Antonio Salieri
De Viquipèdia
Antonio Salieri (Legnago, 18 d'agost de 1750 - Viena, 7 de maig de 1825) va ser un compositor de música sacra, clàssica i òpera i un director d'orquestra italià.
Va passar la major part de la seva vida en la Cort Imperial de Viena de la qual va ser compositor i mestre de capella. La seva filosofia artística es resumeix en el títol d'una de les seves òperes cèlebres: Primer la música i després les paraules.
Músic de gran vàlua i dotat de gran talent, es va dedicar a l'ensenyament, Salieri ha vist el seu nom unit a una presumpta rivalitat amb Wolfgang Amadeus Mozart, rivalitat que conté a més d'acusacions de plagi, una més greu, que és la d'haver causat la mort del compositor de Salzburg, episodi sense cap base històrica i que va ser recreat primer en un poema pel poeta Pushkin, sobre el qual es va inspirar el compositor Nikolai Rimski-Korsakov pe a compondre la seua òpera “Mozart i Salieri”. Posteriorment l'escriptor britànic Peter Shaffer va escriure l'obra de teatre Amadeus, duta a la gran pantalla amb èxit de públic i crítica pel director Milos Forman en una pel·lícula homònima que va rebre 8 premis Oscar.
No obstant això, aquesta obra, encara que inspirada en Mozart, és de ficció i no pretén ser una biografia exacta del músic de Salzburg. En ella la imatge de Mozart (interpretat per Tom Hulce en el film) apareix exagerada i deformada, posant-lo, per exemple com un orgullós bufó sempre rient com un beneit i dominat pel seu pare, tòpics que no es corresponen amb la realitat. D'igual manera es presenta un pervers i maquiavèl·lic Salieri (interpretat per l'actor egipci F. Murray Abraham en el mateix film), de discutible historicitat.
Durant la seva carrera, va tenir com alumnes a futurs músics destinats a ser famosos: des de Beethoven a Schubert, des de Liszt a Czerny i Hummel. Entre els seus pupils va comptar fins i tot amb un dels fills del propi Mozart, fet que uneix una vegada més els seus noms.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Des de molt jove, Salieri, que havia estudiat violí amb Giuseppe Tartini, es trasllada després de la mort dels seus pares i en companyia del seu germano Francesco primer a Pàdua i després a Venècia per a aprendre l'art de el contrapunt en l'escola de Giovanni Pescetti. A Venècia va conèixer a Leopoldo Gassmann, Kapellmeister a Viena, el qual se'l va endur amb ell l'any 1770 a la capital austríaca, a la cort de Josep II d'Habsburg. A la mort de Gassmann, esdevinguda quatre anys després, va assumir el paper de compositor de la cort.
[edita] Una òpera seva per a inaugurar La Scala
Així va començar una carrera fulgurant que el va portar a esdevenir Mestre de Capella a la cort dels Habsburg (encara que només fou durant el breu període de 1778 a 1790, si no hagués estat perquè a aquest càrrec va preferir el de compositor i professor de la cort): a les seves primeres òperes (Les dones lletrades (Le Donne letterate), de 1770, i Armida, de l'any següent, va seguir la composició de l'òpera que el va consagrar en el panorama musical de l'època, L'Europa riconosciuta), encarregada per l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria i que va inaugurar, el 3 d'agost de 1778, el Nuovo Regio Ducal Teatro (actual Teatre de La Scala) de Milà (cal assenyalar que aquesta mateixa òpera ha servit per a la reobertura del teatre el 7 de desembre de 2004 després d'un llarg període de restauració).
Salieri, que havia conegut a Venècia a Metastasio i Haydn, de qui va ser molt amic, va viatjar molt durant la seva vida per a seguir les representacions de les seves moltes òperes: per això va viure durant cert temps a París (on va conèixer a Gluck, Piccinni i Hasse), Milà, Venècia i Roma. Va ser un dels autors més prolífics, tant en música de cambra i sacra com d'òperes a la italiana de la seva època.
Entre les seves trenta-nou composicions per al teatre recordem els títols següents: Armida (1771), L'Escola dels gelosos (La Scuola de' gelosi, 1778), Der Rauchfangkehrer (1781), Les Danaïdes (1784, atribuïda en un primer moment al mateix Gluck), Tarare (1787), Axur, rei d'Ormús (Axur, re d'Ormus, 1788), Palmira, reina de Pèrsia (Palmira, Regina di Persia, 1795), Falstaff o Les tres burles (Falstaff o sia Le tre burle, 1799, tema tret de Les alegres comares de Windsor de Shakespeare i que reprendrà més endavant Giuseppe Verdi en la seva Falstaff).
Entre les seves composicions instrumentals destaquen dos concerts per a piano i un concert per a orgue escrits l'any 1773, un concert per a flauta, oboè i orquestra en 1774, un conjunt de vint-i-sis variacions sobre La Follia di Spagna (1815) i diverses serenatas.
[edita] La pressumpta rivalitat amb Mozart
Va ocórrer en els anys al voltant de 1790 que Mozart, llavors en la cúspide de la fama, acusés a Salieri, la popularitat de la qual dequeia, de plagi i de voler atemptar contra la seva vida. Segons l'historiador Alexander Wheelock Thayer les sospites de Mozart podrien tenir origen en un episodi ocorregut deu anys abans, quan Mozart va veure com Salieri li llevava el lloc de professor de música de la princesa de Württemberg. L'any següent, Mozart no va aconseguir ni tan sols el lloc de professor de piano de la princesa.
Quan l'òpera de Mozart Les Noces de Fígaro va tenir en principi un judici negatiu tant del públic com del propi emperador, el compositor va acusar Salieri del fracàs i d'haver boicotejat l'estrena ("Salieri i els seus acòlits mourien cel i terra amb la condició de fer-lo caure", comentarà el pare de Mozart, Leopold, referint-se al primer fracàs del seu fill, fracàs només temporal, com demostrarà més endavant l'èxit d'aquesta òpera). Però en aquella època Salieri estava ocupat a França amb la representació de la seva òpera Les Horaces, el que ens fa dubtar sobre les possibilitats que hauria tingut de decidir a aquesta distància l'èxit o el fracàs d'una òpera.
Molt més probablement (i sempre seguint a Thayer), qui va deure instigar a Mozart contra Salieri podria haver estat el poeta Giovanni Battista Casti, rival del poeta de la cort Lorenzo da Ponte, autor del llibret de Figaro. Una confirmació indirecta de fins a quin punt aquesta disputa entri Mozart i Salieri va poder ser muntada artificialment està en el fet que quan en 1788 aquest és nomenat Kapellmeister, en lloc de proposar per a l'ocasió una de les seves òperes va preferir reeditar Les Noces de Fígaro.
[edita] Els últims anys
En els seus últims anys de vida, Salieri va veure com la seva salut va empitjorar sobtadament i de manera irreversible. Va quedar cec i va passar els últims anys de la seva vida internat en un hospital. En aquest període es va poder haver autoacusar de la mort de Mozart, o almenys això és el que testimonien dues de les seves infermeres.
Salieri està soterrat en el cementiri Zentralfriedhof de Viena. En el seu funeral, Schubert (el seu alumne predilecte) va dirigir el Requiem que el propi Salieri havia escrit temps enrere per a la seva pròpia mort.
[edita] Salieri avui
L'activitat artística de Salieri s'ha revaloritzat en els últims temps. En el Teatre Salieri de Legnago, la seva ciutat natal, en la qual treballa una Fundació cultural que també duu el nom del compositor, es desenvolupa el "Festival Antonio Salieri". En l'àmbit d'aquest festival es va portar a terme en 2004 la primera representació en època moderna d'una estranya òpera seva, Il Ricco d'un giorno, escrita sobre textos del libretista del seu rival Mozart, Lorenzo da Ponte.
[edita] Curiositats
La figura de Salieri -especialment la imatge creada per la pel·lícula Amadeus de Milos Forman- ha suscitat polèmica i admiradors. Diversos grups de rock moderns duen el nom de Salieri, curiosament un d'ells, d'origen espanyol, té com web oficial "odioamozart.com.
