Catedral de Barcelona

De Viquipèdia

Coordenades: 41° 23′ 02″ N 2° 10′ 35″ E

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona.

La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX).

La catedral està dedicada a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició catòlica, va sofrir el martiri durant l'època romana. Es coneix la dedicació a Santa Eulàlia des del 877,^[1] quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.^[2]

Taula de continguts 1 Història 1.1 L'església paleocristiana 1.2 L'església romànica 1.3 La catedral gòtica 1.4 La façana neogòtica 2 Edifici 2.1 Estructura del temple 2.2 Contraforts interiors 2.2.1 Efectes sobre la il·luminació 2.2.2 Efectes sobre les capelles 3 Exterior 3.1 Façana principal i cimbori 3.2 Portes 3.3 Torres-campanar 3.4 Gàrgoles 3.5 Capella de Santa Llúcia 4 Interior 4.1 Altar Major 4.2 Vitralls 4.3 Claus de volta 4.4 Cor 4.5 Rerecor 4.6 Orgue 4.7 Cripta de Santa Eulàlia 4.8 Antiga Sala Capitular 4.9 Capelles interiors 4.9.1 Capelles del costat de l'Epístola 4.9.2 Capelles als peus del temple 4.9.3 Capelles del costat de l'Evangeli 4.9.4 Capelles del deambulatori 4.10 Sagristia i tresor 5 Claustre 6 Nova Sala Capitular i Museu Catedralici 7 Obres de restauració 8 Llegendes de la Catedral 9 Notes 10 Bibliografia consultada 11 Vegeu també 12 Enllaços externs

[edita] Història

[edita] L'església paleocristiana

La catedral paleocristiana està documentada des del segle VI,^[1] tot i que se suposa que és anterior, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjans del segle IV.^[3] Entrant pel soterrani del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes de l'aula basilical i el baptisteri (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal.^[1] Les restes trobades de l'aula, que són bàsicament el paviment i l'arrencada de les columnes, van fer pensar que corresponien a la primitiva catedral, de tres naus (la planta típica de les basíliques romanes) disposades transversalment a l'actual,^[3] amb la capçalera al nord-est i els peus situats sota les capelles del costat de l'Evangeli (nord) de la catedral actual,^[1] però actualment se sap que aquesta aula basilical en realitat era una sala de recepció del palau episcopal, mentre que que la catedral devia estar a sota de la catedral actual, i si no se n'ha trobat restes és perquè aquesta zona no ha estat excavada.^[4] Aquesta catedral va ser remodelada completament abans del segle IX^[1] i fou destruïda el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur.^[3]

[edita] L'església romànica

La catedral romànica, consagrada el 1058 per l'arquebisbe de Narbona, fou construïda per impuls del bisbe Guislabert i tenia la mateixa orientació de la catedral actual.

Molt més petita que l'actual, de tres naus amb tres absis i sense creuer, tenia el campanar prop d'on ara hi ha el claustre^[1]. La seva ubicació coincideix amb l'actual, amb el presbiteri i la cripta al mateix lloc. Tenia un atri, que ocupava la meitat de l'espai actual del rerecor i les naus arribaven només fins l'actual cor.^[5] Se n'ha localitzat part del basament de la porta principal, que també es pot veure entrant pel Museu d'Història de la Ciutat, i se n'ha localitzat algunes pedres aprofitades en la construcció dels fonaments de la catedral gòtica. Part de la porta principal o d'una porta lateral podria haver estat reaprofitada en la porta del claustre.^[5]

[edita] La catedral gòtica

Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement^[5] les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.

Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...)^[6], que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.^[5]

A la primera etapa es construïx l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar al 1338 sent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del que es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.

La segona etapa és la perllongació de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb que es va tancar al 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408 ^[7].

Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442).

[edita] La façana neogòtica

Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense fer grans obres a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus fills, es van reprendre les obres, es va convocar el concurs per a l'edificació de la façana l'any 1882, establint com criteri estilístic a seguir el gòtic. Va ser adjudicat a Josep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l'any 1855. Es va inspirar en les traces realitzades l'any 1408 per Carles Galtés de Ruan.

[edita] Edifici

L'edifici és format pel temple i el claustre perfectament units pel seu mateix estil gòtic. Les mides de la catedral són de 90 metres de longitud per 40 d'ample i el jardí del claustre és de 25 metres per costat més per sis d'amplària de cada galeria de les quatre que l'envolten.

[edita] Estructura del temple

La catedral és formada per tres naus de la mateixa altura, que des del fals creuer les naus circulars s'uneixen en girola, passant per darrere del presbiteri i formant un arc semicircular, on s'allotgen nou capelles; per sobre d'aquestes capelles hi han grans vitralls i un fals trifori des d'on es poden veure les claus de volta a una distància d'uns tres metres.

La nau central és el doble d'ample que les laterals i a més de les capelles de la capçalera n'hi ha repartides disset més en el seu perímetre, a les quals s'ha d'afegir les vint capelles del claustre i la capella de Santa Llúcia amb entrada des de l'exterior.

La distribució en tres naus és corrent a les grans esglésies gòtiques, però mentre que les catedrals franceses i les que en segueixen l'estil la presència de tres naus serveix donar llum a l'església, fent la nau central més alta que les laterals i obrint grans finestrals a les parets de la nau central (vegeu per exemple la catedral de Reims) a la de Barcelona es posa èmfasi en la unitat de l'espai, aixecant les tres naus gairebé la mateixa altura semblantment al que es fa en d'altres esglésies del gòtic català: per exemple, a Santa Maria del Mar s'adopta aproximadament la mateixa solució, i en les esglésies més petites com Santa Maria del Pi o la del monestir de Pedralbes es porta la unitat de l'espai fins a l'extrem de fent l'església d'una sola nau.

[edita] Contraforts interiors

Les parets de les façanes exteriors no se situen als costats de les naus laterals, sinó que es desplacen enfora deixant els contraforts a l'interior de l'edifici, quan habitualment queden a l'exterior. Això augmenta l'amplada aparent de la catedral, amb la impressió d'afegir una nau més a cada banda, però com l'espai entre ens contraforts no es cobreix amb una volta de creueria sinó amb dues, la impressió és que s'han afegit dues naus a cada costat i que la catedral té set naus en comptes de tres. Això té efectes sobre la il·luminació de l'interior i sobre la disposició de les capelles.

[edita] Efectes sobre la il·luminació

En haver eixamplat l'espai, els vitralls queden molt més lluny del centre, i a més l'arribada de la queda obstaculitzada pels contraforts i pels arcs que sostenen les voltes entre els contraforts. La part de la catedral en que aquest enfosquiment es dóna menys és l'absis, que és la única part en que els contraforts es deixen a l'exterior i els vitralls se situen a la vora de la nau lateral.

[edita] Efectes sobre les capelles

Quan els contraforts se situen a l'exterior, entre ells se situen les voltes que fan de sostre a les capelles i que tenen una alçada proporcionada a la seva mida, com a l'església de Santa Maria del Mar). A la catedral de Barcelona, en canvi, l'alçada del sostre entre els contraforts és excessiva per formar l'espai recollit que convé a les capelles, pel que les capelles (dues a cada espai entre contraforts) estan cobertes per voltes més baixes que deixen una galeria al damunt.

La intenció original devia ser de construir més capelles a sobre de la galeria, i de fet es van arribar a fer quatre capelles sobre la galeria del costat de l'Evangeli tocant a la porta de Sant Iu, que encara es poden veure, però l'oferta de capelles devia ser excessiva perquè no se'n va arribar a construir més.^[8]

[edita] Exterior

[edita] Façana principal i cimbori

La façana neogòtica, projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres l'any 1882, és de 40 metres d'ample, consta de la portada flanquejada per dues torres amb alts pinacles i està ornamentada amb tot tipus d'elements d'estil gòtic de línies verticals i amb gran profusió d'imatges d'àngels i sants. A la façana són visibles vuit vitralls, la majoria modernistes, però també renaixentistes com la famosa Noli me tangere dissenyada per Bartolomé Bermejo a la part esquerra inferior.

El cimbori, dissenyat per l'arquitecte August Font i Carreres té una altura de 70 metres, es va portar a terme entre els anys 1906 i 1913. El coronament exterior del cimbori, es conclou amb la imatge de Santa Elena, mare de Constantí, que es diu va ser la que va retrobar la veritable Creu, advocació de la catedral juntament amb la de Santa Eulàlia, aquesta escultura va ser realitzada per l'artista Eduard Alentorn. A les terminacions de les cresteria hi ha imatges d'àngels alats.

[edita] Portes

Cinc són les portes de la Catedral de Barcelona:

• La porta principal, situada al centre de la façana de la plaça de la Catedral. Projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres, és del segle XIX d'estil neogòtic amb un gran arc gòtic amb arquivoltes, presidida al seu mainell per una escultura de Crist, obra de l'escultor Agapit Vallmitjana i Barbany, i a ambdós costats de la porta les imatges dels apòstols. Al portal hi ha escultures d'àngels, profetes i reis en un total de 76 figures, que juntament amb la fusteria de la porta van ser realitzades per l'escultor Joan Roig i Solé. La cara interior, en canvi, és del segle XV, i hi trobem els medallons gravats en pedra a l'extradós de l'arc de l'entrada són de l'artista Antoni Claperós, representant l'Ascensió i la Pentecosta.

• Portal de Sant Iu, és aquesta la més antiga i durant cinc-cents anys va ser l'accés principal de la catedral, pel creuer del costat de l'Evangeli. La seva advocació es deu a l'edifici que té davant, que durant molts anys fou dels advocats, el patró dels quals és Sant Iu. Realitzada en marbre i pedra de la muntanya de Montjuïc, és un dels primers intents de l'arc ogival del gòtic català (1298), i conté alguns elements força originals dins del gòtic i que es consideren una mostra dels dubitatius inicis d'aquest estil. Així, damunt dels pilars hi ha àngels músics traient el cap per l'extradós de l'arc, com si volguessin sortir de la paret, i les arcuacions de damunt de la porta estan separades per uns elements que representen bàculs, amb l'extrem superior corbat, en comptes de pilarons, com és més corrent (vegeu per exemple, la façana de Santa Maria del Pi, de composició molt semblant).^[9] Al timpà hi ha una imatge de Santa Eulàlia atribuïda a l'escola de Jaume Cascalls de finals del segle XIV, a cada banda, dins del timpà, hi ha una petita testa, merament ornamental.

A cada costat de la portada hi ha relleus de marbre fent d'impostes, tres a cada costat, representant dos temes: la lluita de l'home contra les feres i la interpretació de la natura en clau religiosa i simbòlica, en la línia dels bestiaris medievals.^[5]

Relleus amb el griu capturant un anyell (esquerra) i home salvatge (dreta).	Lluita d'un home i un griu. La indumentària de l'home correspon a la dels soldats dels volts del 1300.[5]
Relleu representant probablement Samsó matant un lleó.	Relleu amb un cervatell (esquerra) i relleu amb una lleona i els seus cadells (dreta).

D'esquerra a dreta hi trobem:

• Un griu que captura un anyell entre les urpes, i que simbolitza el dimoni que atrapa l'ànima del pecador.
• Un home salvatge, amb el cos cobert de pèls i vestit només una mena de pantalons curts. Representa els impulsos concupiscents de l'home i a la mà hi porta una arma que podria ser un pal o una maça, però no es pot saber perquè se n'ha perdut un tros. Fa el gest de colpejar alguna cosa que queda fora del relleu, que tampoc sabem que és, però sembla molt improbable que sigui el griu del relleu del costat. De fet, tenint en compte l'ambient forestal al que pertanyeria l'home salvatge, alguns autors han suposat que podria haver estat pensat originalment per anar al costat del relleus de l'altre costat (el cervatell i la lleona), que lligarien amb el mateix escenari.
• La lluita d'un home, abillat de soldat, amb un griu, simbolitzant la lluita contra el dimoni. No queda clar qui guanyarà, però més eficaç que l'espasa, que el griu està agafant per la fulla, sembla que és l'escut, amb una gran creu gravada.
• Un home vestit amb túnica i lluitant amb un lleó, al que li clava una daga. Se suposa que representa Samsó, per la seva semblança amb d'altres representacions contemporànies, tot i que hauria d'estar matant el lleó amb les mans i no amb una daga.
• Un cervatell, que simbolitza l'anhel de l'ànima per acostar-se a Déu. Al darrera té un arbre amb tres capçades i dos petits mussols al damunt, que podrien tenir intenció només decorativa.
• Una lleona alletant dos dels els seus cadells i protegint-ne un tercer entre les potes, d'interpretació incerta.

Alguns autors atribueixen aquests relleus a l'antiga catedral romànica, mentre que d'altres els creuen realitzats per artistes italians al segle XIV.^[1] Tot i que els trets estilístics denoten que han sortit d'una mateixa mà o d'un mateix taller, els relleus no semblen concebuts amb un programa unitari ni tenen relació entre ells, i fins i tot alguns autors han suposat que la seva disposició no és la prevista per l'autor.^[5]

• Porta de La Pietat, és una de les entrades exteriors al claustre, amb un arc conopial flanquejat per uns alts pinacles llaurats amb gran finor. Al timpà hi ha un relleu de fusta amb la representació de la Pietat (o sigui, la representació del dolor de Maria amb Jesús mort a la falda) envoltada amb símbols de la Passió, obra de l'escultor alemany Michael Lochner, establert a Barcelona des de l'any 1483; al racó inferior dret del timpà i en mida petita hi ha representat el canonge Berenguer Vila, que fou el donant que finançà el relleu.^[9] Aquesta porta facilita l'entrada al temple ja que està de costat amb l'entrada al creuer del costat de l'Epístola.

• Porta de Santa Eulàlia, es troba situada al carrer del Bisbe i l'entrada és pel claustre, de forma similar a la porta de la Pietat, està construïda amb un arc conopial i al timpà hi ha una escultura de Santa Eulàlia, reproducció de l'original dels escultors Claperós que es guarda al museu de la catedral. Als costats de la imatge estan tallats els escuts del bisbe Francesc Climent Sapera que va ser el que va pagar la galeria de ponent del claustre. Les arquivoltes estan llaurades amb fins fullatges.

• Porta de Santa Llúcia. És l'entrada a la capella exterior d'aquesta santa, sent la tercera porta d'accés al claustre. La porta és romànica amb arquivoltes semicirculars, sustentades per tres pilars quadrangulars adossats i dos fines columnes exemptes circulars de fust llis en ambdós costats de la porta, i capitells esculpits amb figures d'animals i personatges, acompanyats de trenta plantes pertanyents a sis espècies comunes que es reparteixen per les impostes i les arquivoltes: fulles de roure, d'Anemone sp., d'agrimònia i de Potentilla sp., frondes de polipodi (una falguera) i una gramínia indeterminada. Aquestes plantes estan representades amb un realisme suficient per identificar-les, que fa palès que l'escultor tenia les plantes al davant, i la seva presència s'ha relacionat amb la moda, apareguda al nord de França a principis del segle XIII, consistent en abandonar els acants idealitzats que el romànic havia heretat de l'ordre corinti de l'arquitectura clàssica substituint-los per representacions naturalistes de la flora local.^[10] A més dels motius vegetals, en algunes arquivoltes i a la franja superior de les impostes hi trobem motius geomètrics.

Dels quatre capitells de les columnes, els dos interiors només tenen motius vegetals, l'exterior dret esculpits té dos quadrúpedes (un a cada cara, però compartint la mateixa boca, el que s'ha assenyalat com una mostra de la no massa bona qualitat de l'escultura d'aquesta porta) i a l'exterior esquerre s'hi representen les escenes de l'anunciació i la visitació.^[5]

Part de l'ornamentació de la porta va haver de ser reconstruïda el 1842 per la caiguda d'una bomba, i el timpà, que és llis, té pintures no massa ben conservades de principis del segle XX.^[5]

Porta de Santa Llúcia.

Costat esquerre, amb el capitell amb l'anunciació i la visitació

Costat dret, amb el capitell amb l'anunciació i la visitació

[edita] Torres-campanar

De finals del segle XIII són les dues torres campanar, d'inicis de la construcció gòtica, la situació de la qual correspon als extrems del creuer. Ambdues són vuitavades i de 53 metres d'altura.

Una de les torres dita de les hores o rellotge, se sustenta sobre l'entrada de Sant Iu.^[11] Es troben en aquesta torre la campana Eulàlia, que és la més gran, de 3 tones de pes, i és la que toca les hores, i la que duu el nom el nom d'Honorata i dóna els quarts. L'estructura superior és de ferro magníficament ornamentada i va ser construïda a la fi del segle XIX d'estil modernista.

L'altra torre és l'encarregada de les hores eclesiàstiques. En aquesta hi ha deu campanes, totes amb noms femenins.^[12]

[edita] Gàrgoles

Com la majoria de les catedrals gòtiques, també la de Barcelona té gàrgoles, per on s'aboca l'aigua de la pluja de les teulades.

Les gàrgoles més antigues de la catedral són les l'absis al costat de la porta de Sant Iu, que deuen ser de principis del segle XIV, i representen un home cofat amb una gorra que recorda una barretina, un cavaller armat a cavall, un unicorn i un elefant. La de l'elefant porta a l'esquena una estructura en forma de castell, de l'estil de les que es fan servir a orient per la cacera o la guerra i que els elefants porten sovint a les representacions medievals; la trompa, que veiem d'un color diferent, és fruit d'una reparació posterior. La gàrgola del cavaller, abillat ostensiblement amb casc, cuirassa, escut i esperons, i el cavall amb brida, s'ha relacionat amb la confraria dels freners o dels esteves (per l'advocació de Sant Esteve), que agrupava els freners i oficis afins, que feien arreus, armes i cuirasses i ocupaven aquest tros de la ciutat, coneguda com a barri de la Freneria (hi ha un tros de carrer que encara conserva aquest nom) que s'estenia fins a la plaça de Sant Just; en aquesta mateixa zona de la catedral, en una de les osseres situades entre els primers contraforts de l'absis, encara s'hi pot llegir una inscripció del 1740 amb el nom de la confraria. Les altres gàrgoles de l'absis representen animals corrents, com un bou, un xai, un porc i un gos amb collar, i als contraforts inferiors ovelles, gossos i llops. Els acompanyen un lleó, un aguiló i un animal monstruós.^[13]

Gàrgola de l'unicorn.

Gàrgola de l'elefant.

Gàrgola del cavaller.

Les gàrgoles del claustre ja són del segle XV, i les quatre de les cantonades representen els símbols dels evangelistes.^[13]

Segons una tradició popular, les gàrgoles són bruixotes que, quan passava la processó del Corpus Christi, escopien, sent castigades a quedar-se petrificades com a figures monstruoses, amb la missió d'escopir l'aigua de les teulades de la catedral.

[edita] Capella de Santa Llúcia

La capella de Santa Llúcia o de les Onze Mil Verges^[14][3] és situada a un angle del claustre amb entrada exterior.

Es va construir entre els anys 1257 i 1268 d'estil romànic tardà, sota el mandat del bisbe Arnau de Gurb (1252-1284)^[14] com a capella del palau episcopal, amb el que estava unida, i al principi sense relació amb la catedral, que en aquell temps era més petita i no hi arribava (la capella es va acabar de construir trenta anys abans que s'iniciés la catedral gòtica).^[3]

De planta rectangular, amb una sola nau amb volta de canó apuntada i de dimensions molt reduïdes, està edificada amb dovelles molt regulars, la seva façana té porta amb arc semicircular amb arquivoltes i dues columnes a cada banda amb capitells esculpits amb figures geomètriques i d'animals; sobre el centre de la seva façana s'alça una petita espadanya de dos buits (afegida posteriorment)^[14].

Per la porta de la capella, vegeu la secció d'aquest mateix article sobre les portes de la catedral.

Té una porta posterior que permet accedir al claustre i tenia una porta lateral que s'obria al carrer del Bisbe, tapiada el 1821, de la qual encara es pot contemplar el timpà amb un Agnus Dei de transició del romànic al gòtic.^[14]

A l'interior hi ha en dues arcades laterals, dos sepulcres. El del costat de l'Epístola (o sigui, entrant per la porta principal a mà dreta) és el del bisbe Arnau de Gurb,d'estil gòtic, el qual havia estat tapiat molts anys fins que el 1891 es va redescobrir i restaurar, pel que la disposició d'alguns elements podria no ser l'original, ^[9] i el del costat de l'Evangeli (entrant a mà esquerra) el del canonge Francesc de Santa Coloma, del segle XIV, a sobre el qual hi ha un calvari tallat en pedra amb el fons de vidre blau, el mateix canonge hi apareix representat agenollat al costat de la creu,^[3] que era una forma habitual de representar al donant (el que havia pagat l'obra) semblant a com apareix el canonge Vila al timpà de la Porta de la Pietat.
(Vegeu el sepulcre sencer).

La dedicació original de la capella fou a la Mare de Déu, a santa Quitèria i a totes les santes verges, havent-hi un altar dedicat a santa Llúcia i un altre a santa Àgata. La dedicació exclusiva a santa Llúcia data del 1296 en que segons la tradició, per intercessió miraculosa d'aquesta santa, una nena nascuda sense ulls els obtingué (santa Llúcia és considerada protectora de la vista).^[3]

Façana de la capella de Santa Llúcia.

Sepulcre del bisbe Arnau de Gurb.

Sepulcre del canonge Francesc de Santa Coloma.

Interior de la capella, vista d'esquena a l'altar i a la porta del claustre.

[edita] Interior

[edita] Altar Major

Consagrada l'any 1337 pel bisbe Ferrer Abella (1335-1344), l'ara de tres metres de longitud és de marbre blanc i està sostinguda per dos capitells del primitiu temple visigòtic del segle VI. Al fons i a mitja altura de les columnes centrals es pot veure la imatge de l'exaltació de la Creu envoltada per sis àngels, de l'escultor Frederic Marés i Deulovol, realitzada l'any 1976 i a la seva part inferior hi és situada la càtedra, tallada a mitjan segle XIV en alabastre, el respatller de fusta és de l'any 1967, i sobre ell hi ha l'escut del cardenal arquebisbe Ricard Maria Carles i Gordó (1990-2004).

[edita] Vitralls

Considerades com una de les característiques de l'art gòtic, amb l'obertura de grans finestrals per a donar pas a la llum exterior, després de l'època romànica, que les construccions eren de murs gruixuts i sense obertures o si les havia, poques i molt estretes, amb excepcions com la de la Catedral d'Augsburg de l'any 1100 amb figures precursores de les gòtiques.

Els vitralls gòtics de la catedral, tots són amb el mateix esquema de tres carrers, el central amb la imatge del titular i els laterals amb decoracions geomètriques que emmarquen escuts reials, de la ciutat, àngels, etc. i coronament trilobulat.

Les èpoques dels vitralls es poden dividir en tres parts: La primera, datada els anys 1317- 1334, per l'escut del bisbe Ponç de Gualba que s'aprecia a la vidriera de la Santa Creu i Santa Eulàlia, recull tots els vitralls de la capçalera, sobre les capelles radials. A més d'aquesta, la de Sant Pere, la del papa Sant Silvestre on als laterals hi ha caps de sants bisbes de l'autor dit Mestre de Sant Silvestre fet l'any 1386 i la de Sant Esteve.

La segona etapa, al voltant l'any 1400, són les dels extrems de l'absis: Sant Andreu amb els escuts del bisbe Armengol de l'any 1398/1408, i la de Sant Antoni Abat, realitzada per Nicolau de Maraya els anys 1405/1407.

La tercera etapa o grup són els realitzats en el segle XV, com la vidriera de Sant Miquel arcàngel i la principal, situada a la capella del baptisteri, de l'any 1495, el seu autor va ser Gil de Fontanet amb cartrons dibuixats de Bartolomé Bermejo. Tal com es pot llegir en la franja inferior de la vidriera es tracta del Noli me tangere. ^[15].

Realitzades al segle XX, són les que es troben als peus del temple: pagada per la Diputació de Barcelona és la que representa a Sant Jaume, Sant Antoni Abat, Sant Alexandre i Santa Joaquima Vedruna; pagada per l'Ajuntament de Barcelona amb Sant Sever, Sant Josep Oriol, Sant Medir i Sant Vicenç Ferrer; La Mare de Deu dels Àngels i Sant Bartomeu, sufragada per Bartomeu Barba, governador de Barcelona; La Mare de Deu del Bust i Sant Gregori, amb l'escut del bisbe Gregorio Modrego Casaus, etc.

[edita] Claus de volta

La restauració portada a terme l'any 1970, va permetre descobrir la policromia de les claus de volta que el pas dels segles havia anat enfosquint.

La catedral té en total 215 claus, sent les de la nau principal les més grans, de dos metres de diàmetre i amb un pes de 5 tones.

Les claus de la volta central començant pel presbiteri són:

• Crist crucificat entre la Verge i Sant Joan amb els símbols del sol i la lluna.
• Santa Eulàlia amb l'escut de Blanca de Nàpols, esposa de Jaume II. Datada de 1320.
• Verge de la Misericòrdia, acollint a la seva capa, a un costat, un papa, un rei,un cardenal, un bisbe i un canonge, a l'altre costat a la reina, una religiosa i tres figures femenines més. Data de 1379.
• L'Anunciació. La verge amb l'arcàngel Sant Gabriel. Any 1379.
• Un bisbe amb diaques, es creu que és el bisbe Pere Planella (1371-1385), per estar el seu escut al lateral de la clau.
• Pare Etern envoltat d'àngels, de l'escultor Pere Joan realitzat l'any 1418.

Una altra gran clau és la que es troba a la cripta de Santa Eulàlia, representant a la santa amb la Mare de Déu i el Nen. Prop de la porta de Sant Iu, la seva clau representa a Sant Pere, envoltada per unes altres quatre de més petites de forma trilobulades, a la porta de la sortida al claustre, al costat oposat, representa Sant Joan Baptista amb l'àguila, també envoltada per unes altres quatre de més petites.

[edita] Cor

Les obres del cor van començar sota el mandat del bisbe Ramon d'Escales l'any 1390.

Els murs del cor van ser fets per Jordi de Déu amb mènsules representant a profetes de l'Antic Testament, com també al lateral esquerre va realitzar l'escala d'accés a la trona amb dos petites escultures representant la Anunciació als brancals de l'entrada a l'escala.

L'any 1394 es va encarregar a Pere Sanglada, escultor ja consagrat, que realitzés el cadirat del cor, va viatjar per ordre del capítol catedralici, a Girona, Elna, Carcassona i finalment a Bruges, on va comprar la fusta de roure per a la seva execució.

Es va envoltar de bons ajudants com Pere Oller i Antoni Canet, començant la primera fase del cor amb el cadirat, als medallons dels braçals i a les misericòrdies, és on es concentren les més importants escultures. De temes variats, els religiosos són els menys representats i són les escenes de dansa, jocs i música entre altres les que criden més l'atenció.

S'encarrega a Pere Sanglada la realització del púlpit, també de roure, de forma prismàtica, amb un fons arquitectònic de traceries i pinacles on hi ha quinze imatges representant entre unes altres a Jesucrist amb Sant Pere i Sant Pau i altre panell de la Verge amb Santa Eulàlia i Santa Caterina, a la part inferior del púlpit hi ha arcuacions amb claus de volta representant les de la catedral. Es va finalitzar l'any 1403.

Anys més tard es va continuar el cor amb el cadirat de Matías Bonafè que va tallar altres 48 cadires finalitzant l'any 1459. Amb aquesta obra, va passar la de Pere Sanglada a ser el cadirat alt.

L'alemany Michael Lochner va ser l'encarregat l'any 1483 de les talles dels dossers de forma d'alts pinacles que per la seva mort al 1490, va haver de continuar el seu ajudant Johan Friederich Kassel, fins a l'any 1497.

L'any 1517, l'escultor Bartolomé Ordóñez realitzà les mampares per a l'accés al cadirat amb escenes de l'Antic Testament i la Passió.

Carles V, decideix que la celebració del XIX capítol de l'orde del Toisó d'Or sigui a Barcelona i mana habilitar el cor de la seva catedral per a la data del 5 de març de 1519. Joan de Borgonya va ser l'encarregat de pintar la corresponent heràldica als 64 plafons dels cadirats, corresponents a:

• 50 cadirats dels cavallers
• 1 de Carles V
• 1 de Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic ^[16]
• 6 amb frases laudatòries
• 4 amb divises borgonyes
• 2 amb les dates de celebració.

[edita] Rerecor

Es una obra renaixentista, realitzada pel burgalès Bartolomé Ordóñez, que se sap que al 1519 treballava en aquesta obra, projectant-la com una columnata dòrica, coronada amb balustrada i que entre els seus intercolumnis consta de quatre escenes en relleu de la vida de Santa Eulàlia, dues a cada costat de la porta i als seus extrems unes fornícules que contenen escultures corpòries.

No va poder completar la realització de l'obra, a causa de la seva mort prematura ocorreguda a Carrara al 1520, on s'havia desplaçat per a comprar marbre i anar realitzant l'encàrrec, va ser acabada pel seu deixeble Pere Villar d'acord amb el projecte del seu mestre l'any 1564.

Els relleus que representen el Judici de Santa Eulàlia per Dacià i la Cremació de Santa Eulàlia juntament amb les figures exemptes de San Sever i Santa Eulàlia, pertanyen a Bartolomé Ordoñez i les de Pere Villar corresponen a la Flagel·lació de Santa Eulàlia i la Crucifixió de Santa Eulàlia i les escultures de Sant Oleguer i Sant Ramon de Penyafort.

Sant Sever, de Bartolomé Ordóñez.

Judici de Santa Eulàlia per Dacià, de Bartolomé Ordóñez.

Flagel·lació de Santa Eulàlia de Pere Villar. Fixeu-vos en la figura del pretor romà, a mà esquerra, gairebé copiada de l'escena del judici.

Vista general de la part dreta del reracor .

[edita] Orgue

Encara que hi ha documentació relativa a l'orgue datada el 1259, l'orgue actual comença el seu camí l'any 1538 sent finalitzada la seua construcció el 1540. La factura original de l'orgue va anar a càrrec de Pere Flamech (l'escola orguenera de la corona catalanoaragonesa rep en eixos moments una sèrie d'influències d'orgueners flamencs i francesos que deixaran gran calat) i el tallista Antoni Carbonell, sent instal·lat sota el campanar de la porta de Sant Iu.

Des d'eixe moment l'orgue rep aportacions d'almenys 16 mestres orgueners que han suposat una sèrie de modificacions en la seua factura adaptant-lo als gustos estètics de cada època i rebent tot tipus d'innovacions estètiques i mecàniques, sent l'última intervenció la realitzada per Gabriel Blancafort des de l'any 1984 fins a 1994.

La caixa de l'orgue és l'original, d'estil renaixentista, plana, de l'escola catalana com les caixes dels orgues de Santa Maria del Mar (1560), catedral de Tarragona (1567), catedral de València (1510) (desballestada i parcialment reutilitzada) entre altres. De dos cossos, el major de 16' (peus) que en part aprofita la fàbrica del temple i fa les funcions de façana sent els seus tubs originals excepte els disposats en batalla (horitzontalment), més un cos petit (una caixa pròpiament) de 4' situada en el centre de la tribuna de l'orgue a l'esquena de l'organista. Es tracta de la caixa d'orgue més antiga que es conserva a Catalunya.

En l'interior de l'orgue hi ha tubs de totes les èpoques de les distintes intervencions que ha rebut, els quals s'han respectat al màxim en l'última intervenció realitzada. Tota la part tècnica és actual.

L'òrgue actual és un orgue de nova planta de quatre teclats de 56 notes i pedal de 30 notes, tracció mecànica i una distribució de cossos sonors que seguix els preceptes del "Werkprinzip" mot del segle XX que definix la disposició interna dels orgues barrocs alemanys:

• el primer teclat o cadireta se situa a l'esquena de l'organista.
• El segon teclat o orgue major es troba a l'altura de la base de la façana de l'orgue pertanyent els tubs de la façana a aquest teclat.
• El tercer teclat, "expressiu" deu el seu nom a què l'intèrpret pot provocar l'augment o disminució del volum a voluntat. Físicament se situa un pis per damunt del gran orgue.
• El quart teclat acciona la batalla i l'eco, la batalla està formada per una sèrie de registres situats horitzontalment en la façana, és una col·locació típicament ibèrica, just per damunt del cap de l'organista. Es va estendre als territoris d'ultramar portuguesos i espanyols i més tard en ple segle XX s'ha estés a la resta del món. L'eco és un bagul amb tapa que l'organista obri i tanca a voluntat provocant l'efecte d'eco.
• Els tubs del pedal (accionat amb els peus) es troben en ambdós laterals de l'orgue, en la zona més apartada de l'eix central de l'orgue, on se situa l'organista. L'orgue compta amb 58 registres amb un total de 4013 tubs sonors i 128 combinacions lliures de registres^[17].

Unes grans portes, més bé uns marcs de portes coberts per sarges (llenços) tancaven la seva caixa el dijous Sant després del Glòria de la missa i no es tornaven a obrir fins el diumenge de Pasqua en senyal de dol, quedant l'orgue mut al llarg d'eixos dies. Aquestes pintures obres de Pere Serafí "el Grec" l'any 1560, van ser retirades el 1950 i es conserven al Museu de la Catedral.

A més d'acompanyar musicalment els actes litúrgics, es celebren amb freqüència, a la catedral, grans concerts.

[edita] Cripta de Santa Eulàlia

La cripta és situada sota el presbiteri i la seva construcció es deu a Jaume Fabré, a principis del segle XIV.

L'entrada per una àmplia escala sota un arc gairebé pla, ornat al centre amb el retrat d'un bisbe, sembla ser de Ponç de Gualba, sota el mandat del qual es va construir, i als seus costats grups de petits caps de personatges de l'època, als murs laterals de l'escala es troben dos arcs amb escultures de testes humanes, que eren l'entrada a dues capelles tapiades l'any 1779 per unes obres de remodelació per a avançar l'escalinata cap a l'altar major.

La volta aplanada està dividida en dotze arcs que van tots a convergir a una gran clau de volta central, que representa, la Mare de Déu amb el Nen Jesús que li col·loca la diadema del martiri a Santa Eulàlia. Va ser acabada l'any 1326, encara que el trasllat de les restes de la santa, no es va fer fins al 1339.

El nou sarcòfag d'alabastre, obra l'escultor de Pisa, Lupo di Francesco, es troba exposat després de la taula de l'altar, al centre de la cripta, sostingut per vuit columnes d'estils diferents amb capitells corintis daurats. La tapa i els seus costats estan tallades escenes del martiri de Santa Eulàlia, als quatre angles superiors hi ha àngels-llum i al centre una Verge amb Nen. Es guarda a la paret del fons el seu antic sepulcre del segle IX, juntament amb la inscripció de l'any 877 de la troballa de les relíquies a Santa Maria del Mar, dita a les hores, Santa Maria de les Arenes. La transcripció de les plaques diu així:

«	Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, que va sofrir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon dels idus de febrer i va ser trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l'església de Santa Maria el (...) de les calendes de novembre. A Déu gràcies	»

La presència d'una cripta no és habitual en les seus gòtiques, però es creu que a Barcelona s'hi va fer per tal de mantenir l'organització de la catedral romànica, que tenia al mateix lloc la cripta amb el sepulcre de santa Eulàlia.^[8]

[edita] Antiga Sala Capitular

Coneguda per capella de Sant Oleguer i del Santísim Sagrament, així com també del Sant Crist de Lepant, una de les imatges amb més devoció de la catedral. La sala capitular va ser construïda per Arnau Bargués l'any 1407 amb una magnífica resolució arquitectònica de planta rectangular coberta amb una gran volta de creueria estrellada. La clau de volta central de la capella, representa la Pentecosta i va ser realitzada per Joan Claperós al 1454.

En ser canonitzat el bisbe de Barcelona Sant Oleguer, el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari està col·locat el sepulcre barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada al 1406.

Sobre aquesta tomba es troba el Sant Crist de Lepant datat del segle XVI, que fins a 1932 s'havia venerat en la capella central de la girola; als peus del crucifix hi ha una imatge de una Pietat, reproducció d'una escultura de Ramon Amadeu i Grau. El Crist de Lepant, fou la creu de la galera de Joan d'Àustria, el vaixell insígnia que va lluitar a la batalla de Lepant el 1571. El Crist crucificat està decantat cap a la dreta; la llegenda diu que la figura es va apartar cap a aquest costat per esquivar una canonada. Segons la creença, això fou un signe del déu dels cristians que presagiava la derrota otomana, finalment esdevinguda.

En ambdós costats de l'altar hi ha l'entrada al cambril, ornat amb marbres, portes tallades i el sostre cassetonat de fusta amb uns panells amb pintures, al centre d'aquesta sala es venera les restes de Sant Ruf d'Avinyó, mort l'any 1137.

[edita] Capelles interiors

Per la presència del gòtic meridional, els contraforts tenien projecció interior, el que permetia la creació de capelles dobles amb gran profunditat entre elles, amb voltes de creueria i coronades amb claus de voltes.

Per documentacions, se sap que a principis del segle XV, ja estaven gairebé totes proveïdes de retaule. Com solia passar a gairebé totes les grans catedrals, al llarg dels anys sofrien alteracions tant en la substitució, per corrents de noves arts del moment, dels retaules gòtics per barrocs, com de les advocacions, per canvi de benefactors.

[edita] Capelles del costat de l'Epístola

Les descrivim ordenades de la porta principal cap a l'altar:

• Capella de Sant Cosme i Sant Damià. Al costat de l'antiga sala capitular, es troba aquesta capella, al principi dedicada a les Santes Clara i Caterina, finalitzada sobre l'any 1436 pel mestre d'obres Bartomeu Gual, va ser sufragada per Sança Ximenis de Cabrera per a realitzar el seu sepulcre, la realització del qual la fa Pere Oller, un escultor que també treballà al cor de la catedral. La tomba està col·locada dintre d'un arcosoli amb dos petits gossos esculpits als peus de la figura jacent, a la part frontal estan representades les figures de plorants masculins en dos grups envoltant una figura femenina amb un llibre en la mà i amb altres dones en oració. Sobre el sepulcre, pintada sobre el mur, es troba una representació de l'elevatio animae (o sigui, l'ascensió de l'ànima de la difunta al Judici Final) del pintor Lluís Dalmau.

• Capella de Sant Josep Oriol. El seu altar és d'estil modernista i davant es troba el mausoleu, realitzat per l'escultor Josep Llimona, del cardenal Salvador Casañas i Pagès (†1908), principal promotor de la canonització del barceloní Josep Oriol.

• Capella de Sant Pancràs i Sant Roc. Posseïx un notable retaule barroc policromat del segle XVIII.

• Capella de Sant Ramon de Penyafort. Sota l'altar d'aquesta capella es troba l'escultura jacent de Sant Ramon amb el sarcòfag datat del segle XIV,provinent de l'antic convent de Santa Caterina de l'ordre dominicana

• Capella de Sant Pau. El retaule d'aquesta capella s'atribuïx a Domènec Talarn realitzat l'any 1902.

• Capella de La Nostra Senyora del Pilar. Retaule barroc del segle XVII. El mausoleu de l'arquebisbe Gregorio Modrego Casaus (†1972), és de l'escultor Frederic Marès i Deulovol de l'any 1972.

• Capella de Sant Pacià i Sant Francesc Xavier. El retaule de Sant Pacià és barroc de l'any 1688 realitzat per Joan Roig (pare). L'escena que representa l'Últim Sopar, l'artista va incorporar la imatge de Sant Ignasi entre els apòstols. Al retaule de Sant Francesc Xavier, hi ha escenes de la vida del sant i medallons amb la vida de Jesús. També s'hi troba una imatge jacent de Sant Francesc Xavier realitzada l'any 1687 per Andreu Sala. A terra hi ha la sepultura del bisbe Joan Dimas Loris (†1598).

Capella de Sant Josep Oriol (esquerra) i capella de Sant Pancraç i Sant Roc (dreta).

Capella de Sant Cosme i Sant Damià (esquerra) i antiga sala capitular (dreta), amb el Crist de Lepant al fons.

[edita] Capelles als peus del temple

En moltes grans esglésies de tres o més naus, a cada nau li correspon una portalada a la façana principal. No és aquest el cas de la catedral de Barcelona, ja que com en d'altres esglésies del gòtic català es preferí aprofitar el costat interior de la façana principal per situar-hi més capelles, una a cada costat de la porta:

• Capella del Baptisteri. La pila baptismal està realitzada en marbre blanc de Carrara, tallada per l'artista florentí Onofre Julià l'any 1433. En aquesta capella es troba el vitrall Noli me tangere, que representa la Magdalena amb Jesús Ressuscitat, de Gil de Fontanet segons les traces de l'artista cordovès Bartolomé Bermejo, és de finals del segle XV.

• Capella de la Immaculada Concepció. La seva imatge és recent i té a les seves mans les claus de la ciutat ofertes per l'ajuntament com ex-vot per la pesta de l'any 1651 que va sofrir el municipi. A la paret esquerra de la capella es troba el mausoleu de l'any 1899 del bisbe de Barcelona, Francesc Climent Sapera († 1430).

[edita] Capelles del costat de l'Evangeli

Les descrivim ordenades de la porta principal cap a l'altar:

• Capella de San Sever. És la primera que es troba des de la porta principal (entrant a mà esquerra). El retaule barroc és obra de l'escultor Francesc Santacruz i Artigas de l'any 1693.

• Capella de Sant Marc. El seu retaule primitiu gòtic va ser sufragat pel gremi de sabaters i es va realitzar l'any 1346 per Arnau Bassa. Aquest retaule va ser substituït per altre de barroc i traslladat a Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa, on es conserva a l'actualitat. El retaule barroc es del artista Bernat Vilar de l'any 1692. A tots dos costats de la capella hi ha pintures de Francesc Tramulles Roig del segle XVIII.

• Capella de Sant Bernadí. Al seu retaule de l'any 1705 s'hi poden veure les imatges de Sant Bernadí, Sant Miquel i Sant Antoni de Pàdua. Anteriorment hi havia hagut un retaule de Jaume Huguet, que ara es conserva al Museu de la Catedral.

• Capella de la Verge del Roser. Es pot veure un retaule de l'any 1619 de l'autor de Terrassa, Agustí Pujol està resolt a base de relleus escultòrics dedicats a la vida de Jesús i Maria.

• Capella de Sant Bartomeu i Santa Isabel. Del pintor Guerau Gener, que va ser aprenent al taller de Lluís Borrassà, és el retaule d'aquesta capella de l'any 1401.

• Capella de Sant Sebastià i Santa Tecla. Té un retaule dels anys 1486/1498, realitzat per Rafael Vergós i Pere Alemany del cercle de Jaume Huguet.

• Capella de La Nostra Senyora de l'Alegria i La Mare de Déu de Montserrat. Posseïxen retaules, la primera de l'escultor Camps i Arnau de l'any 1945, i la segona una obra pictòrica de l'any 1940.

Retaule de Sant Sever.

Retaule barroc de Sant Marc.

Retaule de la Mare de Déu del Roser.

Retaule gòtic de Sant Sebastià i Santa Tecla.

[edita] Capelles del deambulatori

Les descrivim ordenades en sentit horari:

• Capella dels Sants Innocents Es troba situada després de la porta de Sant Iu; al seu altar s'hi guarda una arqueta de plata del segle XVI amb les relíquies que el duc de Venècia li va donar a Joan el Gran amb la condició que es conservessin a la catedral de Barcelona. Al mur hi ha un arcosoli que conté un sarcòfag del bisbe Ramon d'Escales (1386-1398), obra de l'escultor Antoni Canet de l'any 1409, exquisita escultura gòtica, tant en la magnífica estàtua jacent del bisbe com dels plorants sota arcuacions gòtiques de la part frontal del sepulcre.

• Capella del Sagrat Cor de Jesús S'hi troba una imatge de l'escultor Vicenç Vilarrubias realitzada l'any 1940.

• Capella de la Mercè Comparteix aquesta capella l'advocació amb Sant Pere Nolasc. Té un altar barroc de l'escultor Joan Roig (pare) de l'any 1688. Les imatges principals són l'adoració del rei Jaume I a la Verge de la Mercè. En aquesta mateixa capella va realitzar el pintor Pasqual Bailon Savall l'any 1688 quatre teles: El primat de Pere, El papa San Silvestre administrant el baptisme a Constantí, La visió de Sant Pere Nolasc i La predicació de Sant Ramon a la Catedral de Barcelona davant Jaume I.^[18]

• Capella de Santa Clara i Santa Caterina El retaule de l'any 1456, ^[19] va ser realitzat per Miquel Nadal i Pere Garcia de Benavarri. Als seus murs laterals es poden veure de Francesc Tramulles Roig, pintures sobre la vida de Sant Esteve, antiga advocació de la capella.

• Capella de Sant Pere Té pintures als murs laterals amb escenes de la vida de Sant Pere i el retaule està dedicat a Sant Martí de Tours i a Sant Ambròs; va ser realitzat per Joan Mates l'any 1415, amb marcat caràcter franc-flamenc.

• Capella de Santa Elena En aquesta capella va estar fins l'any 1932 el Sant Crist de Lepant. El retaule que hi ha a l'actualitat, antigament col·locat al claustre, està dedicat a Sant Gabriel i construït entre els anys 1381 i 1390 d'autor desconegut.

• Capella de Sant Joan Baptista També aquest retaule dedicat a Sant Joan és anònim de l'any 1577. Hi ha una imatge de Sant Josep del segle XVIII.

• Capella de la Transfiguració Dita també de Sant Benet. El retaule obra de Bernat Martorell, és una de les obres més importants de la catedral, va ser realitzat els anys 1445/1452, per encàrrec del bisbe Simó Salvador (†1445). Al mur esquerre hi ha un arcosoli amb el mausoleu del bisbe Ponç de Gualba amb un calvari que ho corona de l'artista Jaume Cascalls.

• Capella de la Visitació Va ser el canonge Nadal Garcés qui va encarregar el retaule els anys 1466/1475 d'autor desconegut. A la seva esquerra hi ha el mausoleu del bisbe Berenguer de Palou II, que possiblement formava part de l'antiga catedral romànica.

• Capella de Sant Antoni Abat Corresponia aquesta capella al gremi dels carreters i el retaule barroc del sant es va realitzar l'any 1712. A continuació d'aquesta capella es troba la sagristia.

[edita] Sagristia i tresor

La sagristia consta de tres sales, al mur d'entrada hi ha elements de cresteria de pedra coronats per una creu. Al seu costat hi son els sepulcres dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis situats enlaire al costat de la paret sobre un fons de pintures de l'any 1545 executades pel pintor portuguès Enrique Ferrandis o Fernandes. Al 1408 es va ampliar amb la saleta del tresor i l'any 1502 amb l'altra sala, on es revesteixen els sacerdots.

Entre les peces per al culte que guarda destaca la custòdia processional, realitzada en plata i or amb aplicacions de pedreria, és d'arquitectura gòtica amb algun element renaixentista. Es tracta d'una obra de finals del segle XIV. L'ostensori, amb un viril de pedreria, representa una catedral gòtica. Descansa sobre un tron o cadira donat pel rei Martí l'Humà (1396-1410), segons consta als llibres d'inventari de la sagristia. La cadira és de plata daurada d'estil gòtic flamíger, és portàtil i desmuntable. Sobre la custòdia hi ha muntada una corona donada per la reina Violant de Bar o, segons altres, pel mateix Martí l'Humà.

Peces importants són també la creu processional de Francesc Vilardell de l'any 1383, de plata daurada amb les imatges del Crucifix i de Santa Eulàlia, ornada amb esmalts dels quatre evangelistes als braços de la creu, i és de ressaltar la creu del rei Martí de l'any 1398 amb el seu Lignum Crucis

[edita] Claustre

En temps del bisbe Frodoí al segle IX va ser quan es va instituir el col·lectiu de canonges, que se suposa associat a l'existència d'un claustre. L'actual claustre gòtic està emplaçat a la mateixa banda que ocupava el primitiu romànic, més petit.

La seva construcció data dels segles XIV i XV i hi van participar grans arquitectes com Andreu Escuder i escultors com els Claperós, pare i fill. Al claustre s'accedeix per les portes exteriors de la Pietat i de Santa Eulàlia a més de la de l'interior de la catedral situada en el creuer realitzada en marbre blanc amb arquivoltes de fines columnes i un timpà clarament gòtic.

Aquesta porta que comunica la catedral amb el claustre s'obre a l'extrem del creuer, a la banda oposada de la porta de sant Iu. És de marbre itàlic blanc i factura romànica, tot i ser lleugerament ogival, i actualment es creu que és una de les portes laterals de la catedral romànica, que es trobava al mateix lloc,^[8] si bé durant tot el segle XX diferents autors han estat defensant que era la porta principal (traslladada i reduïda, per convertir l'arc de mig punt en ogival)^[3] o que era una obra importada d'un taller italià.^[8] Té arquivoltes decorades amb motius geomètrics, i sobre els capitells, les impostes i els àbacs hi ha esculpits temes de l'Antic i el Nou Testament i de la lluita de l'home amb les feres.^[1] Al damunt hi ha afegida una cresteria gòtica posterior que ajuda a integrar la porta al conjunt de la catedral.

A l'angle més proper a la porta de la Pietat es pot veure un templet amb la font del mestre d'obres Escuder, al centre del qual es troba una clau de volta amb l'escena de Sant Jordi lluitant amb el Drac dels escultors Antoni i Joan Claperós de l'any 1448 i una altra escultura de Sant Jordi amb cavall al centre del brollador d'aigua de la font, aquest és de l'escultor contemporani Emili Colom, realitzada l'any 1970.

L'ou com balla és una tradició del dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font del claustre, que es guarneix de flors,^[20] si bé és una tradició que actualment es realitza en d'altres fonts de la ciutat vella.

Als relleus dels pilars dels arcs del claustre s'hi poden veure escenes de l'Antic Testament i a les claus de volta, del Nou Testament^[3], així com als relleus tallats a la franja a manera de capitell que envolta les columnes dels arcs ogivals podem veure la llegenda de l'Arbre de la Santa Creu.

A tres de les seves galeries s'hi troben capelles, que al principi estaven sota la advocació del patró d'alguna institució o gremi, així com panteó d'alguna família. Totes les capelles són cobertes amb voltes de creureria (la majoria quatripartites) amb claus de volta al punt d'unió dels nervis.

Dues de les capelles, tenen sepulcres modernistes: les de la família Sanllehy, realitzada per l'artista Josep Llimona i Bruguera i la de la família Girona, representant les tres virtuts teologals (la fe, l'esperança i la caritat) de l'escultor Manel Fuxà i Leal, el crucifix és obra de l'escultor Eduard Alentorn de l'any 1910.

Al centre del claustre hi ha un jardí renovat el 1877 amb magnòlies i grans palmeres; fins aleshores, havia estat plantat de tarongers, (també havien tingut patis de tarongers la Casa de la Ciutat, la Llotja i el Palau de la Generalitat, però només en roman el d'aquest últim).^[3] Els tarongers, juntament amb llimoners i xiprers ja hi eren el 1494, segons la descripció que en feu Jerònim Münzer, viatger alemany, i per recordar-los el 1974 s'hi va tornar a plantar un taronger.^[21]

Al safareig del claustre hi ha tretze oques blanques, nombre que la tradició relaciona amb l'edat de Santa Eulàlia i amb el nombre de turments que va patir.

[edita] Nova Sala Capitular i Museu Catedralici

Situada amb entrada per la galeria de tramuntana del claustre (l'única que no té capelles) al costat de la capella de Santa Llúcia. Consta de dues dependències, la de la capbrevació (antic menjador per als pobres) i la nova sala capitular, del segle XVII amb planta rectangular i coberta amb volta de canó amb llunetes, totalment decorada amb pintures; al plafó central es representa la Glorificació de Santa Eulàlia i Sant Oleguer, els laterals són pintats amb figures al·legòriques amb textos de les Sagrades Escriptures amb vols d'angelets. És obra del pintor barceloní Pau Prim,fetes del 1703 al 1705.

La col·lecció d'obres no és molt extensa, però sí significativa. De l'antic temple romànic, destaca la pica baptismal de forma trevolada del segle XI.

La pintura, entre diverses taules gòtiques, destaca l'obra de Bartolomé Bermejo, sufragada pel canonge Lluís Desplà, La Pietat pintada sobre taula l'any 1490^[22]. Del pintor Jaume Huguet, el retaule de Sant Bernadí i l'Àngel Custodi dels anys 1465/1470.

S'hi exposen també magnífics frontals d'altar brodats, representant escenes de la vida de Jesús del segle XV.

La imatge de terra cuita de Santa Eulàlia realitzada per Antoni Claperós, és la que havia estat col·locada al timpà de la porta de Santa Eulàlia de la Catedral, on en l'actualitat n'hi ha una reproducció.

Una altra peça important, que es conserva a l'Arxiu Diocesà de la catedral, és el Missal de Santa Eulàlia, amb miniatures de Rafael Destorrents, fill del gran artista Ramon Destorrents.

[edita] Obres de restauració

A partir de l'any 2005, s'han començat unes obres de reconstrucció a la façana principal juntament amb les dues torres laterals i el cimbori.

A causa de la dilatació que es produïx pel canvi de temperatura i les filtracions d'aigua dintre de les pedres, que estan ancorades per elements de ferro, ja oxidats, es trencaven amb el perill de despreniments.

Els arquitectes encarregats de la seva restauració són Josep Fuses i Comalada i Mercè Zazurca i Codolà, el seu pressupost inicial va ser de més de quatre milions d'euros, que juntament amb altres estudis posteriors de reforçament del perímetre de la catedral, ascendeix a uns set milions; s'haurà de desmuntar una tercera part de la façana i substituir les pedres destrossades i els ancoratges de ferro per uns altres d'acer inoxidable o titani, en principi la pedra serà com l'original de Montjuïc, a pesar que la pedrera ja va ser clausurada, l'ajuntament tenia guardada als seus dipòsits municipals, si no hagués suficient amb aquestes reserves, es portaria una similar d'unes pedreres d'Escòcia.^[23]

[edita] Llegendes de la Catedral

Segons creença popular, els divendres donava malastrugança fer topar dues o més claus, quan s'havia de tancar la catedral, s'anunciava precisament amb el soroll que ocasionava el xoc de claus, menys el divendres que es feia sonar una campaneta i els escolanets duien cada un dues claus una en cada mà. ^[24]

Es diu que la mort dels canonges l'anunciava Sant Benet tres dies abans, amb tres cops de maça damunt la volta perquè ressonés per tot el temple i si es tractava del bisbe feia sonar la campana Tomasa, també tres vegades.^[24]

Quan sortia la processó del Corpus els canons del castell de Montjuïc ho anunciaven amb canonades i es tancaven totes les portes de la muralla de la ciutat, fins que la Custòdia tornava a entrar a la catedral.^[24]

Sota l'orgue estava penjada la carassa, que el dia dels Sants Innocents, quan el organista tocava una nota més greu se li obria la boca i llançava llaminadures per ella. A partir de 1970 es troba al trifori de la catedral.^[24]

Era creença popular que les escultures de la façana gòtica, sí que estaven realitzades i amagades sota terra, a les escalinates de l'entrada a la catedral, esperant poder construir la façana, quan en el segle XIX es van portar a terme les obres de la façana principal, molta gent va acudir a veure l'extracció de les escultures, al no ser així, s'han generat noves llegendes sobre la seva destinació.^[24] Curiosament, el que sí que es cert és que gairebé al mateix lloc que suposa aquesta llegenda, hi van estar enterrades quaranta-dos anys les pedres que servirien per fer bona part dels relleus del rerecor: quan Bartolomé Ordóñez va morir, les peces que havia acabat es van guardar a la sala capitular, i les peces de marbre per treballar es van guardar enterrades al davant de façana entre la dreta de la porta principal i davant de la Casa de l'Ardiaca, fins que Pere Villar va reprendre l'obra.^[25]

[edita] Notes

[edita] Bibliografia consultada

• Barral i Altet, Xavier Les Catedrals de Catalunya 1994 Barcelona, Edicions 62 ISBN 84-297-3823-1
• Barral i Altet, Xavier Vitralls Medievals de Catalunya 2000 Barcelona, Lunwerg Editores ISBN 84-7782-626-9
• Escalona, Josep Maria L'orgue a Catalunya: Història i actualitat 2000 Barcelona, Generalitat de Catalunya (Lectura i So, 3) ISBN 84-393-5217-4
• Martí Bonet, J.M.,canónigo La Catedral de Barcelona Editorial Escudo de Oro SA, y Archivo Diocesano de Barcelona (castellà)
• Martín González, Juan José Escultura Barroca en España 1600/1770 1983 Madrid, Ediciones Cátedra SA ISBN 84-376-0392-7 (castellà)
• Navascués Palacio, Pedro Catedrales de España 1997 Madrid, Espasa Calpe ISBN 84-239-7645-9 (castellà)
• Ramos, M. Lluïsa, Catedrals monestirs i grans edificis religiosos 2005 Barcelona, SGIT Geoestel SA ISBN 84-96295-16-X
• Volum 6 Art de Catalunya, Escultura antiga i medieval 1997 Barcelona, Edicions L'isard,SL ISBN 84-921314-6-2
• Volum 7 (1998), Art de Catalunya, Escultura moderna i contemporània. ISBN 84-89931-03-9
• Volum 8 Art de Catalunya, Pintura antiga i medieval 1998 Barcelona, Edicions L'isard, SL ISBN 84-89931-06-2

[edita] Vegeu també

• Llista de mestres de capella de la catedral de Barcelona

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral de Barcelona

• Web oficial de la Catedral
• Bartolomé Ordoñez i el cor de la catedral de Barcelona

v • d • e Llocs d'interès turístic de Barcelona

Edificis i llocs singulars {{{contingut-títol}}} Arc de Triomf · Bellesguard · Biblioteca de Catalunya · La Boqueria · Casa Amatller · Casa Batlló · Casa Calvet · Casa Fuster · Casa Lleó-Morera · Casa Milà · Casa Terrades · Casa Vicens · Castell dels Tres Dragons · Catedral · Casa de l'Ardiaca · Casa de la Ciutat . ‎Estàtua de Colom · Drassanes Reials . Dona i Ocell · Estació de França · Observatori Fabra · Edifici Fòrum · Fundació Joan Miró · Hospital de Sant Pau · Hospital de la Santa Creu · Hotel Arts · Monestir de Jonqueres · Monestir de Pedralbes · Font màgica · Castell de Montjuïc · Torre de Comunicacions de Montjuïc · Port Olímpic · Anella Olímpica · Palau del Baró de Quadras · Palau Episcopal · Palau Güell · Palau de la Generalitat · Palau de la Virreina · Palau Reial Major · Parlament de Catalunya · Pavelló de Barcelona · Poble Espanyol · Sagrada Família · Sala de les Cent Columnes · Santa Maria del Mar · Torre Agbar · Torre de Collserola · Vapor Vell      Places i carrers {{{contingut-títol}}} Carrer d'Avinyó · Carrer Ferran · Diagonal · Fossar de les Moreres · El Call · La Rambla · Gran Via de les Corts Catalanes · Passeig de Gràcia · Plaça de Catalunya · Plaça d'Espanya · Plaça Reial · Rambla de Catalunya      Museus {{{contingut-títol}}} Museu Arqueològic · Casa Museu Gaudí .CCCB · Cosmocaixa · Fundació Antoni Tàpies · Fundació Joan Miró · Institut Botànic · Jardí Botànic · MACBA · Museu de les Arts Decoratives · Museu Castell de Montjuïc i Museu Militar · Museu de Cera · Museu de Ceràmica · Museu de la Ciència · Museu Egipci · Museu de l'Eròtica · Museu Etnològic · Museu Frederic Marès · Museu del FC Barcelona · Museu d'Història de Catalunya · Museu d'Història de la Ciutat · Museu Marítim · Museu de la Música · Museu Nacional d'Art de Catalunya · Museu del Perfum · Museu Picasso · Museu Tèxtil i d'Indumentària · Museu de la Xocolata      Estadis {{{contingut-títol}}} Camp Municipal Narcís Sala · Camp Nou · Camp de Les Corts · Estadi de Sarrià · Estadi Olímpic Lluís Companys · Mini Estadi · Palau Blaugrana · Palau Sant Jordi      Arts Escèniques {{{contingut-títol}}} Gran Teatre del Liceu · L'Auditori · Palau de la Música Catalana · Teatre Apolo · Teatre Grec · Teatre Lliure · Teatre Poliorama · Teatre Romea      Parcs {{{contingut-títol}}} Jardins Mossèn Costa i Llobera · Laberint d'Horta · Parc de les Aigües · Parc de la Ciutadella · Parc de l'Espanya Industrial · Parc del Clot · Parc Güell      Zoos {{{contingut-títol}}} Aquari de Barcelona · Parc Zoològic de Barcelona      Platges {{{contingut-títol}}} Platja de la Barceloneta · Platja del Bogatell · Platja de la Mar Bella · Platja de la Nova Icària · Platja de la Nova Mar Bella · Platja de Sant Sebastià

v • d • e Articles de qualitat sobre Art
Art	Rococó
Arquitectura	Antoni Gaudí i Cornet • Casa de la Ciutat de Barcelona  • Castell de Bellver • Catedral de Barcelona • Catedral de Girona  • Catedral de Jaén  • Catedral de Palma • La Seu Vella de Lleida • Manuel Joaquim Raspall i Mayol  • Palau de la Generalitat de Catalunya
Música	Lluís Llach i Grande • Maurice Ravel • Manuel de Falla • Òpera
Pintura	Artemisia Gentileschi