Informàtica
De Viquipèdia
La Informàtica és la ciència o tècnica relativa a la tecnologia que estudia el tractament automàtic de la informació utilitzant dispositius electrònics i sistemes computacionals. En el que avui dia coneixem com a informàtica hi influeixen moltes de les tècniques i de les màquines que l'home ha desenvolupat durant la història per recolzar i potènciar les seves capacitats de memòria, de pensament i de comunicació. D'entre aquestes màquines cal destacar l'ordinador.
 |
Articles relacionats amb Informàtica |
En la informàtica hi convergeixen els fonaments de les ciències de la computació, la programació i les metodologies pel desenvolupament de programari, així com els tòpics selectes d'electrònica. S'entén per informàtica la unió sinèrgica del còmput i de les comunicacions.
La informàtica s'utilitza en múltiples tasques, per exemple en l'elaboració de documents, en el control de processos i robots industrials, en telecomunicacions i vigilància, en el desenvolupament de jocs, etc.
El mot Informàtica prové del de informatique, paraula francesa, creada per l'enginyer Philippe Dreyfus als anys cinquanta, i que deriva de la fusió de information i automatique.
[edita] Relacions amb altres camps
Malgrat el seu nom, la informàtica rarament involucra l'estudi mateix de les màquines conegudes com a ordinadors. De fet, el científic Edsger Dijkstra és molt citat per la frase 'Les ciències de la computació estan tan poc relacionades amb les computadores com l'astronomia amb els telescopis. " ' ' El disseny i desenvolupament de computadores i sistemes computacionals està generalment considerat com un camp aliè a les ciències de la computació. Per exemple, l'estudi del maquinari és normalment considerat part de l'enginyeria informàtica, mentre que l'estudi de sistemes computacionals comercials i el seu desenvolupament és usualment anomenat tecnologies de la informació (TU) o sistemes d'informació. Tanmateix, hi ha una estreta comunicació d'idees entre les diferents disciplines relacionades amb les computadores. La investigació en informàtica usualment també es relacionen amb altres disciplines, com la intel·ligència artificial, la ciència cognitiva, la física (per exemple en la computació quàntica), la realitat augmentada, la teoria de llenguatges formals, etc.
Per a molts, la informàtica manté una relació molt estreta amb les matemàtiques en comparació amb altres disciplines científiques (Denning 2000]]). La ciència computacional primerenca va estar fortament influïda per la feina de matemàtics de la talla de Kurt Gödel i Alan Turing i, actualment hi continua havent un intercanvi d'idees útil entre ambdós camps en àrees com la lògica matemàtica, la teoria de categories, la teoria de dominis i l'àlgebra.
La relació entre les ciències de la computació i l'enginyeria del programari és un tema molt discutit, per disputes sobre el que realment significa el terme "enginyeria del programari " i sobre com es defineix a les ciències de la computació. Algunes persones creuen que l'enginyeria del programari seria un subconjunt de les ciències de la computació. Altres per la seva part, tenint en compte la relació entre altres disciplines científiques i de l'enginyeria, creuen que el principal objectiu de les ciències de la computació seria estudiar les propietats del còmput en general, mentre que l'objectiu de l'enginyeria del programari seria dissenyar còmputs específics per aconseguir objectius pràctics, amb la qual cosa es convertirien en disciplines diferents. Aquest punt de vista és mantingut, entre d'altres per (Parnas 1998). Fins i tot n'hi ha altres que sostenen que no podria existir una enginyeria del programari.
[edita] Història
Els ordinadors no són un invent d'algú en especial, sinó el resultat d'idees i realitzacions de moltes persones relacionades amb la electrònica, la mecànica, els materials semiconductors, la lògica, l'àlgebra i la programació.
[edita] Línia cronològica
Els primers indicis de càlcul van ser introduïts el 3000 aC pels babilonis, que van habitar en l'antiga Mesopotania. Aquests empraven unes petites boles fetes de llavors o petites pedres que utilitzaven per fer els seus comptes agrupant-les en carrils de canya.
Posteriorment, a l'any 1800 aC, un matemàtic babilònic va inventar els algoritmes que van permetre resoldre problemes de càlcul numèric. L'algoritme és un conjunt ordenat de les operacions pròpies d'un càlcul.
Més tard, els xinesos van desenvolupar l'àbac, amb el qual realitzaven càlculs ràpids i complexos. Aquest instrument tenia un marc de fusta i cables horitzontals amb boles foradades que corrien d'esquerra a dreta.
Al segle XVII, John Napier, matemàtic escocès famós per la invenció dels logaritmes (unes funcions matemàtiques que permeten convertir les multiplicacions en sumes i les divisions en restes) va inventar un dispositiu d'un palet amb nombres impresos que, gràcies a un mecanisme enginyós i complicat, li permetia realitzar operacions de multiplicació i divisió.
Al 1642, el físic i matemàtic francès Blaise Pascal va inventar el primer calculador mecànic, la pascalina. Als 18 anys d'edat, desitjant reduir la feina de càlcul del seu pare que era funcionari d'impostos, va fabricar un dispositiu de 8 rodes dentades en el qual cada una feia avançar un pas la següent quan completava una volta. Estaven marcades amb nombres del 0 al 9 i n'hi havia dos per als decimals, per tant podia manejar nombres entre 000000,01 i 999999,99. Les rodes giraven mitjançant una manovella, amb la qual cosa per sumar o restar calia fer-li el nombre de voltes corresponent en un sentit o en un altre. Trenta anys després el filòsof i matemàtic alemany Leibnitz va inventar una màquina de càlcul que podia multiplicar, dividir i obtenir arrels quadrades en sistema binari. Als 26 anys va aprendre matemàtiques de manera autodidàctica i va procedir a inventar el càlcul infinitesimal, honor que comparteix amb Isaac Newton.
Al 1801 el francès Joseph Marie Jacquard, va utilitzar un mecanisme de targetes perforades per controlar el dibuix format pels fils de les teles confeccionades per una màquina de teixir. Aquestes plantilles o motlles metàl·lics perforats permetien programar les puntes del teixit, aconseguint obtenir una diversitat de trames i figures.
En Charles Babbage (1793-1871) va crear un motor analític que permetia sumar, sostreure, multiplicar i dividir una velocitat de 60 sumes per minut. Al 1843 Lady Ada Augusta Lovelace va suggerir la idea que les targetes perforades s'adaptessin de manera que el motor de Babbage repetís certes operacions. A causa d'aquest suggeriment alguns consideren Lady Lovelace el primer programador.
Al 1879, Herman Hollerith, amb 19 anys d'edat, va ser contractat com a assistent a les oficines del cens nord-americà i va desenvolupar un sistema de còmput mitjançant targetes perforades en les quals els forats representaven el sexe, l'edat, raça, etc. Gràcies a la màquina tabuladora de Hollerith el cens de 1890 es va realitzar en dos anys i mig, cinc menys que el cens de 1880.
En Hollerith va deixar les oficines del cens al 1896 per fundar la seva pròpia Companyia: la Tabulating Machine Company. Al 1900 havia desenvolupat una màquina que podia classificar 300 targetes per minut (en comptes de les 80 quan el cens), una perforadora de targetes i una màquina de còmput semiautomàtica. Al 1924 Hollerith va fusionar la seva companyia amb dues més per formar la International Business Machines avui mundialment coneguda com IBM.
[edita] Calculador digital
A començaments dels anys 30, John Vincent Atanasoff, un nord-americà doctorat en física teòrica, fill d'un enginyer electrònic emigrat de Bulgària i d'una mestra d'escola, es va trobar que els problemes que havia de resoldre requerien una excessiva quantitat de càlculs. Aficionat a l'electrònica i coneixedor de la màquina de Pascal i les teories de Babbage, va començar a considerar la possibilitat de construir un calculador digital. Va decidir que la màquina hauria d'operar en sistema binari, i fer els càlculs de manera diferent a com els realitzaven les calculadores mecàniques.
Amb 650 dòlars donats pel Consell d'Investigació de l'Estat de Iowa, va demanar la cooperació de Clifford Berry, estudiant d'enginyeria, i els materials per a un model experimental. Posteriorment va rebre altres donacions que van sumar 6460 dòlars. Aquest primer aparell creat va ser conegut com ABC Atanasoff- Berry-Computer
Pràcticament al mateix temps que Atanasoff, l'enginyer John Mauchly s'havia trobat amb els mateixos problemes en quant a velocitat de càlcul, i estava convençut que hi hauria una forma d'accelerar el procés per mitjans electrònics. En mancar de medis econòmics, va construir un petit calculador digital i es va presentar al congrés de l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència per presentar un informe sobre el mateix. Allà, el desembre de 1940, es va trobar amb Atanasoff, i l'intercanvi d'idees que van tenir va originar una disputa sobre la paternitat del computador digital.
[edita] Segona Guerra Mundial
Al 1941, Mauchly es va matricular en uns cursos a l'Escola Moore d'Ingenieria Eléctrica de la Universitat de Pennsilvània, on va conèixer a John Presper Eckert, un instructor de laboratori. L'escola Moore treballava llavors en un projecte conjunt amb l'exèrcit per realitzar unes taules de tir per a armes balístiques. La quantitat de càlculs necessaris era immensa, tant que es demorava uns trenta dies a completar una taula mitjançant l'ús d'una màquina de càlcul analògica. Tot i així, això era unes 50 vegades més ràpid del que tardava un home amb una de sumadora de sobretaula.
[edita] ENIAC
En Mauchly va publicar un article amb les seves idees i les d'Atanasoff, el qual va despertar l'interès de Herman Goldstine, un oficial de la reserva que feia de mitjancer entre la universitat i l'exèrcit, el qual va aconseguir interessar al Departament d'Ordenació en el finançament d'un computador electrònic digital. El 9 d'abril de 1943 es va autoritzar a Mauchly i Eckert iniciar el desenvolupament del projecte. Se'l va anomenar Electrònic Numerical integrator and Computer (ENIAC) i va començar a funcionar a les instal·lacions militars nord-americanes del camp Aberdeen Proving Ground l'Agost de 1947. La construcció va tardar 4 anys i va costar $486.804,22 dòlars (l'equivalent actual a uns tres milions de dòlars per menys poder de còmput del que actualment s'aconsegueix a les calculadores de mà).
L'ENIAC tenia 19.000 vàlvules de buit, 1500 relés, 7500 interruptors, milers de resistències, condensadors i inductors i 800 quilòmetres de cablejat, funcionant tot a una freqüència de rellotge de 100.000 cicles per segon. Tenia 20 acumuladors de 10 dígits, era capaç de sumar, restar, multiplicar i dividir, i tenia tres taules de funcions. L'entrada i la sortida de dades es realitzava mitjançant targetes perforades. Podia dur a terme unes 5000 sumes per segon. Pesava unes 30 tones i tenia una mida equivalent al d'un saló de classes. Consumia 200 quilowatts de potència elèctrica i necessitava un equip d'aire condicionat per dissipar la gran calor que produïa. En mitjana, cada tres hores d'ús fallava una de les vàlvules.
El que caracteritzava l'ENIAC com a computador modern no era simplement la seva velocitat de càlcul, sinó el fet que permetia realitzar tasques que abans eren impossibles.
[edita] Mark 1
.jpg/180px-Konrad_Zuse_(1992).jpg)
Entre 1939 i 1944, Howard Aiken de la Universitat d'Harvard, en col·laboració amb IBM, va desenvolupar el Mark 1, conegut com a Calculador Automàtic de Seqüència Controlada. Va ser un computador electromecànic de 16 metres de llarg i uns 2 d'alt. Tenia 700.000 elements mòbils i d'alguns centenars de kilòmetres de cables. Podia realitzar les quatre operacions bàsiques i treballar amb informació emmagatzemada en forma de taules. Operava amb nombres de fins a 23 dígits i podia multiplicar tres nombres de 8 dígits en 1 segon.
El Mark 1, i les versions que posteriorment es van realitzar del mateix, tenien el mèrit d'assemblar-se al tipus de màquina ideada per Babbage, encara que treballaven en codi decimal i no en binari.
L'avenç que van donar aquestes màquines electromecàniques a la informàtica va ser ràpidament entristit per l'ENIAC amb els seus circuits electrònics.
Alan Turing, matemàtic anglès, desxifrà els codis secrets d'Enigma usats per l'Alemanya nazi per a les seves comunicacions. Turing va ser un pioner en el desenvolupament de la lògica dels computadors moderns, i un dels primers en tractar el tema de la intel·ligència artificial.
Norbert Wiener, va treballar amb la defensa antiaèria anglesa i va estudiar la base matemàtica de la comunicació de la informació i del control d'un sistema per fer caure avions. El 1948 va publicar els seus resultats en un llibre que va titular CYBERNETICS (Cibernètica), paraula que provenia del grec "pilot", i que es va usar àmpliament per indicar automatització de processos.
[edita] Ordinador Z3
L'ordinador Z3, creat per Konrad Zuse, va ser la primera màquina programable i completament automàtica de característiques usades per definir un ordinador. Estava construït amb 2200 relés, tenia una freqüència de refresc d'aproximadament 5 Hz, i una longitud de resposta de 22 bits. Els càlculs eren realitzats amb aritmètica en coma flotant purament binaria. La màquina va ser completada el 1941 (el 12 de maig d'aquell mateix any va ser presentada a una audiència de científics a Berlín). El Z3 original va ser destruït el 1944 durant un bombardeig aliat de Berlín. Una rèplica completament funcional va ser construïda durant els anys 60 per la companyia del creador Zuse KG i està en exposició permanent en el Deutsches Museum. Al 1998 es va demostrar que el Z3 és Turing complet.
[edita] Postguerra
[edita] Cronologia
[edita] 1946
En John Von Neumann proposa una versió modificada de l'ENIAC; el EDVAC, que es construeix el 1952. Aquesta màquina presentava dues importants diferències respecte a l'ENIAC: En primer lloc empra aritmètica binària, la qual cosa simplifica enormement els circuits electrònics de càlcul. En segon lloc, permet treballar amb un programa emmagatzemat. L'ENIAC es programava endollant centenars de clavilles i activant un petit nombre d'interruptors. Quan calia resoldre un problema diferent, era necessari canviar totes les connexions, procés que portava moltes hores.
En Von Neumann proposa cablar una sèrie d'instruccions i fer que aquestes s'executin sota un control central. A més proposa que els codis d'operació que havien de controlar les operacions s'emmagatzemin de manera similar a les dades en forma binària. D'aquesta manera l'EDVAC no necessita una modificació del cablatge per a cada nou programa, podent processar instruccions tan de pressa com les dades. A més, el programa podia modificar-se a si mateix, ja que les instruccions emmagatzemades, com a dades, podien ser manipulades aritmèticament.
[edita] 1951
Eckert i Mauchly lliuren a l'Oficina del Cens el seu primer computador: l'UNIVAC I. Posteriorment apareix l'UNIVAC-II amb memòria de nuclis magnètics, el que el farà superior al seu antecessor, però, per diversos problemes, aquesta màquina no veurà la llum fins que, el 1957 perdrà el seu lideratge al mercat davant el 705 d'IBM.
[edita] 1953
IBM fabrica el seu primer ordinador a gran escala, l'IBM 650.
[edita] 1958
Comença la segona generació d'ordinadors, caracteritzats per usar circuits amb transistors en comptes de vàlvules al buit. Un transistor i una vàlvula compleixen funcions equivalents, amb la qual cosa cada vàlvula pot ser reemplaçada per un transistor. Un transistor pot tenir la mida d'una llentia mentre que un tub de buit té una mida més gran que el d'un cartutx d'escopeta de cacera. Mentre que les tensions d'alimentació dels tubs eren al voltant dels 300 volts, les dels transistors són de 10 volts, amb la qual cosa els altres elements del circuit també poden ser de menor mida, en haver de dissipar i suportar tensions molt menors. El transistor és un element constituït fonamentalment per silici o germani. La seva vida mitjana és pràcticament il·limitada i en qualsevol cas molt superior a la del tub de buit.
[edita] 1962
El món va estar al caire d'una guerra nuclear entre la Unió Soviètica i els Estats Units, fet que es va denominar "la Crisi dels míssils de Cuba". A causa d'això, una de les preocupacions de l'exèrcit dels Estats Units eren aconseguir que les comunicacions fossin més segures en cas d'un eventual atac militar amb armes nuclears. Com a solució va entrar en consideració només el procés de dades en forma electrònica. Les mateixes dades s'haurien de disposar en diferents computadors allunyats uns dels altres. Tots els computadors entrellaçats haurien de poder enviar-se en un període curt de temps l'estat actual de les dades noves o modificades i, a més, haurien de poder comunicar-se entre tots de diverses maneres. L'esmentada xarxa també hauria de funcionar si un o més computadors fossin destruïts per un atac de l'enemic.
En Joseph Carl Robnett Licklider va escriure un assaig sobre el concepte de Xarxa Intergalàctica, on tot el món estava interconnectat per accedir a programes i dades des de qualsevol lloc del planeta. L'Octubre d'aquell any, Lickider va ser el primer director de l'ARPA (Advanced Research Projects Agency), o Agència de Projectes d'Investigació Avançada, una organització científica creada el 1958 com a contestació a la posada en òrbita per part dels russos del primer satèl·lit conegut com Sputnik.
[edita] 1963
Un comitè Indústria-Govern desenvolupa el codi de caràcters ASCII, (es pronuncia asqui), el primer estàndard universal per a intercanvi d'informació (American Standard Code for Information Interchange), el qual va permetre que màquines de tot tipus i marca poguessin intercanviar dades.
[edita] 1964
L'aparició de l'IBM 360 marca el començament de la tercera generació. Les plaques de circuit imprès amb múltiples components passen a ser substituides pels circuits integrats. Aquests elements són unes plaquetes de silici anomenades xips, sobre la superfície de les quals es col·loca per mitjans especials unes impureses que fan les funcions de diversos components electrònics. Això representa un gran avenç quant a velocitat i, en especial, quant a reducció de mida. En un xip de silici d'aproximadament un centímetre quadrat hi cap 64.000 bits d'informació. En nuclis de ferrita aquesta capacitat de memòria pot requerir prop d'un litre en volum.
Investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), de la Corporació Rand i del Laboratori Nacional de Física de la Gran Bretanya, van presentar simultàniament solucions a allò proposat per les Forces Armades nord-americanes. I aquell mateix any la Força Aèria va assignar un contracte a la Corporació RAND per a l'anomenada "xarxa descentralitzada". Aquest projecte va fracassar després de molts intents i mai no va ser realitzat, però la idea d'una xarxa que no depengués d'un sol punt central i amb la transferència de dades per paquet es va quedar ancorada al cap de moltes persones.
En Paul Baran, que llavors treballava amb Rand Corporation, va ser un dels primers en publicar a Data Communications Networks les seves conclusions en forma gairebé simultània amb la publicació de la tesi de Kleinrock sobre teoria de línies d'espera. Va dissenyar una xarxa de comunicacions que utilitzava computadors i no tenia nucli ni govern central. A més, assumia que totes les unions que connectaven les xarxes no eren prou fiables.
El sistema de Baran treballava amb un esquema que partia els missatges en petits trossos i els posava en sobres electrònics, anomenats "paquets" cada un amb l'adreça del remitent i del destinatari. Els paquets es llançaven en una xarxa de computadors interconnectats, on rebotaven de l'un a l'altre fins a arribar al seu punt de destinació, en el qual s'ajuntaven novament per recompondre el missatge total. Si algun dels paquets es perdia o s'alterava (i se suposava que alguns s'haurien de dislocar), no era problema, ja que es tornaven a enviar.
[edita] 1966
L'organització científica ARPA es va decidir a connectar els seus propis ordinadors a la xarxa proposada per Baran, prenent novament la idea de la xarxa descentralitzada. A finals de 1969 els primers quatre computadors ja estaven connectats a la xarxa ARPA, i tres anys més tard ja n'eren 40. En aquells temps era, tanmateix, la xarxa pròpia d'ARPA. En els anys següents la xarxa va ser anomenada ARPANET (xarxa ARPA), i el seu ús era purament militar.
Un grup d'investigadors dels Laboratoris Bell (actualment anomenats AT&T) van desenvolupar un sistema operatiu experimental anomenat Multics (Informació Multiplexada i Sistema de Computació) per usar amb un ordinador General Electric. Els laboratoris Bell van abandonar el projecte, però el 1969, Ken Thompson, un dels investigadors del Multics, va dissenyar un joc per a l'esmentat computador, que simulava el sistema solar i una nau espacial. Amb l'ajuda de Dennis Ritchie, Thompson va tornar a escriure-ho, ara per a un computador DEC (Digital Equipment Corporation), aprofitant que, junt amb Ritchie havia creat també un sistema operatiu multitasca, amb sistema d'arxius, intèrpret d'ordres i algunes utilitats per al computador DEC. Se li va anomenar UNICS (Informació Uniplexada i Sistema de Computació) i podia suportar dos usuaris simultàniament. La seva llicència d'ús era molt costosa, la qual cosa el posava fora de l'abast de moltes persones. Això motivaria després la creació del Projecte GNU per al desenvolupament de programari lliure.
[edita] 1969
L'organització ARPA juntament amb la companyia Rand Corporation van desenvolupar una xarxa sense nodes centrals basada en commutació de paquets tal com havia proposat Paul Baran. La informació es dividia en paquets i cada paquet contenia la direcció d'origen, la de destinació, el nombre de seqüència i una certa informació. Els paquets en arribar a la destinació s'organitzaven segons el nombre de seqüència i s'ajuntaven per donar lloc a la informació. En viatjar paquets per la xarxa, era més difícil perdre dades ja que, si un paquet concret no arribava a la destinació o arribava defectuós, el computador que havia de rebre la informació només havia de sol·licitar al computador emissor el paquet que li faltava. El protocol de comunicacions es va anomenar NCP. Aquesta xarxa també va incloure un gran nivell de redundància (repetició) per fer-la més fiable.
ARPANET va connectar els ordinadors centrals via ordinadors de passarel·la petits, o "routers", coneguts com Interface Message Processors (IMPs). L'1 de setembre de 1969 el primer IMP va arribar a UCLA. Un mes després el segon va ser instal·lat en Stanford. Després en UC Santa Barbara i després en la Universitat d'Utah.
[edita] 1971
Es va crear el primer programa per enviar correu electrònic. Fou Ray Tomlinson, del BBN, i combinava un programa intern de correu electrònic i un programa de transferència de fitxers. També aquest any un grup d'investigadors del MIT van presentar la proposta del primer "Protocol per a la transmissió d'arxius a Internet". Era un protocol molt senzill basat en el sistema de correu electrònic però va establir les bases per al futur protocol de transmissió de fitxers (FTP).
Les institucions acadèmiques es van interessar per aquestes possibilitats de connexió. La NSF va donar accés als seus sis centres de supercomputació a altres universitats a través de l'ARPANET. A partir d'aquí es van anar connectant altres xarxes, evitant l'existència de centres, per preservar la flexibilitat i l'escalabilitat.
[edita] 1973
ARPA canvia el seu nom per DARPA, inicia un programa per investigar tècniques i tecnologies per interconnectar xarxes de tipus diferents i es llancen dues noves xarxes: ALOHAnet, connectant set computadors a quatre illes, i SATNET, una xarxa connectada via satèl·lit, enllaçant dues nacions: Noruega i Anglaterra.
Lawrence Roberts es proposa interconnectar a DARPA amb altres xarxes, PRNET i SATNET, amb diferents interfícies, mides de paquets, retolats, convencions i velocitats de transmissió.
[edita] 1974
Vinton Cerf, conegut com el pare d'Internet, junt amb Bob Kahn, publiquen "Protocol per a Intercomunicació de Xarxes per paquets", on especifiquen en detall el disseny d'un nou protocol, el Protocol de control de transmissió (TCP, Transmission Control Protocol), que es va convertir en l'estàndard acceptat. La implementació del TCP va permetre a les diverses xarxes connectar-se en una verdadera xarxa de xarxes al voltant del món.
Es crea el sistema Ethernet per enllaçar a través d'un únic cable a les computadores d'una xarxa local (LAN).
[edita] 1975
Al gener la revista Popular Electronics fa el llançament de l'Altair 8800, el primer computador personal reconegut com a tal. Tenia una CPU Intel de 8 bits i 256 bytes de memòria RAM. L'usuari interactuava per mitjà d'interruptors muntats al front de l'equip, i uns díodes lluminosos servien per llegir la sortida de dades en forma binària. Costava 400 dòlars, i el monitor i el teclat calia comprar-los separadament. Es funda Microsoft en fer un interpretador BASIC per a aquesta màquina.
[edita] 1976
Es funda Apple Computer. Steve Wozniak desenvolupa l'Apple I per a ús personal i a Steve Jobs se li ocorre comercialitzar-lo.
[edita] 1977
Es fa popular el computador Apple II, desenvolupat per Steve Jobs i Steve Wozniak, i a l'any següent s'ofereix la primera versió del processador de text WordStar.
[edita] 1979
Donen Bricklin crea el primer full de càlcul, més tard anomenat VisiCalc, el qual va donar origen a Lotus 1-2-3 (el 1982), Quattro Pro, i Excel.
ARPA crea la primera comissió de control de la configuració d'Internet. El 1981 s'acaba de definir el protocol TCP/IP (Transfer Control Protocol / Internet Protocol) i ARPANET l'adopta com a estàndard el 1982, substituint NCP. Són les primeres referències a Internet, com "una sèrie de xarxes connectades entre si, específicament aquelles que utilitzen el protocol TCP/IP". Internet és l'abreviatura d'Interconnected Networks, és a dir, Xarxes interconnectades, o xarxa de xarxes.
[edita] 1980
A l'octubre, la IBM va començar a buscar un sistema operatiu per a la seva nova computadora personal que anava a llançar al mercat, cosa de la qual es van assabentar Bill Gates i el seu amic Paul Allen, autors del llenguatge de programació Microsoft BASIC, basat en el ja existent llenguatge BASIC. Ells van comprar els drets de QDOS (Quick and Dirty Operating System), un sistema operatiu desenvolupat per Tim Paterson i basat en CP/m, un sistema escrit per Gary Kildall, i el van negociar amb IBM com Microsoft DOS.
[edita] 1981
El 12 d'agost, IBM presenta el primer computador personal, l'IBM PC reconegut popularment com a tal, amb el sistema operatiu PC DOS i processador Intel 8088. IBM i Microsoft són coautors del sistema operatiu PC-DOS/MS-DOS, ja que IBM va ajudar Microsoft a polir els molts errors que el MS DOS tenia originalment.
[edita] 1983
IBM presentà l'IBM XT amb un processador 8088 de 4,77 Mhz de velocitat i un disc dur de 10 MB. Microsoft ofereix la versió 1.0 del processador de text Microsoft Word per a DOS i ARPANET i es separà de la xarxa militar que la va originar, de manera que ja sense fins militars es pot considerar aquesta data com el naixement d'Internet. És el moment en què el primer node militar es deslliga, deixant obert el pas per a totes les empreses, universitats i altres institucions que ja per aquella època poblaven la xarxa.
Richard Stallman, que llavors treballava a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), va decidir dedicar-se al projecte del programari lliure que va denominar GNU.
[edita] 1984
IBM va presentar l'IBM AT, un sistema amb processador Intel 286, bus d'expansió de 16 bits i 6 Mhz de velocitat. Tenia 512 KB de memòria RAM, un disc dur de 20 Mb i un monitor monocromàtic. En aquell moment el seu preu era de 5.795 dòlars.
Apple Computers presentà el seu Macintosh 128 K amb el sistema operatiu Mac OS, el qual va introduir un Interfície gràfica d'usuari ideada per Xerox.
[edita] 1985
Microsoft presenta el sistema operatiu Windows, demostrant que els ordinadors compatibles amb IBM podien utilitzar també un entorn gràfic, igual que el que ja utilitzaven els ordinadors Mac d'Apple Computer.
[edita] 1986
Compaq treu al mercat el primer ordinador basat en el processador Intel 80386, avançant-se a IBM.
[edita] 1990
Tim Berners-Lee va idear l'hipertext per crear la World Wide Web (www) una nova manera d'interactuar amb Internet. El seu sistema va fer molt més fàcil compartir dades per Internet. En Berners-Lee també va crear les bases del protocol de transmissió d'hipertext HTTP, el llenguatge de documents HTML i el concepte de les URLs.
[edita] 1991
Linus Torvalds, un estudiant d'Informàtica de la Universitat de Hèlsinki (Finlàndia), en veure que no es podia ampliar les funcions del Minix, va decidir crear el seu pròpi sistema operatiu compatible amb Unix que va anomenar Linux (el fet que s'assembli amb el seu nom personal és pura coincidència).
Milers de persones que volien executar Unix en els seus PCs van veure a Linux la seva única alternativa, ja que que a Minix li faltaven massa coses. El projecte GNU que Stallman havia iniciat feia ja gairebé deu anys havia produït per aquest un sistema gairebé complet, a excepció del kernel, que és el programa que controla el maquinari de la màquina, el qual va desenvolupar Torvalds i va agregar el GNU per formar GNU/Linux.
A mitjan els anys noranta Linux s'havia convertit ja en l'Unix més popular entre la gent que buscava alternatives al sistema Windows de Microsoft.
[edita] 1992
És introduïda l'arquitectura Alpha dissenyada per DEC i sota el nom AXP, com a substitució a la sèrie VAX que comunament utilitzava el sistema operatiu VMS i que després originaria l'openVMS. Compte amb una sèrie d'instruccions RISC de 64 bits especialment orientades al càlcul de punt flotant. No es va fer fet gaire popular però si fou reconeguda la seva tecnologia en l'entorn corporatiu.
[edita] 1993
Un grup d'investigadors van descobrir que un tret de la mecànica quàntica, anomenat entrellaçament, podia utilitzar-se per superar les limitacions de la teoria del com ('quàntum') aplicada a la construcció de computadores quàntiques i a la teleportació (teleportation).
[edita] 1995
Llançament de Windows 95. Des de llavors Microsoft ha tret al mercat diverses versions tals com Windows 98, 2000 (Server i Professional), NT Workstation, NT SMB (Small Business Server), ME, XP (Professional i Home Edition), Vista...
[edita] 1996
Es va crear l'Internet2, més ràpid que l'Internet original, el qual permet el maneig d'arxius molt grans i aplicacions en videoconferències, telemedecina i moltes altres coses impossibles per Internet 1. Va ser el resultat de la unió de 34 de les principals universitats dels Estats Units.
[edita] 2000
És presentat el prototip de computador quàntic construït per l'equip d'investigadors d'IBM que constava de 5 àtoms, es programava mitjançant polsos de radiofreqüència i el seu estat podia ser llegit mitjançant instruments de ressonància magnètica, similars als empleats en hospitals i laboratoris de química. En aquest computador, cada un dels àtoms de fluor que el componen actua com un qubit; un qubit és similar a un bit en un computador electrònic tradicional, però amb les diferències que comporta la seva naturalesa explícitament quàntica (superposició d'estats, entrellaçament dels estats de dos qubits...).
[edita] 2005
Els usuaris d'Internet amb connexió de banda ampla superen als que utilitzen mòdem a la majoria dels països desenvolupats.
Sense cap mena de dubte, la informàtica ha representat una revolució a nivell mundial.
[edita] Vegeu també
- Els llenguatges i la seva evolució
- Els sistemes operatius i la seva evolució
- L'àlgebra de Boole
- La representació de dades
- Els formats d'emmagatzematge
- La detecció d'errors
- La informàtica aplicada
- Informàtica de butxaca
- Intel·ligència artificial
- Internet
- Seguretat informàtica
- Videojocs
| Principals camps de les Ciències aplicades |
|---|
| Arquitectura | Estadística | Informàtica | Ciències de la salut | Ciències socials |
