Franz Schubert
De Viquipèdia
Franz Peter Schubert va néixer a Viena (Àustria) el 31 de gener de 1797. Era el dotzè fill de catorze dels que només en van sobreviure cinc. La seva procedència és humil. Residia en una barriada de Viena anomenada Liechtental, on el pare era mestre. El seu pare volia que fos mestre com ell, però decidit a seguir el seu propi camí com a músic, s'hi va haver d'enfrontar.
Als onze anys havia entrat com a cantor a la capella imperial, aconseguint una beca que li va permetre rebre ensenyament gratuït a l'escola municipal de Stadkonvikt. Allà va ser alumne d'Antonio Salieri i gràcies a l'orquestra de l'escola, per a la que va escriure les seves primeres simfonies, es va familiaritzar amb obres de Franz Joseph Haydn i Ludwig van Beethoven.
Als catorze anys neixen els seus primers Lieder i abans de fer els divuit ja havia creat una de les seves obres mestres, Gretchen am Spinnrade, el primer dels molts Lied inspirats en poemes de Johann Wolfgang von Goethe. Als dinou anys havia escrit més de 250 Lieder.
Barallat amb el seu pare, la casa del seu amic Franz von Schober es va convertir en el seu primer refugi. És el moment en el que pren la decisió d'abandonar la seva carrera de mestre i dedicar-se només a la música. Era el començament d'un llarg pelegrinatge, ja que mai va aconseguir mantenir-se només amb les seves composicions i de fet va sobreviure gràcies a la generositat dels seus nombrosos amics, que el varen anar acollint successivament a les seves cases. Així, va tenir una vida bohèmia envoltada d'intel·lectuals, amant de les tavernes i dels ambients populars, allunyat dels salons i de les etiquetes de la noblesa. D'aquí el terme famós de schubertíades: reunions d'artistes de tots els àmbits que formaven un cercle brillant i animat dedicat a la música i a la lectura.
Admirava profundament a Beethoven i malgrat viure a la mateixa ciutat, es va negar sempre a entrar en aquells altres cercles de l'alta societat. Això va repercutir en la seva obra i en la seva vida ja que mai va arribar a conèixer la fama o l'èxit. No obstant això, Schubert juntament amb Beethoven, posen els fonaments al que serà el Romanticisme. Podríem dir que Schubert representa l'essència del primer romanticisme: el lirisme, la melodia i les passions.
Durant els seus últims anys de vida va escriure peces magistrals, fruit i reflex de les seves vivències personals i sempre amb el segell inconfusible d'una inesgotable inspiració melòdica. Una tensa profunditat marca la Wanderer-Fantasie (1822) o Die schöne Müllerin (1823), aquests últims inspirats en poemes de Wilhelm Müller, i ja cap el final, l'intens dolor i el tancament sobre sí mateix van deixar la seva empremta en el Winterreise, D.911, Op. 89 (1827) també de Müller.
Llavors Schubert tenia només 31 anys. Acabava de matricular-se per estudiar fuga. Però una sífilis, complicada finalment amb una crisi tifoïdal, el van portar a la mort el 19 de novembre de 1828, sense haver-se apropat mai al seu admirat Beethoven.
El seu últim desig, ser enterrat al costat de Beethoven, finalment s’ha complit.
En aquests moments Schubert està enterrat en el mateix indret que Beethoven, reservat a músics il·lustres, al Zentralfriedhof (cementiri principal) de Viena.
[edita] Obra
Schubert, tot i morir jove, va ser un compositor molt prolífic amb unes 1000 obres catalogades per O. E. Deutsch. És per això que apareix una D (Deutsch) en lloc de l'habitual Op. (opus) per indicar el nommbre de composició. Va compondre música per a piano, per a orquestra, música de cambra i moltes cançons o [[lied]] per a veu i piano . Podem destacar:
- De la gran quantitat de lieder, el famós Ave Maria o Ellens Gesang III (Cants d'Elena III, D. 839), Ständchen (Serenata, D. 899), An die musik (A la música, D. 547), Die Forelle (La truita, D. 550).
- Els seus cicles de lieder, Die schöne Müllerin (La bella molinera, D. 795), Winterreise (Viatge d'hivern, D.911), Schwanengesang (El cant del cigne, D. 957).
- Dels 8 Impromptus per a piano (D. 899), el nº 3 en Sol Major.
- Dels 15 quartets per a corda, el nº 14 en re menor, "La mort i la donzella" (D. 810)
- El Quintet en La Major, "La truita" (D. 667).
[edita] Simfonies
La numeració de les simfonies de Schubert, després de les sis primeres, ha plantejat problemes arran de la redescoberta progressiva de partitures de nombrosos projectes de simfonies, abandonats amb més o menys grau d'avançament per part del compositor. La Gran Simfonia D.944 va rebre així el número 7 després de ser descoberta l'any 1838 per Robert Schumann. La descoberta de la Inacabada en els anys 1860 la va fer acreedora també del número 7, alhora que la Gran passava a ser la número 8. Finalment, la simfonia D.729, amb quatre moviments complets però mai no orquestrada, a estat considerada una vertadera simfonia i se li ha atribuït el número 7, donant a la Inacabada el número 8 i a la Gran el número 9. Aquesta darrera numeració és avui dia la més acceptada i la considerada com correcta, tot i que sovint cal el recurs als números de catàleg "D" d'Otto Erich Deutsch per a evitar confusions.
- Simfonia núm. 1 en re major D. 82
- Simfonia núm. 2 en si bemoll major D. 125
- Simfonia núm. 3 en re major, D.200
- Simfonia núm. 4 en do menor, dita « Tràgica » D.417
- Simfonia núm. 5 en si bemoll major, D.485
- Simfonia núm. 6 en do major, dita « Petita » D.589
- Simfonia núm. 7 en mi major D.729 (1821)
- Simfonia núm. 8 en si menor, dita « La Inacabada » D.759 (1822)
- Simfonia núm. 9 en do major, dita « La Gran » D.944
- Simfonia en re major D.936A
