Palau de la Música Catalana
De Viquipèdia
| Palau de la Música Catalana | |
 Entrada |
|
| Documentació | |
|---|---|
| Tipus | auditori |
| Arquitecte | Lluís Domènech i Montaner |
| Començament | 1905 |
| Acabament | 1908 |
| Cronologia | 1982-1989, remodelat |
| Localització | Barcelona |
| Estil | Modernisme català |
| Materials utilitzats | Ferro, vidre, ceràmica i maons |
| Vistes | |
 |
|
 Unesco |
|
| Tipus | Cultural |
| Criteris | (i), (ii), (iv) |
| ID | 804 |
| Regió | Europa i Amèrica del Nord |
| Any | 1997 (21a sessió) |
El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908 amb solucions a l'estructura molt avançades amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades, escultura, mosaic, vitrall i forja.[1] L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català perquè fos la seva seu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant en l'àmbit de la música clàssica com en el de la música actual. L'edifici, seu central del "Orfeó Català", fundat en 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu.
Al 1997 la UNESCO va incloure l'edifici en la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.
Taula de continguts |
[edita] Història
Comença amb un encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per construir un edifici destinat per situar la seva seu social.[2] Aquest projecte i el seu pressupost corresponent és aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es realitza la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1350,75 metres quadrats i a un preu final de 240.322,60 pessetes, amb la intenció de destinar aquest espai per a la construcció de l'edifici.[3] A l'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitza l'acte de col·locació de la primera pedra de les obres, i per al seu finançament s'emeten 6.000 obligacions de cent pessetes.
Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, es celebra la seva inauguració. L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Però al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres de teatre i naturalment les més variades actuacions musicals. Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular.
L'acústica de l'auditori és immillorable. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Igor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat sense interrupcions pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i al temps sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.
El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional el 1971. Amb aquest motiu es van realitzar àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.
Però és des de la dècada dels vuitanta del segle XX, quan es decideix per part de l'Orfeó Català efectuar una gran reforma de l'edifici i també jurídica, així es va constituir el 1983 el Consorci del Palau de la Música Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó però intervenint l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya. Pel que fa a les obres de l'edifici s'encarrega el projecte a Òscar Tusquets i Guillén. Aquestes obres van durar set anys, portant-se a terme tot el projecte de Tusquets que va serreconegut amb el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech i Girbau, arquitecte i nét del primer arquitecte del Palau, Domènech i Montaner, va escriure sobre aquestes obres elogiant-les:
| « | La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex per als serveis (...) han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.[4] | » |
Al 1990 es va formar la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana per els actes del centenari de l'Orfeó i a més a més per aconseguir recursos privats amb activitats organitzades al Palau.
[edita] Arquitectura
L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, resaltat d'una banda en l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre, i de l'altra la integració a l'arquitectura de les arts aplicades. [5] Dues decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona, va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per a oficines de l'Orfeó.
En l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. En l'interior l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat en la seva part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven sobre columnes dòriques que sostenen uns cúmuls dels que emergeix la cavalcada de les valquíries (clara referència a l'adoració per Richard Wagner que sempre ha sentit el públic català); a l'esquerra, uns nois al peu d'un salze a les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, al·lussió al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.
Entre 1982 i 1989 es va realitzar una gran restauració i ampliació sota la direcció dels arquitectes Óscar Tusquets i Carles Díaz, iniciant-se la segona part l'any 2000 dotant al palau amb un edifici adossat de sis pisos d'alçada on es situen els camerins, l'arxiu, la biblioteca i una sala de reunions. Obrint-se a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de Paula, que havia sofert un incendi durant la guerra civil espanyola i s'havia fet una reconstrucció sense valor arquitectònic. A la segona fase es van realitzar reformes interiors i una nova ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.[6]
[edita] Exterior
[edita] Façana principal primitiva
Es troba situada en el carrer Sant Pere més Alt, únic accés fins l'any 1989, fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, a manera de proa, de l'artista Miquel Blay, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià, els nens. Segons consta a una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d'Amat), i que va tenir lloc la seva inauguració el dia 8 de setembre de 1909.La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.
Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Alprimer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic totes amb dibuix diferent, al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau, d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven, passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer Amadeu Vives. En dues d'aquestes columnes a nivell del carrer es trobaven dintre d'elles les taquilles originals. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les quals més interpretava l'Orfeó i que des de 1996 és l'himne oficial de Mallorca.[7]
[edita] Façana principal actual
En aquesta façana es troba l'entrada habitual des de l'any 1989, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix des d'un carrer que des de l'any 2006 es denomina amb el nom de Palau de la Música.
La façana realitzada per Domènech i Montaner, sorprèn per la seva construcció que es va realitzar com si anés a la vista, a pesar que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per aconseguir l'entrada de llum a través dels finestrals d'aquesta façana, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres metres d'amplada que feia de límit amb l'església i encara que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de materials i disseny, l'obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l'edificació. Segons unes dades aportades per Pere Artís, el pressupost inicial de les obres del Palau era de 450.000 pessetes que es van arribar a duplicar, existint alguna fricció entre el client i l'arquitecte degut a la seva tossudesa per acabar aquesta façana igual que la que estava a la vista i per tant l'encarimentde l'obra.[8]
A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Óscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle XX, amb una torre amb la base esculpida com si d'una gran palmera es tractés, és també, per on hi ha l'entrada dels artistes. A la part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Jassans realitzada el 1991 i l'entrada al restaurant del Palau, anomenat Mirador i realitzat com una capsa de vidre. En aquest extrem de la façana l'angle amb el carrer de Sant Pere més Alt, també es resol a manera de proa com a la façana antiga, representant en maó vermell i en baix relleu, un gegantí arbre.
Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una altra nova fent pantalla de vidre amb el nom de l'edifici Palau de la Música Catalana gravat a les portes d'entrada.
[edita] Interior
[edita] Vestíbul
Per l'antiga entrada del carrer Sant Pere més Alt, el primer que es veu és una gran escala doble cap al primer pis amb il·luminació de grans fanals, la barana està ricament treballada en pedra i amb els balustres de vidre, els arrambadors són de ceràmica vidrada i amb relleus de flors igual que l'ornamentació dels sostres. Ja en aquesta entrada es pot recordar l'escriptor Robert Hughes referint-se al Palau :
| « | Mai més es construirà a Barcelona res que es pugui semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, brillantor formal, simbolisme i efecte decoratiu.[9] | » |
[edita] Sala Lluís Millet
Situada al primer pis, davant de la sala de concerts, i dedicada al mestre Millet músic i fundador de l'Orfeó Català, és el que s'anomena una sala d'espera o descans amb un imponent llum modernista, les portes són de vidre i des d'aquesta sala es passa a la terrassa on ens trobem les columnes decorades amb mosaics que donen al carrer Sant Pere més Alt, totes les columnes són diferents en color i decoració, aquesta sala també està destinada per celebrar actes socials o conferències de premsa.[10]
[edita] Sala de concerts
Al accedir a la sala des del primer pis, fa l'efecte d'una entrada fosca trobant-se, tot seguit, amb un gran efecte teatral, amb l'explosió de llum i color que té la gran sala, els vitralls en tots dos costats corren des del terra al sostre amb el primer i segon pis de butaques com si fossin unes safates, columnes decorades amb mosaics de colors com el sostre amb roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada, a la intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en semicercle representant cues de paons reials amb tot el seu explendor i colorit, i al centre del sostre servint per a llum natural i elèctrica, la gran claraboia o llum realitzada per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un gran sol amb forma d'esfera invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d'altres, amb tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins.
L'aforament de la sala de concerts és de 2049 persones distribuïdes en:
- Platea, 688
- Primer pis, 321
- Segon pis, 910
- Galeries de l'orgue, 82
- Reservades, 48
[edita] Escenari
A la boca de l'escenari, d'onze metres d'amplada, es troba el grup escultòric de Diego Massana i continuat pel jove Pau Gargallo,[11] que representa a la part dreta el bust de Beethoven sota la cavalcada de les Valquíries amb una clara simbologia de la música clàssica centre europea de Wagner, (en el seu honor l'any 1901 es va fundar l'Associació Wagneriana de Barcelona)[12] i la representació de la música popular catalana al costat esquerre, amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un gran arbre als peus del qual es troba un grup de cantors. La magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la seva part superior s'acostin, ambdós costats, quasi fins tocar-se.
A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la cintura que sembla que estan dansant sortint dels murs, realitzades la part escultòrica superior per Eusebi Arnau i el trencadís de les faldilles per Mario Maragliano i Lluís Bru, totes són portadores de diferents instruments musicals, sobre seu es troba instal·lat l'orgue.
- Vegeu planta de la Sala de concerts i l'escenari. [13]
[edita] Orgue
L'adquisició de l'orgue es va fer a la casa alemanya Walcker, de Ludwigsburg i es va realitzar l'any 1908. El primer concert amb ell realitzat, per Alfred Sittard organista de la catedral de Dresden, va suposar escoltar per primera vegada un concert d'orgue a Barcelona a un recinte diferent a una església. L'any 2003 s'ha tornat a restaurar gràcies a les aportacions realitzades per empreses privades.
[edita] Petit Palau
Projectat per l'arquitecte Òscar Tusquets al nou edifici a continuació de l'entrada pel carrer Sant Pere més Alt, es troba a onze metres de profunditat i va ser inaugurat l'any 2004. Té un aforament teatral per a 538 persones i una perfecta acústica, excel·lent per a música de càmera, a més a més es realitzen en el seu espai tot tipus d'actes socials i culturals, per als que s'està dotat de grans avenços tecnològics. [14]
L'any 2007 ha estat un dels cinc projectes guardonats amb el premi Uli Awards For Excellence europeus en reconeixement al disseny i valor arquitectònic.[15]
[edita] Estrenes
- 1911 - Enric Granados. Goyescas Suite per piano.
- 1925 - Manuel de Falla. Psyché.
- 1926 - Jaume Pahissa. Suite Intertonal.
- 1926 - Manuel Falla. Concert per a clave i cinc instruments.
- 1928 - Eduard Toldrà. El giravolt de maig , òpera amb llibret de Josep Carner.
- 1929 - Robert Gerhard. Concertino per cordes, Quintet de vent.
- 1936 - Alban Berg. Concert per a violí i orquestra.
- 1940 - Joaquín Rodrigo. Concierto de Aranjuez.
- 1945 - Xavier Montsalvatge. Cinc cançons negres.
- 1948 - Xavier Montsalvatge. Sinfonía mediterrànea
- 1952 - Frederic Mompou. Cantar del alma.
- 1960 - Xavier Montsalvatge. Cant espiritual.
- 1961 - Frederic Mompou. Variations sur un thème de Chopin.
- 1963 - Xavier Montsalvatge. Desintegració morfològica de la Xacona de Bach.
- 1966 - Joaquim Homs. Quartet de cordes núm. 6
- 1974 - Josep Soler i Sardà. Èdip i Iocasta. Òpera-oratori.
[edita] Fets del Palau
Els Fets del Palau van succeir el 1960 coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya, s'hi havia aconseguit la autorització per interpretar El cant de la Senyera al Palau, amb motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall. La prohibició governativa en l'últim moment per part de les autoritats, va fer que gran part del públic assistent es posés dret a cantar aquest himne i llançar fulls contre el cap de l'Estat Espanyol, per aquest fet va haver-hi detencions, entre elles la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i que, malgrat no trobar-se al local, fos sotmès a un consell de guerra.[16] Fins l'any 1967 no va poder ser interpretat El cant de la Senyera legalment.
[edita] Referències
- ↑ Volum 9, Historia Universal del Arte, El siglo XX, 1989, Barcelona, Editorial Planeta, pp.96-97 ISBN 84-320-8905-5.
- ↑ Roig, Josep L., Historia de Barcelona, 1995, Ediciones Primera Plana,p.155, ISBN 84-8130-039-X.
- ↑ García-Martin, Manuel, Benvolgut Palau de la Música, 1987, Barcelona, Catalana de Gas ISBN 84-404-0431-X.
- ↑ Domènech i Girbau, Lluís, L'arquitectura del Palau, 2000, Barcelona, Lunwerg Editores, p.29, ISBN 978-84-7782-715-3.
- ↑ Volum 15, La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62, ISBN 84.297-5443-1
- ↑ Cararach, Joan Anton, El Palau de la Música Catalana, Sinfonia d'un segle, 2007, Barcelona, Edicions 62, ISBN 978-84-297-6037-8.
- ↑ Pi de Canamyes, Oriol (1992). Cases modernistes de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, p.53. ISBN 84-297-3607-7.
- ↑ Artís i Benach, Pere, Pedres vives, 1998, Barcelona Barcino, p.32 ISBN 84-7226-682-6.
- ↑ Hughes, Robert, Barcelona, 1996, Galàxia Gutemberg, pp.336-340 ISBN 84-8109-082-4
- ↑ Planta de la Sala Lluís Millet.
- ↑ García Martín, Manuel, obra citada pp.72-77
- ↑ Associació Wagneriana de Barcelona.
- ↑ Planta de la Sala de concerts.
- ↑ Planta del Petit Palau.
- ↑ Font: Europa press, publicació: 5-06-2007.
- ↑ Records dels Fets del Palau per Jordi Pujol.
[edita] Bibliografia consultada
- Artís i Benach, Pere (1998). Pedres vives, Barcelona Barcino. ISBN 84-7226-682-6.
- Carandell, Josep Maria (1997). El Palau de la Música Catalana, Barcelona,Triangle Postals i Fundació Orfeó Català. ISBN 84-8478-097-X.
- Cararach, Joan Anton (2007). El Palau de la Música Catalana. Simfonia d'un segle, Barcelona, Edicions 62. ISBN 978-84-297-6037-8.
- Domènech i Girbau, Lluís (2000). L'arquitectura del Palau, Lunwerg Editores. ISBN 978-84-7782-715-3.
- García-Martín, Manuel (1987). Benvolgut Palau de la Música, Barcelona, Catalana de Gas. ISBN 84-404-0431-X.
- Roig, Josep L. (1995). Historia de Barcelona, Ediciones Primera Plana. ISBN 84-8130-039-X.
- Sabat, Antoni (1991). Palau de la Música Catalana, Barcelona, Editorial Escudo de Oro. ISBN 84-378-1453-7.
- Volum 9 (1989). Historia Universal del Arte. El siglo XX, Barcelona, Editorial Planeta. ISBN 84-320-8905-5.
- Volum 15 (2004). La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84-297-5443-1.
