Martin Heidegger
De Viquipèdia
Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauhaberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany.
Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia.
Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg. Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.
Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé,l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer.
[edita] Períodes de la seva obra
L'obra de Heidegger sol entendre's com separada en dos períodes distints, pel que és habitual parlar de dues etapes o moments en el seu pensament:
- Moment que se serveix de l'analítica existencial com instrument o "prolegomen" per a una nova metafísica.
- Un segon període en el qual, com el propi autor assenyala, concep el seu pensament com el desenvolupament d'una "història de l'ésser". L'objectiu fonamental d'aquesta "història de l'ésser" radica en la comprensió dels vincles entre el desenvolupament de la qüestió de l'ésser en la filosofia i la història d'Occident.
En conseqüència, en ambdós períodes hi ha un mateix objectiu unificador: l'elaboració d'un nou concepte d'"ésser". El primer ve marcat per la seva principal obra, Ésser i temps (1927), que fa un estudi de la existència humana en el qual confluïxen tres tradicions filosòfiques: Historicisme (Dilthey), Irracionalisme (Kierkegaard) i Fenomenologia (Husserl).
En la segona etapa del seu pensament, el filòsof estudia la història de la metafísica com procés d'oblit de l'ésser, des de Plató, i com caiguda inevitable en el nihilisme (quan es pensa l'ens tan sols, aquest acaba per aparèixer buit). D'aquesta època són especialment interessants les obres que revisa la història de la Filosofia, a través de les quals anirà aflorant una "nova metafísica" que, en realitat, ja estava en germen en Ésser i temps, només que allà va romandre oculta entre els diversos i penetrants anàlisis antropològics que va portar a terme.
[edita] Vincles amb el Nazisme
La seva eminència dintre de la filosofia continental s'ha vist marcada per la polèmica, sobretot la de la seva adhesió al Partit nacionalsocialista, manifestada en el discurs que va pronunciar en la presa de possessió de la càtedra a la Universitat de Friburg (1933). La renúncia a la càtedra, molt poc després d'ocupar-la, no va evitar que en 1945 fos destituït com docent a Friburg, després de l'ocupació de Alemanya pels aliats després del final de la Segona Guerra Mundial.
Només en l'any 1952 es va reincorporar, si bé la seva activitat acadèmica va ser ja molt menys constant. Encara que va rebre d'alguns dels seus deixebles, com Herbert Marcuse, el suggeriment insistent que es retractés públicament del seu discurs de 1933, el filòsof va desestimar el consell i mai va voler donar explicacions.
Si bé per a alguns és impossible abordar la seva obra sense reserves, la majoria de filòsofs i estudiosos actuals prefereixen prendre el treball de Heidegger en el seu sentit estrictament filosòfic, que no resulta menys controvertit. Des de la filosofia analítica, la seva obra ha estat criticada amb duresa, sobretot per Carnap. Però el pensament heideggerià també ha suscitat adhesions entusiastes: així, la filosofia francesa de les dècades de 1960 i 1970 (Derrida, Lévinas, Ricoeur) va admirar la capacitat de precisió del seu llenguatge, així com la seva aportació al discurs humanístic.
