Estadi de Sarrià
De Viquipèdia
L'Estadi de Sarrià fou l'estadi del Reial Club Deportiu Espanyol durant els anys 1923 a 1997. L'estadi s'ubicava al barri barceloní de Sarrià i ha esdevingut un espai mític per al club català.
Taula de continguts |
[edita] Inicis d'un estadi mític
El 18 de febrer de 1923, en plena febre futbolística a Catalunya, l'Espanyol inaugurà el seu gran estadi, que rebé el nom de la carretera on es va construir, que unia les antigues ciutats de Barcelona i Sarrià, en un solar que rebia el nom de La Manigua de Can Ràbia donada la situació i l'arbrat de tota mena que envoltava el terreny. El cost va ser de 170.000 pessetes d´aquell temps. La primera pedra es col·locà el 31-12-1922 sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial de 40.000 espectadors, però a causa de la fallida de l'empresa constructora quan es va inagurar nomes tenia capacitat per a 10.000 espectadors. El partit inaugural fou contra la Unió Esportiva Sants amb victòria blanc-blava per 4 a 1, el primer gol obra de Vicenç Tonijuan. Fou una bona època pel club. El 1929 el club guanya la seva primera copa d'Espanya. El 10 de febrer, a l'estadi de Sarrià, 'Pitus' Prats marca el primer gol del primer campionat de Lliga espanyola. A l'equip del moment destacava per damunt de tothom "El Diví", Ricard Zamora. Però, a més dels diversos Campionats de Catalunya, no serà fins el 1940 que el club guanya la seva segona copa d'Espanya.
[edita] Successives ampliacions
Durant els anys quaranta-cinquanta, l'Espanyol recompra l'estadi, que pertanyia fins aleshores a la família De La Riva. Fou el presiden Paco Sáenz, amb la mediació de la Federació que obtingué la propietat de Sarrià l'any 1948 pel preu de 5 milions de pessetes.
El 1951 s'enderrocava el xalet i s'inagurava el gol sud. Francesc Perelló va fer construir la nova tribuna i la graderia superposada l'any 1956, i el 1960 s'intal·là l'enllumenat artificial. Durant els anys seixanta jugaren a Sarrià destacats jugadors que feren vibrar el club, com Cayetano Re, Marcial, Rodilla, José María i Munt; però cal destacar sobretot a Ladislau Kubala (1963-1964) i Alfredo Di Stefano (1964-1967) que varen acabar la seva carrera a l'estadi de Sarrià.
Despres de baixar dos cops a Segona durant els seixanta, el club recupera un bon nivell a inicis dels setanta, amb figures com Daniel Solsona i el xilè Carlos Caszely.
Manuel Meler, el president del moment, va completar la graderia sud, aixecà la nova tribuna superior, instal·là la lateral i recomposà la inferior i el gol nord, tot això en dotze anys.
[edita] Els anys 80 i 90
Els moments més recordats de la història de l'estadi de Sarrià, és certament quan acollí la Copa del Món de futbol 1982. En efecte, l'estadi de l'Espanyol rep tres encontres de la segona volta del grup 3. La sort va fer que s'hi trobessin tres de les millors seleccions del moment i favorites al títol: Argentina (de Diego Maradona, Mario Alberto Kempes, Daniel Passarella...), Brasil (de Zico, Sócrates, Cerezo, Falcao, Eder...) i Itàlia (de Dino Zoff, Claudio Gentile, Marco Tardelli, Paolo Rossi...). El partit clau fou el tercer on Itàlia derrotà Brasil per 3 a 2, en un gran encontre que ha quedat gravat com dels millors mai disputats. Itàlia passà a la ronda de semifinals i s'encaminà directe cap al títol. Als anys vuitanta destacaren sobre la gespa dos jugadors mítics al club, John Lauridsen i Thomas N'Kono. L'equip fou finalista de la Copa de la UEFA el 1988.
L'any 1992 fou seu de part del campionat de futbol dels Jocs Olímpics.
[edita] Venda i enderroc
Desgraciadament, els problemes econòmics del club obliguen l'entitat a vendre l'estadi a promotors immobiliaris. L'últim partit a Sarrià és jugat contra València el 21 de juny de 1997, i l'Espanyol guanya per 3 a 2 i l'últim gol el marca José Cobos. El club passa a jugar els seus encontres a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc, a l'espera de la construcció d'un nou estadi pel club.
