en termes històrics és habitual estendre la denominació fins a abastar l'Afganistan, parts de l'Iran, el Pakistan, la Sibèria, el Caixmir i el Tibet i les actuals repúbliques d'Armènia, l'Azerbaidjan i Geòrgia, encara que aquestes tres últimes també s'inclouen en el Caucas.
Els països d’Àsia Central (fronteres, capitals, etc.), tal com es representen avui en els mapes, és una fixació de l’imaginari soviètic dels anys 1920-30 i no van quedar delimitats totalment fins a l’any 1936. El nom de les noves repúbliques va quedar fixat a partir de l’ètnia majoritària dins de cada territori. Es pot constatar, però, que les noves entitats eren fràgils des d’un principi a causa del traç de les fronteres, el repartiment dels recursos, l’existència de minories ètniques importants en cada territori. Així, Samarcanda i Bujara, de majoria tadjik, van ser atribuïdes a Uzbekistan i no a Tayikistan. La vall de Fergana, amb unitat geogràfica i històrica, fou fragmentada i repartida en tres repúbliques, etc. El risc de qüestionament de les seves fronteres no pot descartar-se completament, com demostren les tensions internes que apareixen periòdicament dins la zona.
[edita] L'espai físic
Les Muntanyes del Pamir -centre estructural d'Àsia on neixen les principals carenes muntanyoses del continent (inclosa l’Himàlaia) i els rius principals (Indus, Ganges, Tarim, Hwang Ho etc.)- són també el punt de partida de les muntanyes del Tien Shan, que es perfilen cap el nord-est i divideixen Àsia Central en dues meitat desiguals: l'Àsia central xinesa, de menor extensió, i l’Àsia central ex soviètica. A l’Oest, Àsia Central queda limitada pel mar Caspi; al l’est, el límit es troba en les fronteres orientals de Xinjiang o en la conca del Hwang Ho. Al nord, es fon en la immensa estepa euroasiàtica.
El que distingeix de forma més específica l’espai d’Àsia Central és la seva situació enclavada i allunyada dels mars oberts (a 2.000 Km del Mar Negre i del golf Pèrsic) i dels oceans (a 5.000 Km del Pacífic). Cap dels seus rius desemboquen a mar obert, ans desapareixen en llacs terminals (mar d’Aral, mar Caspi, llac Balkash o Lop Nor) o dins la sorra d’un desert. Uzbekistan, en el cor d’Àsia Central, és l’únic país fronterer amb tots els altres i l’únic que està doblement enclavat, o sigui, rodejat de països que tampoc tenen accés al mar. A pesar de la seva centralitat —i deixant a banda l’època de Tamerlà (1370-1405)—, la regió al llarg de la història ha estat més una perifèria, una cruïlla dels móns xinès, rus o iranià, o inclús una frontera entra imperis, més que centre dels imperis o de les configuracions estatals.
[edita] La població
Cal destacar l’escàs pes demogràfic de la zona comparat amb el d’altres concentracions de població a Àsia. Les seves cinc repúbliques, amb 55 milions d’habitants, apareixen com un veritable buit rodejat d’espais molt poblats (Iran, Rússia, Pakistan, Índia, Xina).
El percentatge de l’ètnia dominant a 1999-2000 dins de cada república era el següent: Kazajistan (51% de kazajos); Kirguizistan (56% de kirguizes); Uzbekistan (75% de uzbeks); Tayikistan (67% de tadjiks) i Turkmenistan (77% de turcmans).
A primer cop d’ull es poden distingir dos característiques essencials a la regió: el predomini de les llengües turques i el predomini de l’islam sunnita. Però una visió més atenta posa al descobert un altre aspecte de la realitat: l’extraordinària complexitat ètnica de la zona. Els grups, subgrups, clans, llinatges i tribus son nombroses i crucials per comprendre el joc polític de la regió; la població immigrada (russos, armenis, ucrainians, tàrtars, etc.) i la població desplaçada per la força (població del Caucas, alemanys del Volga, coreans, etc.) es multitudinària i d’orígens molt diversos; les tendències regionalistes i localistes son molt nombroses; ortodoxos, membres de les esglésies reformades, jueus o ismaelites son per arreu. Però, per a bona part de la població les subdivisions ètniques no tenen sentit perquè son bilingües o trilingües o perquè per raons pràctiques i polítiques es declaren pertanyents a la nacionalitat dominant de la república, com és el cas dels tadjiks d’Uzbekistan.]
El clima fortament continental defineix cinc grans tipus de paisatge (l’alta muntanyes, les zones al peu de muntanya, els oasis, l’estepa i el desert) que condicionen la vida humana. Existeixen dues grans formes d’explotació de l’entorn: el pasturatge (quasi sempre nòmada o seminòmada) i l’agricultura. L’agricultura de secà, no massa estesa, precisa un nivell de precipitacions superior a 250 mm/any i es practica a peu de muntanyes i zones estepàries suficientment humides. L’agricultura d’irrigació aprofita majoritàriament el moment en que els rius suavitzen el seu curs a peu de muntanya i dipositen els sediments que transporten.
[edita] Llengua
A Àsia Central les llengües mai han estat utilitzades com a instrument d’identitat fonamental, sinó que caldria parlar en sentit ampli d’una civilització turco-iraní. Hi ha indicis que la major part de la població d’Àsia Central ex soviètica, a partir del segon mil•lenni abans de la nostra era (cultura Andronovo), parlava llengües indoiranianas. El procés de turquització va començar més tard amb les primeres migracions de pobles turcs arribats de l’Altai, especialment després del Kaganat turc, en el s. VI. Al llarg del segles següents, fins a la conquesta russa, molts pobles i tribus, principalment turques, i també mongols, entraren a Àsia Central des del nord-est, i formaren imperis o estats (com els karakhanides, els sejdukides, els mongols, l’Horda d’Or, etc.) i també confederacions tribals (com els kazakhs, turcmans, etc.). No obstant, aquests moviments de pobles, que seguiren cap a l’Oest, unit al domini polític de les dinasties d’origen turcomongol, no van suposar una turquització accelerada. Els nous pobles adoptaren, en general, la cultura de les regions sedentàries, i en concret, el persa com llengua de la administració, literatura i diplomàcia. Així, a principis del s. XX, la llengua dominant de la cultura segueix sent el persa. La majoria de la població parla dialectes turcs pertanyent a tres grans grups: qipchak (kazajo, karakalpak i kirguiz), oghuz (turkmè) i karluk (chagatai, uzbek i uigur). En moltes regions la població és bilingüe o trilingüe i es passa d’un dialecte a l’altre sense que sigui possible definir les llengües que queden per sistematitzar. Un exemple clar de multilingüisme és la ciutat de Termez on la majoria d’habitants ha parlat llengües iranianes o turques, els primers fundadors de la ciutat parlaven grec, els habitants contemporanis parlen rus, mentre que els textos més important escrits per habitants de la ciutat estan en àrab.]
[edita] La història
Tres característiques distingeixen l’Àsia Central contemporània de les altres regions del continent asiàtic: la colonització russa, la dominació directa de la Unió Soviètica i el seu particular procés d’independència.
A partir de la caiguda de l’imperi timúrida (inicis del s. XVI) l’espai centreasiàtic es va desmembrar en janats rivals (“jan” era un títol nobiliari turcomongol). Aquests janats van sorgir de l’anhel del cabdill timúrida Abu-Jayr Shaybanid d’instaurar un gran regne uzbek en el s. XV. Els seus descendents, però, va entrar en conflicte amb els safawíes perses, que sota l’emperador safawi Shah Abbas, va fer fracassar el somni timúrida d’unificar els janats.
Entre el s. XVII i el començament del s. XX, la història dels janats va estar marcada pels canvis dinàstics, les rivalitats i les disputes territorials. En el període precolonial, els russos van entrar en contacte amb els janats uzbeks. El primer pas de colonització soviètic va ser la creació de la ciutat de Orenburg, a la riba del riu Ural, a mitjans del s. XVIII. Durant més d’un segle, els russos, aprofitant la debilitat que produïen las rivalitats entre els Kazakhs, construeixen un rosari de fortaleses al nord-est anomenada “Línia Irish”. A mitjans del s. XIX els russos es van moure en dues direccions. A partir de la Línia Irish, van derrotar els kazakhs rebels i construïren la fortalesa de Verny (1854), que es va convertir en Alma Ata. L’avançada cap l’est es va fer en detriment de l’imperi dels Qing, que exercia la sobirania sobre els Kajaks situats a l’est i sud del llac Baljash. També avançaren en direcció al mar d’Aral i van arribar a la desembocadura del Sir Daria (1847). Després va venir la conquesta dels jants de Jokand, Bujara i Jiva (de 1853 q 1873). L’any 1865 conqueriren Tashkent, la major ciutat d’Àsia Central. L’any 1868 entraren a l’emirat de Bujara i s’apoderaren de la històrica Samarcanda. A partir de 1873 s’enfrontaren a les tribus turcmanes que vivien entre l’est del Caspi fins les fronteres d’Iran i Afganistan. Una comissió anglo-russa va fixar la frontera de l’Imperi rus amb Afganistan, el 1887, però fins l’any 1895 no va quedar totalment definida a causa del seu qüestionament durant la conquesta del Pamir.
Si bé Sant Petersburg desitjava augmentar el seu comerç, obtenir nous mercats i trobar matèries primes, també buscava accedir a la producció de cotó. Per altre part, els motius dels russos eren també geopolítics ja que volien prevenir qualsevol penetració britànica des del sud. La rivalitat anglo-russa a la regió es va traduir en mig segle de tensions entre les dues potències El contenciós es va resoldre per la convenció del 31 d’agost de 1907 referent a Afganistan, Persia i Tibet.
Àsia Central va ser administrada pels russos en el més pur estil colonial. A finals del s. XIX l’Imperi s’estenia sobre més de la meitat de la superfície d’Euràsia, però, els moviments revolucionaris que es produïren a Rússia a partir de 1905 van destrossar en una dotzena d’anys aquest important edifici. La submissió dels pobles musulmans a l’ordre soviètic no es va fer sense conflicte. Rere l’aixafament dels basmatxis, el control dels nòmades kazakhs i la eliminació durant els anys trenta de les elits polítiques de la revolució que estaven a favor d’Stalin, Àsia Central es va integrar a la Unió Soviètica per no sortir fins l’any 1991. Les repúbliques meridionals ex soviètiques que després accediren a la independència a l’any 1991 van estar directa i profundament afectades pel marxisme-leninisme practicat des de Moscú durant més de setanta anys. Van tenir accés a l’estatus d’Estat sense que hi hagués quasi en el seu interior un moviment polític que reclamés la independència i en un moment en que la Unió Soviètica coneixia una de les crisis més greus de la seva història.
[edita] El naixement del sentiment nacionalista
A més de les fronteres i d’un aparell estatal complet, la Unió Soviètica va dotar a cada nació d’una llengua i una cultura concretes. Es va construir un llenguatge simbòlic que permetia identificar/se amb el nou Estat-nació. Aquest procés va implicar una folklorització de les costums de cada país al voltant d’algunes cerimònies i objectes, de vegades allunyades del seu significat original. Per altre cantó, les missions arqueològiques i etnogràfiques reconstruïren la història i l’art de les nacions, que es convertiren ràpidament en mil•lenàries. Així, un uzbek va quedar determinat com musulmà sunnita moderat amb una cultura clarament definida i una història única, i el mateix va passar amb els ciutadans de les altres repúbliques. La independència dels cinc països ex soviètics es va caracteritzar per una continuïtat, i inclús un enfortiment, de les corrents de pensament del període soviètic.
[edita] Referències
- DJALILI, M i KELLNER,T: “La nueva Asia Central. Realidades i desafíos”.Ediciones Bellaterra., Barcelona, 2003.
- STRIDE, Sebastian: “Identitat i espai a l’Àsia Central”.Revista CIDOB d’Afers Internacionals, núm. 70-71. p. 9-33. Octubre 2005.
- Dani, A.H. i V.M. Masson eds. UNESCO History of Civilizations of Central Asia. París: UNESCO, 1992.
- Mandelbaum, Michael. ed. Central Asia and the World: Kazakhstan, Uzbekistan, Tajikistan, Kyrgyzstan, and Turkmenistan Nova York: Council on Foreign Relations Press, 1994.
- Olcott, Martha Brill. Central Asia's New States: Independence, Foreign policy, and Regional security. Washington, D.C.: United States Institute of Peace Press, 1996.
- Soucek, Svatopluk. A History of Inner Asia. Cambridge: Cambridge University Press, 2000.
- Marcinkowski, M. Ismail. Persian Historiography and Geography: Bertold Spuler on Major Works Produced in Iran, the Caucasus, Central Asia, India and Early Ottoman Turkey, Singapur: Pustaka Nasional, 2003.
- Rall, Ted. "Silk Road to Ruin: Is Central Asia the New Middle East?" Nova York: NBM Publishing, 2006.
