Franklin Delano Roosevelt
De Viquipèdia
| Franklin Delano Roosevelt | |
 |
|
|
|
|
| Mandat 4 de març de 1933 – 12 d'abril de 1945 |
|
| Vice President(s) | John Nance Garner (1933-1941) Henry Agard Wallace (1941-1945) Harry S. Truman (1945) |
|---|---|
| Precedit per | Herbert C. Hoover |
| Succeït per | Harry S. Truman |
|
48è Governador per Nova York
|
|
| Mandat 1 de gener de 1929 – 1 de gener de 1933 |
|
| Precedit per | Alfred Emanuel Smith |
| Succeït per | Herbert Henry Lehman |
|
|
|
| Naixement | 30 de gener de 1882 Hyde Park (Estat de Nova York, Estats Units) |
| Mort | 12 d'abril de 1945.svg/20px-Flag_of_Georgia_(U.S._state).svg.png){kind=small} Warm Springs (Geòrgia, Estats Units) |
| Partit polític | Demòcrata |
| Parella | Eleanor Roosevelt |
| Professió | Advocat |
| Signatura |  |
Franklin Delano Roosevelt (Hyde Park, Nova York 1882 - Warm Springs, Geòrgia 1945) fou president dels Estats Units.
Al 1905 es casà amb la neboda del president Theodore Roosevelt, Eleanor Roosevelt, amb qui tingué sis fills.
Membre del partit demòcrata, fou senador de l'Estat de Nova York (1901-1913). i secretari adjunt de la marina (1913-1920). Un atac de poliomielitis (1921) el deixà paralític de mig cos. Governador de l'estat de Nova York (1929-1932), enfrontà la depressió de 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Elegit president dels Estats Units (1932), fou reelegit ininterrompudament fins a la seva mort.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Franklin Delano Roosevelt va néixer a Hyde Park, a la vall del riu Hudson, el 30 de gener de 1882. El seu pare era terratinent i vicepresident de la Delaware and Hudson Railway. El seu llinatge americà es remuntava a més de 200 anys, de quan Nova York encara s'anomenava Nieuw Amsterdam, i un dels seus avantpassats, Isaac Roosevelt, va ser membre de la convenció que ratificà la Constitució dels Estats Units al 1788.
La seva avia paterna era cosina germana d'Elizabeth Kortright Monroe, esposa del 5è President dels Estats Units, James Monroe. La seva avia materna, era descendent directe del passatgers del Mayflower.
Roosevelt assistí a la Groton School, una escola episcopaliana de Massachusetts, on va ser molt influenciat per seu director, Endicott Peabody, que predicava el deure dels cristians a ajudar als desafortunats. Roosevelt continuà els seus estudis a Harvard, mentre que un cosí llunya seu, Theodore Roosevelt esdevenia President. Al 1902 conegué a la seva futura esposa, Anna Eleanor Roosevelt durant una recepció a la Casa Blanca. Es casaren dos anys després a Nova York, el 17 de març de 1905. Es matriculà a la Facultat de Dret de Columbia al 1905, però mai no s'arribà a graduar. Al 1908 entrà a treballar a Carter Ledyard & Milburn, una prestigiosa firma de Wall Street.
Al 1918, la seva esposa descobrí que havia tingut una aventura extra-marital, motiu pel qual volgué divorciar-se. La mare de Roosevelt entrà en acció, degut a que un divorci li arruïnaria la carrera política; i finalment s'arribà a una solució de compromís, segons la qual el matrimoni continuaria de portes enfora, però en realitat cadascun viuria la seva vida. Franklin Roosevelt tindria diverses relacions més, entre elles amb la seva secretària Missy LeHand.
[edita] Inicis de la Carrera Política – Secretari de la Marina
Al 1910 va ser escollit pel districte de Hyde Park pel senat de Nova York, i quan Woodrow Wilson va ser escollit President al 1912, Roosevelt va assumir el càrrec de Secretari Assistent de la Marina. Al 1914 es presentà pel Senat, però va perdre a les primàries.
Entre 1913-1917, davant de l'oposició dels pacifistes, es dedicà a expandir la Marina, fundant la Reserva de la Marina dels Estats Units per a tenir una font d'homes entrenats que poguessin ser mobilitzats en cas de guerra. En aquest període, la i els Marines van ser enviats per Wilson a intervenir en països d'Amèrica Central i del Carib, arribant el propi Roosevelt a redactar la constitució que els Estats Units van imposar a Haití al 1915.
Quan al 1917 els Estats Units van entrar a la I Guerra Mundial, Roosevelt era el cap efectiu de la Marina, donat que el Secretari de la Marina, Josephus Daniels, havia estat nomenat exclusivament per motius polítics, convertint-se en una figura merament simbòlica. A partir d'aquest moment desenvolupà un afecte especial cap a la Marina, mostrant un gran talent administratiu i aprenent veloçment a negociar amb els líders del Congrés per a que li aprovessin els pressupostos i aconseguir una ràpida expansió de la Marina. Esdevingué un advocat entusiasta del submarí i entengué l'amenaça que eren els submarins aliats per a les naus aliades, arribant a proposar construir una barrera de mines antisubmarines a través del Mar del Nord, entre Noruega i Escòcia. Al 1918, en el transcurs d'una visita a Gran Bretanya i a França per inspeccionar les instal•lacions navals americanes, conegué a Winston Churchill, llavors Primer Lord de l'Almirallat. Després de la desmobilització que seguí a la I Guerra Mundial, es negà a demantel·lar totalment a la Marina.
[edita] Campanya per Vice-president
Al 1920 la Convenció Nacional del Partit Demòcrata el va escollir com a candidat a la vice-presidència a les eleccions, però els demòcrates van perdre les eleccions i Roosevelt es retirà a la pràctica legal.
[edita] La paràlisi
A l'agost de 1921 es produeix un fet capital a la vida de FDR: cau malalt de poliomielitis (probablement contreta mentre nedava a les aigües fredes d'un llac). A arrel d'això, queda paralitzat de cintura cap a baix. Si bé es recupera, a partir d'aquell moment ja no podrà tornar a caminar, quedant reclòs a una cadira de rodes (que es convertirà en una de les seves icones), tot i que mai no podrà acceptar aquest fet i provà moltes teràpies. En públic caminava amb les cames dins d'una estructura metàl•lica i recolzant-se en un bastó, sent recolzat per algú. En privat anava amb la cadira de rodes. Tot i això, apareix assegut a la cadira de rodes a la seva estàtua al Franklin Delano Roosevelt Memorial de Washington, D.C.
[edita] Governador de Nova York
Al 1928 tornà a la política, sent elegit Governador per Nova York per un marge de només 25.000 vots sobre un total de 2,2 milions. Quan el Crack del 29 de Wall Street desembocà en la Gran Depressió, Roosevelt començà un sistema d'ajuts públics que acabaria sent el model per al New Deal. Seguint el consell del President Hoover demanà a l'Estat 20 milions de dòlars en fons per a ajuts, emprats principalment en el treball públic amb l'esperança d'estimular la demanda i crear feina. Segons ell, l'ajut als aturats "havia de realitzar-se pel Govern, no com una qüestió de caritat, sinó com una qüestió de deure social'". Si bé no en sabia pas gaire d'economia, va seguir el consell de catedràtics i treballadors socials, així com el de la seva pròpia esposa. Establí la primera agència estatal d'ajuts, i instà la legislatura per passar una pensió de jubilació i una d'assegurança per l'atur.
El punt feble de l'administració de Roosevelt era la corrupció evident de l'oficina electoral del Partit Demòcrata a la ciutat de Nova York, a on l'alcalde, Jimmy Walter, era la titella del president demòcrata, John F. Curry. Roosevelt s'havia erigit com a opositor, però necessitava la voluntat de la maquinària electoral per a ser escollit al 1930 i per a una possible candidatura presidencial. En un inici, preferí que el governador de l'Estat no interferís al govern de la ciutat, però a mesura que les eleccions s'apropaven, Roosevelt ordenà una investigació judicial. Això desembocà en la dimissió de Walker i en la seva fugida a Europa per a evitar ser processat. Però el poder de l'oficina demòcrata no va quedar gaire afectat, i al 1930 Roosevelt va ser escollit per a un segon mandat, aquest cop amb un marge de més de 700.000 vots.
[edita] Campanya Presidencial de 1932
La immensa popularitat de Roosevelt al major estat del país el feia el candidat obvi per a la nominació Demòcrata per a les eleccions presidencials de 1932. Al Smith, ex-cap de Roosevelt, també volia la candidatura, per a la qual cosa Roosevelt creà una coalició anti-Smith, aliant-se amb el magnat de la premsa William Randolph Hearst, amb el líder irlandès Joseph P. Kennedy i amb el líder texà John Nance Garner, que va resultar nominat com a vice-president.
La campanya electoral es realitzà a l'ombra de la Gran Depressió. L'afer de la prohibició se solidificà amb el vot moll per a Roosevelt, que advertí que la revocació portaria les rentes de nous impostos. Durant la campanya, Roosevelt va dir que "Jo prometo, jo em prometo a un Nou Pacte (New Deal) pels Americans", creant un lema que posteriorment s'adoptaria pel seu programa legislatiu. Roosevelt no va ser una alternativa clara a la política de l'administració de Hoover, però no obstant va guanyar el 57% dels vots i guanyà a tots els estats llevat de 6. Durant el llarg interregne, Roosevelt es negà a les demandes de Hoover per a una reunió per proposar un programa conjunt per aturat l'espiral descendent.
Al febrer de 1933, un mecànic a l'atur anomenat Giuseppe Zangara li va disparar 5 cops durant un míting a Miami, assassinant a l'alcalde de Chicago, Anton Cermak, i sense encertar cap tret a Roosevelt. Zangara, posteriorment executat, manifestà haver-li disparat perquè "els capitalistes havien mort la meva vida".
[edita] Primer Mandat, 1933-1937
Quan Roosevelt va ser investit President al març de 1933, els treballadors dels Estats Units estaven travessant la pitjor depressió de la seva història: uns 13 milions de treballadors, un terç del total, es trobaven a l'atur. La seva producció industrial havia caigut a la meitat del nivell de 1929. A un país amb molt pocs serveis socials governamentals, milions de persones vivien al límit de la fam, i més de 2 milions no tenien llar. El sistema bancari semblava estar al límit del col•lapse. Havien episodis ocasionals de violència (la majoria d'observadors consideren remarcable que en una situació de col•lapse extrem del sistema capitalista no hi hagués un creixement d'altres sistemes com el socialisme, el comunisme o el feixisme, com havia succeït a Europa). En lloc d'adoptar solucions revolucionaries, els americans es van inclinar cap als Demòcrates i cap a un líder que havia crescut enmig d'una classe privilegiada.
El propi Roosevelt tenia molt poques creencies econòmiques sistemàtiques: ell veia la Depressió com a una qüestió de confiança: la gent ha deixat de gastar, d'invertir i de contractar treballadors perquè té por. Com va dir al seu discurs d'investidura, a la única cosa a que hem de témer és a la mateixa por. No obstant, va haver de restaurar la confiança mitjançant gestos dramàtics. Es creà la Corporació Federal del Dipòsit d'Assegurances (Federal Deposit Insurance Corporation) per garantir els fons dipositats per tots els bancs a la Reserva Federal, així com per prevenir fugues i fallides bancàries. Els discursos que feia a través de la ràdio, coneguts com els Discursos al costat de la llar de foc li van servir per presentar les seves propostes al públic americà.
[edita] El Primer New Deal
Durant els primers 100 dies de la seva administració, Roosevelt va emprar el seu enorme prestigi i el sentit del desastre imminent per forçar una sèrie de projectes de llei al Congrés, establint i fundant diverses agències governamentals. Entre elles estava l'Administració d'Alleujament d'Emergències, que garantia fons als estats per a subsidis d'atur, l'Administració per al Progrés del Treball i el Cos de Conservació Civil, per fer que milions d'aturats treballessin en projectes locals, i l'Administració d'Ajust Agrícola, amb poders per a incrementar el preu de les granges i ajudar als grangers. Seguint aquestes mesures d'emergència va arribar l'Acta de Recuperació Industrial Nacional, que imposava una regulació de la indústria sense precedents, incloent codis de pràctiques justes i un paper garantit pels sindicats, a canvi de rebutjar les lleis anti-credits i de quantitats enormes d'ajut financer com a estímul de l'economia. Després vindria una de les majors peces d'empresa industrial estatal de la història americana, la Tennesse Valley Authority, que va construir preses i centrals elèctriques, inundacions controlades i agricultura controlada en algunes de les zones més pobres del país. La derogació de la Llei seca també estimulà l'economia, doncs eliminà una de les majors fonts de corrupció.
Al 1934, el General retirat dels Marines Smedley Butler, que durant algun temps va ser un preeminent orador d'esquerra, informà que havia estat convidat per dirigents capitalistes a dirigir una marxa sobre Washington, per prendre el govern i ser dictador. Aquesta temptativa va passar a ser anomenada com el "complot dels empresaris".
[edita] El Segon New Deal
Després de les eleccions al Congrés de 1934, que atorgà als Demòcrates una àmplia majoria en ambdues cambres, va aparèixer molta legislació referent al New Deal, dirigida per les tempestes de cervells de joves economistes i planificadors socials de la Casa Blanca, com Raymond Moley, Rexford Tugwell iAdolf Berle de la Universitat de Colúmbia, el fiscal Basil O'Connor i els economistes Bernard Baruch i Felix Frankfurter de Harvard. Aquestes mesures incloïen lleis per a regular el mercat bursàtil i preveure les pràctiques corruptes que havien portat a la caiguda de 1929; l'Acta de la Seguretat Social, que establia una seguretat social i prometia seguretat econòmica pels febles, els pobres i els malalts; i l'Acta Nacional de Relacions Laborals, que establia els drets dels treballadors a organitzar-se en sindicats per a entrar en la negociació col•lectiva i a prendre part en les vagues en recolzament de les seves demandes.
La extensió segons la qual les grans aportacions que Roosevelt va aconseguir del congrés i va invertir en la indústria proveint-la d'un estímul fiscal suficient per a reflotar l'economia americana és també un motiu de discussió. L'economia ja es recobraba significativament durant el primer mandat, però va caure en recessió al 1937 i 1938 abans de tornar a reeixir al 1939. Mentre que el Producte Nacional Brut de 1940 va superar el de 1929, la taxa d'atur es mantenia sobre un 15%. Alguns economistes van dir que es tractava d'un atur estructural permanent. D'altres es lamentaven pels alts arancels que alguns països havien imposat com a resposta per a la Depressió, si bé el comerç exterior no era llavors tan important per a l'economia americana com ho és avui.
La economia va començar a créixer després de 1940 ó 1941, però hi havia molts programes simultàniament en marxa, com una despesa masiva, un control de preus, campanyes de bons de guerra, controls sobre els materials rars, prohibicions sobre cases o cotxes nous, racionament... i l'allistament de 12 milions de soldats.
[edita] Política estrangera 1933-1937
El refús de la Societat de Nacions al 1919 marcà el domini de l'aillacionisme dels organismes mundials a la política estrangera americana. Tot i al fons wilsonià de Roosevelt, tant ell com el Secretari d'Estat Cordell Hull van actuar amb molta cura de no provocar els sentiments aillacionistes. El missatge de Roosevelt al món monetari a la conferència de 1933 va acabar efectivament amb qualsevol esforç de les potències mundials per col·laborar en acabar la depressió mundial, i van permetre a Roosevelt tenir les mans lliures en la política econòmica.
La principal iniciativa política del primer mandat de Roosevelt va ser la Política de Bons Veïns, que era una reevaluació de la política americana cap a Amèrica Llatina. Des de la Doctrina Monroe de 1823, aquesta zona havia estat observada com una zona d'influència nord-americana. Les forces americanes es retiraven d'Haití, i nous tractats amb Cuba i Panamà acabaven els seus estatus com a protectorats dels Estats Units. Al desembre de 1933, Roosevelt signà la Convenció de Montevideo sobre els drets i deures dels estats, renunciant a intervenir unilateralment en els afers dels països llatinoamericans.
[edita] Eleccions presidencials de 1936
A les eleccions presidencials de 1936, Roosevelt va fer campanya sobre els seus programes del New Deal contra el governador de Kansas, Alf Landon, el qual acceptava gran part del New Deal, però objectava que era hostil als negocis i involucrava massa despesa. Roosevelt i Garner van guanyar amb el 60,8% dels vots, guanyant a tots els estats llevat de Maine i Vermont. Els Demòcrates del New Deal van obtenir majories més grosses al Congrés. Roosevelt es recolzava per una coalició de votants que incloïen als demòcrates tradicionals del país, els petits grangers, el "Sòlid Sud", els Catòlics, les màquines electorals de les grans ciutats, els sindicats, els afroamericans, els jueus, els intel•lectuals i els polítics liberals. Aquesta coalició, sovint anomenada la Coalició del New Deal, va romandre intacte al Partit Demòcrata fins a la dècada de 1960.
[edita] Segon Mandat, 1937-1941
La personalitat pública de Roosevelt va ajudar molt a restaurar la confiança de la nació. La seva ascendència també va preveure l'ascens del comunisme i del feixisme als Estats Units.
L'agenda del Segon Mandat incloïa un acta creant l'Autoritat de l'Habitatge dels Estats Units (1937), una segona Acta d'Ajust Agrícola i l'Acta dels Estàndards de Bon Treball (1938), segons la qual es creava el salari mínim. Quan l'economia comença a tornar-se a deteriorar de nou a finals de 1937, Roosevelt respongué amb un agressiu programa d'estimulació, demanant al Congrés 5.000 milions de dòlars per a beneficència i per a programes de treball públic.
Amb la disminució del poder republicà al Congrés, la majoria conservadora del Tribunal Suprem va ser l'únic obstacle pels programes de Roosevelt. Durant 1935, el Tribunal sentencià que la National Recovery Act i que algunes parts de la legislació del New Deal eren inconstitucionals. La resposta de Roosevelt va ser proposar ampliar la Cort, per a la qual podria anomenar jutges més favorables al seu pla. Aquest pla era el primer esquema de Roosevelt per xocar amb una oposició seriosa, donat que semblava que anava a transtornar la separació de poders (un dels pilars de la estructura constitucional americana). Finalment Roosevelt va haver d'abandonar el pla, però també el Tribunal Suprem es retirà de la confrontació amb l'administració al aprovar com a constitucionals l'Acta de Relacions Laborals i l'Acta de la Seguretat Social. A més, els retirs i defuncions del Tribunal Suprem van permetre a Roosevelt a nomenar als seus preferits pel càrrec. Entre 1937 i 1941 nomenà a 8 jutges pel tribunal, incloent liberals com Felix Frankfurter, Hugo Black i William O. Douglas.
[edita] Política estrangera 1937-1941
L'ascens al poder d'Adolf Hitler a Alemanya revifà els temors a una nova conflagració mundial. Al 1935, amb la invasió d'Abisinia per part d'Itàlia, el Congrés aprovà l'Acta de Neutralitat, prohibint l'embarcament d'armament des dels Estats Units a qualsevol nació combatent. Roosevelt s'oposà a l'acta que penalitzava a les víctimes de l'agressió com Abisínia, i que restringia el seu dret com a President d'ajudar a països amics, però la signà. Al 1937, el Congrés encara aprovà una nova acta encara més restrictiva, però quan començà la Guerra Sinojaponesa, Roosevelt trobà diverses mètodes per recolzar a Xina, i avisà a Itàlia, a l'Alemanya i a Japó que estaven amenaçant la pau mundial i als Estats Units.
A l'octubre de 1937 va fer el Discurs de Quarantena, animant a contenir a les nacions agressores. Proposava que els estats que es preparessin per a la guerra havien de ser tractats com a una amenaça per la salut i sotmetre'ls a "quarantena". Mentrestant, autoritzà un programa secret per construir submarins de llarg abast que poguessin bloquejar el Japó.
El 4 de setembre de 1938, al mig de la gran crisi a Europa que havia de culminar en l'Acord de Munic, durant la descoberta d'una placa honorant l'amistat franco-americana, l'ambaixador americà William Bullit, amic personal de Roosevelt, afirmà que "els Estats Units i França estan junts en guerra i pau", deixant a l'especulació que si la guerra esclatava a Txecoslovàquia, llavors els Estats Units entrarien en guerra amb els Aliats. Roosevelt negà aquesta interpretació de la intervenció de Bullit, afirmant el 9 de setembre que era "100% erroni" que els Estats Units s'unissin a "un bloc per aturar Hitler" sota qualsevol circumstància, i va deixar clar que en el cas d'una agressió alemanya contra Txecoslovàquia, els Estats Units restarien neutrals. Un cop Neville Chamberlain torna a Londres procedent de la Conferència de Munic, Roosevelt li envià un telegrama de 2 paraules, on es llegia "Bon Home", la qual cosa ha estat subjecte d'un gran debat, amb la majoria afirmant que era un telegrama de felicitació i una minoria oposant-se a aquesta interpretació.
Quan esclatà la II Guerra Mundial a Europa l'1 de setembre de 1939, Roosevelt intentà ajudar cada cop més a França i al Regne Unit, i començà a mantenir una correspondència regular i secreta amb Winston Churchill, en la que ambdós comentaven com rodejar les Actes de Neutralitat.
Al maig de 1940 Alemanya va atacar Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França i ocupà veloçment el país, deixant al Regne Unit molt vulnerable a un atac aeri alemany i a la seva posterior invasió. Roosevelt estava decidit a prevenir-ho, i començà a girar l'opinió pública en favor d'ajudar a la Gran Bretanya. Secretament ajudà a un cos privat, el Comitè de Defensa d'Amèrica mitjançant l'Ajut als Aliats, per al qual nomenà a 2 republicans anti-aillacionisme, Henry L. Stimson com a Secretari de Guerra i Frank Knox com a Secretari de la Marina. La caiguda de París sorprengué a l'opinió pública americana, i el sentiment aillacionista va decaure. A l'agost, Roosevelt desafià obertament les Actes de Neutralitat amb l'Acord de Bases per Destructors, que donà 50 destructors al Regne Unit i al Canadà a canvi del drets de les bases britàniques a les illes del Carib. Això va ser un precursor dels Acords del Préstec-Arrendament de març de 1941, amb els que començà l'ajut militar i econòmica directa al Regne Unit i els Estats Units es convertien en l'"Arsenal de la Democràcia".
[edita] El pas a la guerra
A les eleccions del Congrés del 1938, els Republicans van recuperar una mica de terreny en ambdues cambres. La Campanya de Roosevelt per a reemplaçar senadors demòcrates conservadors per d'altres més d'acord amb l'administració va ser derrotada. Això va augmentar les especulacions de que Roosevelt es retiraria al 1940 (cap altre president ho havia estat per 3 mandats, seguint un precedent assentat per George Washington). Al 1940, no obstant, amb una situació internacional cada cop més amenaçadora, Roosevelt decidí que només ell podria liderar al país durant la crisi. Els Republicans van afirmar que això només era una prova de que cada cop era més arrogant. No obstant, la seva popularitat personal li va permetre guanyar al 1940 amb un 55% dels vots i amb 38 dels 48 estats, derrotant a l'advocat d'Indiana Wendell Willkie. Un pas del progressiu gir a l'esquerra governamental va ser nomenar com a vice-president a Henry A. Wallace.
[edita] El tercer mandat 1941-1945
El tercer mandat de Roosevelt va estar dominat per la II Guerra Mundial, primer a Europa i després al Pacífic. Tot i al seu sentiment anti-belicista, Roosevelt començà un rearmament al 1938. Al 1940 ja era capaç de reequipar tot l'Exèrcit i la Marina dels Estats Units i, parcialment, ser l'"arsenal de la democràcia", recolzant en la lluita al Regne Unit, França, Xina i (després de juny de 1941), a la Unió Soviètica. Des de 1939, l'atur va caure ràpidament a mida que els aturats s'allistaven a les Forces Armades o trobaven feina a les fàbriques d'armament. Al 1941 hi va haver un creixement de les grans manufactures del sud del país, accelerant la gran migració dels treballadors negres dels estats del sud.
Roosevelt va seguir els consells de Harry Hopkins sobre política exterior. Va buscar noves fórmules per ajudar a la Gran Bretanya, els recursos financers de la qual estaven esgotats a finals de 1940. El sentiment aillacionista s'esvaïa del Congrés, i aprovà l'Acta de Préstec-Arrendament al març de 1941, permetent als Estats Units deixar grans quantitats de material bèl•lic a canvi de l'arrendament de les bases navals britàniques a l'hemisferi occidental. En contrast a la I Guerra Mundial, no hi hauria repagament després de la guerra. El Regna Unit accedí a desmantellar el tracte preferencial que mantenia a les exportacions americanes fora de l'Imperi Britànic. Roosevelt, qui durant tota la seva vida va ser un defensor del comerç lliure i un antiimperialisme, tenia com un dels seus objectius acabar amb el colonialisme europeu. Roosevelt forjà una relació personal propera amb Churchill, el Primer Ministre britànic des de maig de 1940. Quan Alemanya envaí la Unió Soviètica al juny de 1941, Roosevelt va estendre el " Préstec-Arrendament" als soviètics. al 1941, Roosevelt acordà que la Marina americana escortaria als combois fins a Islàndia i que dispararien a les naus alemanyes que els ataquessin en zona americana.
Roosevelt es reuní amb Churchill del 14 d'agost de 1941 per desenvolupar el Capítol de l'Atlàntic, en la que seria la primera de diverses conferències que mantindrien plegats durant la guerra.
[edita] Pearl Harbor
- Article principal: Atac a Pearl Harbor i Europa primer
Roosevelt estava menys disposat a involucrar als Estats Units a la guerra que es desenvolupava a l'Extrem Orient, a on Japó havia ocupat la Indoxina francesa a finals de 1940. Va autoritzar a incrementar l'ajut a Xina i, al juliol de 1941, va restringir les vendes de petroli i d'altres materials estratègics al Japó, a l'hora que continuava amb les negociacions amb el govern japonès per tal d'evitar la guerra. Durant 1941, els japonesos planejaven el seu atac contra les potències occidentals, inclosos els Estats Units, mentre que seguien amb les negociacions a Washington. Els taurons de l'administració, dirigits per Stimson i pel Secretari del Tresor Henry Morgenthau, eren favorables a una política de resistència cap al Japó, però Roosevelt, emocionalment involucrat amb la guerra europea, rebutjava creure que el Japó pogués atacar als Estats Units i era favorable a que prosseguissin les negociacions. L'ambaixador americà a Tokio, Joseph C. Grew, va advertir sobre els plans d'atacar la base de la flota del Pacífic a Pearl Harbor, advertències que van ser ignorades pel Departament d'Estat.
El 7 de desembre de 1941, els japonesos van atacar Pearl Harbor, danyant-la en gran mesura i matant a prop de 3.000 membres de la dotació. Els comandants de la base, almirall Husband E. Kimmel i General Walter Short van ser agafats totalment per sorpresa, convertint-se en els caps de turc del desastre, si bé l'error provenia del Departament de Guerra a Washington, que des d'agost de 1940 havia estat incapaç de desxifrar el codi diplomàtic, fet que els hauria donat un gran avís de la imminència de l'atac (si no bé la seva data exacta). En investigacions posteriors, el Departament de Guerra es defensà afirmant que si no havia alertat als comandants a Hawaii era perquè els analistes no creien que els japonesos poguessin tenir la gosadia d'atacar als Estats Units.
Entre els revisionistes de postguerra és una tesi comú afirmar que Roosevelt era conscient dels plans japonesos, però que no va fer res perquè així els Estats Units es llancessin a la guera com a resposta per a l'agressió. No hi ha proves concretes que suportin aquesta teoria: els teòrics de la conspiració citen un document anomenat el Memorandum McCollum, escrit per un oficial d'intel•ligència naval al 1940 i desclassificat al 1994, com a prova de que l'administració Roosevelt buscava activament entrar en guerra contra el Japó. No s'ha pogut provar, no obstant, que Roosevelt o el seu gabinet coneguessin aquest document o que estiguessin al corrent dels seus arguments. No obstant cap historiador refutat accepta aquesta teoria, si bé ha esta repetidament promoguda als mitjans.
El fet és que quan el gabinet es reuní el 5 de febrer, els seus membres no eren pas conscients de l'imminent atac. El gabinet discutí sobre l'informe d'intel•ligència que provava que Japó s'estava mobilitzant per a la guerra. El Secretari de la Marina Knox afirmà que els missatges decodificats mostraven que la flota japonesa es trobava al mar, però que ell era de l'opinió de que navegava cap al sud per atacar la flota britànica a Malàisia i Singapur, així com per atacar els pous de petroli de les Índies Orientals Holandeses. Roosevelt i la resta del gabinet van acceptar aquesta opinió. Havien interceptat missatges japonesos suggerint un atac sobre Pearl Harbor, però retards en la traducció i en la transmissió a través de la ineficaç burocràcia del Departament de Defensa van fer que el gabinet no estigués alertat sobre la possibilitat de l'atac. Tots els contemporanis van descriure que tant Roosevelt com Hull i Stimson es van quedar molt sorpresos i ultratjats quan els van arribar notícies de l'atac. Va ser en aquest moments en que Roosevelt pronuncià el seu famós "Discurs de la Infàmia
Els japonesos van agafar avantatja de la destrucció preventiva de la major part de la Flota del Pacífic per a ocupar ràpidament les Filipines i totes les colònies britàniques i holandeses al sud-est asiàtic, conquerint Singapur al febrer de 1942 i introduint-se per Birmània cap a les fronteres de l'Índia britànica al maig, tallant la ruta de subministraments cap a Xina. L'aillacionisme s'esvaí ràpidament del país, i tots s'uniren darrera de Roosevelt com a líder en temps de guerra. Tot i a l'ira que travessà els Estats Units després de Pearl Harbor, Roosevelt decidí des del principi que la prioritat havia de ser derrotar l'Alemanya Nazi. Alemanya seguí el joc de Roosevelt quan l'11 de desembre declarà la guerra als Estats Units, la qual cosa eliminà qualsevol oposició a l'idea de "colpejar primer a Hitler". Roosevelt es reuní amb Churchill al desembre i planificaren una aliança entre els Estats Units, la Gran Bretanya i la Unió Soviètica, objectius dels quals serien, primer, aturar l'avanç alemany a la Unió Soviètica i al nord d'Àfrica; segon, llançar una invasió a l'Europa Occidental per tal d'esclafar l'Alemanya Nazi en dos fronts i, en tercer lloc, derrotar al Japó.
Si bé segons la Constitució Roosevelt era el Comandant en Cap de les Forces Armades, no havia portat mai uniforme i no va interferir mai en qüestions operatives militars, a l'igual que feia Churchill. Confià totalment en el Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, General George Marshall i en el posteriorment nomenat Comandant Suprem d'Europa, General Dwight Eisenhower, deixant pràcticament totes les decisions estratègiques i tàctiques sobre ells dins d'un ampli marc per a la conducció de la guerra que decidia el gabinet d'acord amb les altres potències aliades. Confià molt menys en el seu Comandant del Pacífic, General Douglas MacArthur, de qui sospitava que volia presentar-se com a candidat a la Presidència contra ell. Però com que la Guerra del Pacífic va ser bàsicament una guerra naval, aquest fet no va importar gaire. Donat el seu interès en la Marina, Roosevelt tendia a intervenir més en els afers navals, però els comandants suprems, com els almiralls Ernest King o Chester Nimitz al Pacífic, o Alan Kirk a l'Atlàntic van gaudir de la seva complerta confiança.
[edita] L'internament dels japonesos-americans
Després de l'inici de les hostilitats al Pacífic, Roosevelt es veié obligat a internar a unes 120.000 persones d'origen japonès (o descendent de japonesos), habitants de Califòrnia, dos terços de les quals eren nascudes als Estats Units, degut a problemes de seguretat. La pressió venia del Governador de Califòrnia, Culbert Olson, dels diaris de Hearst i del General John L. Dewitt, comandant de Califòrnia, l'actitud del qual es resumia en la màxima un japo és un japo. Entre els que s'oposaven a aquesta resolució estaven el Secretari d'Interior Harold L. Ickes, el Fiscal General Francis Biddle i el director del FBI, Edgar Hoover, que afirmaven que no hi havia proves de que els japo-americans estiguessin involucrats en casos d'espionatge o sabotatge.
El 7 de febrer de 1942, el Fiscal General Biddle es reuní amb Roosevelt per a fer-li patent les objeccions del departament de justícia cap a la proposta. Llavors, Roosevelt ordenà un pla per a evacuar als japonesos de Califòrnia en cas d'atacs aeris o de desembarcaments, però no en cap altre cas. Però l'11 de febrer, es reuní amb el Secretari de Guerra Stimson, qui el va persuadir d'aprovar una evacuació immediata. Hi havia proves d'espionatge previ a l'atac a Pearl Harbor, així com codis desxifrats de missatges enviats al Japó des d'agents a Nord-amèrica i Hawaii. Aquests cables MAGIC van ser mantinguts en secret, no fos cas que els japonesos ho descobrissin i modifiquessin el codi. Tant mateix, Roosevelt volia que 140.000 japo-americans de Hawaii fossin deportats al continent, però les autoritats locals (fins i tot l'Exèrcit) van objectar que eren indispensables per a l'economia de l'arxipèlag, per la qual cosa es va abandonar el pla. Els japo-americans van continuar servint a les Forces Armades, però no van ser enviats al teatre del Pacífic (el 442è Regiment va ser composat pràcticament per interns japo-americans i és una de les unitats més condecorades de la història militar dels Estats Units).
Les condicions als camps (a Idaho, Wyoming, Utah i Colorado) eren tolerables en la seva major part, però el ressentiment natural pel fet d'haver estat detinguts va fer que haguessin disturbis, per la qual cosa unes 15.000 persones van ser internades al centre d'alta seguretat creat vora del Llac Tule, a Califòrnia. Al 1944, la Cort Suprema legalitzà l'orde executiva, que seguí en vigència fins a desembre del mateix any. En canvi, no es va produir un internament massiu de germano-americans o italo-americans: d'un 60 milions d'americans d'origen germànic, només uns 11.000 van ser internats als camps (tots ells nadius americans); i uns 4.000 alemanys residents als Estats Units van ser deportats des de països de l'Amèrica Central als Estats Units perquè fossin internats als camps, degut a que els Estats Units temien que aquests països es convertissin en un viver d'espies.
El Secretari de l'Interior Icles intentà influir sobre Roosevelt cap al 1944 per alliberar als interns japo-americans, però Roosevelt no va fer res fins que van passar les eleccions presidencials de novembre: una campanya a favor dels drets civils dels japo-americans hagués significat una confrontació amb demòcrates influents, amb l'exèrcit i amb el grup de premsa Hearst, posant en perill les oportunitats de guanyar a Califòrnia al 1944. Els seus crítics l'acusen de que estava motivat pel racisme: al 1925 havia escrit sobre la immigració japonesa: "els californians s'han queixat de que els immigrants japonesos no són capaços d'integrar-se dins de la població americana... qui hagi viatjat per l'est asiàtic sap que la barreja de la sang asiàtica amb l'europea o l'americana produeix, en 9 casos de cada 10, resultats desafortunats". Però quan activà al 442a RCT l'1 de febrer de 1943 va dir que "a cap ciutadà lleial dels Estats Units li hauria de ser negat el seu dret democràtic a exercir la seva responsabilitat sobre la ciutadania, tot i als seus orígens. El principi segons el qual aquest país es fundà i pel qual sempre ha estat governat és que l'americanisme és una qüestió de la ment i del cor: l'americanisme no és, ni ho va ser mai, una qüestió racial o ancestral".
[edita] Drets civils i refugiats
Les actituds de Roosevelt cap a la raça també han estat examinades pel servei a les forces armades dels negres. El Partit Demòcrata, llavors, estava dominat per gent del sud que s'oposava a qualsevol demanda d'igualtat racial. Durant els anys del New Deal van haver conflictes sobre quants negres eren elegibles pels diversos programes de beneficència governamental. Normalment, els joves idealistes que dirigien aquests projectes intentaven que els beneficis arribessin a tots. Els governadors i congresistes del sud volien complaure a Roosevelt, però alhora volien mantenir la segregació. L'Administració del Progrés del Treball i el Cos de Conservació Civil, per exemple, segregaven als seus treballadors per raça, després de que els governadors del sud es queixessin de que aturats blancs estaven sent reclamats per treballar al costat de negres. L'actitud racial de Roosevelt era convencional per a la seva classe i pel seu temps: no era un racista visceral, però acceptava l'estereotip comú cap als negres (cap als quals realment tenia poc contacte). Va fer ben poc per avançar cap als drets civils, tot i que a instàncies de la seva dona, Eleanor, i de membres liberals del seu gabinet, com Frances Perkins.
Roosevelt explica el seu rebuig a recolzar la legislació anti-linxament a una xerrada amb Walter White al NAACP: "Jo no escullo les eines amb les que haig de treballar. Quan he pogut triat ho he fet amb eines de tota mena. Però he hagut d'aconseguir que la Legislació fos aprovada pel Congrés per salvar Amèrica. Els del Sud, per motius d'antiguitat al Congrés, són Presidents o ocupen llocs estratègics tant al Senat com als Comitès. Si ara anés amb la llei anti-linxament, bloquejarien qualsevol cosa que presentés al Congrés per salvar Amèrica del col•lapse. Per això no puc prendre aquest risc".
La guerra portà la qüestió racial al front. L'Exèrcit i la Marina havien estat segregacionistes fins a la Guerra Civil: els negres de l'Exèrcit només servien en llocs de servei o de reraguarda, mentre que la Marina i els Marines eren pràcticament blancs en la seva totalitat. Tot i a que ni el Secretari de la Guerra, Henry Stimson, ni el Secretari de la Marina, Frank Knox, eren sudistes (fins i tot Stimson provenia d'una família abolicionista de Nova York) sabien que el cos d'oficials d'ambdues armes incloïen a molts homes del sud, i temien problemes o fins i tot motins si s'imposava la integració a les Forces Armades. "Les tropes de color ho fan molt bé sota oficials blancs", va dir Stimson, "però cada cop que intentem aixecar-nos una mica més enllà d'on poden anar, ve el desastre i la confusió".
Però al 1940 els negres havien traspassat el seu vot dels Republicans als Demòcrates, i els líders negres com Walter White del NACCP i Arnold Hill de la Lliga Urbana eren part de la coalició de Roosevelt. Al junt de 1941, després de la petició de Philip Randolph, el principal líder sindical negre, Roosevelt signà una ordre executiva establint la Comissió de la Bona Pràctica de Treball, i prohibint la discriminació en qualsevol agència governamental, incloent les Forces Armades; però a la pràctica, tots els serveis, particularment l'Armada i els Marines, van trobar maneres per a eludir l'ordre (el Cos de Marines va seguir sent íntegrament blanc fins al 1943). Al setembre de 1942, amb instigació d'Eleanor, Roosevelt es reuní amb una delegació de líders negres que demanaven una integració complerta a les Forces Armades, incloent el dret a servir en llocs de combat i a l'Armada, al Cos de Marines i a la Força Aèria. Roosevelt, amb el seu habitual desig de complaure a tothom, va accedir, però després no va fer res per acomplir la seva promesa, i va haver de ser el seu successor, Harry Truman qui eliminés totalment la segregació racial de les Forces Armades.
Les complexes actituds de Roosevelt cap als jueus també eren ambivalents. La seva mare compartia les actituds convencionals antisemítiques, comunes entre els americans quan els jueus immigrants s'integraven als Estats Units i els seus fills avançaven ràpidament cap a les classes altes i empresarials, alarmant als que ja estaven allà. Roosevelt aparentment tenia algunes de les actituds de la seva mare, i de vegades les expressava en privat. Paradoxalment, alguns dels seus associats polítics més propers eren jueus, com Felix Frankfurter, Bernard Baruch o Samuel I. Rosenman, i van promoure el vot jueu a la ciutat de Nova York. Nomenà a Henry Morgenthau, Jr com el primer Secretari del Tresor jueu, i nomenà a Felix Frankfurter pel Tribunal Suprem.
Durant el primer mandat, Roosevelt condemnà la persecució hitleriana dels jueus alemanys, però també afirmà que no era un afer governamental i rebutjà fer qualsevol comentari públic. Mentre que a partir de 1937 s'incrementava l'exode jueu des d'Alemanya, les organitzacions i els congressistes jueus van demanar a Roosevelt que els permetés establir-se als Estats Units. En un inici va suggerir que haurien de ser reassentats a qualsevol altra lloc, com Venezuela, Etiòpia o l'Àfrica Occidental... qualsevol lloc llevat dels Estats Units. Morgenthau, Ickes i Eleanor el van presionar perquè adoptés una política més generosa, però temia provocar als aillacionistes (com l'aviador Charles Lindbergh, qui havia explotat l'antisemitisme per atacar les polítiques de Roosevelt). A la pràctica, molt pocs refugiats jueus van anar cap als Estats Units.
Al 1942, quan ja era conscient de l'extermini jueu rebutjà permetre qualsevol intent sistemàtic de rescatar als jueus europeus refugiats i portar-los cap als Estats Units. Al maig de 1943 va escriure a Cordell Hull (la seva esposa era jueva) "No crec que puguem fer res més que seguir estrictament amb les actuals lleis d'immigració". Al gener de 1933 Motgenthau va tenir èxit en persuadir-lo que es crees una Agència de Refugiats de Guerra al Departament del Tresor. Això va permetre que s'incrementés el nombre de jueus refugiats immigrants als Estats Units entre 1944 i 1945. en aquest moment, no obstant, la major part de les comunitats jueves europees ja havia estat assassinada a l'Holocaust.
En qualsevol cas, després de 1943, el focus de les aspiracions jueves va modificar, i enlloc d'emigrar cap als Estats Units provà d'instal•lar-se a Palestina, a on el moviment sionista anhelava crear un estat jueu a Palestina. Quan es va reunir amb el rei Ibn Saud de l'Aràbia Saudita al febrer de 1945 li assegurà que no hi hauria un estat jueu a Palestina.
[edita] Estratègia i diplomàcia
Com encertadament havia dit Churchill, l'entrada dels Estats Units a la guerra significava que la victòria final de les Potències Aliades estava assegurada. Fins i tot quan la Gran Bretanya estava exhausta a finals de 1942, l'aliança entre la mà d'obra soviètica i els recursos industrials americans eren l'assegurança per derrotar a Alemanya i al Japó a llarg termini. Però mobilitzar aquests recursos i desenvolupar-los de manera efectiva era una àrdua tasca. Els Estats Units van prendre el punt de vista estratègic de que derrotar a Alemanya, la manera més ràpida era traslladar el seu exèrcit al Regne Unit, envair França a través del Canal de la Mànega i atacar a Alemanya directament des de l'oest. Churchill, temerós de les grans baixes que ocassionaria, preferia una aproximació més indirecta, avançant a través de la Mediterrània, que els Aliats dominaven des de 1943, des de Grècia o Itàlia, i avançar després per l'Europa central. Churchill, amés, era conscient que així es bloquejaria l'avanç soviètic per l'Europa central i oriental, una visió estratègica que tant Roosevelt com els seus comandant van rebutjar.
Com que els Estats Units proveïen la major part de la mà d'obra i els fons econòmics, els punts de vista de Roosevelt van prevaldre, i ja des del 1942 es van començar a esbossar els plans per a realitzar una invasió a través del Canal. Però Churchill aconseguí persuadir-lo per a realitzar les invasions del Marroc francès i d'Algèria (Operació Torxa) al novembre de 1942, de Sicília (Operació Husky) al juliol de 1943 i d'Itàlia (Operació Avalanche) al setembre de 1943. Tot plegat va fer que la invasió de França quedés aplaçada fins al 1944. Després del desastre d'Anzio, la invasió d'Itàlia va embusar-se, fent que es desplomessin les expectatives de Churchill i fent que no li quedessin arguments per oposar-se a la invasió pel canal (Operació Overlord), que finalment tingué lloc al juny de 1944. Mentre que la major part de França era ràpidament alliberada, els aliats van ser aturats al desembre pels alemanys al bosc de les Ardenes, fent que la Victòria sobre Alemanya no arribés fins al maig de 1945, a temps perquè la Unió Soviètica hagués ocupat tota l'Europa Oriental i Central fins al riu Elba, enmig d'Alemanya
Mentrestant, al Pacífic, els japonesos avançaven, arribant a la seva màxima extensió al juny de 1942, quan Japó va patir una gran derrota naval davant dels Estats Units a la Batalla de Midway. L'avanç japonès cap al sud i el sud-est va quedar aturat a les batalles del Mar del Coral al maig de 1942 i de Guadalcanal, entre agost de 1942 i febrer de 1943. MacArthur i Nimitz van començar un lent i costós progrés a través de les illes del Pacífic, amb l'objectiu de guanyar basses des de les que la potència estratègica aèria pogués colpejar al Japó i preparar la invasió (si bé això no va ser necessari, donat el bombardeig atòmic sobre Japó i a la declaració de guerra per part de la Unió Soviètica, fets que van portar a la rendició japonesa al setembre de 1945).
[edita] Plans de postguerra
A finals de 1943, semblava que els Aliats derrotarien ben aviat a l'Alemanya Nazi, i va ser cada cop més important decidir a un alt nivell polític sobre el curs de la guerra i el futur d'Europa durant la postguerra. Roosevelt es reuní amb Churchill i amb el dirigent xinès Chiang Kai-shek a la Conferència del Caire al novembre de 1943, i d'allà a Teheran per reunir-se amb Churchill i amb Stalin. Allà, li comunicaren al líder soviètic el pla per envair França al 1944, així com els plans de Roosevelt per a una organització internacional per a la postguerra. Stalin es mostrà encantat amb el fet de que els aliats occidentals haguessin abandonat tota idea d'endinsar-se als Balcans o a l'Europa central via Itàlia, i recolzà la idea de les Nacions Unides de Roosevelt, la qual cosa no representava cap cost per a ell. En aquell moment, tant Roosevelt com Churchill eren molt conscients dels enormes i desproporcionats sacrificis que els soviètics estaven realitzant al Front Oriental, mentre que la invasió de França encara trigaria 6 mesos, per la qual cosa no es van tocar temes polítics que no requerissin una solució immediata, com el futur d'Alemanya i de l'Europa Oriental.
A inicis de 1945, quan els exèrcits aliats avançaven per Alemanya, totes aquestes consideracions ja no podien ser aplaçades. Al febrer, Roosevelt, tot i al seu deteriorat estat de salut, viatjà fins a Jalta, a la Crimea soviètica, per a trobar-se de nou amb Churchill i amb Stalin. La Conferència de Jalta sovint és presentada com un moment decisiu de la història moderna, doncs moltes de les decisions que allà es prengueren van ser reconeixements retrospectius de realitats establertes mitjançant la força de les armes. La decisió dels aliats occidentals de retardar la invasió de França de 1943 a 1944 havia permès a la Unió Soviètica ocupar gairebé tota la Europa Oriental, incloent-hi Polònia, Romania, Bulgària, Txecoslovàquia i Hongria, així com l'Alemanya Oriental. Des de que Stalin controlés totes aquelles zones, hi havia ben poc que poguessin fer Churchill i Roosevelt per evitar la seva dictadura, a l'hora que Stalin no perdia el temps i establia governs comunistes controlats per la Unió Soviètica a tots aquells països.
Churchill, tenint present que el Regne Unit havia entrat en guerra al 1939 en defensa de la independència de Polònia, així com de les promeses que se li havien fet al govern a l'exili de Londres, va fer tot el que va poder per acordar que Stalin permetés establir-se un govern no-comunista i permetés unes eleccions lliures a la Polònia alliberada, si bé va ser incapaç d'enfrontar-se a Stalin sobre la mesura de les fronteres poloneses de postguerra. Però Roosevelt no estava interessat a enfrontar-se amb Stalin per dos motius: el primer, perquè creia que el suport soviètic seria essencial per a la projectada invasió del Japó, en la que els caps Aliats temien que tindrien un altíssim nombre de baixes. Roosevelt temia que si Stalin se sentia provocat sobre la qüestió polonesa podria renegar del seu acord de Teheran sobre entrar en [[Operació Tempesta d'Agost|guerra contra el Japó. El segon era que ell veia a les Nacions Unides com la darrera solució pels problemes de postguerra, i temia que el projecte fracassaria sense la cooperació soviètica.
[edita] Quart Mandat i Mort, 1945
[edita] Eleccions de 1944
Tot i a que només tenia 63 anys al 1945, la seva salut havia estat en declivi des d'almenys 1940. 20 anys de paràlisi i d'esforços físics passaven la seva factura, així com molts anys d'estrès i una vida de fumador. Se li havia diagnosticat una pressió alta i una malaltia de cor, i se li havia advertit que havia de modificar la seva dieta (però no que deixés de fumar). Si no hagués estat per la guerra, s'hagués retirat a les eleccions de 1944, però donades les circumstàncies no hi havia altra alternativa que presentar-se per a un quart mandat.
Previnguts del risc de que Roosevelt pogués morir en aquest mandat, s'insistí per que Henry Wallace, a qui es veia com a massa pro-soviètic, deixés la vicepresidència. Si bé es resistí en un inici, al final Roosevelt accedí a substituir a Wallace pel desconegut senador Harry Truman. A les eleccions de novembre, el duet Roosevelt & Truman van obtenir el favor del 53% de l'electorat, guanyant en 36 estats, contra el governador de Nova York Thomas Dewey. Després de les eleccions, el Secretari d'Estat més longeu de la història americana, Cordell Hull es retirà, sent succeït per Edward Stettinius Jr.
[edita] Darrers dies, mort i reputació pòstuma
El President abandonà la Conferència de Jalta el 12 de febrer de 1945, volant cap a Egipte i embarcant-se al USS Quincy al Gran Llac Amarg, prop del Canal de Suez. Allà rebé la visita al dia següent del rei d'Egipte, Farouk I i de Haile Selassie, emperador d'Etiòpia. El 14 de febrer tingué una trobada històrica amb el Rei Abdul Aziz, el fundador de l'Aràbia Saudita, una trobada que encara avui té un gran significat en les relacions entre els Estats Units i l'Aràbia Saudita. Després d'una trobada final entre Roosevelt i Winston Churchill, el Quincy enfilà cap a Alger, arribant el 18 de febrer, a on Roosevelt conferencià amb els ambaixadors americans a Gran Bretanya, França i Itàlia.
Després de la Conferència de Jalta, les relacions entre els aliats occidentals i Stalin es deterioraren ràpidament, a l'igual que la salut de Roosevelt. Quan es dirigí al Congrés després de tornar de Jalta, molts es sorprengueren de la seva aparença d'ancià i de malalt. Va parlar des de la seva cadira de rodes (una concessió sense precedents a la seva incapacitat física), però demostrà seguir en plena lluïdessa: "La Conferència de Crimea va dir, ha de ser el final d'un sistema d'acció unilateral, de les aliances exclusives, de les esferes d'influència, dels equilibris de poder i de tots els altres sistemes que han estat provats durant segles i que sempre han fracassat. Proposem substituir-los per una organització universal dins la que totes les nacions amants de la pau tinguin finalment l'oportunitat d'unir-se". Molts dels oients van dubtar de que la proposta de les Nacions Unides obtingués aquests objectius, però no dubtaven de com n'estava Roosevelt de convençut dels seus ideals. Roosevelt sovint és acusat de confiar cegament en Stalin, però en els darrers mesos de la guerra va seguir una línia més dura. Durant març i abril envià durs missatges a Stalin, acusant-lo de trencar els seus compromisos de Jalta sobre Polònia, Alemanya, els presoners de guerra, etcètera. Quan Stalin acusà als aliats occidentals de preparar una pau per separat amb Hitler a esquenes seves, Roosevelt respongué: "No puc evitar un sentiment de ressentiment cap als seus informadors, siguin els que siguin, per aquestes vils interpretacions de les meves accions o les dels meus subordinats de confiança".
El 30 de març de 1945, Roosevelt va anar a Warm Springs per descansar abans de la seva aparició prevista pel 25 d'abril, a la Conferència de Fundació de les Nacions Unides. Entre els convidats estava Lucy Mercer, la seva amant 30 anys abans (llavors sra. Lucy Ruthefurd), i la pintora Elizabeth Shoumatoff, la qual li estava fent un retrat. El matí del 12 de març estava assegut signant cartes. Poc abans de dinar va exclamar "Tinc un terrible mal de cap", va deixar caure la seva ploma i va perdre el coneixement. Va ser portat immediatament al llit: havia sofert una hemorràgia cerebral massiva, i a les 3:31 es certificà la seva mort. El retrat que Shoumatoff li estava fent és conegut com a "Retrat inacabat de Franklin D. Roosevelt".
La seva mort va ser rebuda amb commoció als Estats Units i a tot el món. A una època en la que la premsa no feia ressó de la salut o de la vida privada dels Presidents, el declivi de la seva salut era desconegut. Roosevelt havia estat President durant més de 12 anys, molt més que cap altre, agafant el timó del país en una de les seves majors crisis i deixant-lo davant d'un dels seus majors èxits: la victòria total sobre l'Alemanya Nazi i gairebé davant la victòria sobre el Japó.
El 8 de maig, el nou president, Harry Truman dedicà el Dia de la Victòria a Europa i les seves celebracions a la memòria de Roosevelt.
[edita] Llegat
El seu llegat sobrevisqué molts anys: els punts essencials del seu programa domèstic van seguir durant uns 35 anys més, doncs no va ser fins a Ronald Reagan que es van abandonar.
Una enquesta entre historiadors al 1999 considerà a Abraham Lincoln, George Washington i a Franklin D. Roosevelt com els 3 majors presidents per un estret marge. Una enquesta del The Washington Post del 2000 mostrà a Washington, a Lincoln i a Roosevelt com els únics "grans" Presidents.
[edita] Vegeu també
| Presidents dels Estats Units |  |
|
|---|---|---|
| Washington | J. Adams | Jefferson | Madison | Monroe | J.Q. Adams | Jackson | Van Buren | W. Harrison | Tyler | Polk | Taylor | Fillmore | Pierce | Buchanan | Lincoln | A. Johnson | Grant | Hayes | Garfield | Arthur | Cleveland | B. Harrison | Cleveland | McKinley | T. Roosevelt | Taft | Wilson | Harding | Coolidge | Hoover | F. Roosevelt | Truman | Eisenhower | Kennedy | L. Johnson | Nixon | Ford | Carter | Reagan | G.H.W. Bush | Clinton | G.W. Bush | ||
| Precedit per: Herbert C. Hoover (R) |
President dels Estats Units 4 de març de 1933 - 12 d'abril de 1945 |
Succeït per: Harry S. Truman (D) |
