Santa Maria del Pi
De Viquipèdia
L'església de Santa Maria del Pi és a la plaça del Pi de la ciutat de Barcelona.
Taula de continguts |
[edita] Història
L'església del Pi està documentada des del 987.[1] El seu cementiri era de l'any 1074 i des de l'any 1188 ja estava com a parròquia. No s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat.[1] En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual.[1]
La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.
Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497.
Va ser afectat pels bombardeigs del 1714 durant la guerra de successió espanyola i fou cremada l'any 1936. Després de la guerra civil espanyola, s'emprengueren diverses obres per reparar els desperfectes.
[edita] L'edifici
Consta d'una sola nau de grans dimensions ( 54 metres de longitud per 15,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis es cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau, als peus del temple es troba el cor.
[edita] Exterior
La façana principal, te damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV refeta després del 1936 per l'arquitecte Josep Maria Jujol. La façana és presidida presidida per dues torres octogonals, una a cada costat. També de planta octogonal es l'enorme campanar al costat meridional de la capçalera, de cos exempt, de 54 metres d'altura i amb murs que a la base tenen un gruix de 3,55 metres. A la banda contraria, hi ha la façana lateral i l'absis que presenten un mur continu amb finestrals entre els contraforts, sobre aquests es veu una torreta vuitavada que conté una escala de cargol que permet l'accés a la coberta. Sobre els contraforts de la façana lateral encara es poden contemplar les restes dels campanars de cadireta, on devien ser les campanes abans de la construcció del campanar actual.[1]
- Porta principal, Presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, es una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols. A l'entorn de la porta, de una manera semblant al portal de San Iu de la catedral, hi ha unes arcuacions cegues acabades en una motllura horitzontal.
- Porta lateral, Coneguda com de l'Avemaria, és situada al centre de la façana lateral, aquesta porta data del segle XII, pels seus capitells esculpits amb elements romànics, però l'estructura dels arcs apuntats i de les arquivoltes són de l'època gòtica.
- Porta de l'absis Aquesta porta data de l'any 1578 i comunica amb la sagristia.
 Timpà de la porta principal |
 Timpà de la porta de l'Avemaria |
 Imposta de la porta de l'Avemaria |
 Porta de l'àbsis |
[edita] Interior
[edita] Altar
Ha estat projectat l'any 1967, per Joaquim de Ros i de Ramis i el presideix una gran imatge de la Verge Maria, obra de l'escultor Enric Monjo de l'any 1973. Al presbiteri s'han succeït nombrosos retaules, el del segle XIV va ser substituït per un realitzat entre 1508 i 1514 pel pintor Joan de Borgonya, el qual va ser destruït en la guerra de successió espanyola l'any 1714 i n'hi va haver un altre de l'any 1736 desaparegut a les reformes efectuades l'any 1868. En l'actualitat es pot veure un cadirat rococó de Josep Mas i Dordal de l'any 1771.
El sepulcre del patró de vaixell Arnau Ferrer, mort el 1394 durant el setge de Catània, és al mur de la dreta de l'absis, es tracta de un sarcòfag de pedra sobre dos lleons. La sagristia és a continuació.
[edita] Capelles
Entre les capelles destacables hi ha:
- Capella dels Dolors, antiga de la Mare de Déu de Gràcia.
- Capella de Sant Josep Oriol. Amb motiu de la beatificació de Josep Oriol el 1806 s'hi va fer un retaule, i quan va ser canonitzat al 1909 l'hi fou dedicat un altar dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell amb una imatge del sant de l'escultor Venanci Vallmitjana i Barbany. A les cantonades s'hi instal·laren quadres del pintor Llimona. Tot plegat fou cremat l'any 1936, i actualment hi ha una imatge antiga del sant de Ramon Amadeu.[1]
- Capella de la Mare de Déu de Montserrat. S'hi troba enterrat Sant Josep Oriol que fou prevere de aquesta església entre 1687 i 1702.
- Capella de la Immaculada, antiga de Sant Miquel, que allotjà el retaule de Sant Miquel pintat per Jaume Huguet el 1455 - 1460, del qual se conserven unes taules al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Hi ha en aquesta capella el sepulcre del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1775).
- Capella de Sant Miquel, amb una escultura del sant del segle XVIII.
- Capella Mare de Déu dels Desamparats, obra del artista Ramon Amadeu i Grau del segle XVIII.
- Capella de la Puríssima Sang. El retaule que conté és una còpia d'un d'estil barroc de l'any 1670 que havia fet l'escultor Joan Grau i també cremat el 1936.
[edita] Capella de Música
Activa documentalment entre el segle XVII i l'any 1936, fou recuperada el 1990 per iniciativa de Jordi Sacasas i David Malet.
[edita] Mestres de capella
[edita] Enllaços externs
[edita] Bibliografia
- Ramos, M. Lluïsa, Catedrals monestirs i grans edificis religiosos 2005 Barcelona, SGIT Geoestel SA ISBN 84-96295-16-X
