Santa Maria del Mar
De Viquipèdia
| Santa Maria del Mar | |
 Façana principal |
|
| Documentació | |
|---|---|
| Tipus | església |
| Arquitectes | Berenguer de Montagut Ramon Despuig |
| Començament | 1329 |
| Consagració | 1383 |
| Localització | Barcelona |
| Estil | gòtic català |
| Materials utilitzats | pedra |
| Sistema constructiu | arquitravat i voltat |
| Vistes | |
Santa Maria del Mar és una església gòtica de Barcelona, situada al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig.
Taula de continguts |
[edita] Història
La construcció començà el 25 de març de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera. Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1350. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres. La majoria d'imatgeria i l'altar barroc afegits durant els segles següents resultaren cremats durant l'incendi del temple el 19 i 20 de juliol de 1936.
[edita] L'edifici
[edita] L'exterior
Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament es subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.
La façana principal queda ritmada per les dues torres octogonals (forma que es repetirà a les columnes de l'interior) i els dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l'amplada de la volta interior. Horitzontalment podem veure-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l'horitzontalitat queda subratllada una vegada més pels terrats en lloc de pinacles o agulles. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dos finestrals que l'acompanyen entre els contraforts i les torres.
L'austeritat general és encara més manifesta als laterals, formats per una paret plana sense decoració que tanca l'espai entre els contraforts i permet la presència de capelles interiors. La concepció és doncs molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès, que mai no foren un element destacat al gòtic català i aquí han desaparegut totalment. Horitzontalment es marquen amb claredat tres pisos. A l'inferior, corresponent a les capelles laterals, s'obren estrets finestrals, relativament petits, que ritmen la paret i corresponen cada un a una capella interior i cada tres a l'espai entre contraforts. Als laterals s'obren també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s'obrí una nova porta a l'absis, la porta del Born.
A banda i banda de la Porta de la Passioneria o de les Moreres de Santa Maria del Mar hi ha la inscripció commemorativa del començament de les obres. A la part esquerra hi ha la versió en llatí, mentre que a la dreta hi ha la versió en català. El text diu: «En nom de la Santa Trinitat a honor de Sancta Maria fou començada l'obra d'aquesta església lo dia de Sancta Maria de Març de l'any MCCCXXIX regnant Nanfós per la gràcia de Déu Rey d'Aragó qui conques lo regne de Sardenya»
[edita] L'interior
Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.
La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.
Val la pena subratllar l'austeritat, aconseguida, una vegada més per panys de paret llisos; per les columnes octogonals netes, ja que els nervis s'aturen a nivell dels capitells en lloc d'arribar a terra; pel fet que els arcs de les naus laterals i els de la central arrenquen de la mateixa alçada (la línia d'impostes, als capitells) que dóna una major impressió d'igualtat de les naus, etc. Tot i això, l'austeritat que percebem actualment és molt més gran que l'original, abans que la crema de 1936 despullés l'església de retaules i ornaments.
 Interior de Santa Maria del Mar |
 Voltes de l'absis |
 Els bastaixos de Ribera, que van col·laborar en la construcció del temple transportant pedres, estan representats a les fulles de la porta principal |
[edita] Vitralls
Durant les obres de restauració de l’any 1922, que l’arquitecte Bonaventura Bassegoda duía a terme a les capellas laterals de l’església, aparegueren fragments dels vitralls amb escenes de l’Ascensió i del Lavatori que sembla realitzats entre 1341 y 1385 i es conserven al museu de l’església junt amb resta de fragments més tardans del segle XV.
- Rosassa de la façana. Són d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzat l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes , en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.
- Finestrals. Altres vitralls de l'època gòtica són, el qual representa la Mare de Déu amb el Nen i Sant Miquel del finestral de la capella de Sant Pere, de mitjan del segle XV, es conserva la part superior que correspon a la traceria i quatre dels catorze plafons que constituïen el finestral complet. L'altre vitrall és el del Judici Final, realitzat per Severí Desmasnes d'Avinyó el 1494, està format per quatre llancetes de sis plafons cadascuna, amb una traceria de quatre trilobats a la base amb querubins vermells i una rosassa remodelada que presenta l'escut de l'església. El Judici Final es representa de manera continuada en els quatre plafons amb una composició de diversos personatges amb colors bastant intensos de to aconseguint un gran contraste entre clars i obscurs.
[edita] Vegeu també
[edita] Bibliografia
- Barral i Altet, Xavier (2000). Vitralls Medievals de Catalunya, Lunwerg Editores, Institut d'estudis Catalans. ISBN 84-7782-626-9.
