Gran Teatre del Liceu
De Viquipèdia
El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 61-65.
Taula de continguts |
[edita] Història
L'any 1837, un Batalló de la Milícia Nacional, amb Manuel Gibert i Sans al capdavant, creà, al Convent de Montsió, que es trobava als voltants del que avui és el Portal de l'Àngel, el Liceo Filodramático de Montesión. La finalitat de la nova entitat era, per una banda, promoure l'ensenyament musical (d'aquí el nom de Liceu) i, per l'altra, l'organització de representacions escèniques, de teatre d'òpera, per part dels alumnes.
El 1838, l'entitat va canviar el nom pel de Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II. La manca d'espai i les pressions de les monges, antigues propietàries del Convent, que havien recuperat un drets que havien perdut, i reclamaven tornar-hi, van motivar que el Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II abandonés el Convent de Montsió. A canvi, li va ser concedit la compra de l'edifici del Convent dels Trinitaris, situat al centre de la Rambla de Barcelona. Tot seguit es van començar els treballs d'enrunament d'aquest convent per tal d'edificar un nou edifici capaç d'acollir totes les activitats del Liceu.
A diferència d'altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d'òpera, a Barcelona la construcció del Gran Teatre del Liceu es va haver de fer mitjançant les aportacions d'accionistes particulars, segons una estructura similar a una societat mercantil. Aquest fet va condicionar fins i tot l'estructura del nou edifici, mancat, per exemple de llotja reial.
Els gestors del Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II van encarregar a Joaquim de Gispert i d'Anglí un projecte que fes viable la construcció del nou edifici. El projecte preveia la creació de dues entitats: la Sociedad de Construcción i la Sociedad Auxiliar de Construcción. Els accionistes de la primera obtenien, a canvi de les seves aportacions econòmiques, el dret d'ús a perpetuïtat d'algunes llotges i butaques del futur teatre. Els de la segona, en canvi, aportaven la resta de diners necessaris per construir el teatre a canvi de la propietat d'altres espais de l'edifici. La Sociedad Auxiliar de la Construcción serà l'origen del Cercle del Liceu.
Miquel Garriga i Roca va ser l'arquitecte encarregat de la construcció del Liceu. Les obres es van començar l'11 d'abril de 1845 i el Teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847.
Finalment la construcció costaria 338.029 duros[1], xifra poc elevada en aquell moment, i el finançament aniria a càrrec de diferents personatges que adquirien d'aquesta manera una llotja en propietat. Fou així com el Liceu esdevenia no pas un teatre reial sinó un teatre de la burgesia.
[edita] Inauguració
El primer programa curiosament no incloïa cap òpera i va consistir en una simfonia del compositor valencià Josep Melcior Gomis; el drama en tres actes Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, amb actors tan coneguts com Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid; una dansa de tipus andalús titulada La Rondeña, del músic Josep Jurch i coreografia de Joan Camprubí, i una cantata en italià de Joan Cortada amb música de Marià Obiols titulada Il regio imene, dedicada a les noces d'Isabel II i Francesc d'Assís de Borbó. Tot un símptoma del tipus d'espectacle que havia d'oferir el Liceu els seus primers temps.
Pocs dies després de la inauguració, el 17 d'abril, s'hi estrenava la primera òpera: Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, amb la direcció de Marià Obiols i un repartiment encapçalat per Manuela Rossi-Caccia, Carlotta Maironi, Manuel Renou i Andrea Castellan. Altres òperes que foren representades al Liceu durant el seu primer any de vida foren, per aquest ordre, I due Foscari (Verdi), Il bravo (Mercadante), Parisina d'Este (Donizetti), Giovanna d'Arco (Verdi), Leonora (Mercadante), Ernani (Verdi) Norma (Bellini), Linda di Chamounix (Donizetti) i Il barbiere di Siviglia (Rossini).
En aquells anys, però, el Liceu encara no era veritablement un teatre d'òpera. Durant molts anys les programacions incloïen una obra teatral, preferentment en castellà (amb la presència més ocasional d'obres en francès, italià o català), o musical (òpera, sarsuela, dansa clàssica, concert) amb intercalacions sovintejades d'una variada gamma de números de màgia, funambulisme, gimnàstica, circ, etc., precedides sovint d'una simfonia, anunciada sense precisar l'autor.
El Teatre Principal es quedava petit, i el públic jove acudia al nou teatre del Liceu. Va ser així com va sorgir la pugna entre "liceistes" i "cruzados" o "principalistes". Sovint s'ha dit que els liceistes eren els progressistes i els principalistes els conservadors. No va ser exactament així, ademés tant el Liceu com el Principal competien amb els mateixos títols teatrals i lírics. Però el Liceu era un "gran" teatre que atreia més gent per la qualitat de l'espectacle. Així, títols com Don Sebastiano o I martiri competien entre un o altre teatre, que a més es disputaven les estrenes de les òperes verdianes, que començaven a quallar amb força en el públic barceloní, decididament inclinat cap a la lírica més que no pas cap al teatre.
[edita] Feu de l'òpera italiana
El teatre es convertí en un feu de l'òpera italiana on hi arribaven de seguida les estrenes mundials de les obres dels autors italians més importants d'aquella època. Durant aquests primers anys actuaren al Liceu cantants de tant prestigi com Fanny Salvini Donatelli, que havia estrenat La Traviata a Venècia. Les primeres representacions d'Il trovatore (1854) i de La Traviata (1855) van significar l'entronització per sempre més de la figura de Giuseppe Verdi, malgrat els retrets que alguns tradicionalistes varen fer de La Traviata per la seva modernitat i la cruesa de l'argument.
Les primeres òperes que es representaren d'autors no italians van ser Zampa de Ferdinand Hérold (1848), Der Freischütz de Carl Maria von Weber (1849), Robert le diable de Giacomo Meyerbeer, La muette de Portici (1852) i Fra Diavolo (1853) de Daniel-François Esprit Auber, però totes cantades en italià, segons les costums de l'època.
Les estrenes més importants dels anys 1856 i 1857 foren les de Gli Ugonotti, I vespri siciliani i Gugliemo Tell, totes tres en italià, tot i que l'original és en francès. Les primeres òperes representades de compositors autòctons foren La figlia del deserto, de Josep Freixas (1854), Gualtiero di Monsonís, de Nicolau Manent (1857) i Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens (1859).
El 9 d'abril del 1861, les flames destruïren el teatre per primera vegada. El 20 d'abril del 1862, només un any després, es tornaven a obrir les portes al públic amb una representació de l'òpera de Bellini I Puritani, que protagonitzà el tenor Pietro Mongini.
Entre les dècades de 1850 i 1870, el Liceu sedimentà la imatge de gran teatre, que superava en oferta i rendiment econòmic els molts altres que havien anat sorgint a Barcelona en aquests anys. L'oferta lírica, cantants de renom internacional i, sobretot, la garantia de tenir el teatre abonat gràcies a la distribució de la propietat de llotges i butaques de platea i primer pis entre molts propietaris, poc disposats a desprendre-se'n, va anar distingint el públic del Liceu per la seva procedència burgesa. Entre uns i altres, però, se certifica que la lírica era la distracció de moda que havia contaminat tots els estrats de la societat i molts àmbits de la vida cultural.
El liceu no és aliè als esdeveniments socials quan una multitud, envalentida per la revolució de 1868, reclama i fa seu el bust de marbre d'Isabel II, que era a l'escala principal. La gentada l'arrossega Rambla avall per acabar llençant-lo al mar.
A partir dels anys 80 del segle XIX el Liceu es converteix progressivament en un teatre d'òpera i dansa i es consolida una estructura de la programació basada en l'assignació de gèneres a cadascuna de les tres temporades que constitueixen l'oferta artística anual del teatre: la d'hivern, dedicada exclusivament a l'òpera; la de quaresma, on alternen els concerts amb el ballet i l'opereta, i la de primavera, dedicada de tant a l'òpera com a l'opereta. Així, el Liceu va anar consagrant-se als grans gèneres, deixant-ne la resta per als altres teatres. El Liceu acollia la burgesia en els seus espectacles cars i més sofisticats, mentre que els teatres del passeig de Gràcia acollien menestrals en espectacles de menys exigència i més rutina.
Del 1880 al 1890 hi va haver una gran rivalitat entre dos il·lustres tenors: el navarrès Julián Gayarre i l'italià Angelo Masini. El 1888 va ser el darrer any de Gayarre i el primer del gran tenor català Francesc Viñas, especialista de les òperes de Wagner. El 1890, Victor Maurel, com ho havia estat a l'estrena absoluta a Milà, era també Iago a l'estrena al Liceu de l'Otello verdià, mentre que Francesco Tamagno (protagonista a La Scala) va cantar en representacions posteriors.
[edita] Modernisme burgès
Gradualment, el monopoli de l'oferta operística italiana es va anar trencant gràcies a l'arribada de repertori operístic francès, com Gounod (Faust, 1864, i Roméo et Juliette, 1884) o Bizet (Carmen, 1888), i wagnerià (Lohengrin, 1882).
Amb el moviment del modernisme, en un cert clima d'eufòria, tant en l'aspecte econòmic (la consolidació d'una burgesia pròspera) com en el polític (una creixent afirmació catalanista) i cultural, arriba el desig de dotar la cultura catalana dels signes de modernitat que l'equiparin a la de qualsevol altra nació europea. Aquest clima també repercuteix en el Liceu amb l'estrena d'òperes de compositors catalans en sintonia amb els corrents artístics del moment com les de Felip Pedrell, Jaume Pahissa, Joan Lamote de Grignon o Enric Morera, i amb textos de Víctor Balaguer, Àngel Guimerà o Eduard Marquina, que foren molt ben rebudes.
El Liceu es convertí també en l'aparador social d'una burgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós. A la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada (s'hi representava Guillaume Tell, de Rossini), l'anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes Orsini sobre la platea del teatre de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. Aquest fet commocionà el públic liceístic que durant anys no va utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba. Alhora, va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu.
Les activitats es van reprendre el gener de 1894 amb uns concerts dirigits per Antoni Nicolau i, poc després, es van representar per primer cop L'amico Fritz, de Mascagni, i Manon, de Massenet, amb Hariclea Darclée com a protagonista.
Fins al definitiu esclat del wagnerisme el 1899, el públic de l'òpera del Liceu sofrí un creixent enrocament conservador, i es va declarar partidari de l'òpera italiana per contradir els moviments nacionalistes joves i contrari a les novetats que els joves consideraven imprescindibles. La rivalitat entre empresaris operístics va fer que a vegades algunes estrenes de relleu no es donessin al Liceu, el teatre que millor representava la burgesia, com és ara el cas de Carmen, que es va estrenar al teatre Líric, o Lohengrin, estrenada al Principal.
La rivalitat entre teatres i entre aficions eren molt il·lustratives de la passió que despertava la lírica i fou motiu de situacions tenses entre partidaris de les òperes wagnerianes i els defensors de Puccini. També es discutia entre els partidaris de la reforma de l'espectacle i de tot el que implicava dotar de seriositat i rigor la posada en escena de les òperes i els defensors del teatre com a centre social burgès. Cal recordar que en aquell temps els llums de la sala romanien encesos durant la sessió ja que es considerava un interès principal la sociabilitat entre el públic.
[edita] Cap el gran teatre d'òpera
A finals de segle, l'hora d'inici de les funcions queda fixada a les 20.30 h. Aquesta formalització, que amb matisacions es consolidà al teatre, és significatiu perquè representa que el Liceu havia començat a ser un teatre dedicat preferentment a representacions completes d'òpera i dansa. Una de les primeres conseqüències és que es comença a formar un públic, i per tant una tradició, que s'anirà convertint en expert a valorar un repertori líric que, d'altra banda, s'ha reduït a menys títols, com a la resta d'Europa. Els espectadors ja es consideren experts i capaços, per tant, de valorar.
El Liceu havia mantingut des dels primers moments la voluntat d'incorporar a la programació del teatre les grans veus de l'òpera, això havia consolidat un públic interessat gairebé exclusivament en la competència vocal dels cantants, i mancat, segurament, de la possibilitat de valorar altres estímuls. Així es forjà molt aviat el mite d'un Liceu exigent, expert i implacable amb alguns cantants famosos, que enorgullien els afeccionats. Però alhora es produïa, amb un èxit enorme, la introducció de noves estètiques: el wagnerisme, l'òpera russa i els ballets russos, i algunes mostres de l'avantguarda musical i plàstica.
[edita] El Liceu i Wagner
En el període que va de l'estrena de Lohengrin (1883) a la famosa representació de Parsifal (1913), el públic prefereix l'obra de Richard Wagner que curiosament no fou introduït a Catalunya pel Liceu i, d'altra banda, la seva programació trobà tota mena de resistències dels wagnerians més ortodoxos -el 1901 es constitueix l'Associació Wagneriana per estudiar l'obra del compositor alemany i divulgar-la en català-, perquè consideraven que Wagner no es representava adequadament al Liceu, ja que es feia en italià, sense una dramatúrgia apropiada i, sovint, amb cantants no especialitzats en la tècnica wagneriana.
A partir del 1914 fins el 1936, les representacions wagnerianes no fan més que créixer en quantitat i en qualitat, cantades en alemany per grans veus wagnerianes, amb escenografies adients, i dirigides pels millors directors internacionals d'òpera germànica. Com a mostra:
- El 1899 s'inaugura la temporada amb Tristan und Isolde, que obtingué un èxit extraordinari.
- El mateix any s'estrena Die Walküre, amb l'escena de la cavalcada que es féu amb una sorprenent projecció cinematogràfica i amb la sala per primera vegada a les fosques.
- El 1910 i 1911, comportaren la representació íntegra de set tetralogies a més de 23 representacions d'altres sis obres seves. L'estrena de Parsifal té una càrrega simbòlica i emotiva especial, ja que, fins al 1914, aquesta obra només es podia interpretar íntegrament a Festival de Bayreuth.
Amb l'entrada del nou segle XX es compaginen el furor wagnerià i primers grans èxits de l'anomenada escola verista (Manon Lescaut i La Bohème de Puccini, Andrea Chénier de Giordano, Cavalleria rusticana de Mascagni, Pagliacci de Leoncavallo). També arribava per primera vegada una òpera russa a l'escenari del Liceu, Néron, d'Anton Rubinstein, encara que cantada en italià, igual que l'estrena d'un dels cims de l'art wagnerià, Tristany i Isolda, que encara va fer créixer més el fervor wagnerià a Barcelona.
[edita] Entre guerres
L'estrena de Borís Godunov, de Mússorgski, el 20 de novembre de 1915, marca l'inici de l'esplendor de l'òpera russa al Liceu. El públic català aplaudeix les obres d'ambient oriental, on el poble (el cor) pren el protagonisme. La passió pels autors eslaus fa que el 1926 el Liceu estreni, fora de Rússia, La ciutat invisible de Kitege, de Rimski-Korsakov. L'orquestra i el cor del Liceu adquireixen un estatus més estable. Als anys 20, el teatre continua sent l'aparador de les classes altes, tret del quart i el cinquè pis, refugi dels autèntics melòmans.
[edita] L'incendi de 1994
Entre dos i tres quarts d'onze del matí del 31 de gener de 1994, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d'acer que, en cas d'incendi, havia d'impedir que el foc passés de l'escenari a la sala –una altra ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de l'escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d'acer, tot va ser inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre.
El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts després de les onze. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els treballadors havien tractat d'apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes de cridar immediatament els serveis d'extinció.
Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques. El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999.
[edita] El Cercle del Liceu
Pocs mesos després, el 20 de novembre del 1847, es va crear el Cercle del Liceu, segons la data d'inscripció dels 125 fundadors que consta en el primer llibre de registre de socis. L'article primer dels estatuts diu:
El Circulo del Liceo és una asociación que tiene por objeto proporcionar a sus individuos los recreos y entretenimientos de la buena sociedad y es ajena a todo acto que tenga tendencia política.
El Cercle del Liceu és un exclusiu club privat, de model anglès, del qual només podien ser socis els homes o les seves viudes. Amb la recent inauguració després de l'incendi del 1994 es va originar una forta polèmica per la prohibició que seguia vigent de negar a qualsevol dona ser soci del club. El 2001 dues empresàries catalanes, Adela Subirana i Magda Ferrer-Dalmau, formalitzaven la seva inscripció, esdevenint les primeres dones en formar part del Cercle del Liceu. Actualment, el Cercle compta amb 1.100 socis.
Després de l'incendi del Liceu el 31 de gener del 1994, el club va tancar prop d'un any, però posteriorment va mantenir oberts els seus salons i el restaurant. Es va aprofitar aquest període per restaurar les seves dependències.
Com a club recreatiu, ha quedat desfasat pels canvis de costums i d'oferta d'oci que ha experimentat la societat catalana en els darrers temps. Però la pròpia història del Cercle ha permès que l'entitat tingui un patrimoni artístic fenomenal. Disposa d'una biblioteca més que notable. En la majoria de les seves dependències es pot gaudir de decoració modernista. Hi ha quatre vitralls en el vestíbul inferior que són un testimoni directe de la forta influència del wagnerisme en la cultura catalana de començaments del segle XX. Però, a més a més del mobiliari i de l'interiorisme, el Cercle és una mostra viva i esplèndida d'escultures i de l'art de la marqueteria i disposa d'una galeria d'esmalts, gravats, aiguaforts i olis dels millors artistes catalans de l'època, com ara Alexandre de Riquer, Santiago Rusiñol, Modest Urgell Inglada i Francesc Miralles, entre d'altres.
L’obra més famosa del Cercle del Liceu és el conjunt mural, de dotze olis sobre tela, encarregats a Ramon Casas i instal·lats a la famosa Rotonda del Cercle. Els dotze plafons, l'obra més ambiciosa de Casas, segons els seus estudiosos, s’inspiren en un tema musical.
El Cercle del Liceu ha obert les seves sales al públic català en comptades ocasions.
[edita] Òperes més representades
- Aida de Verdi, amb 442 representacions des de 1877 fins a 2008.
- Rigoletto de Verdi amb 359 representacions des de 1853 fins a 2005.
- Faust de Gounod amb 297 representacions des de 1864 fins a 1988.
- Lucia di Lammermoor de Donizetti amb 274 representacions des de 1849 fins a 2007.
- La favorita de Donizetti amb 263 representacions des de 1850 fins a 2002 (les 10 darreres de la versió francesa)
- Il trovatore de Verdi amb 259 representacions des de 1854 fins a 1993.
- Lohengrin Wagner amb 241 representacions des de 1883 fins a 2006.
- La bohème de Puccini amb 238 representacions des de 1898 fins a 2001.
- Il barbiere di Siviglia de Rossini amb 233 representacions des de 1847 fins a 1991.
- Verdi's La traviata de Verdi amb 231 representacions des de 1855 fins a 2002.
- Les Huguenots de Meyerbeer amb 228 representacions des de 1856 fins a 1971 (la majoria en la versió italiana).
- Carmen de Bizet amb 205 representacions des de 1888 fins a 1993.
- Mefistofele de Boito amb 195 representacions des de 1880 fins a 1988.
- L'Africaine de Meyerbeer amb 191 representacions des de 1866 fins a 1977 (la majoria en la versió italiana).
- Die Walküre de Wagner amb 182 representacions des de 1899 fins a 2008.
[edita] Referències
- ↑ RADIGALES, Jaume. L'òpera. Música, teatre i espectacle. 1999, Enciclopèdia catalana. pàg. 105 ISBN 84-7306-536-0
[edita] Enllaços externs
